Però no vam aconseguir altres coses, com ara que la TAMGREM (la Taxa Metropolitana de Tractament de Residus) sortís fora del rebut -només es va treure a les persones que havien participat en la lluita-, i encara menys, que canviés la forma de calcular-lo.

Els darrers mesos Agbar s’està oferint a les associacions veïnals per explicar el rebut de l’aigua, i val la pena revisar-lo per entendre què hi podem fer, què hem de demanar i què caldria canviar. La proposta d’Agbar no és altruista. Té dos objectius: millorar la seva imatge empresarial després de la fallida batalla per la municipalització i obrir una nova escletxa per imposar els seus interessos. Per això ens cal entendre bé aquest rebut.

Què és què al rebut
Bàsicament, el rebut incorpora cinc partides: el subministrament de l’aigua, el cànon de l’aigua, la taxa de clavegueram, la taxa metropolitana de tractament de residus i l’IVA (de quota reduïda del 10%).

La taxa metropolitana no té res a veure amb el consum d’aigua, ja que està relacionada amb el tractament de residus sòlids i per tant no hauria de formar part del rebut. La resta de conceptes sí que formen part del cicle de l’aigua, ja que incorporen els costos del conjunt de processos que garanteixen un bon subministrament: tractament de l’aigua en alta, transport fins a l’àrea metropolitana, depuració de l’aigua que arriba contaminada, subministrament als domicilis i clavegueram.

Que hi hagi tres partides diferents és lògic perquè cadascuna va a parar a l’agent que fa cada part del procés: Aigües de Barcelona cobra pel subministrament, l’Agència Catalana de l’Aigua pel procés en alta i la depuració final i l’Ajuntament pel servei de clavegueram.

Tant el preu del subministrament com el cànon de l’aigua inclouen una diferenciació en funció del consum, i es castiga qui malbarata més aigua. No és, però, totalment progressiu, ja que el preu del subministrament inclou un consum mínim fix que encareix el cost a les persones que viuen soles i que possiblement no consumeixen aquesta quantitat. Amb tot, aquesta relativa progressivitat de la factura de l’aigua va ser el resultat més sòlid de la lluita veïnal.

Impostos que no toquen
El que no està justificat és que a la factura s’hi afegeixi la taxa metropolitana, que és una despesa que es genera fora del cicle de l’aigua. I encara menys que el seu import es fixi segons el consum d’aigua i no sobre la generació de residus sòlids.

Segurament l’argument fàcil és que qui gasta més aigua també genera més residus, però això no sempre ha de ser així. La raó de fons és possiblement una altra: és més fàcil de calcular i especialment de recaptar si entra amb el rebut de l’aigua.

Una bona política ambiental hauria d’exigir tant un canvi de model de recollida de residus com l’aplicació d’una taxa que realment tingui en compte la generació real de residus de persones, empreses, etc.

No ens deixem enganyar
Però, ¿com és que Agbar té ara tant d’interès en venir a explicar a les associacions veïnals el rebut de l’aigua? En primer lloc, perquè això forma part de tota una estratègia per presentar-se com una empresa “amable” i “social” que ajudi a esvair la demanda de municipalització del servei.

En segon lloc, i ara que la sentència del Tribunal Suprem li ha aclarit la seva continuïtat, la segona batalla és aconseguir que se li autoritzin increments de preu que augmentin la seva rendibilitat.

El que segurament ens explicarà Agbar és que el rebut que cobra és només una part del total (de l’ordre del 48%) i que per tant el veritable culpable de l’elevat volum de la factura són les taxes, o sigui l’Administració. I que un augment realista del preu de l’aigua estaria justificat.

L’evidència dels darrers anys mostra que l’empresa ha estat pressionant per realitzar increments de tarifes injustificats: els darrers anys l’AMB ha imposat rebaixes de preus i l’empresa ha seguit guanyant molts diners.

No ens deixem enganyar: que el cost del subministrament només sigui una part del rebut no justifica cap increment. El treball d’Aigua es Vida ha posat de manifest que el preu que cobra Agbar segueix sent excessiu i que hi ha bones raons per municipalitzar el servei.

L'entrada Agbar vol explicar-nos el rebut de l’aigua ha aparegut primer a Carrer.

Aquest manresà nascut fa 63 anys presenta un impol·lut currículum d’alt executiu. Enginyer de Canals, Camins i Ports per la UPC complementat amb un Màster en Administració de Negocis a ESADE, Simón ha fet pràcticament tota la carrera de la mà d’Agbar i les seves ramificacions, amb les quals ha viscut la seva expansió fins erigir-se en una peça clau en el negoci multinacional de la gestió de l’aigua domèstica.

Els seus llaços amb la companyia es comencen a teixir, però, fins i tot abans d’entrar-hi a treballar, durant la seva primera ocupació professional com a gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, aleshores una mancomunitat de municipis concebuda com una representació de l’hegemonia del PSC en la conurbació de Barcelona.

Simón, que ha estat considerat sempre una persona ben relacionada amb l’entorn socialista, s’incorpora a l’AMB el 1989, i s’hi està sis anys, període en el qual la històrica societat Aigües de Barcelona va consolidant la seva expansió com a distribuïdora d’aigua en bona part dels municipis de l’entorn metropolità.

El 1995 executa un trànsit natural per la porta giratòria, invers a l’habitual, i del sector públic passa al privat, i s’incorpora al planter d’alta direcció d’Agbar, grup aleshores sota control de La Caixa.

L’envien de delegat a la divisió de la companyia a Portugal, i el 1999 salta l’Atlàntic per fer-se càrrec de Metropolitana de Obras Sanitarias (Emos), la societat que abastia d’aigua la regió metropolitana de Santiago de Xile.

És un pas decisiu en la seva visió com a estratega empresarial. La xilena, més endavant rebatejada com Aguas Andinas, era una societat pública que acabava de ser concessionada a un consorci privat en el qual participava Agbar i la francesa Lyonnaise des Eaux (embrió de l’actual Suez Environnement, que aleshores ja havia entrat a l’accionariat de la companyia catalana i avui n’és sòcia majoritària).

La gestió pública, ineficient?
En aquesta etapa americana l’executiu bagenc desenvolupa un sòlid argumentari en defensa de la gestió privada de serveis públics de primera necessitat. “El gran problema que veiem nosaltres quan assumim un contracte de privatització és que la gestió pública no és eficient, cosa que es tradueix en majors costos i major consum d’aigua, a part que no es fan les inversions requerides”, argumentava l’any 2008 al diari xilè El Mercurio.

És un relat que ha anat repetint i polint al llarg dels anys i que ha accentuat arran del sorgiment del moviment ciutadà que reclama la remunicipalització dels serveis de distribució d’aigua, el seu darrer maldecap.

El passat mes de novembre, en un esmorzar amb VIPS organitzat pel diari La Razón a Madrid, Simón deixava anar una versió afinada d’aquest relat: “Cal més inversió público-privada per a una gestió integrada de l’aigua. A les administracions els demanem implicació en aquest repte. L’existència del sector privat en la prestació del servei allibera recursos públics i no encareix el cost de l’aigua”.

Simón sol edulcorar aquest relat amb una pàtina de responsabilitat de servei públic per part de les corporacions privades: “Les empreses tenen un paper fonamental com a principal generador de riquesa a la societat i tenim un compromís inamovible amb la ciutadania, sempre hem estat sensibles a la realitat social i la protecció dels col·lectius més vulnerables”, afirmava a la mateixa xerrada.

I, des del seu blog personal d’Internet, accentua el perfil d’un home preocupat per les desigualtats socials, pel medi ambient i pels efectes del canvi climàtic. També ha fet tasca de lobista des d’alguns fòrums selectes, com el Cercle d’Economia, del qual és membre de ja junta directiva, o l’anomenat Fòrum Pont Aeri, un club informal de grans empresaris que propugnava l’enfortiment de llaços econòmics entre Barcelona i Madrid per combatre la deriva independentista.

A les faldes dels Andes va travar també un decisiu vincle professional amb Jean-Louis Chaussade, aleshores director general de Lyonnaise des Eaux a l’Amèrica Llatina. Tots dos han ascendit de la mà en l’organigrama d’una multinacional que ha estès els seus tentacles pels continents americà i europeu, de la qual des de l’any 2013 són els principals executius.

El 2004 Simón torna a Barcelona, com a director general del grup Agbar fins que el 2010 ascendeix a la presidència. Des de la nova responsabilitat pilota també l’aterratge del grup a la companyia britànica Bristol Waters, on enviarà un coetani seu per dirigir-la in situ, l’exalcalde socialista de Manresa i exconseller de la Generalitat Jordi Valls, avui màxim responsable d’Aguas Andinas.

L’aliat del Baix Llobregat
Les seves bones relacions amb càrrecs del PSC tenen una altra baula de pes a la ciutat de Cornellà. El retorn a Catalunya de Simón coincideix amb l’arribada a l’alcaldia baixllobregatenca d’Antoni Balmón Arévalo, que substituïa José Montilla, nomenat ministre d’Indústria.

Balmón ha estat un personatge decisiu de l’organigrama socialista a l’Àrea Metropolitana de Barcelona -una peça clau en l’estratègia de negoci d’Agbar-, en la qual ha estat vicepresident des que la institució es va reconèixer per llei l’any 2010.

Encara que la seu formal del grup Agbar és a Barcelona (fins l’any 2013, en l’edifici de la plaça de les Glòries que molta gent continua anomenant Torre Agbar) a la ciutat del Baix Llobregat hi té la seva gran palanca de projecció pública: l’anomenat Central Cornellà, un complex que aglutina la seu de la Fundació Agbar i el llampant Museu de les Aigües, inaugurat justament l’any 2004.

L'entrada Àngel Simón, l’aiguader que només es mulla en privat ha aparegut primer a Carrer.

Simón se sent fort després que cinc dies enrere el Tribunal Suprem tombés la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obria la porta a deixar la companyia sense la concessió del servei d’aigua a Barcelona i bona part de l’àrea metropolitana, el seu principal negoci, ja que li aporta uns 40 milions anuals de beneficis.

La polèmica decisió del Suprem va considerar com a vàlides tant una concessió de l’Estat franquista a la companyia el 1953 -malgrat que no era l’administració competent per adjudicar el servei, que hauria estat l’Ajuntament, amb qui no existia contracte- com la que va fer l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) a dit, és a dir sense concurs públic, el 2012.

Aquell any, va crear-se Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana del Cicle Integral de l’Aigua, una corporació de capital mixt público-privat que controla Agbar amb el 70% de la societat, i on també participen Criteria -societat de Caixabank- i l’AMB, amb un 15% cadascuna.

La societat mixta va rebre la concessió de l’AMB per a 35 anys, és a dir, fins al 2047. Ras i curt, la sentència del Suprem va torpedinar, almenys a curt termini, la pretensió del Govern de Colau de remunicipalitzar la gestió de l’aigua, una demanda que segons les enquestes compta amb el suport de la majoria de la població de la ciutat i que ha liderat la plataforma Aigua és Vida.

Després de la resolució de l’alt tribunal, Colau va denunciar els vincles entre l’empresa i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges a l’Estat espanyol.

Entre 2011 i 2015 va estar en vigor un conveni entre Agbar i el CGPJ per a la formació dels jutges en matèria d’aigua. El diari Públic va revelar que César Tolosa Tribiño, un dels magistrats que va signar la sentència del Suprem del passat novembre, va ser un dels ponents d’una de les jornades de formació per als jutges organitzades -i finançades- per Agbar.

Batalla per la gestió
La darrera dècada, més d’una desena de municipis catalans han decidit posar en mans públiques la gestió de l’aigua, el més important dels quals és Terrassa, la tercera ciutat més poblada del Principat, amb més de 220.000 habitants.

L’antiga concessionària era una filial d’Agbar i el grup ha fet tot el possible per intentar impedir el canvi de model, amb recursos judicials inclosos, però no se n’ha sortit. En el cas de Barcelona, la companyia va recórrer el reglament de participació amb la voluntat d’evitar la multiconsulta que pretenia, precisament, preguntar sobre si s’havia de municipalitzar el servei. A més a més, en aquest període Agbar també ha disparat la seva inversió publicitària.

La trajectòria de la companyia presidida per Àngel Simón està lluny de ser impol·luta.

Actualment filial de la francesa Suez i històricament vinculada a La Caixa -que participa al capital de Suez-, Agbar compta avui amb més de 25 milions de clients i té presència a dues dotzenes de països.

El seu origen es remunta a 1867, quan es va crear a Lieja (Bèlgica) la Compagnie des Eaux de Barcelona. 14 anys després entrava al capital Lyonnaise des Eaux, avui dins de Suez Environnement, la matriu d’Agbar.

El 1920, la companyia va passar a mans de capitals estatals i es rebateja com la Societat General Aigües de Barcelona. Des de l’inici, la capital catalana ha estat l’epicentre d’un negoci, que avui també té una presència important a Xile, Colòmbia o Mèxic, entre d’altres estats. A Catalunya, el seu domini és incontestable, ja que controla total o parcialment les empreses que abasteixen d’aigua el 75% de les llars, segons recull el Mapa de l’aigua, elaborat per Aigua és Vida.

Escàndols diversos
Els darrers anys, l’empresa ha protagonitzat directament o indirectament diversos escàndols, que sovint han acabat als tribunals.

Entre d’altres, està esquitxada en el cas del 3%, relatiu al presumpte finançament il·legal de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), la formació antecessora de l’actual PDECat. Segons la investigació de la Fiscalia Anticorrupció, entre els anys 2008 i 2012 cinc filials del grup (Aquagest, Sorea, Aqualogy, Construccions i Rebaixos i Anaigua) van donar 855.000 euros a la fundació convergent CatDem. La investigació judicial sospita que les aportacions eren comissions il·legals del 3% que es pagaven a canvi de la concessió d’obres o contractes públics. El cas tot just viu les primeres passes del judici i encara s’està lluny de la sentència.

El passat desembre, el ple de l’Ajuntament de Girona va aprovar iniciar l’expedient per rescindir el contracte de l’aigua amb l’empresa mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter (Agissa), de la qual Agbar té un terç de la propietat, i iniciar el camí cap a la municipalització del servei. Segons un informe de l’Agència Tributària, Agissa prestava el servei des del 1992 sense que s’hagués fet cap concurs públic.

A més a més, Girona SA -el soci privat d’Agissa i on participa Agbar- i els tres consistoris s’haurien repartit uns dividends de forma irregular que haurien contribuït a descapitalitzar Agissa. La companyia també hauria destinat centenars de milers d’euros a pagar despeses particulars de l’exconseller delegat Narcís Piferrer o d’altres directius que no tenien res a veure amb la seva activitat.

Agbar també s’ha vist esquitxat pel cas Pokemón, un dels majors casos de presumpta corrupció investigats a l’Estat espanyol, que acumula nou anys d’instrucció i encara no ha arribat a judici.

Amb l’epicentre a Galícia, la trama té ramificacions a Astúries, a Castella i Lleó, al País Valencià, a Catalunya, a les illes Balears i a Múrcia. Segons la investigació de la jutgessa Pilar de Lara, la principal instructora del cas, Aquagest -filial d’Agbar- subornava persones amb tentacles en ajuntaments o militants del partit de torn perquè exercissin “d’obrellaunes” i tinguessin un paper d’intermediaris que la beneficiés a l’hora d’aconseguir contractes públics.

En concret, de Lara, recentment apartada del cas, considera que la companyia obtenia concessions mitjançant suborns, entregues de diners, col·locació de persones properes, regals i viatges pagats a persones amb poder de decisió a les administracions. De moment, però, el poder d’Agbar es manté ferm, sobretot a Catalunya.

L'entrada Les ombres d’Agbar ha aparegut primer a Carrer.

A l’hora de crear la mixta, l’AMB -governada per CiU i PSC- atorgava a dit la part privada a Agbar. El 2016 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) anul·la aquesta operació per no existir cap contracte a favor d’Agbar per abastir la població de Barcelona, incomplir els principis fonamentals del Tractat de la Unió Europea i per valorar els actius de la part pública i la part privada en contra de l’interès general. Després d’aquesta sentència, Agbar va recórrer al Tribunal Suprem (TS).

Incompliment del Tractat
Després de tres anys i mig d’espera, el passat novembre el TS va prendre la seva decisió. Al contrari del que s’esperava i del que diria el sentit comú, el TS ha acabat per anul·lar la sentència del TSJC i validar l’operació irregular de 2012.

Per fer-ho, s’ha basat en una concessió demanial franquista de l’any 1953, la qual -segons la tesi del TS- atorga a Agbar drets d’exclusiva de prestació del servei de subministrament d’aigua suficients per no incórrer en la lliure competència.

Tanmateix, les lleis ens diuen que només es pot eludir la competència si hi ha drets d’exclusiva i es justifica tècnicament i econòmicament la impossibilitat de promoure la competència. Justificació que mai no s’ha donat, i existeixen altres empreses àmpliament conegudes que gestionen sense problemes l’aigua a diferents municipis de l’AMB.

És sorprenent com el TS obvia la vulneració dels principis de publicitat, igualtat, lliure concurrència, transparència i no discriminació relatius a l’adjudicació de contractes de serveis públics. Principis reconeguts al Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) i desenvolupats en l’ordenament comunitari i intern.

A més, amb la seva tesi, el TS introdueix nous fonaments jurídics a la sentència del TSJC, fet totalment irregular en un tribunal de cassació que tan sols hauria de ratificar o no la sentència del TSJC.

Al cap i a la fi, un títol provisori que tenia per objectiu captar un determinat volum d’aigua del Llobregat i potabilitzar-la, avui en dia es llegeix com una concessió vigent de servei públic per subministrar aigua a 23 municipis.

Una concessió que representa menys de la meitat de l’aigua subministrada actualment a Barcelona. I que res té a veure amb la gestió de les depuradores que s’inclou a l’empresa mixta, i que fins a l’any 2012 havia gestionat una empresa pública pertanyent a l’Àrea Metropolitana.

Aquesta sentència ens deixa perplexes i incrèduls, i també ens deixa a les ciutadanes de 23 municipis de l’AMB lligades fins a l’any 2047 a una empresa mixta creada de forma irregular.

Cal recordar que anys enrere Agbar havia impartit cursos de formació sobre Dret d’Aigües a jutges del Consell Superior del Poder Judicial (CSPJ), l’òrgan de govern del poder judicial de l’Estat. Alhora, el cas sobre Aigües de Barcelona ha saltat de sales fins arribar a la que anys enrere fallava a favor de la banca en el cas de les hipoteques.

De nou, ens trobem davant fets i dades d’un escenari de desequilibri on tot apunta a què Agbar ha pogut abusar de la seva condició mitjançant el seu poder econòmic.

Ningú no va dir que seria fàcil
Si bé és cert que el TS descarta l’anul·lació de l’empresa, no fa un pronunciament exprés sobre una de les grans estafes a l’hora de constituir la mixta: el mètode de càlcul que es va utilitzar per valorar els actius d’Agbar i els de l’AMB.

La sentència del TSJC posava en dubte que la valoració dels actius es fes d’acord amb l’interès general. En la mateixa línia, una auditoria encarregada per l’AMB el 2018 concloïa que s’havien afavorit de forma descarada els interessos d’Agbar en detracció dels interessos públics: els actius d’Agbar s’havien sobrevalorat quatre vegades, mentre que les públiques es van infravalorar 10 vegades per sota del valor real.

Així mateix, obviar la vulneració dels principis reconeguts al TFUE de publicitat, igualtat, lliure concurrència, transparència i no discriminació en l’adjudicació del 85% no pot quedar com si res no passés. Entenem que la UE no pot soscavar-los pel manteniment d’una llei franquista.

Així que la raó ens diu que aquest cas encara té un recorregut als Tribunals de la UE i que l’AMB no pot mantenir-se indiferent sent un simple testimoni de com es perjudiquen els interessos institucionals i de les persones que beuen aigua i viuen a l’àrea metropolitana.

El Dret Humà a l’Aigua
És en aquesta línia on creiem que cal treballar. Quina part del servei correspon realment a Agbar i quina pertany a l’administració? Quin cost real tindria la recuperació del servei? Com és que encara no sabem aquestes dades? Hem de mantenir les lleis i els privilegis franquistes? Per a qui governa l’AMB?

La manca de dades i la deixadesa històrica per part de l’administració dels seus deures no pot ser un motiu perquè una empresa segueixi gestionant un servei públic i obtenint-ne beneficis.

La sentència del TS ens deixa amb una empresa mixta controlada per Agbar fins l’any 2047. Una empresa que ha tallat el subministrament d’aigua a més de 150.000 famílies entre 2008 i 2016 a l’AMB, que guanya un 60% més de beneficis del que preveia, que s’oposa a la llei de transparència i intenta impedir consultes ciutadanes.

Ara més que mai cal recordar que el 2010 les Nacions Unides van reconèixer per unanimitat el Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament. Una declaració que implica que l’aigua és un bé comú i no una mercaderia. Que implica que cal garantir l’assequibilitat econòmica i la igualtat per a tothom. Que cal que hi hagi una bona rendició de comptes i que cal que existeixi el dret de les persones usuàries a poder participar de les decisions que afecten la garantia del dret. Més encara en un context d’emergència climàtica.

És més que evident que Agbar incompleix de forma sistemàtica el Dret Humà a l’Aigua, i s’oposa a la voluntat del 80% de la població que prefereix una gestió pública i democràtica de l’aigua a l’AMB.

I ara, què?
Un cop ha fallat la política i la via jurídica, ens cal pressió i control ciutadà per tal de construir una gestió pública i democràtica de l’aigua.

Fins ara, 270 col·lectius de l’AMB han signat el Compromís per l’Aigua Pública i Democràtica. Aquesta xarxa, i les enquestes que avalen que un 80% de la població vol un model de gestió diferent, és la base per seguir treballant per construir un espai on repensar quins són els principis que han de guiar la gestió d’un dret humà i bé comú.

Seguim apoderant-nos i recuperant la governança dels nostres drets, aquest és un camí que fa anys que caminem i que, encara que ho posi més difícil, cap sentència no aturarà. L’aigua és vida i no una mercaderia.

L'entrada Una gerra d’aigua freda ha aparegut primer a Carrer.

La problemàtica relacionada amb l’habitatge s’agreuja i no hi ha solucions prou valentes per fer-hi front. Així ho veu Lucía Delgado, una de les cares més visibles de la PAH de Barcelona. Amb ella fem balanç del paper de l’administració davant d’aquesta emergència i abordem les respostes que han articulat els moviments socials.

A principi de febrer, el Parlament de Catalunya va validar el nou decret llei de mesures urgents en matèria d’habitatge, aprovat pel Govern el desembre passat i que havia estat negociat amb els moviments socials. Quina valoració en fas?

El decret representa una ampliació de la Llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Estem contentes perquè implica que a Catalunya hi haurà més famílies protegides davant la vulneració d’aquest dret.

A més, no només abordem l’emergència en el cas de desnonaments i impagaments, sinó que posem sobre la taula les pujades de preu i les extincions dels contractes de lloguer, que quan s’acaben acaben produint desnonaments. I també hem pogut incloure la qüestió de les ocupacions. Llavors, aquest decret és un avenç? Sí. Però és suficient? No.

Sense una llei que reguli el preu del lloguer és difícil resoldre la situació…

La regulació de preus és una cosa més que s’ha de fer, però no és l’única. Avui tenim dos grans problemes: l’emergència habitacional i la manca de parc públic o assequible d’habitatge. La gent que no pot pagar el preu de mercat, que està molt inflat, no té un lloc on anar, malgrat que sí que hi ha pisos disponibles.

En l’ADN de la PAH hi ha la reivindicació que tots els habitatges que venen d’execucions hipotecàries, així com els de la Sareb i els de Bankia, passin a aquest parc mitjançant la cessió obligatòria. Vull dir que la regulació és necessària, però hi ha altres maneres de començar a moure la maquinària.

En aquest sentit, la Generalitat ha aprovat decrets per mobilitzar els habitatges provinents d’execucions hipotecàries o per posar un impost als bancs amb pisos buits. En paral·lel, l’Ajuntament de Barcelona ha imposat sancions a tres entitats bancàries i ha dut a terme la primera expropiació d’un pis de la banca per tenir-lo buit. Són mesures prou valentes? Per què no han tingut més recorregut?

És que detectar que un pis és buit i iniciar un expedient sancionador és complicat. S’han de creuar les dades del cadastre amb les de consum de subministraments, i després, s’ha d’anar presencialment als habitatges i comprovar-ho, perquè molts estan ocupats.

Fins ara, ens trobàvem amb l’excusa que no multaven o no expropiaven perquè el pis no havia estat dos anys buit, però això amb el decret canvia. Esperem que s’incrementin les sancions o les possibles expropiacions, i en paral·lel, que a la gent que estigui ocupant se li faci un lloguer social obligatori. És una de les coses que vam posar sobre la taula.

I això el decret ho recull?

Sí, però només per a les persones que estiguin ocupant des d’abans del 30 de juny de 2019. La Generalitat va fixar aquest límit perquè considerava que, del contrari, estaria fomentant l’ocupació.

Però la gent no desapareixerà, i la que vingui després no tindrà aquesta garantia. Això és perquè les ocupacions són un tabú. Es criminalitzen les persones que ocupen perquè no tenen alternativa habitacional, però ningú no els dona una solució. Segurament, la majoria de famílies que són a les meses d’emergència esperant un habitatge, deuen estar ocupant un pis.

En aquest ‘mentrestant’, a Barcelona s’estan gastant un munt de diners en reallotjar-les en albergs i pensions, però no és una bona solució. No són llocs on viure-hi, la gent hi pot estar un temps però la situació no es pot cronificar, perquè té afectacions en la seva vida i en la seva salut. El pilar per desenvolupar-te com a persona és tenir una llar, un espai on sentir-te segura, i si aquest dret es vulnera, el resultat és una societat malalta.

El decret llei obliga els grans tenidors a oferir un lloguer social de set anys a famílies vulnerables abans d’iniciar un procés de desnonament…però què passa amb les famílies desnonades que vivien en pisos de petits propietaris?

Amb aquest decret, a partir dels 15 habitatges es considera la persona com a gran propietària i també estarà obligada a fer un lloguer social. L’ACE està molt enfadada amb el decret i l’està atacant, però aquesta línia es va fixar després d’una negociació, i nosaltres no hi estem d’acord.

Tenint en compte la situació de crisi crònica i l’emergència habitacional que vivim, entenem que qualsevol persona que tingui més de 5 pisos ja no els té com a mitjà per poder viure’n. Parlem de famílies que viuen d’això des de fa molts anys, i qüestionem que n’hi hagi algunes que hi guanyen molts diners a costa de vulnerar el dret a l’habitatge.

Tornant als pisos buits, l’Ajuntament va fer un cens en què va determinar que hi ha aproximadament 10.000 habitatges buits a la ciutat. Com s’han fet servir?

Nosaltres dèiem que s’utilitzés aquest cens per posar sancions als habitatges buits i que es comencessin a aplicar les mesures, que no perdessin ni un segon. Sé que han fet captació d’alguns d’aquests habitatges oferint un aval, com descomptar l’IBI als propietaris, per exemple, a canvi que els pugui gestionar l’Ajuntament amb lloguers assequibles.

És positiu però no ha tingut molta acceptació, i és que per fer això, hi ha d’haver un canvi de mentalitat social. La gent encara no veu l’habitatge com un dret sinó com un bé per enriquir-se. Cal més sensibilització per part de les institucions.

Una de les batalles que va guanyar la PAH és el discurs que la gent que s’havia hipotecat no eren ‘tontos’ ni avariciosos, però amb el lloguer encara no hi ha hagut aquest canvi, i és fonamental que es produeixi.

El marc competencial de la Generalitat i l’Ajuntament en matèria d’habitatge és limitat, però això es fa servir com a excusa a vegades?

Des de la PAH sempre diem que si la societat organitzada és capaç de fer lleis, no entenem per què les administracions no es mouen fins que senten la nostra pressió. És flipant, perquè tenen experts, però no tenen la imaginació que es té des del carrer. No sabem quines són les seves mesures estrella, no existeixen.

Si t’hi fixes, vam haver de ser nosaltres els que vam desenvolupar la Llei 24/2015 o els que vam pressionar amb el decret. I a nivell estatal, passa exactament el mateix.

Com funciona la Mesa d’emergència a Barcelona? Està servint per donar resposta a les famílies en situació de vulnerabilitat?

És un drama, està saturada. Ara hi ha unes 450 famílies que compleixen els requisits -que tenen un informe d’exclusió residencial i una ordre de desnonament- i que estan esperant que els donin un habitatge.

Aquests són els casos que s’accepten, però tenim un problema molt greu amb la gent que no té la nacionalitat espanyola i que queda fora de la mesa, per molt que estigui pendent d’un desnonament. És molt incongruent, com també ho és que hi hagi famílies que no hi tenen accés encara que tinguin una demanda de desnonament, perquè encara no tenen l’ordre.

Llavors només poden aspirar a ser reallotjades les famílies acceptades a la mesa?

I ni tan sols en aquests casos el reallotjament és mecànic. Primer han d’entregar tota la documentació perquè la valorin i els diguin si els falta algun paper o si són òptimes per a la mesa. I el més probable és que, en aquest període en què estan esperant un pis, que es pot allargar més de dos anys, es produeixi el desnonament. Llavors, o van a una pensió o alberg, o van a casa d’un familiar, o ocupen. No hi ha més alternatives.

Aquestes 450 famílies deuen ser la punta de l’iceberg…

Hi ha unes 600 famílies més que estan en pensions. Algunes provenen de la mesa, però d’altres no.

Una situació greu que tenim a Barcelona i de la qual no se’n parla massa són les famílies que viuen rellogades en una habitació, compartint pis amb altra gent. Són famílies que no poden pagar un lloguer i opten per això, però moltes vegades fins i tot els imposen restriccions pel que fa a l’ús de la cuina o del lavabo.

I quan la propietat decideix fer-les fora perquè prefereix tenir un únic inquilí, se’n van al carrer i no poden accedir a la mesa d’emergència, perquè no han patit un “desnonament’” com a tal. Moltes vegades acaben en pensions perquè tenen un informe de vulnerabilitat dels serveis socials, però insisteixo, no pots tenir famílies vivint així ad eternum! Jo puc entendre que l’administració estigui desbordada, perquè la situació és molt bèstia, però els moviments socials som els que més propostes ideem per fer-hi front.

Propostes com ara?

Doncs potser els habitatges de titularitat pública es poden rehabilitar com a apartaments temporals dignes i amb tots els serveis, per exemple. O potser les administracions poden llogar pisos del mercat. Això faria que les famílies sortissin de l’agonia. De moment, l’Ajuntament de Barcelona només ha impulsat les promocions dels contenidors APROP, que valorem molt positivament, però van molt lents.

Alguns partits polítics van criticar la iniciativa, argumentant que la solució hauria de ser mobilitzar el parc d’habitatge buit censat enlloc de fer ús d’aquesta mesura.

Nosaltres vam anar a veure els APROP amb els usuaris i estaven encantats, perquè venien de situacions molt complicades. Demanàvem solucions ràpides i no ho han estat, perquè des de l’anunci fins que s’han fet els primers pisos contenidor han passat 4 anys, però com a mínim és una alternativa digna i hi estem d’acord.

Ha de ser una mesura transitòria -mentre a les famílies no els assignin un pis-, és clar, però se n’han de fer molts més. Calen més mesures valentes i imaginatives.

L'entrada «Les ocupacions són un tabú» ha aparegut primer a Carrer.

Per això, la Llei reserva expressament les competències d’urbanisme a l’administració pública i prohibeix que l’exercitin els particulars, i també prohibeix que l’ordenació urbanística de les ciutats generi descohesió social i dispersió territorial (articles 2 i 3 de la llei d’Urbanisme de Catalunya).

I per assegurar encara més aquesta finalitat, la Constitució obliga a fer que l’activitat econòmica se subordini a la funció social, que considera que és un límit obligatori del dret de propietat (article 33), i imposa l’obligació que les plusvàlues urbanístiques reverteixin sempre i sense excepció en tota la comunitat (article 47).

Forçats a marxar
No obstant això, sabem avui que, en ciutats com Barcelona, en l’última dècada el ritme de creixement dels lloguers de l’habitatge ha superat més d’un 15%, en general, el ritme de creixement dels salaris. Això ha fet que en moltes zones el preu dels lloguers s’hagi equiparat al salari dels seus habitants, o que fins i tot els hagi superat.

I si un ha de pagar tot el que guanya al mercat immobiliari per una cosa tan bàsica com és l’habitatge, allò que succeeix és que es veu forçat a marxar a una altra ciutat en la qual els lloguers siguin més baixos. I on ho seran? Doncs, en les que estiguin més lluny de la ciutat encarida i pitjor comunicades amb ella. El lloc que deixa l’habitant que es veu obligat a marxar només el podrà ocupar algú més ric, capaç de pagar l’alt lloguer que el mercat ha imposat en l’habitatge vacant.

Així, la societat del benestar retrocedeix perquè qui continua treballant a la ciutat per un sou que no li permet ja viure en ella, empitjora la seva qualitat de vida en complicar-se-li amb trasllats, cada vegada des de més lluny. A més, la Llei s’incompleix perquè amb la marxa de qui ja no pot pagar els lloguers alts es genera dispersió territorial i amb l’arribada només dels que sí que són capaços de fer-ho, es genera descohesió social, perquè deixa de conviure a la ciutat gent amb diferent capacitat de renda.

Però, sobretot, la Llei s’incompleix perquè l’administració pública ja no és qui estableix el model d’ordenació urbanística a la ciutat encarida, sinó que qui ho fa és el mercat immobiliari, que anteposa la seva activitat econòmica a l’interès general i elimina la funció social com a límit del dret de propietat.

Sabem, també, que aquesta situació s’accelera quan la inversió pública destinada a la millora dels barris degradats encareix el preu dels habitatges que es beneficien d’aquesta millora. Es produeix amb això un nou incompliment de la Llei, atès que els propietaris d’aquests habitatges són els que patrimonialitzen en exclusiva les plusvàlues urbanístiques generades amb diners públics, en lloc de fer-ho tota la comunitat, com exigeix la Constitució.

Davant això, la Llei d’Urbanisme estableix mecanismes de correcció. Diu que per a garantir l’exercici de les competències urbanístiques i el compliment de totes les normes imperatives sobre aquesta matèria, les administracions poden redactar instruments de planejament, de gestió urbanística i poden, també, “intervenir en el mercat immobiliari” (article 2 de la Llei d’Urbanisme de Catalunya).

Si és així, des de l’urbanisme existeix plena habilitació legal perquè les administracions públiques, en exercici de les seves competències urbanístiques, puguin limitar les rendes de lloguer quan s’acrediti que les que imposa el mercat només per assegurar l’optimització del seu benefici, comporten un model d’ordenació urbanística que genera dispersió territorial i descohesió social.

La manera de fer-ho és establir un índex de referència dels preus de lloguer que esdevingui obligatori en els casos demostrats en què els increments desenfrenats d’aquests preus produeixen aquestes conseqüències prohibides.

El planejament urbanístic ha de definir aquests àmbits de limitació obligatòria de les rendes de lloguer, que hauran de regir fins que el mercat es corregeixi i s’adeqüi a la realitat social a la qual està subordinat.

Aquest índex ha de ser adequat per permetre el benefici lògic de l’activitat immobiliària, però no l’especulatiu que pretén i que està rigorosament prohibit per la Constitució i, a més, hauran d’establir-se els mecanismes d’actualització necessaris perquè ningú no hi perdi i l’equilibri es mantingui. De fet, es tracta que el mercat actuï tal com ho feia fa dècades, abans que tots admetéssim que podia desbocar-se en el seu propi benefici i en contra del de tots els altres.

Afavorir el benefici general
El planejament ha de delimitar també les àrees de reforma urbana per a la millora dels barris i afectar els habitatges inclosos en aquestes àrees a les càrregues urbanístiques que la llei preveu per a tota actuació urbanística, inclosa la que es faci en sòl urbà ja consolidat.

Aquestes càrregues s’han de cenyir als costos de l’actuació i a la cessió a la comunitat de part de l’aprofitament lucratiu, que en el cas de les actuacions de reforma urbana serà part de l’aprofitament existent però millorat, com ja es fa a la Comunitat Valenciana, que el fixa en un 5%.

Això no significa que sempre s’hagi d’exigir als propietaris dels habitatges contribuir a tals càrregues, perquè podria succeir que les millores que els barris necessiten no s’arribin a plantejar per falta de capacitat econòmica dels seus veïns per afrontar-les. El que significa és que aquestes càrregues s’hauran d’exigir sempre que els propietaris pretenguin patrimonializar en el seu exclusiu benefici un esforç que és de tots, intentant vendre o llogar el seu habitatge a preus alts gràcies a la millora que la reforma urbana ha reportat a les seves finques.

L’urbanisme fa temps que ha donat la recepta de com actuar. Només cal atrevir-se a cuinar-la.

Pablo Feu és advocat, membre de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona

L'entrada La clau de volta és l’urbanisme ha aparegut primer a Carrer.

Pàgines 2, 3, 4 i 5
D’entrada: la lluita per la municipalització de l’aigua
– Una gerra d’aigua freda (Quim Pérez, Dante Maschio i Míriam Planas, membres d’Aigua és Vida)
– Les ombres d’Agbar (Marc Font)
– Ángel Simón, l’aiguader que només es mulla en privat (Eloi Latorre)
– Agbar vol explicar-nos el rebut de l’aigua (Albert Recio, vicepresident de la Favb)
Il·lustracions: Ricardo Hermida-Sr. Plástiko / Manel Puyal)

Pàgina 6
Publicitat

Pàgina 7 i 8
Crònica
– La Sagrada Família tensa el barri (Cristina Palomar)

Pàgina 8
Crònica
– Zona de Baixes Intencions (Lluïsa Cendón, membre d’Eixample Respira / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 9
Crònica
– Noves tarifes del transport, més llums que ombres (Georgina Montesinos, enginyera de camins i tècnica de mobilitat de la PTP / Fotografia: Joan Morejón)
En 5 paraules:
– 287 habitatges públics buits; Neix el Sindicat de Curadores; Can Ricart no pot esperar; Mesura salomònica per acontentar el Macba; Agbar, imparable; L’Ajuntament es desfà completament de la funerària

Pàgina 10
Crònica
– El Zoo de Barcelona, en la cuerda floja (Luis Caldeiro / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 11
Crònica
– Rèquiem per un jardí sense nom (Meritxell M. Pauné / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 12
Opinió
– Editorial: El Besòs clama actuació pública
– El ninot de El Roto
– En record de David Caminada (Il·lustració: Fer)
– La veu de les associacions: SOS patrimoni industrial (grup de Memòria i Patrimoni de l’AV del Poblenou); L’Objectiu 0,7%, 25 anys després (El Rebrot, revista de Verneda Solidària)

Pàgina 13
Opinió
– La cambra fosca: 27 anys d’impunitat per a l’assassí de Pedro Álvarez; La Sagrada Família expulsa l’esplai Antoni Gaudí; El fiscal anticorrupció demana 5 anys de presó per a Antoni Vives
– En positiu: El Castell de Montjuïc acull l’exposició Viure a Montjuïc. Memòries d’un barraquisme oblidat

Pàgina 14
Opinió
– Les ampliacions del port i l’aeroport de Barcelona s’han d’aturar (Plataforma Zeroport / Fotografia: Dani Codina)
– Kiosk: Joan Margarit dedica un poema a Barcelona (Tinta Libre)
– Rauxa: 25 anys sense el Perich (Redacció)

Pàgina 15
Dossier: El dret a l’habitatge, un repte descomunal i necessari
– L’habitatge, dret o mercat? (Jaume Artigues, arquitecte i membre de la comissió d’habitatge de la Favb / Fotografia: Albert-9 Barris Imatge)

Pàgina 16
Dossier: El dret a l’habitatge, un repte descomunal i necessari
– El 30% a Barcelona, reflexions un anys després d’una victòria (Grup Motor del 30% a Barcelona: PAH de Barcelona, ABDT, Sindicat de Llogateres, Observatori DESC, Favb / Fotografia: Albert-9 Barris Imatge)

Pàgina 17
Dossier: El dret a l’habitatge, un repte descomunal i necessari
– Una iniciativa compartida per a un pacte imprescindible (Ana Menéndez, presidenta de la Favb / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 18
Dossier: El dret a l’habitatge, un repte descomunal i necessari
– La clau de volta és l’urbanisme (Pablo Feu, advocat i membre de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona / Fotografia: Joan Linux-9 Barris Imatge, Ignasi R. Renom)

Pàgina 19
Dossier: El dret a l’habitatge, un repte descomunal i necessari
– Entrevista: «Les ocupacions són un tabú», Lucía Delgado, portaveu de la PAH de Barcelona (Laura Aznar / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàgina 20
Dossier: El dret a l’habitatge, un repte descomunal i necessari
– Un milió de desnonaments després (Diana Virgós, membre del Sindicat de Llogateres / Fotografia: Albert-9 Barris Imatge)
– Kiosk: Tenim motius per ser optimistes en la lluita pel dret a l’habitatge? (Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogateres, publicat a la revista Justícia Global de Crític)

Pàgina 21
Dossier: El dret a l’habitatge, un repte descomunal i necessari
– Entrevista: «Petits propietaris actuen amb la mateixa mala llet dels fons voltors», Aitor Terradellas, membre de l’Oficina d’Habitatge Popular de Gràcia (David García Mateu / Fotografia: Dani Codina)

Pàgina 22
Dossier: El dret a l’habitatge, un repte descomunal i necessari
– «La majoria de dones sense llar han patit agressions sexuals» (Anaïs Barnolas / Fotografia: Col·lectiu Lola no estás sola)

Pàgina 23
Dossier: El dret a l’habitatge, un repte descomunal i necessari
– Los tres contenedores (Jesús Martínez / Fotografia: Marc Javierre, Cristina Palomar)

Pàgina 24
Dossier: El dret a l’habitatge, un repte descomunal i necessari
– Lluitadors per l’habitatge a la Barcelona dels anys 30 (Manel Aisa, president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular)

Pàgina 25
Carrers
– La incertesa «nega» la Ponderosa (Matías Iturbides)

Pàgina 26
Publicitat

Pàgina 27
Carrers
– La «Prospe» posa al mapa la vaga de la Harry Walker (Vicent Canet / Fotografia: Francesc Barbé-9 Barris Imatge)

Pàgina 28
Carrers
Llibres: El gran negoci de la mort, comentari al llibre de Pere Ortega Dinero y militarismo (Jordi Foix)
Exposicions: Càmera i ciutat o el discret encant de la burgesia, comentari a l’exposició Càmera i ciutat (Marc Javierre)

Pàgina 29
Carrers
Llibres: Retaule coral d’històries de la ciutat, comentari als llibres Històries de Barcelona i Guia del Rec Comtal (Ignasi Franch)
Llibres: Partir de la ficció per parlar de la realitat, comentari al llibre Barcelona nua (Ignasi Franch)

Pàgina 30
Carrers
– Punts de distirbució de Carrer
– És Tira: Azagra i Revuelta
– Contra l’aval europeu a les «devolucions en calent» (Consell Municipal d’Immigració de Barcelona)

Pàgina 31
Carrers
– La Favb informa: El moviment veïnal de Sant Martí elabora un pla de futur
– El cor robat: «En altres districtes l’Ajuntament ha recuperat terrenys com els dels horts del carrer Maladeta de Porta», Albert Villacampa, president de l’AV de Porta (Catherina Azón / Il·lustracions: Manel Puyal)
– Revistes de barri: A tot el barri, revista de l’AV de Prosperitat; La Veu, revista de l’AV de Sant Martí de Provençals; L’Antònia, revista del barri de Sant Antoni

Pàgina 32
La del darrere
– Parlant del carrer i de la ciutat: «A la Maquinista vaig descobrir què era la consciència de classe», Montse Milà, activista veïnal i sindical (Marc Villoro / Fotografia: Dani Codina)
– Sal i pebre: Eloi Badia barreja naps i cols (Zeta)
– L’acudit: Jordi Lapedra

L'entrada L’habitatge, dret o mercat? ha aparegut primer a Carrer.