Un mercat és una ciutat. Els passadissos fan de carrers, les parades, de botigues que se situen en parcel·les. I pensant-ho d’aquesta manera, un mercat, doncs, estaria sotmès a les mateixes forces econòmiques ideològiques… que amb visions i interessos contradictoris tensen la ciutat.
Prou sabem que a Barcelona, tal com està succeint a la resta del món urbà capitalista, els barris d’arrel popular amb un atractiu divers, bé sigui per la seva centralitat, per la qualitat del seu espai, per la seva vitalitat cultural, per la seva identitat, bé per tot alhora una mica, o bé per d’altres motius, estan patint un procés, dit de gentrificació per la sociologia anglosaxona, d’elitització en paraules més properes, que els està transformant socialment.
Un mercat és una ciutat, un barri, concentrat en un recinte reduït. El filòsof francès Michel Foucault anomenava “heterotopies” a una espècie d’utopies construïdes que, front al caràcter consolador d’aquestes, tenien la força de les contradiccions que les engendraven. Els manicomis i les presons eren, per a Foucault, heterotopies de control. Però un parc, un teatre o un hospital també constituïen espais heterotòpics. Tal vegada un mercat també ho sigui.
Un mercat és el reflex de la realitat social que l’envolta. La diversitat o uniformitat social del barri es manifesta a l’interior del mercat en les parades, que fonamentalment s’adrecen a la població de l’entorn, encara que és cert que alguns mercats han atret i malden per atreure gent de tot Barcelona. Però, fonamentalment, un mercat és, o hauria de ser, un espai públic.
Model “d’èxit” amb costos socials
Un mercat és un lloc de trobada del barri. Un espai de sociabilitat. Ens hi trobem amb amics i amigues. Coincidim amb la clientela habitual de la parada. Establim una conversa amb la o el paradista. Anem al mercat perquè podem triar on comprem de l’ampli univers de parades, pel preu, per la qualitat del producte, per la simpatia de la venedora o el venedor.
Així, més enllà de la compra d’un producte, en el mercat s’estableixen unes relacions socials que difícilment poden tenir lloc en d’altres espais. La densitat, la proximitat d’establiments, la riquesa de colors de l’espai, la sonoritat, el moviment, són alguns dels atractius perceptius d’un mercat. A final del segle XIX Honoré de Balzac els descriu magníficament a El ventre de París, referint-se al mercat central de les Halles.
Certament, els mercats municipals de Barcelona són el producte d’unes circumstàncies històriques, com bé s’explica en un altre article d’aquest dossier. Varen jugar un paper clau en la satisfacció de les necessitats alimentàries de la població de Barcelona, i més en concret, de les classes populars, però al llarg de la segona meitat del segle XX varen anar entrant en decadència.
El model de sortida d’aquesta crisi promogut per l’Institut Municipal de Mercats ha consistit essencialment en reduir el nombre de parades, empobrint la diversitat de l’oferta, i en hipotecar una part del mercat a un supermercat, privatitzant d’aquesta manera una part de l’espai públic, amb l’argument d’afavorir allò que s’ha anomenat “compra única”.
Aquest model que els seus creadors han batejat “d’èxit” ha tingut uns costos socials clars. Ha tingut com a perdedores les parades més econòmiques, que no podien adaptar-se a les noves condicions i ha afavorit les parades, diguem-ne, gourmet.
Els mercats poden ser agents actius d’un procés d’elitització o, al contrari, espais de cohesió social dels barris populars. En una Barcelona a la qual els interessos econòmics estan abocant desmesuradament al negoci turístic, alguns mercats s’han convertit en una icona d’obligada visita. Si bé la Boqueria és el cas extrem de les conseqüències nefastes de la conversió d’un mercat on es ven i es compra en un espai expositiu.
Però la deriva manada pels vents de la turistificació també està conduint la marxa d’altres mercats. ¿Quin paper acabarà jugant el de Sant Antoni, després de la inversió enterrada en la construcció? El mercat popular està amenaçat, però un canvi de política és possible.
Els mercats podrien ser uns agents actius en favor de la sobirania alimentària, i no cedir ni un metre quadrat de la seva superfície a cadenes de supermercats. Oferir productes de proximitat, amb l’únic intermediari del paradista entre el productor i el consumidor, o a vegades de venda directa del productor, ha estat un tret que ha caracteritzat l’oferta de les parades, tant les de peix com les de carn i verdures, i que cal impulsar. Les parades de pageses just a l’exterior han format part de la imatge dels mercats barcelonins, i no s’haurien de perdre, ans al contrari, en els mercats nous.
Com a equipaments públics que són, els mercats haurien de potenciar un consum alimentari responsable. No tot s’hauria de poder vendre en un mercat.
Al servei de la ciutadania
En els darrers anys els moviments ciutadans han vist el potencial cívic dels mercats, i els han entès com el que són: uns equipaments públics al servei de la ciutadania. Han entès que la defensa de les arrels populars d’un barri front a les polítiques urbanes del capitalisme neoliberal, també passava per proposar un model de mercat que, recollint trets dels mercats tradicionals, integrés elements nous procedents del pensament ecologista.
Avui, cal pensar en un model nou de mercat, que aprofitant l’arquitectura i les infraestructures existents, les recicli per bastir un espai públic que satisfaci les necessitats alimentàries de la població amb productes de qualitat i que respectin la natura, i alhora sigui una espècie d’àgora ciutadana. Un model que un Ajuntament, si més no progressista, hauria d’afavorir.