Primer, un canvi de cromos

El projecte es va donar a conèixer com a Caufec, jugant amb el nom de les empreses associades que el van impulsar: la promotora francesa Cauval i l’elèctrica catalana Fecsa -ara Endesa-. A canvi de la requalificació del sòl, Fecsa es comprometia a soterrar les torres d’alta tensió que baixaven de Collserola. El projecte es va aprovar el 2004 i preveia dues zones d’actuació: a la zona nord, 575 habitatges en grans edificis i 60 d’unifamiliars; i a la zona sud, 125 habitatges de protecció oficial, un centre comercial, un hotel i una torre d’oficines. Un negoci rodó, malgrat les protestes -sense èxit- del moviment veïnal local i, sobretot, de joves lligats als nous moviments per l’habitatge.

Caufec va ser venuda al grup Sacresa, una immobiliària fundada el 1944 i propietat de la família Sanahuja, els promotors del barri de Turó de la Peira (Nou Barris), greument afectat per l’aluminosi provocada pel ciment utilitzat per reduir els temps de construcció. Tot i que l’escàndol va esclatar en el període preolímpic, l’empresa va tenir el seu moment de glòria amb la promoció de L’Illa Diagonal i la transformació de la plaça de braus de les Arenes. Uns èxits que no van poder evitar que la crisi immobiliària del 2008 li passés per damunt: el 2011, va presentar concurs voluntari, incloent-hi diverses filials, entre elles Caufec. Va salvar el procés a canvi d’entregar part dels terrenys d’Esplugues al BBVA, en un dels molts casos on els bancs van aprofitar-se de la crisi financera.

S’obre el joc immobiliari

Sacresa ja no va tenir prou recursos per dur a terme el projecte en solitari, així que va haver de compartir-lo amb altres actors. Llavors es va crear una nova empresa, Milenium Meridian, per a la promoció de l’habitatge de part de la zona nord. La part de sòl que estava en mans del BBVA va ser desenvolupada per la immobiliària Vía Célere -una empresa fundada el 2007 per un directiu del sector que es va especialitzar a construir en sòl que els bancs havien aconseguit després de la crisi-. És un grup potent, ara en mans de grans inversors internacionals -com el fons nord-americà Värde o el britànic CBRE IM-, i un clar exponent dels nous promotors sorgits de la crisi. També en terrenys del BBVA es va construir el centre comercial Finestrelles Shopping Center, promogut pel grup belga Equilis i, després, venut al grup francès Frey.

Focus d’atracció empresarial

En l’actualitat, l’activitat se centra en la promoció d’un gran centre de serveis on Sacresa manté part dels seus interessos i per a l’execució del qual ha hagut de buscar nous socis. De moment, ha promogut la Tower One, un gratacel de 116 metres i 25 pisos on s’ha instal·lat un hotel que ja ha estat venut al fons nord-americà Hines -el mateix que va aterrar a la Barcelona postolímpica amb el projecte de Diagonal Mar-. I ara està en desenvolupament la segona torre, de 23 pisos, concebuda com a edifici d’oficines, junt amb dos edificis més. Aquí els socis de Sacresa són Emesa i Excelsior Times, dos grups que representen sectors diferents dels tradicionals promotors immobiliaris.

Emesa és el holding de la família Cuatrecasas, originat per Emilio Cuatrecasas, tradicional propietari d’un dels despatxos jurídics més influents del país, per on han passat molts afers importants i que ha tingut un paper rellevant en el desenvolupament de les regulacions econòmiques del país -l’actual presidenta de la Comissió Nacional de Mercats i Competència, Cani Fernández, ha estat una de les seves sòcies-. Sota l’aixopluc del negoci bancari, els Cuatrecasas han creat un important grup empresarial on destaca l’empresa de restauració Areas, que controla bona part dels restaurants en autopistes, estacions de tren i aeroports -i mantenen, a més, una participació rellevant en la matriu francesa Elior-, i han invertit en altres sectors, entre ells -i de forma creixent- l’immobiliari. Cuatrecasas ha estat també l’organitzador, al Golf Empordà de Gualta -una altra filial del grup-, d’una trobada d’empresaris amb la líder del partit ultradretà Aliança Catalana Sílvia Orriols.

Excelsior Times, per la seva banda, és el holding de l’empresari badaloní José Elías, centrat al principi en la promoció de les energies renovables (Audax), però que s’ha anat diversificant -destaquen les participacions en l’empresa sanitària Atrys Health, la constructora OHLA i la cadena de congelats La Sirena-. “Les vistes són brutals. Ara, els que vivien allà darrere es cagaran en la puta mare que els va parir. El de la caseta que veia el mar, ara de cop i volta ha deixat de veure’l, se li ha fet l’ombra”, va declarar Elías en una visita d’obres a la Tower One, publicada a YouTube.

A l’ombra de les torres

El que és clar és que l’activitat immobiliària sempre acaba atraient empreses d’altres sectors i esdevé un espai de benefici especulatiu. La instal·lació del nou Clínic i del centre de recerca de Sant Joan de Déu convertirà la zona en un nou focus d’activitat empresarial. L’hotel i els habitatges tindran una clientela assegurada.

*Albert Recio és professor dEconomia

L'entrada Qui recull els fruits de l’antic Pla Caufec? ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta dicotomia va fer tanta fortuna que continua utilitzant-se més de seixanta anys després. Quina història explica l’agenda pública de l’alcalde Jaume Collboni després d’un any de mandat? Segurament dona anècdotes i indicis per poder considerar-lo un integrat en la Barcelona dels negocis, dels grups de pressió amb múscul econòmic, dels poderosos de sempre. De la ciutat dels grans esdeveniments del capitalisme tecnològic amb alguns afegits d’esports d’elit -com la Volta Ciclista a Espanya- i d’elits -com la Copa Amèrica de Vela-.

En la cambra d’ecos dels que manen

Part del problema pot provenir d’inèrcies heretades, de decisions prèvies d’altres equips de govern, d’eleccions preses en el moment de fundació d’organismes consultius i de taules de treball que acostumen a anar en una línia previsible: atorgar espais d’expressió de manera molt prioritària a aquells grups que ja disposen d’una capacitat d’interlocució sostinguda amb els poders polític. Donar més veu als qui ja tenen veu; escoltar aquells amb qui ja has parlat. Els òrgans de govern del Consell Econòmic i Social de Barcelona, per exemple, estan formats principalment per representants de dues organitzacions patronals, dels dos sindicats majoritaris -únicament dels dos sindicats majoritaris- i de partits polítics amb presència al ple municipal. Entre els experts convocats i els observadors del Consell hi ha, al menys, alguna veu diferenciada -la Federació de Cooperatives o la Taula del Tercer Sector-, però l’ens s’allunya de la pluralitat de veus que resultaria desitjable.

Altres taules són de nova creació. I no es pot dir que el nou equip de govern hagi optat per la inclusivitat. Un exemple és la Taula de Diàleg Social que es va constituir aquest mes de gener. S’entén, doncs, que el seu disseny recau principalment en l’administració Collboni. La composició d’aquest espai de reunió és doblement binària: sindicats i patronals. Els dos sindicats majoritaris (Comissions Obreres i UGT) i les dues grans patronals (Foment del Treball i Pimec). No sembla que s’hagin convocat altres organitzacions sindicals -algunes de les quals compten amb un gran número d’afiliats-, ni associacions de cooperatives, ni de treballadors autònoms. Tornen a aparèixer aquells que ja disposen d’espais, les veus habituals.

El govern Collboni també ha impulsat un comitè d’experts en matèria d’habitatge presidit per l’ex-consellera de la Generalitat en l’època dels tripartits socialistes, Carme Trilla. Trilla resulta un exemple paradigmàtic de veu redundant: també presideix l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i la Fundació d’Hàbitat3. Quan se la va nomenar, mitjans com El País van donar per fet que un dels objectius de la taula seria flexibilitzar la norma que obliga els constructors a dedicar un 30% de les noves promocions a lloguer social. El mateix alcalde ho va desmentir posteriorment, però entitats com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o el Sindicat de Llogateres han mostrat la seva preocupació. I el signe de les votacions del PSC tant al Consistori com al Parlament de Catalunya en matèries relacionades amb l’habitatge i la turistificació de la ciutat -com la limitació dels preus dels lloguers per temporada o per habitacions- semblen anticipar un nou cicle de desregulació.

Els passadissos de l’Ajuntament com a cambra d’ecos on s’acostumen a sentir sempre les mateixes veus es potencia amb alguna anècdota. Segons l’agenda pública de l’alcalde, el Consistori va acollir un dinar amb l’anomenat G-16, un grup bastant més afí a la Catalunya de les cinquanta famílies que a la Barcelona treballadora. Els membres que el componen presideixen entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball, el Cercle d’Economia, el RACC o el Círculo Ecuestre. I la representació del món de l’esport i la cultura no és precisament de base: els multimilionaris FC Barcelona i RCD Espanyol, el Gran Teatre del Liceu…

L’administració Collboni ha impulsat el programa L’alcalde a prop teu, que escenifica una certa descentralització de les tasques de l’Ajuntament. Durant alguns dies al mes, algunes activitats ordinàries es duen a terme en altres districtes de la ciutat. Aquest canvi d’escenari s’acompanya d’una agenda de contactes directes de l’alcalde amb entitats i ciutadans. Que els representants electes interactuïn amb els ciutadans és intrínsecament positiu, però sembla haver generat una dinàmica indesitjable: l’alcalde pot estar més a prop, però l’Ajuntament sembla encara més lluny.

La iniciativa reequilibra el sedàs pro-negocis de les reunions en seu municipal, però les trobades pels barris són un contrapès notòriament insuficient: tendeixen a ser fugaces i informals, sense objectius específics. I les dependències de la plaça de Sant Jaume semblen molt poc accessibles. En els primers trenta-un dies de mandat, Collboni va complir amb un mínim perfil social esperable a través de reunions amb representants sindicals -d’UGT i Comissions Obreres-, amb la junta de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) i amb la Taula d’Entitats del Tercer Sector. L’alcalde, però, va ser molt més exhaustiu a l’hora de reunir-se amb la Barcelona dels negocis en el mateix període: va rebre el president del Cercle d’Economia, el president de Pimec, el president de Foment del Treball, el consell delegat de l’empresa de telecomunicació Cellnex…

Per complir l’expedient

En els deu mesos posteriors, segons l’agenda pública de l’alcalde, no s’ha produït gaires trobades més, a l’Ajuntament i en clau formal, amb entitats relacionables amb els moviments socials, veïnals… L’habitual excepció són els dos sindicats majoritaris, amb l’afegit curiós del sindicat de dones futbolistes FUTPro, de creació recent i que el 2022 comptava amb 61 afiliades. Les reunions de l’Ajuntament amb altres entitats -l’associació de treballadores Las Kellys, l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia- i grups d’entitats -la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere- de tarannà notòriament social poden comptar-se amb els dits d’una mà. Amb la Favb es va tornar a reunir el 22 de maig per abordar el problema de l’habitatge.

Entre les anècdotes, es pot assenyalar alguna reunió a contracorrent. Com la trobada en seu municipal amb el grup de pares i mares Poblenou Adolescència Lliure de Mòbil, que demana un pacte social per aconseguir que els menors accedeixin a l’ús d’un telèfon mòbil propi a una edat més avançada. La trobada té quelcom de matís inusual al tecnooptimisme que sembla moure les polítiques municipals, molt lligades a grans fires
i accions del sector tecnològics -Mobile World Congress, saló Integrated Systems Europe…- i a la retòrica de les smart cities (‘ciutats intel·ligents’) -amb el seu propi congrés a Barcelona, l’Smart City Expo World Congress-. Tot plegat té un component irònic, atès que el Poblenou és l’emplaçament d’aquell Districte 22@ que havia de convertir-se en la llar de la Barcelona puntcom.

Més informació

Consulteu el resum de les reunions de l’alcalde Collboni aquí.

L'entrada Amb qui s’ha reunit Collboni en el primer any de mandat? ha aparegut primer a Carrer.

Però més enllà de l’esmentat museu i d’una sèrie de ceràmiques precolombines que va cedir al Museu Etnològic i de Cultures del Món, la major part de les seves col·leccions no estan obertes al públic, sinó que són per a gaudi de la clientela dels seus exclusius establiments hotelers, convertits en receptacles privats de meravelles de l’antigor egípcia, mesopotàmica i mesoamericana, d’art primitiu africà i oceànic, amb incursions al modernisme i a la pintura i el gravat català contemporanis. Tot això és el que es pot trobar als deu hotels de Barcelona, que, juntament amb dos més a Madrid, un a Londres i un altre a París, formen la cadena Derby Hotels Collection, el vaixell insígnia del seu imperi hoteler.

En unes memòries autocomplaents publicades el 2013, Con la vida en los talones (La Esfera de los Libros), l’empresari s’esplaiava en la seva faceta d’aventurer: la necròpolis egípcia que va descobrir i excavar personalment, els trekkings pel Tibet o com les tribus africanes bàmbara o dogon el reben com un membre més de la comunitat. També cultivava la imatge de self-made man, recreant-se en la seva infantesa humil i de supervivència al Raval, entre sopa de menuts i marines de la VI Flota o la mort primerenca del pare. D’un dia per l’altre, però, va canviar els ombrívols carrerons del barri Xino per un senyorial palauet de Sarrià, quan una germana seva es va casar amb Ramon de Dalmases, marquès de Mura, i aquesta família aristocràtica els va adoptar oficiosament.

Tot un àliga per als negocis, va començar a treballar -com mana el tòpic- de noi dels encàrrecs en una agència immobiliària per, després, fer carrera a Mobles Maldà. L’experiència el va dur a muntar una primera empresa dedicada al sector de l’interiorisme, Roberts. El 1968, va fer el salt al negoci hoteler, com una divisió més dels seus negocis, amb la posada en marxa del Derby, situat al que avui és l’avinguda de Josep Tarradellas, un establiment modest en comparació amb els complexos que ha aixecat després, que tenen el luxe i la gamma alta com a marca d’identitat.

A partir del 1992, en plena febre olímpica, va apostar decididament pel ram de l’hostaleria com a base del seu imperi, amb l’obertura de l’hotel Claris, que ha estat la joia de la corona i la base d’operacions del grup, el primer establiment on comença a incorporar obres d’art als salons, i al costat del qual naixeria, dos anys després, el Museu Egipci i la Fundació Arqueològica Jordi Clos. Amb aquest establiment, inaugura el concepte que mimetitzarà en tots els seus hotels posteriors, amarats del concepte marca Barcelona, llavors primerenc: un producte turístic exclusiu elaborat a base de patrimoni cultural, arquitectura i disseny, cuina d’avantguarda i terrasses privades per aprofitar el clima benigne de la ciutat.

Hàbil a l’hora d’apoderar-se del control d’immobles amb interès artístic i patrimonial per reconvertir-los en font de negoci, en el catàleg del seu grup hi ha l’hotel Bagués -que s’amaga rere la bella façana modernista de la joieria Bagués-Masriera de la Rambla- i l’aparthotel Arai del carrer d’Avinyó, aixecat al Palau dels Quatre Rius, casa senyorial del segle XVIII que també fou seu del Foment de les Arts Decoratives. En inaugurar-lo, el 2013, Clos va destacar que havia salvat l’edifici dels okupes.

Persona d’exquisides formes diplomàtiques, Clos ha cultivat bones relacions amb tots els equips de govern. A l’època de Pasqual Maragall, se li va penjar fins i tot l’etiqueta d’empresari del maragallisme. I un fill seu està casat amb una neboda de l’exalcalde Xavier Trias. Durant el mandat d’aquest, va apostar amb força en el sector dels apartaments turístics, repetint el format d’exclusivitat i buscant emplaçaments d’interès històric i artístic, com el grup d’apartaments La República, situat a l’immoble que va ser seu de la Joventut Republicana Radical del Poblenou. Avui, la divisió Barcelona Apartments explota onze complexos habitacionals a la ciutat.

Pisos turístics, no pero sí

Paradoxalment, Clos, des de la seva posició de lideratge al Gremi d’Hotels de Barcelona -que ja va presidir, en una primera etapa, entre els anys 1996 i 2019-, sempre s’ha mostrat bel·ligerant amb l’auge dels pisos turístics. Ell es defensa dient que no hi està en contra, sinó que en discuteix el creixement descontrolat i demana posar fre als que actuen sense llicència. El gremi és una de les moltes tribunes de què disposa per influir sobre les polítiques que afecten el seu sector de negoci. També ha estat membre del consell d’administració de Fira de Barcelona, vicepresident del comitè organitzador de la Fira EIBTM -un certamen dedicat a la innovació en el negoci turístic-, president de l’Escola Superior d’Hostaleria de Barcelona, vocal de la Cambra de Comerç de Barcelona i patró de la Fundació Barcelona Cultura. Té la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de la ciutat, atorgada el 2014, i la Creu de Sant Jordi, que se li va concedir el 2002.

Fa quatre anys, quan va deixar la presidència del gremi, es va interpretar com un pas enrere, coincident amb el traspàs del timó dels seus negocis al seu fill Joaquim, per centrar-se en la fundació. Però va ser un miratge. Dos anys més tard tornava a la presidència de la patronal d’hostaleria i enguany renovava el mandat. La Cambra de Comerç el va proposar per presidir el comitè executiu de Turisme de Barcelona, consorci publicoprivat de titularitat compartida entre la corporació empresarial i l’Ajuntament, i encarregat d’orientar les polítiques en l’àmbit de la promoció turística. Clos n’havia estat vicepresident fins fa quatre anys, quan el presidia un altre hoteler il·lustre, Joan Gaspart. L’empresari ha deixat clar que no veu ambdós càrrecs incompatibles. La seva influència com a veu autoritzada del sector serà absolutista, com la d’un emperador.

L'entrada Jordi Clos, un hoteler faraònic al capdavant de Turisme ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada L’acudit: Talls de llum per Nadal ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada L’acudit: Calor i fred a les aules ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada L’acudit: Drons a la platja ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada L’acudit: Els riders ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada El problema de l’habitatge ha aparegut primer a Carrer.

La Covid-19, però, ho ha regirat tot. Per començar, ha acabat forçant l’ajornament d’ambdues cites amb les urnes. Però més enllà d’això, la incertesa dels escenaris provocada per la crisi sanitària ha situat el procés electoral blaugrana en un marc d’allò més enrarit. La crítica perspectiva econòmica de l’entitat, la gens triomfant trajectòria recent del primer equip masculí de futbol, la sortida abrupta de l’anterior consell presidit per Josep Maria Bartomeu acorralat per una sorprenent moció de censura, sumades a la crisi social del futbol -reconvertit en espectacle de consum audiovisual, amb les masses socials allunyades de la vida activa dels clubs-, han derivat en un procés electoral de perfil discret.

Lluny queden els esforços de grans patums del patriciat barceloní que buscaven en la poltrona barcelonista una palanca de prestigi social, com va fer Josep Lluís Núñez, exitosament, el 1978, o el publicista Lluís Bassat (no tan exitosament) els anys 2000 i 2003. Lluny queden també les grans operacions dissenyades des d’entorns polítics per ficar la poteta a l’entitat, com les operades des del pujolisme amb Ferran Ariño (1978) o Sixte Cambra (1989) o des de certs sectors del PSC amb la candidatura liderada per Marc Ingla l’any 2010.


L’únic intent seriós per part d’un representant selecte de les oligarquies barcelonines semblava que el podia protagonitzar Joan Rosell Lastortras, empresari que ha format part dels consells d’administració d’Enher, Fesca, Endesa, Agbar o Applus o Siemens, entre altres grans corporacions, i conegut, sobretot, per haver presidit la patronal catalana Foment del Treball Nacional i l’estatal CEOE. Menys recordat és el seu efímer pas per la política quan, el 1980, va formar part de la llista de Solidaritat Catalana (de fet, una mera marca de l’Aliança Popular de Manuel Fraga) a les primeres eleccions al Parlament, sense obtenir representació. A mitjan novembre passat, tots els mitjans de comunicació van donar per fet que Rosell anunciaria de forma imminent la seva candidatura a presidir el Barça. Però al cap de pocs dies la seva opció es va fer fonedissa sense que arribés a fer cap anunci oficial. A una escala més discreta, un altre globus sonda, el de Jordi Roche, expresident del Girona FC i la Federació Catalana de Futbol, també es va desinflar.


Sense grans moviments de la societat civil per prendre el control de la llotja del Camp Nou, la cursa electoral s’ha vist circumscrita bàsicament a personatges ja coneguts de la galàxia barcelonista, integrants dels consells directius dels últims anys, que ja ho havien intentat en altres processos electorals, i algun oportunista en cerca de minuts de glòria mediàtica sense un projecte sòlid. Després d’un vodevilesc procés de recollida d’avals dels socis, només tres aspirants l’han superat i es disputaran, si no hi ha renúncies ni pactes abans de les eleccions, la trona barcelonista: Joan Laporta, Víctor Font i Antoni Freixa.

Sis descarrilats
Fins a sis precandidats no han passat el tall necessari de la recollida de firmes per arribar a ser presidenciable del Barça, que estava fixat en 2.257. D’alguns ja no s’esperava, com de Pere Riera Paul, empresari del sector químic i immobiliari que es va presentar sense equip conegut. Tampoc semblava amb grans possibilitats Lluís Fernández Alà, figura ignota fora de la ciutat on resideix, Sant Cugat del Vallès, on és el principal executiu de la Fundació Sant Cugat Actiu, vinculada al comerç local.

Un cas diferent és el d’Agustí Benedito i Benet, que un dia abans del termini ja va anunciar que no aniria a les oficines del club a entregar les signatures. Benedito, antic propietari d’una popular cadena de concessionaris d’automòbils i exmilitant d’UDC, optava per tercer cop a la cursa presidencial, després dels intents del 2010 i el 2015. Vinculat inicialment a Laporta (va ser fundador amb aquest de la plataforma opositora al nuñisme Elefant Blau), després se’n va distanciar. No l’ha ajudat aquest cop l’intent no reeixit de presentar una moció de censura contra la presidència de Bartomeu que va impulsar fa tres anys. Benedito va ser l’únic precandidat que va apostar obertament per construir un nou estadi en un emplaçament diferent, però sense concretar què pensava fer amb el solar que deixarien lliures les actuals instal·lacions de les Corts.


Xavier Vilajoana Eduardo, principal executiu del grup constructor Euroconstruc, era l’únic precandidat a qui es podia atribuir l’etiqueta de continuista, ja que va formar part de la directiva de Bartomeu fins que va dimitir en ple. Malgrat una gran inversió en falques publicitàries, va quedar lluny del nombre de suports exigit.

Pel que fa a Jordi Farré Muñoz, el més jove dels precandidats, i que ja ho va intentar el 2015, arribava a la casella de sortida amb un bon cartell pel fet d’haver estat la cara visible de la moció de censura que va forçar la sortida de la junta de Bartomeu. Però no ha estat suficient per a aquest empresari dedicat a l’explotació d’escorxadors a través de la societat Appeal Agrifood (a part d’altres negocis immobiliaris) per arribar a la fase final. Alguna anècdota -com la de regalar pizzes als socis que li donaven suport- ell mateix ha reconegut que no l’ha ajudat.



Emili Rosaud Parés, conseller delegat de l’operador energètic Factor Energia, sí que va presentar a les oficines del club les firmes necessàries per poder ser candidat. Però abans que acabés la fase de verificació va renunciar davant l’evidència que les anul·lacions per irregularitats el deixarien fora. Rosaud va ser directiu discret del consell de Bartomeu des de l’any 2015 i en un moment semblava ungit com a delfí del fins ara president. Però va marxar de la junta, juntament amb altres membres, arran del cas de contractació d’una empresa per crear perfils digitals falsos (conegut com a Barçagate). Va arribar a la cursa electoral prometent una candidatura “d’unitat”, però a l’hora de la veritat només va atreure el mediàtic representant de futbolistes Josep Maria Minguella, que ja havia estat candidat l’any 2003.



Joan Laporta, el fill pròdig
L’advocat Joan Laporta Estruch, intentarà per segon cop recuperar la presidència que va deixar l’any 2010, després del fallit intent del 2015, quan fou derrotat clarament per Josep Maria Bartomeu. Aquest cop ha optat per una estratègia prudent. Fins que no es va confirmar la dimissió de l’anterior consell directiu no va fer pública la seva candidatura. I ha exhibit des d’aleshores un perfil discret, institucional, lluny de l’agressivitat amb els entorns que no li són afins que fins ara el caracteritzava.

Aquest nou estil i una potent campanya mediàtica l’han fet sortir amb una posició de força de la fase de recollida de firmes, on ha duplicat el nombre de suports dels seus rivals. Tampoc s’ha mullat massa amb un programa de propostes trencadores i fins i tot ha beneït, amb matisos, el projecte de reforma urbanística de l’entorn de l’estadi impulsada per les juntes de Rosell i Bartomeu.

També ha pres distància d’alguns noms incòmodes de la seva primera etapa al capdavant del club, com l’economista mediàtic Xavier Sala i Martin (que li dona suport però no entraria ara a la seva junta) i, sobretot, de qui va ser primer executiu del Barça en la seva etapa, Joan Oliver, de qui ara no vol saber res. Oliver va esdevenir l’any 2013 màxim accionista del CF Reus Deportiu, club que va abocar a la desaparició després d’una pèssima gestió i de vendre’s les accions a un ignot empresari de Miami. Per cert que el club reusenc va ser administrat en aquesta etapa final a través de Corel Store, una societat que estava domiciliada a la seu del despatx professional de Laporta, i on aquest i un altre dels seus homes de confiança, Rafael Yuste, també hi tenien una participació. Però ara el candidat a la presidència assegura que no va participar de cap manera en la gestió de l’entitat.



Víctor Font, el nouvingut
Víctor Font Manté juga el paper de la novetat en l’arena presidencial blaugrana, tot i que en els comicis del 2010 va formar part de l’equip de la candidatura de Marc Ingla. Per suplir la manca de coneixement entre la massa social, ha optat per una estratègia de llarg recorregut: va anunciar la seva candidatura fa més de dos anys. Des de llavors ha intentat visibilitzar-se amb gestos com la presentació d’una proposta de nous estatuts per introduir el vot electrònic, que li va tombar l’assemblea de compromissaris l’any 2019.

Justament, la transformació a fons del club aprofitant les noves tecnologies i jugant fort la carta de l’economia de plataforma és el punt fort de la proposta d’aquest empresari fundador i CEO de Delta Parners Group, una consultoria especialitzada en l’àmbit
 de les telecomunicacions que té la seu a Dubai, on Font ha residit habitualment des del 2010.

També és accionista i administrador des de l’inici del diari Ara, un detall no menor, ja que un dels noms de la seva proposta és el periodista d’aquest mitjà Antoni Bassas, presentat com a futur cap de gabinet del club en cas de victòria, i que ha suplert les carències comunicatives del seu cap de cartell. Font també intenta vendre una reestructuració a fons de l’organigrama de l’entitat amb criteris de professionalitat i eficiència, i en aquest sentit també ha presentat uns quants fitxatges mediàtics, com el de Toni Nadal, oncle i exentrenador del tenista Rafael Nadal (que dirigiria una àrea de millora del rendiment esportiu) o el metge Ramon Cugat (que pilotaria l’àrea de salut). Però la seva dèria per anunciar incorporacions l’ha fet incórrer en alguna relliscada, com la suma al seu equip de l’excandidat Jordi Majó (anunciada i desmentida amb poques hores de diferència) o l’anunci d’una futura àrea esportiva amb els exfutbolistes Xavi Hernández i Jordi Cruyff com a peces clau (de la qual ambdós s’han desmarcat).

En el seu futur equip directiu, que ja ha fet públic, destaca un nombre significatiu de dones, sense arribar però, a la paritat: fins a cinc, entre les quals l’actual directora general de Societat Digital de la Generalitat, Joana Barbany, vinculada fins ara al PDeCAT. Respecte a la reforma urbanística del Camp Nou, de moment no s’ha mullat: proposa deixar en stand by el projecte Espai Barça i sotmetre el futur del recinte a una consulta als socis, després d’auditar el club.


Antoni Freixa, advocat del continuisme
Antoni Freixa Martín ha aconseguit arribar a l’últim nivell de la cursa electoral barcelonista, després de recollir 2.634 avals de socis considerats vàlids per la junta electoral. L’enquesta informal del recapte de firmes el deixa, d’entrada, lluny del que promet ser un duel entre Joan Laporta i Víctor Font.
 Però Freixa té camp per córrer en el segment més conservador del barcelonisme i menys procliu a les transformacions en el model de club que encarnen els altres dos candidats, el cert nuñisme sociològic encara molt present al club per molt que passin els anys. Hi ha contribuït amb una campanya fins ara discreta, austera, sense anuncis espectaculars de mesures ni noms (més enllà de l’exfutbolista Lluís 
de Carreras com a futurible director de l’àrea de futbol) i assumint bona part del llegat i de la gestió dels darrers anys, inclòs el projecte urbanístic de l’Espai Barça tal
 i com està concebut actualment.

Titular del bufet Freixa Advocats, especialitzat en dret esportiu, Freixa aterra per primer cop a l’entorn blaugrana l’any 2003, quan Alejandro Echevarría, cunyat del llavors president Laporta, el coopta com a assessor jurídic del club. Però en va sortir al cap d’un any. Des de llavors l’enemistat entre tots dos és notòria. Sandro Rosell, set anys més tard, el recupera i li dona pes, fent-lo portaveu de la junta, tot i que la destresa comunicativa no és un punt fort d’aquest lletrat. Però després, Josep Maria Bartomeu el degrada deixant-lo sense responsabilitats i Freixa ja es va presentar a les eleccions de fa cinc anys enfrontant-se al fins ara president. Políticament, ha participat en alguns actes de Lliures, la formació impulsada per l’exconvergent Antoni Fernández Teixidó i l’exdirigent d’UDC Roger Muntanyola, de perfil liberal i catalanista no independentista; ell assegura, però, que no n’és militant.




L'entrada Ball d’aspirants per presidir el Barça menys triomfant ha aparegut primer a Carrer.

Però no vam aconseguir altres coses, com ara que la TAMGREM (la Taxa Metropolitana de Tractament de Residus) sortís fora del rebut -només es va treure a les persones que havien participat en la lluita-, i encara menys, que canviés la forma de calcular-lo.

Els darrers mesos Agbar s’està oferint a les associacions veïnals per explicar el rebut de l’aigua, i val la pena revisar-lo per entendre què hi podem fer, què hem de demanar i què caldria canviar. La proposta d’Agbar no és altruista. Té dos objectius: millorar la seva imatge empresarial després de la fallida batalla per la municipalització i obrir una nova escletxa per imposar els seus interessos. Per això ens cal entendre bé aquest rebut.

Què és què al rebut
Bàsicament, el rebut incorpora cinc partides: el subministrament de l’aigua, el cànon de l’aigua, la taxa de clavegueram, la taxa metropolitana de tractament de residus i l’IVA (de quota reduïda del 10%).

La taxa metropolitana no té res a veure amb el consum d’aigua, ja que està relacionada amb el tractament de residus sòlids i per tant no hauria de formar part del rebut. La resta de conceptes sí que formen part del cicle de l’aigua, ja que incorporen els costos del conjunt de processos que garanteixen un bon subministrament: tractament de l’aigua en alta, transport fins a l’àrea metropolitana, depuració de l’aigua que arriba contaminada, subministrament als domicilis i clavegueram.

Que hi hagi tres partides diferents és lògic perquè cadascuna va a parar a l’agent que fa cada part del procés: Aigües de Barcelona cobra pel subministrament, l’Agència Catalana de l’Aigua pel procés en alta i la depuració final i l’Ajuntament pel servei de clavegueram.

Tant el preu del subministrament com el cànon de l’aigua inclouen una diferenciació en funció del consum, i es castiga qui malbarata més aigua. No és, però, totalment progressiu, ja que el preu del subministrament inclou un consum mínim fix que encareix el cost a les persones que viuen soles i que possiblement no consumeixen aquesta quantitat. Amb tot, aquesta relativa progressivitat de la factura de l’aigua va ser el resultat més sòlid de la lluita veïnal.

Impostos que no toquen
El que no està justificat és que a la factura s’hi afegeixi la taxa metropolitana, que és una despesa que es genera fora del cicle de l’aigua. I encara menys que el seu import es fixi segons el consum d’aigua i no sobre la generació de residus sòlids.

Segurament l’argument fàcil és que qui gasta més aigua també genera més residus, però això no sempre ha de ser així. La raó de fons és possiblement una altra: és més fàcil de calcular i especialment de recaptar si entra amb el rebut de l’aigua.

Una bona política ambiental hauria d’exigir tant un canvi de model de recollida de residus com l’aplicació d’una taxa que realment tingui en compte la generació real de residus de persones, empreses, etc.

No ens deixem enganyar
Però, ¿com és que Agbar té ara tant d’interès en venir a explicar a les associacions veïnals el rebut de l’aigua? En primer lloc, perquè això forma part de tota una estratègia per presentar-se com una empresa “amable” i “social” que ajudi a esvair la demanda de municipalització del servei.

En segon lloc, i ara que la sentència del Tribunal Suprem li ha aclarit la seva continuïtat, la segona batalla és aconseguir que se li autoritzin increments de preu que augmentin la seva rendibilitat.

El que segurament ens explicarà Agbar és que el rebut que cobra és només una part del total (de l’ordre del 48%) i que per tant el veritable culpable de l’elevat volum de la factura són les taxes, o sigui l’Administració. I que un augment realista del preu de l’aigua estaria justificat.

L’evidència dels darrers anys mostra que l’empresa ha estat pressionant per realitzar increments de tarifes injustificats: els darrers anys l’AMB ha imposat rebaixes de preus i l’empresa ha seguit guanyant molts diners.

No ens deixem enganyar: que el cost del subministrament només sigui una part del rebut no justifica cap increment. El treball d’Aigua es Vida ha posat de manifest que el preu que cobra Agbar segueix sent excessiu i que hi ha bones raons per municipalitzar el servei.

L'entrada Agbar vol explicar-nos el rebut de l’aigua ha aparegut primer a Carrer.

Simón se sent fort després que cinc dies enrere el Tribunal Suprem tombés la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obria la porta a deixar la companyia sense la concessió del servei d’aigua a Barcelona i bona part de l’àrea metropolitana, el seu principal negoci, ja que li aporta uns 40 milions anuals de beneficis.

La polèmica decisió del Suprem va considerar com a vàlides tant una concessió de l’Estat franquista a la companyia el 1953 -malgrat que no era l’administració competent per adjudicar el servei, que hauria estat l’Ajuntament, amb qui no existia contracte- com la que va fer l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) a dit, és a dir sense concurs públic, el 2012.

Aquell any, va crear-se Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana del Cicle Integral de l’Aigua, una corporació de capital mixt público-privat que controla Agbar amb el 70% de la societat, i on també participen Criteria -societat de Caixabank- i l’AMB, amb un 15% cadascuna.

La societat mixta va rebre la concessió de l’AMB per a 35 anys, és a dir, fins al 2047. Ras i curt, la sentència del Suprem va torpedinar, almenys a curt termini, la pretensió del Govern de Colau de remunicipalitzar la gestió de l’aigua, una demanda que segons les enquestes compta amb el suport de la majoria de la població de la ciutat i que ha liderat la plataforma Aigua és Vida.

Després de la resolució de l’alt tribunal, Colau va denunciar els vincles entre l’empresa i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges a l’Estat espanyol.

Entre 2011 i 2015 va estar en vigor un conveni entre Agbar i el CGPJ per a la formació dels jutges en matèria d’aigua. El diari Públic va revelar que César Tolosa Tribiño, un dels magistrats que va signar la sentència del Suprem del passat novembre, va ser un dels ponents d’una de les jornades de formació per als jutges organitzades -i finançades- per Agbar.

Batalla per la gestió
La darrera dècada, més d’una desena de municipis catalans han decidit posar en mans públiques la gestió de l’aigua, el més important dels quals és Terrassa, la tercera ciutat més poblada del Principat, amb més de 220.000 habitants.

L’antiga concessionària era una filial d’Agbar i el grup ha fet tot el possible per intentar impedir el canvi de model, amb recursos judicials inclosos, però no se n’ha sortit. En el cas de Barcelona, la companyia va recórrer el reglament de participació amb la voluntat d’evitar la multiconsulta que pretenia, precisament, preguntar sobre si s’havia de municipalitzar el servei. A més a més, en aquest període Agbar també ha disparat la seva inversió publicitària.

La trajectòria de la companyia presidida per Àngel Simón està lluny de ser impol·luta.

Actualment filial de la francesa Suez i històricament vinculada a La Caixa -que participa al capital de Suez-, Agbar compta avui amb més de 25 milions de clients i té presència a dues dotzenes de països.

El seu origen es remunta a 1867, quan es va crear a Lieja (Bèlgica) la Compagnie des Eaux de Barcelona. 14 anys després entrava al capital Lyonnaise des Eaux, avui dins de Suez Environnement, la matriu d’Agbar.

El 1920, la companyia va passar a mans de capitals estatals i es rebateja com la Societat General Aigües de Barcelona. Des de l’inici, la capital catalana ha estat l’epicentre d’un negoci, que avui també té una presència important a Xile, Colòmbia o Mèxic, entre d’altres estats. A Catalunya, el seu domini és incontestable, ja que controla total o parcialment les empreses que abasteixen d’aigua el 75% de les llars, segons recull el Mapa de l’aigua, elaborat per Aigua és Vida.

Escàndols diversos
Els darrers anys, l’empresa ha protagonitzat directament o indirectament diversos escàndols, que sovint han acabat als tribunals.

Entre d’altres, està esquitxada en el cas del 3%, relatiu al presumpte finançament il·legal de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), la formació antecessora de l’actual PDECat. Segons la investigació de la Fiscalia Anticorrupció, entre els anys 2008 i 2012 cinc filials del grup (Aquagest, Sorea, Aqualogy, Construccions i Rebaixos i Anaigua) van donar 855.000 euros a la fundació convergent CatDem. La investigació judicial sospita que les aportacions eren comissions il·legals del 3% que es pagaven a canvi de la concessió d’obres o contractes públics. El cas tot just viu les primeres passes del judici i encara s’està lluny de la sentència.

El passat desembre, el ple de l’Ajuntament de Girona va aprovar iniciar l’expedient per rescindir el contracte de l’aigua amb l’empresa mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter (Agissa), de la qual Agbar té un terç de la propietat, i iniciar el camí cap a la municipalització del servei. Segons un informe de l’Agència Tributària, Agissa prestava el servei des del 1992 sense que s’hagués fet cap concurs públic.

A més a més, Girona SA -el soci privat d’Agissa i on participa Agbar- i els tres consistoris s’haurien repartit uns dividends de forma irregular que haurien contribuït a descapitalitzar Agissa. La companyia també hauria destinat centenars de milers d’euros a pagar despeses particulars de l’exconseller delegat Narcís Piferrer o d’altres directius que no tenien res a veure amb la seva activitat.

Agbar també s’ha vist esquitxat pel cas Pokemón, un dels majors casos de presumpta corrupció investigats a l’Estat espanyol, que acumula nou anys d’instrucció i encara no ha arribat a judici.

Amb l’epicentre a Galícia, la trama té ramificacions a Astúries, a Castella i Lleó, al País Valencià, a Catalunya, a les illes Balears i a Múrcia. Segons la investigació de la jutgessa Pilar de Lara, la principal instructora del cas, Aquagest -filial d’Agbar- subornava persones amb tentacles en ajuntaments o militants del partit de torn perquè exercissin “d’obrellaunes” i tinguessin un paper d’intermediaris que la beneficiés a l’hora d’aconseguir contractes públics.

En concret, de Lara, recentment apartada del cas, considera que la companyia obtenia concessions mitjançant suborns, entregues de diners, col·locació de persones properes, regals i viatges pagats a persones amb poder de decisió a les administracions. De moment, però, el poder d’Agbar es manté ferm, sobretot a Catalunya.

L'entrada Les ombres d’Agbar ha aparegut primer a Carrer.