A Can Baró només hi ha unes escales mecàniques i un ascensor a l’àrea de Raimon Casellas. Segons el Pla de Barris, a la primavera es reurbanitzarà el carrer d’Albert Llanas amb voreres més amples i no lliscants. Les voreres estretes amb pals de fusta de la llum que dificulten el pas, el paviment que llisca quan plou i l’absència d’elements mecanitzats en carrers costeruts com Tenerife, Francesc Alegre, França i Pablo Sáez de Barés són obstacles per als veïns. Segons Elisabet Higueras, de la Plataforma Can Baró, “aquí no s’ha invertit en molts anys i tot el que es fa són pedaços”. “Vam elaborar un projecte de barri que abordava aquests aspectes, però no es prioritza el que es va treballar. Sabem que l’accessibilitat del barri no es pot fer en un sol mandat, però que facin el més prioritari”, afegeix. Higueras destaca la situació del carrer de Tenerife, on “hi viu molta gent i hi ha la pista poliesportiva. Cal una intervenció amb mecanització d’escales en el primer tram, i els següents, a la banda interior, mecanitzar-los també o instal·lar-hi un ascensor inclinat”.

Pel que fa al transport públic, el bus 191 arriba a Can Baró, a la plaça de Sanllehy, però el bus de barri 114 “és insuficient, té una freqüència pèssima i sovint va ple. Cal revisar la línia”, diu l’activista. Can Baró té 9.000 habitants, és un barri molt envellit i el teixit comercial es concentra a la part baixa.

Renovació d’escales antigues

Al Carmel, les primeres escales mecàniques es van instal·lar al carrer de l’Alguer, el 1997, i després se’n van posar als carrers d’Agudells i de Feijoo. Eren molt necessàries, però amb el pas dels anys s’han anat desgastant i ofereixen un servei menys eficient per les avaries. Ara, les escales més antigues es renoven. S’ha començat per les del carrer de l’Alguer, en el tram entre Calderón de la Barca i Murtra, on hi ha situats el CAP i la Biblioteca El Carmel-Juan Marsé. Com diu Montserrat Montero, presidenta de l’Associació Veïnal del Carmel, “les escales mecàniques s’espatllaven cada dos per tres i és un drama per al barri. Han començat per la més necessària en el seu tram més vital, i a l’abril està previst que s’hagi canviat. També influeix molt l’ús, i la d’Alguer s’utilitza constantment”. Les següents en substituir-se seran les del carrer d’Agudells en el tram entre Calderón de la Barca i Conca de Tremp.

L’associació demana que es millori el servei de l’autobús 86. “La seva ruta és vital i fa un recorregut molt llarg; abans era més ràpid. Han de fer un altre traçat, que passi més sovint, i posar la parada d’origen al carrer de Lisboa, que era el seu lloc”, comenta Montero. El Carmel té 33.000 habitants, amb una població envellida, però també té una xifra de nens i joves que va creixent els darrers anys.

L'entrada Pendents de l’accessibilitat a Can Baró i el Carmel ha aparegut primer a Carrer.

Perquè tot allò que es dissenya reflecteix valors, no és neutre. I sense un canvi profund de mirada no és possible avançar en una igualtat d’oportunitats real a Barcelona. Tenint en compte, a més, que en el cas de la diversitat funcional aquest treball ha de ser transversal i alhora precís, acollir de manera clara la interseccionalitat i tenir en compte totes les esferes de la vida quotidiana. Per tant, un dels majors reptes pendents a la política municipal és la transversalitat efectiva: deixar de ser només un objecte homogeni d’assistència social i passar a ser un subjecte actiu, amb drets i deures, a tot el que es fa des de totes les regidories, a tots els espais i a tots els barris, tenint en compte les diferents casuístiques que ens poden travessar -la discapacitat no es viu igual amb ulls d’infant, de dona, depenent del color de pell, l’orientació sexual, la condició socioeconòmica, etc.-.

Un dels òrgans que cal revisar profundament és l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat: quines són les seves competències actuals i quines s’han d’ampliar, millorar i refermar perquè sigui un organisme útil i operatiu. I millorar també la seva transparència i la de la seva governança, perquè es garanteixi aquest acompanyament a una transversalitat efectiva, tant dins el Consistori com en la relació amb altres ens supramunicipals amb qui és imprescindible coordinar-se i sumar. Afavorint amb això un bon engranatge metropolità i que les persones amb discapacitat puguem incidir en tots els àmbits de les polítiques públiques, esborrant mites i estereotips.

Tot i que Barcelona és pionera en molts aspectes vinculats a l’accessibilitat, no podem oblidar que la majoria de millores han estat impulsades pel mateix veïnat amb discapacitat i el seu entorn -incloent-hi les entitats, és clar!- i que a dia d’avui encara hi ha molt per fer. La manca de transparència i la dispersió de la poca informació vinculada al pla d’accessibilitat de la ciutat -del qual no es pot fer seguiment ni a través del web del Decidim- és un reflex de com el capacitisme deriva en una manca de seriositat i rigor en el que es fa. La segregació social s’emmiralla en la segregació política i, en la pràctica, aquest pla està desconnectat de la resta de plans i actuacions de la ciutat.

Per altra banda, quan parlem d’igualtat d’oportunitats i feminismes, dins la discapacitat és imprescindible citar l’assistència personal: una figura professional per la qual cal continuar apostant, des de la infància fins a la vellesa. Un servei carregat de significat sobretot per a les dones: per a les dones que eren cuidadores 24 hores 365 dies d’una persona amb discapacitat, i per a les dones amb discapacitat que, amb el suport de l’assistència personal, poden decidir qui accedeix al seu cos i tenir agència sobre la seva pròpia vida. Però per garantir el dret de viure a la comunitat també cal cuidar un altre dret: el dret a un habitatge digne, accessible i assequible per a tothom, en les diferents formes de tinença existents.

En definitiva, el gran repte de l’Ajuntament no és només promoure polítiques transversals que afavoreixin la inclusió de les persones amb discapacitat -tenint en compte tota la seva diversitat!- a tots els àmbits de la vida, sinó treballar per a una veritable erradicació del capacitisme: tot allò que ens oprimeix i ens discrimina, l’arrel de les desigualtats que vivim.

Montserrat García és membre de la Fundació ECOM.

L'entrada Polítiques públiques transversals per erradicar el capacitisme ha aparegut primer a Carrer.

Només a la ciutat de Barcelona hi ha 90.192 persones de més de 65 anys que viuen soles; 68.701 d’elles dones. Persones com la protagonista del primer paràgraf d’aquest text, personatge fictici que podria ser pràcticament qualsevol d’aquestes més de 90.000. Un sector de la població al que la pandèmia ha aïllat encara un mica més amb una digitalització en l’accés a tots els serveis públics que per a molts s’ha convertit en un mur pràcticament infranquejable. En un malson.

La metgessa de família Alba Martínez parla des de l’altre costat, des d’on veu com aquesta crisi està evidenciant la llei de cures inverses, la inequitat en els recursos sanitaris que exclou a qui més els necessita. “Hi ha gent que necessita una visita i té múltiples vies per aconseguir-la de forma telemàtica, però a la gent gran que viu sola, per exemple, tot això li queda molt lluny. Està molt més limitada. Si truquen les línies estan col·lapsades i no poden accedir a l’e-consulta ni a programar una visita per internet”, assenyala la doctora, preocupada per l’escletxa digital.

“Si tens un nivell alt d’estudis i una bona feina, tens molta facilitat d’accedir al metge, en canvi els més exclosos, que pel fet de ser-ho tenen moltes més opcions de tenir una pitjor salut, tenen moltes més dificultats”, afegeix la professional del CAP Carles I, al Fort Pienc, tancat des de març. “A nosaltres, tots els pacients per als quals la seva via d’accés era allà mateix, a la porta, s’han quedat perduts”, afegeix. Els professionals del centre, que ara treballen al del Passeig de Sant Joan (en unes condicions totalment precàries) ho han intentat compensar trucant de forma proactiva als crònics, explica. En aquestes trucades han trobat molta gent que els ha expressat que s’ha sentit molt sola.

Avis desemparats
A la primària fa mesos que fan visites presencials, tot i que molta gent ho desconeix. Molta gent gran que no té internet i l’única informació que rep és allò que veu per la tele de vegades peca de prudència. “Ara amb la campanya de la grip, hem intentat detectar molts d’aquests casos. Molts pacients et diuen que s’han sentit desemparats. Nosaltres ara estem intentant fer totes les visites presencials que podem perquè hi ha molts casos en els quals no serveix una visita per telèfon. Quan parles amb una persona que tens davant veus la cara que fa mentre et parla, la cara que fa l’acompanyant… La visita telefònica serveix per a casos molt puntuals”, conclou.

Des del combatiu CAP Raval Nord, Antonia Raya afegeix una altra barrera: la idiomàtica. Encara que tinguis competències digitals, la web de La meva salut només està en català, castellà i aranès. Amb la població amb la qual ells treballen aquestes dificultats afegides amb la digitalització es van veure de seguida i “de forma flagrant”, explica. Gent molt envellida que no és nativa digital i molta població immigrant que encara que sigui competent digitalment té la barrera de l’idioma que dificulta (encara més) entendre pantalla rere pantalla què s’havia de fer.

Raya, professional fermament compromesa, no es mostra optimista. “Al sistema ja li interessa posar aquests entrebancs. Que tinguis una llei de sanitat universal no vol dir que aquesta sigui universal. Es va burocratitzant tot cada dia més; així només pots demanar la renda mínima si ets competent, i així amb tot”, reflexiona.

I aquesta digitalització universal té una altra cara: les dificultats de compatibilitzar el teletreball amb la prestació d’aquests serveis públics essencials. Qui té la barrera idiomàtica no truca al CAP, s’hi presenta. I si s’hi presenta és perquè necessita que l’atenguin, però si el professional que l’hauria de rebre està teletreballant, no el pot rebre, òbviament. I, en l’altre extrem, tant treballadors presencials com pacients han trobat a faltar una bona campanya de comunicació per part de Salut. Des dels CAP s’han trobat amb pacients als quals han trucat per veure com estaven, perquè eren crònics i feia temps que no sabien d’ells, i la seva resposta ha estat: ‘Ah, però ja esteu oberts?’

Nens forçats a fer coses d’adults
Tot plegat fa que Raya s’hagi trobat nens de 12 o 13 anys gestionant problemes d’adults. “Els infants no han de tenir aquesta responsabilitat i molts cops la tenen perquè són els únics que saben connectar-se a internet a casa seva”, exposa la sanitària, preocupada també pels adolescents i joves que no tenen ordinador o wifi a casa i acudeixen al CAP perquè se senten deprimits. Nois i noies a qui agradaria anar a la universitat, però no ho faran perquè no tenen mitjans per fer els estudis de batxillerat en línia. “I em diuen, ‘Antonia, estic trist’, i no serveix de res que a aquests nois els donem un antidepressiu, el que cal és que tinguin les mateixes oportunitats que la resta”, recorda.

Una altra persona que ha estat al peu del canó diàriament amb els infants i joves durant tota la pandèmia és la Vane Sanz, de l’associació Ubuntu, a Ciutat Meridiana. L’educadora no entén “que els serveis públics no estiguin al servei del públic”. “Les administracions segueixen tancades. Si necessites fer qualsevol cosa amb el SEPE, trobes dificultats; amb Estrangeria, ni t’ho explico; amb la Seguretat Social, el mateix”, destaca Sanz, qui afegeix que també s’han trobat amb molts problemes a l’hora de gestionar padrons “si no tens el DNI registrat al mòbil amb la clau pin”. “Moltes famílies han de renovar el padró i no poden, i mira que portem hores davant l’ordinador per ajudar-les a fer-ho. A molts els acaben dient que vagin a la plaça de Sant Miquel, i allà és una altra història, perquè arriben i, si no han demanat hora, han d’esperar-se al final, perquè al final els acabin dient que ho han de fer digitalment”, relata.

Sanz ressalta també la falta d’humanitat del sistema. “Un altre dels temes és que, un cop aconsegueixes contactar per exemple amb la Seguretat Social, a l’altre costat no hi ha ningú. És una pantalla en negre. Tu has de posar la teva cara, però amb qui parles és una pantalla en negre. Tot resulta molt fred i molt violent. No som dades ni números de DNI, som persones”, conclou.

L'entrada Llei de cures inverses ha aparegut primer a Carrer.