“No em penedeixo de res”. No ho va dir així Jordi Borja, però li ho va cantar Marina Rossell tot versionant Édith Piaf. En qualsevol cas, aquest sincer, tossut, murri i emotiu no penedir-se de res se li podia entendre en la mirada i entre les paraules amb què l’urbanista Jordi Borja (Barcelona, 1941) va voler agrair, el 6 de novembre de 2025, la Medalla d’Or al Mèrit Cívic atorgada per l’Ajuntament de Barcelona i entregada al Saló de Cent, ple de gom a gom.
Mai és tard quan es reconeix en vida l’aportació d’algú a la societat i, molt especialment en aquest cas, a la construcció d’una ciutat democràtica que va molt més enllà de Barcelona. Però és evident que a Borja se li va quedar petita, perquè li van faltar paraules, una cerimònia que, no per menys entranyable, es mereixia haver rebut ja feia temps. Ell, tanmateix, la va gaudir igualment entre amigues i amics de tota la seva llarga trajectòria.
I viceversa. Perquè l’acte de reconeixement del sociòleg i urbanista format a l’exili a la Sorbona de París, dirigent del PSUC -a primers dels anys 60 i a partir de 1974-, fundador de Bandera Roja (1968) i teòric del moviment urbà, diputat al Parlament de Catalunya (1980-1984), regidor i tinent d’alcalde amb Pasqual Maragall (1983-1995, primer pel PSUC i després com a independent pel PSC) i sempre company de viatge d’ICV i els seus successors, va ser també un acte de retrobament per a molta gent de la tradició comunista i ecosocialista, i del món veïnal, acadèmic i polític de l’esquerra barcelonina en sentit ampli.
En absència de darrera hora, per motius de salut, de la seva companya de partit i consistori Lali Vintró, i del seu també amic i enginyer Manuel Herce, tothom qui va fer la glosa preceptiva va coincidir a destacar la personalitat cabdal de Borja en la lluita per les llibertats democràtiques i el dret a la ciutat. Deixant de banda la seva companya Dolors Comas d’Argemir, els seus vells amics del PSUC Fèlix Fanés i Quim Sempere i el seu company geògraf Albert Arias van ser, segurament, els testimonis més emotius.
No es van quedar tampoc curts d’emoció ni la líder veïnal del Carmel Custodia Moreno ni el sindicalista de la Pegaso i històric de Bandera Roja Santi Medina. I tant l’alcalde Jaume Collboni com l’exalcaldessa Ada Colau, que va reconèixer en Borja un mentor des dels temps en què presidia l’Observatori DESC (2011-2016) on ella treballava d’activista i fins als orígens de Barcelona en Comú, van fer parlaments a l’altura del moment. Collboni va destacar que Borja “forma part d’una generació de barcelonins que van dedicar els millors anys de la seva vida a construir, reconstruir i reconquerir la ciutat”. Colau, al seu torn, va investir Borja com “el millor alcalde que ha pogut tenir mai Barcelona” al costat de Maragall.
Sentit crític i esperit lliure
L’homenatjat va agrair aquestes paraules. I això no està renyit amb què en els darrers anys, fent gala del sentit crític, l’esperit lliure i el caràcter èpaté que l’han caracteritzat sempre, Borja no s’hagi estat de criticar tant Collboni com Colau, en públic o en privat. També ho va fer amb anteriors alcaldes. També el seu admirat Maragall: el 1993, quan l’alcalde va rehabilitar el seu homòleg franquista José María de Porcioles entre poques més veus crítiques que la Favb, Borja es va sentir al·ludit i va publicar un article a El Periódico fent costat al càstig que Carrer havia infligit a Maragall i a la seva cort olímpica posant-los al Quarto Fosc.
Sempre amic i col·laborador de Carrer, Borja no ha deixat de cultivar i actualitzar mai els seus vincles amb el moviment veïnal i la consciència social. Com a mínim des d’una entrevista a dues veus -amb Oriol Bohigas- i a moltes mans -les d’Eugeni Madueño i Andrés Naya, amb Roser Argemí i Marc Andreu entre bambolines i Dani Codina a la càmera- feta amb motiu del número 50 de la revista, el març de 1998, que analitzava el futur de la ciutat.
Difusió del ‘model Barcelona’
Gran teòric del moviment urbà -i també pràctic, des de les seves passejades adolescents pels barris de Barcelona i els seus orígens com a assessor a Nou Barris del pla alternatiu al planejament porciolista de Torre Baró-Vallbona-Trinitat-, Borja és l’artífex de la descentralització participativa de Barcelona en deu districtes. I també de l’articulació metropolitana i la difusió internacional, i molt especialment llatinoamericana, de l’anomenat model Barcelona. Malgrat que no es va doctorar en Geografia Urbana a la UB fins després de complir els 70 anys, la seva petjada acadèmica prèvia es pot resseguir des de la Sorbona a la UPC i la UOC, passant per universitats de Roma, Nova York, Mèxic i Buenos Aires o pels plans estratègics de Rio de Janeiro, Bogotá i Medellín.
Per això a Borja li dol que la descentralització participativa per districtes que va definir als anys 80 i 90 no s’hagi desplegat mai amb tot el seu potencial. Li dol que el poder metropolità de Barcelona quedés bloquejat pel pujolisme i les servituds clientelars de la socialdemocràcia local. I li dol, ni que sigui per les contradiccions que li genera com a pare de la criatura, que el model Barcelona d’urbanisme social i democràtic que va anar explicant pel món hagi acabat pervertit pel capital i l’especulació a la seva mateixa ciutat d’origen.
El millor alcalde que Barcelona no ha tingut és, en realitat, un revolucionari professional i, sobretot, vocacional. És un intel·lectual orgànic dels d’abans, però amb un punt llibertari i que sempre va, literalment, a pit descobert. És un gran seductor no exempt d’un fort temperament que, sota una tossuderia i un ego considerables, amaga una tendresa i una generositat infinites. Això últim ho demostra quan convida algú a casa seva i li prepara el dinar o el sopar o, simplement, un cafè. O quan s’autoconvida a dinar o parlar amb algú un dia qualsevol; o a viatjar sol, com el setembre de 2023, a casa de la filla de Salvador Allende per la commemoració dels 50 anys del cop d’estat de Pinochet, que a ell el va agafar precisament a Xile, d’on va poder escapar pels pèls.
Cartells de CCOO i iconografia pop
La seva nodrida biblioteca demostra els seus múltiples interessos intel·lectuals. I els pòsters que té penjats a casa, on conviuen cartells de CCOO amb iconografia pop, cinematogràfica o afrancesada, amb artesania llatinoamericana i música clàssica o chanson, il·lustren la seva organicitat i àmplia curiositat cultural. Ja no li fa companyia ni treu a passejar el mastí a qui va batejar amb el nom de Trotski, però entre els molts papers que atresora -i que algun dia seran llibre, com tants que n’ha publicat- hi ha informes i mecanoscrits inèdits al Comitè Central en els anys clau de la transició i la crisi del comunisme.
Amic fidel dels seus amics, quan Jordi Borja va recollir la Medalla d’Or va voler recordar-ne tres que ja no hi són: Miguel Núñez, Jordi Soler Tura i Alfons Comín. Tres titans del pensament i l’acció com ell, sempre amb el socialisme democràtic a l’horitzó i una bandera roja a punt per onejar. Això no obstant, la divisa amb què Borja va tancar, entre forts aplaudiments, el seu parlament d’homenatge és encara més universal: “Llibertat, igualtat i fraternitat”. Qui ha dedicat la vida a aquesta tríada no té, efectivament, res a penedir-se.
