Als anys seixanta va fer fortuna el títol d’un llibre de l’acadèmic Umberto Eco: Apocalípticos e integrados. Eco, que també seria conegut per novel·les com El nom de la rosa, examinava les transformacions del teixit cultural arran del desplegament de la cultura industrial de masses i definia dos perfils de reacció: els apocalíptics, que maldaven contra els riscos de vulgarització, i els integrats, que assumien l’estat de les coses i veien elements democratitzadors en el nou escenari. Eco venia a dir que tots tenien una part de raó, però les etiquetes van ser utilitzades de manera despectiva. Els apocalíptics criticaven els integrats. Els integrats criticaven els apocalíptics.
Aquesta dicotomia va fer tanta fortuna que continua utilitzant-se més de seixanta anys després. Quina història explica l’agenda pública de l’alcalde Jaume Collboni després d’un any de mandat? Segurament dona anècdotes i indicis per poder considerar-lo un integrat en la Barcelona dels negocis, dels grups de pressió amb múscul econòmic, dels poderosos de sempre. De la ciutat dels grans esdeveniments del capitalisme tecnològic amb alguns afegits d’esports d’elit -com la Volta Ciclista a Espanya- i d’elits -com la Copa Amèrica de Vela-.
En la cambra d’ecos dels que manen
Part del problema pot provenir d’inèrcies heretades, de decisions prèvies d’altres equips de govern, d’eleccions preses en el moment de fundació d’organismes consultius i de taules de treball que acostumen a anar en una línia previsible: atorgar espais d’expressió de manera molt prioritària a aquells grups que ja disposen d’una capacitat d’interlocució sostinguda amb els poders polític. Donar més veu als qui ja tenen veu; escoltar aquells amb qui ja has parlat. Els òrgans de govern del Consell Econòmic i Social de Barcelona, per exemple, estan formats principalment per representants de dues organitzacions patronals, dels dos sindicats majoritaris -únicament dels dos sindicats majoritaris- i de partits polítics amb presència al ple municipal. Entre els experts convocats i els observadors del Consell hi ha, al menys, alguna veu diferenciada -la Federació de Cooperatives o la Taula del Tercer Sector-, però l’ens s’allunya de la pluralitat de veus que resultaria desitjable.
Altres taules són de nova creació. I no es pot dir que el nou equip de govern hagi optat per la inclusivitat. Un exemple és la Taula de Diàleg Social que es va constituir aquest mes de gener. S’entén, doncs, que el seu disseny recau principalment en l’administració Collboni. La composició d’aquest espai de reunió és doblement binària: sindicats i patronals. Els dos sindicats majoritaris (Comissions Obreres i UGT) i les dues grans patronals (Foment del Treball i Pimec). No sembla que s’hagin convocat altres organitzacions sindicals -algunes de les quals compten amb un gran número d’afiliats-, ni associacions de cooperatives, ni de treballadors autònoms. Tornen a aparèixer aquells que ja disposen d’espais, les veus habituals.
El govern Collboni també ha impulsat un comitè d’experts en matèria d’habitatge presidit per l’ex-consellera de la Generalitat en l’època dels tripartits socialistes, Carme Trilla. Trilla resulta un exemple paradigmàtic de veu redundant: també presideix l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i la Fundació d’Hàbitat3. Quan se la va nomenar, mitjans com El País van donar per fet que un dels objectius de la taula seria flexibilitzar la norma que obliga els constructors a dedicar un 30% de les noves promocions a lloguer social. El mateix alcalde ho va desmentir posteriorment, però entitats com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o el Sindicat de Llogateres han mostrat la seva preocupació. I el signe de les votacions del PSC tant al Consistori com al Parlament de Catalunya en matèries relacionades amb l’habitatge i la turistificació de la ciutat -com la limitació dels preus dels lloguers per temporada o per habitacions- semblen anticipar un nou cicle de desregulació.
Els passadissos de l’Ajuntament com a cambra d’ecos on s’acostumen a sentir sempre les mateixes veus es potencia amb alguna anècdota. Segons l’agenda pública de l’alcalde, el Consistori va acollir un dinar amb l’anomenat G-16, un grup bastant més afí a la Catalunya de les cinquanta famílies que a la Barcelona treballadora. Els membres que el componen presideixen entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball, el Cercle d’Economia, el RACC o el Círculo Ecuestre. I la representació del món de l’esport i la cultura no és precisament de base: els multimilionaris FC Barcelona i RCD Espanyol, el Gran Teatre del Liceu…
L’administració Collboni ha impulsat el programa L’alcalde a prop teu, que escenifica una certa descentralització de les tasques de l’Ajuntament. Durant alguns dies al mes, algunes activitats ordinàries es duen a terme en altres districtes de la ciutat. Aquest canvi d’escenari s’acompanya d’una agenda de contactes directes de l’alcalde amb entitats i ciutadans. Que els representants electes interactuïn amb els ciutadans és intrínsecament positiu, però sembla haver generat una dinàmica indesitjable: l’alcalde pot estar més a prop, però l’Ajuntament sembla encara més lluny.
La iniciativa reequilibra el sedàs pro-negocis de les reunions en seu municipal, però les trobades pels barris són un contrapès notòriament insuficient: tendeixen a ser fugaces i informals, sense objectius específics. I les dependències de la plaça de Sant Jaume semblen molt poc accessibles. En els primers trenta-un dies de mandat, Collboni va complir amb un mínim perfil social esperable a través de reunions amb representants sindicals -d’UGT i Comissions Obreres-, amb la junta de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) i amb la Taula d’Entitats del Tercer Sector. L’alcalde, però, va ser molt més exhaustiu a l’hora de reunir-se amb la Barcelona dels negocis en el mateix període: va rebre el president del Cercle d’Economia, el president de Pimec, el president de Foment del Treball, el consell delegat de l’empresa de telecomunicació Cellnex…
Per complir l’expedient
En els deu mesos posteriors, segons l’agenda pública de l’alcalde, no s’ha produït gaires trobades més, a l’Ajuntament i en clau formal, amb entitats relacionables amb els moviments socials, veïnals… L’habitual excepció són els dos sindicats majoritaris, amb l’afegit curiós del sindicat de dones futbolistes FUTPro, de creació recent i que el 2022 comptava amb 61 afiliades. Les reunions de l’Ajuntament amb altres entitats -l’associació de treballadores Las Kellys, l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia- i grups d’entitats -la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere- de tarannà notòriament social poden comptar-se amb els dits d’una mà. Amb la Favb es va tornar a reunir el 22 de maig per abordar el problema de l’habitatge.
Entre les anècdotes, es pot assenyalar alguna reunió a contracorrent. Com la trobada en seu municipal amb el grup de pares i mares Poblenou Adolescència Lliure de Mòbil, que demana un pacte social per aconseguir que els menors accedeixin a l’ús d’un telèfon mòbil propi a una edat més avançada. La trobada té quelcom de matís inusual al tecnooptimisme que sembla moure les polítiques municipals, molt lligades a grans fires
i accions del sector tecnològics -Mobile World Congress, saló Integrated Systems Europe…- i a la retòrica de les smart cities (‘ciutats intel·ligents’) -amb el seu propi congrés a Barcelona, l’Smart City Expo World Congress-. Tot plegat té un component irònic, atès que el Poblenou és l’emplaçament d’aquell Districte 22@ que havia de convertir-se en la llar de la Barcelona puntcom.
Més informació
Consulteu el resum de les reunions de l’alcalde Collboni aquí.
