El projecte va començar amb mal peu perquè la crisi va fer-ne endarrerir els treballs. De fet, l’aparcament va caure de la llista i de les cinc fases bianuals previstes només se n’ha fet la primera, que inclou l’escola El Petit Príncep i una part del parc que es coneix entre el veïnat com a Ca n’Oliva. La segona fase resta aturada des del 2015. El projecte de zona verda, aprovat en època de l’alcalde Xavier Trias, es va obrir al veïnat fa sis anys sense acabar. L’aleshores regidor del districte, Eduard Freixedes, insistia que el parc era una “prioritat del mandat per millorar la vida del veïnat” però s’oblidava de la resta del paquet.

Oblit institucional
De tot el projecte, el que indigna més el veïnat és l’oblit institucional per reubicar la setantena de famílies afectades per les expropiacions, sobretot les de les cases dels carrers Trinxant i Tomàs Padró. El primer dels blocs, conegut amb el nom tècnic d’AA1-A2, no s’ha construït encara i ni tan sols se n’ha adjudicat el projecte malgrat que al 2015 va culminar el procés d’expropiació del terreny. De fet, només cal donar un tomb per la zona per veure l’estat dels habitatges. Pujant pel carrer Tomàs Padró, a mà esquerra apareixen les cases baixes del número 3 amb sostre d’uralita i greus problemes d’humitat. Els inquilins han anat marxant i el propietari fa anys que fa obres de millora perquè tot està pendent de ser expropiat.

Un dels veïns afectats, que no vol donar el seu nom, lamenta l’oblit del consistori. “Sembla que no els importem. Deuen pensar que som un grapat de vells i que no val la pena amoïnar-s’hi perquè ens morirem ràpid”, assegura. Viu des de fa 40 anys en uns baixos de renda antiga amb greus problemes d’humitat. Més amunt hi ha un solar on s’entreveuen unes barraquetes fetes amb cartrons i plàstics. Passat el solar, que s’ha convertit en un cau de brutícia i rates, i seguint el camí de les formigues dibuixades en una de les parets, s’encadenen una sèrie de casetes baixes, algunes tapiades i altres ocupades, que s’aguanten dretes de miracle.

El mateix passa amb les cases de Trinxant, també pendents d’expropiar. A totes es veuen els estralls de la humitat, que afecta parets mitgeres, teulades i façanes. Pujant pel carrer s’alternen les cases reformades pels propietaris amb les que no, molt degradades i habitades per inquilins amb contracte verbal o de local, o directament ocupades. Al 2009 Narváez va explicar als veïns que no calia que rehabilitessin els habitatges perquè l’expropiació es faria ràpid. Alguns se’l van creure i altres no. Per això, al greuge històric s’hi afegeixen ara els interessos divergents dels afectats. I és que mentre els inquilins reclamen les expropiacions, els propietaris volen ser desafectats.

Escàndol amb pocs afectats
L’AV Clot-Camp de l’Arpa i el Sindicat d’Habitatge del barri són els que centralitzen la lluita perquè el pla Trinxant-Meridiana sigui una realitat després de tants anys de promeses incomplertes.

El portaveu de l’entitat veïnal, Miquel Catasús, lamenta que ningú els fa cas perquè “és un escàndol que afecta poca gent, la majoria persones grans que s’estan morint”. El resum que fa Catasús de la situació sembla digna del surrealisme de Buñuel: “L’Ajuntament fa un pla que incompleix de forma reiterada i entrem en una dinàmica perversa perquè els propietaris no sols no inverteixen en els habitatges sinó que demanen a l’AV que pressionem el consistori perquè els expropiï.”

Des de l’entitat veïnal es veu un despropòsit que el projecte de construcció del primer dels edificis que acolliran el veïnat expropiat encara no estigui adjudicat i exigeix que les obres comencin aquest mandat. Catasús recorda que el Camp de l’Arpa del Clot és un barri molt envellit amb una necessitat molt gran d’espais verds, pisos de lloguer i equipaments per a joves i gent gran. A més, s’hi afegeix el fet que hi ha molts habitatges afectats per projectes urbanístics que mai han vist la llum, com ara el que pretenia connectar Provença amb l’avinguda Meridiana a través de Degà Bahí.

El trimestre que ve o el següent
La culminació del procés d’expropiació per fer el bloc AA1-A2 fa sis anys va fer tornar les esperances al barri, però va ser endebades. Amb el primer govern d’Ada Colau, les entitats veïnals esperaven tenir un bon interlocutor i més tenint en compte que el regidor del districte de Sant Martí, Josep Maria Montaner, era també el responsable d’habitatge del consistori. Tanmateix, les excuses i el silenci administratiu es van anar alternant fins al 2018, any en què l’edifici es va incloure finalment en el pla municipal de promocions d’habitatge públic.

Però l’alegria dura poc a la casa del pobre i l’edifici mai va veure la llum. A cada pregunta, la resposta era sempre la mateixa: el trimestre que ve. Amb el segon mandat de Colau, les coses s’han complicat més per la irrupció de la Covid-19. Tampoc no ha ajudat gaire que el nou regidor del districte, David Escudé, sigui del PSC mentre que Habitatge segueix en mans dels Comuns.

En el Pla d’Actuació del Districte (PAD) del 2019, on apareixien diverses promocions d’habitatge en altres barris, el bloc del Camp de l’Arpa no sortia enlloc i els intents de l’AV Clot-Camp de l’Arpa d’afegir-ho a la llista en el procés participatiu del PAC-PAM va caure en sac foradat per culpa de la pandèmia. L’última notícia sobre el bloc és que el projecte s’aprovarà aquest mandat, però les obres no començaran fins al següent.

L'entrada Pla Trinxant-Meridiana, el més calent, a l’aigüera ha aparegut primer a Carrer.

L’exemple més clar d’aquesta aposta continuista, que veu l’espai públic com una màquina de fer diners amb el turisme en detriment d’usos més veïnals, és la polèmica subhasta del 19 d’octubre passat, que ha suposat un ingrés a les arques de l’Estat de prop de 78 milions d’euros.

Els 26 espais subhastats pel ministeri d’Hisenda es van donar en concessió a l’Ajuntament de Barcelona durant 30 anys coincidint amb la preparació de la ciutat per acollir els Jocs Olímpics del 1992. Durant tres dècades, el consistori ha estat el responsable de mantenir l’entorn en condicions amb inversions periòdiques per fer front a l’ús intensiu d’un espai públic dedicat a l’oci privat, sobretot nocturn. El paquet que sortia a la venda per un import inicial de 68,3 milions d’euros incloïa les discoteques Pachá i Catwalk, el Casino de Barcelona, les galeries comercials, l’aparcament, la benzinera de la ronda Litoral i el McDonalds. Fora en quedaven els bars més pròxims al Consell Superior d’Investigacions Científiques -de lloguer per un temps indeterminat- i els xiringuitos del Besòs.

Silenci del consistori
El silenci al voltant d’aquesta operació el va trencar el moviment veïnal. Les entitats de la Barceloneta i de Vila Olímpica -amb el suport de la Confavc i la Favb– denunciaven la venda i carregaven contra el govern municipal per “mirar cap a l’altra banda”. Els portaveus Manel Martínez i Jordi Giró van retreure a l’alcaldessa, Ada Colau, els oblidats compromisos electorals per a aquest espai un cop vençuda la concessió i també “haver cedit a les imposicions” de l’Estat. “Aquesta operació no compleix amb els compromisos adquirits en el mandat anterior, on es presumia de canviar els usos i d’un gran acord amb el govern de l’Estat per assolir-ne la gestió”, apuntaven recordant el cas del Port Olímpic.

Les peticions de les associacions veïnals eren clares: aturar la subhasta, fer valdre el dret de l’Ajuntament de Barcelona com a únic concessionari dels lots subhastats, recuperar la gestió de l’espai litoral barceloní i fer-lo encaixar en el Pla Litoral, i que es tinguessin ben presents els interessos veïnals amb una interlocució directa. “Ningú discuteix la legitimat de l’Estat. Critiquem la inacció municipal”, van assegurar. Tanmateix, les seves demandes van caure en sac foradat des del primer moment, ja que la interlocució amb el consistori ha estat pràcticament nul·la al marge de dues reunions telemàtiques organitzades a corre-cuita per l’equip del regidor de Presidència, Jordi Martí, que han enrarit encara més l’ambient.

Segons Jordi Giró, és “lamentable” que el govern municipal no hagi mogut fitxa per frenar una “operació especulativa”, que afecta una zona molt singular del front litoral barceloní, malgrat haver tingut tres possibilitats de fer-ho des que el 2018 l’advocacia de l’Estat va emetre un dictamen a favor de la venda contra el qual es podia presentar recurs. Mentrestant, en plena polèmica, Martí es va limitar a sortir al pas dels retrets veïnals negant que el consistori tingués alguna opció d’evitar la subhasta estatal. També va etzibar a les entitats veïnals que amb qui havien de parlar era amb el govern central, cosa que han fet presentant una bateria de preguntes al Congrés dels Diputats a través de dos grups parlamentaris.

Sense marge de maniobra
I mentrestant va arribar el dia de la subhasta i tothom es va quedar amb un pas de nas quan els propietaris de l’Hotel Arts van comprar 24 dels 26 lots pagant al comptat i deixant sense marge de maniobra la resta d’aspirants, la majoria d’arrendataris dels locals en venda que tenien dret preferent de compra. Sota el paraigües de la societat mercantil Hotel Vila Olímpica SA, el propietari de l’Hotel Arts va rebentar la venda oferint per alguns locals fins a tres vegades més que el preu de sortida. La subhasta –opaca i caòtica– va acabar ràpid. La sala es va omplir ràpid i per raons de seguretat la majoria d’assistents -entre ells molts periodistes i veïns- es va quedar al carrer.

Segons explica Giró, l’operació per “malvendre el nostre patrimoni” és més complicada del que sembla perquè no està del tot tancada. Alguns arrendataris que tenien dret de compra i no el van poder exercir en condicions el dia de la venda han presentat recurs i el tema està ara en mans de la justícia tot i que ningú espera grans notícies. A més de la via judicial oberta, hi ha el fet que la subhasta de locals del front marítim no ha acabat. De fet, la que es va fer l’octubre passat és només la primera fase i encara queda per resoldre què es farà amb els locals situats cap a la banda de l’Hospital del Mar i les galeries comercials que hi ha davant de la Torre Mapfre. “La que vindrà després serà encara més especulativa” vaticina Giró.

Licitació errònia, segons Janet Sanz
El rebombori que va provocar la subhasta va servir a l’oposició per disparar contra la tebior del govern Colau fins el punt que a la roda de premsa veïnal convocada el 17 de novembre per exigir la impugnació de la subhasta hi van assistir des de republicans a ciutadans. Des del dia de la polèmica venda, l’única que s’havia pronunciat públicament sobre la licitació “errònia” dels locals havia estat la tinent d’alcaldia Janet Sanz. La responsable d’urbanisme va criticar l’operació amb la boca petita i va assegurar que el consistori exerciria “tota l’autoritat” per garantir els usos públics del front marítim trossejat i venut al millor postor. També va advertir el grup hoteler que “haurà de fer una proposta que no plantegi la privatització de cap metre més del que avui ja són negocis”.

Tanmateix, l’advertiment de Sanz sonava estrany. El poc interès demostrat pel consistori des del primer dia per aturar aquesta operació ha suscitat algunes preguntes, entre elles si l’Ajuntament de Barcelona té alguna mena d’acord amb Madrid que no ha explicat a les entitats veïnals o, encara pitjor, si no en té cap i deixa fer. Algunes fonts apunten que el silenci té a veure amb la negociació pendent respecte a la cessió d’altres espais lliures d’activitat econòmica que queden entre la Barceloneta i el Fòrum, entre ells els terreny del zoo marí, un altre projecte milionari fallit de l’alcalde Hereu, però l’hermetisme institucional segueix sent total.

Complex d’oci per al turisme de luxe
L’avidesa del grup Archer Hotel Capital per quedar-se amb els lots subhastats tindria una explicació: convertir la zona en un gran complex d’oci per al turisme de luxe amb accés directe a la platja i revaloritzar l’hotel en cas de voler-lo vendre més endavant. Darrere d’aquest grup hoteler s’hi amaguen dos fons d’inversió: l’holandès ABP i el GIC, de Singapur. Poc després de la subhasta, el grup hoteler feia públic un comunicat en què es comprometia a acabar amb els problemes de seguretat, soroll i conductes incíviques provocades per “activitats d’oci, culturals i gastronòmiques per a totes les franges d’edat”. Malgrat la pandèmia, la ciutat no ha perdut del tot la lluentor en el mercat especulatiu internacional. La milionària promoció de la marca Barcelona feta des de les institucions públiques en perjudici d’altres sectors de la població local continua.

El Pla Litoral de Barcelona, guardat en un calaix
El Pla Litoral de Barcelona, un pla estratègic dels espais litorals de la ciutat elaborat per Barcelona Regional per donar resposta a un model de transformació del front marítim “que mostra símptomes d’esgotament”, sembla que hagi perdut part del seu sentit. El document, redactat fa tres anys, criticava el model econòmic imposat al front marítim barceloní i el resumia en “l’existència de dinàmiques de gentrificació, la pèrdua d’activitats tradicionalment relacionades amb la mar i la implantació d’usos privatius en espais de caràcter públic”. El pla, redactat amb l’objectiu d’acabar amb els casos d’incivisme i inseguretat provocats per un model d’oci nocturn dirigit bàsicament al turisme, pretenia “reconquerir el front litoral com a espai públic de qualitat”.

L'entrada Es ven front marítim al millor postor ha aparegut primer a Carrer.

La Neus viu a Sagrada Família i a la seva finca els lladres han intentat robar tres vegades aquest últim any. El primer cop van destrossar la porta del carrer, però no van passar d’aquí. Al segon intent van trencar els panys de les portes que donen al pati de llums i el soroll va alertar els veïns. L’última vegada es van amagar a l’escala i com que no van poder entrar en cap habitatge van destrossar els extintors i van cremar les catifes dels replans.

El Pere Muñoz viu en un àtic al Clot i també s’està plantejant posar a casa algun sistema de seguretat perquè a un conegut li van entrar a robar per la terrassa. La comunitat de propietaris va decidir instal·lar fa un any càmeres de videovigilància a l’entrada davant del temor a robatoris, però això no ha frenat els lladres.

“Són dues escales i al llarg del dia hi passa molta gent. Vivim fora part de l’any i tenim por que ens ocupin l’habitatge. No ens havíem sentit mai tan insegurs”, admet emprenyat. Després de fer números ha decidit no contractar cap servei privat i reforçar porta i finestres amb reixes.

La primera preocupació
Ningú està immunitzat davant del bombardeig constant de notícies sobre robatoris i agressions als carrers de Barcelona d’aquests últims mesos.

Ho demostra l’última enquesta de serveis municipals del 2019 que es va presentar el 9 d’octubre passat. La inseguretat, amb un 17,1%, se situa com a primera preocupació dels barcelonins en vuit districtes de la ciutat. Només a Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi els preocupa més l’habitatge i la neteja, respectivament. Segons l’enquesta, Ciutat Vella és el districte on més creix la preocupació seguit de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí.

En un escenari que interessadament s’ha comparat amb el Bronx és impossible mantenir-se al marge de la polèmica i les empreses de seguretat ho saben, per això han augmentat exponencialment la publicitat dels seus productes dirigits a particulars als mitjans de comunicació.

La sensació d’inseguretat és difícil de controlar un cop aquesta percepció subjectiva s’instal·la al nostre pensament i el resultat és que està generant un lucratiu negoci que no para de créixer. Les notícies sensacionalistes sobre robatoris en un determinat barri s’han convertit en la seva millor publicitat i, a més, és gratuïta.

Tendència a l’alça del sector
Segons l’informe de l’Observatori Sectorial DBK sobre les companyies de seguretat privada a Espanya, aquest sector va generar el 2017 un volum de negoci de 4.315 milions d’euros, cosa que suposa un augment del 5% respecte a l’any anterior.

De tots els serveis, el que més factura és l’àrea de sistemes electrònics de seguretat amb un valor de mercat que supera els 1.400 milions d’euros. Segons l’estudi, les previsions d’evolució a curt i mitjà termini “apunten a un manteniment de la tendència a l’alça en un context d’augment del consum privat i de desenvolupament de nous productes i serveis”. A això s’hi afegeix la creixent concentració en les cinc companyies líders. El 2017 sumaven el 58% de valor total del mercat.

Tyco, Prosegur i Securitas Direct són les tres empreses que dominen el mercat de la seguretat privada a Espanya.

La primera, originària dels Estats Units, va aterrar de la mà de l’empresa de seguretat ADT. Prosegur és espanyola i porta en el sector des del 1976. Pel que fa a Securitas Direct, és d’origen suec i gràcies al proveïdor de tecnologia Verisure, amb qui treballa exclusivament, lidera el mercat europeu d’alarmes per a habitatges i negocis.

L’any 2011 va ser adquirida pels fons d’inversió nord-americans Bain Capital i Hellman & Friedman amb l’objectiu d’expandir-se per Llatinoamèrica. El 2014 va arribar als 700.000 clients a Espanya i quatre anys després ja superava el milió. El seu volum de negoci supera ja els 500 milions d’euros.

Una agressiva captació de clients
La via més senzilla per obtenir informació sobre serveis de seguretat per a la llar és l’accés on-line.

L’esquer és l’enllaç per calcular-ne el cost. Tanmateix, després d’omplir un qüestionari amb les característiques bàsiques del teu habitatge -tipologia, localització, nombre de persones, horaris- no només els facilites dades sensibles, sinó que no reps la informació sol·licitada per poder-la comparar amb altres empreses del ram. “El que reps és la trucada d’un comercial que s’ofereix a venir al moment a casa teva per informar-te”, explica la Paquita Suñer, veïna de Sant Andreu que ha patit dos robatoris a la seva botiga.

La tècnica del comercial és aconseguir que cada visita sigui una venda perquè treballa en unes condicions de gran precarietat. “Sense quasi adonar-te’n ja t’ha venut el paquet de seguretat perquè abans t’ha explicat mil i una formes de robar-te.

T’ofereixen descomptes que caduquen en mitja hora i et calculen el rebut que pagaràs cada mes sense explicar-te clarament el cost total del sistema”, afirma la Paquita. Pel cap baix és un pagament que supera els 350 euros (amb totes les rebaixes que diuen que t’apliquen) i després quotes mensuals de 52 euros. Així és com, per exemple, Securitas Direct s’ha convertit en el líder a Espanya en la instal·lació d’alarmes.

La presència d’aquests sistemes dins de casa planteja en algunes famílies un debat sobre la violació de la intimitat, ja que el servei inclou càmeres que fan fotografies en punts estratègics de l’habitatge. El debat sobre més seguretat genera controvèrsia perquè sempre implica menys llibertat.

A més, les noves tecnologies estan ajudant molt a fer que el sector segueixi expandint-se. Des d’aplicacions al mòbil que et permeten controlar el sistema fins a càmeres de vigilància amb intel·ligència artificial i inhibidors de freqüències. El futur d’aquesta indústria és prometedor i passa per convertir les centrals receptores d’alarmes en centres de coordinació i gestió.

L'entrada La teva por és el seu negoci ha aparegut primer a Carrer.

L’actual consistori, tot i les seves promeses verbals i la seva presumpta implicació a favor dels veïns i en contra dels corruptes, tampoc no ha sigut capaç de tirar enrere la modificació del Pla General Metropolità (PGM) que hi fa possible la construcció d’un hotel. Les tres finques catalogades que havien d’anar a terra per fer l’hotel continuen embolicades en xarxes per evitar que caiguin pedres. Per dins encara deuen estar pitjor, perquè des del 2010 que estan sense ús i abandonades.

Potser l’Ajuntament tem que el dia que es reverteixi el planejament, haurà d’indemnitzar el promotor de l’hotel. Oliva Hotels va arribar a estimar en cinc milions d’euros les pèrdues per no haver-hi pogut construir, unes pèrdues calculades sobre uns hipotètics guanys que el promotor tenia coll avall i que de moment no ha pogut abastar.

I l’altre serrell indesitjable d’aquesta trista història és que el moviment veïnal haurà de pagar les costes judicials d’un procés que no hauria d’haver existit mai si els responsables polítics d’Urbanisme (de l’Ajuntament i de la Generalitat) haguessin actuat realment a favor del bé comú, com van al·legar en la seva defensa durant el judici. Les costes s’estimen en uns 15.000 euros, i com que l’associació que va interposar el recurs de cassació està en via morta, aquests diners els haurà de pagar la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes. La líder veïnal Maria Mas, que ha estat en aquesta lluita des dels primers anònims que alertaven d’una fosca operació per construir un hotel, proposa fer un Verkami per recollir els diners.

El penúltim episodi d’aquest culebrot és la sentència que va dictar l’any passat el Tribunal Suprem confirmant la de l’Audiència de Barcelona del maig del 2014 i rebutjant el recurs de cassació que van interposar el ministeri fiscal, la fundació privada Orfeó Català Palau de la Música i l’Associació de Veïns per a la Revitalització del Casc Antic. Però, curiosament, admet el recurs que van interposar Millet i Montull en contra de la sentència que els condemnava a penes menors de presó i multes. I és per aquesta darrera resolució del Tribunal Suprem que el moviment veïnal s’haurà de fer càrrec de les costes en perdre el recurs.

Joan Llinares, l’home encarregat de fer la neteja del Palau de la Música quan es va descobrir el lladronici de Millet i Montull, també s’ha pronunciat sobre aquestes costes que han de pagar els veïns. Carrer el va entrevistar a finals de l’any passat com a gerent de l’Ajuntament (càrrec que ara deixa per anar a l‘Agència Antifrau de València), poc abans que comencés el judici del cas Palau (no confondre amb el cas de l’hotel del Palau, perquè són dues causes diferents i dos judicis diferents).

En començar l’entrevista, Llinares ens va dir que el Tribunal Suprem havia legalitzat un suborn amb la sentència de l’hotel del Palau, i quan l’Andrés Naya li va recordar que el jutge de Barcelona que portava el cas va exigir a la Favb una elevada fiança per poder exercir l’acció popular, Llinares va qualificat aquesta penyora de vergonyosa: “Et castiguen per exercir l’acció pública”. Ara ell podria intercedir abans de marxar per tal que les costes que ha imposat el Tribunal Suprem les assumís l’Ajuntament de Barcelona, que és en definitiva el primer culpable de tot l’embolic de l’hotel del Palau. I potser caldria recordar que d’ençà la primera aprovació per construir l’hotel, molt poques coses han canviat a la cúpula d’Urbanisme municipal. I això malgrat que s’han succeït tres consistoris diferents i de tres colors polítics. L’escàndol va esclatar sota el mandat de l’alcalde Joan Clos (PSC) i durant mesos l’Ajuntament va continuar defensant la bondat del projecte i dient que es feia pel bé comú, fins que finalment el plenari va aprovar tirar enrere la modificació del PGM. En el següent consistori, presidit per Xavier Trias (CiU), el tema va tornar al plenari i es va ratificar l’anul·lació de la modificació.

L’actual Ajuntament, que és el que hauria d’haver actuat amb diligència, ha deixat les coses tal com estaven. És a dir, no ha fet res.

L'entrada L’hotel del Palau, cornuts i pagar el beure ha aparegut primer a Carrer.

Què ha portat Danelly Estupiñán a Barcelona?
He vingut a Barcelona a defensar els drets de les comunitats negres de Colòmbia. A Buenaventura hi ha una violació sistemàtica dels drets humans de les comunitats afro-colombianes. Després de tants anys de fer comunitat, ens trobem amb una desterritorialització que afecta la vida de les comunitats, i que té a veure amb les instal·lacions portuàries de la ciutat. Estem en ple procés d’incidència tant intern com en tots aquells països que tenen interessos econòmics a Colòmbia per garantir els nostres drets.

Vostè atribueix a la privatització del port de Buenaventura tots els mals, començant per la violència. ¿Quins són els principals actors del règim de terror que denuncia?
Els grups armats, tant guerrilles com paramilitars, però també l’Estat colombià i les empreses perquè darrere de cada conflicte hi ha un nou projecte econòmic. A Buenaventura es reprodueixen tots els tipus de violència que un es pugui imaginar. És una situació dramàtica que afecta tota la població i que existeix des de fa uns vint anys. S’ha legitimat la violència com una forma de vida i qui no ha patit desaparicions forçoses i assassinats assumeix que el comportament agressiu és l’únic que els garanteix la supervivència.

Buenaventura ocupa el segon lloc en la llista de ciutats més violentes del continent americà. ¿No és un problema fruit de la violència endèmica de Colòmbia?
No per ser colombians tenim un gen especial violent. És una situació que pateixen tots els països llatinoamericans i africans per la submissió als models econòmics que exporten continents com l’europeu. En el cas de Colòmbia, aquest esquema s’estén per tot el país, però sobretot en ciutats amb una gran biodiversitat i cultura. S’aplica una violència molt cruel amb un objectiu final: la consolidació de les grans plataformes econòmiques.

Què busca el capital a Buenaventura?
Recursos naturals per fer negoci. Recorre a la violència per tenir-los i estigmatitza les comunitats perquè crea una dinàmica de guerra que repercuteix en les víctimes.

Els grans problemes no són el conflicte armat i el narcotràfic?
No. El gran conflicte de Colòmbia és el model de desenvolupament que s’imposa i per aplicar-lo es creen diferents estratègies, començant per la violència. El gran gen de la violència a Colòmbia és el capitalisme perquè ens veu com a territoris d’abastiment.

Quin paper juga la “marca Barcelona” en aquest escenari?
El juga a través del Port de Barcelona i de l’empresa Terminal de Contenidors de Barcelona (TCB). Ells van comprar accions de TC-Buen, que és l’empresa de contenidors de Buenaventura i quan un compra les accions no només inverteix en un negoci, sinó que també compra les violacions de drets que s’estan produint en el marc de l’execució d’aquest port. La relació no és només econòmica perquè compromet gran part del patrimoni cultural d’una comunitat que estava allà abans del port. És fals dir que TC-Buen va arribar fa 40 anys a Buenaventura i que no hi havia ningú, perquè a la zona hi ha assentaments de població des de fa més de 80 anys.

I la consultoria de l’exalcalde Jordi Hereu?
La firma Steyco va fer un Master Plan de Buenaventura. Quan vam revisar la projecció a 50 anys vam descobrir que només contemplava el desenvolupament d’infraestructures portuàries i ignorava la comunitat. Sabem que hi ha un interès clar per fer realitat el projecte perquè s’han pagat molts diners a Steyco. I el més greu és que no s’ha consultat, sinó que s’està imposant.

Quina resposta han rebut del Port de Barcelona?
Durant la primera visita a Barcelona vam constatar que desconeixien el que estava passant. Es van interessar en la proposta de reparació que els vam fer arribar, però fins ara no hi ha hagut cap avenç. No s’atreveixen a verificar sobre el terreny el que està passant, prefereixen fer-ho a través de l’empresa.

Què demanen a la seva proposta de reparació?
Cal reubicar les cases més pròximes al port i més afectades per les obres, i reurbanitzar tota la zona. Cal descontaminar el mar i facilitar l’accés dels pescadors a les zones privatitzades. També demanem que es contractin treballadors de la comunitat i que la indústria del port no creixi més.

Una de les seves crítiques és que els beneficis no reverteixen sobre la comunitat.
És cert. Estem parlant d’un 80% de pobresa només a Buenaventura. Les xifres són molt elevades en comparació amb la resta del país i sempre es concentren en zones amb població negra, cosa que demostra el racisme institucional i estructural del país. Nosaltres només demanem que es compleixi el que diu la Constitució colombiana, començant pel dret a la consulta prèvia a les comunitats, que s’està violant sistemàticament.

Vostè ha estat amenaçada de mort diverses vegades.
L’any passat vaig rebre amenaces anònimes. Això afecta molt, però volem que les empreses i l’Estat colombià ens vegin com una possibilitat de construir conjuntament. Tenim la responsabilitat de fer-ho i no és res il·legal perquè estem exercint els drets que la Constitució ens reconeix com a ciutadans.

Què demanen al govern català i a l’Ajuntament de Barcelona?
Poden fer pinya amb el govern colombià per garantir els nostres drets, perquè no es tracta de ser solidaris sinó que aquí hi ha una responsabilitat que s’ha d’assumir. No és difícil fer-ho, només cal voluntat política.

Com venç la por?
Es venç amb dignitat, exercint i reclamant els teus drets. Es venç convencent que el que estem fent no només beneficia la comunitat negra indígena de Buenaventura. A Colòmbia patim un risc mediambiental altíssim i nosaltres oferim alternatives a aquest model de desenvolupament. A Buenaventura està Aigües de Barcelona (AGBAR) comprant aigua per vendre-la a Cali. No tenim temps de pensar en la por.

Amb quins ànims torna a casa?
Amb esperança. Seguirem molt atents al desenvolupament del protocol aprovat pel Parlament de Catalunya per supervisar l’impacte que provoquen les activitats internacionals de les empreses catalanes. Seguirem conversant perquè aquesta proposta inicial compleixi el termini fixat per a la seva posada en marxa. Hi ha una possibilitat de compensar els danys produïts a Buenaventura i alhora pressionar el govern colombià perquè n’assumeixi la responsabilitat.

Contra el Goliat de la ‘marca Barcelona’
Danelly Estupiñán no suporta el fred i no es treu els guants durant l’entrevista. Ha fet un viatge llampec des de Buenaventura (Colòmbia) a la inhòspita Brussel·les passant després per Barcelona per explicar la vulneració dels drets humans que pateix la seva comunitat per culpa de l’activitat portuària de TC-Buen, una empresa on tant el Port de Barcelona -a través de Transports de Contenidors- com la consultoria de l’exalcalde Jordi Hereu hi tenen una responsabilitat directa. És activista des dels 16 anys i la seva és una lluita de David contra Goliat, del ciutadà contra la cara més ferotge del capitalisme que representa la marca Barcelona, però també és un exemple de resiliència. Amenaçada de mort nombroses vegades, Estupiñán no es rendeix. Diu que no té temps de tenir por perquè ha de concentrar-se a reclamar el dret del seu poble a viure amb dignitat.

L'entrada «El gran gen de la violència a Colòmbia és el capitalisme» ha aparegut primer a Carrer.