L’OTAN ha travessat des d’aleshores diverses vicissituds -el Xipre de Makarios, els euromíssils, les guerres de l’Iraq i Líbia…-, les quals qüestionaven la seva funcionalitat. Però la principal crisi va arribar el 1991, amb la desaparició del seu enemic, la Unió Soviètica, la qual cosa la va deixar sense rival, perdent així la seva utilitat original. Malgrat això, l’OTAN va continuar existint i aquesta situació d’inoperància es va mantenir fins a l’arribada de la guerra d’Ucraïna, el febrer del 2022, data en què es va retrobar amb el seu enemic inicial: Rússia. L’OTAN tornava a erigir-se en la salvaguarda de la seguretat europea enfront de la pèrfida Rússia de Vladímir Putin.

Tota aquesta història amaga una realitat breument apuntada: el control que els EUA exerceixen, a través de l’OTAN, sobre Europa i tot el planeta -l’OTAN va acabar ampliant el seu abast inicial, l’Atlàntic Nord, a la resta del món-, que s’ha convertit en l’organisme militar més potent.

En el transcurs dels anys, però, Europa s’havia anat transformant. Per impedir que la guerra tornés al continent europeu, havia començat a construir un projecte que, en diverses fases, va fructificar en l’actual Unió Europea (UE). Una iniciativa que, malgrat l’error d’haver-se sotmès als EUA i a la bota de l’OTAN, va saber posar en marxa un projecte econòmic que, tot i les seves deficiències, va oferir a la majoria de la població europea democràcia i uns drets socials que, encara que limitats, van facilitar la cohesió social. Insisteixo que, malgrat el dèficit democràtic manifest de les seves institucions, i altres llacunes -minories de població marginades; una política exterior neocolonial; una economia mal distribuïda i depredadora de recursos-, i per tant no exempta de crítiques, el substancial és que la UE va proporcionar a la majoria de la població europea un desenvolupament que va obrir esperances d’un futur millor.

L’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA va canviar radicalment aquestes percepcions. Primer, perquè fins ahir mateix, Europa considerava els EUA el seu gran aliat, i ara, es desperta veient com Trump amenaça tots els valors que Europa defensava. A més, menysprea l’ordre internacional representat per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i totes les seves agències, el dret internacional, la regulació del comerç, la sobirania dels estats i dels seus pobles, i les relacions internacionals. I sobretot, exigeix un augment de la despesa militar de tots els països de l’OTAN fins a arribar al 5% del Producte Interior Brut (PIB) el 2035.

Una descripció de fets que estan ratificats per la recent Estratègia de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, on es manifesta el menyspreu cap a Europa com a aliada, i la veu com un rival deslleial. Una estratègia confirmada quan Trump anuncia que s’apropiarà de Groenlàndia perquè considera que els recursos minerals i energètics de l’illa són d’importància vital per als EUA, quan aquesta illa està sota jurisdicció de Dinamarca, país membre de l’OTAN. És a dir, amenaça directament un país membre. A això cal afegir que la demanda d’augmentar la despesa militar fins al 5% del PIB representarà un esforç pressupostari enorme, que inevitablement obligarà els països europeus a endeutar-se o fer retallades en altres àmbits, la qual cosa afectarà el benestar social de la població amb tisorades en educació, sanitat i serveis socials.

Davant de fets d’aquesta envergadura, que trenquen les regles que tan costosament s’han anat construint en l’ordre internacional, Europa, en lloc de sotmetre’s, hauria d’escollir el seu camí fora de la tutela dels EUA, i abandonar l’OTAN, un organisme sempre liderat pels EUA i, per tant, inservible per a la seguretat europea. Una Europa alliberada de l’OTAN hauria de desplegar una ofensiva diplomàtica amb Rússia per aconseguir unes negociacions que permetessin posar fi a la guerra d’Ucraïna i, immediatament, iniciar unes noves relacions de coexistència pacífica, de cooperació econòmica i cultural, que permetessin -com vam tenir a partir del 1991- una Europa unida i de seguretat compartida. I a rengló seguit, fer un front comú amb tots aquells altres països democràtics d’altres continents per oposar-se a la transnacional d’extrema dreta d’innegables tints neofeixistes que rebutgen el multilateralisme i la democràcia, que pretenen desballestar l’Estat de benestar i que tenen a Trump com a líder màxim.

*Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'entrada L’OTAN, enemiga d’Europa ha aparegut primer a Carrer.

La gran majoria de governants afirmen que Europa només se sentirà segura si aposta per una dissuasió militar potent, i que cal potenciar el múscul militar fomentant la inversió i finançant la indústria militar europea. Un camí que es va obrir a la cimera de l’OTAN celebrada el juny del 2022 a Madrid, on es va aprovar un nou concepte estratègic que assenyala que qui desestabilitza el món occidental no només és Rússia, sinó també la Xina, i per tant, cal dedicar com a mínim -no com a màxim- el 2% del PIB a la despesa militar. Tots els presidents de govern hi van estar d’acord i es van comprometre a assolir aquesta xifra abans del 2029. Un 2% del PIB que, tot sigui dit, no garanteix una major seguretat, ja que no existeix cap estudi que ho avali. El fet, però, és que ho van acceptar i, des de llavors, han abraçat la periclitada consigna de si vis pacem para bellum (‘si vols la pau, prepara la guerra’).

A tal efecte, els països europeus van impulsar ràpidament el seu rearmament augmentant la despesa militar, i la Comissió Europea va dir que caldrien almenys 100.000 milions per finançar-lo, afegint que seria necessari impulsar la indústria militar europea per a la producció d’armament. Proposant dos camins: un, que el Banc Europeu Industrial -presidit per Nadia Calviño- modifiqués els seus estatuts per permetre finançar les indústries militars -cosa que ja s’ha acordat-; i segon, amb l’emissió de bons del Banc Central Europeu per ajudar els països a realitzar-ho. L’adquisició d’armes estarà exempta d’IVA a l’interior de la Unió Europea (UE). Els ajuts tenen com a finalitat que els estats membres puguin fer compres conjuntes, i de pas, evitar la dependència excessiva de la indústria militar dels Estats Units d’Amèrica (EUA), on s’adquireixen el 60% de les armes europees.

Una despesa militar disparada

La despesa militar dels països de la UE s’ha disparat: el 2023 va arribar als 289.300 milions d’euros, augmentant el 21,3% respecte al 2022. Si se suma la dels països no comunitaris -Regne Unit i Noruega (77.323 M€)- i la despesa que la UE fa a través dels Fons Europeus de Defensa per ajudar la indústria militar europea (8.000 M€), la despesa militar total va ser de 374.600 M€. Va ser la segona més gran del món, només per darrere de la dels EUA (900.000 M€) i molt superior a la de Rússia (100.000 M€).

L’Estat espanyol no s’escapa de l’economia de guerra posada en marxa per la UE. Ho demostra el fet que el pressupost consolidat del Ministeri de Defensa del 2023 va ser de 14.453,8 M€, amb un augment important del 23,4% respecte al 2022. En revisar la liquidació del pressupost de Defensa a 31 de desembre del 2023, sabem que, a més, va rebre crèdits extraordinaris per valor de 2.423,6 M€, quelcom que passa tots els anys. I enguany, malgrat que el pressupost està prorrogat, Defensa ja ha rebut dos nous crèdits extraordinaris: una transferència de 581,2 M€ per fer front a les missions militars espanyoles a l’exterior, i un altre crèdit de 1.129,6 M€ per adquirir material militar (Consells de Ministres del 9/4/24 i 16/4/24). Criden l’atenció aquests últims 1.129 milions, ja que el pressupost prorrogat de Defensa ja tenia assignats 6.141,8 milions. Sembla que no eren suficients i ha calgut injectar més crèdit per adquirir més armes, i així acostar-se al desitjat 2% del PIB en despesa militar.

La història ens ensenya que el bel·licisme i la militarització són sempre el preludi de la guerra. Per això l’augment de la despesa militar, l’impuls de la indústria militar per adquirir armament i demostrar que el poder de destrucció europeu és molt superior al rus, és una política suïcida que condueix inevitablement a una escalada de tensió, a una cursa d’armaments i a una espiral bel·licista que comportarà noves crisis, amb el rerefons de l’amenaça nuclear i les seves conseqüències catastròfiques per a la vida a Europa i al planeta.

Cal aixecar la veu del sentit comú, de la racionalitat, dient que l’augment de la despesa militar i l’armamentisme no són cap garantia de seguretat, sinó al contrari, obren el camí a nous conflictes i, potser, noves guerres; que sostreuen recursos per lluitar contra el canvi climàtic i les desigualtats, per assolir l’equitat de gènere i l’harmonització de salaris, o per disposar de salut i serveis socials. Que la seguretat entre Estats s’aconsegueix amb distensió, cooperació, cercant la seguretat compartida i comuna. S’ha de transmetre a la ciutadania que en lloc d’una economia de guerra necessitem una economia de pau.

Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'entrada El bel·licisme torna a Europa obrint el camí de nous conflictes ha aparegut primer a Carrer.

Durant el mandat 2015-2019, amb Ada Colau com a alcaldessa, l’Ajuntament de Barcelona no ha tingut una regidoria de seguretat ciutadana, segurament perquè cap regidor dels Comuns no volia agafar una responsabilitat que porta molts mals de cap, entre els quals, administrar situacions amb violències indesitjables. Això, en general, els partits d’esquerres no ho tenen assumit. Així, la responsabilitat va recaure en la mateixa alcaldessa, que va delegar en un Comissionat, Amadeu Recasens, la responsabilitat de dirigir el cos de la policia local.

Recasens va presentar un nou Pla Director de la Guàrdia Urbana que, entre d’altres qüestions de menor importància, destacava de manera notable la posada en marxa de la policia de proximitat o policia de barri. Una proposta que pretenia abordar tres qüestions importants: primer, la col·laboració de la ciutadania, d’aquí el qualificatiu “de proximitat”; segon, adequar aquest servei al territori de la ciutat, és a dir, que tots els barris el tinguessin; i tercer, gaudir de transparència, ja que es pretenia fer pública tota la informació de les accions portades a terme.

Aquesta proposta que va implementar-se primer de manera provisional el maig de 2017 a Nou Barris, al final del mandat es va estendre a tots els districtes de la ciutat. Va consistir en un equip fix instal·lat en totes les comissaries de districte on es rebien les queixes de la ciutadania i immediatament es donava resposta, i en el cas de ser necessari, una patrulla es desplaçava al lloc de l’incident.

Aquest servei pretenia ser un referent per a les entitats, equipaments i per al veïnat dels barris, amb la missió d’actuar de manera preventiva i mediadora en els conflictes de convivència que, en la seva immensa majoria, són els que més preocupen la ciutadania. Aquest nou servei no actuava de forma reactiva, perquè les emergències violentes ja són abordades pels serveis policials dels telèfons 112 o 092.

La policia de barri, per desplegar-se, va necessitar d’una formació diferenciada, ja que la seva actuació anava destinada a fer front a les incidències que afecten la convivència en la vida comunitària. Un projecte que havia d’incorporar un cop desplegat 140 agents, amb dos agents per a cadascun dels 73 barris, a part dels que estaven a la comissaria completant el servei.

Es tractava d’una proposta innovadora perquè a diferència de la funció tradicional de la Guàrdia Urbana d’ordenar i protegir l’espai públic, el policia de barri es presentava per oferir cura a les persones davant les complexes relacions humanes que en ocasions acaben en conflicte, i intentava aportar mediació per a la resolució o transformació del conflicte.

Però, tot s’ha de dir, la proposta tenia mancances. La principal, que dos agents per barri eren insuficients, i que la iniciativa no acabava amb el patrullatge en cotxe. El policia de barri, per complir amb el propòsit principal de la seva funció, és a dir, ser reconegut com a interlocutor pel veïnatge i comerciants, calia que circulés a peu durant totes les hores diürnes. Per complir aquest propòsit calia incorporar bastants més que 140 agents.

La proposta ja reeixí en altres ciutats europees, com per exemple en el cas del conegut bobby anglès, on el guàrdia és permanent, patrulla a peu de manera sistemàtica pels barris, i per això és reconegut pel veïnat que desenvolupa activitats a peu de carrer.

A més va desarmat, perquè les armes de foc no són necessàries per a les tasques de mediació que tenen encomanades. Així passa al Regne Unit, Irlanda, Noruega i Islàndia, on la policia de barri va desarmada. Un guàrdia de proximitat ha d’inspirar confiança i la seva funció no és perseguir delinqüents, ja que per a aquesta funció estan habilitats altres cossos de la policia que sí que patrullen en cotxe i van armats.

Després de les eleccions municipals de maig de 2019, i després del pacte entre Comuns i PSC, el nou regidor de seguretat, Albert Batlle, del PSC, preocupat per les alarmes creades al voltant de l’increment de delictes a Barcelona i del fet que la inseguretat s’ha convertit en la principal preocupació de la ciutadania (última enquesta dels Serveis Municipals), en col·laboració amb els Mossos d’Esquadra, ha incrementat la presència policial en els barris on més ha augmentat la delinqüència (Raval, Gòtic, Barceloneta, Port Olímpic).

Una preocupació destinada a perseguir el delicte pel mitjà clàssic: més policia al carrer.

Batlle ha proposat un increment fins a l’any 2023 de 1.000 agents de la Guàrdia Urbana (actualment són 3.000). Mentre que el conseller d’Interior Miquel Buch incrementa en 1.500 efectius la plantilla dels Mossos d’Esquadra. Unes línies d’actuació que fan intuir una preocupant deriva d’augment de la securitització de l’espai públic entesa només com a persecució del delicte.

Construir convivència
Mentre, s’obliden les mesures transversals, les de cura, aquelles altres que també proporcionen seguretat a la ciutadania. I que són imprescindibles per eliminar les causes estructurals que comporten desigualtats que, en ocasions, condueixen a la delinqüència, com són les polítiques de rehabilitació dels barris més degradats amb l’increment dels serveis d‘habitatge, d’ocupació, culturals i socials. I entre aquests, reforçar la presència de la policia de barri, un element imprescindible per construir convivència i pau als barris de la ciutat.

Una consideració final. És cert que a la ciutat els delictes han augmentat enguany un 30% respecte a l’any 2018, però també cal assenyalar que respecte al 2012 han disminuït un 12%. Cosa que demostra que l’augment actual es deu a qüestions conjunturals que l’any vinent poden disminuir.

Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'entrada Què inquieta la ciutadania? ha aparegut primer a Carrer.

Entre les opinions favorables a la creació d’un exèrcit català ha primat la visió pragmàtica. Aquella que diu que, si tots els estats tenen exèrcit, per què no l’ha de tenir Catalunya? Afegint que, si no, Catalunya no seria “un país normal”. Però, en canvi, s’ha obviat la qüestió principal que hauria de conduir a la seva creació: quines són les amenaces a la seguretat a les quals hauria de fer front Catalunya.

Quatre reflexions i un desig
Partint d’aquesta pregunta, algunes qüestions. Primera. La geopolítica mundial actual és molt canviant però, així i tot, a l’Europa occidental no hi ha probabilitats de conflictes armats entre estats. La tendència és reduir els exèrcits i passar-los d’extensius a reduïts, molt tecnificats i d’intervenció immediata en escenaris llunyans.

Per altra banda, l’OTAN travessa una crisi sota l’amenaça de Donald Trump de liquidar-la si no la paguen els europeus. Els països europeus han començat a construir una defensa estrictament europea, la Pesco. En aquest escenari, l’aparició d’un nou estat a Europa no tindria per què seguir els paràmetres tradicionals dels estats/nació post westfalians, i bé podria optar per altres formes organitzatives respecte a com afrontar la seguretat. Inclosa pertànyer a la Pesco sense tenir exèrcit.

La via militar és la solució?
Segona qüestió. Si s’observa l’Estratègia Europea de Seguretat (EES) de la Unió Europea o la molt similar de l’Estat espanyol on es recullen els perills o amenaces a les quals s’ha de fer front, s’enumeren les següents: proliferació d’armes de destrucció massiva; el terrorisme; crim organitzat; ciberseguretat; seguretat energètica; canvi climàtic, que pot donar lloc a catàstrofes naturals i migracions massives.

Davant d’aquests riscos, no sembla que els exèrcits convencionals puguin oferir-hi cap solució, i si ho fessin, seria un fort dèficit democràtic, perquè representaria la militarització d’uns riscos que no tenen solució per la via militar.

És cert que en l’EES apareix un altre perill: els conflictes armats en escenaris que puguin afectar la seguretat europea. Un tipus de conflictes que podrien necessitar intervencions militars si abans haguessin fracassat tots els mitjans diplomàtics per impedir-los.

Però un Estat de nova creació podria optar per altres tipus de mitjans per abordar-los, com la mediació i la transformació del conflicte. És el cas de Catalunya, un país que s’ha distingit per tenir una societat mobilitzada en favor de la pau, amb multitudinàries manifestacions contra la guerra i amb centres i professionals experimentats en la construcció de pau. Catalunya podria contribuir a la transformació dels conflictes per mitjans no militars.

Tercera qüestió. La principal missió d’un exèrcit és dissuadir a tercers d’un atac. La ubicació geogràfica de Catalunya, situada al nord-est de la península Ibèrica, amb fronteres amb Espanya, França i Itàlia representa una greu dificultat per a aquells que volguessin agredir Catalunya.

Perquè aquests països serien els primers en rebre les amenaces i de ben segur que les impedirien. Aleshores, a Catalunya li interessaria establir forts llaços d’amistat i de seguretat compartida amb aquests estats que l’envolten. Perquè, per altra banda, Catalunya no pot aspirar a ser un Estat sense una separació pactada i amistosa amb Espanya i la UE.

Seria irresponsable pensar que Catalunya necessita un exèrcit per defensar-se d’Espanya o de la resta de països veïns, posseïdors d’unes forces armades poderoses amb les quals Catalunya no podria competir per qüestions òbvies de grandària, població i pels extraordinaris costos econòmics que això comportaria.

Seguretat versus defensa
Quarta qüestió. Sense dubte, la més important. Cal diferenciar entre “seguretat” i “defensa”. Mentre la defensa de l’Estat és concebuda sempre des de l’àmbit militar per dissuadir o intervenir davant d’una amenaça externa o interna, la seguretat és un concepte molt més ampli que engloba tots els àmbits de la vida de les persones d’un Estat. El concepte clàssic de seguretat nacional té com a objectiu prevenir o rebutjar amenaces i per tant defensar militarment la sobirania i la territorialitat de l’Estat.

En els darrers anys ha aparegut una nova concepció, la seguretat humana, que té dimensions transfrontereres, on les solucions no poden buscar-se a escala nacional i cal buscar-les en la cooperació internacional. D’aquí sorgeix que la seguretat prengui una perspectiva multidimensional en un món interdependent on les estratègies no poden ser estrictament militars, i que cal introduir estratègies diplomàtiques, civils, policials i de cooperació al desenvolupament per fer front a aquestes noves inseguretats.

La seguretat no passa per l’exèrcit
Tot allò que hem indicat no vol dir que una Catalunya independent no necessités resguardar els seus espais aeri, marítim, fronterer, territorial, la població i les infraestructures. Però podria fer-ho amb cossos de seguretat interior, els Mossos d’Esquadra, amb patrulleres i avions que donessin seguretat davant possibles perills. Cossos que en cap cas no serien un exèrcit.

Per últim. Per què no somiar en l’ideari kantià de pau perpètua, on la seguretat és compartida entre tots els estats i es deixa en mans d’un organisme mundial (Nacions Unides). Això permetria dissoldre els exèrcits nacionals. Qualsevol nou Estat podria iniciar aquest camí.

L'entrada Un exèrcit català? ha aparegut primer a Carrer.

Un i altre document pretenen millorar els serveis de seguretat de la ciutat, amb la voluntat d’avançar en una reforma de la GU que permeti implementar un canvi estructural intern i que serveixi per germinar una política de “proximitat” entre la GU i la ciutadania, i ajudi a implantar el guàrdia de barri. Una proposta carregada de bones intencions i en aquest sentit cal tenir-la en consideració com un pas important per pacificar la ciutat.

Ara bé, la lectura d’aquests documents també provoca alguna prevenció. Per exemple, no queda clar com s’implementarà, perquè no s’expliquen els passos que es faran per a la seva aplicació, en especial en el cos de la GU. Tots hem conegut plans estratègics i directors fets amb les millors intencions que no s’han pogut implementar, han quedat a mig fer o simplement han quedat abandonats perquè no existien els mitjans per fer-los possibles, ja fossin humans o materials. Eren documents fets per experts, molt lloables des del punt de vista teòric i tècnic, però patien d’un defecte que acostuma a ser general en molts plans estratègics: que el personal encarregat d’implementar-lo no el sentia seu perquè no havia participat en l’elaboració i es resistia a aplicar-lo perquè representava canviar la inèrcia del funcionament intern.

No sembla ser aquest el cas del PD de seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, ja que ha estat posat en consideració del conjunt del personal de la GU. Però malgrat això, cal fer algunes advertències generals sense les quals es veu difícil que aquest Pla acabi d’implementar-se en els tres anys que falten d’aquesta legislatura, que evidentment seria el desitjable.

La primera, és que en els documents apareix la tendència de recerca d’indicadors per aconseguir objectius, o si més no, no s’indica el contrari. En aquest sentit, cal fer una crítica severa: no està demostrada l’eficiència que treballar per objectius sobre la base d’indicadors sigui un bon mètode per guiar la política d’actuació d’una administració pública. La metodologia de treballar per objectius ha estat molt utilitzada en l’empresa privada per optimitzar recursos i guanyar competitivitat. I hem vist com s’implementava en diverses administracions locals sense massa èxit. Metodologia denunciada per alguns sindicats perquè pot distorsionar la realitat i ocasionar efectes perversos contraris als desitjats. Així el funcionari es pot veure impulsat a aconseguir uns indicadors òptims que justifiquin el seu treball i actuació en el nombre d’expedients, denúncies… Per exemple, una pujada o baixada dels indicadors en denúncies no demostra una major eficiència del servei. És a dir, una cosa són les estadístiques, imprescindibles per saber el funcionament d’un servei, i una altra cosa és voler convertir-les en indicadors d’eficiència.

La més lloable de les propostes del PD és la creació d’una GU de proximitat, de barri. Però en canvi no s’explicita com es farà. Resulta evident que mentre el guàrdia urbà no sigui reconegut com a interlocutor i mediador pel veïnatge i comerciants no s’avançarà en la resolució dels problemes de convivència, ni tampoc en la prevenció i transformació dels conflictes. Aquí la dificultat primera és trencar amb la cultura del patrullatge en cotxe per la d’anar a peu. És indubtable que una proposta d’aquest tipus produirà moltes resistències a l’interior de la GU, i per tant caldrà ser curosos i no precipitar-se. Per exemple, es podria provar, de forma provisional, en un o dos barris que serveixin per experimentar els èxits i dèficits de la proposta. Una major proximitat en les relacions entre la GU i la ciutadania facilitaria que el veïnat percebés protecció i cura en aquest cos. Això, al seu torn, facilitaria que els conflictes tinguessin un abordatge més immediat en mediació i resolució.

Una altra qüestió important i relacionada amb el guàrdia urbà de barri, és la relacionada amb les armes de foc (pistoles). El guàrdia urbà de proximitat hauria de patrullar no armat, ja que les armes de foc produeixen un efecte contrari a allò que se suposa d’elles i són percebudes per la població com un risc de violència. Un guàrdia de proximitat ha d’inspirar confiança i la seva funció no és perseguir delinqüents, per a aquesta funció estan habilitats altres cossos de la GU que sí que patrullen en cotxe i van armats. La GU de proximitat ha d’inspirar confiança, i les armes, ben al contrari, creen desconfiança. També seria recomanable canviar la denominació actual de “policia”, que en termes genèrics presenta un perfil “securitari” inquietant, i recuperar el de “guàrdia urbà” de tan bons records en la memòria ciutadana.

També és important la proposta de la creació de Taules de barri on es pugui abordar la prevenció i transformació dels conflictes. Aquestes taules, per complir amb aquesta funció, haurien de tenir prevista la presència de tots els agents socials actius del barri i amb la presència imprescindible de la Guàrdia Urbana del Districte. Amb la funció de detectar els riscos i perills per a la convivència; millorar la gestió en la prevenció i transformació dels conflictes; així com per poder avaluar les actuacions portades a terme.

La ciutadania, en general, percep la seguretat des de l’àmbit personal en no sofrir violència física, motiu de gran preocupació entre la població, com ho revelen les enquestes d’opinió, malgrat que en realitat hauria d’ocupar un lloc secundari, com ho demostren els baixos índexs de delictes comesos a la ciutat de Barcelona. Però la seguretat també cal associar-la a tenir les necessitats més elementals cobertes en termes de dignitat, tals com disposar de seguretat econòmica que prové de tenir un treball assalariat, un habitatge on protegir-se, seguretat sanitària, educativa, alimentària i mediambiental.

Partint d’aquest concepte de seguretat més àmplia i plural que incorpora la cura a les persones com a eix principal de preocupació, tant els cossos de seguretat tradicional (guàrdia urbana i policia); com de la resta de serveis que operen per salvaguardar la cura de les persones: serveis socials, culturals, sanitaris, educatius i mediambientals; la funció d’aquests cossos hauria d’anar destinada a prioritzar la cura d’aquells sectors de la ciutadania que no tenen cobertes aquestes necessitats i es troben en una situació de major vulnerabilitat. En aquest sentit, per tant, cal entendre que la seguretat ciutadana no es pot equiparar només a un problema d’ordre públic i de mesures per evitar el delicte, sinó que ha de tenir una visió social integradora de preservar el bé comú per a tota la població de la ciutat.

Sota aquesta nova concepció és imprescindible llavors ampliar els actors que participen en la gestió de la cura/seguretat, a més dels tradicionals: guàrdia urbana, policia i bombers; a la resta de serveis socials, culturals, urbanisme, mobilitat, educatius i sanitaris. Polítiques de gestió que han de fomentar la participació de la ciutadania creant espais en els barris en els quals intervinguin a més dels serveis municipals, les diferents associacions i entitats cíviques per millorar els serveis de cura. Un Pla de cura/seguretat ciutadana d’aquesta magnitud no es podrà implementar en una sola legislatura, però es poden començar a fer passos en aquesta direcció.

L'entrada La seguretat ciutadana a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.