José Antonio Acebillo, responsable de las obras olímpicas, planteó al arquitecto Óscar Tusquets la realización de las ocho fuentes, financiadas por la entonces Sociedad General de Aguas, un proyecto diferente del habitual mobiliario urbano hecho en serie, pensado como piezas únicas de la misma familia y con diseño adaptado a su emplazamiento. La idea era que los Juegos contribuyeran a monumentalizar la ciudad, colocar pequeñas obras de arte en el espacio urbano.

Tusquets eligió al escultor canario Juan Bordes como compañero de viaje, el primero diseñó el armazón, la peana, y el segundo modeló las esculturas, imaginadas con adolescentes que jugaban con el agua en actitudes que podían considerarse la iniciación a deportes olímpicos. Así, una niña chapotearía el agua, otra se zambulliría o se sumergiría, un muchacho lanzaría una piedra desde la orilla y otro empezaría a remar. Y con esas ideas y los dibujos de Tusquets se gestaron ocho delicadas fuentes con nombre propio y se fijaron sus emplazamientos.

Nombres y localizaciones

La fuente Pilota se situó en el Paral·lel, junto al Museo Marítim; Llançament, en la avenida del Estadi, en Montjuïc; Busseig, en la avenida de Xile, junto al parque de Can Rigalt, en Hospitalet de Llobregat; Xip Xap, en la plaza Alfonso Comín; Cabriola, en el pasaje Isadora Duncan, en Vall d’Hebron; Voga, en la avenida del Litoral, en la calle de Salvador Espriu; Capbussament, en el puerto olímpico; y Tempteig, en la plaza de les Glòries.

Las ocho piezas tenían en común el juego de la escultura con el agua, un pequeño cuenco del que manaba un chorrito de agua para el consumo público y su instalación en espacios poco transitados y sin protección ni vigilancia alguna. La soledad de las fuentes ha facilitado el vandalismo que a lo largo de los años se ha cebado en todas y cada una de ellas. Las esculturas han sido robadas o destrozadas, algunas fueron arrancadas con sierras eléctricas o cuarteadas, lo que hizo imposible un nuevo montaje; desaparecieron las placas que las relacionaban con los Juegos y los armazones se cubrieron de pintadas.

Hacia el año 2000 el Ayuntamiento retiró las esculturas que seguían en pie y modificó su sistema de fijación para dificultar nuevos robos, pero solo se consiguió que los ladrones mejoraran los métodos para arrancar las piezas. Nadie llegó a plantearse la conveniencia de mejorar el control de lo que ocurría en el entorno de las fuentes.

Fuentes reemplazadas

Hasta la fecha, Juan Bordes ha repetido tres esculturas, que no son idénticas a las originales porque no trabaja con molde. Dos de ellas, las de Vall d’Hebron y la plaza Alfonso Comín, volvieron a su emplazamiento original en marzo, y una tercera, la de Glòries, se conserva en un almacén a la espera de que concluyan las obras de esta plaza. Quedan en pie la del puerto olímpico, protegida quizá por su difícil localización, y la de la avenida de Xile, junto al parque de Can Rigalt. Las tres fuentes restantes -Paral·lel, avenida del Litoral y Montjuïc- han quedado reducidas a un bloque desnudo de piedra artificial sin identificación alguna que permita a vecinos y transeúntes vincular ese despojo urbano con el pasado olímpico de la ciudad.

Especial abandono es el que rodea la escultura Llançament, en la avenida del Estadi, desaparecida en plena pandemia, situada en un entorno que debiera ser zona ajardinada y es en realidad un espacio donde se mezclan hierbajos, restos de comida y bebida, escalones rotos y balaustrada desportillada. Personas sin techo suelen utilizar el agua que aún mana por un orificio de su armazón para aseo personal o hacer la colada. Usos prácticos para restos olímpicos.

Paisajes rotos

La conservación y mantenimiento del patrimonio monumental de la ciudad, pero no su vigilancia, corresponde al servicio municipal de Arquitectura, Urbanismo y Patrimonio. Carme Hosta, técnica del mismo, reconoce que las ocho fuentes olímpicas han sido víctimas especiales de vandalismo e insistentes robos, siempre denunciados ante los Mossos. La Policía nunca ha localizado ni las piezas desaparecidas ni a los autores de los robos y, en consecuencia, se ignora si el destino de las esculturas ha sido su venta a coleccionistas o anticuarios. Tanto el irracional vandalismo como los robos han estado amparados en la falta de vigilancia que protegiera piezas dañadas y en la lentitud municipal para reponer piezas y mejorar su estructura, un proceso burocrático sometido a otras prioridades económicas municipales.

Las tres piezas repetidas por Juan Bordes, con un coste aproximado de 25.000 euros por unidad, se incluyeron en la programación 2003-2020 y no se instalaron hasta el pasado marzo. Las tres pendientes deberán esperar su turno. Las esculturas de Paral·lel y avenida del Litoral están presupuestadas para el periodo 2021-2025, pero la de Montjuïc no ha llegado a tiempo para ser incluida en esa propuesta. Si no se aceleran los plazos, y no parece que esa vaya a ser la tónica, las tres fuentes seguirán siendo durante años un simple armazón de piedra artificial. La lenta tramitación ha convertido las fuentes olímpicas y su entorno en paisajes rotos, privados de elementos de calidad que impusieran respeto.

Carme Hosta insiste en la necesaria conciencia cívica para respetar el espacio público -“hay piezas que no se pueden encerrar en un museo”-, rechaza valorar si es necesaria o no más vigilancia e insiste en que la presencia de obras de arte en la calle “es siempre un riesgo”.

Un largo proceso de creación

Óscar Tusquets escribió en noviembre de 1992 una breve memoria del proceso de creación de las ocho fuentes olímpicas, que quiso mantener fieles a la tradición de las placitas triangulares, en particular la realizada por Josep Campeny en 1912 en Diagonal-Còrsega. El arquitecto recuerda en ese texto que José Antonio Acebillo y él, “muertos de frío” en un recorrido dominical de diciembre, peregrinaron por las obras apenas iniciadas de los Juegos para decidir el emplazamiento de las peanas.

La forma de las esculturas la decidieron Tusquets y Juan Bordes, “en los descansos de anochecida” de un viaje por Extremadura. Las fuentes no son el único trabajo conjunto del arquitecto y el escultor canario. En 1995 realizaron el monumento a los Santpere, en el inicio de la Rambla, y años más tarde Bordes colaboró en las piezas escultóricas de la reforma del Palau de la Música, en especial la gran palmera. El auditorio Alfredo Kraus, en las Palmas, proyecto de Tusquets, incluye también cuarenta esculturas de Bordes.

La misteriosa desaparición de dos fuentes

No ha sido fácil recuperar todas las imágenes de las fuentes olímpicas tal como fueron instaladas en 1992 y poder comparar así aquel atractivo pasado con el infortunado presente. El despacho del arquitecto Óscar Tusquets ha facilitado fotografías de seis de esas obras, pero carece de documentación e imágenes de dos de ellas, la de Montjuïc y la situada inicialmente en Glòries, a pesar de que ambas sí figuraban en el primer boceto realizado. El escultor Juan Bordes tampoco dispone de imágenes de esas dos esculturas, ni de los moldes que permitan su reproducción.

El archivo histórico de la Sociedad General de Aguas de Barcelona y el Municipal de Barcelona tampoco tienen documentado el acuerdo firmado en su día para financiar las fuentes y conectarlas a la red. La desaparición documental, fotográfica y física de esas dos fuentes permitió pensar que, por motivos desconocidos, quizá las prisas olímpicas, Llançament y Tempteig no habían superado las caminatas comunes de tres hombres: Acebillo, Tusquets y Bordes. Al final, Carme Hosta, técnica del servicio municipal de Arquitectura, Urbanismo y Patrimonio, dio fe de vida de las dos fuentes, cuyas fichas figuran en una no fácil entrada en internet: Art Públic.

M. Eugenia Ibáñez es periodista.

L'entrada Las ocho fuentes olímpicas, abandonadas a su suerte ha aparegut primer a Carrer.

Però el seu desterrament s’ha acabat. Han tornat a ser aplegades tal com les va pensar l’autor. I s’ha fet en un nou espai que ha unit les places Layret i Ángel Pestaña, creant un magnífic seguit de jardins, estanys, cortines d’aigua i una rambla. Hi ha, a més de l’obra de Plensa, l’escultura de 18 metres d’alçada dedicada Als nous catalans, de Sergi Aguilar, i també un monument a Josep Anselm Clavé, símbol igualment de la idea “d’un sol poble”.

L’obra de Plensa és una de les que hi ha a Barcelona amb les seves peces desarticulades en algun moment i repartides per diferents indrets. Però és la primera que ha vist reagrupades les diverses figures per retornar a la idea original de l’autor. Vegem-ne algunes de les que no han tingut aquesta sort.

Dues fonts esmicolades

L’escultor Joan Borrell i Nicolau no va perdonar mai que el 1931 l’Ajuntament desmuntés la seva Font de l’Aurora, que dos anys abans havia estat aixecada a la part alta dels jardinets de Gràcia. Era una obra monumental, de grans dimensions, formada per quatre columnes altes i deu escultures situades en un estany. No va agradar als veïns, que trobaven que era un tap entre el seu barri i l’Eixample barceloní, i el Consistori va cedir a les queixes populars. Les peces que formaven el monument van seguir després un complicat recorregut itinerant per la ciutat, separades, amb períodes d’estada als magatzems municipals i, en algun cas, la seva destrucció per aprofitar-ne el bronze. Ara, segueixen disperses en places i parcs. Qui en vulgui un detall complet pot trobar-lo a l’entrada de la Font de l’Aurora de la Wikipèdia, en un molt bon article, precís i entenedor.

Un altre monument imponent que va ser trossejat i no ha tornat a ser recuperat en la seva forma original fou la Font del Vell. Era una estructura força aparatosa en forma de piràmide truncada, al capdamunt de la qual hi havia una figura de la deessa Minerva portant un escut amb les armes de Barcelona, que va fer Salvador Gurri. A la base hi havia quatre fornícules, en una de les quals s’hi va posar una gran estàtua d’un vell assegut, obra de Damià Campeny, que representa els rius que abasteixen d’aigua Barcelona. Ambdues estàtues es van fer en pedra i es van col·locar el 1816 a la Rambla, al lloc on ara hi ha el monument a Serafí Pitarra. No se sap perquè, el 1819 es va desmuntar la font, però el 1877 es va tornar a aixecar al Parc de la Ciutadella. Mentre va ser-hi, algú li va trencar el nas al vell, i per això va passar a ser conegut popularment com El Xato. Al cap d’uns anys va ser desmuntada definitivament. La Minerva va passar de la Ciutadella al Museu Marítim, on va estar fins que el 2002 la van portar als magatzems municipals, on segueix. L’estàtua del vell xato va estar al magatzem fins que el 1975 el van tornar a la llum pública posant-lo sobre un gran pedestal a la plaça de Sants.

Els castigats del franquisme

Diferent és el cas dels monuments desmuntats pel franquisme per motius clarament polítics i guardats en un magatzem fins a la fi de la dictadura. Alguns van retornar al seu lloc original en arribar la democràcia, com el monument a Francesc Layret i el de Pau Claris, i altres van haver-se de muntar de nou en un altre lloc, com el monument del doctor Robert, que de l’emplaçament original a la plaça Universitat va passar a la de Tetuan. En tots dos casos van ser restituïts a la forma original. El monument a la República, en canvi, trossejat en part pel franquisme, no ha tornat mai a la seva forma original, tot i que en aquest cas hi ha sortit guanyant, ja que el nou disseny i l’emplaçament a la plaça que portava el nom de Llucmajor, i ara el de la República, és infinitament millor que l’estàtua enfilada a la punta del llapis del Cinc d’Oros tal com va ser concebuda als anys trenta del segle passat.

Durant el franquisme va haver-hi també escultures que no van patir només persecució per motius polítics, sinó que van ser víctimes dels puritans que veuen indecències pertot. A l’obra L’Empordà, per exemple. És una obra de l’escultor Ernest Maragall posada el 1961 als Jardinets de Gràcia. Representa dues noies, una nua i l’altra amb poca roba, assegudes a terra una davant de l’altra. Un grapat de nyeu-nyeus van protestar perquè hi veien apologia del lesbianisme i l’estàtua es va haver de retirar. Va estar al magatzem fins que el 1985 es va tornar a posar on havia estat.

També l’escultor Alexandre Calder va patir la persecució dels reaccionaris per la seva obra Quatre ales, posada el febrer del 1975 a l’avinguda que encara es deia del General Goded i que ara porta el nom de Pau Casals. Segons explica Francesc Farreras a les seves memòries, “les protestes dels incultes i estúpids veïns d’aquell indret privilegiat van fer que, al cap d’uns dies, l’Ajuntament retirés l’escultura”. En assabentar-se de l’afer, el pintor Joan Miró, amic personal de Calder, va demanar que pogués anar a la fundació que estava creant a Montjuïc. I allà segueix.

Dormint uns anys al magatzem

Hi ha altres escultures que no formaven conjunts, però que per raons diverses van ser retirades del lloc on havien estat posades inicialment i guardades en un magatzem fins que, al cap d’uns anys, l’Ajuntament va decidir tornar-les a treure al carrer, però en un lloc diferent d’on havien estat. D’aquestes, les més destacades són dues fonts: la de Neptú i la de les Tres Gràcies.

La Font de Neptú, formada per una figura de Neptú, d’Adrià Ferran, i unes esfinxs de Celdoni Guixà, es va posar el 1826 al moll de la Riba de la Barceloneta. El 1892 la van portar al peu de l’escalinata dreta de la Cascada del Parc. El 1919 va anar al Parc Laribal de Montjuïc. Desmuntada el 1975 en fer-se la Fundació Miró, va estar en un magatzem fins que el 1983 va ser rescatada per posar-la en l’emplaçament actual a la plaça de la Mercè.

La Font de les Tres Gràcies, instal·lada el 1876 a la plaça Reial, va ser desmuntada el 1892 i va dormir uns anys al magatzem. El 1907 la van portar a la Rambla del Poblenou, on va estar fins al 1925, en què la van tornar al seu emplaçament original de la plaça Reial.

Sense passar pel magatzem

A part de les escultures que han hagut de visitar magatzems municipals, n’hi ha d’altres que han anat canviant de lloc sense passar pels magatzems. Les causes són normalment de tipus urbanístic, però n’hi ha d’altres, sovint inexplicables. La xifra és elevada. El primer lloc al hit parade dels desplaçats l’ocupa sens dubte el Gat de l’escultor colombià Fernando Botero. El seu recorregut va començar al Parc de la Ciutadella, prop de la Cascada, on va estar un parell d’anys. En vigílies dels Jocs Olímpics el van portar a l’Anella Olímpica, prop de l’estadi. Al cap de pocs mesos va ser traslladat, per expressa voluntat de l’autor, ran de la paret posterior de les Drassanes, un lloc obac i inhòspit on tampoc va fer fortuna. Finalment, el 28 de març del 2003, es va traslladar a l’emplaçament actual, a la Rambla del Raval urbanitzada un parell d’anys abans, i es va decidir suprimir-ne la peanya.

Una altra cèlebre escultura viatgera és la Font d’Hèrcules. Inaugurada el 1802 prop del que és ara el passeig de Lluís Companys, quan el 1881 els terrenys de la Ciutadella es van convertir en parc públic va quedar com una peça solitària en retirar-se altres escultures que li feien companyia. El 1929 va ser traslladada a l’encreuament del passeig de Sant Joan amb el carrer de Còrsega, on segueix.

La Font de Ceres, inaugurada el 1830 on ara és la cruïlla del passeig de Gràcia amb el carrer de Provença, va ser traslladada el 1874 a la nova plaça de Blasco de Garay, del Poble-sec, actualment anomenada del Sortidor per recordar el pas de la font per allà. Va estar-hi fins al 1913, quan va anar a parar al seu emplaçament actual a la plaça de Sant Jordi de Montjuïc, que començava a urbanitzar-se.

El Monument a Josep Anselm Clavé va ser inaugurat l’any 1888 a Rambla de Catalunya-València. Quan la circulació va augmentar, el monument va esdevenir un destorb i va ser traslladat el 1956 al seu actual emplaçament, al capdamunt del passeig de Sant Joan. Va obligar a moure el monument a Guillem Graell que era allà, que va anar a parar una travessia més avall.

El llistat no s’acaba!

Hi ha moltes més escultures que han anat voltant per Barcelona, canviades de lloc sovint més d’una vegada. Apart de les esmentades, en un repàs ràpid n’hem trobat una vintena, entre elles la Font de la Caputxeta, que de la plaça de Tetuan va anar a parar al passeig de Sant Joan; el Monument al Treball, d’Eudald Serra, que de la Meridiana va anar a parar a Montjuïc; un Nu Femení, d’Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, dels jardins de Pedralbes als jardins de Joan Maragall, i no seguim perquè l’espai s’acaba i és molt probable que quan llegiu això ja n’hagin canviat de lloc alguna altra.

Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada El ball de les escultures ha aparegut primer a Carrer.