Al costat d’una efígie faraònica. Així és com li agrada fotografiar-se a Jordi Clos i Llombart (Barcelona, 1950), empresari, forjador del que li agrada anomenar “hotels d’autor” i col·leccionista d’art compulsiu. Ja sigui l’estàtua de Nectabeu I, el granit de Ramsès III, el relleu d’Akhenaton fent ofrenes florals o qualsevol de les peces que aplega al Museu Egipci de Barcelona -segons Clos, el centre d’exhibició privat dedicat a l’antic Egipte més complet del món-, sempre li han servit d’escenografia perfecta per cultivar la imatge d’home de negocis de cultura refinada, amb ínfules humanístiques, que posa el mecenatge i el retorn social en forma de llegat cultural per damunt del benefici pur. Des de l’octubre, suma una nova peça en la col·lecció, en la faceta de lobbista empresarial: la presidència de Turisme de Barcelona, que l’obligarà a redoblar esforços en aquest àmbit, ja que des del 2021 presideix el Gremi d’Hotels de Barcelona, amb mandat fins al 2026.
Però més enllà de l’esmentat museu i d’una sèrie de ceràmiques precolombines que va cedir al Museu Etnològic i de Cultures del Món, la major part de les seves col·leccions no estan obertes al públic, sinó que són per a gaudi de la clientela dels seus exclusius establiments hotelers, convertits en receptacles privats de meravelles de l’antigor egípcia, mesopotàmica i mesoamericana, d’art primitiu africà i oceànic, amb incursions al modernisme i a la pintura i el gravat català contemporanis. Tot això és el que es pot trobar als deu hotels de Barcelona, que, juntament amb dos més a Madrid, un a Londres i un altre a París, formen la cadena Derby Hotels Collection, el vaixell insígnia del seu imperi hoteler.
En unes memòries autocomplaents publicades el 2013, Con la vida en los talones (La Esfera de los Libros), l’empresari s’esplaiava en la seva faceta d’aventurer: la necròpolis egípcia que va descobrir i excavar personalment, els trekkings pel Tibet o com les tribus africanes bàmbara o dogon el reben com un membre més de la comunitat. També cultivava la imatge de self-made man, recreant-se en la seva infantesa humil i de supervivència al Raval, entre sopa de menuts i marines de la VI Flota o la mort primerenca del pare. D’un dia per l’altre, però, va canviar els ombrívols carrerons del barri Xino per un senyorial palauet de Sarrià, quan una germana seva es va casar amb Ramon de Dalmases, marquès de Mura, i aquesta família aristocràtica els va adoptar oficiosament.
Tot un àliga per als negocis, va començar a treballar -com mana el tòpic- de noi dels encàrrecs en una agència immobiliària per, després, fer carrera a Mobles Maldà. L’experiència el va dur a muntar una primera empresa dedicada al sector de l’interiorisme, Roberts. El 1968, va fer el salt al negoci hoteler, com una divisió més dels seus negocis, amb la posada en marxa del Derby, situat al que avui és l’avinguda de Josep Tarradellas, un establiment modest en comparació amb els complexos que ha aixecat després, que tenen el luxe i la gamma alta com a marca d’identitat.
A partir del 1992, en plena febre olímpica, va apostar decididament pel ram de l’hostaleria com a base del seu imperi, amb l’obertura de l’hotel Claris, que ha estat la joia de la corona i la base d’operacions del grup, el primer establiment on comença a incorporar obres d’art als salons, i al costat del qual naixeria, dos anys després, el Museu Egipci i la Fundació Arqueològica Jordi Clos. Amb aquest establiment, inaugura el concepte que mimetitzarà en tots els seus hotels posteriors, amarats del concepte marca Barcelona, llavors primerenc: un producte turístic exclusiu elaborat a base de patrimoni cultural, arquitectura i disseny, cuina d’avantguarda i terrasses privades per aprofitar el clima benigne de la ciutat.
Hàbil a l’hora d’apoderar-se del control d’immobles amb interès artístic i patrimonial per reconvertir-los en font de negoci, en el catàleg del seu grup hi ha l’hotel Bagués -que s’amaga rere la bella façana modernista de la joieria Bagués-Masriera de la Rambla- i l’aparthotel Arai del carrer d’Avinyó, aixecat al Palau dels Quatre Rius, casa senyorial del segle XVIII que també fou seu del Foment de les Arts Decoratives. En inaugurar-lo, el 2013, Clos va destacar que havia salvat l’edifici dels okupes.
Persona d’exquisides formes diplomàtiques, Clos ha cultivat bones relacions amb tots els equips de govern. A l’època de Pasqual Maragall, se li va penjar fins i tot l’etiqueta d’empresari del maragallisme. I un fill seu està casat amb una neboda de l’exalcalde Xavier Trias. Durant el mandat d’aquest, va apostar amb força en el sector dels apartaments turístics, repetint el format d’exclusivitat i buscant emplaçaments d’interès històric i artístic, com el grup d’apartaments La República, situat a l’immoble que va ser seu de la Joventut Republicana Radical del Poblenou. Avui, la divisió Barcelona Apartments explota onze complexos habitacionals a la ciutat.
Pisos turístics, no pero sí
Paradoxalment, Clos, des de la seva posició de lideratge al Gremi d’Hotels de Barcelona -que ja va presidir, en una primera etapa, entre els anys 1996 i 2019-, sempre s’ha mostrat bel·ligerant amb l’auge dels pisos turístics. Ell es defensa dient que no hi està en contra, sinó que en discuteix el creixement descontrolat i demana posar fre als que actuen sense llicència. El gremi és una de les moltes tribunes de què disposa per influir sobre les polítiques que afecten el seu sector de negoci. També ha estat membre del consell d’administració de Fira de Barcelona, vicepresident del comitè organitzador de la Fira EIBTM -un certamen dedicat a la innovació en el negoci turístic-, president de l’Escola Superior d’Hostaleria de Barcelona, vocal de la Cambra de Comerç de Barcelona i patró de la Fundació Barcelona Cultura. Té la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de la ciutat, atorgada el 2014, i la Creu de Sant Jordi, que se li va concedir el 2002.
Fa quatre anys, quan va deixar la presidència del gremi, es va interpretar com un pas enrere, coincident amb el traspàs del timó dels seus negocis al seu fill Joaquim, per centrar-se en la fundació. Però va ser un miratge. Dos anys més tard tornava a la presidència de la patronal d’hostaleria i enguany renovava el mandat. La Cambra de Comerç el va proposar per presidir el comitè executiu de Turisme de Barcelona, consorci publicoprivat de titularitat compartida entre la corporació empresarial i l’Ajuntament, i encarregat d’orientar les polítiques en l’àmbit de la promoció turística. Clos n’havia estat vicepresident fins fa quatre anys, quan el presidia un altre hoteler il·lustre, Joan Gaspart. L’empresari ha deixat clar que no veu ambdós càrrecs incompatibles. La seva influència com a veu autoritzada del sector serà absolutista, com la d’un emperador.
