“És preocupant que netejar els abocaments de Collserola no hagi estat mai cap prioritat en les polítiques dels partits que han governat a Barcelona”, critica Ivan Patrici, historiador noubarrienc i principal impulsor de la campanya. En alguns punts, assegura, les deixalles fa més de mig segle que hi són, la qual cosa evidencia la “desídia institucional” que hi ha hagut amb el problema. En el cas de l’abocador de Canyelles, gran part de la runa data dels anys seixanta i setanta, l’època del boom del totxo, quan algunes empreses constructores pujaven amb els camions plens de restes d’enderrocs a les carreteres de Collserola i les hi abocaven il·legalment. “Segur que algun veí pot haver-hi llençat alguna cosa, però culpar-los seria mirar el dit que assenyala la lluna. Aquí els problemes han estat la deixadesa de l’Ajuntament i les empreses que van decidir fer servir la muntanya com a deixalleria”, assenyala l’activista.

Una investigació feta pel veïnat

Patrici, juntament amb altres membres del Grup Excursionista del Casal Tres Voltes Rebel, com Ignasi Hosta, va començar a localitzar els abocadors que hi ha en aquesta banda de Collserola el 2023. El març de l’any passat, després de les queixes del veïnat en un Consell Plenari de Nou Barris, el regidor Xavier Marcé es va comprometre a netejar-los. A petició del Districte, Per una Collserola sense abocadors va presentar un mes més tard un informe a l’Ajuntament en què recollia els principals punts negres de deixalles. Aquest dossier ha estat el pal de paller que ha servit al govern municipal per començar les tasques de neteja en alguns dels abocadors. Patrici, però, denuncia que la recerca l’haurien d’haver fet les Administracions molts anys abans i no pas els veïns.

Tot i que els activistes reconeixen la bona predisposició del consistori barceloní, que s’hi reuneix periòdicament per fer-ne el seguiment i s’ha marcat uns objectius “assolibles”, la majoria dels abocadors continuen gairebé un any després embrutant l’espai natural. Tan sols set dels 17 punts han estat netejats parcialment -segons la darrera actualització de l’informe-, alguns per entitats privades, com ara l’abocador del Camí de Sant Llàtzer, que pertany a la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Els deu restants continuen intactes i les gestions per retirar les deixalles es compliquen. L’Ajuntament adverteix que molts se situen en terrenys de particulars, cosa que en dificulta la intervenció. “En aquests casos, han de localitzar el propietari, li han d’obrir un expedient, li han de donar un temps perquè ho netegi, pot al·legar dient que no té recursos…”, lamenta Hosta, que tem que les tasques de sanejament s’eternitzin.

Dignificar i dotar d’utilitat

“No només demanem que es netegi el Parc, sinó que no siguem nosaltres els vigilants dels abocadors. Hi ha d’haver gent contractada per poder fer-ne un control i mapejar tots els que hi ha”, diu Patrici, “a poder ser gent del barri en situació de vulnerabilitat”. Hosta sosté que cal dignificar i dotar d’una utilitat aquests espais de transició entre la ciutat i la muntanya perquè es mantinguin nets, tot fent participar la ciutadania en el procés de decisió. “Horts urbans, pistes de petanca, corredors naturals… Qualsevol cosa per evitar que la merda cridi la merda”, afegeix. I una pregunta que els ronda pel cap: “A Pedralbes haurien permès aquest desgavell?”.

Els riscos mediambientals dels abocadors

Mantenir la runa i les deixalles a la muntanya no només suposa un greu impacte paisatgístic i estètic: implica seriosos riscos per a l’ecosistema de Collserola i la salut del veïnat. “El més perillós és el fibrociment, es va fragmentant i es converteix en pols”, comenta Ivan Patrici. Amb el temps, es va integrant al sòl. La inhalació de partícules d’amiant, un dels elements d’aquest material, pot provocar malalties respiratòries com l’asbestosi o el càncer de pulmó. I més enllà de la contaminació del sòl i, de retruc, la filtració de partícules tòxiques en les aigües pluvials i freàtiques, els abocadors, sovint situats en zones amb molt de sotabosc, augmenten el risc d’incendis forestals. Si no es retiren les deixalles, aquestes creen un efecte crida de brutícia que n’agreugen encara més el perill. Paradoxalment, però, Patrici comenta que en molts d’aquests espais contaminats, com que no hi ha gent, poden aparèixer animals que defugen del contacte humà, com les perdius: “Quan es netegi això, caldrà buscar l’equilibri per continuar conservant les espècies que hi hagi”.

L'entrada Les deixalles es cronifiquen a Collserola ha aparegut primer a Carrer.

El llegat dels bombardejos rutinaris de l’Estat d’Israel sobre la Franja de Gaza i els camps de refugiats, amb milers de víctimes civils, durarà molts anys. Però a aquest fet cal afegir la destrucció massiva d’edificis que ha generat tones i tones de runes contaminades amb amiant, un material que s’utilitzava de forma habitual en la construcció d’habitatges a Gaza. Els núvols de pols de les explosions han escampat el verí tòxic de les fibres d’asbest arreu del territori, contaminant-lo per a dècades, multiplicant els riscos per a la salut de les persones -sobretot els infants- passades les explosions inicials. A les més de 40.000 víctimes civils innocents causades per l’exèrcit d’Israel, caldrà sumar les provocades pels mesoteliomes i d’altres càncers generats per les fibres d’asbest escampades per l’aire per les explosions.

Tal com diu l’Organització Mundial de la Salut, l’amiant és un cancerigen greu que pot desenvolupar altres afeccions pulmonars cròniques. I, segons el Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient, més de 800.000 tones de runes producte dels bombardejos a Gaza poden estar contaminades amb amiant. És per això que podem parlar d’una sentència de mort afegida a mitjà i llarg termini.

Un exemple de les conseqüències mortals de la pols que aixequen les explosions en alguns edificis és l’atemptat a les Torres Bessones del 2011, on van morir de forma directa 2.974 persones, una xifra que, a hores d’ara i segons el Programa de Salut del World Trade Center, s’eleva a 4.343 víctimes, en gran part per malalties relacionades amb la inhalació de la pols d’amiant provinent de l’estructura dels dos gratacels. Segons l’expert en amiant Roger Willey, que ha estudiat aquest fet, a Gaza passarà el mateix.

Desastre mediambiental i humà

Ucraïna és una altra realitat dramàtica que tenim molt a prop. La guerra està causant estralls, sobretot a les zones urbanes, a causa dels bombardejos de l’exèrcit rus, que està provocant un desastre mediambiental i humà sense precedents. I el mateix podem dir de l’efecte dels bombardejos ucraïnesos sobre les poblacions de la frontera. En l’època soviètica, Ucraïna va ser un gran productor d’amiant i un consumidor important d’amiant rus, utilitzat per a la construcció d’habitatges i obres urbanes. El 70% dels edificis ucraïnesos tenen teulades revestides d’amiant i els bombardejos produeixen tones de runes que escampen les seves fibres microscòpiques per l’atmosfera, deixant zones contaminades que dificultaran molt la recuperació del medi ambient.

Però no són només les guerres les que ens aboquen a veure -i viure- desastres on cal tenir present la contaminació mediambiental producte de l’amiant. La DANA al País Valencià és un exemple dramàtic dels desastres naturals que s’estan donant cada cop més sovint fruit de la crisi climàtica on els ecosistemes es veuen cada cop més greument afectats, i on cal incloure l’amiant com a verí ambiental afegit.

Sospitem que les normatives de seguretat i protecció necessàries per a la retirada de runes on hi ha restes d’amiant no s’apliquen. La manca de consciència de la perillositat de manipular-lo queda emmascarada per les prioritats immediates. Tanmateix, són mesures de protecció imprescindibles que cal exigir que es compleixin. Els especialistes indiquen la importància de tenir uns protocols molt rigorosos per a la retirada d’amiant i es coneix la gran magnitud de la tragèdia, malgrat que la llarga latència abans d’aparèixer el càncer -demostrada per la comunitat sanitària- dificulta generar consciència dels seus efectes mortals.

Les conseqüències de no tenir en compte la presència d’amiant en les ciutats i pobles poden ser devastadores a mitjà termini per a la salut pública, encara més en situacions de crisi, si no s’apliquen les mesures necessàries. Esperem que aquí, a Catalunya, s’aprovi de pressa la Llei per a l’Erradicació de l’Amiant que ha entrat al Parlament i que obligui a la retirada, de manera segura, de tot l’amiant del país abans del 2032, en seguiment de les directrius europees. Hem de posar les bases per allunyar-nos d’escenaris dantescos com els que hem descrit.

L'entrada Gaza, Ucraïna i el País Valencià: guerres, catàstrofes naturals i els perills de l’amiant ha aparegut primer a Carrer.

El president Aragonès s’havia compromès en la Convenció contra l’Amiant, al novembre del 2022, que l’avantprojecte de Llei s’aprovés abans d’acabar el 2023, però la signatura es va anar endarrerint. Si bé des de la Favb hem fet al·legacions a la redacció del text, considerem que l’aprovació ha estat, en ella mateixa, un fet molt important: el projecte de llei entrarà en el nou Parlament per a la seva tramitació, millora i aprovació definitiva. I esperem que això es faci amb la màxima celeritat.

Perquè fossin conscients de la importància de la llei, Jubilats de Macosa-Alstom i la Comissió contra l’Amiant de la Favb ens vam reunir amb els grups polítics -excepte l’extrema dreta-. Els vam demanar que l’aprovació de la llei figurés en els seus programes electorals, cosa que van fer PSC, ERC, Comuns i CUP, i els vam demanar que es comprometessin per escrit a fer una trobada al Parlament el 26 de novembre per avaluar l’estat de la tramitació. Totes les formacions amb qui ens vam reunir van signar.

Però, per què tenim tanta pressa? Perquè cada dia que passa hi ha més víctimes de la contaminació per amiant. Les afectacions per la inhalació de les seves fibres augmenten, ja que quasi tot l’amiant instal·lat està en males condicions i desprèn fibres canceroses. El càncer produït per amiant és un problema de futur: la latència de la malaltia abans d’aparèixer és de 30-40 anys, la qual cosa fa que els nostres fills i nets siguin molt vulnerables. Aquesta incubació tan llarga dificulta també que la població estableixi la relació entre causa i simptomatologia. I si bé aquesta latència és un fet que no té discussió en la comunitat mèdica, tampoc no ajuda que la classe política assumeixi la seva responsabilitat mirant les seves accions a curt termini. Als polítics els hem fet una pregunta capciosa: què creuen que provoca més víctimes mortals, els accidents de trànsit o les fibres d’amiant? Posaven els ulls com unes taronges a l’hora de respondre.

La llei haurà de permetre la investigació i el registre de víctimes de l’amiant, que ara no es realitza ni a Catalunya ni a l’Estat, a diferència d’altres països europeus.

Mapa de teulades d’uralita

Una de les novetats recents que cal conèixer és el mapa de cobertes d’amiant de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), fet a petició de la Comissió per l’Eradicació de l’Amiant de Catalunya (CEAC), a la qual pertanyem els companys de Macosa-Alstom i la Favb. Aquest mapa de teulades d’uralita de més de 35 m² s’ha fet mitjançant vols cartogràfics i sistemes de detecció per intel·ligència artificial. Té un marge d’error, però d’entrada les xifres són aclaparadores: 122.460 teulades (40 km²) i 700.000 tones de fibrociment repartit pel territori català. Una primera anàlisi permet veure com la pobresa, per incapacitat de remodelació de construccions, i les zones deprimides, siguin agrícoles o pendents de transformació industrial, són factors de concentració de l’amiant. A Barcelona hi ha una alta concentració de cobertes d’amiant: més de 2.000, sobretot al Bon Pastor, Sant Martí i la Zona Franca. Aquest mapa -obert a la participació del veïnat- és la primera capa del cens de l’amiant, que la Llei 7/2022 obliga a fer de residus i sòls contaminats, junt amb un calendari de la seva retirada.

Quan s’aprovi la llei al Parlament serà un dia històric i sense precedents a Europa. Esperem tenir aviat una llei que obligui a retirar aquest material
i posi els recursos públics necessaris per fer-ho possible. El repte és ingent i la responsabilitat subsidiària de l’Administració ha d’estar a l’altura, perquè la comercialització de material amb presencia d’amiant (MCA) es va prohibir a casa nostra trenta anys després que en altres països europeus
i perquè la seva utilització es va permetre fins a temps després.

Ens calen polítics que entenguin que el cost elevat de la retirada de l’amiant és menor que el cost per a la sanitat pública del tractament dels càncers que genera. Polítics amb talla d’estadista i amb pulsió per la compassió i el bé comú. Nosaltres hi serem per recordar-los que les directrius europees obliguen a treure l’amiant dels espais i equipaments públics abans del 2028, i d’arreu el 2032. I fem tard!

L'entrada Un pas històric en la lluita contra l’amiant ha aparegut primer a Carrer.

La convenció, a la qual van assistir 250 persones -amb una nodrida representació dels moviments veïnal, social i sindical de Barcelona, Catalunya i l’Estat-, va comptar amb la intervenció d’experts com ara Yvonne Waterman, presidenta del Fòrum Europeu sobre l’Amiant (EAF), o l’europarlamentari Nikolaj Villumsen, que va intervenir a través d’un vídeo. Eloi Badia, regidor d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, va reconèixer que, a la ciutat, “un quart [de l’amiant] és a l’administració pública; i d’aquest, un terç es troba a instal·lacions municipals”. El president Aragonès, per la seva banda, va anunciar que l’Executiu aprovaria el dimarts següent la creació d’una Oficina per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya, entre altres mesures.

L’anunci d’Aragonès genera dubtes

“L’Oficina per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya serà pionera: incorporarà personal per dissenyar tot el treball i impulsar l’execució del Pla Nacional, que ja està ben encarrilat i que aprovarem durant els primers mesos del 2023”, es va comprometre Aragonès, que va descriure la retirada d’aquest material com “un repte de país i una prioritat del Govern”. El president va afegir que la propera llei de pressupostos incorporarà un fons específic amb una dotació inicial de 10 milions d’euros per combatre l’amiant a Catalunya. A més, es va comprometre a impulsar la Llei d’erradicació, que va definir com “una norma àmpliament reivindicada”. Aragonès va recordar també la feina feta: la posada en marxa d’un cens per localitzar la presència d’amiant.

Els organitzadors de la convenció, però, van relativitzar aviat aquestes mesures. “Van en bona direcció, però no permetran, ni de lluny, fer front a la gravetat del problema”, avisaven en un comunicat publicat dilluns 28. Quant a l’anunci dels 10 milions d’euros per a la lluita contra l’amiant, reclamen transparència: “No sabem si inclouen les partides compromeses, però no executades, per al desamiantat de Badia del Vallès, la retirada dels sostres afectats per la pedregada a la Bisbal, les subvencions en marxa…; o si s’afegiran a aquestes”, es preguntaven. “En tot cas, és una xifra insuficient per treure els 4,2 milions de tones de fibrociment que hi ha a Catalunya i que la Unió Europea [UE] demana eliminar abans de deu anys”, reblaven, per recordar que “la voluntat econòmica ha de quedar reflectida en els pressupostos de la Generalitat que s’estan discutint. El tractament de l’amiant necessita la implicació de totes les Administracions”.

Sobre el Pla Nacional, el comunicat signat per la Comissió contra l’Amiant de la Favb i Jubilats de Macosa-Alstom Afectats per l’Amiant recorda que aquest “ja s’havia anunciat el 27 de desembre del 2019”, i qualifica el retard “d’injustificable”. També lamenta la poca concreció d’Aragonès quan va explicar que de la nova Llei en “parlarien” al llarg del 2023. Quant a la nova Oficina, el mateix dia de la convenció -a la cloenda-, Miguel Moreno, de Jubilats de Macosa-Alstom Afectats per l’Amiant, recordava una frase ben coneguda: “Si quieres retrasar la solución, crea una comisión [en aquest cas, una Oficina]”.

La lluita continua

Tres dies després de la convenció, el dimarts 29 de novembre, una delegació dels organitzadors es va reunir amb els grups polítics del Parlament i els exigia que estiguessin a l’altura per fer front a una “pandèmia creixent, silenciada” i que, segons dades de la UE, pot comportar 60.000 morts a l’Estat. Després, van entregar el manifest “Per un país lliure d’amiant!” a la Taula del Parlament de Catalunya. Ara, han demanat reunir-se amb l’alcaldessa Ada Colau i el president Pere Aragonès, “per continuar insistint en la necessitat urgent del Pla Nacional i la Llei d’erradicació”, han confirmat a Carrer. També han de concretar la seva compareixença en dues comissions del Parlament.

El ‘full de ruta’ del manifest

El manifest “Per un país lliure d’amiant” manté que, per desenvolupar de forma coherent el Pla Nacional, “és clau el desenvolupament dels censos municipals, reforçats per uns protocols contrastats […] que marquin i determinin les etapes a seguir un cop es disposa del cens: identificació i avaluació de l’amiant, mesures preventives prèvies, retirada i gestió final”. Aquest últim aspecte, el de la gestió del residu, “ha d’incorporar nous espais (abocadors) que permetin, de forma segura, la recepció i condicionament d’aquest cancerigen fins a la seva transformació final”. “A escala local -apunta el manifest-, els consistoris han de potenciar i implementar estratègies comunicatives per conscienciar la ciutadania del perill de l’amiant i establir canals d’informació sobre com actuar correctament, així com oferir informació sobre les mesures que s’estan implementant al municipi i […] les actuacions que d’una o altra manera poden tenir repercussió higiènica sobre la salut pública”.

L'entrada La Generalitat mou fitxa contra l’amiant, però fa curt ha aparegut primer a Carrer.

“Al nostre territori hi ha més de quatre milions de tones de fibrociment que han arribat o estan arribant a la fi de la seva vida útil i que poden alliberar partícules cancerígenes entre la població”, afirma Tarrés, qui destaca que hi ha poques dades oficials al respecte i denuncia l’infradiagnòstic i l’infraregistre, que podria comptabilitzar “només el 5% dels casos reals”. Cal tenir en compte que l’ús de l’amiant va ser generalitzat a Catalunya en la construcció d’habitatges i equipaments -com ara les escoles i instituts- en les dècades dels anys setanta als noranta del segle passat.

Inicialment es va tractar com una malaltia laboral, però ara ja és un problema de salut pública i de contaminació ambiental. “Per això cal protegir els entorns, si no l’Administració es pot trobar amb una plaga d’afectats per l’amiant ambiental d’aquí a vint o trenta anys”, afirma Lena Martí, activista de la plataforma veïnal de l’Illa Cinema Urgell, que també reclama una regulació de com fer la retirada de l’amiant de forma segura: “Cal evitar abocaments indeguts que contaminen el medi ambient”. Si bé l’ús de l’amiant es va prohibir el 2002 i el 2006 es va protegir els treballadors, fins ara no s’ha regulat com cal retirar aquest material encara present en habitatges i equipaments.

Les escoles, punt clau

“Els infants són més sensibles i vulnerables a aquesta contaminació. El seu metabolisme està accelerat i el seu aparell respiratori s’està formant”, afirma Tarrés. A més, la projecció vital és més llarga que la d’un adult, així que tenen més possibilitats de desenvolupar alguna de les malalties de l’amiant quan hagen passat 40 anys del contacte. “Es tracta d’un risc real i evitable i cal començar per on la seva capacitat nociva és major”, afirma el metge.

Tarrés assenyala que hi ha indicadors preocupants: “Els estudis epidemiològics detecten un increment del càncer de l’amiant; una malaltia poc freqüent, però que va en augment”, explica. Els morts per mesotelioma pleural s’han multiplicat per tres entre 1975 i 2010, i el número de casos, per més de vint, amb un pes creixent de casos per exposició ambiental, segons dades facilitades pel Grup per una llei integral de l’amiant. Hi ha diferents escoles en lluita perquè es retire l’amiant –com les de Glòries, Leonor Serrano, La Gaia, Els Encants o les de Llacuna o Fluvià-, però les afectades són moltes més. Encara no hi ha un cens, tot i que la conselleria d’Educació s’ha compromès a fer-lo.

L’encapsulament ha estat una alternativa oferta a les escoles. Es tracta d’una impregnació amb materials resinosos que generen una pel·lícula damunt del fibrociment amb l’objectiu que no allibere partícules. “És una pràctica que ha usat darrerament l’Ajuntament per resoldre la problemàtica, però que veiem com un pegat que, a més, no està servint per a res segons les supervisions fetes, ja que se segueixen alliberant partícules”, afirma Martí, que indica que l’única solució és la retirada definitiva.

L’activista veïnal sí que veu amb bons ulls la retirada de l’amiant que ha fet aquest estiu el Consistori en una nau industrial a prop de l’Escola La Llacuna, coordinada per l’higienista industrial Lluís Mallart amb l’ús d’una bombolla hermètica. “Hauria de ser obligatori que s’implementessin aquestes bombolles per evitar l’exposició dels habitatges i l’entorn”, afirma Martí, que reclama un canvi de xip per prioritzar la retirada de l’amiant de les escoles.

Convenció ciutadana, al novembre

Si bé sobre el paper “el compromís del Govern català és tenir l’esborrany d’un Pla Nacional de Retirada de l’Amiant el primer trimestre del 2023 i la llei, que porten tres anys negociant, al llarg del 2023”, i que tothom està d’acord en prioritzar les escoles, el problema per a Miguel Moreno, de l’Associació de Jubilats de Macosa-Alstom d’afectats per l’amiant, “és fins on estan disposades a arribar les administracions a l’hora de prioritzar i actuar”. Critica que el fet que no hi hagi llei que regule com fer la retirada estigui sent “un argument recurrent per no fer res”. “Han actuat de forma molt lenta i el que han fet ho han fet per la pressió de l’associació, que ha burxat l’Ajuntament i la Generalitat perquè es promogui una llei, amb un cens i un sistema regulador i sancionador”, agrega l’activista Lena Martí. Moreno, però, adverteix que la llei, “si no té un pressupost suficient, serà paper mullat”. Les obligacions que marca la Unió Europea al respecte també han estat determinants: el 2028, tot l’amiant de l’espai públic ha d’estar retirat, i el 2032, d’arreu. El pneumòleg Josep Tarrés conclou que “els polítics només es mouen quan la societat pren consciència i es mobilitza”. I amb l’objectiu de conscienciar i mobilitzar s’ha organitzat a Barcelona una convenció per un país lliure d’amiant per al pròxim 26 de novembre.

L'entrada Pas lent en la retirada d’amiant a les escoles ha aparegut primer a Carrer.

El cas dels centres escolars
Però, què passa quan ens trobem amiant en una escola o a prop d’ella? Tot i que tota la comunitat escolar (alumnes, mestres, personal no docent) està exposada a la pols invisible de l’amiant, l’alumnat és especialment fràgil i vulnerable als seus efectes, més que les persones adultes.

Els menors estan en una etapa de creixement i l’aparell respiratori, el més afectat per l’amiant, està en procés de formació. Si fan tot el seu procés formatiu, de l’inicial fins a l’adolescència, a la mateixa escola fent horari normal, hi passaran cinc hores diàries per 175 dies escolars a l’any, per nou cursos escolars. I un bon grapat d’aquestes hores són de pati, on tenen més contacte amb el terra on es diposita la pols d’amiant despresa d’una teulada degradada i exposada a les inclemències i el desgast del temps. Per aquests motius, la Unió Europea reclama la prioritat en la retirada de l’amiant a les escoles i els espais d’ús públic.

Però les administracions públiques són molt lentes i encara no han fet els deures amb les escoles. Tots els centres escolars construïts abans del 2000 són susceptibles de tenir materials amb amiant, des de teulades fins a canalitzacions, passant per les pissarres a les aules. És indiferent si l’amiant és al mateix edifici escolar o a naus i magatzems a tocar de l’escola, ja que estem parlant d’un material volàtil.

A la nostra ciutat tenim un organisme responsable de fer-se càrrec d’aquest problema, que es diu Consorci d’Educació de Barcelona i que està format per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de la ciutat. Aquest ens ha de fer públic el cens de l’amiant existent en tots els edifici públics i concertats, i elaborar un calendari per fer-ne la retirada i substitució.

També cal recordar la important responsabilitat d’interlocució que tenen els diferents districtes de la ciutat per facilitar l’entesa entre el Consorci, les comunitats escolars i el moviment associatiu de cada territori, si és que realment volen atendre les necessitats dels barris.

Igualment és necessari que el conjunt de la comunitat escolar assumeixi aquesta reclamació i que els consells escolars, les associacions de familiars i el personal docent i no docent de l’escola vagin de la mà del moviment associatiu dels barris (AV i d’altres).

Però és especialment important que els equips directius de les escoles assumeixin activament aquesta reivindicació, que la facin seva: a vegades costa d’entendre l’abast real del problema i és incòmode aixecar la llebre davant d’una situació que pot provocar alarma social o “distreure” d’altres necessitats del centre educatiu. Hi ha la temptació d’ignorar o minimitzar el problema per tal que no afecti en una malentesa competència amb altres centre educatius de l’entorn.

El mateix podem dir de les centrals sindicals presents a les escoles, que haurien de fer seu el tema com el problema greu de salut pública que és. Lluitar contra la possible generació d’un càncer de pulmó o un mesotelioma entra de ple en la prevenció de riscos laborals.

Jordi Foix és membre de la comissió d’amiant de l’AV de Prosperitat

L'entrada Escoles contra l’amiant ha aparegut primer a Carrer.

Totes les construccions de la bateria antiaèria que hi havia al cim del Turó en desús després de la guerra (1936-1939) no van trigar a ser reutilitzades, i es va anar formant un nucli nou d’habitatges informals. El nom popular de “Los Cañones” remetia de manera inequívoca a l’ús militar de l’emplaçament durant la guerra civil. Els habitants van disposar les barraques de manera notablement ordenada en relació amb l’eix central de la bateria, convertit en carrer principal, i van agençar l’entorn per adaptar-se a la complicada orografia del terreny. La fesomia del conjunt responia a les pautes de l’arquitectura tradicional d’Andalusia, d’on provenien molts dels residents. El barri va arribar a tenir prop de 110 barraques i uns 600 habitants.

Com era habitual en la dècada dels 60, l’element constructiu més utilitzat en la construcció va ser el fibrociment (uralita): si hi havia 110 barraques es pot calcular aproximadament que per cobrir aigües d’aquestes construccions i també per a altres usos (desaigües, etc.) van ser instal·lats al Turó de la Rovira uns 2.200 m² de fibrociment en forma de planxa i uns 500 metres de canonada.

Amb el desballestament de les barraques i malgrat que des de l’any 1977 l’amiant havia estat declarat com a cancerigen de primer nivell i se’n coneixia exactament la toxicitat, la totalitat de la runa generada, inclosa tota aquesta quantitat de fibrociment, va restar ensorrada sota una mínima capa de terra i posteriorment dissimulada per la vegetació que va créixer al lloc.

Una orografia peculiar
El Turó de la Rovira és un turó baix però de gran desnivell (un 30% de mitjana). La part nord i est és de relleu més suau que la zona oest i sud. A més del cim principal té dos esperons, un a l’oest, el de Can Baró, i un altre a l’est, anomenat turó del Guinardó. A la muntanya hi ha diferents torrents canalitzats per petites valls que tot i ser molt petits són els recol·lectors naturals de l’aigua de pluja. Aquesta condició orogràfica junt amb les fortes pluges equinoccials que es produeixen a Barcelona comporten un fenomen d’erosió considerable.

La lamentable intervenció en l’enderroc de les barraques, que per a la ciutat representava una solució estètica de cara als Jocs Olímpics, va esdevenir un problema de salut pública i mediambiental.

El fibrociment té una vida útil d’uns 35 anys, que ve reduïda pels factors climàtics o agressius als quals estigui sotmès, ja que el ciment actua com a aglutinant de les fibres d’amiant que formen part del tot. Quan el ciment perd aquesta propietat aglutinadora deixa lliures les fibres d’amiant que, donat el seu microscòpic volum, poden quedar flotant en l’ambient i són transportades ben lluny de la font emissora, contaminant una importantíssima superfície de la nostra ciutat.

Al Turó de la Rovira aquest fenomen es veu agreujat per dues raons. La primera, que el fibrociment que es troba en aquest espai és en forma de retalls, vol dir que és trencat en multitud de petits trossos que faciliten l’alliberació i dispersió de fibres d’amiant. La segona, que l’orografia del terreny és de grans pendents i pateix una erosió molt considerable en casos de pluja. Aquesta erosió fa possible que de forma continua aflorin retalls de la uralita que va quedar soterrada, que contaminen tant el Turó com l’aire en una àmplia superfície al voltant de la muntanya. Actualment podem considerar el Turó de la Rovira com a “muntanya contaminada”.

Perquè es pugui desenvolupar una malaltia de tipus cancerós no cal considerar ni una exposició perllongada a l’amiant ni tan sols una dosi mínima. Una simple fibra dipositada al nostre organisme pot desenvolupar un càncer. Donat que la latència que caracteritza les malalties produïdes per l’amiant arriba normalment a ser de més de 20 anys, és possible que a partir de 2020 a Can Baró i els barris propers es diagnostiquin malalties d’aquest tipus. És obligació de l’Administració i el nostre deure protegir la salut pública en general i principalment la dels infants, que tenen escoles i zones d’esbarjo properes a les fonts d’emissió de fibres d’amiant.

El coneixement popular dels problemes relacionats amb la toxicitat de l’amiant és encara molt minso per manca i ocultació d’informació, per la qual cosa no es té realment consciència del perill que representa l’amiant existent al Turó.

La Favb i les associacions veïnals estem immersos en la lluita contra el desconeixement de la realitat cancerígena de l’amiant amb campanyes informatives i de divulgació, i també lluitant davant de totes les administracions per tal d’aconseguir la retirada segura de tot l’amiant instal·lat.

Tot començà amb una passejada
Va ser l’any 2017 quan un grup de jubilats de Macosa-Alstom que feien una passejada pel Turó per visitar les bateries antiaèries van tenir la sorpresa de trobar quantitats importants de retalls d’uralita disperses per la zona de trànsit que conformen els accessos a les bateries.

Pel seu coneixement de l’amiant i dels problemes de toxicitat que comporta (ells ho patien particularment), van prendre contacte amb les associacions veïnals del barri per fer-los sabedors de la realitat de la situació. La Plataforma Can Baró va prendre consciència des del primer moment i decideix crear una comissió especifica per tractar el problema. L’Ajuntament va rebre la denúncia sobre la important presència d’aquest tòxic el 8 de març de 2017 i, sorprenentment, va retornar als denunciants una carta dient que després d’efectuar una revisió en la zona ocupada per antigues barraques no hi havien trobat fibrociment.

Després que la notícia sortís a diversos mitjans de comunicació, al juny es realitza una reunió entre la Plataforma Can Baró, jubilats de Macosa-Alstom afectats per l’amiant, la comissionada de Salut de l’Ajuntament i representants tècnics i polítics del districte Horta-Guinardó, on es decideix traslladar el tema a l’Agència de Salut Pública i contactar amb experts higienistes per finalment, a través de l’empresa municipal BIMSA, elaborar un pla de treball de retirada de l’amiant del Turó a partir d’unes prospeccions del terreny.

En els plenaris de districte i en els consells de barri es fan les primeres accions d’informació i conscienciació al veïnat i la Plataforma Can Baró s’integra l’any 2018 a la comissió de Medi Ambient de la Favb.

L'entrada El Turó de la Rovira, una muntanya contaminada ha aparegut primer a Carrer.

La seva importació i comercialització es va prohibir a l’Estat espanyol el 2002, fa 19 anys, però es va permetre l’ús i el manteniment dels MCA (Materials Contenint Amiant) ja instal·lats fins a “la fi de la seva vida útil”.

I aquí està l’origen de la situació actual, per la falta de concreció d’aquesta data i la falta de concreció sobre qui era responsable i què s’hauria de fer quan aquesta data arribés. El cert és que la majoria dels MCA estan en situació “il·legal”, o sigui, caducats.

Per què és necessari actuar?
Perquè l’amiant, a més de provocar diverses patologies, algunes d’elles molt greus com la fibrosi pleural difusa o l’asbestosi, és un cancerigen molt potent, de primer nivell, que contamina per via inhalatòria.

Cal saber també que totes les formes de l’amiant són cancerígenes. L’amiant és responsable i l’única causa coneguda de la totalitat dels mesoteliomes (un càncer específic, molt agressiu, originat a la pleura i a altres mesotelis), d’un 10-15% dels càncers de pulmó i d’alguns càncers de laringe i esòfag.

Característic també és el seu llarg període de latència (entre 40 i 50 anys). No hi ha un llindar d’exposició segur a l’amiant, i una exposició esporàdica pot generar risc de desenvolupar un mesotelioma.

S’estima que més del 70% dels MCA instal·lats dins del territori de Catalunya i de l’Estat espanyol han arribat al final de la seva vida útil d’entre 30 i 35 anys i per això creix la seva perillositat, en deixar anar una major quantitat de fibres letals al medi ambient.

No és certa la “tranquil·litzadora” frase que les plaques de fibrociment, mentre no les toquis, no són perilloses: els factors meteorològics i el mateix pas del temps ja les fan perilloses per elles mateixes.

Pandèmia en tres onades
La primera d’elles afectava les persones amb relació directa amb aquest mineral, com els treballadors exposats a l’amiant, els seus convivents i el veïnatge dels focus emissors contaminants.

La segona onada afectava els exposats als productes fets amb amiant, com alguns treballadors (paletes, lampistes, jardiners), els seus convivents i el veïnatge.

I la tercera onada afecta les persones exposades a productes fets amb amiant instal·lats i degradats. És a dir: tota la població.

L’exposició a aquest material afecta de manera especial els infants, per diversos motius. Respiren més vegades per minut; tenen una massa metabòlica més gran (inhalen més aire per quilogram de pes); estan més a prop de terra; i el seu aparell respiratori encara s’està desenvolupant. I tenen, com és natural, més esperança de vida.

Punts clau a recordar
En els MCA, bàsicament el fibrociment degradat, és un cancerigen ambiental cada cop més abundant, que és eliminable i que cal eradicar.

L’exposició a l’amiant és un problema sanitari, ambiental, laboral i social de primer ordre que requereix una prioritat dins l’agenda política del “Gobierno de España” i de les administracions autonòmiques i locals.

La pandèmia de l’amiant farà el seu curs si no s’actua, si no es retiren els MCA del medi ambient. És una pandèmia de grans proporcions i evitable, i no fer-ne cas és una gravíssima irresponsabilitat dels polítics i dels agents socials que provocarà mort i patiment en les generacions futures, les dels nostres fills i nets.

L'entrada Una pandèmia evitable ha aparegut primer a Carrer.

Pero, ¿qué es el amianto, conocido también como fibrocemento o más popularmente por uralita, su nombre comercial?

Se trata de un mineral compuesto de millones de microfibras, excelente para su uso en la construcción al poseer grandes cualidades, como ser un buen aislante. De hecho, fue utilizado profusamente en este sector durante la llamada “época del desarrollismo”. Éste es uno de los motivos de su abundancia en nuestra vida diaria y, por tanto, de su enorme riesgo, ya que, como señala Joan Maria Soler, miembro de la Comisión contra el Amianto de la Favb, “el amianto no es que sea peligroso, es que es muy peligroso. Porque produce cáncer. Directamente. Y además, cáncer de primer grado, que es el más letal que existe”.

Una peligrosidad que ya era conocida desde hace décadas, pues se prohibió en España en 2002, “porque era evidente que por aquel entonces ya había muertos causados por él”. E insiste en que esta sustancia está omnipresente en nuestra vida cotidiana: “está en todos lados. No sólo en los tejados, sino también en los bajantes y en muchos otros sitios de la casa: hornos, recubrimiento de columnas, etc. Y también en muchos otros ámbitos, como frenos de coches, de trenes, en la industria…”. “Hasta en conducciones de agua potable, de las que quedan muchos kilómetros en Barcelona -y no solamente en Barcelona- confeccionados con uralita”, denuncia Miguel Moreno, miembro del movimiento de Jubilados de Macosa-Alstom contaminados por Amianto.

En total, nada menos que cuatro millones de toneladas de este material tóxico, sólo en Cataluña.

Un asesino silencioso
Joan Maria Soler no duda en calificar el tema del amianto de “dramático” y ofrece datos: “se calcula que en España existen 40.000 víctimas causadas por este material, es decir, más de las que ha habido por accidentes de tráfico”. Y Moreno precisa cómo actúa este material: “el amianto siempre se presenta unido a otro material que actúa de aglomerante. La uralita, por ejemplo, se fabrica con un 13-15% de amianto, al que se añaden cemento y adhesivos. Pero con el paso del tiempo -aunque también debido a las condiciones atmosféricas-, el cemento y los adhesivos se descomponen, liberándose así las microfibras de amianto”. Unas fibras prácticamente invisibles, que flotan en el ambiente y que pueden ser, o bien ingeridas, o bien inhaladas.

Por tanto, estamos ante un asesino silencioso, que mata de forma invisible, sin sangre ni grandes aspavientos, y a largo plazo. Pero el fibrocemento no solo pasa desapercibido por este motivo. Como material típico del desarrollismo, muchos creen que el amianto es agua pasada, algo lejano, distante, que no puede afectarnos. Pero precisamente esa lejanía en el tiempo es lo que le hace más peligroso, tal como explica Soler: “desde su prohibición en 2002, ya no se utiliza este material. La mayor parte tiene treinta o cuarenta años. Y al haber pasado tanto tiempo, los materiales que actúan como aglomerantes se están degradando, dejando al descubierto las microfibras letales”. “Por tanto” -denuncia- “es ahora cuando está empezando a haber un auge considerable de afectaciones por este material”.

‘Marea’ contra el amianto
Ante este estado de cosas, la sociedad civil no ha tardado en movilizarse. El movimiento de los Jubilados de Macosa-Alstom contaminados por Amianto, por ejemplo, comenzó su andadura en 2001. “Al principio nos centrábamos en atender las necesidades legales de los trabajadores afectados” -explica Moreno- “pero en 2017 fuimos más allá e iniciamos una campaña para recoger 10.000 firmas, de puño y letra, en demanda de cuatro puntos: confección de un censo de todo el fibrocemento existente; completa retirada de éste; revisión médica de todos aquellos, sin excepción, que hayan estado en contacto con él; e inversión pública en investigación de las enfermedades causadas por este material”.

Las firmas se entregaron a la alcaldesa Ada Colau y al entonces presidente de la Generalitat, Quim Torra. Un proceso que culminó en 2019 con la creación de dos comisiones de trabajo (una técnica y otra política) para elaborar una ley de erradicación del amianto en Cataluña. Sobre estas comisiones, por cierto, sobrevuela hoy el fantasma de la incertidumbre: “Con el cambio de Govern” -señala Soler- “se ha producido un relevo en el responsable del departamento de Presidència del cual dependen estas comisiones. Y estamos preocupados ante la posibilidad de que ello pueda alterar el ritmo de trabajo de éstas, que hasta ahora iba a una buena marcha”.

La Favb, por su parte, realiza labores de presión sobre las instituciones para que la nueva ley recoja aspectos tan esenciales como la elaboración de un censo exhaustivo de este material -sin el cual es imposible implementar un plan de erradicación eficaz- o que se dote a la norma de las partidas económicas necesarias (“porque retirar el amianto es caro”, advierte Soler). Y también de concienciación de la ciudadanía, así como de apoyo a todas las luchas que van surgiendo en barrios y otros sectores por la erradicación del fibrocemento.

Entre estas luchas locales se encuentra la Plataforma contra el Amianto de Horta-Guinardó. Creada el pasado abril, se trata de una entidad que actualmente tiene, entre otros objetivos, combatir un foco de amianto especialmente peligroso: “las barracas que existían bajo las baterías antiaéreas del Turó de la Rovira” -explica Josep Ramon Carme, miembro de la Plataforma- “tenían tejados de uralita. Y cuando se echaron abajo, poco antes de las Olimpiadas, la uralita no fue retirada, sino enterrada”. “Y ahora” -añade- “la erosión que producen las lluvias equinocciales que caen sobre Barcelona está haciendo aflorar toda la uralita enterrada, convirtiendo así la zona en una montaña contaminada, que esparce amianto a los cuatro vientos”. La Plataforma pide a la institución que le corresponde -el Ayuntamiento, en este caso- la retirada inmediata de todo el material tóxico y, entre tanto, la colocación de carteles advirtiendo de que se trata de una zona contaminada.

Según una recomendación (que no obligación) de la Unión Europea, en 2032 debería haber desaparecido todo el amianto del continente. Y todos los entrevistados coinciden en un punto: “Se puede ganar esta lucha. Pero es imprescindible una presión social, una marea que incida en la clase política, conciencie a los ciudadanos y se muestre alerta y vigilante”.

L'entrada La sociedad civil planta cara al amianto ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta és la gènesi d’una plaga que, mig segle després, encara produeix víctimes mortals i amenaça els ciutadans de forma invisible. L’amiant, un mineral gairebé indestructible però que s’erosiona molt fàcilment i es desfà en micro-partícules que es barregen amb l’aire, continua present a Barcelona i molts altres indrets del país. Silenciós, però mortal, s’ha convertit en un record amarg de la vida centenària d’una fàbrica emblemàtica del Poblenou, l’antiga Macosa, dedicada al sector ferroviari.

“Tots els treballadors, uns 2.000, estàvem exposats directament a l’amiant. Ara en paguem les conseqüències. Sabem que de forma oficial, 25 companys han mort per una malaltia pulmonar provocada per l’amiant, i hi ha 15 persones més malaltes. Vam viure 30 anys sense ser-ne conscients, però fa uns anys que vam començar a conèixer la mort d’ex-companys, i aleshores ens vam mobilitzar per defensar els nostres drets, però sobretot, per conscienciar la societat que l’amiant no és el passat, encara pot fer molt mal”, explica el Ferran Saro, portaveu de l’associació de jubilats de Macosa.

Un grup d’antics treballadors van posar fil a l’agulla. El primer pas va ser donar suport a les famílies dels morts i els malalts per poder reclamar judicialment una indemnització. “És una malaltia professional i li correspon una indemnització i també una pensió; una tasca feixuga però que ja tenim ben encaminada perquè és indiscutible”, apunta Saro, que insisteix que més enllà dels diners, l’associació busca també que la sanitat pública catalana s’impliqui a fons amb els controls periòdics als treballadors que en algun moment han estat exposats a aquest mineral.

Es calcula que hi ha 413 empreses i 3.486 treballadors exposats a l’amiant. “Volem que siguin controls automàtics, que no haguem de perseguir nosaltres la sanitat, perquè la llei els obliga”, avisa en Ferran Saro, que té la sort d’estar controlat i de moment no pateix cap afectació. Amb tot, demana no abaixar la guàrdia: “Jo de moment tinc sort, però molts altres companys no”.

Per altra banda, la comissió de jubilats de Macosa no oblida la memòria històrica del patrimoni industrial de la fàbrica i què va representar per al Poblenou. “Macosa va ser molt important per al barri, i els seus treballadors van abanderar una important lluita obrera per conquerir drets. Tot això s’ha d’explicar a les generacions futures, i alhora hem d’homenatjar els companys que han mort a causa de l’activitat de la fàbrica”, afegeix el portaveu dels jubilats.

Un missatge a la societat
Però el principal valor de la campanya que han posat en marxa els ex-treballadors des de fa uns mesos no només és en clau interna, sinó que, sobretot, pretén crear consciència ciutadana sobre la greu amenaça que suposa tenir a la ciutat restes d’amiant. “No hi ha prou consciència social i política sobre aquesta plaga, és molt perillosa i la tenim molt a prop, potser a casa, a l’escola dels fills o a l’edifici de la cantonada”, adverteix Ferran Saro.

És per això que l’associació també fa una feina de pedagogia a les escoles i els instituts, però també als hospitals, amb propostes de treball i recollida de dades. “Fem un treball de conscienciació amb la gent jove i també amb les entitats i associacions de veïns perquè coneguin el perill de l’amiant”, explica.

I aquí les administracions són clau. Una part de la campanya està dedicada a recollir signatures -ja en sumen 8.000- per pressionar perquè es faci un cens exhaustiu de la presència d’amiant al país. “Demanem a la Generalitat i als ajuntaments que facin un cens de les construccions amb amiant, i sobretot, una programació per eliminar-lo de totes les ciutats i pobles i també un programa d’ajudes a la rehabilitació per als veïns que tinguin casa seva afectada”, explica Saro, que afegeix que també “estem en contacte amb els millors experts de malalties pulmonars per tal que puguin investigar més. En aquest sentit, cal una acció financera decidida de les administracions, que també reclamem amb la campanya”.

Els primers passos en ferm
Saro reconeix que la pressió ja ha tingut efectes positius. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha celebrat un ple sobre l’amiant, que va aprovar per unanimitat comprometre’s a elaborar un cens a la ciutat, un pla per eliminar-lo i un paquet d’ajudes per a rehabilitacions.

Per altra banda, el districte d’Horta-Guinardó també ha fet un pas endavant. Amb barraquisme als anys 40 i 50, quan als anys 70 es van eliminar les barraques, les uralites es van trencar i van quedar a terra. De manera que, tal i com denuncia Ferran Saro, “el parc del Guinardó està completament ple de restes d’amiant que la gent trepitja. És una zona molt d’esport i amb col·legis, i és molt fàcil respirar amiant”. És per això que el districte ha enviat un expert a la zona perquè faci una proposta per retirar l’amiant. “Anem pel bon camí”, conclou el representant dels jubilats de Macosa.

Les xifres de la plaga
Segons l’última avaluació del Programa de Vigilància de la Salut dels Treballadors Exposats a l’Amiant (PIVISTEA), a Catalunya hi ha 413 empreses registrades i 3.486 treballadors exposats a l’amiant. A més, hi ha 291 centres educatius amb amiant en algun punt de la seva estructura, 16 dels quals es troben a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I si bé l’amiant va ser prohibit l’any 2002 per una directiva de la UE, les conseqüències de l’exposició a aquest mineral -una sola partícula aspirada per una persona pot provocar un càncer de pulmó-, els experts remarquen que les malalties relacionades amb l’amiant tenen un període de latència d’entre 30 i 50 anys. És a dir, que a partir de l’any 2020 hi podria haver un pic d’afectats.

L'entrada L’amiant, enemic silenciós a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.