Són els anys 60 del segle passat, els darrers d’una dècada que encara es trobava sota el franquisme, però amb focus creixents de resistència com l’Escola del Clot la qual, com altres centres de formació, era un punt important del moviment obrer. Ferrándiz militava a la Jove Guàrdia Roja, el sector juvenil del Partit del Treball de Catalunya, i va ser detingut el 1971 arribant a passar un mes a Via Laietana i un any a la presó Model. Com assegura, “va ser dur, però teníem una gran voluntat i estàvem segurs que teníem la raó. Vam patir allò amb molt de sofriment, però amb molt d’orgull i amb la sort que teníem a la Model, que al pres polític se li tenia un respecte”.

Va fer tot tipus de feines fins que l’any 1991 es va incorporar a Parcs i Jardins a través d’una oferta pública d’ocupació. Era auxiliar jardiner, va afiliar-se al sindicat UGT i va formar part del comitè d’empresa. També va realitzar estudis de Tècnic de Prevenció en Riscos Laborals en grau mig i llavors fou delegat de prevenció. “Hem passat per tots els camps perquè la lluita i la defensa d’un servei públic de qualitat i de servei a la ciutadania van implícites”.

Sempre implicat en causes diverses, una qüestió que el preocupa i ocupa ara són els efectes de les radiacions electromagnètiques sobre la població. Tot va començar uns anys enrere quan era vocal de medi ambient a la Favb i al Casc Antic els veïns desconfiaven de la telefonia mòbil en un moment en què començaven a instal·lar-se antenes als edificis. Com diu Pepus, “com que també sóc tècnic de prevenció en riscos laborals, una de les coses que més m’ha preocupat són els efectes de les radiacions en l’ésser humà. I sóc partidari del principi de precaució, que engloba moltíssimes propostes en una lluita que és llarga i constant”.

Avui hi ha una plataforma a Catalunya que es va muntar mitjançant la Confavc per abordar el tema de les radiacions electromagnètiques de la telefonia mòbil, però també dels comptadors de la llum de nova generació. “Això també es farà amb els comptadors de l’aigua i el gas, és a dir, cada vegada tindrem més radiacions dins de casa. L’objectiu prioritari que tenim és com a mínim paralitzar la instal·lació d’aquest tipus de comptadors, com ja s’ha fet a Alemanya. Una altra de les coses que demanem és la derogació de la llei actual i fer una de nova, d’acord amb la resolució 1815 del Parlament Europeu, que demana el principi de precaució i dóna unes normatives per fer. Creiem que això és fonamental per protegir la ciutadania”.

I és que “no estem en contra de la tecnologia, però sí que creiem que se n’ha de fer un ús adequat, i en aquests moments estem saturadíssims de radiacions, cosa que passarà factura a la salut de molts ciutadans”. Un fet a tenir en compte és que aquestes radiacions no afecten tothom de la mateixa manera, ja que hi ha gent que és electrosensible i, per tant, hi té una predisposició. Segons Ferrándiz, “hi ha un percentatge de la població (8-10) que és electrosensible i no ho sap. Cada vegada estem més exposats perquè hi ha més antenes, ordinadors, aparells elèctrics i totes les instal·lacions elèctriques transmeten radiacions electromagnètiques.

L’avenç imparable i constant de les noves tecnologies i com la població les incorpora a la seva quotidianitat amb tanta rapidesa com arriben fa que potser no siguem conscients del que suposa viure envoltats d’aparells electrònics, especialment en el cas dels més joves. “Tothom fa servir la telefonia mòbil, que és indubtable que és un bon sistema de comunicació, però no en fem un ús racional. Tenim nanos que porten aparells electrònics des que són molt petits, amb una sobreexposició de radiacions que en un futur tindrà conseqüències”.

Amb un breu passeig per la Prosperitat es pot constatar que en Pepus és molt conegut al barri i diversos veïns el saluden pel seu sobrenom. I és el barri en si mateix i la seva gent allò que més li agrada de Prosperitat. “Som un poble, un poble gran, però ens coneixem tots. Igual que fem les lluites fem les festes (Prospebeach, San Xibeco…) i això fa que el barri es compenetri i que la gent que ve de fora no s’hi senti estranya”.

L'entrada «Hi ha gent que és electrosensible i no ho sap» ha aparegut primer a Carrer.

Esta estampa, tan recurrente, puede que tenga los días contados. A menudo se habla de la crisis de la prensa escrita, azotada por la bajada de la publicidad que trajo consigo la crisis económica del 2008 y por la irrupción de Internet, que ha trastocado los parámetros de un negocio que vio días mejores. “No nos encontramos en una época de cambios, sino en un cambio de época”, afirma José Luis Sainz, presidente de la Asociación de Editores de Diarios Españoles (AEDE), en el prólogo de El Libro Blanco de la Prensa 2015, editado por esta entidad.

Un informe que, curiosamente, reconoce que tales cambios no tienen por qué ser necesariamente malos para su sector: “Estos cambios deben tener una lectura positiva, el modelo tradicional pierde fuerza pero las versiones digitales han abierto nuevas posibilidades de negocio”. Y a continuación enumera las ventajas que la revolución digital puede aportar a los editores: enriquecimiento de los contenidos e inmediatez a la hora de servirlos por la incorporación del formato vídeo; nuevos formatos publicitarios digitales, más dinámicos y capaces de interactuar con el lector; segmentación, o la capacidad de servir contenidos publicitarios observando muchas más variables de lo que permite el diario tradicional en papel. Como podemos ver, el sector editorial tiene posibilidades reales de reconversión ante los nuevos retos que se le presentan. Pero, ¿qué hay de los vendedores de prensa, el último eslabón de la cadena?

Hablan los quiosqueros
En los barrios, muchos quioscos cambian de dueño, y cada vez hay más que echan el cierre definitivamente. Paquita, por ejemplo, regenta un quiosco de toda la vida en el barrio de Horta. Son cuarenta años de oficio a sus espaldas y la sensación que transmite es de infinito cansancio y hartazgo: “Sólo espero jubilarme o que alguien me compre el negocio”, confiesa. Se queja del estado calamitoso del sector y enumera las causas: “Antes se vendían muchos más periódicos. Hoy en día se lee muy poco. De hecho, los jóvenes no leen los diarios, sólo los viejos. Cuantos éstos falten, me quedo sin clientes. Internet ha jodido la venta”. Por si fuera poco, cerca de su negocio se halla una gran superficie alimentaria que, desde hace algún tiempo, también vende prensa: “Lógicamente, si somos más, tocamos a menos ración del pastel”. Frente a esta situación, sólo ve una salida: Ampliar la oferta de productos. “Me da igual vender lo que sea. Lo que quiero es vender”. Pero se muestra pesimista de cara al futuro: “Los periódicos están perdidos”.

Héctor (nombre simulado) trabaja en otro quiosco, pero esta vez en las Ramblas. Es un modelo de negocio diferente al quiosco de barrio, porque ya se ha “reconvertido”, ya ha dado el salto hacia esa “ampliación” de la oferta que mencionábamos. De hecho, más que un quiosco, parece casi un bazar: en él podemos encontrar desde imanes de nevera a chanclas, pasando por gafas de sol, sudaderas o bebidas frías. Todo destinado a una clientela muy concreta: el turista. “Vender todos estos souvenirs no me parece ni bien ni mal. Hay que adaptarse a los nuevos tiempos. Es lo que se debe hacer si queremos compensar la pérdida de lectores y mantener los puestos de trabajo. Ocho familias viven de este quiosco”. Y añade: “Si no lo hiciéramos así, acabaríamos cerrando, como pasa con los quioscos de la periferia”. Y remacha: “el declive en la venta de prensa en papel irá en aumento”.

El gremio de vendedores
Precisamente al lado de las Ramblas, en la calle Sant Pau, se halla la Asociación Profesional de Vendedores de Prensa de Barcelona y Provincia (APVPBP), que dirige desde abril del 2013 su presidenta, Cristina Anés. Ante lo que denomina crisis del papel, Anés considera que su sector, por constituir el último eslabón de la cadena, se halla sumamente limitado. En su opinión, les corresponde a otros actores pechar con la mayor parte del esfuerzo de reconversión que exige una situación así: “Nosotros no producimos, sólo servimos. Por tanto, nos sentimos contra corriente, impotentes, ante una crisis como esta. Creemos que quienes tienen la potestad, la fuerza, para acometer cambios son los editores -que deberían buscar una mayor proyección a sus periódicos- y las distribuidoras”. En todo caso, afirma, “las soluciones deben ser consensuadas entre todos los actores que intervienen en el proceso: editores, distribuidoras y vendedores”. Pero no se muestra muy esperanzada: “Voluntad para consensuar hay poca”.

La actitud de los editores, que a veces parecen más interesados en montarse en el carro del negocio digital que en reflotar el periódico tradicional, parece confirmar este pesimismo. Tampoco ahorra reproches a las distribuidoras, los intermediarios que canalizan el producto desde los editores a los vendedores: “Actúan en régimen de oligopolio. Son cuatro grandes empresas en Barcelona y provincia que se han repartido el pastel, de tal manera que si yo, quiosquero, deseo encargar una determinada publicación, no puedo dirigirme a cualquier distribuidora; debo hacerlo a la que ellas han establecido previamente”. Son empresas que también se encargan de llevarles el género y recoger el sobrante, servicio conocido como “portes”, por el cual cobran un precio que califica de “abusivo”: “Cobran una media de entre 300 y 400 euros mensuales que, evidentemente, no podemos repercutir en el precio final, que ya está marcado. Ello está llevando al cierre de muchos quioscos”. “Las distribuidoras saben que nos están abocando a un callejón sin salida” -denuncia- “pero son cortoplacistas. Simplemente son empresas que han de rendir cuenta de resultados a final de año. Y para que sus números sean verdes, los nuestros han de ser rojos”. ¿Pero si hunden a sus clientes, los quioscos, no se están perjudicando a sí mismas?: “Siempre pueden recurrir a nuevos puntos de venta” -aclara- “por ejemplo, la grandes superficies alimentarias, que nos están haciendo daño. Pero se perderá ese caliu que ha tenido siempre el punto de venta tradicional, con su personalización y su profesionalidad. Siempre hemos sido un referente en los barrios. Fíjese si no: el día que cerramos, todos nos echan de menos”.

Las cifras cantan
Según El Libro Blanco de la Prensa 2015, en los primeros ocho meses de 2015 la difusión de prensa impresa se redujo en un 7,4% respecto al año anterior (datos aún no certificados por la OJD). Y a su vez, en 2014 se contrajo un 7,7% respecto a 2013. El informe afirma que esta tendencia “es ya un hecho estructural en este entorno de cambio de modelo de negocio”. Por otra parte, en 2014 la venta en quioscos cayó en un 8%. Y el lector exclusivo de prensa en papel menguó casi hasta la mitad en la última década: del 38,3% (2005) al 20,9% (2015). Un dato para la esperanza: El perfil del lector exclusivo de este tipo de prensa es hombre, de 45 años en adelante. Dada la envejecida demografía española, ello jugaría (aún) a favor del periódico tradicional.

L'entrada El quiosco ¿una especie en vías de extinción? ha aparegut primer a Carrer.

Què ha portat Danelly Estupiñán a Barcelona?
He vingut a Barcelona a defensar els drets de les comunitats negres de Colòmbia. A Buenaventura hi ha una violació sistemàtica dels drets humans de les comunitats afro-colombianes. Després de tants anys de fer comunitat, ens trobem amb una desterritorialització que afecta la vida de les comunitats, i que té a veure amb les instal·lacions portuàries de la ciutat. Estem en ple procés d’incidència tant intern com en tots aquells països que tenen interessos econòmics a Colòmbia per garantir els nostres drets.

Vostè atribueix a la privatització del port de Buenaventura tots els mals, començant per la violència. ¿Quins són els principals actors del règim de terror que denuncia?
Els grups armats, tant guerrilles com paramilitars, però també l’Estat colombià i les empreses perquè darrere de cada conflicte hi ha un nou projecte econòmic. A Buenaventura es reprodueixen tots els tipus de violència que un es pugui imaginar. És una situació dramàtica que afecta tota la població i que existeix des de fa uns vint anys. S’ha legitimat la violència com una forma de vida i qui no ha patit desaparicions forçoses i assassinats assumeix que el comportament agressiu és l’únic que els garanteix la supervivència.

Buenaventura ocupa el segon lloc en la llista de ciutats més violentes del continent americà. ¿No és un problema fruit de la violència endèmica de Colòmbia?
No per ser colombians tenim un gen especial violent. És una situació que pateixen tots els països llatinoamericans i africans per la submissió als models econòmics que exporten continents com l’europeu. En el cas de Colòmbia, aquest esquema s’estén per tot el país, però sobretot en ciutats amb una gran biodiversitat i cultura. S’aplica una violència molt cruel amb un objectiu final: la consolidació de les grans plataformes econòmiques.

Què busca el capital a Buenaventura?
Recursos naturals per fer negoci. Recorre a la violència per tenir-los i estigmatitza les comunitats perquè crea una dinàmica de guerra que repercuteix en les víctimes.

Els grans problemes no són el conflicte armat i el narcotràfic?
No. El gran conflicte de Colòmbia és el model de desenvolupament que s’imposa i per aplicar-lo es creen diferents estratègies, començant per la violència. El gran gen de la violència a Colòmbia és el capitalisme perquè ens veu com a territoris d’abastiment.

Quin paper juga la “marca Barcelona” en aquest escenari?
El juga a través del Port de Barcelona i de l’empresa Terminal de Contenidors de Barcelona (TCB). Ells van comprar accions de TC-Buen, que és l’empresa de contenidors de Buenaventura i quan un compra les accions no només inverteix en un negoci, sinó que també compra les violacions de drets que s’estan produint en el marc de l’execució d’aquest port. La relació no és només econòmica perquè compromet gran part del patrimoni cultural d’una comunitat que estava allà abans del port. És fals dir que TC-Buen va arribar fa 40 anys a Buenaventura i que no hi havia ningú, perquè a la zona hi ha assentaments de població des de fa més de 80 anys.

I la consultoria de l’exalcalde Jordi Hereu?
La firma Steyco va fer un Master Plan de Buenaventura. Quan vam revisar la projecció a 50 anys vam descobrir que només contemplava el desenvolupament d’infraestructures portuàries i ignorava la comunitat. Sabem que hi ha un interès clar per fer realitat el projecte perquè s’han pagat molts diners a Steyco. I el més greu és que no s’ha consultat, sinó que s’està imposant.

Quina resposta han rebut del Port de Barcelona?
Durant la primera visita a Barcelona vam constatar que desconeixien el que estava passant. Es van interessar en la proposta de reparació que els vam fer arribar, però fins ara no hi ha hagut cap avenç. No s’atreveixen a verificar sobre el terreny el que està passant, prefereixen fer-ho a través de l’empresa.

Què demanen a la seva proposta de reparació?
Cal reubicar les cases més pròximes al port i més afectades per les obres, i reurbanitzar tota la zona. Cal descontaminar el mar i facilitar l’accés dels pescadors a les zones privatitzades. També demanem que es contractin treballadors de la comunitat i que la indústria del port no creixi més.

Una de les seves crítiques és que els beneficis no reverteixen sobre la comunitat.
És cert. Estem parlant d’un 80% de pobresa només a Buenaventura. Les xifres són molt elevades en comparació amb la resta del país i sempre es concentren en zones amb població negra, cosa que demostra el racisme institucional i estructural del país. Nosaltres només demanem que es compleixi el que diu la Constitució colombiana, començant pel dret a la consulta prèvia a les comunitats, que s’està violant sistemàticament.

Vostè ha estat amenaçada de mort diverses vegades.
L’any passat vaig rebre amenaces anònimes. Això afecta molt, però volem que les empreses i l’Estat colombià ens vegin com una possibilitat de construir conjuntament. Tenim la responsabilitat de fer-ho i no és res il·legal perquè estem exercint els drets que la Constitució ens reconeix com a ciutadans.

Què demanen al govern català i a l’Ajuntament de Barcelona?
Poden fer pinya amb el govern colombià per garantir els nostres drets, perquè no es tracta de ser solidaris sinó que aquí hi ha una responsabilitat que s’ha d’assumir. No és difícil fer-ho, només cal voluntat política.

Com venç la por?
Es venç amb dignitat, exercint i reclamant els teus drets. Es venç convencent que el que estem fent no només beneficia la comunitat negra indígena de Buenaventura. A Colòmbia patim un risc mediambiental altíssim i nosaltres oferim alternatives a aquest model de desenvolupament. A Buenaventura està Aigües de Barcelona (AGBAR) comprant aigua per vendre-la a Cali. No tenim temps de pensar en la por.

Amb quins ànims torna a casa?
Amb esperança. Seguirem molt atents al desenvolupament del protocol aprovat pel Parlament de Catalunya per supervisar l’impacte que provoquen les activitats internacionals de les empreses catalanes. Seguirem conversant perquè aquesta proposta inicial compleixi el termini fixat per a la seva posada en marxa. Hi ha una possibilitat de compensar els danys produïts a Buenaventura i alhora pressionar el govern colombià perquè n’assumeixi la responsabilitat.

Contra el Goliat de la ‘marca Barcelona’
Danelly Estupiñán no suporta el fred i no es treu els guants durant l’entrevista. Ha fet un viatge llampec des de Buenaventura (Colòmbia) a la inhòspita Brussel·les passant després per Barcelona per explicar la vulneració dels drets humans que pateix la seva comunitat per culpa de l’activitat portuària de TC-Buen, una empresa on tant el Port de Barcelona -a través de Transports de Contenidors- com la consultoria de l’exalcalde Jordi Hereu hi tenen una responsabilitat directa. És activista des dels 16 anys i la seva és una lluita de David contra Goliat, del ciutadà contra la cara més ferotge del capitalisme que representa la marca Barcelona, però també és un exemple de resiliència. Amenaçada de mort nombroses vegades, Estupiñán no es rendeix. Diu que no té temps de tenir por perquè ha de concentrar-se a reclamar el dret del seu poble a viure amb dignitat.

L'entrada «El gran gen de la violència a Colòmbia és el capitalisme» ha aparegut primer a Carrer.

pàgs. 2 a 3- D’entrada:
– A cop de burofax! Resposta a l’article de rèplica d’Agbar del número 141 de Carrer (Aigua és vida /Fotografia: Aliança contra la Pobresa Energètica, Dani Codina)
– 25 anys exercint la llibertat d’expressió /Andrés Naya, codirector de la revista Carrer)
– Grans empreses, serveis públics i regles del joc (Albert Recio, vicepresident de la Favb)

pàg. 4- Publicitat

pàgs. 5 i 6- Crònica:
El lloguer ofega els barcelonins (Laura Aznar / Fotografia: Ignasi R. Renom)

pàg. 6- Crònica:
Dues dècades de lluita per la sanitat pública (David García Mateu / Fotografia: Pedro Click, Ivan Ortiz)

pàg. 7- Crònica:
«Al Palau encara li dura la vacuna», Joan A. Llinares, exdirector executiu del Palau de la Música nomenat per «fer neteja» (Maria Favà / Fotografia: Dani Codina)

pàg. 8- Crònica:
I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que l’Arnau ja s’ha fos (Meritxell M. Pauné / Fotografia: Ignasi R. Renom)

pàg. 9- Crònica:
«El gran gen de la violència a Colòmbia és el capitalisme», Danelly Estupiñán, activista i militant del Pocés de Comunitats Negres de Colòmbia (Cristina Palomar)

pàg. 10- Opinió:
Editorial: Terrasses i ciutat
El ninot de: El Roto
La veu dels lectors: Rèplica a l’article sobre els ateneus de fabricació (Jordi Reynés Garcés, Xarxa d’Ateneus de Fabricació)
Gràcies! Carrer agraeix a tots els lectors el suport a la campanya de micromecenatge per celebrar els 25 anys de la revista.

pàg. 11- Opinió:
La cambra fosca: Els partits, incapaços de posar-se d’acord en els pressupostos; Les Drassanes, en perill per un altre macrohotel; L’Ajuntament envia una carta per denunciar pisos turístics il·legals; A punt per sentència la trama fraudulenta de llicències
En positiu: 25 reconeixements i una revocació en les Medalles d’Honor de Barcelona
El 2017, mou-te! A punt el calendari d’Azagra i Revuelta sobre mobilitat

pàg. 12- Opinió:
La seguretat ciutadana a Barcelona (Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau)
Els «manters» i la trama -catalana- de falsificacions (Redacció Carrer)

pàgs. 13 i 14- Dossier: La Barcelona franquista
Una xarxa repressiva per tota la ciutat (Oriol Dueñas Iturbe, historiador)

pàgs. 14 i 15- Dossier: La Barcelona franquista
– La maquinària de la por (Eloi Latorre)
– Cronologia de la repressió i la solidaritat (Andrés Naya)

pàg. 16- Dossier: La Barcelona franquista
– Barcelona, cau de nazis i feixistes (Gemma Aguilera / Fotografia: Pérez de Rozas/AFB)
– Cronologia de la repressió i la solidaritat

pàg. 17- Dossier: La Barcelona franquista
Una taca que és un honor: Els expedients universitaris als antifranquistes (Cristina Palomar)

pàg. 18- Dossier: La Barcelona franquista
– Violència contra la «subversió obrera» (Javier Tébar Hurtado, director de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya)
– Cronologia de la repressió i la solidaritat

pàg. 19- Dossier: La Barcelona franquista
– La doble mort de la dona antifranquista (Anaïs Barnolas)
– Cronologia de la repressió i la solidaritat

pàg. 20- Dossier: La Barcelona franquista
Las efemérides de los vencidos (Jaume Fabre / Il·lustracions: Rai Ferrer /Onomatopeya)

pàg. 21- Dossier: La Barcelona franquista
– Treballar al Cànem setze anys després (Cristina Palomar /Fotografia: Arxiu Històric del Poblenou)
– Cronologia de la repressió i la solidaritat

pàgs. 22 i 23- Dossier: La Barcelona franquista
– Una ruta per la Barcelona repressiva (Eloi Latorre / Il·lustracions: Jose Ramon Gómez)
– Cronologia de la repressió i la solidaritat

pàg. 24- Dossier: la Barcelona franquista
– La dictadura franquista continúa impune (Carlos Jiménez Villarejo, jurista, exfiscal anticorrupció
– Orgull franquista al Cercle del Liceu (Fotografia: Maria Favà)
– El suport incansable als presos polítics (Andrés Naya)

pàg. 25- Carrers:
El quiosco, ¿especie en vías de extinción? (Luis Caldeiro / Fotografia: Ignasi R. Renom)

pàg. 26- Carrers:
Llibres: Records de l’era contracultural, comentari al llibre La vida cotidiana del dibujante underground, de Nazario (Ignasi Franch)
Llibres: Històries corals d’una Europa a la deriva, comentari al llibre Barcelona!, de Grégoire Polet (Ignasi Franch)
Llibres: Relat personal d’una lluita, comentari al llibre Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona, de Salvador Clarós (Ignasi Franch)

pàg. 27- Carrers:
L’Olimpíada que el feixisme va impedir fer (Marc Font / Fotografia: Alberto Sanagustín)
Breus de barri: Vila Olímpica: No al macroalberg turístic; Sant Andreu: Encadenats per l’estació de Sant Andreu Comtal; Barris turístics: Acció de protesta al bus turístic per reivindicar un altre model de ciutat; Som Meridiana: Acció veïnal perquè la Meridiana deixi de ser una autopista

pàg. 28- Carrers:
Visita al comedor social Casa de la Solidaritat (Jesús Martínez / Fotografia: Marc Javierre)

pàg. 29- Carrers:
Nudisme a Barcelona, el paradís es trenca (Xavi Artal i Jordi Foix)
Breus de barri: Vallcarca: Lluita veïnal per denunciar el deteriorament d’un barri històric

pàg. 30- Carrers:
Punts de distribució de Carrer
És Tira (Ricardo Hermida-Sr. Plástiko)
La Favb tindrà nova web a partir del gener

pàg. 31- Carrers:
La Favb informa: Quan es criminalitza la resistència legítima (PAH, Observatori DESC i Favb)
El cor robat: «No me gustaría tener el final de la estatua del dictador decapitado, si eso ya me bajo yo sola», entrevista a la estatua de Colón (Josemi, empanadero y periodista / Ilustración: Manel Puyal)
Revistes de barri: Neix el digital L’Exprés de Sant Andreu

pàg. 32- La del darrere
Parlant del carrer i de la ciutat: «Hi ha gent que és electrosensible i no ho sap», Josep Ferrándiz Pepus, activista ambiental i veïnal (Marc Villoro / Fotografia: Dani Codina)
Sal i pebre: La pobresa mata (Zeta)
L’acudit (Azagra-Revuelta)

L'entrada La repressió franquista a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

La seva funció era el control i repressió implacable de qualsevol activitat que despertés la més mínima sospita de constituir algun focus d’oposició al règim. Molt centrada els primers anys en la persecució dels nuclis de resistència estrictament política i de tots aquells que es considerava que havien tingut un paper destacat (militar o polític) durant la República i la guerra en el bàndol no revoltat (en aplicació de la Llei especial de repressió del comunisme i la maçoneria, vigent del 1940 al 1963, i la Llei de responsabilitats polítiques, de 1938), aviat el seu cercle d’acció es va ampliar a tota mena d’àmbits, particularment l’activitat sindical clandestina, l’associacionisme i l’activisme cultural al marge de l’oficialitat (i molt concretament el moviment catalanista), fins a tot allò que era considerat “antisocial”, com l’agitació underground, el rock, la prostitució o l’homosexualitat (totes elles tipificades en la llei De vagos y maleantes, aprovada durant la República, el 1933, substituïda el 1970 per la Llei de perillositat social).

La Brigada, en efecte, obeïa ordres directes del governador civil de cada plaça, depenent alhora del ministeri de la Governació. Actuava doncs, per compte propi, per estrictes directrius polítiques i gairebé sempre al marge de les instruccions judicials. Les detencions indiscriminades, per simples sospites, la vulneració del temps màxim de detenció sense càrrecs concrets (fixat en 72 hores) van ser pràctiques freqüents i avui prou documentades de la unitat. Més enllà, els seus mètodes per obtenir informació eren els propis d’un cos policial d’aquestes característiques en qualsevol règim: la delació, la infiltració, les escoltes telefòniques, la violació de correspondència, la confiscació de documents, tot plegat sense cap ordre judicial; sense oblidar, és clar, la tortura com a pràctica molt generalitzada i avui prou documentada.

A Barcelona, la Brigada político-social s’organitzava en una teranyina de 15 comissaries de policia i deu casernes de la Guàrdia Civil, que li permetien fer arribar els seus tentacles a tots els barris de la ciutat. Encara que formalment estava adscrita a la Prefectura Superior de la Policia, de facto la Guàrdia Civil s’hi integrava, sobretot quan s’havien de dur a terme intervencions armades de cert pes. A part, cal sumar-hi nuclis de col·laboradors civils, des d’escamots de falangistes que actuaven a les seves ordres de forma entusiasta (sobretot als primers anys del règim) fins a una extensa i subtil xarxa de delators que feien que els ulls escrutadors de la policia secreta franquista arribessin com qui diu a totes les escales de veïns, a totes les oficines i fàbriques, a totes les entitats recreatives i culturals, per innocent que semblés la seva activitat.

El nucli de tot aquest entramat era la seu de la Prefectura Superior situada al número 43 de la Via Laietana (que encara avui és una dependència de la policia espanyola), on van tenir el seu centre d’operacions els seus caps visibles (o invisibles), els comissaris Antonio i Vicente Juan Creix, considerats els cervells de la repressió antifranquista a Barcelona. En total, hi havia adscrits uns 90 funcionaris, dividits en vuit grups de treball, els noms d’alguns dels quals ja il·lustren molt clarament les seves línies de treball: afers catalano-separatistes; activitats comunistes; activitats anarquistes, trotskistes i socials; afers laborals o universitat (en aquell temps només n’hi havia una).

Tortura silenciada i impune
“Las uñas me las arrancaron.Te daban en las manos. Las manos y los pies estaban hinchados. ¡Y así horas! Toda la noche, prácticamente. La cabeza en la pared, el cuerpo un poco retirado para que te apoyes y las esposas atrás. ¡Y venga, y venga y venga! ¡Y esa era la tortura!”. Així de clar ho explicava Francisco Téllez Luna, un obrer de la construcció, militant de CCOO i del PSUC que va ser detingut a la jefatura de la Via Laietana l’any 1975. És un dels centenars de testimonis de la pràctica de la tortura a les comissaries del règim franquista recollits al llibre En la hora Tercia, de Vicente Cazcarra (Una Luna ediciones, 2000). Avui està àmpliament documentada la pràctica de la violència sistemàtica durant les detencions, fos en les comissaries o abans d’entrar-hi, durant els trasllats en vehicles, moments en què la impunitat encara era més gran.

Alguns dels mètodes practicats en aquelles sales de detenció van passar a formar part de l’imaginari col·lectiu de l’oposició antifranquista. Des dels més primaris, com el corro (un grup de policies en cercle se situava davant del detingut i l’anaven atonyinant), el tambor (donar cops a un cubell amb el cap de l’interrogat a dins), o la bañera (submergir el cap en aigua fins al límit de l’ofec); fins als més sofisticats, com el electricista (aplicar corrents amb el cos prèviament mullat), la cigüeña (emmanillar el detingut amb una posició de cames inversemblant) o el quirófano (estirar-lo en una taula boca amunt amb mig cos suspès en l’aire). Però la Brigada politico-social, molt sofisticada i preparada (particularment a Barcelona, sota el comandament expert d’Antonio Juan Creix), també va excel·lir en la tortura psicològica i la coacció.

Òbviament, els diversos cossos es van guardar prou de no deixar proves d’aquestes pràctiques i, encara avui, ha estat impossible que cap dels implicats hagi rendit comptes davant de la Justícia. Tots els intents de fer-ho han topat amb la llei d’Amnistia de 1977, que amnistiava els dos bàndols de la guerra civil, el perdedor però també el guanyador. Des de l’any 2010 un jutjat de Buenos Aires instrueix una querella general pels suposats crims de lesa humanitat practicats a l’Espanya franquista però, fins ara, qualsevol intent d’extradir antics policies presumptes torturadors ha topat amb la negativa de la jurisdicció de l’Estat.

“Creix però no et multipliquis”
Amb aquesta frase de ressonàncies evangèliques, es va adreçar el poeta Joan Oliver (Pere Quart pel pseudònim) al comissari Antonio Juan Creix, en sortir de ser interrogat a la Via Laietana després dels fets de la Caputxinada, el 1966. Almenys, l’escriptor se l’autoatribuïa. Costa de creure que s’atrevís a dir-li-ho a la cara, donat el caràcter intimidador de qui fou, durant gairebé trenta anys, el mite indiscutible de la repressió franquista a Barcelona.

Antonio Juan Creix, nascut a Jerez de la Frontera, de mare catalana i pare militar, va ingressar a la policia curiosament a la Barcelona republicana, en plena guerra, el 1936. Però es va dedicar a fer tasques de contraespionatge per al bàndol revoltat. Després de ser detingut (i torturat) va poder fugir a la zona franquista. El 1941 l’adscriuen a la Brigada d’informació social de Barcelona, juntament amb el seu germà petit, Vicente, sota les ordres del comissari en cap, Pedro Polo Borreguero, al qual substituiria el 1963. Aviat va destacar en la seva eficàcia en desmantellament de grups clandestins vinculats al PSUC, com la del 1947, que es va saldar amb l’afusellament al Camp de la Bota de la cúpula de l’organització a Barcelona.

Creix va ser sempre un agent modèlic, preparat amb les tècniques més avançades de l’època en vigilància secreta. Fins i tot es diu que el 1951 va anar als Estats Units per rebre un curs de formació impartit per la CIA. Se li atribueix el disseny de les principals operacions contra l’oposició al règim, com la caiguda de l’últim maqui, Quico Sabaté, el 1960. Els germans Juan Creix es repartien la feina. Mentre Antonio era especialitzat en l’esquerra política i sindical (principalment comunista), Vicente tenia més tirada per la resistència catalanista i, de fet, es diu que va torturar personalment Jordi Pujol, arran de la detenció d’aquest pels fets del Palau de la Música.

La fama dels Creix va arribar a uns nivells que sembla que al ministeri de la Governació es van espantar i van començar a degradar-los subtilment. El 1970 el van enviar de comissari en cap de la politico-social al País Basc (ETA acabava de matar el seu antecessor, Melitón Manzanas); i més endavant, fou traslladat a Sevilla. Allí fou expedientat amb dos anys de suspensió de sou i feina, per una presumpta apropiació indeguda. Això succeïa el 1974. Tal com explica el periodista Antoni Batista al llibre La carta: història d’un comissari franquista, el Governador Civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, el va rescatar i es va acabar jubilant fent tasques administratives a la comissaria de l’aeroport del Prat.

L'entrada La maquinària de la por ha aparegut primer a Carrer.

Fruit d’aquesta triple aliança, milers de barcelonins van ser perseguits, extorquits i detinguts. A tall d’exemple, a la presó Model de Barcelona, amb una capacitat oficial per a 1.000 presos, n’hi havia uns 13.000 el setembre de 1939, una saturació que els feixistes van resoldre habilitant camps de concentració. Fins a 25.121 persones es van sotmetre a judicis militars, i la ciutat va ser testimoni de milers d’afusellaments durant la dictadura.

Símbol de la victòria franquista
La capital de Catalunya, ocupada des del 26 de gener de 1939, desmoralitzada, buida de poder polític i castigada per la fam i el terror dels diversos bombardejos viscuts durant la guerra, era el símbol de la victòria franquista. Aquesta desesperació podria explicar per què el final de la guerra es va viure amb cert alleugeriment entre la majoria de veïns, tot i que significava la derrota republicana davant d’un règim totalitari de durada imprevisible, i per què molts barcelonins, també republicans, van assistir a la Missa de Campanya – feia dos anys i mig que s’havia prohibit el culte a Barcelona- dos dies després de la caiguda de la ciutat. Va ser el primer gran acte obert al públic organitzat per l’exèrcit franquista a la ciutat, el preludi de la desfilada militar per la Diagonal, en presència del dictador, per celebrar la victòria franquista.

Barcelona també era l’indret idoni perquè el règim exhibís de forma oberta al carrer la seva aliança amb Alemanya i Itàlia. Un missatge per als catalans, però també per a la comunitat internacional, ja submergida en la segona guerra mundial. La ciutat va acollir dues grans visites oficials dels règims feixista i nazi. La primera, la del comte Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Exteriors d’Itàlia, el 10 de juliol de 1939, va ser la gran carta de presentació del règim, obsessionat a mostrar al món el seu poder.

El ministre feixista va ser rebut amb un arc victoriós de fusta ple d’inscripcions imperials i falangistes, una concentració de joves falangistes a l’estadi de Montjuïc i una mobilització ciutadana que pretenia demostrar a l’enviat de Mussolini que Barcelona era una ciutat feixista i mediterrània a l’alçada de qualsevol ciutat italiana. Franco agraïa així a Itàlia que el cos de tropes voluntàries italià contribuís a la massacre de les tropes republicanes, i afusellessin diversos soldats que intentaven fugir des de Sant Andreu cap al Besòs.

Un any després, Barcelona rebria la visita del cap de les SS i de l’Oficina Central de Seguretat del Reich, Heinrich Himmler, el 23 d’octubre de 1940. Rebut per les autoritats a l’aeròdrom del Prat, va presenciar una petita desfilada militar davant de l’Hotel Ritz i va visitar un campament del Front de Joventuts i el monestir de Montserrat. Però la petjada nazi més important a la ciutat va ser la celebració del calendari nazi. Cada any, la colònia alemanya, articulada al voltant del Col·legi alemany i l’Institut Alemany de Cultura, celebrava les seves festivitats de forma col·lectiva i pública. El Teatre Tívoli, el Palau de la Música i la Sala Iris eren els seus centres de culte nazi, on l’alcalde, el governador civil i el capità general, els tinents d’alcalde, rectors universitaris, bisbes i canonges, periodistes i nous intel·lectuals hi eren convidats.

Aquests nous simpatitzants del nazisme ocupaven el lloc de treball de milers de funcionaris, professionals liberals i càrrecs públics que havien estat depurats pel règim, des dels regidors i l’alcalde de Barcelona fins a mestres i professors universitaris, metges, guàrdia urbana, advocats i periodistes, entre d’altres. El règim va establir que el 80% de les places depurades havien de ser ocupades per “excombatents franquistes, ex-presos, orfes o persones econòmicament dependents de persones assassinades pels rojos”.

25.121 veïns processats
Des del final de la guerra civil i fins a l’any 1980, ja en democràcia, a Catalunya es van produir 81.966 judicis militars, dels quals, 25.121 van afectar a veïns que residien a Barcelona i que van ser acusats de delictes de rebel·lió, adhesió, auxili o incitació a la rebel·lió militar, segons dades de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Des de jornalers fins a conductors de tramvia, passant per pagesos, comerciants, cambrers, guàrdia urbana, forners i fins i tot músics. D’aquests, una part important van acabar executats per delictes polítics, entre els quals, el president Lluís Companys, afusellat al castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940 a les 6:30h del matí, acusat de ser “responsable en concepte d’autor per l’adhesió al delicte de rebel·lió militar”. Havia estat detingut a la localitat bretona d’Ar Baol-La Baule el 13 d’agost per diversos agents de la Gestapo, comandats pel policia espanyol Pedro Urraca, que el va conduir fins a Madrid, des d’on el president de la Generalitat va ser traslladat a Barcelona.

L'entrada Barcelona, cau de nazis i feixistes ha aparegut primer a Carrer.

Ramírez va justificar la decisió per la necessitat de fer justícia i retre homenatge “a tots i totes els que vau arriscar les vostres vides, els vostres expedients acadèmics i la consideració social per anar contra el règim”. A l’acte de commemoració es va parlar sobretot de la trobada dels estudiants i professors al convent dels Caputxins de Sarrià per fundar l’SDEUB. Tanmateix, el gest de la UB es limita a actuar d’ofici traient de l’expedient acadèmic la referència perquè la sanció només la pot anul·lar qui la va posar, és a dir, el Ministeri d’Educació i Ciència. Segons la responsable de la Secretaria General de la UB, Isabel Miralles, només l’afectat té la legitimitat per reclamar que s’esborri la taca de l’expedient i, fins ara, només una persona ho ha sol·licitat. “Moltes d’aquestes persones ho consideren un honor”, remarca.

Correccions disciplinàries
El Butlletí Oficial de l’Estat del 15 de setembre del 1966 imposava diverses correccions disciplinàries a estudiants i professors “amb motiu dels disturbis ocorreguts a la Universitat de Barcelona”. Entre les mesures figuraven la separació de la docència per dos anys, la inhabilitació per un, dos o tres anys per estudiar en tots els centres docents, l’expulsió perpètua o temporal de determinades facultats i l’amonestació pública. La constitució de l’SDEUB va aplegar prop de 500 estudiants, la majoria delegats de curs de les diferents facultats. La reunió va rebre el suport dels professors progressistes com Agustín García Calvo i Manuel Sacristán, i d’intel·lectuals com Salvador Espriu, Jordi Rubió, Antoni Tàpies i Antoni de Moragas. Una seixantena de professors va demanar el cessament del rector Francisco García-Valdecasas i el reconeixement del sindicat. Tots van ser expulsats de la Universitat.

Darrere de cada expulsió hi ha una història de persecucions, detencions, tortures, amenaces a la família, càstigs exemplars i presidi que va marcar les seves vides. Un dels testimonis més colpidors és el de Quim Boix, inhabilitat durant tres anys com la resta de membres de l’assemblea constituent de l’SDEUB. “L’anunci va ser un fort sotrac, ja que truncava la previsió d’acabar la carrera i poder-me independitzar de forma definitiva. Vaig intentar no perdre el ritme i per això vaig demanar poder estudiar a l’Institut Químic de Sarrià, gestionat de forma privada. M’ho van concedir, però no vaig poder acabar ni un curs perquè em van cridar a fer el servei militar”, explica.

No va ser la casualitat la que va fer que Boix anés a petar al Batalló Disciplinari de Cabrerizas, a l’Aiun, aleshores colònia espanyola del Sàhara on s’hi va estar vint mesos. Al principi es va fer un fart de traslladar sorra d’un lloc a l’altre, però després va acabar muntant una biblioteca i una escola d’alfabetització. Va estar a punt de desertar durant el seu trasllat des de les Canàries a l’Aiun, enterrava a la sorra la informació clandestina que li arribava del PCE i del PSUC, i es va negar sempre a disparar. “Una nit fent de sentinella vaig sentir un soroll, però no vaig voler disparar pensant que era un sahrauí. Era un ase”, recorda divertit.

Durant l’estada al desert, Quim Boix va ser jutjat dos cops pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP) i condemnat a dues penes de sis mesos de presó cadascuna, que no tenia cap intenció de complir. Va tornar a Barcelona malgrat que seguia en recerca i captura per haver-se casat al jutjat després de presentar la documentació que acreditava que havien apostatat de l’Església Catòlica. Al final va acabar a la presó on s’hi va estar fins al març del 1969. El dia que va sortir ho va fer amb una sola assignatura dels estudis d’enginyeria aprovada sota el braç. “Només un catedràtic, Mario Petit, es va atrevir a venir a examinar-me a la presó”, relata.

“Jo només vaig ser apallissat”
Boix té el dubtós honor d’haver estat el delegat de facultat de l’SDEUB més apallissat durant els interrogatoris per dues raons. “La primera és que no vaig respondre cap de les preguntes de la policia franquista, i la segona és que el meu germà estava exiliat per evitar la detenció per comunista i la policia volia que jo firmés que també ho era”, explica. A l’hora de parlar de les tortures, Boix també recorda que els que rebien més dels germans Antonio i Juan Vicente Creix eren els obrers comunistes, com ho recull l’exposició d’El Born Centre Cultural i Memòria Això em va passar. De tortures i d’impunitats (1960-1978). “Jo sols vaig ser apallissat, res d’ofegaments, ni cigarretes apagades al cos, ni corrents elèctriques ni passar hores penjat de les extremitats”, afegeix.

La denúncia contra la policia que va firmar la seva mare va ser un punt d’inflexió. “El meu advocat, Josep Solé Barberà, va saber convèncer ma mare perquè firmés una denúncia per tortures i això va fer portar els capellans progressistes a manifestar-se contra les tortures des de la catedral fins a la comissaria de Via Laietana vestits amb sotanes negres”, recorda. La lloable i valenta gesta va acabar amb molts capellans apallissats i ferits pels grisos, i alguns van patir penes de presó al penal de Palència, on només hi havia capellans perquè, segons l’acord del Concordat, no podien anar a presons normals.

Per a Boix, l’anunci de la UB de netejar els expedients acadèmics és més un gest que una altra cosa i conclou que “no és cap taca res del que el franquisme ens va fer”. Creu que el primer que ha de fer la Universitat és ensenyar als nous estudiants què va representar el feixisme i no esborrar-ne els senyals que aquest hi va deixar. Més que res, perquè no es tornin a repetir.

Rectors al servei de la repressió
Res del que s’ha explicat sobre la repressió dels estudiants universitaris a Barcelona hauria estat possible sense Francisco García-Valdecasas. Rector de la UB durant quatre anys, va aterrar a la universitat l’estiu del 1965 just en el moment que s’acabava de publicar el reglament de les Associacions Professionals d’Estudiants (APE) hereves del Sindicat d’Estudiants Universitaris (SEU). Bufaven temps de canvis i García-Valdecasas no va dubtar a utilitzar tots els mecanismes del règim per provar de tallar de soca-rel els intents de democratitzar la institució.

Gràcies a una extensa xarxa de confidents, García-Valdecasas va saber de la celebració de la reunió del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) al convent de Sarrià i va culminar les detencions policials amb l’expulsió de la universitat d’estudiants i professors. Un dels que millor ha definit el rector García-Valdecasas va ser Manuel Vázquez Montalbán. En una entrevista al diari El País assegurava que “va deixar el llistó de la repressió molt alt. A vegades anàvem a una manifestació i García-Valdecasas i els seus còmplices aconseguien que triguessis dos, tres o quatre anys a tornar a casa”.

La tradició repressiva de García-Valdecasas la van continuar altres. Un dels expedientats per ordre del rector i futur diputat al Congrés per Alianza Popular Jorge Carrera Llansana, va ser Jordi Ribó. A ell i a 500 universitaris més que protestaven per l’execució de Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974, els van encerclar els grisos a la Plaça Universitat i van exigir la documentació a una trentena. Al cap d’una setmana els citaven al despatx del rector amb l’excusa de retornar-los els documents. Tots els estudiants cridats al despatx de Carrera Llansana es van trobar amb un agent de la sinistra Brigada político social i amb un secretari per prendre’ls declaració. D’aquí van haver d’anar a la comissaria de Via Laietana a recollir el DNI. “Hi vaig anar cagat de por acompanyat de dos companys que es van esperar a 50 metres de l’entrada mentre jo entrava sol”, recorda.

El seu pas per la sinistra comissaria va anar acompanyat de l’obertura d’un expedient acadèmic i de la detenció dels estudiants que havien participat en la protesta. “Vaig marxar a França i vaig tornar un any després. Vaig entrar a treballar a una fàbrica i em vaig fer de CCOO i del PSUC. No vaig tornar a la Universitat de Barcelona fins fa uns anys quan vaig participar en unes jornades per la pau organitzades per la UB i la Fundació Pau i Solidaritat”. Aquell dia el Jordi es va emocionar, però encara es va emocionar més quan la UB va anunciar que eliminaria la sanció del seu expedient acadèmic.

L'entrada Una taca que és un honor ha aparegut primer a Carrer.

Amb la fi de la guerra no arribà la pau a Barcelona, sinó que s’inicià una dura postguerra. La societat barcelonina quedà dividida entre vencedors i vençuts, i aquests darrers patiren una terrible repressió. Molts barcelonins i barcelonines van perdre la feina per ser considerats contraris al nou règim, mentre que d’altres van ser empresonats i fins i tot afusellats per haver defensat la legalitat republicana.

Per a les noves autoritats, Barcelona simbolitzava la capital del front d’esquerres, del catalanisme i del republicanisme, tres punts pels quals les tropes rebels s’havien revoltat contra el poder legal republicà. I per aquesta raó decidiren ser extremadament dures amb els seus habitants. Aquest fet explicaria per què Barcelona fou l’únic territori conquerit per les tropes franquistes que patí un règim especial d’ocupació, el qual es mantingué fins a l’agost de 1939, quatre mesos després del final de la guerra civil.

Topografia del terror
Per tirar endavant tot aquest càstig, la dictadura franquista posà en funcionament una xarxa repressiva que es repartí per tota la ciutat. D’aquesta topografia del terror a dia d’avui queden encara molts espais que la ciutadania desconeix. En aquest article farem un breu recorregut per aquests indrets repartits per la geografia barcelonina.

La repressió franquista es recolzà en bona part en els centres de privació de llibertat que posà en funcionament. Aquest sistema d’empresonament es podria dividir en tres grans tipologies: els camps de concentració, els batallons de treballs forçats i les presons. Totes tres tipologies estigueren en funcionament a la Barcelona de postguerra.

El camp de concentració d’Horta
El primer dels sistemes repressius que es posaren en marxa fou el camp de concentració d’Horta. Aquest espai es va obrir el febrer de 1939 a la zona que ara ocupa el Campus Mundet, als pavellons inacabats de la Casa de la Caritat, i va estar operatiu un any i mig, fins l’abril de 1940. En aquest camp es van empresonar els homes que havien estat capturats per les tropes franquistes i també els refugiats que tornaven de l’exili a França. Des d’aquí, i sense seguir cap procés judicial, es classificaven els presoners segons la seva adscripció al règim i es decidia on s’enviaven: a la presó, als batallons de treballadors forçats o de retorn a casa.

El camp esdevingué un complex format per dos edificis -el pavelló de Llevant i el pavelló de Ponent- amb diversos pisos, de formigó i de grans proporcions, que es trobava a mig construir. Es trobava enmig d’una explanada, on una mica més avall hi havia un barranc. Al voltant dels edificis hi havia muntat un fil ferrat. Diàriament, al voltant del camp, es veien homes i dones que des del fil ferrat intentaven comunicar-se amb els seus parents internats.

Segons els testimonis que passaren per aquell camp de concentració, en alguns moments va arribar a aplegar la xifra d’11.000 presoners, dada prou significativa per mostrar el grau de repressió que portà a terme la dictadura. Actualment aquest espai es troba assenyalat dins la Xarxa d’Espais de Memòria amb diversos monòlits on s’expliquen tots aquests fets.

Treballs forçats per als ‘desafectes’
Bona part dels presoners que eren classificats com a desafectes foren destinats a batallons de treballadors forçats. Els batallons de treballadors tingueren una doble funció: realitzar treballs de tota mena que fossin de l’interès dels vencedors, especialment feines dedicades a la reconstrucció de danys de guerra; i la de represaliar els vençuts. Aquesta repressió s’exercia a través de les dures condicions de vida que tenien els presoners en aquelles unitats, dels maltractaments que patien i per la manca de menjar i condicions higièniques. Aquest darrer punt provocà moltes baixes en aquelles unitats.

Per tractar totes aquelles malalties i accidents de treball, l’exèrcit franquista decidí habilitar a Barcelona un hospital sencer només per als presoners. Aquest hospital fou el del carrer Tallers de Barcelona, a la plaça Castella, ben a prop del carrer Pelai. Aquell vell edifici que estava destinat a desaparèixer però amb l’entrada de les tropes rebels a Barcelona es decidí que fos utilitzat com hospital militar.

A Barcelona foren destinades diverses unitats de treballs forçats entre el febrer de 1939 i el desembre de 1942, data de la seva desaparició. Entre els treballs que realitzaren cal destacar la reparació del Govern Militar, danyat pels bombardejos feixistes; la reparació de l’Església de la Mercè, que patí un incendi durant els primers moments de la guerra provocat per elements revolucionaris; i la construcció d’un panteó militar per a soldats al cementiri de Sant Andreu.

Afusellaments i presó
Les persones que eren detingudes i acusades d’haver tingut càrrecs de responsabilitat política, sindical o militar durant la República, eren jutjades en judicis sumaríssims, sense cap mena de garantia jurídica, i condemnades a diverses penes de presó. En els pitjors dels casos eren sentenciades a mort i afusellades al Camp de la Bota, al districte de Sant Martí, i en casos concrets, com el del president Companys, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. Les restes de les persones afusellades eren enviades, sense informar a les famílies, a la fossa comuna del Cementiri de Montjuïc, l’actual fossar de la Pedrera, un espai senyalitzat i dignificat on es recorden les víctimes de la repressió franquista i del nazisme. En total, i gràcies als estudis de Solé i Sabaté i Joan Corbalán, sabem que foren afusellades 1.717 persones al camp de la Bota entre 1939 i 1952.

Els homes que eren condemnats a penes de presó eren enviats a la Model de Barcelona. En el cas d’aquesta presó el número de detencions arribà a unes xifres desmesurades que provocaren una massificació de reclusos, aspecte que encara es va veure més agreujat per les males condicions físiques de l’edifici com a conseqüència d’haver patit diferents bombardeigs durant la guerra. La presó Model de Barcelona fou construïda amb una capacitat màxima de 820 reclusos. Les seves cel·les tenien quatre metres de longitud per dos metres amb quaranta centímetres d’amplada i tres metres amb quaranta centímetres d’alçària.

Doncs bé, hi ha testimonis que ens parlen de 18.000 reclusos empresonats entres aquelles parets durant els primers mesos d’ocupació franquista a Barcelona. Després d’aquells primers mesos s’ha pogut quantificar una població que fluctuà entre els 12.000 i els 6.000 presos per als anys següents. Aquest fet provocà que en una mateixa cel·la hi convisquessin entre 10 i 14 persones, aspecte que ens mostra la duresa de les condicions de vida que hagueren de patir aquells homes.

Els presos que entraven a la Model ja condemnats eren repartits per les diferents galeries segons la pena que els havien imposat. Segons els testimonis, els condemnats a mort tenien reservades les plantes de les galeries quatre, cinc i sis, i ocupaven un total de cent cel·les. En aquestes cel·les, segons el testimoni de Josep Solé i Barberà que estigué condemnat a mort i posteriorment se li va commutar la pena: “Érem de 10 a 12 condemnats a mort. Això feia que l’espera fos menys angoixosa per la solidaritat que es creava”.

Davant aquesta situació les autoritats franquistes hagueren d’habilitar diversos espais com a presons provisional, les quals actuaren com annexes de la presó Model. Entre aquests espais cal destacar els edificis del Palau de Missions de Montjuïc, actualment desaparegut; del Cànem del Poblenou, magatzem propietat de la família Godó situat als carrers Llull, Ramon Turró i Roc Boronat d’aquest barri; i el recinte del castell de Montjuïc, que s’utilitzà com a presó militar.

Finalment, cal esmentar la presó de dones de Barcelona ubicada al carrer Joaquim Molins número 11 del barri de les Corts, en un antic convent de monges Dominiques de la Presentació, conegut amb el nom del Bon Consell. Segons el registre d’entrada de la presó de dones de Barcelona entre el 3 de gener i el 10 d’octubre de 1939 van passar 3.234 dones per aquell centre. En total aquesta presó només podia tenir un centenar de preses. Malgrat això en un dia va arribar a tenir 1.436 recluses.

Aquelles proporcions d’ocupació va provocar que les condicions de vida de les preses fos terrible. Hi havia una manca absoluta d’espai i d’higiene. Les dones que hi passaren constaten amb el seu testimoni aquelles males condicions de vida: “Les condicions de vida de la presó eren horribles. El menjar era a base de pells de faves i de patates, i també llenties amb cucs i de tant en tant, un os de pernil ranci per donar-hi gust. Per dormir disposàvem d’un espai inferior a 50 cm d’amplada […] havent fins i tot gent que havia de dormir als lavabos. Et passaves la nit matant xinxes d’una mida que mai no havia vist […]”.

La presó de dones va incorporar elements diferencials respecte dels recintes d’homes. Un d’aquests el constituí la presència de nens i nenes, fills de les dones empresonades que no tenien, per diferents motius, on deixar-los. Les dures condicions de vida de la presó i la manca d’aliments i de medicaments provocà entre aquells infants una elevada mortalitat, i va constituir un dels elements més tràgics d’aquell entorn repressiu. Veure la mort d’una criatura en mans de la seva mare fou, per desgràcia, un fet habitual en aquella presó.

L’important número de dones que passaren per la presó durant el franquisme ens demostra que les noves autoritats en cap moment s’aturaren a l’hora d’exercir la repressió. Aquesta actuació reafirma la duresa del règim, ja que mai a la història hi havia hagut cap mena de precedent en què el sexe femení hagués patit una repressió tan important. La presència de la dona a la vida pública republicana havia començat a ser important, aspecte que els valors que defensava el franquisme no admetia. La repressió sobre les dones buscà, en primer lloc, castigar-les per la seva participació en la defensa de la República, i en segon, treure-les de la vida pública i política per tornar-les a l’àmbit de la llar i de la família, que eren els llocs on el franquisme pensava que havien d’estar.

Indrets de dolor i de terror
A Barcelona la repressió franquista fou molt important. Per exercir aquella repressió les noves autoritats van habilitar diferents espais que es repartiren per tota la ciutat. Espais que en l’actualitat són presents en el nostre dia a dia i que molta gent desconeix que foren indrets de dolor i terror. Tot i que en algun cas aquests espais estan senyalitzats, cal seguir treballant per donar a conèixer la història d’aquests indrets, ja que aquesta tasca seria el millor homenatge a tots aquells homes i dones que deixaren la vida, o part de la seva joventut privats de llibertat, per haver defensat les llibertats i la democràcia.

L'entrada Una xarxa repressiva per tota la ciutat ha aparegut primer a Carrer.

Espais públics on es desenvolupi una mixtura d’usos, on els nens i nenes puguin jugar, on els veïns i veïnes hi puguin seure també sense haver de pagar, garantides l’accessibilitat i la mobilitat principalment per a les persones amb diversitat funcional i on les activitats econòmiques quedin subordinades a aquests usos, garantint una coexistència pacífica.

Una ordenança que reguli l’ocupació màxima de terrasses però que asseguri també la mixtura d’activitats i que ajudi a arrelar el teixit social, tenint en compte les singularitats de cada territori, amb capacitat de flexibilitat normativa per ajustar-la als diferents usos i impactes sobre l’espai públic, com els que genera el turisme en barris icònics de la ciutat.

Cal revisar el règim sancionador perquè es penalitzin els comportaments incívics i que la plusvàlua que genera l’explotació econòmica d’aquest espai reverteixi en la ciutat amb una taxa per millorar l’espai públic i en projectes d’emergència social.

El gremi ha d’evolucionar i canviar de discurs i d’objectius. L’ordenança no pot ser un marc normatiu que perpetuï inalterablement en el temps el desenvolupament de la seva activitat en l’espai públic. Ara per ara, les terrasses són una extensió dels locals. La justificació és que no es tracta únicament d’un servei, sinó d’una expressió de la nostra (la seva) forma de viure.

L’espai públic és per antonomàsia un espai democràtic on l’extracció de beneficis econòmics per la seva utilització s’ha de supeditar als criteris de la ciutadania. Se’ns presenta una oportunitat per a un canvi de model que sigui un referent per a altres ciutats, una ordenança que incorpori no únicament criteris de qualitat i disseny paisatgista, sinó també de sostenibilitat ambiental, amb espais lliures de fum i horaris compatibles amb el descans dels veïns i veïnes. El que està en joc, però, va més enllà del marc regulador d’una ordenança: parlem de model de ciutat.

L'entrada Terrasses i ciutat ha aparegut primer a Carrer.

El 20 de juny de 2016 Aigües de Barcelona-Empresa Metropolitana, composada majoritàriament per Agbar (70%), Criteria (15%) i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (15%), va trametre un burofax a Carrer apuntant que l’article incloïa una sèrie de “consideracions inexactes” i apel·lant al dret de rectificació per exigir la publicació de la seva versió del fets.

Carrer i la Plataforma Aigua és Vida varen considerar que, tot i que les formes emprades per Agbar eren desmesurades, impròpies i d’un cert to intimidatori, publicaríem la rectificació sense reproduir en el mateix número el parer d’Aigua és Vida.

Els tribunals no són el nostre camp de joc i, en canvi Sgab-Agbar s’hi mou com a peix a l’aigua (amb més o menys “vida”).

La gent que voluntàriament participem als moviments socials som humans, no som perfectes i no escrivim a gust de tothom. Si hem escrit alguna “consideració inexacta”, demanem disculpes com a persones que som.
Ara bé, sí que volem posar les coses a lloc i transmetre noves informacions aconseguides gràcies a la Llei de Transparència a partir d’una petició formal d’informació d’Ecologistes en Acció i Enginyeria sense Fronteres en nom d’Aigua és Vida.

75.000 talls en vuit anys
La informació aconseguida demostra que Agbar va tallar l’aigua a més de 49.000 famílies a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) entre els anys 2008 i 2010. Tot i que el 28 de juliol de 2010 l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 64/292 reconegués el Dret Humà a l’aigua i al sanejament, els talls d’aigua a les famílies continuaren el 2011 (6.552), 2012 (8.343), 2013 (6.855), 2014 (4.837) i 2015 (1.733).
Aigua és Vida també va sol·licitar i aconseguir l’històric de talls per barris a Barcelona. La majoria de barris quadrupliquen o quintupliquen el nombre de talls dels barris més benestants com les Corts, Sarrià i Sant Gervasi.
Després d’una crua història de talls i d’un augment d’un 85% de la tarifa de l’aigua, aquest 2016 hi ha hagut un canvi significatiu amb la nova presidència d’Ada Colau a l’AMB: es redueix la tarifa de l’aigua per primera vegada en un 2,4% i no s’ha executat cap tall d’aigua a l’AMB.

La gestió i el negoci de l’aigua protagonitzat per Agbar ha estat envoltat de foscor informativa, gràcies a la permissivitat d’una Àrea Metropolitana de Barcelona fins fa ben poc presonera dels designis i directrius d’Antoni Balmon, qui, en comptes de defensar els interessos de la ciutadania i l’aplicació del Dret Humà a l’aigua, conreava i facilitava els beneficis d’Agbar.

El deute de les famílies
La nostra segona petició sobre qui feia front realment als fons d’ajuda va ser resposta amb què el Fons de Solidaritat havia estat creat voluntàriament per l’empresa mixta el 2012, i la Tarifa Social de l’1 de gener de 2014, per aprovació de l’AMB.

No obstant, encara no hem pogut saber si aquestes ajudes han suposat augments en les tarifes, i si la font econòmica ha provingut de forma proporcional des de l’accionariat públic (15%) i privat (85%), o s’ha emprat un altre tipus de mesura, de la qual no tenim cap coneixement.

Així mateix, la informació mostra amb claredat el gran endeutament de les famílies vulnerables, atès el gran increment de factures ajornades. No acabem d’entendre la dimensió d’una tragèdia de 16.406 factures ajornades el 2015 i de milers de beneficiaris de mesures de gestió de la vulnerabilitat mitjançant el Fons de Solidaritat i la Tarifa Social. Cal un esclariment urgent sobre aquest punt.

Podem entendre el nerviosisme dels executius d’Agbar davant d’aquestes dades i davant la intenció d’importants ciutats que estudien la remunicipalització del servei, com ara Ripollet, Terrassa, Girona o Barcelona. Entenem el deteriorament de la imatge corporativa davant els grans beneficis de l’empresa en contrast amb els talls executats i els deutes que sembla que acumulen les famílies vulnerables per l’impagament dels rebuts de l’aigua.

Legalitat i ètica
La Societat d’Economia Mixta Aigües de Barcelona, anul·lada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, vol justificar 75.000 talls d’aigua executats en 8 anys (segons la seva pròpia informació) amb l’argument que no ha incomplert cap llei.

No entrarem en un debat legal sobre aquest aspecte, però la ciutadania sí que pot fer la seva anàlisi i resoldre si executar talls d’aigua i incomplir una resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides del 2010 és o no un gran incompliment ètic. Allò que col·loquialment diríem: “No hi ha dret!”.

Cap metge, cap expert en salut qüestionaria que un tall, que la falta d’accés a l’aigua, pot provocar problemes greus de salut i fins i tot la mort. Tot i això, el dret a una vida digna que respecti els drets humans està en greu risc si no posem límits a la cobdícia de fer més i més negoci.

Aigua és Vida ho té molt clar. L’aigua ha de ser gestionada de forma pública amb control ciutadà i mai no ha de ser objecte de negoci.

25 anys exercint la llibertat d’expressió
Andrés Naya, codirector de la revista Carrer
El passat 20 de juny vam rebre a la redacció de Carrer un burofax de la companyia d’aigües Agbar. Era el primer en 25 anys d’història de la revista. A la mateixa vegada el rebia la revista digital Crític i la Favb, per haver reproduït en les seves pàgines web el contingut de l’article “Sis anys de saqueig de l’aigua a Barcelona” de Quim Pérez, publicat al número 140 de Carrer.

La companyia enviava un text i exigia la seva publicació als tres mitjans, apel·lant al dret a rectificació. L’espai i l’extensió havien de ser equivalents als de l’original. La Llei de Premsa dóna massa facilitats als poderosos. El to del burofax era amenaçant. El cos ens demanava resistir-nos a la pressió. Amb la col·laboració d’algun amic periodista de Carrer, vam consultar un gabinet jurídic especialitzat en tot allò referent a l’exercici de la llibertat d’expressió, que ens va recomanar la seva publicació. Les grans companyies hi compten amb potents recursos jurídics i nosaltres no podíem obrir una guerra en aquest terreny.

Van enviar la seva amenaça sense posar-se prèviament en contacte amb nosaltres, sense demanar explicacions, sense buscar un altre tipus de solució més “civilitzada”. Ens consta que el gabinet de premsa d’Agbar no compartia els criteris del seu servei jurídic.

Les grans companyies utilitzen tots tipus de mitjans per protegir el seus interessos. És coneguda la pràctica habitual de no posar publicitat en aquells mitjans que gosin publicar informacions sobre les seves males pràctiques laborals o els seus abusos empresarials. En 25 anys, Agbar ha posat un parell d’anuncis a Carrer, que va suprimir en el moment que vam informar sobre els preus abusius de les factures, els talls de subministrament, la il·legalitat del seu contracte a Barcelona o el perill que representa que un servei públic fonamental es realitzi a través d’un monopoli, sense transparència.

Així ens hem comportat durant 25 anys i així continuarem. S’ha d’aconseguir la municipalització de serveis bàsics que afecten drets socials bàsics, com ara la gestió de l’aigua.

L'entrada Agbar: A cop de burofax! ha aparegut primer a Carrer.

“El Tribunal Suprem ha legalitzat un suborn amb la sentència de l’hotel del Palau de la Música” afirma taxatiu Llinares només començar l’entrevista que ha concedit a Carrer. Li han agradat els dos exemplars de la revista que li hem portat i ha expressat la seva simpatia cap al moviment veïnal, on ell també va començar a militar, en la dècada dels setanta, en la seva Alzira natal. L’Andrés Naya li ha recordat que el jutge de Barcelona que portava el cas del Palau va exigir a la Favb una elevada fiança per poder exercir l’acció popular i Llinares ha qualificat aquesta penyora de vergonyosa: “Et castiguen per exercir l’acció pública”.

No és habitual que tot un senyor gerent de l’Ajuntament de Barcelona, càrrec que ocupa des de mitjan any passat, surti a rebre al passadís uns periodistes. Ho ha fet amb naturalitat i amb aquest mateix tarannà ha anat descabdellant una història real que sembla una novel·la negra. I ho fa sense aixecar la veu, amb tranquil·litat, malgrat els mals tràngols que va passar quan el van nomenar director executiu del Palau amb l’objectiu d’aclarir el forat negre i encarrilar la gestió. Se’n va anar a casa quan el govern va canviar de color polític.

Llinares- La sentència de l’hotel [veure el número 141 de Carrer del mes d’octubre 2016] és una mala notícia, sobretot per la manera com el Suprem interpreta els fets. Reconeix que hi va haver un tràfic de 900.000 euros però exculpa aquests senyors -Millet i Montull- perquè el promotor immobiliari no estava acusat, dient que els diners els havien rebut pels treballs que havien fet. I s’oblida que aquests senyors eren funcionaris públics de la Fundació del Palau i com a tals no podien rebre cap quantitat sota cap concepte. En la sentència es reconeix que es van fer coses mal fetes i que hi van haver relacions indegudes entre els promotors i l’administració, però no ho considera prevaricació i per tant absol».

Llinares qualifica aquest pagament de 900.000 euros “d’il·legal, il·legítim, fraudulent” i creu que aquesta sentència absolutòria és una prova de com funciona la justícia en aquest país.

Maria Favà- La sentència també beneeix una manera de fer ciutat que la Favb rebutja.
– Si qualsevol ciutadà ve a l’Ajuntament i diu que té un terreny a Collserola i voldria que el requalifiquessin, a veure com el tracten.

– Es podria tornar a produir un nou cas Palau o el mateix Palau podria tornar a fallar?
– Al Palau li dura encara la vacuna i aquell descontrol absolut de factures falses, convenis fraudulents que en realitat encobrien comissions d’obra pública… coses com aquesta ja no poden passar. Una altra cosa és la gestió del dia a dia, que es pot fer millor o pitjor. En el cas Millet hi havia una confiança absoluta en la seva persona i ell se’n va aprofitar. S’ha de produir un canvi cultural que hem d’assumir tots els ciutadans. Aquest mes de novembre entrarà en funcionament a l’Ajuntament una bústia ètica perquè tothom pugui denunciar.

– Denunciar és arriscat. Vostè mateix va patir represàlies.
– Vaig tenir dificultats per reingressar en el cos de funcionaris. Podia haver concursat i potser m’hauria tocat molt lluny de casa. Vaig preferir mirar les vacants que es van produir en el meu àmbit geogràfic i va ser impossible. Quan enviava el currículum em contestaven que buscaven un altre perfil.
Finalment va anar de subdirector general a l’IVAM, que ell ja havia ajudat a crear, i es va trobar amb un merder que s’assemblava al del Palau. “Allà també van fallar els controls. El primer que fan els corruptes en arribar al poder és eliminar els controls, o reduir-los a la mínima expressió, o no donar-los mitjans. I si cal, mouen funcionaris del seus llocs, els amenacen. I això genera desencant, desmotivació. I el funcionari normal et diu: jo no sóc un heroi.”

– Vostè va acomiadar gaire gent del Palau?
– No gaire. Diverses persones van marxar voluntàriament. Quan jo vaig arribar, pensava que la feina d’investigació ja estava feta i que hi anava per garantir la bona gestió. I ens trobem que encara estaven destruint documents dins del Palau, que per les càmeres de vigilància se’ls veia traient papers i objectes.

– Potser es pensaven que no els enganxarien mai.
– Sí, eren molt confiats. Vàrem trobar molta informació a l’abast, coses anotades en les llibretes, en les agendes.

– Va rebre amenaces?
– Hi va haver una primera trucada molt amenaçadora i, per tenir tranquil·litat, tant la presidenta com jo vàrem portar protecció durant mesos. A mesura que anàvem investigant, allò va passar de ser un circ d’una sola pista on només actuaven Millet i Montull, a un circ de diferents pistes. Hi van anar apareixent altres actors i aleshores hi van haver molts nervis, pressions subtils i moltes dificultats per poder acabar la feina.

– Quants diners van anar a parar a CiU?
– Ha quedat acreditat que la Fundació del Palau de la Música va donar, via conveni, 600.000 euros a la Fundació CatDem. Després hi havia uns sis milions d’euros amb factures de quantitats variables, que ningú no sabia a què corresponien, i els pagaments de les quals es feien a un tal Daniel, l’antic tresorer de CiU.

– Sempre s’ha dit que l’escorcoll a les cases de Millet i Montull es va retardar massa i que si s’hagués fet amb diligència s’haurien recuperat més diners i objectes. Al primer jutge que va portar el cas els veïns el van batejar com “el jutge cargol”. Ara que per fi ja hi ha data per al judici, es rumoreja en els ambients judicials que s’arribarà a un acord i que no es farà la vista pública.
– Ho he sentit a dir. Però per evitar el judici haurien de reconèixer el que han fet i indemnitzar les víctimes, l’Estat, la Generalitat, el mateix Palau… Dubto que hi hagi un acord.

– Vostè va poder investigar els darrers deu anys i va estimar el forat en 35 milions. Si hagués pogut investigar tota l’etapa Millet, que són 30 anys, ¿de quant estima que seria el robatori?
– És impossible d’estimar. Els deu anys investigats són quan més obra es fa. Es fa el Petit Palau, per exemple, que es construeix amb subvencions del Ministeri de Cultura. I es reben el doble de diners dels que realment s’utilitzen per a les obres. Això és el “tocomocho”, perquè enviaven certificacions falses. Que fàcil que era enganyar el Ministeri de Cultura!

– Aquests són els altres actors del circ de moltes pistes?
– La relació de Millet amb el PP era molt bona. Ell i l’Aznar eren molt amics. I Millet era membre de la FAES. El més normal és que del Palau també sortissin diners cap a FAES, però no ho vàrem trobar. Els bancs no hi van voler col·laborar.

– I no se’ls podia obligar?
– És clar. El jutge podia obligar-los, però no ho va fer. Els qui no van voler donar la informació, no la van donar.

– Uns cantaries em van explicar que quan anaven de gira menjaven entrepans: no m’ho vaig creure.
– Habitualment menjaven “bocates”. Els cantaires són voluntaris, amants de la música, van dos dies a la setmana a uns assaigs molt rigorosos i se sotmeten a proves també molt rigoroses, perquè la seva compensació, el gran plaer, és poder fer concerts. I quan sortien fora de Barcelona, menjaven “bocates”. Mentre que el senyor Millet es donava la gran vida i el seu xofer anava a buscar viandes a un restaurant de la Via Laietana. No hi havia diners per fer concerts fora de Catalunya però han aparegut factures de viatges a Kenya, a la Polinèsia, de Millet i de la família.

– He sentit a dir que vostè va plegar abans d’hora.
– Vaig plegar quan tocava i quan vaig creure que la meva feina estava acabada. M’hi vaig estar divuit mesos, més del que havia previst en un principi. L’altra qüestió és que hi van haver canvis polítics [es refereix a les eleccions del novembre del 2010, que guanya CiU] i jo no m’hauria sentit còmode. Jo vaig descobrir el finançament il·legal del partit que guanya les eleccions. Per a mi era incompatible despatxar amb ells i ells tampoc no tenien cap intenció de contractar els meus serveis.

Una ‘rara avis’
En aquest món tan caïnita de polítics, periodistes i gerents, Joan Llinares és una “rara avis”. Tothom en parla bé. Subordinats i col·legues. Diuen que amb ell es treballa molt a gust. El defineixen com una persona íntegra, honesta i alhora flexible i amb la ment oberta. Un paio amb sentit comú. És llicenciat en Dret i va treballar com advocat laboralista. És funcionari del cos nacional de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’administració local. Diuen que simpatitza amb les idees ecologistes, que fa una paella boníssima amb foc de llenya i que no ha perdut mai la seva militància valencianista. I és, sense dubte, un home d’esquerres.

L'entrada «Al Palau encara li dura la vacuna» ha aparegut primer a Carrer.

Barcelona és l’exemple més obvi que, en matèria d’habitatge, preval el negoci sobre la funció social. Segons el portal immobiliari Idealista.com, de mitjana, el preu del metre quadrat de lloguer a la ciutat (17,4 euros) ja supera els nivells assolits durant la bombolla immobiliària. A dia d’avui, els llogaters paguen tres euros més per metre quadrat que fa un any, i 5,5 euros més que el que pagaven el setembre del 2014. La capital catalana és la ciutat de tot l’Estat espanyol que més està patint l’efecte pujada, i els preus desorbitats, sumats a les xifres d’atur juvenil, als salaris, la temporalitat i la precarietat dels contractes, dóna com a resultat que el 80% dels menors de 30 anys no puguin marxar de casa els pares, tal com indica l’Observatori d’Emancipació. El lloguer de pisos a la capital catalana ha esdevingut un negoci molt suculent per als arrendadors.
Però… ¿com hem arribat fins aquí?

El turisme no és l’únic factor
Els veïns i veïnes de Barcelona qualifiquen el turisme com el segon problema més greu que té la ciutat, segons els resultats de l’Enquesta de Serveis Municipals d’enguany. La preocupació per aquest fenomen es fa especialment palesa en barris com el Gòtic, la Barceloneta, el Poblenou o la Sagrada Família. La relació entre la massificació turística i l’augment del preu del lloguer sembla incontestable, sobretot en les zones amb major presència de pisos turístics, on el cost de pernoctar-hi pot inflar-se tant com els seus propietaris desitgin. Això fa que als arrendadors els surti molt més rendible llogar el pis per dies o setmanes a residents temporals que destinar-los a les famílies dels barris. “Malgrat la moratòria i que ja no es donin permisos, és una invitació a convertir un habitatge residencial en un habitatge d’ús turístic”, sentencia Joan Balañach, responsable de la vocalia d’Habitatge de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb), “i el més pervers és que molts ciutadans s’han convertit en petits especuladors”. L’actual govern municipal té la voluntat manifesta d’abordar aquest problema i de sancionar els pisos turístics il·legals i les plataformes que els promocionen, però de moment “hi ha dedicat pocs recursos econòmics i humans”. “Dir que fas una normativa però no posar mecanismes de control és un brindis al sol, perquè la rendibilitat econòmica d’aquests allotjaments és superior a la sanció que puguin tenir els propietaris”, continua Balañach.

Però seria un error considerar que la pressió turística és l’únic factor que explica l’augment del lloguer. D’una banda, la demanda supera amb escreix l’oferta, un fet que obre la porta a la inflació dels preus, i de l’altra, a l’hora de “competir” per un pis, els barcelonins s’enfronten cada vegada més amb persones estrangeres amb una capacitat adquisitiva superior a la mitjana dels veïns i veïnes. “Són gent amb diners que es trasllada a Barcelona com una ciutat atractiva globalment”, matisa el sociòleg Ancor Mesa “i ofereixen més diners dels que pot pagar un habitant de classe treballadora”.

I a tot plegat, se li suma el fet que ja no són els particulars, sinó els grans fons inversors nacionals i internacionals, els qui gestionen el gruix del parc de lloguer. La “marca Barcelona” els ha interpel·lat amb força. La capital catalana s’ha convertit en una ciutat de negoci, en un pol d’atracció econòmica i en una inversió segura.

Incidència per barris
Barcelona és una ciutat molt polaritzada i això també es fa evident en el preu dels lloguers per barris. Segons l’Informe sobre el Lloguer a Barcelona, elaborat per la Favb, els tres barris amb un preu per metre quadrat més elevat són la Barceloneta (17,51 €), la Vila Olímpica (16,53 €) i Sarrià (16,50 €). Per contra, a Baró de Viver, a Sant Andreu, el preu és molt més baix que a la resta de la ciutat, concretament de 2,82 €. Això es podria deure, dedueix l’estudi, “al fet que hi hagi un alt nombre de pisos de protecció oficial i que l’oferta de pisos en lloguer sigui més reduïda que en altres barris”. També destaca l’elevat preu del districte de Sarrià-Sant Gervasi, caracteritzat per l’alt nivell adquisitiu dels seus habitants. “Si aquesta pujada continua”, puntualitza Mesa, “en un parell d’anys els preus de lloguer a Sarrià-Sant Gervasi podrien duplicar els que hi havia durant la bombolla immobiliària”. Paradoxalment, la bretxa de desigualtat entre els habitants de la ciutat fa que els residents dels barris més benestants destinin entre un 5 i un 10% de la seva renda a pagar l’habitatge de lloguer a les zones on és més costós, mentre que els veïns de Nou Barris, on els preus són substancialment més baixos, destinen el major percentatge: aproximadament un 35% dels seus ingressos.

I mirat en perspectiva, el portal “idealista.com” determina que en només dos anys el cost del lloguer a Barcelona ha pujat un 45,7%. Lidera el rànquing el districte de Sant Martí, amb un augment del 62% des del tercer trimestre de 2014 fins l’actualitat, seguit de l’Eixample (53%) i Gràcia (52%).

L’increment exponencial dels preus ha tingut un triple efecte sobre els barris: L’expulsió dels veïns en pro dels residents temporals i de persones amb una capacitat adquisitiva superior, el canvi en la morfologia de la ciutat i una Barcelona desposseïda d’identitat. “Ciutat Vella és l’exemple més clar”, puntualitza Balañach. La gentrificació està fent mutar els negocis de tota la vida, que van donant lloc a locals “hipsters”, d’oci, orientats a satisfer les necessitats del turista i del nou resident. “Canvia l’activitat econòmica, l’ocupació de l’espai públic, la ciutat es desvirtua i això afecta la cohesió social”.

I se’n podria deduir un quart efecte, que es tradueix en el desplaçament de residents dels centres a les perifèries i el posterior encariment del lloguer en aquestes zones perquè la demanda supera l’oferta. “Sabem el cas del barri del Coll, que està rebent molta població rebotada de la Vila de Gràcia, que ja no pot assumir el lloguer, i la gent del Coll també es troba que puja el preu de l’habitatge i ha de marxar a un altre barri més popular”, afirma Mesa, “és un efecte domino”.

Absència d’un marc normatiu protector
L’àmplia majoria dels desnonaments a Barcelona ja són per impagament de lloguer, però no hi ha un marc legal que aixoplugui els llogaters. La darrera reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) del 2013 redueix la durada dels contractes de lloguer de cinc a tres anys i brinda la possibilitat d’inflar el preu de l’habitatge any a any, sense tenir en compte els condicionants socioeconòmics dels inquilins. “Abans els contractes estaven una mica blindats, però ara, si l’arrendador et diu que en un any vol el teu pis, tu has de marxar en el termini d’un mes”, afegeix Laura González, advocada de la Favb. Al respecte, l’Ajuntament de Barcelona s’ha compromès a treballar en un índex de preus orientatius, on definirà el que hauria de costar el lloguer d’un habitatge en funció de factors diversos, com els seus metres quadrats, la ubicació o l’antiguitat de l’immoble. “És un primer pas”, afirma González, “però el problema és que aquest índex no és vinculant”, cosa que vol dir que el consistori no té competències efectives per establir un topall en el preu dels lloguers. Aquesta és la diferència substancial entre Barcelona i altres ciutats europees com París o Berlín, on els contractes poden pujar com a màxim un 10% i un 20%, respectivament, per sobre d’un índex de referència.

Neix el Sindicat de Llogaters
La figura del Sindicat de Llogaters fa anys que existeix en algunes de les principals ciutats europees i ha servit perquè, a l’hora de pactar els preus, hi hagi una negociació col·lectiva entre llogaters, administració i propietaris que ha permès que s’arribi a un pacte acordat, i que es respecti. L’observació de la realitat en matèria de lloguers i el contacte amb el sindicalisme d’altres països ha establert les bases perquè a Barcelona es plantegi la creació del primer Sindicat de Llogaters. Tot i que encara es troba en una fase molt embrionària, l’Observatori DESC, l’entitat impulsora, té la voluntat que aquesta eina respongui a un doble objectiu: d’una banda, pressionar perquè es creï un mecanisme de control sobre el preu del lloguer i redefinir els terminis dels contractes, i de l’altra, esdevenir interlocutors amb l’administració i la ciutadania.
“Els propietaris estan molt ben organitzats i els inquilins no ho estan gens”, explica Irene Escorihuela, directora de l’Observatori, “i nosaltres hem de ser una veu de denúncia”. Conscients que aquestes finalitats són de màxims, la meta principal, per ara, és donar resposta als problemes quotidians amb què es troben els llogaters, i anar guanyant petites victòries. “Si per exemple, el propietari vol recuperar el seu habitatge”, proposa Escorihuela, “volem aconseguir que l’inquilí disposi de més temps per marxar, perquè no quedi desemparat”.

L'entrada El lloguer ofega els barcelonins ha aparegut primer a Carrer.