Mai és tard quan es reconeix en vida l’aportació d’algú a la societat i, molt especialment en aquest cas, a la construcció d’una ciutat democràtica que va molt més enllà de Barcelona. Però és evident que a Borja se li va quedar petita, perquè li van faltar paraules, una cerimònia que, no per menys entranyable, es mereixia haver rebut ja feia temps. Ell, tanmateix, la va gaudir igualment entre amigues i amics de tota la seva llarga trajectòria.

I viceversa. Perquè l’acte de reconeixement del sociòleg i urbanista format a l’exili a la Sorbona de París, dirigent del PSUC -a primers dels anys 60 i a partir de 1974-, fundador de Bandera Roja (1968) i teòric del moviment urbà, diputat al Parlament de Catalunya (1980-1984), regidor i tinent d’alcalde amb Pasqual Maragall (1983-1995, primer pel PSUC i després com a independent pel PSC) i sempre company de viatge d’ICV i els seus successors, va ser també un acte de retrobament per a molta gent de la tradició comunista i ecosocialista, i del món veïnal, acadèmic i polític de l’esquerra barcelonina en sentit ampli.

En absència de darrera hora, per motius de salut, de la seva companya de partit i consistori Lali Vintró, i del seu també amic i enginyer Manuel Herce, tothom qui va fer la glosa preceptiva va coincidir a destacar la personalitat cabdal de Borja en la lluita per les llibertats democràtiques i el dret a la ciutat. Deixant de banda la seva companya Dolors Comas d’Argemir, els seus vells amics del PSUC Fèlix Fanés i Quim Sempere i el seu company geògraf Albert Arias van ser, segurament, els testimonis més emotius.

No es van quedar tampoc curts d’emoció ni la líder veïnal del Carmel Custodia Moreno ni el sindicalista de la Pegaso i històric de Bandera Roja Santi Medina. I tant l’alcalde Jaume Collboni com l’exalcaldessa Ada Colau, que va reconèixer en Borja un mentor des dels temps en què presidia l’Observatori DESC (2011-2016) on ella treballava d’activista i fins als orígens de Barcelona en Comú, van fer parlaments a l’altura del moment. Collboni va destacar que Borja “forma part d’una generació de barcelonins que van dedicar els millors anys de la seva vida a construir, reconstruir i reconquerir la ciutat”. Colau, al seu torn, va investir Borja com “el millor alcalde que ha pogut tenir mai Barcelona” al costat de Maragall.

Sentit crític i esperit lliure

L’homenatjat va agrair aquestes paraules. I això no està renyit amb què en els darrers anys, fent gala del sentit crític, l’esperit lliure i el caràcter èpaté que l’han caracteritzat sempre, Borja no s’hagi estat de criticar tant Collboni com Colau, en públic o en privat. També ho va fer amb anteriors alcaldes. També el seu admirat Maragall: el 1993, quan l’alcalde va rehabilitar el seu homòleg franquista José María de Porcioles entre poques més veus crítiques que la Favb, Borja es va sentir al·ludit i va publicar un article a El Periódico fent costat al càstig que Carrer havia infligit a Maragall i a la seva cort olímpica posant-los al Quarto Fosc.

Sempre amic i col·laborador de Carrer, Borja no ha deixat de cultivar i actualitzar mai els seus vincles amb el moviment veïnal i la consciència social. Com a mínim des d’una entrevista a dues veus -amb Oriol Bohigas- i a moltes mans -les d’Eugeni Madueño i Andrés Naya, amb Roser Argemí i Marc Andreu entre bambolines i Dani Codina a la càmera- feta amb motiu del número 50 de la revista, el març de 1998, que analitzava el futur de la ciutat.

Difusió del ‘model Barcelona’

Gran teòric del moviment urbà -i també pràctic, des de les seves passejades adolescents pels barris de Barcelona i els seus orígens com a assessor a Nou Barris del pla alternatiu al planejament porciolista de Torre Baró-Vallbona-Trinitat-, Borja és l’artífex de la descentralització participativa de Barcelona en deu districtes. I també de l’articulació metropolitana i la difusió internacional, i molt especialment llatinoamericana, de l’anomenat model Barcelona. Malgrat que no es va doctorar en Geografia Urbana a la UB fins després de complir els 70 anys, la seva petjada acadèmica prèvia es pot resseguir des de la Sorbona a la UPC i la UOC, passant per universitats de Roma, Nova York, Mèxic i Buenos Aires o pels plans estratègics de Rio de Janeiro, Bogotá i Medellín.

Per això a Borja li dol que la descentralització participativa per districtes que va definir als anys 80 i 90 no s’hagi desplegat mai amb tot el seu potencial. Li dol que el poder metropolità de Barcelona quedés bloquejat pel pujolisme i les servituds clientelars de la socialdemocràcia local. I li dol, ni que sigui per les contradiccions que li genera com a pare de la criatura, que el model Barcelona d’urbanisme social i democràtic que va anar explicant pel món hagi acabat pervertit pel capital i l’especulació a la seva mateixa ciutat d’origen.

El millor alcalde que Barcelona no ha tingut és, en realitat, un revolucionari professional i, sobretot, vocacional. És un intel·lectual orgànic dels d’abans, però amb un punt llibertari i que sempre va, literalment, a pit descobert. És un gran seductor no exempt d’un fort temperament que, sota una tossuderia i un ego considerables, amaga una tendresa i una generositat infinites. Això últim ho demostra quan convida algú a casa seva i li prepara el dinar o el sopar o, simplement, un cafè. O quan s’autoconvida a dinar o parlar amb algú un dia qualsevol; o a viatjar sol, com el setembre de 2023, a casa de la filla de Salvador Allende per la commemoració dels 50 anys del cop d’estat de Pinochet, que a ell el va agafar precisament a Xile, d’on va poder escapar pels pèls.

Cartells de CCOO i iconografia pop

La seva nodrida biblioteca demostra els seus múltiples interessos intel·lectuals. I els pòsters que té penjats a casa, on conviuen cartells de CCOO amb iconografia pop, cinematogràfica o afrancesada, amb artesania llatinoamericana i música clàssica o chanson, il·lustren la seva organicitat i àmplia curiositat cultural. Ja no li fa companyia ni treu a passejar el mastí a qui va batejar amb el nom de Trotski, però entre els molts papers que atresora -i que algun dia seran llibre, com tants que n’ha publicat- hi ha informes i mecanoscrits inèdits al Comitè Central en els anys clau de la transició i la crisi del comunisme.

Amic fidel dels seus amics, quan Jordi Borja va recollir la Medalla d’Or va voler recordar-ne tres que ja no hi són: Miguel Núñez, Jordi Soler Tura i Alfons Comín. Tres titans del pensament i l’acció com ell, sempre amb el socialisme democràtic a l’horitzó i una bandera roja a punt per onejar. Això no obstant, la divisa amb què Borja va tancar, entre forts aplaudiments, el seu parlament d’homenatge és encara més universal: “Llibertat, igualtat i fraternitat”. Qui ha dedicat la vida a aquesta tríada no té, efectivament, res a penedir-se.

L'entrada Jordi Borja, res a penedir-se ha aparegut primer a Carrer.

De la mà del moviment obrer i veïnal i de molts professionals afins o companys de viatge, és molta la literatura que, a primers dels anys setanta, va posar contra les cordes la dictadura franquista en l’àmbit de Barcelona. L’exemple més clar d’aquesta realitat rupturista va ser la destitució, el maig del 1973, de l’alcalde Porcioles després de l’ocupació d’un ple municipal per part de centenars de veïns del Carmel i de Nou Barris. Allò va ser l’estocada a un alcalde emblemàtic del franquisme que, després de 16 anys de mandat, estava molt tocat per la corrupció i la creixent protesta social urbana, àmbit en què ja acumulava una altra severa derrota davant del moviment veïnal: la paralització del Pla de la Ribera, llançat a mitjan anys seixanta per la burgesia industrial i financera catalana amb l’aquiescència del poder local franquista. No és casualitat que dos dels llibres que, el 1973, es van avançar a preguntar-se cap a on anava Barcelona siguin La Barceloneta: del siglo XVIII al Plan de la Ribera, de la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer, i Barcelona: remodelación capitalista o desarrollo urbano en el sector de la Ribera Oriental, de l’arquitecte Manuel de Solà-Morales.

En els anys immediatament anteriors havien aparegut algunes -poques- obres que, des de perspectives diverses, analitzaven críticament la ciutat o facilitaven informació i marcs d’anàlisi perquè això es pogués fer. Més enllà de les novel·les de Paco Candel, amb Donde la ciudad cambia su nombre al frontispici, és imprescindible citar Contra una arquitectura adjetivada, de l’arquitecte Oriol Bohigas (1969); El Montjuïc del segle XX, dels periodistes Jaume Fabre, Josep Maria Huertas i Josep Martí Gómez; Al Sud-oest del riu Besòs. Deu anys de la vida d’un barri barceloní, d’Alfred Matas (1970); Barcelona, pam a pam, del crític d’art Alexandre Cirici Pellicer (1971); Barcelona adéu!, de l’arquitecte Carles Lladó (1971); i La Gran Barcelona, de l’urbanista Jordi Borja (1972).

Els precedents de la revista ‘CAU’

Editat per Alberto Corazón, La Gran Barcelona reproduïa el monogràfic col·lectiu homònim publicat el novembre-desembre del 1971 al número 10 de la revista CAU, del Col·legi d’Aparelladors. Amb Jordi Borja i el ja citat Manuel de Solà-Morales, van col·laborar també en aquest monogràfic crític amb el model de ciutat impulsat per l’alcalde Porcioles l’economista Marçal Tarragó i els arquitectes Lluís Brau, Joaquim Lleixà i Francesc Arruga. Tarragó i Brau, juntament amb el també arquitecte Carles Teixidor, van ser al seu torn els responsables, el 1972, d’un altre número important de la revista CAU, que sota el títol de Barcelona 1953-1971 va analitzar el desenvolupament urbanístic de la metròpoli. La revista Cuadernos de Arquitectura, del Col·legi d’Arquitectes, en què Jordi Borja va coordinar una secció sobre urbanisme, va ser una altra publicació clau en aquells anys.

És amb tots aquests antecedents que, l’octubre del 1973, tot just cinc mesos després de la destitució de Porcioles i la substitució a l’alcaldia pel més obert Enric Masó, va sortir l’exemplar segurament més emblemàtic de CAU que, publicat amb el número 21, era un diccionari d’aberracions urbanístiques i negocis especulatius titulat La Barcelona de Porcioles. Editat i ampliat en format llibre per l’editorial Laia el 1975, aquest treball va marcar una fita. Tres dels seus autors eren els combatius periodistes de la premsa local Josep Maria Huertas, Manuel Campo Vidal i Rafael Pradas, units a l’advocat i activista veïnal Josep Maria Alibés, a l’economista Eugeni Giral i a l’arquitecte Salvador Tarragó. Queda, doncs, clar, que el 1973 es van posar les bases conceptuals d’un model Barcelona que partia de la lluita veïnal i de la crítica professional, des de postulats d’esquerra marxista no especialment dogmàtica, a una idea de la Barcelona de Porcioles abraçada tant per la dictadura com pels poders econòmics, la burgesia catalanista i demòcrata inclosa.

Si el llibre també col·lectiu Gestión o caos: el área metropolitana de Barcelona va posar ja el 1973 el focus més enllà dels límits administratius de la ciutat, va ser el 1974 quan dos títols més van aprofundir en la crítica al defenestrat Porcioles: Los negocios de Porcioles, de Jesús Ynfante, i Barcelona, ¿a dónde vas?, de l’advocat Eduard Moreno i l’arqueòleg i futur dirigent socialista Francesc Martí Jusmet. Aquest emblemàtic llibre del 1974 beu, en bona part, dels continguts que la revista CAU havia publicat mesos abans al seu monogràfic La Barcelona de Porcioles, però que no apareixeria en format de llibre fins al 1975. Moreno i Martí Jusmet es van avançar amb el seu Barcelona, ¿a dónde vas? gràcies a una operació editorial més que peculiar i poc coneguda. Dirosa, l’editorial que va publicar el llibre de Moreno i Martí Jusmet, estava regentada per dos homes fidels a l’exministre i aleshores ambaixador de Franco a Londres Manuel Fraga Iribarne.

De fet, van ser les gestions de Fraga, a través del seu col·laborador Manuel Milián Mestre, les que van esquivar la censura d’un llibre molt crític amb Porcioles. No és que Fraga ni el seu cercle polític català -en què estaven compromesos llavors Martí Jusmet i Moreno amb l’economista Fabián Estapé, l’empresari Juan Echevarría, el populista procurador a Cortes Eduardo Tarragona i el director de La Vanguardia Horacio Sáenz Guerrero- fossin l’avançada democràtica a Barcelona. Que no ho eren va quedar clar en cridar Fraga allò de “la calle és mía!” durant la repressió policial dels primers mesos del 1976, i especialment després que les manifestacions per l’amnistia de l’1 i el 8 de febrer a Barcelona -sumades a grans vagues obreres com les de Sabadell i Vitòria, amb morts inclosos- aconseguissin ressò internacional i assenyalessin un punt d’inflexió cap a la democràcia.

Un llibre per reciclar-se

En realitat, el que Fraga i la seva gent buscaven durant els primers anys setanta amb un llibre com aquell era només una bona pole position per conservar poder
o reciclar-se en la recta de sortida de la democràcia després de comprendre que l’hegemonia cultural que marcava la fi de la dictadura era la crítica urbana i la mobilització ciutadana. Martí Jusmet i Moreno es desmarcarien de Fraga ben aviat en entrar el mateix any 1974 al Reagrupament Socialista i Democràtic de Josep Pallach. Martí Jusmet, que el 1979 va ser escollit regidor del PSC a Barcelona i president de la Diputació, acabaria com a delegat del Govern espanyol a Catalunya entre 1982 i 1993. Moreno, que va morir el maig d’aquest 2024, també va orbitar al voltant del PSC fins que va estripar el carnet el 2002 quan ja en criticava la deriva neoliberal post-olímpica i es va dedicar, com a advocat, a pledejar en operacions urbanístiques al costat del moviment veïnal i ecologista. Barcelona, cap a on vas? Roda el món i torna al Born.

L'entrada Mig segle de crítica urbana ha aparegut primer a Carrer.

“El model ideal i civilitzat d’una ciutat, amb espais públics verds i respectuós amb el lleure i el gaudi dels ciutadans, amb bons transports públics i altres serveis indispensables, només es pot assolir des de posicions polítiques compromeses amb les persones i no amb les activitats empresarials. El neoliberalisme en versió del capitalisme salvatge tracta d’impedir que es facin polítiques municipals en benefici de la comunitat. Només busquen l’especulació i l’enriquiment a costa de l’interès general. L’únic dic de contenció el poden construir els ajuntaments amb una majoria d’esquerres, sensibles als problemes dels ciutadans”. La cita és del pròleg que l’exmagistrat del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín ha escrit al llibre Lawfare urbano (Icaria), de l’arquitecte i exregidor de Barcelona en Comú Josep Maria Montaner. Més enllà de la denúncia que Montaner fa de l’ofensiva judicial -i dels poders fàctics, econòmics, polítics i mediàtics- contra la Barcelona d’Ada Colau, amb una quinzena de querelles interposades des del 2018 -la gran majoria, arxivades-, el que Martín Pallín sintetitza és una realitat que va molt més enllà de la pugna electoral o estrictament partidista.

Ho demostren els intents reiterats de lobbies de tota mena -des d’Agbar a Barcelona Global, passant pel Gremi de Restauració, el d’Hotels, la patronal Foment o antics alts responsables municipals avui al servei d’interessos immobiliaris o econòmics especulatius, com Josep Antoni Acebillo, Ramon Garcia Bragado o, fins i tot, els exalcaldes Joan Clos i Jordi Hereu- per condicionar, desprestigiar i, en darrera instància, forjar intents d’alternatives al que consideren una anomalia en el govern de la ciutat. A saber: que l’esquerra alternativa i activistes provinents dels moviments socials i dels barris, amb una dona al capdavant, dirigeixin l’Ajuntament.

La complexa gestió de Barcelona

Dirigir és la clau, amb totes les limitacions i contradiccions que es vulguin. Els comuns van assumir-les ben aviat tot conservant una estructura gerencial i funcionarial formatejada a la mesura del PSC, curiosament, per l’avui candidat d’ERC Ernest Maragall en la seva època d’home fort del seu germà Pasqual. Una estructura que també exemplifica Jordi Martí, gerent de l’Icub des del 1999 i regidor del PSC fins al 2014 que, cooptat per Colau el 2015 com a gerent municipal, ha acabat sent la mà dreta de l’alcaldessa i el número dos de Barcelona en Comú. Martí és, segurament, el regidor que més té la ciutat al cap, seguit de la responsable d’Urbanisme Janet Sanz, que ja era regidora el 2011 amb ICV-EUiA.

Dirigir és la clau, perquè governar Barcelona, en realitat, i amb l’excepció del parèntesi Trias entre 2011-2015, l’esquerra transformadora i gent provinent del moviment veïnal ja ho havien fet des del 1979. No es pot oblidar ni menystenir la seva contribució a la construcció de la ciutat democràtica, tant des dels barris i els moviments socials com des de la institució local, bàsicament sota les sigles del PSUC i ICV-EUiA i al costat del PSC. Però sempre amb un caràcter de subalternitat dels primers respecte dels segons. El fitxatge per a la llista de Collboni de l’expresident de la Favb -i valedor inicial de la plataforma de Colau- Lluís Rabell rebla aquest clau.

El 2015, el triomf de Barcelona en Comú va invertir per primer cop les tornes en la direcció de la ciutat. Colau va guanyar confrontant directament la dreta de Trias i l’establishment, aixecant la bandera dels barris i del dret a l’habitatge i, sobretot, impugnant el model de ciutat imposat durant dècades d’alcaldia socialista. Limitacions pròpies de l’anomenada nova política, servituds de la coalició de govern entre Barcelona en Comú i el PSC -amb suport extern d’ERC-, i forts condicionants externs -la complexa gestió diària d’una ciutat en crisi, la polarització associada al procés sobiranista, els atemptats terroristes del 2017, la pandèmia de la covid-19…- han diferit durant dos mandats la tasca de construcció del nou model de ciutat.

No obstant, la gestió d’aquests condicionants porta implícita l’aposta per un nou model. ¿Com s’haguessin viscut les intenses tardors del 2017 i del 2019 amb un altre govern municipal, independentista o unionista? ¿Com s’hauria capejat la pandèmia del 2020 sense el lideratge polític de Colau, la coordinació de govern de Jordi Martí, les dots de comandament d’Albert Batlle i Janet Sanz i la triangulació entre la regidora Gemma Tarafa i els gerents de les àrees de Drets Socials, Salut, Economia i Recursos Ricard Fernández, Laia Claverol, Carme Borrell, Albert Dalmau i Agustín Abelaira?

Un nou model de ciutat

Malgrat tot, durant el darrer mandat de Colau s’ha començat a fer explícit o a concretar-se un nou model de ciutat. El projecte Superilla Barcelona n’és l’emblema, envoltat de polèmica i elogis, tant locals com internacionals. Assajada primer al Poblenou -entre protestes veïnals i reticències municipals; la mateixa alcaldessa va trigar dos anys a visitar-la-, la idea de superilla es va millorar i consolidar després a l’Eixample, al barri de Sant Antoni. Una altra cosa és la teorització d’aquest nou model de ciutat, que fins ara no ha anat més enllà d’un difícil sincretisme entre el clàssic maragallisme mainstream i la filosofia alternativa de la Ciutat Princesa de Marina Garcés.

En el fons, les eleccions són una batalla més -la definitiva?- de la llarga guerra dels Trenta Anys per l’hegemonia i el model de ciutat que es lliura des de la Barcelona del 1992. Com diu la presidenta de la Favb, Ana Menéndez, aquella Barcelona ha mort d’èxit -va quedar clar amb el Fòrum 2004, però ja ho havia apuntat Carrer al monogràfic La Barcelona de Maragall– sense que, parafrasejant Jordi Amat, l’independentisme hagi pogut matar el Cobi. Derrotat el procés sobiranista, és simptomàtic que ERC presenti a l’alcaldia un octogenari Ernest Maragall amb el lema “més que mai” popularitzat pel seu germà Pasqual als anys 80 i que els hereus de CiU, Junts o reajuntats, recuperin Xavier Trias recolzat en Artur Mas i un nonagenari Jordi Pujol.

Ciutat Vella i l’Eixample

El principal -i mediàtic- camp de batalla d’aquesta guerra no són els barris, sinó el centre de Barcelona. És la Ciutat Vella presa de nou pel turisme, després de l’insòlit i fantasmagòric parèntesi pandèmic, i amb la Via Laietana aixecada per obres de pacificació. I és l’Eixample igualment aixecat per obres, per l’eterna reforma de la plaça de les Glòries, la perllongació del tramvia de la Diagonal, entre Glòries i passeig de Sant Joan, i la implantació dels eixos verds -Consell de Cent, Girona…- i la protecció dels entorns escolars que són emblemes de la Superilla Barcelona.

El 2015, paradoxalment, la inesperada victòria dels comuns davant de la CiU de l’aleshores alcalde Trias i, després, el 2019, la derrota mínima de Colau davant l’ERC de Maragall -un fracàs salvat in extremis gràcies al pacte dels comuns amb el PSC i al vot del ciutadà francès Manuel Valls, al seu torn una aposta fracassada dels poders fàctics que avui retornen a Trias, però que tampoc fan fàstics a Collboni-, no es van decidir a l’Eixample, sinó, i sobretot, als barris populars i perifèrics.

Aparentment, el model de ciutat es juga a l’Eixample, el districte més poblat -i amb més inversions- i més simbòlic -per la trama Cerdà i la història de la ciutat burgesa-: el 2019, en la seva conferència estratègica d’inici de campanya, Colau ja va reduir el seu mapa de Barcelona a Ciutat Vella i l’Eixample. Quatre anys després, en la presentació del llibre La força del moviment veïnal: de l’alcalde Porcioles a l’alcaldessa Colau (Hacer), la presidenta de la Favb va reivindicar la ciutat popular i la Barcelona dels barris i va resumir així el seu balanç crític: “La ciutat és més que l’Eixample i el govern de Colau és massa eixamplecèntric, però defensem la transformació verda que s’està fent. Al mateix temps, i davant d’una alcaldessa que tenim propera però que veiem molt poc, constatem el desencís als barris per una política de participació que fomenta l’individualisme i no el teixit associatiu organitzat i per unes polítiques d’habitatge poc ambicioses respecte de les expectatives creades”.

Un esforç insuficient

Seria faltar a la veritat no reconèixer l’esforç que l’Ajuntament ha fet en els darrers vuit anys en matèria tant d’habitatge com d’acció social contra els desnonaments. Són 4.600 pisos nous de lloguer públic i 4.000 més en construcció o projecte -el parc públic el 2015 era de 7.500 pisos- i 14.000 famílies ateses per la unitat antidesnonaments -que gestiona 50 casos setmanals i en resol nou de cada deu-. Però davant la crisi econòmica i habitacional, l’especulació creixent a la ciutat i la deixadesa de funcions de la Generalitat i l’Estat en matèria d’habitatge, tot és insuficient.

També seria injust obviar que l’acció municipal als barris populars, més enllà de Ciutat Vella i l’Eixample, és part indestriable del model de ciutat en joc. N’hi ha prou en destacar les inversions del Pla de Barris -uns 300 milions repartits en més d’un miler d’actuacions en 23 barris, que es calcula que han beneficiat unes 250.000 persones-, malgrat que l’aposta per dotar de centralitat metropolitana l’Eix Besòs no hagi encara reeixit. I tampoc és aliena als barris la política social, molt important abans, durant i després de la pandèmia, però poc lluïda pels comuns.

Així les coses, després d’haver abandonat durant quatre anys en mans socialistes districtes populars clau com Sant Martí, Nou Barris i Horta-Guinardó, els seus barris de classe treballadora -al costat dels de Sant Andreu i Sants-Montjuïc, que els comuns sí que han governat en el dia a dia- tornen a adquirir una importància cabdal i es juguen també, amb Ciutat Vella, l’Eixample i Gràcia, la seva centralitat al costat del model de ciutat.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada Barcelona es juga el model de ciutat i la centralitat dels barris ha aparegut primer a Carrer.

Especialment des que, entre 1974 i 1975, les associacions de barri van entrar a la federació veïnal, dominada fins aleshores per associacions de comerciants o de carrer, conegudes com a bombillaires, i van fer-se amb l’hegemonia d’una entitat que la burgesia barcelonina i les autoritats franquistes havien propiciat justament per contrarestar o contenir la força del moviment veïnal d’extracció popular i dirigit per les forces d’esquerra -sobretot comunista- que abanderaven la lluita per la ciutat democràtica.

De la protesta a la proposta

Sota un règim autoritari, la Llei d’Associacions del 1964, que se sol invocar per explicar el moviment veïnal i la legalització, el 1972, de la Favb, són instruments que va saber utilitzar amb intel·ligència i eficàcia un moviment popular ciutadà que va passar de la protesta urbana a la proposta democràtica, de reclamar semàfors o escoles a exigir “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

La vaga de tramvies del 1951 ja havia demostrat que, a Barcelona, un moviment de protesta ciutadana de base obrera, però de naturalesa popular interclassista i composició ideològica plural, podia guanyar una reivindicació tan bàsica com la rebaixa del bitllet del transport públic i forçar la destitució de l’alcalde i el governador civil. I, alhora, com va succeir en forma de vaga general el març del 1951, acabar convertint-se en una gran mobilització de caire obertament política. Per esdevenir, en definitiva, un episodi fundacional dels nous moviments socials, però arrelat en la tradició barcelonina de barricada descrita per Engels al segle XIX.

Marcant-li gols al franquisme

Amb l’experiència adquirida en néixer i créixer de bracet amb el nou moviment obrer orientat per l’activisme catòlic de base i les organitzacions clandestines de l’esquerra, i gràcies també a la notable complicitat d’intel·lectuals i professionals urbans, el moviment veïnal va marcar-li al franquisme, a Barcelona, el mateix gol que l’oposició organitzada ja li havia marcat arreu amb les Comissions Obreres. En síntesi: ben aviat la vàlvula de descompressió de les tensions socials que el franquisme havia entreobert a les ciutats per al moviment veïnal mentre mirava de contenir l’explosió obrera i estudiantil a final dels anys seixanta va esdevenir, al seu torn, una nova explosió o dèficit estructural del règim i una seriosa amenaça als interessos de les classes dominants, també durant la transició.

Això va obligar a actuar tant a la dictadura franquista com a la democràcia en gestació; cadascuna d’una forma diferent, és clar. El franquisme va prohibir o congelar la legalització de moltes associacions de veïns i de federacions tan importants com la de Madrid i, en definitiva, va obstaculitzar i reprimir més mal que bé -entre altres motius, perquè no arribava a apagar tots els focs- l’acció opositora veïnal. I tant els primers governs de la Monarquia com la democràcia parlamentària constituent, abocats sense excusa a la legalització de totes les associacions de veïns i a atendre les demandes més urgents del moviment veïnal, no es van estar de posar limitacions a l’hegemonia, la influència i l’acció del moviment ciutadà i a la democràcia participativa que defensava.

Això es va fer a través de l’anomenat decret de patronímics promulgat, però no aplicat, pel ministre Rodolfo Martín Villa, l’abril del 1977, i, sobretot, del vot contrari dels partits de centre i dreta, que va prosperar amb l’abstenció dels socialistes, a la inclusió de les associacions de veïns a la Constitució del 1978 amb una funció pública reconeguda similar a la que sí que es va atorgar als sindicats. A partir del 1979, el que s’activaria en contra del moviment ciutadà és una estratègia d’erosió per la via de confrontar les associacions veïnals amb la legitimitat electoral dels nous ajuntaments democràtics i d’uns partits, singularment els d’esquerres, que van cooptar molts quadres del moviment veïnal.

Però tota aquesta estratègia, orientada a limitar l’acció veïnal i a rebaixar l’hegemonia cultural del moviment ciutadà, va topar amb un petit gran obstacle: Barcelona. Quan el franquisme es va adonar, als informes classificats com a “Plan Barrio” de 1973 i 1975, que “las organizaciones subversivas tomaron en los últimos años de la década de los sesenta a Barcelona como ciudad piloto para desarrollar una labor de agitación y posterior politización de los barrios populares”, ja era massa tard perquè algunes contramesures tinguessin efecte a Catalunya.

El moviment veïnal de Barcelona i d’alguns municipis metropolitans -com, altrament, la majoria d’expressions de l’oposició antifranquista- portava uns anys d’avançada respecte del que succeïa a la resta d’Espanya. La creació legal d’associacions de veïns i la infiltració en associacions de cabezas de familia falangistes per part de militants catòlics, de comunistes i de les clandestines comissions de barri organitzades principalment per Bandera Roja i el PSUC van esdevenir grans cavalls de Troia de l’antifranquisme, espais de llibertat i escoles de democràcia.

Martín Villa vol pactar amb Pujol

L’astut Martín Villa, governador civil franquista de Barcelona de l’època i després ministre clau de la transició, va fer tot el possible per entendre i desactivar aquell potent focus opositor democràtic i, potencialment, perillosament revolucionari. I tot vol dir tot: des d’intrigar i conspirar amb membres de la junta de la Favb a activar o donar cobertura a la repressió i la guerra bruta contra associacions de barri i activistes veïnals. De la mateixa manera que tot vol dir, també, intentar un pacte amb Jordi Pujol consistent a acceptar deixar la Favb en mans de la seva gent -a qui eventualment podia servir de moderat instrument opositor unitari i legal contraposat a la il·legal i esquerranosa Assemblea de Catalunya- a canvi de forjar una aliança secreta o tàcita entre el franquisme aperturista i la burgesia demòcrata per barrar el pas als comunistes.

Martín Villa no se’n va sortir. D’entrada, perquè el moviment veïnal -i la Favb amb ell- va anar sempre a l’una amb l’Assemblea de Catalunya, de la que formava part substancial. I també perquè -malgrat que un comerciant que havia tingut responsabilitats en el sindicalisme vertical, Juan Frías, i un altre vell conegut i amic de Martín Villa que Miquel Esquirol havia captat per a CDC, Albert Pons Valón, van conservar nominalment la presidència de la Favb per als bombillaires moderats fins al 1978- la realitat és que el comunista Carles Prieto -abans i tot de succeir Pons Valón- i molts altres activistes de barri es van fer amb el control efectiu de la Federació des de mitjan 1975.

Artífex del retard de les eleccions

El desembre del 1975, Martín Villa va deixar Barcelona per ocupar llocs clau als consells de ministres de la transició amb una lliçó ben apresa: limitar com fos, o acceptar i acotar només a Barcelona, l’hegemonia en expansió de les associacions veïnals, on predominava una influència comunista de difícil obediència -ni tan sols al centralisme democràtic- i d’impossible estigmatització pel caràcter assembleari, unitari, plural i interclassista d’aquell moviment social.

I, conscient de la situació i de la correlació de forces, Martín Villa també va ser l’artífex -en nom d’un Joan Carles I que explícitament volia evitar perdre la Corona en unes eleccions municipals com el seu avi el 1931- de posposar al màxim, fins al 1979, la celebració dels primers comicis locals democràtics, on estava clar que el reformisme franquista reconvertit en centrisme democràtic tenia totes les de perdre.

És evident, en definitiva, que el doble fantasma del comunisme i del 14 d’abril, en versions actualitzades que tenien molt a veure amb la força del moviment popular, veïnal o ciutadà de Barcelona va planar per damunt de la transició espanyola molt més del que se sol explicitar. L’estratègia governamental va consistir simplement en anar marejant la perdiu a nivell local i tenir clares unes línies roges que l’aparell central de l’Estat, franquista o democràtic, no podia permetre que es traspassessin. Per això es van ajornar tant les eleccions municipals i es va blindar la nova democràcia representativa enfront dels moviments socials de base assembleària i arrelats al territori, tot deixant esbravar les associacions de veïns i fent-los concessions rupturistes allí on no hi ha havia més remei. Va ser aquest el cas de la Barcelona dels barris que, amb la força obrera del cinturó roig metropolità i la bandera unitària de la reivindicació nacional al conjunt del país, va assegurar la ruptura catalana dins del procés de transició i reforma democràtica espanyola.

Paradoxalment, la capital de Catalunya va esdevenir avantguarda i referent espanyol en objectius i aspiracions democràtiques, per a alguns obertament revolucionàries o, si més no, de clares tendències socialitzants i participatives. Ho va fer possible l’hegemonia cultural guanyada als anys setanta per l’ampli moviment social urbà, popular o ciutadà. Les associacions de veïns, veritables escoles de democràcia i agents de dinamització cultural i reequilibri social, i la Favb, utilitzada com a laboratori de la transició per uns i altres, van protagonitzar a Barcelona un assaig de ruptura democràtica de caire socialitzant. Això va ser així durant un període aproximat que va del 1968 al 1979 i amb efectes projectats, com a mínim, fins al 1986.

Incubadora de moviments socials

En moments clau, a més, la Favb va ser succedani o paraigua legal de l’Assemblea de Catalunya, va servir d’aixopluc o incubadora a tota mena de moviments socials -des del feminisme, el pacifisme i l’ecologisme al moviment pel dret a l’habitatge- i va interioritzar que havia de mantenir-se sempre com a consciència crítica de la ciutat, independentment de qui governés les institucions i sense perdre mai la memòria del que havia significat el porciolisme. Sense recuperar i analitzar aquesta història que ja supera el mig segle no es pot explicar ni la (re)construcció democràtica de la capital de Catalunya, que el 1992 va esdevenir model de ciutat a Espanya i al món, ni (re)interpretar les claus d’un ulterior procés de crisi i desdemocratització i tot el que significa, per al present i futur de Barcelona i del país, la fi del consens urbà i de la cultura de la transició.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada La Favb, molt més que 50 anys ha aparegut primer a Carrer.

Entre el juny del 1974 i el desembre del 1976, el responsable de tractar amb la Favb i de controlar i reprimir el moviment veïnal va ser el governador civil de Barcelona Rodolfo Martín Villa, després ministre clau de la transició, que malgrat voler blanquejar el seu passat sí que ha reconegut que la força de les associacions de veïns el va sorprendre i, en certa manera, li va suposar un malson.

Amb fama d’aperturista, Martín Villa va establir una reunió mensual oficial amb la junta de la Favb i contactes secrets amb alguns dels seus dirigents bombillaires, que li feien d’espies o confidents. El governador volia tenir monitoritzat el moviment veïnal, i s’hi va reunir periòdicament sense faltar a la cita ni tan sols en ple dol per la mort de Franco.

La Llei d’Associacions del 1964 feia dependre les entitats veïnals del Govern Civil, a qui calia comunicar totes les activitats i l’ordre del dia de les juntes i les assemblees. Però amb això no n’hi havia prou, i el Govern Civil va optar per una repressió selectiva combinada amb activitats d’espionatge, infiltració i guerra bruta.

Després que, el febrer del 1975, quatre representants de barris militants d’esquerres van ser escollits per a la junta de la Favb i, en aliança amb bombillaires pujolistes, van aconseguir adherir l’entitat a la incipient campanya per l’amnistia, van saltar totes les alarmes entre els bombillaires més conservadors i les autoritats franquistes que, fins aleshores, havien controlat una Favb legalitzada el 1972, precisament perquè havia nascut amb la intenció de contrarestar el moviment veïnal d’hegemonia comunista.

Com recullen els informes policials del Plan Barrio, “la subversión en los barrios y en el ámbito laboral” eren considerades “las dos principales palancas que emplean los grupos de oposición para derrocar al Régimen actual español”.

Una xarxa per controlar la Favb

Com certifica la correspondència privada, Martín Villa va instar el bombillaire Luis Vila Juñer a presentar la seva candidatura a la junta de la Favb i a promoure una moció de censura contra els dirigents de barri, el maig del 1975, que va fracassar. El governador també tenia estreta relació amb els aleshores vicepresidents José Quinzá i Juan Frías i amb els bombillaires d’obediència pujolista Miquel Esquirol i Albert Pons Valón, que coneixien Martín Villa des del seu anterior pas per Barcelona, el 1965, com a cap del sindicat vertical franquista.

Des d’aquesta xarxa de relacions, Martín Villa va intentar controlar la Favb amb pragmatisme -derrotada la moció de censura del seu peó Luis Vila, va apostar pel seu altre peó Frías com a president, previ pacte amb Jordi Pujol- sense renunciar a la repressió i la guerra bruta.

La Policia Armada, a l’Hotel Orient

El 13 de febrer del 1975, just deu dies després d’escollir-se la junta de la Favb en la que, per primer cop, hi havia presència dels barris, la Policia Armada va irrompre a la seu de l’entitat a l’Hotel Oriente, que dirigia Joan Gaspar -en els seus inicis, membre de la junta de la Favb bombillaire-, en una reunió de les vocalies d’educació de diverses associacions de veïns.

Els agents “habían recibido aviso de Jefatura Superior de que se estaba produciendo una reunión en el Hotel Oriente sin autorización”, segons recull un informe de Pons Valón, testimoni dels fets i que va fer de mediador amb la Policia per la tensió que va causar la identificació de 25 activistes veïnals. El que no recull l’informe, però sí un telefonema desclassificat del Govern Civil, és que va ser el vicepresident de la Favb Quinzá qui va trucar Martín Villa per demanar la intervenció policial.

El 28 de febrer del 1975, la discussió sobre aquest incident i l’acord majoritari de junta de presentar disculpes als activistes identificats va ser un dels punts polèmics previs a la dimissió del president de la Favb Manuel Sañes, després de la votació a favor de la campanya per l’amnistia i abans de l’admissió de noves associacions de barri. L’endemà, el governador n’era informat puntualment per mitjà d’una “nota confidencial”, mig mecanografiada i mig manuscrita, del vocal Vila Juñer, que proposava “maniobrar”, fins i tot amb coaccions als membres de junta, per reconduir la situació. Autoritzat per Martín Villa, va promoure una moció de censura, però la Favb ja estava perduda per al règim.

Una batalla perduda

En un extens informe confidencial del Govern Civil titulat “Enfoque correcto de la Favb”, datat el 27 d’abril del 1975, es recomanava admetre amb realisme que la decisiva batalla pel control del moviment veïnal estava perduda tant per part de la dictadura com de la burgesia. Fins i tot aventurava que “si no prospera el voto de censura [que requeria majoria de dos terços de l’assemblea i no es van assolir] habrá que preveer la renovación de dos vicepresidentes y un tesorero y, de no alcanzarse una clara mayoría, en cualquiera de las posturas, se pronostica escisión”.

El pronòstic va errar precisament perquè, malgrat que l’informe recomptava 65 associacions federades com a “azules” per només 23 de “rojas” i set d’ambivalents o indecises, es recomanava actuar amb intel·ligència i pragmatisme per evitar o mitigar, almenys, el perill que representava deixar la Favb en mans de l’hegemonia comunista emanada dels barris.

“Hay que ceder ante el pueblo”

“La Federación está resultando una plataforma ideal para desarrollar una actividad política que puede superar en influencia a la que tengan colegios profesionales, sindicatos, centros confesionales, etc.”, deia l’informe del Govern Civil. Davant la “próxima lucha política” entre dictadura i democràcia, i fent paral·lelismes amb l’Espanya dels anys trenta, es concloïa: “Hay que ceder ante el pueblo… de lo contrario no hay quien lo frene”.

Però el franquisme no tirava la tovallola i, xifrant en 1,5 milions de pessetes els fons reservats necessaris “hasta estabilizar la cuestión” de la Favb, reconeixia en l’informe confidencial que “para este asunto se necesita un líder, no necesariamente de derechas, pero sí necesariamente anticomunista”. Finalment, advocava per “respetar el color que salga siempre que se garantice el aislamiento y la neutralización del comunismo”.

Pragmatisme anticomunista és el que van acordar en secret el 1975 els homes de Martín Villa, de Jordi Pujol i del galerista Joan Antoni Maragall -oncle del futur alcalde- per actuar col·ligats a la Favb. El resultat van ser dos successius presidents bombillaires com Juan Frías i Pons Valón que, malgrat retardar fins al 1978 que el comunista Carles Prieto accedís a la presidència, no van poder impedir que les esquerres i les associacions de barri utilitzessin l’entitat ja des del 1975 com a ariet contra la dictadura i en favor dels drets i les llibertats democràtiques, socials i nacionals.

Eficàcia repressiva

Amb l’experiència de la Favb, Martín Villa va veure que tenia la batalla de Barcelona perduda, però, això no obstant, i espionatge a banda, va aplicar mesures molt menys aperturistes o democràtiques que les que es desprenen de les seves declaracions i memòries. El 7 de novembre del 1974, i segons un esborrany de circular governativa, Martín Villa va voler dotar la Policia de la màxima autonomia per actuar davant “la naturaleza conflictiva de algunos asuntos laborales y de déficit de determinados servicios y equipamientos públicos”.

Martín Villa instava les autoritats locals a no perdre eficàcia repressiva davant de les moltes alteracions d’ordre públic per protestes obreres i veïnals, i reclamava que els informes sobre aquesta mena d’incidents fossin remesos “directamente y con la máxima urgencia al Jefe Superior de Policía, quien en su despacho diario conmigo puede comentarlas”. També deixava als alcaldes l’opció de trucar-lo per telèfon a ell directament “en cualquier hora y momento”.

Potser va sonar el telèfon la nit del 12 d’abril del 1975, quan van ser detingudes Juliana Serrano i Francisca Rodríguez per repartir octavilles de l’AV del Carmel a la plaça de Pastrana contra l’encariment de la vida. La repressió contra aquella associació es va incrementar amb el processament pel Tribunal de Orden Público del president de l’entitat, l’obrer metal·lúrgic i militant comunista Fernando González. L’acusació no era una altra que imprimir premsa clandestina: el butlletí de l’associació de veïns.

Prohibit homenatjar Antonio Machado

També a l’abril del 1975, abans de Sant Jordi, el governador civil va notificar per carta al president del Centre Social de Sants, Josep Xarles, que prohibia un acte d’homenatge a Antonio Machado. Poc després, el 28 d’abril, la Policia va irrompre al pati de la parròquia de Sant Sebastià, a Nou Barris, per desmantellar una exposició de fotografies i dibuixos que denunciava el mal estat dels habitatges de l’Obra Sindical del Hogar.

El 7 de maig del 1975, arran d’una batuda policial contra Bandera Roja, van ser detinguts Francesc Reguant, de l’AV d’Horta, i Pep Martínez Barceló, tresorer de l’AV de Nou Barris. Al juny, quan la moció de censura dels bombillaires ja havia fracassat a la Favb, la repressió governativa es va intensificar. I així havia de ser, si ens atenem als informes que la Policia entregava al Govern Civil: “Todas las asociaciones de Barcelona” estaven infiltrades amb “gran eficacia” pels comunistes.

El 14 de juny del 1975 les entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta van convocar un acte popular per reivindicar la recuperació dels terrenys de la fàbrica de l’Espanya Industrial. “Tothom hi ha de ser, des de l’avi fins al nen”, resaven els cartells. Com certifica un informe del cap superior de Policia, l’acte va ser un èxit i va arrencar amb “una manifestación con salida de la parroquia de San Medín, la cual se dirigía hacia la calle Ermengarda integrada por niños de ambos sexos”, seguit, al pati d’una escola, de “pruebas deportivas, un concurso de pintura rápida y una merienda con canciones infantiles en catalán y una parodia representativa del trabajo, con una pancarta, en la cual se hallaba dibujada una fábrica”.

Prou contingut subversiu, tot plegat, perquè, quatre mesos després, el secretari particular de Martín Villa ordenés al secretari general del Govern Civil: “El Gobernador ha decretado se prepare el oportuno escrito de amonestación o advertencia al Centro Social de Sans”.

És en aquest ambient d’animadversió governativa cap a les associacions de veïns i el ressò que les seves activitats trobaven a la premsa local que cal situar la detenció, el 22 de juliol, del periodista Josep Maria Huertas Claveria i de retruc, després, a l’agost, del seu amic i president de l’AV del Poblenou, Josep Maria Prochazka. També en aquest context cal situar la detenció, a l’octubre, del president de l’AV del Poble-sec, la negativa de Martín Villa a legalitzar l’AV de l’Esquerra de l’Eixample, i la suspensió de les associacions veïnals de la Pau -el gener del 1975- i Joan Maragall -l’agost del 1975-, amb detenció inclosa de dos membres de la primera.

Atemptats ultres

L’onada repressiva contra el moviment veïnal de Barcelona -que es va estendre a Santa Coloma de Gramenet, Terrassa i nuclis del Baix Llobregat- va anar acompanyada d’episodis de guerra bruta. Es partia d’un precedent: el 18 de juliol del 1974 va ser assaltat per l’extrema dreta el barracó que acollia les activitats veïnals de Nou Barris. Però l’estiu del 1975, just després d’adonar-se el franquisme que havien perdut absolutament el control de la Favb, la guerra bruta va arribar al seu grau màxim.

Els primers a patir atemptats ultres van ser l’associació de veïns de les Corts -a qui van destrossar una exposició urbanística- i el Centre Social de Sants. El local de Sants va ser atacat la matinada del 27 de juny del 1975: van trencar el vidre de la porta, van cremar el taulell d’anuncis i van pintar “No al comunismo”. Un segon atemptat al Centre Social de Sants es va produir el 19 de setembre, amb còctels molotov. Van reivindicar-lo els Grupos de Acción Sindicalista (GAS) sota la pintada “Muera el comunismo”. Al juliol, els GAS ja havien reivindicat atacs a la llibreria El Borinot Ros, la parròquia de Sant Andreu i el local de l’AV de Sant Andreu, pintat amb les divises “Rojos asesinos”, “Viva Franco” i “Muera el comunismo”.

Els grups d’extrema dreta que van colpejar el moviment veïnal tenien obscurs vincles amb el Govern Civil, bé a través de la Policia o bé a través dels sectors més ultres del falangisme, que també dirigia Martín Villa en la seva qualitat de Jefe Provincial del Movimiento. L’historiador Pau Casanellas, en la seva tesi doctoral Morir matando, cita un document de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona de finals del 1977 que certifica que els atemptats i la violència feixista “tenia no només l’aquiescència de la Policia sinó, directament, protecció i direcció”.

Destrucció d’arxius del Movimiento

El governador civil coneixia, doncs, la guerra bruta contra el moviment veïnal que la revista Presència, el setembre del 1975, va definir gràficament sota el títol de “Catalunya Molotov”. Per això sobta que Martín Villa no tan sols negui la seva vinculació amb la guerra bruta, sinó també la relació entre elements ultres i la Policia: “Yo, en cuanto a denuncias de conexión Movimiento, Policía y tal, yo ya eso sí que digo claramente que no me lo encontré”.

Potser perquè moltes proves es van perdre amb els arxius provincials del Movimiento que ell, ja com a ministre de Governació, va ordenar destruir l’abril del 1977.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada El pitjor malson de Martín Villa ha aparegut primer a Carrer.

Al fons de l’encàrrec de Martí no hi havia epitafi autopreparat ni falsa modèstia, sinó solidaritat i sintonia amb el seu millor amic, de qui el 2016 va deixar escrit, a les memòries El oficio más hermoso del mundo, editades quan Huertas ja feia gairebé una dècada que era mort: “Lo quiero de carne y hueso, no momificado como un hombre perfecto. No lo fue nunca. Fue mucho mejor que eso: fue una persona a un tiempo fuerte y débil, que gozó y sufrió”. Una mica com el mateix Martí, periodista integral -Madueño dixit– a qui, en paraules de Carles Geli a El País, “el protegia el seu pessimisme clarivident, una mirada escorada cap al que és sentimental, exportada de la seva pròpia manera de ser, una predisposició a no jutjar ni condemnar, i una ironia esmolada per una tendresa que amb prou feines podia camuflar el fum de la seva pipa”.

Olfacte periodístic

En qualsevol cas, l’antiga advertència perquè Huertas no parlés al funeral obeïa potser també a la voluntat eterna de preservar un dels secrets que expliquen el millor ofici del món: la necessitat “d’embrutar-se les sabates”. Així és com Martí Gómez va descriure sempre l’acció de trepitjar barris i carrers, única manera d’adquirir la sensibilitat, de satisfer la curiositat i d’exercitar l’olfacte periodístic necessaris, al costat d’una infatigable capacitat de treball, per poder exercir bé l’ofici. Les sabates també eren clau en la mítica secció “La sala de los pasos perdidos”, d’El Correo Catalán, que exemplifica la mena de periodisme, el de crònica judicial, pel qual Martí es va donar a conèixer. Això va ser abans d’exercir de corresponsal de premsa a Londres o d’esdevenir gran veu radiofònica en programes de la SER com l’Hora 25, que tancava signant “El bestiario” amb Josep Ramoneda; La Ventana de Gemma Nierga o l’A vivir de Javier del Pino.

Al llibre del 1988 Amor y sangre en la oficina, brillant antologia de la crònica judicial, hi ha una petjada que prova l’origen de Martí Gómez en el periodisme de sabates brutes. És al penúltim capítol, que porta el títol candelià de “Los chicos de la banda mueren sin ser felices”, i diu així: “Las barracas del Campo de la Bota fueron derruidas un día pero lo que se ofreció a las familias que allí vivían fue un habitáculo todavía más marginado: el hacinamiento en el barrio de La Mina. De las barracas unifamiliares los jóvenes pasaron al piso en un rascacielos levantado en un barrio que carecía de escuelas, de campos para practicar deportes, de cualquier tipo de salida para el ocio de una niñez y una adolescencia sin ningún control familiar. Otras familias buscarían acomodo en Hospitalet. La delincuencia juvenil conoció en la Barcelona de aquellos años fronterizos entre el hambre y el desarrollo la gran expansión de los barrios periféricos. Las ciudades dormitorio, les llamaron los urbanistas y los sociólogos”.

Un dels primers ‘huertamaros’

De la mà dels seus amics Huertas, Jaume Fabre i Paco Candel, el Martí va conèixer la realitat dels barris i del barraquisme i, fins i tot, el 1969 va signar amb els dos primers el llibre El Montjuïc del segle XX. De fet, quan el 1971 Joan de Sagarra va encunyar el gentilici huertamaro va ser, inicialment, per etiquetar el trio professional que formaven Huertas, Fabre i Martí Gómez, i que ben aviat va definir tots aquells periodistes de tarannà crític i amb sensibilitat pels temes socials, cosa que requeria, és clar, “embrutar-se les sabates”. O el que és el mateix: no trepitjar les redaccions -i encara menys els despatxos- més que els carrers, amb la seva gent, que és on s’aconsegueixen les millors històries del periodisme.

“Recorrer el mundo del barraquismo de los años setenta, tan distinto al de hoy; entonces era duro, pero había esperanza. Hoy esa esperanza no existe en las viejas naves en las que se hacinan los deheredados”, va escriure Martí Gómez al capítol dedicat al reportatge, “el género rey del periodismo”, de les seves memòries. Una antologia d’aquell reporterisme la va recopilar el 2012 Jaume Fabre i la van editar la Favb i l’Ajuntament de Barcelona a la Guia informal de la Barcelona dels anys 70, amb textos de Huertas Claveria i Martí Gómez publicats entre 1970 i 1974 a El Correo Catalán, Tele/eXprés, Destino i Presència. Segurament, però, el text més desconegut de Martí Gómez, autoeditat el 1996 amb Josep Marcé i Fort, és el llibre Centre Social de Sants: una experiència asociativa. En la millor escola huertamara, el Martí va escriure la història del moviment veïnal de Sants pels vincles que tenia amb la parròquia de Sant Medir i perquè, com va explicar en una entrevista al número 41 de Carrer, durant els anys seixanta ell va participar “en el combatiu periodisme de barris”.

Compromís sense idealització

En aquella entrevista del 1996, titulada “La gran premsa s’equivoca deixant de banda els barris”, el Martí ens va dir coses com aquesta: “Agraeixo al periodisme que m’hagi permès estar al matí a les barraques de Montjuïc i a la tarda en una recepció als salons del Ritz. Observant diversos mons tens més capacitat de comprensió. Cosa que no vol dir que no estiguis compromès amb un d’aquests mons. En el meu cas, el dels marginats. Però no cal idealitzar-los. Una de les decepcions més grans mentre vaig estar de corresponsal a Anglaterra va ser descobrir com de brutal pot arribar a ser la classe obrera”. O com aquesta altra: “La crisi i la precarietat laboral fa que ningú es vulgui complicar la vida amb temes conflictius, i la mediocritat de molts quadres periodístics no ajuda gens a què això canviï”.

No era el seu cas; no era gens mediocre i, si calia, es complicava la vida amb temes conflictius. Quina gran crònica no n’hagués fet del seu propi funeral… I no perquè coincidís amb el mateix dia en què va començar la que podria ser la tercera guerra mundial, sinó perquè hagués explicat l’última anècdota impagable de les seves. Entre familiars, amics i la vella guàrdia periodística de l’ofici -el més jove era Jordi Évole-, i en un tanatori on només es van deixar veure discretament dos polítics -tot un senyor de Barcelona com Xavier Trias i tota una alcaldessa com Ada Colau, asseguda a la tercera fila, just davant d’Andrés Naya-, el Martí hagués comentat que només una autoritat presidencial va enviar un telegrama oficial de condol a la seva família. I no era ni el president de Catalunya ni el d’Espanya. Tampoc el de l’Espanyol.

Com tants altres off the record, el Martí potser hagués preservat el nom de l’autoritat política, però el seu telegrama l’hauria estripat segur. Per llançar-li com una bola de paper al seu amic Huertas. “Ets feliç?”, li hauria preguntat ell, que és com el Huertas saludava sempre als amics. La resposta del Martí està al darrer missatge del compte de Twitter que li havia obert un net seu, i que porta data del matí de la seva mort: “La vida és bonica”. El colofó, a mode de recordatori de funeral, és d’un escriptor catòlic molt estimat -i entrevistat- per Martí Gómez: “No has de tenir por. L’amor no s’acaba, només pel fet que no ens veiem”. Paraula de Graham Greene.

L'entrada Martí Gómez, sabates brutes i vida bonica ha aparegut primer a Carrer.

Relatada com de passada entre altres anècdotes i, sobretot, entre un munt de reflexió i documentació sobre la construcció de la ciutat contemporània, la platja que indirectament Solans va fer arribar al Pirineu dona la mesura de fins a quin detall s’expliquen coses en les memòries d’un urbanista mort accidentalment la tardor del 2019, tot just després d’enllestir el manuscrit ara curosament editat pel Muhba amb el títol Barcelona 1969-1979: els anys decisius del planejament de la metròpoli.

“El punt a què ha arribat l’urbanisme de Barcelona demana que algú expliqui les interioritats del procés que més ha influït en la millora de la ciutat a partir dels anys setanta: l’aprovació del Pla General Metropolità i la seva primera implementació”, afirma Solans. I ningú altre que un professional protagonista de primera fila i còmplice del moviment veïnal -com es recorda al llibre en un dels pocs elogis que hi ha, amb dedicatòria explícita a la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona- no podia fer-ho millor i amb més coneixement de causa.

Sense embuts

Solans diu a la presentació que les seves memòries se centren en la dècada 1969-1979, però estan sòlidament arrelades en l’anàlisi d’anys anteriors, especialment en l’etapa de l’alcalde Josep Maria de Porcioles. A la vegada, Solans també fa memòria puntual, i sense embuts, de moments posteriors de la transició, bé siguin del pujolisme -que, malauradament, no podrà tenir les memòries crítiques i clau de qui, després d’exercir de delegat d’Urbanisme de Barcelona entre el 1976 i el 1980, fou també director general d’Urbanisme de la Generalitat fins al 1997-, del tripartit o, fins i tot, del moment polític més actual.

Pare del PGM del 1976 encara vigent, i amb la ciutat i el país sencer al cap, Solans va ser sempre incòmode al poder no tant per no tenir mai carnet de cap partit malgrat autodefinir-se com a “liberal socialdemòcrata”, sinó per ser incorruptible en un món tradicionalment sembrat d’aquesta mala herba. “Mai vaig requalificar terrenys contra el que fixaven els plans generals aprovats. […] L’única obsessió que tenia era que aquells plans, un cop aprovats, no fossin utòpics i se seguissin amb rigor”, explica. I respon clar i català aquells que no entenien que “de la dedicació a l’urbanisme en fes un sacerdoci per a la millora de les nostres ciutats, contribuint així a la millora de la nostra convivència i de la nostra qualitat de vida”.

Parc per parc

El que Solans defineix com a “militància urbanística” -i que “no n’exigia cap altra ja que, atès el seu caràcter públic, era en si mateixa política (mot que precisament ve de polis, ciutat estat)”- era per ell “una política agraïda”. De fet, li permetia “constatar com creixien els arbres dels parcs que havia plantat, si la gent feia servir les avingudes traçades i si, amb l’arribada del bon temps, s’hi obrien terrasses on la gent anava a seure i a prendre la fresca”.

En la profusament documentada part final de les memòries, Solans repassa parc per parc, carrer per carrer i equipament per equipament tota l’acció de govern de l’urbanisme de la transició. I, més enllà de llistar i cartografiar el centenar llarg d’hectàrees de sòl que ell va adquirir com a patrimoni públic i que van ser un preuat llegat per a la construcció de la ciutat democràtica, no s’oblida de citar els noms d’associacions veïnals i d’activistes de barri sense els quals cada reivindicació i cada lluita no haguessin arribat a bon port. Tampoc sense ell, és clar, que mentre va ser a l’Ajuntament atenia fins a sis associacions de veïns consecutives en una mateixa jornada: “Les reunions no tenien horari. Demanaven escoles públiques, llars d’infants, serveis socials, ateneus populars, casals, camps per a la pràctica de l’esport, piscines i camps de futbol en els llocs més insospitats”.

Ajudat per la victòria de socialistes i comunistes en les eleccions de juny del 1977 a Catalunya -que van obligar Suàrez “a cedir molt” i això “indirectament” va beneficiar “la gestió del govern municipal” de transició pilotat per l’alcalde predemocràtic Josep Maria Socias Humbert-, Solans confessa que va copiar el pla urbanístic de la Bolonya comunista i el va fer passar com a Programa d’Actuació Municipal d’Urgència. Va ser una gran jugada, comparable a com el 1974, a les acaballes del franquisme i amb la Revolució dels Clavells portuguesa com a context de fons, Solans va aconseguir aprovar inicialment el PGM que Porcioles li havia encarregat i havia guardat al calaix entre crítiques veïnals però també dels poders fàctics: “La reducció d’edificabilitats i les afectacions de solars van ser la causa de la forta crisi política que el nou Pla desencadenà i l’origen del seu rebuig. Moltes economies industrials, familiars i del sector de la construcció es van veure afectades amb l’objectiu d’aconseguir millores per a la majoria”, resumeix Solans.

Lliçons de present

Sincer a totes bandes, diu que “qui va convèncer [el president del Govern] Arias Navarro perquè el Pla seguís, donada la notorietat i l’escàndol que havia aixecat, fou, amb el seu proverbial nas polític, l’alcalde anterior Porcioles, que li subratllà que hi havia altres problemes polítics més importants per apuntalar i que el temps ja posaria les coses al seu lloc”. Són la memòria popular i els historiadors qui treballen amb el temps, i a ells correspon posar les coses a lloc. Porcioles, per moltes biografies d’encàrrec que se li facin, té el seu lloc servit en safata al monumental Record d’un malson de Joan Brossa. Solans, en canvi, el té en el bon record d’un moviment veïnal amb qui ell es va saber entendre i a qui ha llegat lliçons de present: “Els potents moviments urbans que havien sorgit a la ciutat ho eren com a resultat del rebuig a les polítiques urbanes del període de l’alcalde Porcioles, especialment les expropiacions amb la finalitat d’obrir noves vies per al trànsit i de donar valor a solars, les qualificacions singulars de finques, i la conversió en edificables de zones verdes i esportives. Que altres alcaldes en prenguin bona nota en aquests moments”.

L’urbanisme és política

Solans va escriure coses tan interessants com aquesta: “La ciutat no se sol entendre a través dels plans urbanístics que la marcaren i dels fets que els feren necessaris, de les oposicions i resistències polítiques que hagueren de vèncer perquè aquells canvis poguessin acceptar-se i portar-se a la pràctica, sinó que la història que s’explica es modula exclusivament a través dels personatges històrics que organitzaren aquells fets singulars de la ciutat que han quedat fossilitzats com moments estel·lars d’esplendor”. Contra la ciutat dels grans esdeveniments, siguin exposicions internacionals o jocs olímpics, Solans argumenta que tant el pla Cerdà com el Pla General Metropolità, les fites claus de Barcelona en planejament urbanístic van ser possibles “gràcies a unes greus crisis socials prèvies que crearen les circumstàncies polítiques que permeteren el planejament, que fou la resposta a aquells conflictes”. A saber: la revolta social del 1868 per al cas del Pla Cerdà i l’oposició obrera i veïnal antifranquista als anys setanta per al cas del PGM.

S’ha perdut la confiança en el planejament urbà, es lamenta Solans. “El més greu és que l’abandonament de la voluntat d’intervenció en les condicions per fer una ciutat més justa, més eficient, més rica, més concordant amb el medi, s’ha encomanat a tots els alcaldes, que han reduït l’urbanisme a la justificació de posar uns quants edificis singulars projectats per arquitectes de fora”. I aquí no s’està d’esmentar Joan Clos, Pasqual Maragall, Oriol Bohigas o Josep Antoni Acebillo. Entre els pocs elogis, a banda de la Favb, n’hi ha de dirigits a “l’imbatible alcalde del Prat” Lluís Tejedor per negar-se a l’ampliació de l’aeroport del Prat.

L'entrada La memòria incorruptible de Joan Antoni Solans ha aparegut primer a Carrer.

Així acota temporalment el periodista i historiador Jaume Fabre, en un llibre de pròxima aparició significativament titulat Cròniques del fang, l’anomenat “periodisme de barraqueta o miserabilista” que van practicar entre mitjans dels anys 60 i els anys 80 del segle XX aquells professionals de la premsa barcelonina a qui es va qualificar amb l’epítet de huertamaros.

Joan de Sagarra va ser qui va batejar Josep Maria Huertas i els seus amics i deixebles amb l’epítet que evocava la guerrilla urbana uruguaiana dels tupamaros, un sobrenom que no amagava la crítica, la burla o el menyspreu envers un periodisme social, qualificat despectivament “de barraqueta”, i que es confrontava al periodisme més literari, fantasiós o personal -“de les ombres”, el titllaria Josep Maria Carandell; “de mirar-se el melic”, diria Manuel de Pedrolo– que practicaven, entre altres, el mateix Sagarra. Ell va ser també qui, en plena polèmica amb Huertas, va arribar a adjectivar de “patufetisme-leninisme” tots aquells companys, huertamaros o no, que feien un periodisme atent als problemes socials i dels barris.

Com explica Fabre, a El Correo Catalán Huertas s’havia guanyat en broma la qualificació de fer “periodisme de barraqueta” perquè va ser el primer -en plena sintonia amb Francisco Candel– en escriure i publicar reportatges sobre els barris marginals de Barcelona que patien habitatge precari i uns serveis i equipaments inexistents. “Donde la ciudad tiene otros nombres” es deia la sèrie de 18 capítols en huecogravat, publicada entre abril i juliol de 1966 i recopilada el 2013 en l’antologia Josep M. Huertas Claveria i els barris de Barcelona, editada per la Favb al número 7 de Quaderns de Carrer. Huertas es va mantenir fidel a aquesta línia fins a la seva mort, el 2007, i va esdevenir un referent per a tots els qui, des de les associacions veïnals i altres col·lectius reivindicatius, lideraven les demandes per millorar la vida als seus barris.

Una proposta per a la Favb
Tot això ve a tomb perquè el naixement de La Veu del Carrer ara fa 30 anys, l’octubre de 1991, té precisament molt a veure tant amb l’època d’esplendor del periodisme social com amb el seu esllanguiment durant la Barcelona preolímpica. La idea de dotar la Favb d’un òrgan d’expressió periodístic propi data de mitjan anys 70, però si d’entrada no es va concretar -al marge de la revista satírica Butifarra!– és justament perquè la premsa de barris -conformada de mitjana per una trentena de butlletins veïnals, que van arribar a sumar fins a 69 capçaleres al llarg dels anys 70- i les seccions de local de la majoria de diaris barcelonins ja cobrien bé aquesta necessitat informativa.

El 1977, destacats periodistes de local com Maria Favà, Josep M. Huertas, Jaume Fabre, Manuel Sanz, Vicenç Gràcia i Manuel López van elaborar un document de treball que proposava a la Favb crear una revista de nom Barris (i subsidiàriament El 29 o La Calle o El Carrer). Citant les emblemàtiques revistes Quatre Cantons, Grama i Les Corts com a exemples de premsa de barri a imitar, aquest informe argumentava “la necessitat” de crear un òrgan periodístic del moviment veïnal perquè “impulsaria amb més decisió i eficàcia l’alternativa popular en aquest camp social i evitaria dependre de la benevolència de la premsa diària per donar a conèixer les opinions i posicionaments de les associacions de veïns davant dels problemes en que viu immersa la comarca de Barcelona”.

Aquesta benevolència de la premsa diària és la que es va anar perdent durant els anys 80, en paral·lel al reflux tant de la informació crítica a les seccions locals dels mitjans generalistes com del nombre de butlletins o revistes de barri en actiu. Per això, després de l’experiència fallida d’El 29 -que la Favb va editar mensualment entre desembre de 1983 i desembre de 1984, sota la direcció d’Isabel-Clara Simó i Mitzi Kotnik-, el naixement de Carrer, el 1991, sota l’impuls incombustible del dirigent veïnal i punt de referència periodística Andrés Naya va esdevenir clau i una alenada d’aire fresc i d’esperit crític enmig de l’oasi informatiu de la Barcelona olímpica.

Durant tres dècades, sota cinc alcaldies diferents a Barcelona, sis presidents diferents a la Generalitat de Catalunya i cinc al govern espanyol, i veient també sis canvis de presidència a la Favb mentre passaven diversos directors pels grans diaris de la ciutat i morien (més que naixien) capçaleres de tota mena, Carrer s’ha mantingut com a punt de referència d’un periodisme crític i militant, però alhora independent i rigorós, inigualable com a paraigües dels moviments socials i per la seva concepció social i la seva visió i anàlisi del model de ciutat i la Barcelona dels barris.

Refugi de ‘huertamaros’
Amb la codirecció o ajuda regular de professionals com Roser Argemí, Ernest Alós, José Ángel Borlán, Joan Carles Magrans, Marta Plujà, Eugeni Madueño, Montse Ayats, Marc Andreu, Elia Herranz, Néstor Bogajo i Cristina Palomar, i amb un ampli consell de redacció que ha estat escola de periodisme per a molta gent jove que ja no ho és tant, el Carrer que ha pilotat Andrés Naya ha servit durant tres dècades de refugi i caixa de ressonància als huertamaros que resistien a les redaccions de la ciutat.

Els han acompanyat els fotògrafs, il·lustradors i ninotaires que posaven imatge i color al periodisme de barraqueta, es diguessin Pilar Villuendas, Josep Ramón Gómez, Azagra, Fer, Manel Puyal o Pepe Encinas, que han trobat relleu en joves com Dani Codina, Ignasi Rodríguez Renom, Joan Morejón, Marc Javierre o Ricardo Hermida, entre d’altres. I també els intel·lectuals i professionals que se seguien reconeixent en aquelles coordenades: d’Anna Alabart a Manuel Vázquez Montalbán, de Jordi Borja a Albert Recio, per citar-ne només quatre.

Avui, desapareguts o jubilats ja pràcticament tots els huertamaros, i immersos des de fa temps tant el món associatiu veïnal com el periodisme en sengles revolucions que van més enllà del món digital i de la vida política i que afecten de ple tant les formes clàssiques d’organització social com l’ofici de la comunicació i la deontologia professional, una veu com la del Carrer segueix sent útil i necessària.

Entre d’altres motius perquè -i no és qüestió de benevolència, sinó d’ofici i sensibilitat- pràcticament no hi ha ningú que practiqui de forma sostinguda un periodisme social i de carrer, insubornable i de proximitat, en una ciutat que és molt diferent de la de fa 30, 40 o 50 anys. Però que segueix sent una ciutat amb problemes, que pateix precarietat en l’habitatge i que segueix tenint uns barris i uns veïns i veïnes vinguts d’arreu que reclamen serveis i equipaments potser no inexistents, però sí molt insuficients. El dret a la ciutat, en definitiva.

Curiosament, i més en l’estela de Maria Favà o María Eugenia Ibáñez que del mestre Huertas Clavería, són principalment dones periodistes les qui, de forma isolada en alguna redacció de diari o digital, mantenen viu aquell periodisme local, social, crític, persistent i amb coneixement de causa perquè, si convé, gasten soles de sabates per fer cròniques de l’asfalt o del fang, de la vida i de la gent.

És aquell periodisme que algú va titllar “de barraqueta” amb ironia o menyspreu i que ara, com abans, hi ha persones i poders que voldrien marginal o desaparegut. Però que no podran tancar mai perquè va en l’essència de l’ofici, sigui amb carnet de periodista (els huertamaros) o sense (Andrés Naya), que es puguin explicar històries amb sentit i sensibilitat, amb memòria i intencionalitat.

Fins al punt, si s’escau, de poder guanyar un premi Pulitzer, com el que recentment ha rebut el fotoperiodista de l’Agència AP Emilio Morenatti pel seu seguiment gràfic i d’alt contingut social de la pandèmia a Barcelona, amb reflexions i fotos que van omplir un dels darrers dossiers i la mateixa portada de Carrer. Queda clar, doncs, que el periodisme de carrer té futur.

L'entrada Tanquem la barraqueta? ha aparegut primer a Carrer.

Només els serveis sanitaris i essencials van mantenir viva la ciutat enmig d’una situació que va desbordar tothom i totes les administracions (si bé l’Ajuntament de Barcelona, més enllà de les seves competències i recursos, va respondre millor que d’altres a l’emergència). Era el confinament i l’estat d’alarma que, terminologies jurídiques i decisions polítiques a banda, segueix vigent en l’esglai de la població.

És l’esglai d’una societat de consum i del benestar que oblida molt ràpidament i no té memòria d’haver viscut una situació crítica i tan dura com aquesta des de la guerra civil i la immediata postguerra. Per això, i després de setmanes de confinament, per Sant Joan la gent va sortir de l’estat d’alarma amb alegria però aquesta tardor sap que no reprèn cap normalitat, ni nova ni vella, perquè la covid-19 segueix contagiant sense que encara hi hagi ni vacuna ni tractament.

I perquè, en general, els polítics governants i teòricament competents han estat tant o més irresponsables que la ciutadania en no prendre totes les mesures que calien, posant tots els recursos, mitjans i també la transparència comunicativa necessàries, per controlar una situació sanitària amb els pitjors índex d’Europa i que va acompanyada d’una crisi econòmica i social sense precedents.

Mirada local amb òptica externa
“Alguna cosa ha canviat”, respon el fotoperiodista Emilio Morenatti quan se li pregunta si la ciutat és la mateixa ara que abans. Delegat de l’agència Associated Press per a Espanya i Portugal, nascut el 1969 a Zaragoza, criat a Jerez de la Frontera i veí del Poblenou des de fa una dècada, on va recalar-hi després de voltar per mig món com a reporter de guerra (el 2009 va perdre un peu per una explosió a Kandahar), la seva mirada local però amb perspectiva externa és un bon punt de vista per fer la crònica de la Barcelona d’aquests mesos.

La ciutat i la societat que Morenatti ha fotografiat i servit des de la seva agència o les xarxes socials -amb portades i imatges que han donat la volta al món i han aixecat polèmiques locals, com quan va mostrar les platges de Barcelona plenes a vessar durant el desconfinament- és, com ell expressa, “difícil de definir”. Perquè durant el confinament la ciutat “estava morta de vida humana però hi sorgia la vida natural” i perquè “la solitud i l’hostilitat que et feien sentir els carrers deserts contrastava amb la protecció i el refugi d’arribar a casa”.

“Aquesta sensació ja no la tinc després del desconfinament”, confessa. I això que “ha canviat tot” i que, per a un fotògraf, dona molt de joc “veure la gent amb mascareta, que és visualment molt impactant”. Però així com Morenatti recorda que el va commoure “veure les cues dels supermercats amb la gent guardant escrupolosament les distàncies i deixant-se fer fotos com assumint un punt de protagonisme en la Història”, ara creu que “aquella consciència no sé si ha desaparegut però sí que s’ha relaxat”.

“Per què, si la situació és igual de dramàtica?”, s’interroga ell mateix. I respon: “Potser perquè la gent tenia por del desconeixement, del virus i el perill desconegut; i això era el que nosaltres havíem d’explicar i no ens van deixar. D’alguna manera, no haver pogut accedir a explicar el drama des de la part més dura i des del primer moment ens ha anestesiat i ens ha dut al punt on som ara, quan seguim sense saber què és el que passarà”.

Les reflexions de Morenatti no són gratuïtes ni abstractes, sinó que parteixen de l’experiència viscuda com a fotoperiodista ara i aquí, abans i arreu. Al març, des del primer moment, ell, com altres fotògrafs i periodistes, es va intentar apropar als hospitals, a les UCI i als cementiris, i es va topar amb un mur. “Durant setmanes, les autoritats van ignorar totes les peticions oficials, fetes com a periodista i en nom d’una agència internacional de prestigi com AP, de poder accedir als centres hospitalaris i als cementiris per verificar amb imatges les informacions que deien que les UCI s’estaven col·lapsant i que els morts creixien exponencialment”, explica.

Davant d’aquesta negativa, va haver de tirar d’experiència, d’audàcia i dels recursos que proporciona la combinació del reporterisme de guerra i “el periodisme veïnal i de carrer”.

Fent paral·lelismes amb la seva experiència com a corresponsal de guerra, diu que “era com quan no pots creuar el front, la primera línia de foc, i t’han d’explicar els locals el que passa; en aquest cas no eren locals, sinó tuits i coneguts de coneguts”. Com que, d’entrada, l’accés a les UCI de l’Hospital del Mar o de la Vall d’Hebron li va ser impossible, les dues primeres setmanes d’estat d’alarma el fotoperiodista es va centrar a fer treball de carrer.

Però “els carrers estaven buits i només hi havia la gent sense sostre que s’hi havia quedat atrapada; ells eren els únics testimonis i estaven desorientats, no aconseguien saber què passava”.

Fins a l’extrem, recorda Morenatti, que una persona sense casa li va arribar a preguntar si havien arribat “els marcians” o, un altre, “si hi havia hagut un accident nuclear”. Sense deixar la càmera, també va fer servir la gravadora i tot això ho va publicar a través d’Associated Press. “Va ser interessant perquè era molt fàcil veure’ls; eren l’únic vestigi humà que hi havia al carrer. Els més vulnerables eren més vulnerables que mai. I vaig recórrer tot el casc antic de Barcelona fins a comprovar que hi havia desabastiment: no tenien ningú que els donés caritat ni cap bar on poder fer un cafè o un entrepà i hi havia gent passant-ho molt malament”.

Sense permís per accedir als hospitals a explicar què succeïa, el fotoperiodista va tirar de “coneguts de coneguts i de confiances de gent concreta” per poder fotografiar la tragèdia. Amb els metges d’atenció primària del CAP de les Corts va poder visitar malalts a domicili i comprovar “el temor de tota la gent que ja portava molt de temps confinada i, en especial, la vulnerabilitat de les persones grans”.

Compartir la jornada amb la gent de les emergències sanitàries fins a “retirar algun cadàver amb ells” li va permetre “descobrir una quinzena de persones que vivien amb por a casa seva; veure la por a cadascuna de les cares i dels ulls d’aquella gent, que sovint vivia en pisos sense ascensor i decorats encara a l’estil dels anys 70” i que contrastaven visualment amb els metges o ell mateix, que hi entraven enfundats amb uns EPI o vestimenta de ciència ficció que havien de canviar-se a cada casa. “Va ser un període molt intens”, diu tot recordant la por i, sense manies, les vegades que va arribar a plorar fent la seva feina.

Després d’aquelles jornades extenuants, Morenatti aprofitava el barri i sortia cada tarda a la Rambla del Poblenou a escoltar els aplaudiments i fotografiar les escenes de la gent als balcons: “Jo era l’únic que estava al carrer i algunes vegades la gent que em veia des dels balcons em demanava fotos sense saber que sortirien en mitjans nordamericans. Buscava imatges que fossin molt visuals per explicar què és el que passava, i a cada racó hi havia un detall i cada detall em donava una imatge del barri”.

Ningú no li va posar problemes per fer-los fotos i ell argumenta que “no eren només una fórmula de visibilitzar l’aplaudiment als sanitaris, sinó sobretot aquella decisió col·lectiva de quedar-se a casa”. I valora: “Va ser molt bonic perquè em sentia part de l’engranatge que dona sentit a la funció del periodisme en la societat, i això passa molt poques vegades, només quan estàs en un lloc de conflicte o davant d’un esdeveniment espontani”.

Paral·lelismes amb llocs de guerra
Morenatti troba “gran similitud” entre treballar en guerres i el que va significar la seva feina durant el dia a dia de l’estat d’alarma. “No era una guerra, però la percepció sí que era d’estar en un lloc en guerra. El confinament equival a un toc de queda, i el toc de queda és bàsicament un carrer desert i guàrdies que et deixen passar perquè ets periodista o que et detenen o et fan tornar.

A la guerra entre Israel i el Líban del 2006, les ciutats eren tan fantasmes com durant el confinament d’aquí; l’única diferència és que no queien els míssils, però la sensació era la mateixa. No era un toc de queda, era un confinament; però els que hem viscut guerres sabem les semblances davant d’un enemic invisible i comú que existeix i que en aquest cas és el virus”.

I els morts? Per què hem vist pocs morts? “No em sorprèn que ens hagin impedit l’accés a les UCI, als tanatoris i als cementiris”, diu Morenatti. “Quantes escenes ens hem perdut? La nostra societat oblida molt ràpidament i potser sí que hagués generat alarma social o a certes persones els hagués atemorit si haguéssim pogut ensenyar algunes coses, però també s’hagués conscienciat una altra part de la societat i aquells que van arribar a dir que no havien vist cap mort en tota la pandèmia, com va passar amb la ultradreta a Madrid, o els negacionistes que hi ha arreu i que segueixen creixent no ho tindrien tan fàcil”.

Moments colpidors
Morenatti retreu a les autoritats -tant li fa si és l’Ajuntament de Barcelona que no el deixava entrar als cementiris com el de Madrid que no va respondre mai les peticions d’AP de poder accedir al dipòsit de cadàvers del Palacio de Cristal- haver impedit “explicar coses quan la gent necessitava respostes i estar informada”.

Ell va arribar a fer guàrdies al cementiri de Poblenou un dia sí i un altre també per poder fer fotos de funerals on no hi havia ningú, només els enterramorts. “Eren funerals sense ànima i això ens ho van prohibir ensenyar amb un argument tan pobre com el de la nostra seguretat”, critica. Ell va plorar la primera vegada que va poder presenciar un funeral amb permís: “Una dona enterrava el seu pare i abans ja havia enterrat un germà sense poder ser-hi present; estava sola al cementiri, amb la seva mare a metres de distància, i s’abraçava a ella mateixa, ella sola. Necessitava que l’abracessin i ho havia de fer ella mateixa!”.

Impactant va ser també la peripècia de Morenatti al tanatori de Collserola, on va anar-hi en veure a La Vanguardia una foto del pàrquing ple de taüts. “Sabia que no em deixarien entrar i, de pirata, hi vaig accedir a través d’uns conductes de ventilació i d’unes escales d’emergència. Un cop dins, em vaig posar a fer fotos d’aquell mar de fèretres completament acollonit, sabent que m’enganxarien. I així va ser: un vigilant em va dur davant de Fernando Sánchez, el director de comunicació de Mémora, que em va reconèixer perquè havia treballat amb ells durant el funeral de l’avió accidentat de German Wings i havien quedat molt contents de mi. Aquell home, que coneixia el renom d’AP i el rigor d’un periodisme que informa sense sensacionalisme però que no sempre és habitual a casa nostra, va tornar a entrar amb mi al pàrquing i em va deixar fer les fotos que vaig voler”.

Aquelles fotos ja li van provocar problemes a les xarxes, perquè els negacionistes van posar en dubte que dins de cada fèretre d’aquell pàrquing del tanatori de Collserola hi hagués 270 persones mortes per covid-19. “I això que jo, abans de passar les imatges i fer el peu de foto, em vaig assegurar que el que posaven les etiquetes dels taüts era ‘mort per covid’, tot i que sense autòpsia que ho verifiqués al cent per cent”, aclareix Morenatti.

Una polèmica i un negacionisme que també es va trobar després quan, al juny, va fer les fotos de la platja de Poblenou plena de gent amb el seu teleobjectiu i va haver de sortir a TV3 i a RAC1, “en programes seriosos”, no pas a defensar-se d’atacs a les xarxes, sinó a explicar-se “des de la deontologia d’un mitjà anglosaxó i des de la responsabilitat en el periodisme”.

Amb diversos premis internacionals de fotografia al seu currículum, Morenatti diu que li costa “creure que hi hagi gent que li doni més credibilitat a un expert que parla d’efectes òptics davant d’un professional que porta 35 anys fent fotoperiodisme”. I explica que si va fer les fotos de la platja de Barcelona amb teleobjectiu, o les de les terrasses dels bars plenes de gent sense distància a Tarragona i Girona en sortir de la fase 1, que també van aixecar polseguera, és perquè “el periodisme és avançar-se a explicar les coses”.

Sense veritats absolutes, la feina del fotoperiodista és donar el seu punt de vista: “Amb l’angular no s’apreciava el número de gent que hi havia, i fer servir el tele no era mentir, sinó explicar que hi havia molta gent i que per irresponsabilitat de tothom, malgrat veure-ho venir, no n’aprenem i no ens prenem seriosament ni el que ens diuen des del periodisme ni el que el sentit comú aconsella”.

Cap a la platja!
Després de mesos d’estricte confinament, la gent va decidir anar a la platja i, com diu Morenatti, “va anar-hi sense recular tot i que allò estava a petar”. Ell també, perquè aquell dia estava de festa i com que és del barri i li quedava a prop, va prometre als seus fills que anirien a la platja. Sense càmera, només amb els flotadors. “Però quan vaig veure la gentada, se’m va estroncar el rotllo, vaig tornar amb la canalla a casa i vaig agafar la càmera per tornar a fotografiar-ho.

No em van deixar pujar a la torre de salvament i vaig haver de fer les fotos des de dalt d’una tanca. Quan vaig passar la foto sabia que em crucificarien, però l’havia de fer. L’endemà, a banda de sortir a les portades, també ens vam avançar al tancament de les platges per excés d’aforament mentre la gent, molta d’ella només per cercar protagonisme a les xarxes, seguia negant la realitat”.

Però la realitat no es podrà negar mentre hi hagi fotoperiodistes com Morenatti i mitjans seriosos, siguin premsa local o agències internacionals, compromesos amb explicar el que passa i amb sentit crític, encara que no agradi i pugui contradir els anestesistes de la història. Davant la segona onada d’aquesta pandèmia que ho està trasbalsant tot i que, de ben segur, d’una manera o altra, canviarà Barcelona per poder mantenir-la viva, Morenatti conclou: “Ara ja no hi ha dificultats per entrar als hospitals, als CAP o als cementiris. Ara és fàcil. Però què passarà quan se saturin un altre cop les UCI? Ens tornaran a deixar a la porta?

La nostra és una societat molt conservadora i no exhibeix morts. I dic exhibir perquè els qui hem treballat a l’Orient Mitjà sabem que els morts són una manera de comptabilitzar el drama. Els palestins et conviden a casa seva a ensenyar-te els seus morts. Aquí, en canvi, la mort l’ocultem”.

A les fotografies de sota, imatge del pàrquing del tanatori de Collserola ple de taüts amb cadàvers de morts pel coronavirus, que contrasta amb la de la gent als balcons aplaudint o fent música cada tarda durant el confinament i la del mirador de la platja de Bogatell ple de gent el primer dia que es va poder sortir de casa (Emilio Morenatti-Associated Press)

L'entrada Barcelona a vida o mort ha aparegut primer a Carrer.

N’hi ha proves documentals entre papers clandestins de grups d’extrema esquerra datats el 1976; en algunes entrevistes inèdites a dirigents veïnals entre 1977 i 1979, i fins i tot en textos públics del sociòleg Manuel Castells que, el 1978, recordava aquesta cita de l’aleshores president de la Favb Carles Prieto: “Les associacions de veïns existeixen avui, però només existiran demà si són un instrument de participació”. Una clau o profecia que es manté vigent, per cert.

En el seu moment, aquestes anàlisis futuristes es van fer en paral·lel a la constatació que el moviment ciutadà català i espanyol constituïa, conjuntament amb el moviment obrer -que per definició també és urbà, com ho són la majoria de moviments socials-, “una experiència històrica singular”. Ho va sentenciar Castells recolzant-se en la seva força i el seu desenvolupament com a moviment de masses sota condicions de repressió política i social pròpies d’una dictadura feixista. Tot plegat, escrivia Castells el 1977, feia dels moviments urbans “un instrument molt eficaç en la defensa de les condicions de vida dels veïns i en la conquesta i desenvolupament de la democràcia”.

Sense desmentir-se rotundament, una dècada més tard el sociòleg sí que es va esmenar a fons a La ciudad y las masas: va atribuir la crisi del moviment veïnal al seu caràcter reactiu i territorial, adient per transformar la ciutat però sovint incapaç de transcendir les lluites concretes cap a una dimensió cultural o política que tingués impacte en el conjunt de la societat.

Això és més que discutible, com a mínim vist el cas de Barcelona. No obstant, i excepcions a banda, és cert que durant els anys 80 el buidatge de quadres veïnals cooptats pels partits i les institucions democràtiques, així com la baixa de continguts reivindicatius de primera hora assumits pels nous ajuntaments democràtics van certificar una crisi generalitzada del moviment veïnal. Però no pas la seva mort. I és segurament des d’aquesta mala salut de ferro que cal analitzar el futur dels moviments urbans de cara a les properes dècades. Especialment quan, després de les eleccions municipals del 2015, l’accés al govern de ciutats importants per part de confluències d’esquerra alternativa i plataformes polítiques formades en bona part per activistes socials i veïnals -el cas més emblemàtic és el de Barcelona en Comú, però no és l’únic- ha propiciat un nou buidatge parcial de quadres en associacions veïnals i moviments urbans diversos.

Karl Marx va dir que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. I és vox populi allò que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Per això seria tragicòmic que els moviments socials urbans no haguessin après la lliçó. I deixaria en farsants tots aquells polítics amb passat d’activista social que, des de la institució, oblidessin d’on vénen i per què i per qui han estat escollits.

No obstant, i assumint el risc que no tothom pugui esquivar la mateixa pedra, en un món on les ciutats seguiran creixent i poden suplantar algunes de les funcions i poders tradicionalment atribuïts als estats nació -però, alhora, veure’s més condicionades que mai per les dinàmiques de la globalització- el futur dels moviments urbans està garantit… sempre i quan se sàpiguen renovar i s’assegurin una base social.

Per llei de vida, en alguns anys o poques dècades desapareixerà la generació que va viure l’edat d’or del moviment veïnal, que en va assegurar després la supervivència en temps de crisi i que, en bona mesura, encara es manté activa a les associacions veïnals, en alguns casos al front i en d’altres a la rereguarda. Superar aquest punt d’inflexió generacional i assegurar un bon relleu és cabdal si reconeixem que, fins ara, han estat la tenacitat militant individual i l’experiència col·lectiva acumulada per no tantes persones les que han garantit la pervivència del moviment veïnal. I, tot i així, amb una vitalitat i una salut democràtica que van per barris i ciutats. No cal menystenir, doncs, el perill d’extinció de les associacions de veïns tal i com les hem conegudes fins ara.

Reorganització dels moviments
Ara bé, en una societat que serà cada cop més urbana (però també més individualista) sembla impensable que no hi hagi d’haver moviments socials de base temàtica o territorial. De fet, l’eclosió del 15-M i la seva evolució posterior (encara per analitzar amb calma i perspectiva), a banda de renovar aquella “experiència històrica singular” descrita per Castells, apunten a una futura reorganització dels moviments urbans que, en realitat, ja s’està produint.

D’entrada, és evident que serviran com a última barricada de defensa de drets socials i d’un benestar ciutadà aconseguit a cops de lluites passades i, des de fa temps, en risc per l’acció combinada del neoliberalisme i la triple crisi econòmica, ecològica i democràtica. Però aquests mateixos moviments urbans seran també punta de llança d’activistes més especialitzats i més ben formats que mai, àvids per posar en pràctica idees i propostes sobre la ciutat, de forma professional o no, que de ben segur tindran un impacte polític.

Tampoc això no serà res de nou. El que està per veure és si el canvi d’estructura de barris i ciutats -per efecte combinat de la tecnificació digital, la precarització, la gentrificació i les migracions en tots els sentits, així com la pèrdua de consciència col·lectiva, de classe o veïnal- deixa reduït el futur activisme a una pràctica virtual, a l’acció de simples grups de pressió o, a tot estirar, a plataformes sectorials o temporals. O bé, per contra, s’aconsegueix mantenir en barris i ciutats una estructura associativa i dotar els nous moviments urbans d’una base social que els faci mereixedors de mantenir aquest nom.

L'entrada El futur dels moviments urbans: renovar-se i esquivar la mateixa pedra ha aparegut primer a Carrer.