Les persones amb discapacitat no som mobles: som ciutadania de ple dret, veïnat de totes les edats, gèneres i colors. Part activa de la comunitat, cadascú amb les seves particularitats, com tothom. Aquesta idea tan bàsica pot semblar gairebé insultant, però no és banal: la invisibilitat -o invisibilització, més aviat- i la mirada paternalista i capacitista -entre altres- a la qual hem estat sotmeses les persones amb diversitat funcional al llarg del temps impacta directament en el tarannà de les polítiques públiques que es desenvolupen. I està clar, repercuteix en quines són les propostes que defensem des del col·lectiu en l’àmbit municipal.
Perquè tot allò que es dissenya reflecteix valors, no és neutre. I sense un canvi profund de mirada no és possible avançar en una igualtat d’oportunitats real a Barcelona. Tenint en compte, a més, que en el cas de la diversitat funcional aquest treball ha de ser transversal i alhora precís, acollir de manera clara la interseccionalitat i tenir en compte totes les esferes de la vida quotidiana. Per tant, un dels majors reptes pendents a la política municipal és la transversalitat efectiva: deixar de ser només un objecte homogeni d’assistència social i passar a ser un subjecte actiu, amb drets i deures, a tot el que es fa des de totes les regidories, a tots els espais i a tots els barris, tenint en compte les diferents casuístiques que ens poden travessar -la discapacitat no es viu igual amb ulls d’infant, de dona, depenent del color de pell, l’orientació sexual, la condició socioeconòmica, etc.-.
Un dels òrgans que cal revisar profundament és l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat: quines són les seves competències actuals i quines s’han d’ampliar, millorar i refermar perquè sigui un organisme útil i operatiu. I millorar també la seva transparència i la de la seva governança, perquè es garanteixi aquest acompanyament a una transversalitat efectiva, tant dins el Consistori com en la relació amb altres ens supramunicipals amb qui és imprescindible coordinar-se i sumar. Afavorint amb això un bon engranatge metropolità i que les persones amb discapacitat puguem incidir en tots els àmbits de les polítiques públiques, esborrant mites i estereotips.
Tot i que Barcelona és pionera en molts aspectes vinculats a l’accessibilitat, no podem oblidar que la majoria de millores han estat impulsades pel mateix veïnat amb discapacitat i el seu entorn -incloent-hi les entitats, és clar!- i que a dia d’avui encara hi ha molt per fer. La manca de transparència i la dispersió de la poca informació vinculada al pla d’accessibilitat de la ciutat -del qual no es pot fer seguiment ni a través del web del Decidim- és un reflex de com el capacitisme deriva en una manca de seriositat i rigor en el que es fa. La segregació social s’emmiralla en la segregació política i, en la pràctica, aquest pla està desconnectat de la resta de plans i actuacions de la ciutat.
Per altra banda, quan parlem d’igualtat d’oportunitats i feminismes, dins la discapacitat és imprescindible citar l’assistència personal: una figura professional per la qual cal continuar apostant, des de la infància fins a la vellesa. Un servei carregat de significat sobretot per a les dones: per a les dones que eren cuidadores 24 hores 365 dies d’una persona amb discapacitat, i per a les dones amb discapacitat que, amb el suport de l’assistència personal, poden decidir qui accedeix al seu cos i tenir agència sobre la seva pròpia vida. Però per garantir el dret de viure a la comunitat també cal cuidar un altre dret: el dret a un habitatge digne, accessible i assequible per a tothom, en les diferents formes de tinença existents.
En definitiva, el gran repte de l’Ajuntament no és només promoure polítiques transversals que afavoreixin la inclusió de les persones amb discapacitat -tenint en compte tota la seva diversitat!- a tots els àmbits de la vida, sinó treballar per a una veritable erradicació del capacitisme: tot allò que ens oprimeix i ens discrimina, l’arrel de les desigualtats que vivim.
Montserrat García és membre de la Fundació ECOM.
