Vam haver de bregar amb una doble desconfiança. Per una banda, la que el poder i els poderosos sempre senten vers el poble organitzat que vol exercir els seus drets, sigui quin sigui el dret l’existència del qual es reivindica, precisament exercitant-lo, i per l’altra la desconfiança del sistema judicial i els seus operadors davant l’acusació popular.

L’acció popular penal és una peculiaritat del sistema judicial espanyol, desconeguda més enllà dels Pirineus. És la particular forma de participació del poble en un dels tres poders de l’Estat que els il·lustrats espanyols van establir. Altres països van optar per l’elecció popular dels jutges, i altres pels judicis amb jurats populars. A Espanya es va optar per aquesta figura que té entrada a la seva història constitucional precisament amb la primera constitució, la de les corts de Cadis de 19 de març de 1812 i des de llavors, amb major o menor abast, ha estat present en tots els textos constitucionals espanyols.

La Pepa la recollia com a realitat preexistent i en limitava les funcions als casos de suborn i prevaricació dels jutges i magistrats en el seu article 255. Cal recordar que aquella constitució era la que també establia l’obligació dels espanyols d’ambdós hemisferis de ser justos i benèfics i que la finalitat del govern era la felicitat dels ciutadans. En fi, temps il·lustrats que no tornaran.

L’acusació popular, criticada en ocasió del seu exercici torçat per artefactes com Manos Limpias o Vox, corre seriós perill de quedar només en una possibilitat nominal en ocasió de l’aprovació de la nova llei d’enjudiciament criminal que torna a estar en mans d’una comissió d’experts, tal i com va passar amb la jurisdicció universal.

A la causa del Palau no ens hi volien. Ni el jutge, que va fixar una elevada fiança i l’obligació inicial de litigar amb la Diputació de Barcelona que vàrem poder evitar finalment, ni la fiscalia anticorrupció, que volia tenir el monopoli de la investigació, ni el consorci del Palau, que va tenir una actuació més aviat limitadora de la investigació, ni per suposat els acusats, que van intentar que no poguéssim formular el nostre escrit d’acusació.

Hi vam ser, i vam impulsar la investigació amb èxits i fracassos, en aquest darrer capítol cal recordar que no vam ser capaços de conduir la investigació cap als fons desviats de la subvenció del Ministerio de Cultura del govern Aznar per a la reforma del Palau.

Quant als èxits, sempre han de ser compartits i cal destacar per la seva importància la rigorosa i incansable tasca d’en Joan Llinares que, des de la seva direcció de crisi del Palau va anar subministrant al jutjat elements i documents que no havien estat trobats pels Mossos que van mantenir viva la ama de la investigació

Globalment, però, el fracàs va ser anterior i va ser-ho de tothom com a societat, ja que la llarga impunitat de què van gaudir tots els implicats va ser compatible amb, almenys, una denúncia anònima a Hisenda datada l’any 2002, en què s’alertava de la gran circulació de diner negre, de la doble comptabilitat i de la utilització de recursos públics per realitzar obres als habitatges particulars dels directius.

Escrutat el funcionament del Palau durant la instrucció i el judici, aquest nivell de coneixement venia d’alguna persona de dins del Palau, de dins de l’oficina de direcció. ¿Podem arribar a imaginar el grau de frustració del denunciant en veure que ningú no feia res després de cursar la denúncia? I, ¿per què no es va fer res?

Doncs resulta que a Espanya no es dona valor a les denúncies si són anònimes, i a més no es protegeix el denunciant per les represàlies que pugui patir, de tal manera que es desincentiva la principal eina contra la corrupció, ja que no és possible un cas de les dimensions del Palau sense que moltes persones en tinguessin coneixement, almenys parcial, de conductes i fets realment molt sospitosos.

El sovint glossat efecte “catàrtic” del cas Palau, sembla no haver estat tal, ja que en aquest aspecte no sembla haver produït ni la convicció social ni política de la necessitat de protegir els anomenats “alertadors” (neologisme que prové del francès lanceur d’alerte, i que els anglosaxons han batejat com whist-leblower), és a dir, aquelles persones que tenen coneixement de conductes corruptes i ho volen/ poden posar en coneixement de les corresponents autoritats de control.

I és que el 26 de novembre de 2019 es va publicar la Directiva 2019/1937 per a la protecció de les persones que informen sobre infraccions del Dret de la Unió, que pretén garantir una protecció efectiva i equilibrada als alertadors, i els estats membres disposen d’un termini de dos anys per adaptar les seves legislacions nacionals als requeriments de mínims de la Directiva. Aquesta obligació representa una oportunitat per posar negre sobre blanc el pretès efecte catàrtic del cas Palau, però no sembla que aquest tema estigui rebent l’atenció que mereix.

Ara mateix el silenci no només segueix essent més segur que la denúncia, sinó que és més ben vist. La implantació d’alternatives segures al silenci permetria impulsar un canvi cultural que reconegui el valor cívic de la denúncia en defensa d’allò que és públic i de tothom. L’aire de la gestió de la cosa pública també ha de ser respirable.

L'entrada Acusació popular, doble desconfiança i una oportunitat ha aparegut primer a Carrer.

Podem discutir si les penes són les més adequades. Podem lamentar que els representants de l’empresa corruptora hagin sortit indemnes, gràcies a la figura de la prescripció. Podem indignar-nos pels 6 milions que no s’ha pogut saber on han anat (gràcies al boicot dels bancs). Però, malgrat tot, és una bona sentència. I justifica l’esforç fet per les diverses juntes de la Favb, pels nostres advocats i per tota la gent que ens va donar suport econòmic i moral. Moltes persones que hem aconseguit una modesta però real victòria. Des de la Junta no podem més que agrair tota aquesta feina.

L’anunci de la resolució definitiva del projecte de construir un hotel és una segona bona notícia. Totalment merescuda per la lluita de les associacions del Casc Antic i el veïnat del barri.

El cas Palau és una lliçó sobre l’interès públic. Hem vist defensar-ho a Joan Llinares, l’administrador del Palau que va permetre documentar molts dels draps bruts de l’afer. També en l’actuació curosa dels representants de la justícia, que han dictat una sentència raonada i informada.

A l’altra banda, els saquejadors d’allò públic.

Els Millet i Montull que van comptar amb la complicitat, com a mínim passiva, dels personatges de l’elit local que integraven els òrgans del Palau. Les empreses que han convertit la corrupció en una pràctica habitual. I un partit polític que està immers en una varietat de casos de corrupció.

No podem entendre que Artur Mas es ratifiqui en la seva innocència quan han estat paleses totes les maniobres que ha fet el seu partit per posar obstacles a la investigació. Catalunya està en una situació delicada que exigeix respostes de gran altura. La gent de CDC podria donar un primer exemple demanant disculpes, retirant tothom que va tenir responsabilitats en aquests afers i afavorint polítiques veritablement defensores de l’interès públic.

L'entrada ‘Cas Palau’, una lliçó sobre l’interès públic ha aparegut primer a Carrer.

Vés per on, la sentència del cas de l’espoli del Palau de la Música ha permès resoldre per sempre més un dels grans misteris de la humanitat sobre el qual s’ha debatut llargament: què va ser primer: ¿l’ou -objecte cobejat del desig perquè és font d’aliment i d’energia, i qui va ben peixat és més fort i, al cap i a la fi, més poderós-; o l’animal necessari per produir aquesta font de proteïna indispensable, és a dir, la gallina?

Que el Palau de la Música no és un corral tothom ho sap, encara que algú s’hi hagi cagat durant anys a dintre, però també és cert que fins ara s’havia imposat el convenciment que el cas de l’espoli protagonitzat per Fèlix Millet i Jordi Montull era una simple qüestió d’ous, d’omplir la panera d’ous, s’entén d’ous d’or, d’anar sobrealimentat i criar panxa.

Però amb la resolució dictada per l’Audiència de Barcelona, ara ha quedat clar que la qüestió fonamental era ser l’amo de la gallina, la que controla el galliner i fa anar orella dret el gall. Es tractava de dominar l’animal per poder decidir quants ous pon cada dia i, sobretot, qui se’ls menja.

Del cas Millet al cas CDC
De la lectura de la sentència no en pot sorgir altra conclusió que el cas de l’espoli del Palau ha passat de ser, definitivament, el cas Millet al cas de Convergència Democràtica de Catalunya.

L’antiga, que no del tot extingida CDC, va idear un mecanisme a partir del qual va convertir la primera institució cultural del país, símbol i emblema de catalanitat, en una precisa i preciosa màquina que ha servit per alimentar durant anys les seves finances i pagar, sobretot, les costoses campanyes electorals.

Almenys durant una dècada, entre 1999 i 2009, i encara des de molt abans, tal i com permet afirmar la lectura detallada de la sentència on es parla d’obres de 1986, Convergència va tenir sota el seu absolut control una maquinària, o gallina, que li va proporcionar una entrada extra i il·legal de diners procedents de la constructora Ferrovial.

Un dels interrogants que amb més freqüència s’han plantejat des que al juliol de l’any 2009 els Mossos d’Esquadra van entrar a les oficines del Palau, consisteix en preguntar-se com és possible que Fèlix Millet i Jordi Montull s’haguessin emportat diners a carretades sense que ningú se n’hagués adonat. Els òrgans de govern de la institució reunien el bo i millor de la societat del país, gent distingida amb professions honorables i ningú havia estat capaç de descobrir i denunciar el gran frau.

Avui, després de la sentència que declara uns fets provats, la resposta a aquesta pregunta és clara: El partit que tenia la responsabilitat de govern a Catalunya i per tant obligació de control va mirar deliberadament cap a un altre costat. També toca dir aquí que el partit o partits que van succeir Convergència a la Generalitat van ser incapaços de veure que el Palau no era una fantàstica sala de concerts sinó una gran gallina al servei del finançament il·legal d’un partit.

A favor de la miopia dels gestors del Tripartit cal dir que el sistema organitzat al Palau amb la complicitat de Millet, Ferrovial i CDC era una estructura quasi perfecta que permetia amagar el trànsit de diners d’un costat cap a un altre. En el lliure i alegre cloquejar de la gallina dels ous d’or també cal dir que hi ha tingut molt a veure el fet que aquells sistemes de control establerts no han funcionat correctament.

Si la porta d’un galliner està oberta, tanca-la si no vols que s’escapin els animals i de tant en tant ves-hi i dóna-hi un cop d’ull, no fos cas que hi hagi passat una guilla. Això que sembla tan obvi, al Palau no passava.

El tribunal de comptes avui sí que audita a fons les campanyes electorals dels partits, però durant molts anys no era així la cosa. De la mateixa manera que els auditors de comptes i empreses que es venen com els grans avaladors de la gestió empresarial neta van quedar retratats. De què serveix auditar una entitat si l’auditoria no descobreix el frau i la il·legalitat que s’hi comet? Quina broma de mal gust o negoci d’impostors és aquest?

Convé no esverar-se i mantenir la calma i agafar-se les coses com són i, sobretot, aprendre la lliçó. D’ara en endavant cal desconfiar dels partits que facin grans campanyes electorals finançades de manera poc clara, cal perfeccionar mecanismes de control ja existents i dotar-los de prou recursos públics i independència d’actuació perquè siguin efectius, i sobretot cal ser honest i reconèixer els errors i les il·legalitats comeses.

No té sentit que Artur Mas continuï negant l’evidència encara avui, encara després de la sentència. Cal ser honest i exigir a Convergència un reconeixement de culpa i totes les explicacions. Perquè Daniel Osàcar, condemnat a la sentència, era només un simple granger, un a qui van fer cuidar la gallina quan aquesta ja feia anys que ponia ous.

Arribats a aquest punt, ara el que es planteja és molt més que una pregunta filosòfica: Qui va ser el pare de la gallina?

L'entrada No era l’ou, era la gallina ha aparegut primer a Carrer.

Antes de 1970 unos pocos juristas, casi a hurtadillas, imaginábamos un futuro en que fuera posible la aplicación práctica de las teorías de Sutherland, y su “delito de cuello blanco”, como modo de hacer frente a la alta delincuencia económica, clamorosamente impune. Pero aquellos planteamientos teóricos, casi utópicos, parecían inviables en la práctica. En aquellos años el derecho penal sólo servía para perseguir a la delincuencia nacida de la marginalidad y la pobreza, o para reprimir a la disidencia política. Los delitos de cuello blanco, las tramas de corrupción, campeaban y siguieron campeando sobre Catalunya y sobre Barcelona con deplorables dosis de impunidad práctica. Basta recordar algún caso notable rebrotado mucho tiempo después de ser injustamente enterrado, y otros que envejecen por los juzgados tanto o más que sus ancianos protagonistas.

Ante este cuadro no conviene autoflagelarse. Barcelona y Catalunya no son diferentes del resto del mundo. La corrupción es una enfermedad social que aflora en cuanto existe la posibilidad de connivencia irregular entre los poderes económicos y algunos políticos con capacidad para adoptar importantes decisiones de relevancia económica, con suficiente avaricia y osadía para torcer sus decisiones en beneficio de intereses privados, y con poder político para asegurarse ámbitos de opacidad e impunidad. Y esto es común a Barcelona, Catalunya, el resto de España, y muchos otros países.

La peculiaridad de Barcelona es su condición de gran ciudad europea, centro importante de actividad económica y financiera, con instituciones autonómicas y locales dotadas de una cierta autonomía y disponibilidad de recursos económicos. Es un ámbito adecuado para que broten formas de corrupción específicas, autóctonas, vinculadas a las administraciones públicas de Catalunya. Cuando esta corrupción sobrepasa los niveles clásicos del ámbito funcionarial y alcanza niveles de alta corrupción política, conecta generalmente con superiores espacios de corrupción globalizada, vinculada a los mercados financieros trasnacionales criminalizados y los paraísos fiscales. Obviamente, los mecanismos para afrontar estos niveles superiores de corrupción no pueden ser solamente los propios de un ámbito local o autonómico.

Por ello la prevención y la represión de esa alta corrupción, si desgraciadamente se da en Barcelona, requiere instrumentos legales, institucionales, personales y materiales propios de instancias superiores, estatales e internacionales, que hoy son, todavía, manifiestamente insuficientes.

Para que la reflexión sobre la deseable “Barcelona 2040 limpia de corrupción” sea algo más que un discurso utópico, o acabe en otro inútil lamento de frustraciones, es imprescindible pensar en las razones por las que hubo y hay tantos episodios indeseables de corrupción y práctica impunidad. En los años 70, e incluso en los años 80 del siglo pasado, no había leyes que regularan, previeran ni castigaran con suficiente precisión la mayoría de las conductas corruptas. Tampoco había normas de transparencia que hicieran posible la prevención de la corrupción. No había preparación ni predisposición en la mayoría de la judicatura para abordar el tratamiento legal de lo que empezaba a ser una nueva forma de delincuencia organizada. Hizo falta llegar al siglo XXI para que comenzaran a aparecer algunas reformas legales previstas especialmente para luchar contra la gran corrupción, con penas de una severidad teórica suficiente.

Las nuevas leyes penales contra la corrupción no nacieron de una exigencia social intensa y generalizada. Nacieron a impulso, sobre todo, de las Directivas y Decisiones de la Unión Europea, y del Grupo de Estados contra la Corrupción (GRECO) del Consejo de Europa. Las clamorosas exigencias sociales contra la corrupción no fueron provocadas por los muchos famosos episodios de corrupción que venían siendo noticia desde muchos años antes. Fueron provocadas por la crisis económica y consecuentemente social. Brotaron en mayo de 2011 y no se tradujeron en cambios de representación municipal hasta marzo de 2015. Hasta entonces la mayoría social española convivió con la corrupción en una suerte de tolerancia omisiva mayoritaria. Cuando el 24 de Febrero de 2005 Maragall espetó lo del 3% se oficializó lo que ya era notorio “soto voce”. Pero inmediatamente se restableció el silencio, volvió a fingirse el oasis catalán.

En Barcelona, como en toda España, seguían teniendo el respaldo electoral mayoritario partidos que se sabía que estaban salpicados por la corrupción. No se manifestaba electoralmente ningún reproche ético mayoritario. Y a los corruptos no les importaba la severidad de las nuevas leyes, porque su aplicación práctica era difícil, lenta y de eficacia improbable. Una irrisoria cantidad de inspectores de Hacienda, unos juzgados insuficientes, sobresaturados y no siempre con preparación especializada, unos trámites procesales lentísimos, cargados de trucos para obstruirlos, unas amnistías fiscales, y en último caso un posible indulto, hacían muy poco temible la teórica severidad de las leyes propugnadas por Europa.

Parece que eso empieza a cambiar, tímida y contradictoriamente. Esperemos que en 2040 ya no sea utópica una justicia menos lenta, más eficaz. Esperemos que la sociedad, mayoritariamente, sea intolerante con la corrupción, con niveles de educación y cultura que comporten un reproche ético generalizado. Porque esa deseable eficacia de la justicia sería inútil si, cuando el ciclo económico restablezca niveles de consumismo satisfactorio para una mayoría social, esta vuelve a ignorar o minimizar los casos de corrupción, y vuelve a votar a los corruptos, y estos vuelven a sentirse absueltos por las urnas.

L'entrada Una ciudad limpia de corrupción ha aparegut primer a Carrer.