“Els anys de la discòrdia” són els del govern de Trias. Per què els denomina així i centra el llibre en aquests anys?
S’havia fet molt poca recerca acadèmica. Gairebé tot el que trobaves era de la influència del PSC sobre Barcelona, i calia parlar del període de Trias, perquè va ser molt important. Quan va anunciar que es presentava de nou a les municipals, vaig tenir la sensació que la gent l’entenia com un senyor que retornaria l’ordre a la Barcelona de Colau. Però si hi ha quatre anys de la història recent en què no hi va haver ordre, en el sentit burgès de la paraula, són els del mandat Trias. Aquí va passar de tot. Van ser anys de discòrdia, de batalla, de conflicte.

Hi va haver la lluita per Can Vies, les vagues generals, el 15-M… L’eclosió d’aquests moviments s’explica pels quatre anys de Convergència?
Després del 15-M es produeix un canvi del pensament hegemònic en relació amb el que era acceptable i el que no ho era en política. Trias creia que encara podia fer el que volia fer: donar-li una volta més a Barcelona com a ciutat neoliberal i posar-la en mans del sector privat. Però la penya ja no estava per la labor. És interessant veure com de desconnectat estava respecte del que estava passant, i per això es va trobar amb una contestació contínua. Trias no era el responsable directe del malestar social d’aquells anys, però no va saber llegir la realitat.

Les polítiques de Trias eren gaire diferents de les que havien posat en marxa els socialistes? Hi ha gaire diferència entre l’enfocament neoliberal que diu que ell té i el que pot tenir Collboni?
Junts no enganya: tu saps què farà. Per aquest motiu, el PSC és més perillós, perquè fa el mateix però amb un discurs més sensible i proper a determinats sectors. La gent manté el record del procés de modernització impulsat pel PSOE a l’Estat, o el que va suposar Maragall per a la ciutat, i pensa que aquest partit farà coses d’esquerres. Jo penso que no. Més encara: crec que, a Barcelona, el PSC pot fer polítiques de dretes perquè dona per descomptat que les d’esquerres les farà Pedro Sánchez. Amb aquest argument, Collboni es pot permetre ser amic dels lobbies i tenir interessos en contra de les classes populars.

El subtítol del llibre és Del Model a la Marca. Què impliquen aquestes etapes?
El model tenia una part física, en el sentit que va implicar un seguit de transformacions en les quals l’Ajuntament mantenia una mà al volant. Hi havia una planificació, una idea concreta de ciutat concebuda des d’un punt de vista socialdemòcrata, en certa forma, i que es va plasmar en la construcció d’equipaments i serveis. La marca, en canvi, és purament simbòlica: ja no hi ha la intervenció de l’Ajuntament, sinó que s’atorga la responsabilitat de la ciutat al sector privat. El model tenia valors. Com diu l’antropòleg Manuel Delgado, hi havia un component moral i ideològic. Per construir la marca, això no ha calgut.

Hi ha una voluntat comercial al darrere de la creació de la marca?
Completament. Es vol atraure inversions i gent. La projecció de Barcelona com una marca digerible, amable, fa que la ciutat estigui en el punt de mira. I aquesta és una obsessió de l’Ajuntament.

Això implica invisibilitzar el conflicte.
És clar. Un exemple d’això és el pla Endreça, en el qual hi apareix tant la qüestió de la neteja com l’eliminació dels manters. Això implica concebre un problema social -que hi hagi persones sense papers que no poden treballar legalment- com una malaltia social. Hi ha una visió higienista quan es posa al mateix lloc la salubritat, la salut pública o la qualitat de l’aire, i el conflicte.

L’smart city és una de les principals apostes del mandat Trias que s’ha mantingut en els governs de Colau.
Trias es troba amb una ciutat consolidada, que no pot créixer a nivell urbanístic, i decideix posar-li una capa de tecnologia al damunt. Fa servir el concepte d’smart city, que és molt complicat de tombar: no hi ha ningú que estigui en contra d’una ciutat intel·ligent. Tanmateix, incideix en la privatització, perquè les idees al voltant de la gestió intel·ligent estaven en mans del sector privat. Colau no va acabar amb la idea de l’smart city, però va donar-li un enfocament, teòricament, més democràtic, apostant pel programari lliure o la gestió pública de les dades.

En una entrevista a Públic deia que tots els partits tenen por de la portada de La Vanguardia. Els comuns també?
Sí. No han estat prou transformadors, bé sigui perquè eren pocs, perquè governaven amb el PSC, perquè realment no venien a capgirar la institució, o perquè pensaven que això crearia massa enemics. Ara bé, seria injust dir que no han fet apostes valentes, per exemple, en matèria d’habitatge o de contenció del turisme, com el PEUAT.

Una política estrella dels comuns han estat les superilles. Com les valora?
Tothom té dret a viure al millor barri possible, perquè, a més, deixar que es degradi acaba sent pitjor en termes d’especulació i gentrificació. És el concepte de rent gap: quan el preu del sòl baixa per la desinversió pública, les expectatives d’obtenir beneficis fan que el sector privat estigui interessat en invertir. Per tant, l’Ajuntament ha d’intervenir en els barris i prendre mesures per minimitzar els efectes negatius de les millores. Els comuns es van equivocar fent un discurs que pivotava, sobretot, sobre l’eix mediambiental, perquè les superilles també comporten conseqüències negatives. I no es van explicitar perquè embrutaven el discurs general sobre els seus beneficis.

Què vol dir?
L’esquerra ha de ser sincera. S’hauria d’haver dit: “Farem superilles, perquè treure cotxes i posar zones verdes és bo per a la gent, però això tindrà unes externalitats negatives que intentarem que siguin mínimes”. És que, a més, se sabien. Se sabia que apujarien el preu de l’habitatge i que hi hauria gentrificació i turistificació.

Diu que l’urbanisme s’ha fet servir com una eina del capital per convertir la ciutat en un terreny del qual extreure’n rendes. És possible un urbanisme popular?
És molt complicat. Les ciutats, totes, estan pensades per estar al servei del capital. David Harvey deia que havia costat 200 anys arribar fins aquí, de manera que és irreal pensar que, en vuit anys, un govern X aconseguirà fer marxa enrere. Ara bé, es poden fer passos petits per desmercantilitzar la ciutat. Els comuns els han fet, però, des del juny, tenim un nou equip de govern que pot anar en la direcció contrària. Potser tocarà reactivar la mobilització social. Potser ens trobarem en la necessitat de ser contestataris i posar-nos les piles, perquè no ens quedarà més remei.

L'entrada José Mansilla: “El PSC fa el mateix que Junts, però amb un discurs més sensible” ha aparegut primer a Carrer.

Al digital Crític escrivia sobre la “ultradreta de barri” i plantejava que, sovint, s’acusa la classe obrera de ser la culpable del seu auge.

S’acusa la classe obrera de ser culpable de la ultradreta en general. Se’n fa una lectura superficial i, en canvi, no es pren en consideració que la participació [electoral] en aquests barris acostuma a ser més baixa que en d’altres més benestants, un fet que indica que hi ha una desafecció més gran. O que l’electorat de classe obrera que s’ha mobilitzat fins ara ha votat majoritàriament opcions d’esquerres en termes amplis.

Però hi ha sectors obrers que comparteixen el discurs de la ultradreta?

Sabem que si la ultradreta no tingués aliats en les classes populars, no hauria esdevingut una força potent, com ha passat al llarg de la història. La nostra classe també és permeable a aquestes idees, sobretot els sectors que tenen menys consciència de classe per sí.

Què vol dir?

Aquelles persones que saben que en formen part perquè pateixen les injustícies que comporta la vida de la classe treballadora en el sistema capitalista, però que no articulen el seu malestar en una lògica d’emancipació. La seva reacció, més aviat, és la d’una negació molt antipolítica: identifiquen la política com una esfera de les elits, no com un mecanisme a partir del qual millorar les seves condicions de vida. Aquests sectors són més permeables a les idees de la ultradreta, sobretot quan pren aquesta aparença popular.

Com definiria la “ultradreta de barri”?

A diferència del tipus de dirigents que ha tingut la ultradreta clàssica, els que són al capdavant de la ultradreta de barri no provenen de la burgesia o l’aristocràcia. Són persones d’origen obrer i no l’obliden a l’hora de fer acció política. A més, intenten activar l’orgull de barri, que pot mobilitzar més que la idea de classe. És perillós perquè, des d’aquí, poden penetrar en les classes populars que no els comprarien les idees, però que, per mitjà d’aquesta identitat, hi poden parar atenció.

En quins temes intenta incidir?

El central, tot i que no el situen explícitament, és la divisió entre “els de casa i els de fora”. D’aquí es deriven altres subtemes que, en el seu imaginari, són provocats per les onades migratòries, que han fet que el barri canviï en termes de seguretat, de neteja o de delinqüència. Aquests són els temes clau de la ultradreta, i es vinculen a un culpable i a la idea de civisme i incivisme des d’una òptica molt patrimonial. Hi ha una connotació de disciplina excloent: els de casa saben ser cívics i els de fora, que venen a casa nostra, no. Aquests elements estaran al centre de la campanya de les municipals i potser permeten que la ultradreta penetri.

Però el relat segons el qual Barcelona és una ciutat bruta o insegura és bastant transversal entre diferents formacions polítiques que no qualificaríem d’extrema dreta.

De fet, podríem dir que no només el comparteixen els partits del bloc de dretes, sinó també els candidats d’algunes esquerres. En paral·lel, hi ha una sobredimensió de determinades problemàtiques produïda per certs mitjans de comunicació, els quals tenen una voluntat molt clara d’erosió de l’Ajuntament actual. Alguns actors mediàtics defensen els mateixos interessos que la patronal hotelera, energètica o empresarial. I a més, tot i les limitacions que implica el fet que Barcelona en Comú governi amb el PSC, s’ha produït un lawfare urbà, una guerra judicial impulsada per lobbies molt poderosos, que volen aturar les polítiques públiques que s’han impulsat.

Malgrat aquesta sobredimensió amb fins electoralistes, hi ha problemàtiques que sí que existeixen.

Exacte, hi ha problemes concrets, no ens enganyem. Potser moltes persones els viuen en carn pròpia en la seva quotidianitat, i si a sobre encenen la tele i es troben amb un discurs apocalíptic, encara connecten més amb la idea de la inseguretat.

Com s’ha situat l’esquerra davant d’aquestes problemàtiques?

No és un tema còmode per a les esquerres, perquè la seguretat s’ha conceptualitzat en una lògica de protecció de béns privats, no de benestar col·lectiu. I aquest és un marc molt més propi de la dreta. Però seguretat és que no hagis de viure amb l’aigua al coll per pagar el lloguer. Que no hagis de patir per si el teu fill es queda sense plaça a una escola bressol. Que tinguis un problema mèdic i t’atenguin bé. Si visquéssim en una societat on això estigués garantit per a tothom, potser no tindríem malalties mentals que porten a l’alienació, o persones amb la necessitat de robar, o persones amb uns nivells de ràbia i frustració que porten a actituds antisocials. Aquí s’hauria de situar l’esquerra.

Som a les portes de les eleccions municipals. A Barcelona hi ha alguna formació que estigui fent servir les estratègies de la ‘ultradreta de barri’?

Vox és una marca que pot esgarrapar vots perquè és molt visible i segurament absorbirà aquestes propostes. Ho farà amb un discurs de defensa dels barris? Encara no he vist el que plantegen per a les municipals a Barcelona, però en altres ciutats sí que operen en aquesta lògica. El que crec que passarà és que les formacions de dretes, i veurem fins a quin punt el PSC també s’hi suma, centraran la campanya en l’ordre, en la Barcelona bonica, els barris segurs, i en aturar la delinqüència. I això pot alimentar la ultradreta.

Com s’hauria d’articular una resposta que en fes de dic de contenció?

Calen dades que confrontin els discursos. Cal posar context, explicar les polítiques i mantenir la coherència. La qüestió és que no pots cedir en certes coses tot i que perdis suports electorals. Quin seria el sentit de governar una institució amb una vocació transformadora si dius o fas el mateix que els altres? I, més enllà d’això, jo sempre poso d’exemple el moviment veïnal. Per a mi, el veí que està inserit en el territori i que és un referent ètic, d’activisme, que sap canalitzar el malestar i no permetre que vinguin oportunistes de la ultradreta a generar discursos d’odi, que s’articula amb les institucions sense ser-ne absorbit, és imprescindible.

L'entrada Arantxa Tirado: “Hi ha una ultradreta que intenta penetrar activant l’orgull de barri” ha aparegut primer a Carrer.

Va estudiar un màster de planificació urbana i sostenibilitat. “No m’importava tant trobar feina com poder oferir el coneixement que estava adquirint”, apunta, i amb aquesta idea va començar a involucrar-se en projectes locals: la cooperativa de consum Estèvia, i poc després, l’associació veïnal, on s’ocupa de l’àrea de Medi Ambient.

Defineix l’associació com “un espai familiar, amb un equip petit però amb molta expertesa i confiança en la feina dels altres”. Tot i així, la preocupa que el coneixement que acumulen els activistes que fa anys que en formen part es perdi. “No podem transmetre tota la feina feta, perquè de gent que vingui a picar a la porta n’hi ha poca”, lamenta. I és que, com passa en altres espais veïnals, el relleu no acostuma a ser senzill, i menys en un barri amb un teixit associatiu fort amb organitzacions que sí que apleguen persones joves. Per a Charlier, això no hauria de ser un problema si hi hagués més coordinació. “No seria tan necessari incorporar gent nova a la junta si fóssim capaços d’establir sinergies amb altres col·lectius que impulsen lluites pròpies”, opina, i afegeix: “Ho hem aconseguit algunes vegades amb la Taula Eix Pere IV”, amb qui han impulsat accions conjuntes. Però creu que “a vegades hi ha més competició que col·laboració amb els agents del barri, i això desanima”.

La presència de les dones a la junta ha anat guanyant pes, fins al punt que ara és paritària. Així i tot, i malgrat la voluntat que la pròxima presidenta sigui una veïna, ocupar càrrecs de major responsabilitat “és un pas endavant que encara ens costa fer”. “Això té a veure amb les dificultats de conciliar la vida professional, la cura dels petits i la feina associativa, però també amb la síndrome de la impostora”, rebla. “A mi, a més, em va costar integrar-me perquè, al principi, alguna gent del barri em veia com un agent gentrificador, i en certa forma ho entenc, ja que la meva situació era més privilegiada que la de moltes persones”, admet.

Posa en valor la feina feta en qüestions com l’urbanisme, els equipaments, l’acollida i la coordinació amb l’Administració -es queixa que “últimament, està sent molt complicat que el Districte atengui les reclamacions”-. També creu que “té molt sentit” que l’AV estigui a la Favb, perquè això ha permès posar en marxa projectes relacionats amb els residus o, juntament amb la UPC, impulsar la Guia per a la Rehabilitació Climàtica, que es va fer a partir de les especificitats del Poblenou, però amb la idea que es pogués utilitzar en altres contextos. “Hi ha objectius que són els mateixos, i si posem en comú els recursos tindrem més força”, explica. “És per això que formo part del moviment veïnal, perquè vull contribuir a canviar les coses”.

L'entrada Marike Charlier (AV del Poblenou): “Vull contribuir a canviar les coses” ha aparegut primer a Carrer.

Segons el seu criteri, aquesta és la principal feblesa de l’entitat, que no té prou capacitat per difondre les tasques que impulsa. “Té molta visibilitat per la Festa Major, però s’oblida que una associació veïnal és molt més que això”, puntualitza. “La defensa de la cultura popular, les reivindicacions a l’Administració i, en definitiva, la lluita per construir un barri millor és el que converteix les associacions de veïns i veïnes en agents essencials”.

Va ser amb aquesta voluntat que Pérez va decidir fer el pas i fer-se’n membre, aprofitant també la seva formació per fomentar la difusió de les activitats que s’hi desenvolupen. Creu que les xarxes socials ajuden a apropar l’entitat al barri, però considera que el vincle se solidifica quan s’hi participa activament. “Hem de treballar en el boca-orella i, sobretot, fer que la gent jove conegui què fan els diferents grups que formen l’associació i que s’hi puguin sentir interpel·lats”. I és que la dificultat perquè hi hagi un relleu generacional és una de les barreres amb les que topen les associacions, tot i que comença a esquerdar-se. “Hi ha diferències entre les persones que formen la junta, molt influïdes per l’edat i pel temps que porten vinculades a l’espai”, rebla, però explica que de mica en mica s’hi ha anat introduint gent més jove “que aporta noves idees i aire fresc”: “Això ens enriqueix”.

Seguir amb aquesta tònica implica que l’associació incorpori àmbits que siguin atractius per a persones de perfils diferents i que ajudin a rejovenir-la. Un exemple és la Vocalia de Feminisme de l’AV de Sant Antoni, un àmbit en el qual Pérez espera participar en un futur. “No hi estic tan vinculada com m’agradaria per manca de temps”, apunta, i detecta que la dificultat de compaginar feina i militància és un altre dels problemes de l’activisme.

Malgrat les dificultats, té molt clars els motius que l’impulsen a formar part del teixit associatiu del barri: “De la mateixa manera que una ciutadana té menys veu que una entitat o associació, les associacions veïnals també tenen més força si lluiten juntes”.

L'entrada Eva Pérez (AV del Barri de Sant Antoni): “Les associacions veïnals no difonen prou tot el que fan” ha aparegut primer a Carrer.

La pandèmia ha estat un punt d’inflexió en relació amb l’organització col·lectiva. El moviment feminista se n’ha ressentit?
Montserrat Cervera (M. C.): Veníem dels anys 2018 i 2019 on hi va haver un desbordament, i el repte era consolidar aquesta gent. Però llavors apareix la pandèmia i ens tanca a casa. La virtualitat ens ha permès mantenir el contacte i fer alguns debats, però amb les trobades físiques ens engresquem les unes a les altres, i no poder-les fer s’ha notat moltíssim. A banda, a l’aïllament se li han sumat els efectes de la malaltia en si mateixa, la manca de feina, la precarietat o la qüestió de la salut mental. Ha estat una estocada forta per als moviments socials i ara som en un moment de resistència i de recomposició.
Milena Duch (M. D.): Tota la mobilització social ha quedat tocada després de la covid. Però, en l’àmbit feminista, penso que hi ha un afegit: l’autocrítica constant. Això és bo, però a la vegada pot ser una mica paralitzador. Moltes de les coses que s’han plantejat les hem recollit com a certes, perquè potser per context i per racisme no s’incloïen prou els discursos de les dones migrades, o la diversitat sexual i de gènere, per exemple. Però, a la vegada, des de determinades esferes de poder s’han aprofitat algunes d’aquestes escletxes per incidir i desmobilitzar, o fins i tot per apropiar-se del discurs i desradicalitzar-lo.

En quin sentit?
M. D.: Hi ha discursos de poder que s’aconsegueixen introduir dins del moviment, que no és monolític, i ara estem recuperant-nos de la polarització que hi ha hagut arran dels discursos transmisògins, per exemple. O producte de les xarxes socials, que són una ficció i que a vegades s’han fet servir com a canal per desvirtuar debats que, de fet, ja es tenien dins del feminisme, però respecte dels quals hi havia consensos, almenys a Catalunya.
M. C.: Penso que, en aquests anys d’eclosió, s’han mostrat les grans crisis. El moviment feminista anticolonial va fer una crítica al moviment blanc i això va ser molt important, perquè va canviar dinàmiques. L’altra qüestió és el tema trans, que ha travessat d’una manera diferent. No és que aquí no existeixin aquestes postures o les postures abolicionistes, però no s’han dedicat tant a fer una competència salvatge com ha passat en altres contextos. La gent que s’ha mobilitzat amb aquestes premisses de destrucció aquí ha estat molt minoritària. A Catalunya hi ha veus de tot tipus, però treballem a través de consensos i de línies vermelles.
M. D.: En alguns llocs de l’Estat espanyol, com Madrid, hi va haver dues manifestacions paral·leles. Em fa la sensació que, allà, la proximitat de les institucions i els partits ha volgut enderrocar les bases mobilitzades. I hi ha una resistència molt forta, però s’ha intentat imposar una polarització que potser no era tan real a nivell intern.

Alguns mitjans de comunicació han posat el focus sobre un altre dels debats presents en el si del moviment, que consisteix en la tensió entre un suposat feminisme punitivista i d’un altre d’antipunitivista.
M. C.: Per molt que puguem creure en l’antipunitivisme i que sigui una perspectiva que ens agradi, abordar la violència des d’un punt de vista comunitari té moltes dificultats, perquè no tenim capacitat per gestionar-la a nivell de barris, per exemple. I a la vegada, volem que una part de les lleis es compleixin. Moltes vegades ens queixem que les lleis no serveixen per res, però al mateix temps volem que siguin al màxim de justes per protegir els drets de les dones. És a dir, exigim els mínims que hem aconseguit arrencar de la institució, i en paral·lel, creiem que hem d’anar construint coses diferents. Ens trobem amb aquesta contradicció.
M. D.: En el moment d’eclosió del moviment hi va haver un augment molt fort de conscienciació de les violències, per part de dones cada vegada més joves, que transcendien les militants de base. I en aquesta presa de consciència col·lectiva davant la violència hi ha una part del feminisme que comença a parlar d’autodefensa. Llavors, surten algunes veus parlant de feminisme punitivista, però jo els posaria un interrogant molt gran. És perillós fer servir segons quins termes que poden arribar a qüestionar aquesta conscienciació i a desincentivar que es facin públiques les agressions, quan era una cosa molt important que s’havia aconseguit.

En l’àmbit català, tenim un Govern que s’autodenomina feminista i que inclou, per primera vegada, una conselleria de feminismes. Ho viviu com una oportunitat?
M. C.: La part positiva és que, d’aquesta manera, el discurs pot arribar a alguna gent a la qual no havia penetrat. Hem de ser conscients, però, dels límits que té la institució. Per tant, més que com una oportunitat, ho hem de veure com una via més, i mantenir-hi relació. Ara bé, hem de tenir clar que això no vol dir que ja ho hem conquerit tot i que el patriarcat s’ha acabat.

Llavors, el fet que el moviment feminista tingui presència a les institucions pot ser desmobilitzador? És un dels riscos?
M. C.: Podria ser-ho. Quan les institucions agafen el discurs del moviment feminista i hi incorporen algunes de les companyes que en formaven part, es perd potencial. Això és un perill, perquè són dones de molt valor que deixen de ser en el moviment per ser a les institucions, amb totes les contradiccions que això comporta. I a banda, pot ser que algú es pregunti: “Però si ja sou a l’Administració, què més voleu?”. Per tant, insisteixo: el tema és no menysprear la relació que es pugui establir, però tenint en ment que la transformació és en el moviment feminista autònom i en l’autoorganització, no en la institució.
M. D.: Vivim en el món en què vivim i seria ingenu pensar que no necessites ser a tot arreu, però és fonamental que les institucions estiguin supeditades al carrer. I també és essencial que les dones que hi són vinguin del moviment feminista per pura legitimitat. Tanmateix, és cert que la institucionalització és perillosa, perquè pot ser desmobilitzadora si no es manté un respecte al moviment autònom. Fa la sensació que, per a certs sectors, és com si ja s’hagués aconseguit l’objectiu i que, per tant, es pogués abandonar el conflicte. Però no: conflictuar és important, i si hi ha companyes que són a l’Administració els hem d’exigir encara més. I és important tenir sempre present que les institucions no són nostres, encara que hi puguem tenir representació. No són de les dones de classe treballadora del país, perquè al final protegeixen interessos que responen a tot el contrari de les necessitats de la majoria.

En el marc de les darreres mobilitzacions feministes hi ha hagut casos d’activistes que han acabat encausades. Això és contradictori amb el discurs de les institucions en relació amb el moviment?
M. D.: Amb el moviment feminista ha passat el que passa amb qualsevol moviment que pot capgirar l’statu quo. Mentre era només una qüestió de discurs no hi havia problema, però en el moment en què comencen a haver-hi mobilitzacions més fortes que alteren una mica l’ordre, la resposta és la repressió policial i institucional. Però, a més, en el cas feminista, passa que les reaccions contràries també venen per part de certs sectors que se senten amenaçats pel fet que les dones estiguin fent allò que mai s’haguessin pensat que farien: sortir al carrer i mobilitzar-se. Per a alguna gent, que les ties impulsin manifestacions combatives és la cosa més impensable del món, i contraataquen amb expressions d’odi.
M. C.: Hi ha companyes que han dit que, a l’hora de pujar a un furgó policial, tenen por. Algunes expliquen que han rebut comentaris denigrants o que les han tocat. Això és la representació de la repressió en el cos de les dones; és odi i és masclisme. La denúncia d’aquests casos no només s’ha de fer des d’una perspectiva antirepressiva, sinó que també ha d’incidir en tot el que implica que les dones tinguin protagonisme en les lluites socials, i la violència afegida a la qual s’exposen.

L’any vinent s’inicia un nou cicle electoral i totes les projeccions diuen que l’extrema dreta podria créixer i que podria haver una nova correlació de forces al Congrés dels Diputats. Quina lectura en feu? Com hauria de reaccionar el moviment feminista davant d’aquesta ofensiva?
M. C.: Malgrat totes les crítiques que fem als partits que ara governen a Catalunya i a Espanya, sabem el que ha representat el feixisme històricament. La pujada de Vox i tot el que comporta és un dels reptes del moviment feminista, i per això ens hem d’enfortir i defensar-nos perquè no avancin. Haurem de recuperar la nostra força i teixir vincles de solidaritat, fer aliances contranatura, si cal, perquè les conseqüències de no enfrontar aquesta amenaça poden ser horroroses.
M. D.: S’ha banalitzat la presència d’aquesta gent a les institucions i dels grupuscles d’extrema dreta que prenen la forma de societat civil. I, per això, és molt important teixir una aliança entre el moviment feminista, el moviment LGTBI i el moviment de persones migrades, per enfrontar-nos-hi. Al final, tenir una ofensiva feixista és un problema per a tota la classe treballadora, però només cal llegir la seva propaganda per veure que apunten, particularment, contra les dones, contra la dissidència sexual i de gènere, i contra les persones migrades. Nosaltres, que som qui històricament hem rebut la violència de l’extrema dreta, haurem de ser les primeres que formem aquest front antifeixista per frenar-la. Ens hi va la vida. De fet, ja espanta veure ara el nivell d’agressions LGTBIfòbiques. Ara bé, la lluita antifeixista no pot recaure només en els col·lectius més susceptibles de rebre violència; cal que s’articuli des de tots els flancs abans no sigui massa tard i repetim la història. Seria desastrós.

Dues dones i una lluita

Montserrat Cervera és historiadora i una de les veus més acreditades del feminisme antimilitarista. La seva trajectòria de lluita, de fet, es va vincular inicialment amb l’antifranquisme. Va militar a la Lliga Comunista Revolucionària i va viure la mort del dictador des d’una presó de Madrid, on s’hi va estar quasi tres anys arran de la seva detenció quan preparava una manifestació. Milena Duch, per la seva banda, és politòloga especialitzada en feminismes i estudis de gènere, i també membre del col·lectiu Suport i Autonomia Lesbofeminista (La SAL).

L'entrada Montserrat Cervera i Milena Duch: “La institucionalització del feminisme pot ser desmobilitzadora” ha aparegut primer a Carrer.

Quin és el paper que ha de tenir la informació local i de proximitat en la premsa generalista?

Maria Eugènia Ibáñez: És la informació que queda més a prop del ciutadà. Al veí l’afecta directament perquè li estàs explicant coses que pot tocar, que pot contrastar: té una forma física. Tu parles de transport públic o d’un equipament i el que li dius al ciutadà té una traducció molt clara quan surt al carrer.

Helena López: I moltes vegades, les històries petites tenen molt d’universal. Jo intento trobar coses grans en allò més petit, que té lloc als racons i als marges, però que interpel·la molta gent. La injustícia que pateix la senyora gran de la Vall d’Hebron que no pot arribar al CAP amb l’autobús té molt de similar al que li pot passar a moltes senyores de molts barris, tant de Barcelona com de fora. I aquest és un altre element: quan fem informació local ens mirem molt els temes de Barcelona, però hi ha moltes ciutats amb problemes molt semblants.

MEI: Darrere de les coses petites hi ha una decisió política i una ideologia molt clara. Recordo que als primers anys de la democràcia, a Nou Barris hi va haver una lluita que va durar molt de temps per un arbre. I tu pensaves: com venc això al diari? Perquè creies que havia de sortir. Perquè sabies tot el que hi havia darrere. No era només l’arbre, sinó un barri que volia una zona verda. L’arbre era un símbol.

HL: Aquesta és una mica com la teva batalla: fer que l’arbre sigui icònic i que salvar-lo signifiqui molt més que l’arbre en si mateix.

La Barcelona “rosa de foc” es teixeix a partir de les lluites als barris. I és el periodisme local el que en deixa constància.

MEI: Durant els darrers anys de la dictadura potser no podies parlar d’una reunió entre polítics, però en canvi, quan parlaves dels carrers sense pavimentar del Carmel, o de les cases que s’enfonsaven, o dels veïns que no tenien el mínim elemental per viure, era difícil que ho censuressin amb l’argument que hi havia una interpretació política al darrere. I hi era. Però colava. Col·locar la informació local era més fàcil i per això tenia tanta força: recollia la lluita de molts barris i associacions de veïns que també feien oposició al règim. La lluita contra la dictadura a la premsa es va fer a través de la informació local.

Però aquest tipus de periodisme té el reconeixement que mereix dins la mateixa professió? Es cuida la informació local?

HL: Jo crec que encara es manté prou viva en els principals diaris editats a Barcelona, que tenen una secció específica d’informació local. De fet, jo crec que cada vegada es posen més en valor les històries úniques, la veïna que t’explica el que li passa, el relat humà que només tindràs tu. Ara que tot és actualitat, últim minut i bombardeig d’informació, les històries pròpies es valoren més.

MEI: També té molt a veure amb el redactor que la fa, si està convençut i si lluita perquè li donin l’espai que creu que mereix el tema que treballa. Alguns companys de professió comencen fent informació local perquè és una via d’accés als diaris, i quan ascendeixen, salten a una altra secció. Alguns directors no sempre li donen prou importància: hi ha el mite que tothom pot fer aquest tipus de periodisme. En canvi, jo valoro un mitjà a partir de la informació local que ofereix, perquè crec que implica un coneixement profund de la ciutat. Quan llegeixes un tema saps perfectament si el periodista ha escrit al dictat o si sap de què parla.

HL: I escriure des de la proximitat també és més perillós que escriure sobre Donald Trump, per exemple. Ell no et trucarà. Però potser quan parles de l’arbre de Nou Barris, el terreny on es planta és de Núñez i Navarro. Sembla que sigui més fàcil fer un tema sobre Turisme de Barcelona, però hi ha molts interessos darrere d’aquest consorci, fet que implica més pressió.

L’Helena deia que en la informació local hi ha una inèrcia cap al “barcelonacentrisme”. Això deixa fora les ciutats invisibles?

HL: El que passa a Barcelona sembla que sigui el que més interessa, però hem d’ampliar la mirada cap a l’àrea metropolitana. La taca d’oli barcelonina com a ciutat transformadora amb iniciatives comunitàries també es reprodueix a altres llocs, i és interessant explicar-ho. No només ens hem de quedar amb com de xulo és Can Batlló, al barri de Sants. Segurament a Can Trinxet, a l’Hospitalet, es fan coses similars, però vendre Can Trinxet és encara més difícil que vendre Can Batlló, per la concentració de poder que hi ha a Barcelona.

Quan la M. Eugènia va rebre el premi d’Honor dels Premis de Comunicació Local, el 2010, va fer un discurs on deia que es considerava d’una generació privilegiada. “No vam haver de sotmetre la veritat als interessos econòmics o polítics de les nostres empreses. Avui, adaptem la realitat a la ideologia de la marca empresarial que ens toca defensar”, explicava.

MEI: Durant la primera fase de la democràcia, tots els diaris teníem molt clar què havíem de fer, i en aquell moment els periodistes teníem molta llibertat. Jo vaig treballar a Mundo Diario, que va saber fer el més important que pot fer un mitjà: generar lectors. Estic convençuda que el director no volia fer el diari que es va acabar creant; de fet, va reconèixer que se li havia escapat de les mans. Els redactors érem gent jove, d’esquerres, alguns vinculats al PSUC, i ens el vam fer nostre.

En canvi, després de les primeres eleccions municipals, vaig viure la vinculació de El Periódico amb els socialistes, i és cert que mai vaig patir censura, però la llibertat ja tenia uns límits. També vaig treballar al Full del dilluns durant la primera època de l’Ajuntament democràtic, el 1979, i un dia em va trucar un cap de premsa, que havia estat company meu de manifestacions, dient-me que li feia el joc a la dreta. Simplement perquè informava de coses de l’Ajuntament que no li agradaven. Amb la democràcia, paradoxalment, aquesta generació va tenir una pèrdua d’autonomia. Es va retallar la independència que teníem prèviament quan escrivíem en contra d’un sistema no democràtic. Es va imposar un filtre ideològic, i cada mitjà tenia el seu.

HL: Això ha estat un momentazo amb l’arribada dels comuns a l’Ajuntament de Barcelona. Abans havien estat les nostres fonts, perquè provenien dels moviments veïnals i dels moviments socials. Això ens va deixar una mica descol·locats a tots. En qualsevol cas, cadascú sap on treballa i quines són les línies vermelles, però jo particularment treballo de forma bastant lliure. De fet, crec que els redactors tenim més poder del que pensem. La gent pensa que hi ha una mà negra que moltes vegades no existeix: que un tema no surti publicat no s’explica tant perquè sigui un silenci mediàtic com perquè a ningú no se li ha acudit de posar-hi la banya. I en això faig autocrítica. Però el diari al final vol tenir lectors i vendre exemplars, i si tens una bomba, trepitgis el que trepitgis allò donarà visites i notorietat.

Però el poder polític i el poder econòmic intenten controlar la informació?

MEI: És cert que, si un redactor té les coses molt clares, acaba donant la informació. Però jo he viscut l’evolució de la pressió de la ideologia i de les relacions d’aquests poders amb els mitjans. En alguns diaris, el poder econòmic és el que controla la informació. Si els crèdits els paguen els bancs, la teva llibertat està condicionada. Si treballes en un mitjà que té aquestes hipoteques, hi ha coses que no pots dir.

Parlem de com ha estat la cobertura informativa de grans moments històrics a Barcelona, començant pels Jocs Olímpics. Es va fer un relat edulcorat? Hi havia escletxes per al periodisme crític?

MEI: Hi va haver autocontrol des d’alguns mitjans, com a mínim sobre els àmbits dels quals jo informava, com les obres o els projectes. I, de fet, l’autocontrol es va estendre també a una part de la ciutadania. Josep Antoni Acebillo [director tècnic de l’Institut Municipal de Promoció Urbanística, encarregat de planificar i coordinar les obres del projecte olímpic Barcelona’92] explicava que, quan van acabar les obres de la Ronda de Dalt, que van causar un desgavell per a molts veïns, hi va parlar directament per agrair-los la comprensió. La ciutat estava il·lusionada i no es feia sang dels problemes. L’anàlisi crítica més a fons en matèria urbanística i social es va fer des de Carrer; va ser l’oposició més raonada, coherent i necessària. Cap diari va fer res de similar.

I dels Jocs a macroprojectes com el Fòrum o el 22@. Alguns mitjans de comunicació els han venut com a models d’èxit.

HL: Sobre els Jocs Olímpics, fer la lectura a toro passat és molt fàcil, però era un moment en què la gent venia d’una crisi brutal i necessitava una injecció d’energia i il·lusió. Potser els silencis dels mitjans ni tan sols eren autocensura, potser els periodistes vivien també aquesta il·lusió col·lectiva.

Crec que el relat sobre el Fòrum i el 22@, projectes posteriors, és diferent: les conseqüències dels Jocs ja s’havien fet evidents i era més fàcil escoltar les “veus dissidents”. És cert que, al principi, semblava que qualsevol crítica volia dir anar contra el progrés, i en això hi van tenir molta responsabilitat els redactors. Però, així com els crítics amb els Jocs se situaven als marges, era un discurs més underground, el missatge que a final dels 80 no s’escoltava, avui esclata a les xarxes. I els mitjans no poden mirar cap a un altre costat. Per molt que vulguin pintar una realitat edulcorada, la informació hi és i tothom la sap.

MEI: La ideologia d’un equip de govern queda clara a través de la política d’urbanisme i d’habitatge. És on es mouen els diners i el poder, a través de les construccions. Els constructors a Barcelona, fins i tot quan hi ha hagut un poder municipal d’esquerres, han tingut moltes possibilitats de maniobrar. Són poders a l’ombra que no sempre han estat prou fiscalitzats.

Cal seguir reivindicant l’escola Huertas Claveria en la informació local?

MEI: Ell va crear una manera de fer periodisme local, el va valoritzar. Era l’exemple del company que, quan va pujar el seu estatus, no va voler fer el salt a la secció de política. Va demostrar la importància de fer una informació ben feta sobre l’entorn, la traducció política, sociològica, ideològica del que té lloc a una ciutat. No sé si això encara es manté, la professió ha canviat molt. I amb això no vull dir ni de lluny que tot temps passat fos millor, o que la meva generació fes millor periodisme. El que sí que tinc molt clar és que ho vam tenir més fàcil. És en aquest sentit que érem uns privilegiats, perquè la feina ara es fa moltes vegades amb poc temps, menys recursos i pitjors condicions.

HL: Jo crec que l’empenta segueix. La gent jove té moltes ganes, va als llocs, es mou, és molt canyera. I tot això ho fa malgrat que parteix d’una situació molt més precària i cobra sous molt més baixos. Però l’espurna d’explicar les històries des de la proximitat, d’escoltar els veïns, de fer coses petites que són universals, es manté.

A prop de la ciutadania
La M. Eugenia Ibañez i l’Helena López han compartit ofici en el mateix mitjà de comunicació, El Periódico, però en moments diferents. Representen dues generacions de periodistes de carrer,
de les que parlen als lectors des de la proximitat i els expliquen coses “tangibles” que tenen efectes pràctics en la seva quotidianitat.

Aquesta és la principal aportació de la informació local, creuen, perquè implica “un coneixement profund de la ciutat”. “Quan llegeixes un tema saps perfectament si el periodista ha escrit al dictat o si sap de què parla”, explica la Maria Eugènia. Per la seva banda, l’Helena posa en valor “les històries petites que tenen molt d’universal”. “Jo intento trobar coses grans en allò més reduït, en el que té lloc als racons i als marges, però que interpel·la molta gent”, relata.

L'entrada “La lluita contra la dictadura a la premsa es va fer a través de la informació local” ha aparegut primer a Carrer.

La problemàtica relacionada amb l’habitatge s’agreuja i no hi ha solucions prou valentes per fer-hi front. Així ho veu Lucía Delgado, una de les cares més visibles de la PAH de Barcelona. Amb ella fem balanç del paper de l’administració davant d’aquesta emergència i abordem les respostes que han articulat els moviments socials.

A principi de febrer, el Parlament de Catalunya va validar el nou decret llei de mesures urgents en matèria d’habitatge, aprovat pel Govern el desembre passat i que havia estat negociat amb els moviments socials. Quina valoració en fas?

El decret representa una ampliació de la Llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Estem contentes perquè implica que a Catalunya hi haurà més famílies protegides davant la vulneració d’aquest dret.

A més, no només abordem l’emergència en el cas de desnonaments i impagaments, sinó que posem sobre la taula les pujades de preu i les extincions dels contractes de lloguer, que quan s’acaben acaben produint desnonaments. I també hem pogut incloure la qüestió de les ocupacions. Llavors, aquest decret és un avenç? Sí. Però és suficient? No.

Sense una llei que reguli el preu del lloguer és difícil resoldre la situació…

La regulació de preus és una cosa més que s’ha de fer, però no és l’única. Avui tenim dos grans problemes: l’emergència habitacional i la manca de parc públic o assequible d’habitatge. La gent que no pot pagar el preu de mercat, que està molt inflat, no té un lloc on anar, malgrat que sí que hi ha pisos disponibles.

En l’ADN de la PAH hi ha la reivindicació que tots els habitatges que venen d’execucions hipotecàries, així com els de la Sareb i els de Bankia, passin a aquest parc mitjançant la cessió obligatòria. Vull dir que la regulació és necessària, però hi ha altres maneres de començar a moure la maquinària.

En aquest sentit, la Generalitat ha aprovat decrets per mobilitzar els habitatges provinents d’execucions hipotecàries o per posar un impost als bancs amb pisos buits. En paral·lel, l’Ajuntament de Barcelona ha imposat sancions a tres entitats bancàries i ha dut a terme la primera expropiació d’un pis de la banca per tenir-lo buit. Són mesures prou valentes? Per què no han tingut més recorregut?

És que detectar que un pis és buit i iniciar un expedient sancionador és complicat. S’han de creuar les dades del cadastre amb les de consum de subministraments, i després, s’ha d’anar presencialment als habitatges i comprovar-ho, perquè molts estan ocupats.

Fins ara, ens trobàvem amb l’excusa que no multaven o no expropiaven perquè el pis no havia estat dos anys buit, però això amb el decret canvia. Esperem que s’incrementin les sancions o les possibles expropiacions, i en paral·lel, que a la gent que estigui ocupant se li faci un lloguer social obligatori. És una de les coses que vam posar sobre la taula.

I això el decret ho recull?

Sí, però només per a les persones que estiguin ocupant des d’abans del 30 de juny de 2019. La Generalitat va fixar aquest límit perquè considerava que, del contrari, estaria fomentant l’ocupació.

Però la gent no desapareixerà, i la que vingui després no tindrà aquesta garantia. Això és perquè les ocupacions són un tabú. Es criminalitzen les persones que ocupen perquè no tenen alternativa habitacional, però ningú no els dona una solució. Segurament, la majoria de famílies que són a les meses d’emergència esperant un habitatge, deuen estar ocupant un pis.

En aquest ‘mentrestant’, a Barcelona s’estan gastant un munt de diners en reallotjar-les en albergs i pensions, però no és una bona solució. No són llocs on viure-hi, la gent hi pot estar un temps però la situació no es pot cronificar, perquè té afectacions en la seva vida i en la seva salut. El pilar per desenvolupar-te com a persona és tenir una llar, un espai on sentir-te segura, i si aquest dret es vulnera, el resultat és una societat malalta.

El decret llei obliga els grans tenidors a oferir un lloguer social de set anys a famílies vulnerables abans d’iniciar un procés de desnonament…però què passa amb les famílies desnonades que vivien en pisos de petits propietaris?

Amb aquest decret, a partir dels 15 habitatges es considera la persona com a gran propietària i també estarà obligada a fer un lloguer social. L’ACE està molt enfadada amb el decret i l’està atacant, però aquesta línia es va fixar després d’una negociació, i nosaltres no hi estem d’acord.

Tenint en compte la situació de crisi crònica i l’emergència habitacional que vivim, entenem que qualsevol persona que tingui més de 5 pisos ja no els té com a mitjà per poder viure’n. Parlem de famílies que viuen d’això des de fa molts anys, i qüestionem que n’hi hagi algunes que hi guanyen molts diners a costa de vulnerar el dret a l’habitatge.

Tornant als pisos buits, l’Ajuntament va fer un cens en què va determinar que hi ha aproximadament 10.000 habitatges buits a la ciutat. Com s’han fet servir?

Nosaltres dèiem que s’utilitzés aquest cens per posar sancions als habitatges buits i que es comencessin a aplicar les mesures, que no perdessin ni un segon. Sé que han fet captació d’alguns d’aquests habitatges oferint un aval, com descomptar l’IBI als propietaris, per exemple, a canvi que els pugui gestionar l’Ajuntament amb lloguers assequibles.

És positiu però no ha tingut molta acceptació, i és que per fer això, hi ha d’haver un canvi de mentalitat social. La gent encara no veu l’habitatge com un dret sinó com un bé per enriquir-se. Cal més sensibilització per part de les institucions.

Una de les batalles que va guanyar la PAH és el discurs que la gent que s’havia hipotecat no eren ‘tontos’ ni avariciosos, però amb el lloguer encara no hi ha hagut aquest canvi, i és fonamental que es produeixi.

El marc competencial de la Generalitat i l’Ajuntament en matèria d’habitatge és limitat, però això es fa servir com a excusa a vegades?

Des de la PAH sempre diem que si la societat organitzada és capaç de fer lleis, no entenem per què les administracions no es mouen fins que senten la nostra pressió. És flipant, perquè tenen experts, però no tenen la imaginació que es té des del carrer. No sabem quines són les seves mesures estrella, no existeixen.

Si t’hi fixes, vam haver de ser nosaltres els que vam desenvolupar la Llei 24/2015 o els que vam pressionar amb el decret. I a nivell estatal, passa exactament el mateix.

Com funciona la Mesa d’emergència a Barcelona? Està servint per donar resposta a les famílies en situació de vulnerabilitat?

És un drama, està saturada. Ara hi ha unes 450 famílies que compleixen els requisits -que tenen un informe d’exclusió residencial i una ordre de desnonament- i que estan esperant que els donin un habitatge.

Aquests són els casos que s’accepten, però tenim un problema molt greu amb la gent que no té la nacionalitat espanyola i que queda fora de la mesa, per molt que estigui pendent d’un desnonament. És molt incongruent, com també ho és que hi hagi famílies que no hi tenen accés encara que tinguin una demanda de desnonament, perquè encara no tenen l’ordre.

Llavors només poden aspirar a ser reallotjades les famílies acceptades a la mesa?

I ni tan sols en aquests casos el reallotjament és mecànic. Primer han d’entregar tota la documentació perquè la valorin i els diguin si els falta algun paper o si són òptimes per a la mesa. I el més probable és que, en aquest període en què estan esperant un pis, que es pot allargar més de dos anys, es produeixi el desnonament. Llavors, o van a una pensió o alberg, o van a casa d’un familiar, o ocupen. No hi ha més alternatives.

Aquestes 450 famílies deuen ser la punta de l’iceberg…

Hi ha unes 600 famílies més que estan en pensions. Algunes provenen de la mesa, però d’altres no.

Una situació greu que tenim a Barcelona i de la qual no se’n parla massa són les famílies que viuen rellogades en una habitació, compartint pis amb altra gent. Són famílies que no poden pagar un lloguer i opten per això, però moltes vegades fins i tot els imposen restriccions pel que fa a l’ús de la cuina o del lavabo.

I quan la propietat decideix fer-les fora perquè prefereix tenir un únic inquilí, se’n van al carrer i no poden accedir a la mesa d’emergència, perquè no han patit un “desnonament’” com a tal. Moltes vegades acaben en pensions perquè tenen un informe de vulnerabilitat dels serveis socials, però insisteixo, no pots tenir famílies vivint així ad eternum! Jo puc entendre que l’administració estigui desbordada, perquè la situació és molt bèstia, però els moviments socials som els que més propostes ideem per fer-hi front.

Propostes com ara?

Doncs potser els habitatges de titularitat pública es poden rehabilitar com a apartaments temporals dignes i amb tots els serveis, per exemple. O potser les administracions poden llogar pisos del mercat. Això faria que les famílies sortissin de l’agonia. De moment, l’Ajuntament de Barcelona només ha impulsat les promocions dels contenidors APROP, que valorem molt positivament, però van molt lents.

Alguns partits polítics van criticar la iniciativa, argumentant que la solució hauria de ser mobilitzar el parc d’habitatge buit censat enlloc de fer ús d’aquesta mesura.

Nosaltres vam anar a veure els APROP amb els usuaris i estaven encantats, perquè venien de situacions molt complicades. Demanàvem solucions ràpides i no ho han estat, perquè des de l’anunci fins que s’han fet els primers pisos contenidor han passat 4 anys, però com a mínim és una alternativa digna i hi estem d’acord.

Ha de ser una mesura transitòria -mentre a les famílies no els assignin un pis-, és clar, però se n’han de fer molts més. Calen més mesures valentes i imaginatives.

L'entrada “Les ocupacions són un tabú” ha aparegut primer a Carrer.

De què parlem quan parlem d’inseguretat?
En realitat parlem d’una sensació, de la percepció d’inseguretat. Per tant, el fet que augmenti ¿depèn dels delictes que es produeixen o de si la inseguretat és un tema de debat social? Aquest és un dilema que alberga la criminologia des de sempre.

No hi ha una relació causal entre l’augment dels delictes i aquesta percepció?
Pot haver-hi una relació causal quan es donen unes circumstàncies excepcionals, però a Barcelona, el debat de la inseguretat està absolutament condicionat per un cicle electoral repetitiu.

A això se li ha d’afegir el fet que qui gestiona la seguretat és un govern d’esquerres. És habitual que se’l critiqui, perquè les esquerres opten per mesures que tenen més a veure amb allò social, a llarg termini, mentre que les dretes tendeixen a combatre la delinqüència amb més presència policial, amb l’element repressiu, immediat i poc efectiu.

I existeix un tercer factor: hi ha un augment de la taxa de denúncies respecte a alguns delictes. Llavors, ¿es detecten més delictes perquè se’n produeixen més o perquè s’identifiquen i es persegueixen més? És un altre dels debats clàssics de la criminologia.

De quins delictes s’observa un repunt?
Es parla principalment dels robatoris amb intimidació i, sobretot, dels furts al metro. Però ens hem de plantejar si això és un problema de primer ordre fins al punt de ser el principal problema de la ciutadania en vuit dels deu districtes, segons la darrera Enquesta de Serveis Municipals. ¿Què afecta més, que l’habitatge hagi pujat fins a 400 euros al mes en molts casos, o que es produeixin furts, que són un delicte lleu perquè no arriben als 400 euros?

I només posem el focus en aquest segon tipus de delinqüència.
Els delictes contra els drets immobiliaris, igualment contemplats al Codi Penal, possiblement representen un problema de seguretat molt més important que els furts. A Barcelona, es produeixen nombrosos delictes de mobbing immobiliari que es denuncien als Mossos d’Esquadra i ells, amb nul·la formació al respecte, sovint diuen que no són delicte. No hi ha operaris especialitzats i, per tant, no es perceben com un problema d’inseguretat. Tanmateix, produeixen un dany social molt major que els furts al metro.

La percepció d’inseguretat és comuna en la majoria de les grans ciutats.
Hi ha diverses lectures. La meva és que estem sortint d’una situació de crisi globalitzada i veiem un repunt en petits delictes que cometen persones en situació de pobresa, que se sustenten a nivell vital mínim mitjançant la delinqüència. Venim d’una situació en què el preu de l’habitatge augmenta moltíssim i els salaris es redueixen espectacularment. A Barcelona molta gent viu al límit, i la cobertura de la misèria pels serveis socials ha estat absolutament minvada. Llavors, la gent que subsistia amb uns mínims ingressos, ara no té ni això.

I quines polítiques s’han d’aplicar al respecte?
Si parlem de com abordar aquests delictes des d’una perspectiva social, crec que s’ha d’intervenir estudiant el fenomen concret en cada cas.

Si són persones que delinqueixen per situació de misèria, haurem de veure quines són les seves necessitats i si s’estan intentant cobrir mínimament. Potser, combatre la delinqüència amb més policies i més llocs de presó ens està sortint més car que proporcionar ajudes i integració a nuclis familiars que no tenen cap mena d’ingrés.

La fórmula que més policia ens salvarà de més delictes és fal·laç, i en tenim nombrosos exemples al món. A banda, es parla també d’organitzacions criminals, però no conec cap fiscal que hagi obert cap causa per organització criminal contra carteristes, delinqüents de petits furts, o menas. ¿Per què els polítics i alguns periodistes posen etiquetes tan greus si ni tan sols el sistema de justícia ho està fent?

La recepta securitària de posar més policia al carrer ha estat la proposta dels partits de dretes, però també d’esquerres.
La persona que controla la policia ha de ser experta en la qüestió, respectada pels cossos policials i ha de tenir idees i projectes. A banda, jo reivindico que sigui una persona d’esquerres. Estem en una situació en què ni l’actual conseller d’interior ni els darrers, no compleixen cap de les tres premisses. A Barcelona, teníem un Comissionat en l’anterior legislatura que s’enfocava a mig i llarg termini cap a polítiques transformadores. Hem perdut aquesta oportunitat.

Albert Batlle respon a aquest perfil?
És una persona respectada i amb experiència en el món de la seguretat. Dit això, podem esperar que dugui a terme mesures que tinguin un caire social o puguin ser transformadores? Rotundament no. Batlle és un tecnòcrata que venia a imposar les fórmules de sempre, i l’esquerra, en aquest cas, ha optat també per això.

A l’estiu Batlle va convocar la premsa per dir que ens trobàvem en una situació de crisi, va impulsar actuacions molt dures contra els manters i va fer declaracions molt qüestionables sobre els menas.
Ha estat profundament irresponsable. No només perquè hagi volgut llançar un missatge de tolerància zero per evitar una suposada crisi, sinó perquè ha augmentat la sensació d’inseguretat.

A més, el seu discurs no ha ajudat gens a la convivència i a la interculturalitat: és d’una irresponsabilitat absoluta assenyalar població migrant o col·lectius específics sense tenir cap fonament al respecte. Si s’atia el rebuig cap a certs col·lectius, tindrem un problema molt més important que no el problema de criminalitat que suposadament aquests produeixen.

Un dels melons pendents d’obrir per part del govern de Colau és l’ordenança de convivència. És urgent que s’abordi aquesta qüestió?
L’ordenança de convivència és una mesura legislativa absolutament mal utilitzada. S’enfoca a criminalitzar certs col·lectius i pretén ordenar l’espai de forma que allò que escapi del que és normatiu i estètic -que és el que aspira a ser Barcelona-, s’ha d’apartar amb sancions administratives i persecució policial.

De tota manera, els últims temps, l’Ajuntament no només ha minimitzat el punitivisme que establia l’ordenança, sinó que també ha fomentat qüestions que estaven oblidades, com l’article 16, que permet sancionar aquell qui realitzi manifestacions racistes o homòfobes a l’espai públic.

Creus que l’ordenança requereix una reforma?
Possiblement se li ha de donar una volta per veure la utilitat real que té a nivell d’ordenació correcta, útil i facilitadora. La ciutat l’habiten persones amb circumstancies molt diverses i això vol dir que hem de ser tolerants amb la diversitat. Per exemple, que tu prohibeixis la prostitució ¿farà que les persones que es prostitueixin i els que consumeixen prostitució ho deixin de fer?

Com s’hauria de regular?
Cada problemàtica és un món, però s’han de fer enfocaments molt més integrals i, sobretot, parlar amb els agents socials. En el cas de la prostitució, entenc que hi hagi gent que hi estigui en contra perquè cregui que afecta la dignitat de tot un col·lectiu. Però altres persones plantegen que, amb la criminalització, precaritzarem al màxim aquestes treballadores, fins al punt que seran l’escalafó més vulnerable de la societat.

Jo penso que els hem d’oferir protecció, seguretat social i dignificar-ne el treball. Les divergències en aquest tema són un exemple claríssim que les problemàtiques són complexes, però en tot cas, la prohibició i el punitivisme no solucionen la situació.

Quina valoració fas de les patrulles ciutadanes?
Totalment negativa. Ens poden portar a conflictes i a situacions de violència pitjors que la delinqüència mitjançant els furts. No crec que responguin a una necessitat sinó a una alarma social, i s’ha d’aturar.

El missatge de tolerància és molt perillós, perquè primer serà això, i després es voldrà expulsar les famílies que ocupen pisos, i a partir d’aquí, un llarg etcètera. S’està posant una qüestió molt seriosa, com és la seguretat, en mans de col·lectius absolutament condicionats per l’emocionalitat. Això és intolerable i s’hauria de tallar d’arrel.

L'entrada “Els delictes immobiliaris són un problema de seguretat molt més important que els furts” ha aparegut primer a Carrer.

Fonts de l’agència expliquen que aquest projecte responia a la voluntat de l’alcalde Maragall de “convertir el capital tècnic acumulat durant els anys de la transformació olímpica per seguir executant projectes”. Va ser en aquell moment que l’alcalde va encarregar la definició de l’empresa a l’arquitecte Josep Acebillo, que havia estat el responsable de planificar els canvis urbanístics de la Barcelona olímpica.

BR havia estat una agència de gran prestigi. “Ha estat una oficina important per reconduir, acompanyar o definir projectes grans i, en general, crec que la seva actuació sobre Barcelona i l’àrea metropolitana ha estat positiva”, considera el professor d’urbanisme Ferran Segarra. Malgrat que en els seus 25 anys d’existència ha executat projectes de gran envergadura, en els darrers temps ha aparegut a l’esfera mediàtica arran d’una auditoria que rebel·lava que, sota la presidència d’Antoni Vives, tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de CiU, l’agència havia dut a terme projectes “antieconòmics i ruïnosos a l’estranger”.

Sous sense activitat a l’empresa
Segons expliquen fonts de la pròpia agència, tot va començar amb una denúncia anònima que el 2015 va arribar a la Fiscalia Provincial i que es referia al fet que l’anterior director general de BR, l’arquitecte Willy Müller, designat per Vives, havia adjudicat de manera presumptament irregular dos contractes a un ex-soci seu per valor de 22.500 euros. Arran d’aquesta denuncia la Fiscalia va iniciar una investigació i com a conseqüència, l’actual Ajuntament va precipitar el canvi de la cúpula de BR.

El nou govern municipal va prendre possessió de l’agència, va cessar Willy Müller i també va iniciar un expedient informatiu amb la voluntat de conèixer de primera mà la gestió que s’havia fet d’aquesta empresa durant els quatre anys de mandat convergent. A partir d’aquí es van detectar altres irregularitats en tres àmbits: el sobrecost de l’exposició sobre el port i la façana litoral de la ciutat feta l’any 2015; desajustos en els treballs internacionals de l’agència, i la contractació de dues persones de l’òrbita convergent que mai van tenir activitat real dins l’empresa. Es tracta d’Antoni Miguel Cerveró, conegut com a Leslie, excantant de Los Sirex i exregidor convergent a l’Ajuntament de Barcelona; i Jesús Arévalo, exalcalde de CiU de Cervelló.

Projectes ruïnosos
Després de detectar aquestes irregularitats, el propi consell d’administració de BR va encarregar llavors una auditoria per tal d’esbrinar quina havia estat l’activitat de l’agència en el període 2011-2015 i les despeses associades. Les principals conclusions del document van ser que, durant el mandat Trias, BR havia fet “projectes ruïnosos” a l’estranger sense que l’administració ni els òrgans de govern de l’agència en tinguessin constància. En total, hauria gastat dos milions d’euros en l’execució d’aquestes activitats internacionals a través de l’agrupació d’interès econòmic BSUS, creada per Barcelona Regional juntament amb el Consorci de la Zona Franca, el Port de Barcelona i la Fundació Abertis.

La consideració dels projectes executats a l’estranger com a “ruïnosos” i “antieconòmics” es deu al fet que el seu cobrament, tal com recollia el diari El Periódico, no va servir “per cobrir les despeses en personal i viatges, que es van elevar a més de 500.000 euros”.

Sabent que tancaria l’any amb pèrdues, el 2012 Willy Müller va demanar a l’Ajuntament de Barcelona una subvenció per valor d’1,3 milions d’euros. En principi, aquests diners havien d’estar destinats a les activitats realitzades en l’àmbit urbanístic de la capital catalana, i així va ser en part, però l’auditoria revelava que hi havia 598.000 euros no justificats. Aquests diners són els que es van fer servir per eixugar el deute derivat dels projectes internacionals efectuats per BSUS. Ara, el govern municipal ha reclamat a Barcelona Regional que retorni aquesta quantitat a les arques públiques.

Segons considerava el diari El Periódico, sota la gestió de Willy Müller, BSUS “es va convertir en una estupenda pantalla de les activitats de la cúpula”. I aquesta perspectiva coincideix amb la dels treballadors de l’agència. “Durant el mandat Trias i la presidència d’Antoni Vives, l’arquitecte Willy Müller va passar a ser administrador únic de BSUS i també tenia tots els poders a Barcelona Regional”, comenten fonts internes, “i va decidir que no pagaria les feines que l’agència feia per a l’agrupació d’interès econòmic… llavors, a partir d’aquell moment, BR no va facturar res”.

Per aquesta raó, el passat juliol el Consell d’administració de Barcelona Regional va decidir presentar una denúncia al Tribunal de Comptes reclamant també els diners d’aquestes feines que havia fet però que no va arribar a cobrar mai.

Les diverses irregularitats detectades en el període 2011-2015 han portat a la creació d’una comissió d’investigació a l’Ajuntament per abordar totes les qüestions que han estat subjecte d’investigació per part de la Fiscalia Provincial. En la primera trobada de la comissió aquest novembre, es van tornar a posar sobre la taula el contingut de l’expedient informatiu encarregat pel govern municipal, les conclusions de l’auditoria i l’estat de totes les actuacions de l’agència. En properes sessions, la comissió preveu demanar la compareixença d’Antoni Vives, Willy Müller i de les dues persones contractades però que mai van tenir activitat real en l’empresa: Antoni Miguel Cerveró i Jesús Arévalo.

Llums i ombres sobre la petjada al territori
A banda que BR s’ha situat sota el focus mediàtic per les qüestions que tenen a veure amb la seva gestió, la petjada d’alguns dels projectes que ha executat a Barcelona i l’àrea metropolitana també han anat acompanyats de polèmiques veïnals. Seria el cas, per exemple, del Pla d’Infraestructures del Poblenou en relació amb el 22@. Però entre les seves principals actuacions, també hi destaquen la transformació del territori del Fòrum 2004, la recuperació medi ambiental del riu Besòs o la proposta de transformació de la Sagrera i la nova estació.

“Des del punt de vista veïnal, aquests projectes tenen clars i obscurs”, considera el professor d’urbanisme Ferran Segarra, que moltes vegades s’expliquen pel fet que “són projectes la definició dels quals dura un parell d’anys i després, l’execució pot durar-ne uns vint”, el que vol dir que en aquest procés “poden canviar radicalment els objectius, les possibilitats tècniques i econòmiques i el tipus de residents”. El màxim exponent d’això és “la contradicció entre les necessitats del veïnat i el pla 22@”, continua el professor, sobretot perquè els darrers ajuntaments “van passar per alt tot el que tenia a veure amb aspectes socials, com per exemple l’habitatge”.

“El que ha passat amb la gestió de Barcelona Regional en el període 2011-2015 ha estat un escàndol, però els actuals gestors han posat totes les facilitats per esbrinar les irregularitats que es van produir”, conclou Segarra, “i crec que és significatiu que aquestes irregularitats estiguin molt acotades en un mandat molt específic, tenint en compte que l’agència fa 25 anys que funciona”.

L'entrada Barcelona Regional, un llegat urbanístic enverinat ha aparegut primer a Carrer.