Fa ara just sis anys d’una escenificació. Un pont sobre el Besòs va servir de decorat. Allà van retratar-se les quatre alcaldesses i l’alcalde de les cinc poblacions que circumden la desembocadura del riu: Barcelona, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs. La posada en escena transmetia unitat i transcendència en un punt d’enllaç entre ciutats apinyades, depauperades allà on els seus límits es toquen i amb escassos lligams entre si. També havia de simbolitzar la gènesi del desgreuge amb un extraradi resignat a ser el calaix dels mals endreços de l’àrea metropolitana. Que l’alcaldessa Ada Colau se sumés a la imatge connotava un compromís inèdit de Barcelona amb les seves localitats veïnes, condicionades per ser la perifèria de la capital.

Una aliança inaudita

“Aquella foto estava molt ben pensada des del punt de vista simbòlic i mediàtic”, analitza José Mansilla, antropòleg i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. “Colau [BComú] acabava d’arribar al poder; compartia frontera amb algú d’una sensibilitat similar encara que fos d’un altre partit, com Núria Parlon [PSC], i els comuns tenien encara l’empenta de ser una força que es preocupava per les classes populars i les perifèries”, desgrana Mansilla. El context que descriu ja és passat, un cop diluïda l’efervescència de l’ascens d’ex-activistes al govern de Barcelona.

El component aglutinador de l’aliança inaudita de les cinc alcaldies va ser el mateix que continua definint bona part del cantó Besòs: l’alta concentració de població desfavorida en barris estancats en la desestructuració i la pobresa, a més de frustrats i estigmatitzats per llargs anys de desídia i incapacitat de les institucions per sufocar el cúmul més gran de penúries que s’amuntega a Catalunya.

Obligacions autoimposades

La teràpia de xoc per començar a intentar revertir la desatenció a la franja desvalguda de Barcelona i la seva conurbació es va anomenar Agenda Besòs, el motiu rere la instantània premeditada. El pla -concretat en 10 objectius i 50 línies estratègiques el 2018- aspirava a fer bascular inversions cap al flanc metropolità que s’ha sentit menystingut en comparació amb el del Llobregat. El llistat d’actuacions promogut per les alcaldies venia a ser un contracte d’obligacions que els ajuntaments s’imposaven, supeditat alhora a obtenir finançament d’instàncies superiors. Colau ho va sintetitzar marcant com a meta configurar “una nova centralitat” al voltant del riu.

“L’Agenda Besòs havia de donar visibilitat a la zona, però als nostres barris i ciutats ens vam adonar ja el 2019 que això ni funciona ni va enlloc. El document potser està ben treballat en alguns aspectes, però, sense inversió, és un document buit”, critica el president de la recentment constituïda Coordinadora Veïnal del Baix Besòs, Pepe Sánchez. L’aparició de la plataforma que agrupa moviments associatius de les cinc localitats evidencia que l’esperança de fer contrapesar les desigualtats internes a Barcelona i la seva rodalia no s’ha materialitzat. La mateixa Agenda Besòs quantificava que 16 dels 25 barris més vulnerables a l’àrea metropolitana barcelonina s’apilaven a les rodalies de la desembocadura del Besòs. Res fa suggerir que les estretors s’hagin atenuat.

“El que ha canviat és que un seguit de persones han començat a trucar a portes, a fer-se notar i a dir que el Besòs no és només un dormitori ni estem per solucionar el problema a la gran àrea”, postula Sánchez. Mansilla hi coincideix: “S’ha projectat sobre la zona i des de fa dècades tot allò que Barcelona no volia per a ella. És la catifa sota la qual escombrar tot el que no ens agrada veure”.

Full de ruta

Les alcaldesses i l’alcalde van situar la reducció dels índexs de pobresa com a prioritat, i van fixar el 2020 com a horitzó per recollir fruits. Quan van tornar a ajuntar-se el 2017 per presentar les grans línies del full de ruta, van parlar també de crear un gran parc adjacent a les Tres Xemeneies, acondiciar la llera del Besòs que dona a Barcelona, revitalitzar els polígons industrials, ampliar els passos per a vianants i ciclistes entre una banda i l’altra del riu i programar una festa entre les cinc ciutats per forjar una identitat compartida. El cert, però, és que bona part de les previsions no han deixat de ser intencions sense gaire concreció, reformes a mig fer i pendents d’execució o idees de les quals no n’hem sabut res més.

L’emblema de tot plegat ha de ser la remodelació de les Tres Xemeneies i els terrenys que les encerclen. Tot i dissenyar un pla director urbanístic i un hub del coneixement i de la pau de caràcter internacional per reconvertir l’antiga central, la fita continua en el terreny dels desitjos més que en el dels resultats tangibles, sotmès a vaivens -l’últim, el pol audiovisual que la Generalitat de Catalunya ambiciona instal·lar-hi- i vist amb recel per col·lectius veïnals, que temen un pelotazo urbanístic amb 1.844 habitatges i empreses altament tecnificades que es desentenguin de les urgències socials dels voltants.

Privacions enquistades

Més flagrant resulta encara que les privacions continuïn enquistades a la vora del Besòs, atiades pel trasbals de la pandèmia. N’hi ha prou amb sobrevolar alguns fets recents: la mort d’una parella mentre intentava escalfar-se en un camp de barraques a Montcada i Reixac; el crit d’alerta pels desnonaments freqüents a barris com Ciutat Meridiana i Sant Roc; el desallotjament de desenes de subsaharians que malvivien des de fa anys en una nau abandonada a Badalona; el perpetu estancament del projecte per desallotjar i enderrocar el malmès bloc del carrer de Venus a la Mina, o l’amenaça sempre latent de la contaminació, com fan palès les sentències contra la cimentera de Montcada i la troballa d’antics residus industrials potencialment cancerígens que mantenen tancat un tram de platges entre Sant Adrià i Badalona.

Una consigna d’una manifestació recent contra la inseguretat i l’infrahabitatge al barri del Besòs i el Maresme venia a condensar el malestar. “Som barri obrer, no el vostre traster”, s’hi cridava. “Sempre som el cosí pobre. Les millores que arriben fins al 22@ no entren al nostre barri”, protesta Tareixa Pardo, membre de l’Associació de Veïns del Maresme.

Per a Mansilla, les persistents angoixes del Besòs són el resultat d’anys arraconant-hi adversitats. “No és res que s’arregli d’un dia per un altre, ni tan sols en dècades. Necessita empenta, atenció continuada, molts diners i protegir la gent que hi viu d’altres sotracs que, com les crisis econòmiques, fan que acabi sent oblidada”, prescriu l’antropòleg.

Crítiques a Barcelona

En comptes de compenetració, els últims sis anys han demostrat més bé que l’Ajuntament de Barcelona té més capacitat financera per abordar les emergències que les poblacions veïnes, menys acabalades. Mentre la capital s’ha dotat del seu pla de barris amb 150 milions d’euros de fons propis, no ha existit una transferència equiparable d’ajuts de la Generalitat o l’Àrea Metropolitana a la corona nord de Barcelona.

Precisament, els ajuntaments de Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià van queixar-se el 2021 de les mancances del Consorci del Besòs, l’òrgan cridat a articular una governabilitat col·legiada per impulsar reformes més enllà de les fronteres dels termes municipals. La crítica va acabar assenyalant l’Ajuntament de Barcelona, tot un símptoma que l’aparença d’unitat del 2016 no s’ha cultivat prou.

No obstant això, l’ingrés de la Generalitat al Consorci ha revifat les expectatives perquè l’eix Besòs torni al primer pla. “Ens en congratulem, perquè ja avisàvem que l’organisme està buit de contingut”, apunta Sánchez. El moviment veïnal, però, urgeix concrecions i no quedar-se només en les fotos.

El veïnat s’autoorganitza

Set federacions, entitats i plataformes van constituir el novembre passat a Badalona la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs. Els seus objectius, “treballar per la construcció d’una governança metropolitana de l’eix del Besòs des del teixit veïnal”, “consensuar una planificació estratègica” i “desenvolupar projectes coherents amb les necessitats i potencialitats dels barris” de la zona. “Sense justícia espacial, la urgència social i la vulnerabilitat es distribueixen desigualment en el territori”, asseguren en el seu comunicat, on assenyalen que el Besòs acumula baixos nivells de formació i de renda, una menor esperança de vida, altes taxes d’atur i condicions de vida més difícils. La coordinadora té l’antecedent de les Jornades Veïnals de l’Eix Besòs del 2020, que ja van abordar problemes d’urbanisme, patrimoni, infraestructures i mobilitat; habitatge, vulnerabilitats i emergències socials; sistema productiu i formació; salut i medi ambient; i polítiques de gènere i igualtat. El 2021 es van començar a formar taules tècniques amb equips dels cinc ajuntaments implicats i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La coordinadora la formen les federacions veïnals de Barcelona (Favb), Badalona (FAVB), Santa Coloma de Gramenet (FAVGram) i Montcada i Reixac (FAVMir), l’Associació Veïnal Sant Joan Baptista de Sant Adrià de Besòs, la Plataforma per la conservació de les tres xemeneies, i la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc). Redacció

L'entrada Una foto fixa de pobresa al voltant del Besòs ha aparegut primer a Carrer.

En les grans àrees metropolitanes apareixen desigualtats extremes. Són grans concentracions de població on conviuen persones amb una posició econòmica molt diferent. La dinàmica de les metròpolis tendeix a la diferenciació territorial. Un dels seus efectes és la segregació per nivells de renda. Un element que juga un paper clau en aquesta història és, sens dubte, el del preu de l’habitatge, que és producte de les dinàmiques del mercat i les polítiques d’habitatge. Els més rics sempre poden triar on volen anar i, habitualment, opten per espais excloents.

Barcelona té la renda més alta…

Que a la conurbació barcelonina hi ha barris rics i pobres es pot constatar amb una simple passejada. Ja teníem estudis que mostraven desigualtats entre els barris de Barcelona i entre la ciutat i la seva perifèria immediata. Ara, disposem d’una eina més precisa, elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) a partir de la informació de l’Agència Tributària. És possible que no capti l’activitat submergida, però la pintura general és molt bona. Les estadístiques de renda tenen dificultats per captar les més altes -que es poden camuflar de diverses formes-, i també les més baixes. En aquest cas, la informació ve per seccions electorals i permet situar molt bé les desigualtats en l’espai. No totes les persones que voten en una mateixa taula tenen la mateixa situació econòmica, però en tractar-se d’àrees petites, el resultat és prou representatiu. Cal assenyalar que les dades de les rendes més altes estan topades: a les seccions de més ingressos els assignen 32.183 euros de renda familiar el 2019. Això impedeix conèixer si hi ha seccions on la renda real és molt superior a aquesta quantitat.

Amb les dades del 2019, la primera evidència és que la renda mitjana de Barcelona (16.894 euros) és clarament superior a la de la resta de municipis: Montcada i Reixac (12.684), Badalona (12.440), Sant Adrià de Besòs (11.233) i Santa Coloma de Gramenet (10.779). Però una mitjana amaga moltes coses. Cal analitzar les diferències entre els que guanyen més i els que guanyen menys. No és el mateix que uns guanyin un 30% més que uns altres o que ho facin dues, tres o cinc vegades més. Les desigualtats tenen graus. Encara que les rendes més altes estiguin topades, l’ordre de desigualtats entre les seccions més riques -els 32.183 euros- i la més pobra -una secció de Badalona on la renda mitjana és de 5.120 euros- és més de sis vegades superior.

…i més desigualtat

El més significatiu és veure els extrems. Les seccions de rendes més altes se situen totes als districtes de Sarrià-Sant Gervasi (21) i les Corts (4) de Barcelona. Per contra, la majoria de seccions en rendes inferiors als 10.000 euros estan a l’àrea del Besòs: als districtes barcelonins de Nou Barris (23), Sant Andreu i Sant Martí (7 a cadascun); a Santa Coloma (37), Badalona (25), Sant Adrià (7) i Montcada i Reixac (3). A la resta de Barcelona, només Ciutat Vella té 15 seccions amb aquest nivell de renda. Si tenim en compte el pes d’aquestes àrees pobres en el conjunt del seu territori, les majors concentracions de zones molt pobres representen el 37,5% a Sant Adrià, el 26,3% a Santa Coloma, el 19,6% a Nou Barris i el 16,2% a Badalona.

Si comparem la diferència entre les àrees riques i pobres, Barcelona és la població més desigual, seguida de Badalona, on coexisteixen zones amb rendes relativament altes (18.720 euros) amb altres de molt baixes. La resta de municipis presenten un índex de desigualtat moderat, donat que en tots ells només hi trobem àrees de rendes baixes. Santa Coloma, la ciutat de menor renda, és també la més homogènia -la seva renda més alta se situa en 12.252 euros-.

Un plantejament metropolità i social ambiciós

Tenim dos problemes relacionats: el de les desigualtats i el de l’extrema pobresa. El segon és producte del primer. És una situació que genera molt patiment, que impedeix a moltes persones garantir-se un nivell de vida digna, estabilitat vital. Però no podem perdre de vista que bona part de la seva situació és producte de desigualtats diverses, fruit de les normes i polítiques institucionals, d’una protecció de drets desigual -com en el cas de l’habitatge i el món laboral-, de mecanismes discriminatoris -com els que hi ha en el sistema escolar-, de polítiques públiques inadequades. Hem de ser conscients que som davant una gran crisi social i ecològica. I el Besòs és un dels espais on aquestes es manifesten amb més desigualtats. Fer front als seus problemes no es pot fer només en l’àmbit local: requereix un plantejament metropolità i social més ambiciós.

Albert Recio és professor d’economia.

L'entrada Mala peça al teler davant la crisi social i ecològica ha aparegut primer a Carrer.

En les escenes finals de la novel·la El Jarama (1956) de Sánchez Ferlosio, l’empleat d’un berenador d’una zona de banys escombra tota la brutícia, llaunes, papers, burilles de cigarretes del cap de setmana, l’acumula i la llença al corrent del riu, que havia d’empassar-se indiferent aquesta ofensa, igual que el Besòs, que va arribar a ser una claveguera a força d’ofenses contínues.

Els anys setanta i els vuitanta del segle XX van ser el moment culminant de la degradació d’aquest riu que neix de la unió del Congost i del Mogent a Montornès del Vallès, i que, després de recórrer 17 quilòmetres d’un pendent relativament pronunciat, desemboca en el Mare Nostrum a Sant Adrià de Besòs. Els infants dels barris riberencs, si baixaven al riu a jugar, ho feien arrufant el nas, i si escrutaven les aigües negres, veien com a molt una espècie de cuc maldestre que treia una mena de trompa fora de l’aigua per respirar -un dípter del gènere Eristalis-; fins i tot, els més agosarats, inconscients, el creuaven durant els estiatges, quan tota l’aigua que portava era la que sortia directament d’indústries i clavegueres, i es divertien tot esquivant les merdes que el riu escopia al mar i que ells, segons Pérez Andújar en el seu deliciós Paseos con mi madre (2011), anomenaven submarins. El progrés econòmic el guanyaven uns i el pagaven els altres.

Moment d’inflexió

La dècada d’inflexió de l’estat del riu són els anys noranta. La implantació progressiva de la xarxa de depuració d’aigües residuals, més una legislació ambiental menys permissiva que obligava les empreses contaminants a adoptar mesures de control dels seus abocaments, va fer que les aigües del riu, que havien arribat a servir, segles enrere, per sadollar la set de la ciutat de Barcelona, tornessin a fluir una mica més netes.

A final dels noranta, un projecte sufragat en la seva major part per la Comunitat Europea va canviar la fesomia del riu i la llera: es van plantar helòfits en parcel·les del marge dret, que feien de depuració terciària dels efluents de l’estació depuradora de Montcada i Reixac; des de Can Zam (Santa Coloma de Gramenet) al pont del ferrocarril (Sant Adrià), es va convertir la llera en un passeig fluvial amb grans extensions de gespa, i carrils per a les bicis i els vianants; es van retirar les mastodòntiques torres de la línia d’alta tensió i es va repoblar amb espècies de vegetació autòctona de ribera el sector final, aquell que podria recordar, vagament i succinta, que tot allò havia estat un delta, on els senyors feudals de la Barcelona medieval tenien els seus vedats de caça i on les vernedes d’antuvi van ser suplantades pels populosos barris d’avui.

Humanitat versus biodiversitat

Aquesta restauració fluvial ha acostat la ciutadania a un riu al qual se li donava l’esquena quasi per imperatiu legal, i això és un èxit. És cert que la seva canalització, inaugurada l’any 1975 i que encaixonava el corredor fluvial en un espai de 135 metres, no deixava marge per a gaires floritures. Però hi ha una gran diferència entre la secció de Montcada i part de la de Santa Coloma, en què el curs del riu dibuixa un seguit de meandres -un disseny més proper al seu aspecte natural-, i la resta fins a pràcticament la desembocadura, en què flueix per un canal central rectilini. La manca tan acusada de zones verdes en els municipis riberencs va inclinar la balança vers aquest tipus de solució, més afí a un parc urbà amb equipaments.

D’altra banda, els calaixos de depuració són un monocultiu de canyís (Phragmites australis), i actualment, a causa de l’envelliment de la planta, la funció depuradora s’ha vist reduïda, a més, per motius relacionats amb la profusió de mosquits en determinades èpoques de l’any, uns mosquits que en realitat són quironòmids, que no piquen, però que semblen mosquits, i com que semblen mosquits piquen en el subconscient. Per aquest motiu, doncs, aquests calaixos es deixen secs en moltes ocasions, de forma que els possibles beneficis quant a la biodiversitat queden minvats notablement.

Recuperació innegable

Els projectes del futur immediat, alguns en execució, com el refugi de biodiversitat de Santa Coloma, tendeixen a dotar de més biodiversitat florística i d’heterogeneïtat d’espais els marges del riu.

Malgrat tot, i gràcies a la millora de la qualitat hídrica, la recuperació és innegable. Quan van aparèixer els primers peixos va ser tot un esdeveniment, i això que eren carpes, peixos exòtics. Actualment, s’han citat fins a set espècies al tram final, com l’anguila, la bagra o fins i tot el llopet de riu, un peix endèmic ibèric introduït al Besòs. El miracle no s’acaba aquí, sinó que ha continuat amb la llúdriga, que fa incursions des de riu amunt i ha arribat en alguna ocasió a la desembocadura, o les tortugues de rierol, que s’estan recuperant. No obstant això, els principals beneficiaris del nou Besòs són els ocells: al riu s’han registrat fins a 250 espècies, la major part ocells de pas que utilitzen el riu per alimentar-se o descansar, això quan no els empaiten els gossos que la gent porta deslligats i que, entre corredissa i corredissa, no dubten en llençar-se a l’aigua. També amb el civisme i el respecte es mesura la grandesa d’una nació.

La resurrecció

“El riu Besòs: entre el fluvicidi i la resurrecció” era el titular de portada del Carrer número 52, del juliol del 1998. La foto, d’Ignasi R. Renom -que també firma la potada d’aquest número-, mostra un pescador a la desembocadura del riu. A dintre, el periodista Josep Maria Huertas informava de les millores del tram entre Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramenet. La part final, però, restava a l’espera de nous ajuts de la Unió Europea o de l’Estat. “Així és com una selva natural i sovint difícil de penetrar encara conviu amb les escombraries […], tot esperant l’hora de la redempció”. La resurrecció del Besòs va requerir ben bé dues dècades. Una cursa de fons, i d’obstacles, com l’incendi el 2019 d’una fàbrica a Montornès del Vallès, que va provocar l’abocament de residus perillosos al riu. Redacció

Sergi García és membre de Galanthus.

L'entrada Un riu que vol recuperar la vida ha aparegut primer a Carrer.

En els darrers dos o tres anys n’han sorgit de noves: les del Centre LGTBI, encarregades a Salvador Lou, llicenciat en història que ja fa rutes de temàtica social amb la marca Barcelona Rebelde, i les impulsades per organitzacions LGBTI anticapitalistes: la Crida LGBTI i el 28J Autònom. Pollina creu que el boom que s’ha produït en els darrers anys té a veure amb un fet concret: “Ens hem adonat que la nostra història, que no està inclosa en la història oficial, l’hem de posar en valor i transmetre”. Tot i que les que es fan regularment són les del Centre LGTBI i la Ruta LGBTI de Pollina i Morales, la resta, però, tenen perspectives de tornar a repetir-se o fer-ne de noves.

Un tema per explorar

La majoria de les rutes s’han centrat en Ciutat Vella, però la història del col·lectiu no se circumscriu només aquí: “Al Gòtic, a Gràcia, a l’Eixample o a Sants també hi ha històries LGBTI ben interessants”, assenyala David Jiménez, de la Crida LGBTI, que afegeix que potser mereixerien rutes pròpies. Pel que fa al moment històric, pràcticament totes s’han centrat en el segle XX: els anys vint i trenta, amb la vida del Paral·lel i els espais de trobada; el franquisme, la transició, els anys vuitanta i noranta i els primers 2000, en què se sol fer una referència a les llibertats assolides i a allò que queda pendent.

Només Estapé, que no té rutes predefinides sinó que les fa per encàrrec, fa esment a períodes més amplis: “Intento apropar la Barcelona medieval o com la literatura ha mostrat aquesta diferència. Del Quixot a Vida Privada, de Pompeu a Paco España, de la Monja Alferes a Raquel Meller, del Conestable de Portugal a Flor de Otoño… Persones, llocs, històries que han fet de Barcelona una capital de la diversitat”, explica en el seu blog.

Espais de trobada

Els espais de trobada de les persones LGBTI tenen una important presència en les rutes, i serveixen per explicar les diferents formes de resistència individual i col·lectiva. Per això, el relat es barreja amb la història del moviment i el repàs de la Barcelona canalla -freqüentada per persones LGBTI- des dels anys vint fins als setanta, i que incloïa el Paral·lel i el Barri Xino. “A les nostres rutes parlem del fil rosa que uneix generacions: des de les transformistes del Paral·lel al segle XIX fins a la batuda policial a La Bata de Boatiné al Raval fa uns anys per part dels Mossos d’Esquadra”, explica l’activista de la Crida.

Pollina i Morales també han creat una ruta específica sobre dones lesbianes, bisexuals i trans: “Ens va permetre parlar i rescatar de l’oblit a dones lesbianes com Irene Polo, Ana M. Martínez Sagi, Elizabeth Mulder, les dones de La Sal…”, enumera Pollina. Les lesbianes han patit repressió a partir del silenciament: les famílies les obligaven a fer-se monges o les enviaven fora de la ciutat, i per això resulta més complex trobar informació sobre elles. La ruta de Lou afegeix la història de les persones LGBTI que van formar part de la història obrera i social de Barcelona. Aborda la relació del col·lectiu amb les transformacions socials que ha viscut la ciutat. Ens posa exemples com la Rosita, travesti que va lluitar al Front d’Aragó amb les milícies republicanes, o com La Pastora, intersexual guerrillera maqui que va estar combatent al Maestrat fins als anys seixanta.

Una forma d’activisme?

Per a Francesc -que va participar en l’organització de les rutes del 28J Autònom- aquestes iniciatives són una forma d’activisme. “I un homenatge a qui ha lluitat pels nostres drets”, afegeix. I agrega que permeten “establir un vincle sòlid amb les persones que han vingut abans que nosaltres”. En molts casos, les rutes organitzades pel 28J Autònom han comptat amb la presència de testimonis directes del moment històric explicat. “Per a nosaltres era necessari que hi participessin i no obviar la seva realitat i experiència”, conclou l’activista. Morales, en canvi, es veu més cronista que activista: “Deu ser per la cosa del periodisme”.

“He fugit de la idea que la persecució va ser només durant el franquisme i que ara està tot aconseguit”, afirma Lou, que a la seua ruta, com fan la Crida i el 28J Autònom, introdueix un discurs crític contra el capitalisme rosa i contra la violència institucional. A la seua ruta es relata com es va perseguir el col·lectiu en plena democràcia fins als anys vuitanta, i s’explica la responsabilitat que va tenir la deixadesa per part de les institucions i les farmacèutiques en les morts per VIH o sida. Per la seua banda, Jiménez assenyala el perill que les dinàmiques més turistificadores vulguen convertir les rutes en un producte més del “capitalisme rosa” i generar un relat més comercial i poc reivindicatiu.

Més enllà del col·lectiu

David Jiménez, de la Crida LGBTI, reclama a les institucions que estenguin aquesta feina de memòria a l’educació i la cultura, “perquè el patrimoni de la lluita i resistència LGBTI no és només de les persones LGBTI”. I afegeix: “Quan hem avançat en el reconeixement de drets del col·lectiu, tota la societat ha avançat en drets”. Leopold Estapé coincideix amb la idea d’anar més enllà i conclou que l’assignatura pendent és abordar l’especificitat LGBTI al memorial democràtic
de la ciutat i al Museu d’Història de Barcelona.

L'entrada Rutes per recuperar la memòria LGTBI ha aparegut primer a Carrer.

A l’entorn de la restauració, diverses teories han marcat des de la segona meitat del segle XIX línies d’actuació diferenciades. Sense entrar en detalls que no poden ser objecte d’aquest escrit, i tot i tenint en compte que es referien als monuments històrics, una portava a entendre que restaurar-los era retornar-los a un estat ideal, que potser mai no havia existit. Una altra veia les petges que la història havia deixat en un edifici i en defensava el manteniment. Posava per davant la preservació del monument, amb les seves xacres, a la restauració amb pretensions científiques, però amb una forta càrrega idealitzadora.

I en aquest conjunt de paraules que donen nom a maneres d’actuar, tal vegada se’n pugui introduir una altra: revitalització. És a dir, la intervenció que restaurant on calgui i preservant la memòria, torni a la vida una arquitectura. Una aproximació que ens obre la discussió sobre els graus de protecció i d’intervenció en els edificis amb un valor històric, artístic, arquitectònic. Sense voler caure en un relativisme encobridor de la rel econòmica, especulativa, de les maneres capitalistes de produir la ciutat, cal dir que la consideració de la vàlua patrimonial d’una arquitectura ha anat variant al llarg del temps, entre d’altres raons, per motius culturals.

Actualitzar el catàleg

Referint-nos a Barcelona, diversos episodis mostren la ineludible necessitat d’actualitzar el catàleg del patrimoni historicoartístic de la ciutat, i no només el dels barris on es genera alguna oposició a algun projecte concret. Tot i així, un problema de fons continua essent amb quins criteris es redacta el catàleg. Massa vegades, el patrimoni arquitectònic de Barcelona s’ha destruït. I en la immensa majoria d’elles la causa ha estat que la voluntat privada de treure el màxim de benefici s’ha trobat amb la manca de protecció de l’edifici.

Per finalitzar voldria proposar una possible paradoxa. En l’actual context, a manca d’una regulació del preu del sòl i de l’habitatge, es pot donar el cas que protegir generi gentrificació. Vol dir això que no es protegeixi allò que té valor? Sens dubte, no. Però més enllà de l’existència legítima de sensibilitats diverses en relació al valor patrimonial dels edificis, més d’alguna vegada s’ha inventat o magnificat un suposat patrimoni per posar en crisi operacions municipals d’habitatge social que atemptaven interessos privats. Com sempre, cal estudiar cas per cas per separar el gra de la palla.

L'entrada Patrimoni, planejament i especulació ha aparegut primer a Carrer.

Un parc i un centre de memòria

El nou parc, de 9.600 m², està previst que prengui forma a partir del març del 2022, amb unes obres que s’allargarien un any i amb una inversió de tres milions d’euros. El projecte del parc inclou una plaça central rodona, horts urbans comunitaris i zones de jocs infantils i per a la gent gran, així com el manteniment d’onze casetes situades al passatge de Piera com a testimoni del que va ser i representar la colònia per al barri. “Considerem les casetes com una figura física del que havia estat la colònia, i pensem que tenen un valor històric”, explica Adela Agelet, secretària de l’Associació Veïnal de les Corts. “Aquí hi havia una colònia de gent treballadora, que vivia en cases petites que conformaven una xarxa de passatges on realment la gent passava el dia”, afegeix. L’estat en què es troben aquestes edificacions demana una rehabilitació molt important i, malgrat que encara no se n’ha concretat l’ús, Agelet considera que “haurien de ser un centre de memòria històrica”.

Durant el primer semestre del 2018, l’Ajuntament de Barcelona va convocar sessions de treball per definir el projecte del parc amb la participació de nombrosos veïns i entitats del barri de les Corts, que van optar, en la seva majoria, perquè aquest fos un espai eminentment verd. “Qualsevol formació de parc ha de prioritzar l’arborització, perquè d’espais per a vianants ja en tenim, a la ciutat, i molts. El parc ha de permetre una certa comunicació entre els carrers de Montnegre i Taquígraf Serra, i entre els carrers de Montnegre i Equador; aquesta idea el parc l’ha de contenir, però, després d’aquest espai per a vianants, la resta ha d’estar dedicat absolutament als arbres. I fins i tot dèiem que aquest parc fos com un petit jardí botànic del barri i que les escoles poguessin venir perquè les mestres ensenyessin a reconèixer els arbres als alumnes”, explica Agelet.

Veïns reallotjats

Amb l’enderrocament de bona part de les casetes que formaven el nucli de passatges de la Colònia Castells, els veïns s’han anat reallotjant en edificis pròxims de titularitat pública o bé han estat indemnitzats, segons el cas. Però encara n’hi ha que es troben immersos en aquest procés, com ara els del tram del carrer d’Entença. “Ara encara queda molt procés i molta gent afectada. Els veïns que ja estan reallotjats ho han estat en termes satisfactoris, però després de molts anys. Estaven preocupats perquè, allà on vivien, els habitatges s’estaven fent molt vells i no s’havien reparat, sobretot els que eren de lloguer, i el pas als nous edificis ha tardat molts anys”, rebla Agelet.

L'entrada Onze casetes per preservar la memòria de la Colònia Castells ha aparegut primer a Carrer.

Patrimoni i memòria industrial

Amb el pas del temps i la desaparició de les nombroses fàbriques, la memòria i el patrimoni industrial de l’Eixample s’han anat oblidant, fins al punt que les noves generacions desconeixen que l’Eixample -com gairebé tot el teixit urbà de Barcelona- va acollir espais productius. El poc interès per la conservació de destacats edificis industrials ha fet desaparèixer qualsevol record d’importants indústries i també de mitjanes i petites empreses de nombrosos rams -químiques, metal·lúrgiques, d’arts gràfiques i tèxtils, entre moltes altres-.

L’èmfasi posat en la valoració de l’arquitectura modernista, sobretot residencial, també ha ajudat a aquesta pèrdua de patrimoni i memòria, sense reconèixer que van existir, i encara existeixen, edificis fabrils poc estudiats que tenen un notable valor arquitectònic. Per tant, és necessari recuperar molts dels espais fabrils que sovint van ser grans peces de valor arquitectònic més enllà del modernisme, i també els ubicats a l’interior d’illes, en una tipologia propera a les tradicionals cases-fàbrica de Ciutat Vella.

En paral·lel, cal recuperar, també, la memòria fabril, productiva, tècnica i del món del treball, així com de les reivindicacions laborals, formalitzant un programa de patrimoni i memòria industrial, vetllant per la conservació de les que resten en peu i fent un catàleg de les peces perdudes.

El patrimoni amagat

En els barris de l’Eixample s’amaguen elements d’interès patrimonial i de memòria, tant en les parts més centrals de la trama Cerdà com en aquells barris i espais que s’endinsen i ocupen el que foren barris dels antics municipis. Encara no hem recuperat del tot la memòria d’antigues entitats, com ara cooperatives, ateneus, teatres, seus de sindicats i agrupacions obreres, cases del poble, centres hospitalaris, clíniques, dispensaris o escoles. Actualment, encara és difícil aconseguir conservar alguns elements en peu. Un cas clar és el de l’edifici de l’antiga Cooperativa Barcelonesa, una de les més importants de l’Esquerra de l’Eixample i de Barcelona, situada al carrer d’Urgell, 176, en perill de desaparició i ara reivindicada pel veïnat.

Hem oblidat antics espais com els passatges, alguns força deteriorats -com el de Sant Antoni- o modificats -com el de la Concepció o el Mercader-, i antics carrers, camins i noms de barris -el Barri Batlló o el Poblet- engolits per la trama Cerdà. També desconeixem les formes d’habitatge popular de les primeres dècades del segle XX, conformades per un bon nombre de passadissos a l’interior d’illa de cases benestants, i fins i tot els molts indrets plens de barraques ubicats, a la primera meitat del segle XX, a barris com l’Esquerra de l’Eixample, Sant Antoni, la Sagrada Família i el Fort Pienc.

Pocs veïns de l’Eixample i de Barcelona en general tenen memòria dels edificis religiosos instal·lats a la trama Cerdà d’ençà de final segle XIX, uns d’antics i d’altres de nova construcció; molts totalment desapareguts i d’altres que, conservats, han canviat d’ús. Alguns amaguen elements patrimonials traslladats de Ciutat Vella, com les actuals parròquies de la Concepció i de Montsió, i el claustre del convent de Jerusalem, que, ubicat a Ciutat Vella, es va traslladar a l’edifici que el 1870 l’Hospital de Sant Joan de Déu va construir al carrer de Muntaner, i que encara es conserva a l’interior de l’actual Escola Sant Miquel, que a final del segle XIX va substituir l’hospital.

L’arquitectura oblidada

Més enllà del Quadrat d’Or, molts barris de l’Eixample reuneixen una arquitectura domèstica força interessant i representativa dels models estilístics aplicats als conjunts de cases de veïns a partir de la dècada dels anys 1920 i fins avui. Aquests edificis representen un ampli repertori en què destaquen obres que caldria estudiar, rehabilitar i conservar com a prova i memòria de la diversitat edificatòria de l’Eixample i les diferències arquitectòniques i socials que la trama Cerdà ha possibilitat al llarg del temps. Igualment s’ha de recuperar la memòria dels conjunts de serveis i equipaments desapareguts o altament modificats dels que se n’ha perdut la memòria.

Reconstruir el passat i la història perduda dels llocs, reconèixer el patrimoni i recuperar la memòria dels esdeveniments i la de les persones que van viure als barris de l’Eixample ens porta a la revisió del Catàleg de Patrimoni i el de Memòria Històrica i Democràtica, per poder explicar la història de l’Eixample més enllà del Quadrat d’Or.

Esdeveniments i llocs de memòria

En els més de 150 anys d’història dels barris de l’Eixample s’han succeït esdeveniments socials, culturals i polítics que no sempre són reconeguts amb elements de memòria. Tot i la tasca realitzada els darrers anys, a la part perifèrica de l’Eixample encara n’hi ha molts que haurien de ser senyalitzats. Alhora, entre els habitants que van néixer i viure en aquests barris hi ha persones que van destacar per les seves activitats socials i polítiques, el seu pensament o les seves aportacions a la ciència o el món de la cultura. Però, més enllà dels grans personatges reconeguts en escultures o plaques commemoratives, pocs d’ells han estat reconeguts en les poques senyalitzacions que hi ha als carrers allunyats del centre de l’Eixample.

L'entrada El patrimoni de l’Eixample, més enllà del Quadrat d’Or ha aparegut primer a Carrer.

El concepte clàssic del patrimoni cultural es va ampliar primerament gràcies a la intervenció del món acadèmic i dels organismes internacionals com la Unesco, ja superats sobretot gràcies a la societat civil que ha pres partit davant dels conflictes, de tal manera que el focus de l’atenció de l’objecte de protecció s’ha desplaçat també envers els processos i les raons pels quals els monuments, els conjunts urbanístics i els objectes, així com els sabers, els oficis tradicionals, les múltiples expressions de la cultura i els espais naturals, arriben a ser reconeguts com a patrimoni cultural.

Actualment podem dir que el patrimoni ja ho és tot: fem una política patrimonial quan ens oposem a la mercantilització dels béns culturals, quan preservem el comerç de proximitat, quan defensem el dret dels ciutadans a viure en el centre de la ciutat, quan ens oposem a la gentrificació, quan denunciem una operació urbanística que suposa la manipulació i destrucció d’un patrimoni i quan defensem el patrimoni natural.

La conflictivitat en la gestió

La realitat a la nostra ciutat i al nostre país, però, ha estat sempre molt diferent de la projectada per la cultura de les socialdemocràcies europees i pels organismes internacionals. L’especificitat del cas de Barcelona, amb un dèficit històric com a conseqüència d’haver ajornat l’aprovació del Catàleg del Patrimoni del 1979, tres anys desprès de l’aprovació del Pla General Metropolità (PGM) del 1976, va posar sobre la taula la contradicció jurídica entre els drets del sostre edificable i la preservació patrimonial, l’origen de la majoria dels conflictes de patrimoni que pateix la nostra ciutat.

La LPCC 9/1993 assignava a la Generalitat de Catalunya la declaració i custòdia dels Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN), mentre que cedia als ajuntaments la competència en la catalogació dels Béns Culturals d’Interès Local (BCIL) i la resta de nivells de protecció. Quan les competències “exclusives” en matèria de Cultura i Patrimoni són traspassades a la Generalitat amb l’aprovació de la Llei orgànica 6/2006 de Reforma de l’Estatut, ja s’ha consolidat el concepte de “competència delegada” a les administracions locals o ajuntaments, sense disposar d’assignacions pressupostàries concretades per llei. Una forma clara d’alleugerir la càrrega de l’administració autonòmica de la Generalitat, que en el fons ha conduït a l’absentisme a què estem ja habituats en altres camps com l’habitatge.

Tanmateix, l’arribada de la crisi econòmica a partir del 2011 i els canvis legislatius tendents a la liberalització de l’economia, la contenció de la despesa de les Administracions, les modificacions de la Llei del Patrimoni Cultural Català del 1993 -especialment la modificació de l’article 28 que prohibia expressament la privatització dels BCIL de les Administracions, amb la Llei 5/2012, del 20 de març-, i la possibilitat de reclamació del sostre edificable o del lucre cessant del BCIL, van aprofundir encara més la virulència dels conflictes urbans. Els casos més recents, com el de l’Escola Industrial, exemplifiquen els perills en què es troba el patrimoni: operació gestada el 2014, ens il·lustra com, amb els canvis legislatius realitzats, es feia possible traspassar usos o vendre propietats a entitats tant públiques com privades i reclamar el sostre edificable de les quatre illes de l’Escola Industrial amb la pèrdua de patrimoni, usos, espais lliures i zones verdes, i la conseqüent densificació de l’Eixample, conflicte que finalment la societat civil va saber aturar.

Un punt feble

La ciutat ha esgotat el seu territori i per tant les tensions especulatives es dirigeixen cap als punts més febles: els pocs espais lliures i el patrimoni edificat. La debilitat de la protecció del patrimoni els ha convertit en objectius prioritaris dels operadors urbanístics. Tanmateix, una creixent mercantilització i caricaturització del patrimoni, fruit del consum turístic més superficial, que fins fa poc semblava ser l’única garantia de protecció, l’han convertit en una important font d’ingressos i en una extracció de les plusvàlues que la societat havia atorgat a la col·lectivitat.

El clima d’obsolescència i desintegració dels clàssics mecanismes de protecció patrimonial, la pèrdua de recursos disponibles i el desinterès per la seva gestió, així com les ingerències d’interessos aliens, han estat una realitat tangible en el rerefons del conjunt de conflictes oberts a la ciutat. No es tracta només de la pèrdua de peces de valor històric o cultural, sinó de la pèrdua de població dels nuclis històrics, de les bombolles econòmica, immobiliària i turística, de les crisis subsegüents, i també de l’abandonament de les polítiques culturals, per ser lliurades en mans dels interessos especulatius nacionals i internacionals, que són els que fins ara han estat decidint sobre el futur del nostre patrimoni.

Calen canvis

Seran necessaris canvis legislatius tendents a recuperar la governabilitat de la ciutat, i també canvis urbanístics destinats a recuperar les plusvàlues generades per les inversions públiques i per les decisions patrimonials. Cal un canvi de model de ciutat per trencar amb la ja antiquada contraposició conservació-innovació, que va néixer en un clima cultural de principi del segle passat basat en el creixement infinit i que ha causat i segueix causant danys col·laterals a la ciutat. La conservació i la innovació no les podem seguir considerant com a dues opcions estètiques o filosòfiques contraposades. Noves descobertes tecnològiques, nous recursos estètics i visions culturals diverses i transversals han donat llum a noves pràctiques amb una millor capacitat per integrar la conservació i la innovació.

Cal recuperar la governança del patrimoni des de les Administracions i des de les institucions, generant organismes transversals entre la gestió de l’urbanisme i la cultura. Cal desplegar i dotar de recursos l’Agència Catalana del Patrimoni, crear un Institut Municipal del Patrimoni Cultural i promocionar la cooperació publicoprivada, similar als models anglosaxons, que permetin omplir aquest buit institucional i preveure’n la sostenibilitat econòmica.

RRR abans d’enderrocar

Restaurar, Rehabilitar i Reutilitzar són les tres erres del patrimoni. La protecció cal entendre-la com un factor fonamental en l’essència de la sostenibilitat: la Llei d’Urbanisme de Catalunya del 2004 defineix el desenvolupament urbà sostenible com la utilització racional del territori i el medi, i comporta conjuminar les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions futures.

L’Agenda 21 de la Cultura és el primer document amb vocació mundial que aposta per establir les bases d’un compromís de les ciutats i els governs locals per al desenvolupament cultural sostenible. Parteix de la idea que la cultura realitza una contribució fonamental en el desenvolupament humà i aporta valors com la creativitat, la diversitat, la memòria o la ritualitat. Per aquest motiu, l’Agenda 21 de la Cultura del 2008 proposava integrar la cultura com un element fonamental del nostre model de desenvolupament. Cal rescatar la responsabilitat pública de decidir dels nostres dirigents sobre l’evolució del patrimoni de la ciutat, sobre allò que desapareix i allò que cal que perduri, i amb quin model gestionar els conflictes creixents.

Els nivells de protecció i els seus límits

Nivell A. Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). No es pot enderrocar. Requereix la inclusió en el Registre de Béns Catalogats a través d’un Plan Especial o per iniciativa ciutadana, sol·licitant a la Direcció General del Patrimoni la incoació d’un expedient BCIN, previst a la Llei de Patrimoni. Els determina la Generalitat.

Nivell B. Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). No es pot enderrocar -tot i que es fa-. Cal una proposta d’inclusió en el Registre de Béns Catalogats a través d’un Pla Especial, sol·licitant l’Ajuntament la declaració BCIL i després la ratificació de la Generalitat. La iniciativa ciutadana s’exerceix en el període d’al·legacions als Pla.

Nivell C. Bé d’Interès Urbanístic. No es pot enderrocar -tot i que es fa-. Són parts d’edificis protegides -una façana, una escala…-. Proposats pels Plans Especials, són competència de l’Ajuntament. La iniciativa ciutadana s’exerceix en el període d’al·legacions.

Nivell D. Bé d’Interès Documental. Pot ser enderrocat després de presentar i aprovar un estudi històric-arquitectònic. Hi ha l’obligació de documentar-los. Proposats pels Plans Especials, la iniciativa ciutadana s’exerceix en el període d’al·legacions.

El catàleg. Els béns amb els nivells A,B,C i D estan inclosos en el Catàleg de patrimoni històric-artístic de l’Ajuntament, creat el 1979. Els de nivell A i B també formen part de l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

De què serveix? La Llei de Patrimoni ha donat a Barcelona certs resultats en la custodia dels BCIN, però no ha estat útil en la resta de nivells -que són la majoria dels béns protegits-, donat que no ha permès afectar als drets consolidats pel PGM del 1976 en matèria de sostre edificable. La realitat és que s’enderroquen béns de nivell B i C, sobretot els interiors, deixant la façana si el canvi d’ús ho exigeix -hotels i altres-, afavorint l’anomenat façanisme. Les últimes modificacions legislatives -Llei Òmnibus i Modificació del PGM- permeten la lliure circulació en el mercat immobiliari de béns catalogats públics i la possibilitat de reclamar el lucre cessant si s’aplica la protecció patrimonial, és a dir, allò que es podia haver fet segons el PGM i l’Administració no ha permès fer. Aquest és el marc en que s’han de situar els creixents conflictes actuals en matèria de patrimoni.

Antecedents del Catàleg de Patrimoni de Barcelona

1956. Llei de Sòl. Fixa que els municipis han d’aprovar llistats o catàlegs d’edificis que pel seu valor artístic, històric, arqueològic, típic o tradicional no poden ser enderrocats.

1962. Catálogo de Edificios y Monumentos de Interés Artístico, Histórico, Arqueológico y típico o tradicional. Amb categoria de pla parcial. Només constitueix un tràmit més en el procés d’obtenció de determinades llicències d’enderrocament.

1976. Pla General Metropolità (PGM). A través de la zonificació, assigna un sostre edificable i un rendiment econòmic a les parcel·les, excepte els sistemes bàsics. També obre la possibilitat de la redacció de Plans Especials, com els de Protecció del Patrimoni.

1979. Catàleg de Patrimoni Històricoartístic. Tampoc no resol la contradicció entre l’afectació urbanística i la protecció d’un element. Un edifici es pot descatalogar i enderrocar si existeixen “previsions de planejament d’interès públic prevalent”.

1993. Llei del Patrimoni Cultural Català. La Generalitat de Catalunya ja té la competència exclusiva en la matèria. Estableix dues categories de protecció -A i B- comunes a béns mobles, immobles i immaterials i deixa entreveure una altra categoria.

2000. Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg adaptats als districtes. Segueixen sent paper mullat si no es fa una modificació del PGM ajustant el sostre edificable al dels béns catalogats.

2012. Llei Òmnibus. Modifica la Llei del Patrimoni del 1993 per permetre la privatització dels Béns Culturals d’Interès Local (BCIL) i la resta de béns catalogats.

2016. Modificació del PGM. Obliga a definir un planejament derivat en els edificis catalogats en discordança amb el PGM. Es calcula el sostre edificable i la possibilitat de reclamació del lucre cessant si s’aplica la protecció patrimonial.

L'entrada Els reptes de la conservació del bé comú ha aparegut primer a Carrer.

Amb les restriccions de la mobilitat el mercat laboral va caure estrepitosament. En el cas de les famílies ateses per Càritas Diocesana de Barcelona (CDB) van veure com els seus ingressos baixaven en un 42% quan provenien de l’economia formal i fins al 73% en aquelles llars on els ingressos provenien de l’economia informal. D’entre aquestes famílies cal destacar de forma especial les famílies migrades, que ocupen majoritàriament llocs de treball que amb les restriccions de mobilitat en molts casos es van veure suspeses, o finalitzades.

Les famílies, principalment les nouvingudes i aquelles que en general estaven en situació administrativa irregular, van veure com els seus ingressos desapareixien només començar l’estat d’alarma. Uns ingressos que ja eren molt precaris i no permetien cap estalvi. De la nit al dia, no podien cobrir les necessitats més bàsiques, com l’alimentació o l’habitatge, un habitatge que en la gran majoria dels casos era compartit per diverses famílies, i que feia encara més feixuc el confinament, alhora que dificultava la distància social que requeria la pandèmia.

Però un altre element va adquirir en aquell moment la categoria de subministrament bàsic, junt amb alimentació i habitatge, i és la possibilitat de connexió a internet. Amb l’inici de l’estat d’alarma les administracions van tancar l’atenció presencial i van digitalitzar tots els seus serveis, sense un període d’adaptació ni assegurar-se d’estar arribant a tots els administrats.

Segons l’informe Impacte de la Crisi de la Covid-19 de Càritas Diocesana de Barcelona, segona onada, un 43,1% de les llars ateses per Càritas es troben en una situació d’apagada tecnològica que actua com a nou motor d’exclusió social, per no comptar amb connexió de cap tipus (10’5%), bé per no disposar d’un dispositiu (21’9%), bé per no tenir competències en l’ús de la xarxa (34’1%). I a aquestes dades li hem de sumar la manca d’eines digitals per relacionar-se amb l’administració pública.

Fins al moment, la normativa que regula les relacions entre l’administració i l’administrat, la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu comú de les administracions públiques, només obligava les empreses i professionals a relacionar-se amb l’administració mitjançant eines digitals -certificats digitals, sistema Clave, Idcat mòbil, etc. Però no així la resta de la ciutadania, que podia continuar escollint entre relacionar-s’hi digitalment o presencialment. Ni l’administració ni la gran majoria dels ciutadans estaven preparats per al que succeiria amb l’arribada de la Covid.

Un problema angoixant
En el cas de les persones migrades les conseqüències de relacionar-se amb l’administració són encara més greus, principalment per a les persones en situació administrativa irregular. Les Oficines d’estrangers van tancar l’atenció presencial i es va establir com exclusiva la relació digital amb aquestes oficines.

En el cas de les persones que ja disposaven d’una autorització de residència malgrat existir dificultats per relacionar-se digitalment -manca d’eines digitals o de coneixement en l’ús- no es van tancar totes les portes: podien tramitar un certificat digital o donar-se d’alta al sistema Clave, Idcat, etc. -encara que no tothom té els coneixements suficients per fer-los servir-, o es podien presentar les peticions per mitjans alternatius previstos a la normativa vigent (les renovacions d’autoritzacions es poden presentar per Registres Públics, amb cita prèvia, o per correu administratiu).

En canvi, quan es tracta de fer una petició inicial, és a dir, de presentar una autorització de residència o residència i treball per primera vegada, l’única alternativa actual per fer-ho és digitalment. I això constitueix una discriminació cap a una part important de la ciutadania, les persones en situació administrativa irregular, perquè encara que disposessin d’eines digitals i coneixements suficients per al seu ús, no hi podrien accedir per elles mateixes.

Les persones que no disposen d’una autorització de residència no poden obtenir un certificat digital o accedir al sistema Clave, Idcat, etc… Cal tenir un número de NIE vigent. És a dir, cal tenir una autorització de residència vigent i això implica també que les persones que tinguin la seva targeta d’identificació d’estranger (TIE) caducada tampoc no poden accedir-hi amb certificat digital, un greu problema que s’ha fet rellevant i angoixant en els darrers temps davant la impossibilitat d’obtenir una cita a la Policia per emetre la nova TIE, i dificulta encara més l’accés a un contracte de treball, a una prestació a la qual es té dret -com l’atur o l’Ingrés mínim vital- o simplement mantenir oberts els comptes bancaris.

En aquest entorn, persones que feia mesos que esperaven poder fer la petició d’autorització de residència a l’Oficina d’estrangers -abans de la pandèmia l’endarreriment en les cites era d’uns vuit mesos aproximadament-, no només en molts casos van veure com perdien les ofertes de feina, i amb elles les possibilitats de regularització, sinó que van veure també com les seves cites per presentar-se presencialment s’anul·laven i els donaven una cita per presentar els seus expedients digitalment, amb certificat digital o sistema Clave, eines de les quals no disposaven per la seva situació d’irregularitat.

Respondre a la nova realitat
Tenint en compte que majoritàriament són persones en risc d’exclusió social per la mateixa situació d’irregularitat administrativa, que impedeix l’accés a un mercat de treball amb totes les garanties, les entitats socials un cop més vam haver de fer un pas endavant, adaptar els nostres serveis a les noves tecnologies i suplir aquesta carència, presentar peticions de residència amb els nostres certificats digitals, volants d’empadronament, tramitar afiliacions a la Seguretat Social. En molts casos, suplíem les tasques presencials de les administracions.

Però les entitats no ens podem multiplicar ni suplir tot allò que l’administració ha deixat de fer. Els recursos de les entitats socials, i els seus professionals -treballadors i voluntaris- són limitats. L’alternativa a aquesta opció és pagar serveis de professionals que puguin fer els tràmits digitals, un cost que no acostuma a estar a l’abast de la gran majoria de persones.

La digitalització de l’administració ha vingut per quedar-se, i no només de l’administració, sinó també de la ciutadania en general: tant com a via de relació amb les administracions, com vies d’accés a la formació, accés a ofertes de feina, processos de selecció de personal, etc… I davant d’aquesta nova realitat cal que l’administració aixequi la mirada i respongui, inclogui tota la ciutadania, s’asseguri que tothom pugui accedir-hi i eviti que s’instal·li en la societat definitivament una nova forma d’exclusió social.

Elisabet Ureña és membre de Cáritas Barcelona

L'entrada La bretxa digital com a nova forma d’exclusió social ha aparegut primer a Carrer.

Només a la ciutat de Barcelona hi ha 90.192 persones de més de 65 anys que viuen soles; 68.701 d’elles dones. Persones com la protagonista del primer paràgraf d’aquest text, personatge fictici que podria ser pràcticament qualsevol d’aquestes més de 90.000. Un sector de la població al que la pandèmia ha aïllat encara un mica més amb una digitalització en l’accés a tots els serveis públics que per a molts s’ha convertit en un mur pràcticament infranquejable. En un malson.

La metgessa de família Alba Martínez parla des de l’altre costat, des d’on veu com aquesta crisi està evidenciant la llei de cures inverses, la inequitat en els recursos sanitaris que exclou a qui més els necessita. “Hi ha gent que necessita una visita i té múltiples vies per aconseguir-la de forma telemàtica, però a la gent gran que viu sola, per exemple, tot això li queda molt lluny. Està molt més limitada. Si truquen les línies estan col·lapsades i no poden accedir a l’e-consulta ni a programar una visita per internet”, assenyala la doctora, preocupada per l’escletxa digital.

“Si tens un nivell alt d’estudis i una bona feina, tens molta facilitat d’accedir al metge, en canvi els més exclosos, que pel fet de ser-ho tenen moltes més opcions de tenir una pitjor salut, tenen moltes més dificultats”, afegeix la professional del CAP Carles I, al Fort Pienc, tancat des de març. “A nosaltres, tots els pacients per als quals la seva via d’accés era allà mateix, a la porta, s’han quedat perduts”, afegeix. Els professionals del centre, que ara treballen al del Passeig de Sant Joan (en unes condicions totalment precàries) ho han intentat compensar trucant de forma proactiva als crònics, explica. En aquestes trucades han trobat molta gent que els ha expressat que s’ha sentit molt sola.

Avis desemparats
A la primària fa mesos que fan visites presencials, tot i que molta gent ho desconeix. Molta gent gran que no té internet i l’única informació que rep és allò que veu per la tele de vegades peca de prudència. “Ara amb la campanya de la grip, hem intentat detectar molts d’aquests casos. Molts pacients et diuen que s’han sentit desemparats. Nosaltres ara estem intentant fer totes les visites presencials que podem perquè hi ha molts casos en els quals no serveix una visita per telèfon. Quan parles amb una persona que tens davant veus la cara que fa mentre et parla, la cara que fa l’acompanyant… La visita telefònica serveix per a casos molt puntuals”, conclou.

Des del combatiu CAP Raval Nord, Antonia Raya afegeix una altra barrera: la idiomàtica. Encara que tinguis competències digitals, la web de La meva salut només està en català, castellà i aranès. Amb la població amb la qual ells treballen aquestes dificultats afegides amb la digitalització es van veure de seguida i “de forma flagrant”, explica. Gent molt envellida que no és nativa digital i molta població immigrant que encara que sigui competent digitalment té la barrera de l’idioma que dificulta (encara més) entendre pantalla rere pantalla què s’havia de fer.

Raya, professional fermament compromesa, no es mostra optimista. “Al sistema ja li interessa posar aquests entrebancs. Que tinguis una llei de sanitat universal no vol dir que aquesta sigui universal. Es va burocratitzant tot cada dia més; així només pots demanar la renda mínima si ets competent, i així amb tot”, reflexiona.

I aquesta digitalització universal té una altra cara: les dificultats de compatibilitzar el teletreball amb la prestació d’aquests serveis públics essencials. Qui té la barrera idiomàtica no truca al CAP, s’hi presenta. I si s’hi presenta és perquè necessita que l’atenguin, però si el professional que l’hauria de rebre està teletreballant, no el pot rebre, òbviament. I, en l’altre extrem, tant treballadors presencials com pacients han trobat a faltar una bona campanya de comunicació per part de Salut. Des dels CAP s’han trobat amb pacients als quals han trucat per veure com estaven, perquè eren crònics i feia temps que no sabien d’ells, i la seva resposta ha estat: ‘Ah, però ja esteu oberts?’

Nens forçats a fer coses d’adults
Tot plegat fa que Raya s’hagi trobat nens de 12 o 13 anys gestionant problemes d’adults. “Els infants no han de tenir aquesta responsabilitat i molts cops la tenen perquè són els únics que saben connectar-se a internet a casa seva”, exposa la sanitària, preocupada també pels adolescents i joves que no tenen ordinador o wifi a casa i acudeixen al CAP perquè se senten deprimits. Nois i noies a qui agradaria anar a la universitat, però no ho faran perquè no tenen mitjans per fer els estudis de batxillerat en línia. “I em diuen, ‘Antonia, estic trist’, i no serveix de res que a aquests nois els donem un antidepressiu, el que cal és que tinguin les mateixes oportunitats que la resta”, recorda.

Una altra persona que ha estat al peu del canó diàriament amb els infants i joves durant tota la pandèmia és la Vane Sanz, de l’associació Ubuntu, a Ciutat Meridiana. L’educadora no entén “que els serveis públics no estiguin al servei del públic”. “Les administracions segueixen tancades. Si necessites fer qualsevol cosa amb el SEPE, trobes dificultats; amb Estrangeria, ni t’ho explico; amb la Seguretat Social, el mateix”, destaca Sanz, qui afegeix que també s’han trobat amb molts problemes a l’hora de gestionar padrons “si no tens el DNI registrat al mòbil amb la clau pin”. “Moltes famílies han de renovar el padró i no poden, i mira que portem hores davant l’ordinador per ajudar-les a fer-ho. A molts els acaben dient que vagin a la plaça de Sant Miquel, i allà és una altra història, perquè arriben i, si no han demanat hora, han d’esperar-se al final, perquè al final els acabin dient que ho han de fer digitalment”, relata.

Sanz ressalta també la falta d’humanitat del sistema. “Un altre dels temes és que, un cop aconsegueixes contactar per exemple amb la Seguretat Social, a l’altre costat no hi ha ningú. És una pantalla en negre. Tu has de posar la teva cara, però amb qui parles és una pantalla en negre. Tot resulta molt fred i molt violent. No som dades ni números de DNI, som persones”, conclou.

L'entrada Llei de cures inverses ha aparegut primer a Carrer.

Què opines del teletreball?

Els orígens del que anomenem teletreball els ubiquem en plena crisi del petroli, els anys 70. Les dues característiques bàsiques de teletreball són el desplaçament del centre de treball a la llar i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Sempre ha anat apareixent com a resposta a les crisis: abans de la pandèmia es parlava molt de l’emergència climàtica i del problema de la mobilitat, i el teletreball llavors apareixia com una opció. També havia aparegut com una possible solució als problemes de conciliació.

Tanmateix, l’experiència de treballar a casa ha sigut molt diferent en funció del gènere. Històricament, les dones han treballat a la llar teixint, cosint, empaquetant, etc. En tenim milers d’exemples, que no es poden considerar teletreball perquè no hi havia tecnologia de la informació i la comunicació, sinó que hi havia treball manual que es feia des de la informalitat i en plena sincronia amb la dinàmica de casa. En masculí, l’experiència era absolutament diferent: el notari, l’advocat, el metge que tenia el consultori o un despatx a casa, absolutament aïllat de la llar i del treball domèstic i de cures. Un espai preservat, privilegiat i sense interferències de la dinàmica de la vida quotidiana.

Llavors, l’experiència del teletreball amb les característiques bàsiques que apuntaves aquí quasi no existia fins a la Covid?

Abans de la crisi de la Covid el teletreball tenia molt poca presència en el nostre context; només el 4 o 4,5% de la població treballadora ho feia dos o tres dies a la setmana i poc més d’un 3%, com a modalitat fixa. Tenim una cultura laboral molt presencialista on es reprodueix la falsa idea que qui passa més hores a la feina és qui més treballa.

No tenim ni una cultura ni una regulació mínimament estable i sòlida perquè el teletreball no redundi en les desigualtats; en particular, en les de gènere i les de classe. Si el teletreball es presenta com una solució a tots els mals sense que hi hagi una regulació, si no s’executa de manera planificada, sense improvisar, acaba reforçant les desigualtats de partida que ja existeixen.

Per què el teletreball pot reforçar les desigualtats de gènere?

En el context de la Covid, per una banda, hi havia els serveis essencials, on hi entrarien des dels metges fins al personal de neteja, molt precaritzat i molt feminitzat. Després, hi ha hagut els llocs de treball en quarantena, que ni eren essencials ni teletreballables, com l’hostaleria, la restauració, el petit comerç i altres serveis, que en bona part són també molt feminitzats i que han expulsat moltes dones del mercat de treball. Per això els ERTO han afectat més les dones que els homes.

D’altra banda, hi ha hagut serveis no essencials que s’han posat en quarantena però que s’han recuperat abans, que són els més masculinitzats: la indústria i la construcció. Aquesta gestió ha tingut un impacte de gènere claríssim! I per últim, el quart paquet ha estat el dels llocs de treball teletreballables.

Aquí és on es veuen, també, les desigualtats de classe?

El perfil de persona que ha pogut treballar a distància té estudis mitjans alts i està més ben posicionada en el mercat laboral. Durant el confinament, hi ha hagut molts llocs de treball que no eren teletreballables, i són precisament els més precaris. Però és que dins de les feines que sí que ho eren s’han reproduït també les desigualtats, per això dic que el gènere, per a mi, és la variable clau.

En un mateix espai hem hagut de simultaniejar totes les activitats: el treball remunerat, domèstic i de cura. No hem conciliat, ho hem fet tot a la vegada, i les interrupcions, les fragmentacions i els horaris absolutament intempestius és el que ha primat, en especial en el cas de les dones.

Hi ha dades que apunten que això ha tingut costos per a la seva salut: més ansietat, estrès i angoixa durant l’època dura del confinament. I a això se li sumen qüestions que tenen a veure amb problemes estructurals del mercat de treball, com el tema de les ciberviolències: a algunes treballadores, sobretot, se’ls ha requerit que durant el seu horari laboral tinguessin l’ordinador amb la càmera encesa.

I no s’hi podien negar?

Hi ha molt desconeixement, no sabem fins on arriben els nostres drets, fins on podem dir que això és la nostra privacitat i que no se’ns pot exigir tenir la càmera oberta. Ens manca molta formació.

La manca de formació i d’una regulació ha permès que es produeixin abusos en el camp laboral?

Efectivament. Sense aquestes dues coses no tens un marc de referència per saber què es pot fer i què no, o què et poden exigir. Moltes coses van quedar obertes, la qual cosa desprotegeix els treballadors.

El teletreball té potencialitat, sí, però s’ha de regular, han d’haver-hi estructures i al final no pot suposar traslladar-los a ells els costos de la producció, sigui intel·lectual o manual. No podem pretendre que es faci sense que la persona treballadora tingui una compensació salarial per utilitzar la llum, l’internet i l’ordinador de casa seva, o sense que hi hagi directament una facilitació d’aquests recursos per part de l’empresa. I a banda, les recomanacions al voltant del teletreball diuen que està bé sempre que sigui voluntari i combinat amb la presencialitat. El teletreball total no és bo.

Per què no?

Pels possibles costos laborals. Tornem al gènere: el retorn a la presencialitat ha estat major en el cas dels homes que de les dones. Penso que una de les millors polítiques d’igualtat seria fomentar el retorn a la presencialitat de les dones, perquè voldria dir que serien els homes els que es quedarien a casa assumint la responsabilitat del treball domèstic i de cura.

Una situació de confinament, a banda dels costos de salut, de gestió del temps i de conciliació, segurament a mig termini també tindrà costos en promoció laboral. Si tu no hi ets presencialment, sempre trobaràs més obstacles, i aquesta és una de les grans trampes del teletreball o del treball a distància sobrevingut i imposat. Pots fer la feina i ser molt efectiva, però quan s’hagi de promocionar algú, si no hi ets físicament, no se’t tindrà tan present.

El teletreball genera aïllament físic entre els treballadors. Això, sumat al fet que el centre de treball desapareix, pot dificultar l’organització col·lectiva? És un dels riscos?

En el cas de treballadors que de cop es posen a treballar a distància però que prèviament tenien una bona organització col·lectiva, una acció política amb un discurs, una organització, una coordinació, unes reivindicacions i que actuaven com a agent social, en una situació sobrevinguda de treball remot aconsegueixen trobar els mecanismes per continuar amb aquesta acció col·lectiva.

Quan no hi havia aquesta prèvia, organitzar-se col·lectivament és molt més difícil. Treballar a distància té un component d’aïllament social i, per molt que haguem explotat totes les potencialitats de la virtualitat, això també té límits. Fa més difícil trobar espais per socialitzar i posar en comú situacions que provoquen mal estar o donen peu a articular una demanda col·lectiva.

El teletreball exclou la part més intuïtiva, la virtualitat la capa. Quins efectes pot tenir això en les professions que optin per aquesta modalitat?

Hem d’entendre que una modalitat de 100% teletreball no és viable. Hi ha una sèrie de factors, competències i habilitats que no podem desenvolupar davant d’una pantalla. Existeixen aspectes del treball en equip que no es poden suplir virtualment.

En lògica productiva podríem dir que som més productius amb una modalitat mixta, però des d’una lògica humana i de funcionament de les relacions socials, també. Hi ha intangibles que la virtualitat no pot suplir, i des d’un punt de vista normatiu, hauríem de renunciar a qualsevol tipus d’organització social que passés tota per la virtualitat.

L'entrada “Una modalitat de teletreball al cent per cent no és viable” ha aparegut primer a Carrer.

Els diferents elements de la plaça, incloent-hi l’espai públic i la nova façana del mercat, s’han anat estrenant de mica en mica durant els darrers tres anys. Els racons i els porxos es van degradar de seguida, però comerciants i veïns s’aferraven a l’esperança que un cop completada la reforma s’aconseguiria el revulsiu promès. Però ara les obres ja s’han acabat i l’ambient enrarit no se’n va.

Baralles, restes de menjar per emportar, alcoholisme, pudor d’orina i drogoaddicció esporàdica castiguen un espai que ja va néixer condicionat pel turisme de la Rambla i la fragilitat social del Raval. El disseny urbanístic, que firma la prestigiosa arquitecta Carme Pinós, sorprenentment ignora aquests factors. Una quinzena de sensesostre dormen cada dia a la plaça i de dia se’ls afegeixen -no sempre amistosament- un nombre indeterminat de passavolants, entre ferrallers, usuaris de la sala Baluard i menors que estan de pas a la ciutat.

Aquests veïns invisibles s’arreceren sota la façana volada de la nova escola Massana -la joia arquitectònica de la plaça-, a les entrades de l’aparcament subterrani i al cul-de-sac en què s’ha convertit el Passatge 1800. La reforma ha carregat de nous edificis aquest solar del Raval, malgrat anys de discursos polítics sobre esponjar el barri més dens de Barcelona. Fonts coneixedores expliquen que la primera idea era concentrar l’edificabilitat en un sol edifici, però l’alçada resultant no agradava a l’Ajuntament.

Expectatives frustrades
Tots els testimonis consultats coincideixen en remarcar que cada matí a primera hora un vehicle de BarcelonaNeta i una patrulla de la Guàrdia Urbana desfan el campament i reguen la plaça, però poc després es tornen a omplir els mateixos racons. Diàriament també visiten la Gardunya diversos educadors socials, però la situació no es resol.

Els veïns que es van traslladar fa un any al primer bloc d’habitatges finalitzat -una promoció de la Favb- han vist frustrades les seves expectatives. “Ha sigut una sorpresa: havíem fet visites d’obres i moltes reunions sobre el nostre futur edifici, però quan ens hi hem traslladat ens hem adonat que la realitat és molt complicada”, reflexiona Juanjo Moreno, vocal de la comunitat de veïns.

Entre els comerciants i restauradors els ànims encara estan més caldejats. I l’últim bloc de pisos finalitzat, privat i de 14 plantes, augura queixes veïnals intenses. Els nous veïns, que hauran pagat preus de mercat elevats, trobaran un panorama ben diferent al que auguraven els anuncis virtuals. “Viu al cor de Barcelona”, anunciaven els cartells municipals fa deu anys, com recorda una exposició fotogràfica de Jorge Ribalta que es podia visitar a la Virreina aquest estiu.

El districte de Ciutat Vella “coneix la problemàtica perquè està en contacte directe amb els veïns i veïnes, que els han traslladat els diferents problemes a l’espai públic”, responen fonts municipals. Aquest estiu, asseguren, s’ha reforçat la presència d’agents cívics a través del Servei del Pla de Veïnatge. Aquests tècnics, sosté el consistori, “vetllen pels diferents usos de l’espai públic i informen i actuen” quan hi ha un conflicte.

La Fundació Arrels visita a diari diversos dels sensesostre que habiten la plaça. “És un polvorí” perquè alguns usuaris “fan consums elevats d’alcohol tot el dia”, avisa Gemma Gassó, educadora de l’equip de carrer. La solució, defensa, no és dissoldre l’assentament amb policia o “arquitectura hostil” sinó afrontar ja la urgència de tenir més pisos d’emergència social.

Molts continguts i pocs usos
La nova Escola Massana havia de ser el gran revulsiu de la Gardunya, segons el mateix dogma polític-urbanístic que va confiar el futur de Robadors a la construcció de la Filmoteca de Catalunya. L’edifici ideat per Pinós és gairebé una escultura: les seves cinc plantes dibuixen una silueta serpentejant, revestida d’una pell de lames ceràmiques de color taronja que li dona carisma i vistositat.

Però no mira cap a la Gardunya. Té l’entrada principal al carreró Canonge Colom. L’alumnat, doncs, gairebé no fa vida a la plaça ni contraresta els usos col·laterals que l’han colonitzat. Als bancs i jardineres -blocs rectangulars de formigó- pràcticament només hi seuen turistes que picotegen menjar comprat al mercat i grups de sensesostre. Tampoc no hi ha encara vida comercial als baixos dels blocs de pisos. El tipus de negoci que s’hi instal·li serà decisiu.

L’antiga escola Massana és l’última oportunitat per redreçar la situació. L’espai és propietat municipal i forma part del gran recinte de l’antic hospital de la Santa Creu. L’Ajuntament vol annexar les antigues aules a l’exitós teatre de la Biblioteca de Catalunya, dins del recinte medieval. El gestiona la companyia La Perla 29, dirigida per Oriol Broggi. Es dona el cas, però, que l’antic centre docent acull des d’abril de 2018 una tancada d’immigrants sense papers, que temen un desnonament imminent. També s’ha estudiat d’obrir la Gardunya cap als jardins Rubió i Lluch i s’està pendent de construir una àrea de joc infantil a la plaça.

Origen urbanístic i memòria oblidada
La Gardunya és un spin-off del pla Del Liceu al Seminari (1980), d’Òscar Tusquets i Lluís Clotet, que va obrir la plaça dels Àngels i va idear el complex cultural del MACBA i el CCCB. Aquell projecte ja preveia refer la plaça i va inspirar les grans intervencions posteriors al Raval amb què els governs socialistes de Barcelona van intentar atraure rendes mitges -avui diríem gentrificar– al depauperat Barri Xino.

Per a més inri, la remodelació ignora completament el passat i la identitat de la plaça. Ni l’ús que va tenir, ni les restes arqueològiques que amagava ni l’origen del seu nom s’expliquen avui als visitants i veïns de la plaça. Si no fóssim una ciutat tan garrepa amb la memòria popular, una placa explicaria que l’historial lumpen de la plaça ve d’antic: “Gardunya” és una paraula catalana en desús que designava organitzacions criminals, baixos fons i patis de presó.

L'entrada La Gardunya, una reforma fallida? ha aparegut primer a Carrer.