Barcelona, cap a on vas?”. Recurrent en el darrer mig segle d’història de la ciutat, aquesta pregunta segueix paradoxalment vigent tot i que, a banda de múltiples articles i reflexions, se li han dedicat literalment dos llibres. El primer, Barcelona, ¿a dónde vas?, de Francesc Martí Jusmet i Eduard Moreno, ha fet ara 50 anys. I el seu remake en català Barcelona, cap a on vas?, del mateix Moreno amb Manuel Vázquez Montalbán, farà aviat 35 anys i reclama una nova versió actualitzada i amb nous autors. Mentre aquesta no arriba, s’escau explicar la poc coneguda història d’un llibre -i el seu context- que el 1974 va marcar època. Gràcies, sobretot, al seu encertat títol, reflexiu i alhora provocador, que va posar nom al període d’esperança democràtica obert després del cessament de l’alcalde franquista José María de Porcioles. Pel que fa al contingut, el llibre de Martí Jusmet i Moreno venia precedit ja d’altres obres tant o més importants.
De la mà del moviment obrer i veïnal i de molts professionals afins o companys de viatge, és molta la literatura que, a primers dels anys setanta, va posar contra les cordes la dictadura franquista en l’àmbit de Barcelona. L’exemple més clar d’aquesta realitat rupturista va ser la destitució, el maig del 1973, de l’alcalde Porcioles després de l’ocupació d’un ple municipal per part de centenars de veïns del Carmel i de Nou Barris. Allò va ser l’estocada a un alcalde emblemàtic del franquisme que, després de 16 anys de mandat, estava molt tocat per la corrupció i la creixent protesta social urbana, àmbit en què ja acumulava una altra severa derrota davant del moviment veïnal: la paralització del Pla de la Ribera, llançat a mitjan anys seixanta per la burgesia industrial i financera catalana amb l’aquiescència del poder local franquista. No és casualitat que dos dels llibres que, el 1973, es van avançar a preguntar-se cap a on anava Barcelona siguin La Barceloneta: del siglo XVIII al Plan de la Ribera, de la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer, i Barcelona: remodelación capitalista o desarrollo urbano en el sector de la Ribera Oriental, de l’arquitecte Manuel de Solà-Morales.
En els anys immediatament anteriors havien aparegut algunes -poques- obres que, des de perspectives diverses, analitzaven críticament la ciutat o facilitaven informació i marcs d’anàlisi perquè això es pogués fer. Més enllà de les novel·les de Paco Candel, amb Donde la ciudad cambia su nombre al frontispici, és imprescindible citar Contra una arquitectura adjetivada, de l’arquitecte Oriol Bohigas (1969); El Montjuïc del segle XX, dels periodistes Jaume Fabre, Josep Maria Huertas i Josep Martí Gómez; Al Sud-oest del riu Besòs. Deu anys de la vida d’un barri barceloní, d’Alfred Matas (1970); Barcelona, pam a pam, del crític d’art Alexandre Cirici Pellicer (1971); Barcelona adéu!, de l’arquitecte Carles Lladó (1971); i La Gran Barcelona, de l’urbanista Jordi Borja (1972).
Els precedents de la revista ‘CAU’
Editat per Alberto Corazón, La Gran Barcelona reproduïa el monogràfic col·lectiu homònim publicat el novembre-desembre del 1971 al número 10 de la revista CAU, del Col·legi d’Aparelladors. Amb Jordi Borja i el ja citat Manuel de Solà-Morales, van col·laborar també en aquest monogràfic crític amb el model de ciutat impulsat per l’alcalde Porcioles l’economista Marçal Tarragó i els arquitectes Lluís Brau, Joaquim Lleixà i Francesc Arruga. Tarragó i Brau, juntament amb el també arquitecte Carles Teixidor, van ser al seu torn els responsables, el 1972, d’un altre número important de la revista CAU, que sota el títol de Barcelona 1953-1971 va analitzar el desenvolupament urbanístic de la metròpoli. La revista Cuadernos de Arquitectura, del Col·legi d’Arquitectes, en què Jordi Borja va coordinar una secció sobre urbanisme, va ser una altra publicació clau en aquells anys.
És amb tots aquests antecedents que, l’octubre del 1973, tot just cinc mesos després de la destitució de Porcioles i la substitució a l’alcaldia pel més obert Enric Masó, va sortir l’exemplar segurament més emblemàtic de CAU que, publicat amb el número 21, era un diccionari d’aberracions urbanístiques i negocis especulatius titulat La Barcelona de Porcioles. Editat i ampliat en format llibre per l’editorial Laia el 1975, aquest treball va marcar una fita. Tres dels seus autors eren els combatius periodistes de la premsa local Josep Maria Huertas, Manuel Campo Vidal i Rafael Pradas, units a l’advocat i activista veïnal Josep Maria Alibés, a l’economista Eugeni Giral i a l’arquitecte Salvador Tarragó. Queda, doncs, clar, que el 1973 es van posar les bases conceptuals d’un model Barcelona que partia de la lluita veïnal i de la crítica professional, des de postulats d’esquerra marxista no especialment dogmàtica, a una idea de la Barcelona de Porcioles abraçada tant per la dictadura com pels poders econòmics, la burgesia catalanista i demòcrata inclosa.
Si el llibre també col·lectiu Gestión o caos: el área metropolitana de Barcelona va posar ja el 1973 el focus més enllà dels límits administratius de la ciutat, va ser el 1974 quan dos títols més van aprofundir en la crítica al defenestrat Porcioles: Los negocios de Porcioles, de Jesús Ynfante, i Barcelona, ¿a dónde vas?, de l’advocat Eduard Moreno i l’arqueòleg i futur dirigent socialista Francesc Martí Jusmet. Aquest emblemàtic llibre del 1974 beu, en bona part, dels continguts que la revista CAU havia publicat mesos abans al seu monogràfic La Barcelona de Porcioles, però que no apareixeria en format de llibre fins al 1975. Moreno i Martí Jusmet es van avançar amb el seu Barcelona, ¿a dónde vas? gràcies a una operació editorial més que peculiar i poc coneguda. Dirosa, l’editorial que va publicar el llibre de Moreno i Martí Jusmet, estava regentada per dos homes fidels a l’exministre i aleshores ambaixador de Franco a Londres Manuel Fraga Iribarne.
De fet, van ser les gestions de Fraga, a través del seu col·laborador Manuel Milián Mestre, les que van esquivar la censura d’un llibre molt crític amb Porcioles. No és que Fraga ni el seu cercle polític català -en què estaven compromesos llavors Martí Jusmet i Moreno amb l’economista Fabián Estapé, l’empresari Juan Echevarría, el populista procurador a Cortes Eduardo Tarragona i el director de La Vanguardia Horacio Sáenz Guerrero- fossin l’avançada democràtica a Barcelona. Que no ho eren va quedar clar en cridar Fraga allò de “la calle és mía!” durant la repressió policial dels primers mesos del 1976, i especialment després que les manifestacions per l’amnistia de l’1 i el 8 de febrer a Barcelona -sumades a grans vagues obreres com les de Sabadell i Vitòria, amb morts inclosos- aconseguissin ressò internacional i assenyalessin un punt d’inflexió cap a la democràcia.
Un llibre per reciclar-se
En realitat, el que Fraga i la seva gent buscaven durant els primers anys setanta amb un llibre com aquell era només una bona pole position per conservar poder
o reciclar-se en la recta de sortida de la democràcia després de comprendre que l’hegemonia cultural que marcava la fi de la dictadura era la crítica urbana i la mobilització ciutadana. Martí Jusmet i Moreno es desmarcarien de Fraga ben aviat en entrar el mateix any 1974 al Reagrupament Socialista i Democràtic de Josep Pallach. Martí Jusmet, que el 1979 va ser escollit regidor del PSC a Barcelona i president de la Diputació, acabaria com a delegat del Govern espanyol a Catalunya entre 1982 i 1993. Moreno, que va morir el maig d’aquest 2024, també va orbitar al voltant del PSC fins que va estripar el carnet el 2002 quan ja en criticava la deriva neoliberal post-olímpica i es va dedicar, com a advocat, a pledejar en operacions urbanístiques al costat del moviment veïnal i ecologista. Barcelona, cap a on vas? Roda el món i torna al Born.
