L’Escullera, de Jaume Plensa, torna a lluir prop d’on va ser posada per primer cop fa 24 anys. És una obra monumental, amb tres grans formes vagament humanes, inaugurada el febrer del 1988 a la plaça de Francesc Layret, al Verdum. Onze anys més tard, en fer-s’hi un aparcament subterrani, es van traslladar les tres peces, desfent el conjunt i posant-les separades, en diferents nivells, a la nova rambla al carrer de Conflent, a la Prosperitat, a l’altre costat de la Via Júlia. Des d’aquell 1999 han sofert tota mena de vexacions pels vàndals de torn, que les tenien massa a l’abast. Servien de cendrer, de paperera, d’urinari, de base per a grafits.
Però el seu desterrament s’ha acabat. Han tornat a ser aplegades tal com les va pensar l’autor. I s’ha fet en un nou espai que ha unit les places Layret i Ángel Pestaña, creant un magnífic seguit de jardins, estanys, cortines d’aigua i una rambla. Hi ha, a més de l’obra de Plensa, l’escultura de 18 metres d’alçada dedicada Als nous catalans, de Sergi Aguilar, i també un monument a Josep Anselm Clavé, símbol igualment de la idea “d’un sol poble”.
L’obra de Plensa és una de les que hi ha a Barcelona amb les seves peces desarticulades en algun moment i repartides per diferents indrets. Però és la primera que ha vist reagrupades les diverses figures per retornar a la idea original de l’autor. Vegem-ne algunes de les que no han tingut aquesta sort.
Dues fonts esmicolades
L’escultor Joan Borrell i Nicolau no va perdonar mai que el 1931 l’Ajuntament desmuntés la seva Font de l’Aurora, que dos anys abans havia estat aixecada a la part alta dels jardinets de Gràcia. Era una obra monumental, de grans dimensions, formada per quatre columnes altes i deu escultures situades en un estany. No va agradar als veïns, que trobaven que era un tap entre el seu barri i l’Eixample barceloní, i el Consistori va cedir a les queixes populars. Les peces que formaven el monument van seguir després un complicat recorregut itinerant per la ciutat, separades, amb períodes d’estada als magatzems municipals i, en algun cas, la seva destrucció per aprofitar-ne el bronze. Ara, segueixen disperses en places i parcs. Qui en vulgui un detall complet pot trobar-lo a l’entrada de la Font de l’Aurora de la Wikipèdia, en un molt bon article, precís i entenedor.
Un altre monument imponent que va ser trossejat i no ha tornat a ser recuperat en la seva forma original fou la Font del Vell. Era una estructura força aparatosa en forma de piràmide truncada, al capdamunt de la qual hi havia una figura de la deessa Minerva portant un escut amb les armes de Barcelona, que va fer Salvador Gurri. A la base hi havia quatre fornícules, en una de les quals s’hi va posar una gran estàtua d’un vell assegut, obra de Damià Campeny, que representa els rius que abasteixen d’aigua Barcelona. Ambdues estàtues es van fer en pedra i es van col·locar el 1816 a la Rambla, al lloc on ara hi ha el monument a Serafí Pitarra. No se sap perquè, el 1819 es va desmuntar la font, però el 1877 es va tornar a aixecar al Parc de la Ciutadella. Mentre va ser-hi, algú li va trencar el nas al vell, i per això va passar a ser conegut popularment com El Xato. Al cap d’uns anys va ser desmuntada definitivament. La Minerva va passar de la Ciutadella al Museu Marítim, on va estar fins que el 2002 la van portar als magatzems municipals, on segueix. L’estàtua del vell xato va estar al magatzem fins que el 1975 el van tornar a la llum pública posant-lo sobre un gran pedestal a la plaça de Sants.
Els castigats del franquisme
Diferent és el cas dels monuments desmuntats pel franquisme per motius clarament polítics i guardats en un magatzem fins a la fi de la dictadura. Alguns van retornar al seu lloc original en arribar la democràcia, com el monument a Francesc Layret i el de Pau Claris, i altres van haver-se de muntar de nou en un altre lloc, com el monument del doctor Robert, que de l’emplaçament original a la plaça Universitat va passar a la de Tetuan. En tots dos casos van ser restituïts a la forma original. El monument a la República, en canvi, trossejat en part pel franquisme, no ha tornat mai a la seva forma original, tot i que en aquest cas hi ha sortit guanyant, ja que el nou disseny i l’emplaçament a la plaça que portava el nom de Llucmajor, i ara el de la República, és infinitament millor que l’estàtua enfilada a la punta del llapis del Cinc d’Oros tal com va ser concebuda als anys trenta del segle passat.
Durant el franquisme va haver-hi també escultures que no van patir només persecució per motius polítics, sinó que van ser víctimes dels puritans que veuen indecències pertot. A l’obra L’Empordà, per exemple. És una obra de l’escultor Ernest Maragall posada el 1961 als Jardinets de Gràcia. Representa dues noies, una nua i l’altra amb poca roba, assegudes a terra una davant de l’altra. Un grapat de nyeu-nyeus van protestar perquè hi veien apologia del lesbianisme i l’estàtua es va haver de retirar. Va estar al magatzem fins que el 1985 es va tornar a posar on havia estat.
També l’escultor Alexandre Calder va patir la persecució dels reaccionaris per la seva obra Quatre ales, posada el febrer del 1975 a l’avinguda que encara es deia del General Goded i que ara porta el nom de Pau Casals. Segons explica Francesc Farreras a les seves memòries, “les protestes dels incultes i estúpids veïns d’aquell indret privilegiat van fer que, al cap d’uns dies, l’Ajuntament retirés l’escultura”. En assabentar-se de l’afer, el pintor Joan Miró, amic personal de Calder, va demanar que pogués anar a la fundació que estava creant a Montjuïc. I allà segueix.
Dormint uns anys al magatzem
Hi ha altres escultures que no formaven conjunts, però que per raons diverses van ser retirades del lloc on havien estat posades inicialment i guardades en un magatzem fins que, al cap d’uns anys, l’Ajuntament va decidir tornar-les a treure al carrer, però en un lloc diferent d’on havien estat. D’aquestes, les més destacades són dues fonts: la de Neptú i la de les Tres Gràcies.
La Font de Neptú, formada per una figura de Neptú, d’Adrià Ferran, i unes esfinxs de Celdoni Guixà, es va posar el 1826 al moll de la Riba de la Barceloneta. El 1892 la van portar al peu de l’escalinata dreta de la Cascada del Parc. El 1919 va anar al Parc Laribal de Montjuïc. Desmuntada el 1975 en fer-se la Fundació Miró, va estar en un magatzem fins que el 1983 va ser rescatada per posar-la en l’emplaçament actual a la plaça de la Mercè.
La Font de les Tres Gràcies, instal·lada el 1876 a la plaça Reial, va ser desmuntada el 1892 i va dormir uns anys al magatzem. El 1907 la van portar a la Rambla del Poblenou, on va estar fins al 1925, en què la van tornar al seu emplaçament original de la plaça Reial.
Sense passar pel magatzem
A part de les escultures que han hagut de visitar magatzems municipals, n’hi ha d’altres que han anat canviant de lloc sense passar pels magatzems. Les causes són normalment de tipus urbanístic, però n’hi ha d’altres, sovint inexplicables. La xifra és elevada. El primer lloc al hit parade dels desplaçats l’ocupa sens dubte el Gat de l’escultor colombià Fernando Botero. El seu recorregut va començar al Parc de la Ciutadella, prop de la Cascada, on va estar un parell d’anys. En vigílies dels Jocs Olímpics el van portar a l’Anella Olímpica, prop de l’estadi. Al cap de pocs mesos va ser traslladat, per expressa voluntat de l’autor, ran de la paret posterior de les Drassanes, un lloc obac i inhòspit on tampoc va fer fortuna. Finalment, el 28 de març del 2003, es va traslladar a l’emplaçament actual, a la Rambla del Raval urbanitzada un parell d’anys abans, i es va decidir suprimir-ne la peanya.
Una altra cèlebre escultura viatgera és la Font d’Hèrcules. Inaugurada el 1802 prop del que és ara el passeig de Lluís Companys, quan el 1881 els terrenys de la Ciutadella es van convertir en parc públic va quedar com una peça solitària en retirar-se altres escultures que li feien companyia. El 1929 va ser traslladada a l’encreuament del passeig de Sant Joan amb el carrer de Còrsega, on segueix.
La Font de Ceres, inaugurada el 1830 on ara és la cruïlla del passeig de Gràcia amb el carrer de Provença, va ser traslladada el 1874 a la nova plaça de Blasco de Garay, del Poble-sec, actualment anomenada del Sortidor per recordar el pas de la font per allà. Va estar-hi fins al 1913, quan va anar a parar al seu emplaçament actual a la plaça de Sant Jordi de Montjuïc, que començava a urbanitzar-se.
El Monument a Josep Anselm Clavé va ser inaugurat l’any 1888 a Rambla de Catalunya-València. Quan la circulació va augmentar, el monument va esdevenir un destorb i va ser traslladat el 1956 al seu actual emplaçament, al capdamunt del passeig de Sant Joan. Va obligar a moure el monument a Guillem Graell que era allà, que va anar a parar una travessia més avall.
El llistat no s’acaba!
Hi ha moltes més escultures que han anat voltant per Barcelona, canviades de lloc sovint més d’una vegada. Apart de les esmentades, en un repàs ràpid n’hem trobat una vintena, entre elles la Font de la Caputxeta, que de la plaça de Tetuan va anar a parar al passeig de Sant Joan; el Monument al Treball, d’Eudald Serra, que de la Meridiana va anar a parar a Montjuïc; un Nu Femení, d’Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, dels jardins de Pedralbes als jardins de Joan Maragall, i no seguim perquè l’espai s’acaba i és molt probable que quan llegiu això ja n’hagin canviat de lloc alguna altra.
Jaume Fabre és periodista i historiador.