Corria l’any 2017 quan, després de treballar junts a la Fira Literal, Carlota Freixenet, Aitor Moreno i Mar Redondo van decidir llençar-se a la trinxera cultural i construir un dic de contenció contra la turistificació. Com? Amb l’obertura d’una llibreria en un barri “on no n’hi hagués cap”. El lloc escollit no seria casual: el número 40 del carrer de Blai, al cor del Poble-sec, envoltat de terrasses on, en alguns casos, els cambrers posen en marxa el cronòmetre quan la gent s’hi asseu a fer el cafè.

El Poble-sec, un barri amb “ADN combatiu”

Des d’aleshores, La Carbonera ha evolucionat fins a convertir-se en un referent del sector, i les cares darrere el taulell també han canviat. Tanmateix, les idees fundacionals no han fet més que madurar: “Com que totes les persones que l’hem impulsat veníem de moviments socials, l’espai sempre ha tingut caràcter de militància i esperit per generar comunitat a través dels llibres”. Justament per això, la llibreria ha passat a formar part de la vida associativa d’un barri on, malgrat la gentrificació, batega “l’ADN combatiu”. “Aquí tenim el Sindicat de Barri, La Base, tot d’entitats dedicades a la cultura popular…”, enumera Freixenet. Organitzacions que, en tot cas, també han patit la fatiga generalitzada: “El capitalisme està pensat per esgotar-nos fins que no tinguem forces per continuar lluitant, i jo crec que això ens està passant una mica també com a ciutat”, analitza.

Freixenet assegura que Barcelona “mai deixarà de ser una ciutat cultural, tot i els seus governs”. “Barcelona té una diversitat cultural meravellosa, una quantitat d’equipaments culturals que són part del seu orgull, i està plena de gent mal pagada que, no obstant això, es dedica a la cultura”, sintetitza. De fet, sota el seu punt de vista, “treballar en el sector cultural és un acte de resistència”.

Una lectura que s’entrelliga amb qualsevol estratègia per revertir els models actuals: “És impossible transformar la societat si no és des de la cultura”. Una sentència a la qual afegeix la impossibilitat de “reconstruir la cultura sense tenir en compte els moviments socials”. “Són dues coses que van completament lligades”, rebla. En aquest sentit, un dels fronts on Freixenet també milita és el del feminisme, una batalla on ha decidit posar el seu granet de sorra mitjançant la redacció del Quadern feminista per a senyores modernes (Ara Llibres, 2023), il·lustrat per Mar Guixé. El volum sintetitza, amb humor i d’una manera molt senzilla, una biblioteca sencera d’assajos feministes.

Davant la disjuntiva sobre si Barcelona és una ciutat feminista, Freixenet ho té clar: “És una ciutat una mica feminista, però no ho és prou”. En efecte, considera que “mai serà prou feminista fins que el patriarcat no estigui erradicat”. Precisament, per enarborar aquelles dones que la història ha volgut deixar en un segon pla, ella i Blanca Pujals van decidir posar en marxa el podcast Punkis Decimonòniques, un club de lectura radiofònic on repassen les grans escriptores angleses dels segles XVIII i XIX. “Mentre ens quedin senyores victorianes per explicar i llibres per recomanar, no pararem”, avança.

Fins aleshores, però, Freixenet seguirà fent una de les coses que millor sap fer: recomanar llibres. Els seus dos suggeriments per als barcelonins del 2025: Poder llogater, del Sindicat de Llogateres -“un llibre que ha de ser imperatiu que llegim com a ciutat”-; i Estuve aquí y me acordé de nosotros, d’Anna Pacheco -“per entendre d’una vegada aquesta cosa del turisme”-.

L'entrada Carlota Freixenet (La Carbonera): “Barcelona està plena de gent mal pagada que, no obstant això, es dedica a la cultura” ha aparegut primer a Carrer.

Incumplimiento de horarios

Sabemos por el primer artículo que los turistas -vengan de Suecia o de Soria- deben, a diferencia del ciudadano empadronado en Barcelona, pagar una entrada para acceder. Y aquí es donde Joan Miquel Vilagelada, miembro de la asociación vecinal Park Güell-la Salut-Sanllehy, denuncia lo que considera “el gran incumplimiento que se da en la actualidad en el Park Güell”: que no se respetan las franjas horarias. “Hoy en día”, explica, “un turista observa que la venta online de entradas está completa por la mañana, pero que a las cinco de la tarde hay disponibilidad. Y compra una. Pero, como le va mejor ir por la mañana, se presenta a las diez en la entrada, que nadie le impedirá acceder”. La picaresca se extiende a la venta física de entradas, que, según el activista vecinal, supone al menos la mitad del total.

“¿Qué consecuencias trae todo esto?”, se pregunta Vilagelada. “Pues que los turistas se concentran en las horas centrales del día, dando lugar a una afluencia enorme, masiva. Aquello está a tope”, agrega. Tal vez sea por ello que, mientras el Ayuntamiento jura y perjura que el nuevo sistema ha conseguido reducir el número de turistas en la zona, la sensación es justamente la contraria. “Entre las doce y las cuatro o cinco de la tarde es insufrible”, confirma Cesca Sancho, vicepresidenta de la asociación: “En la calle Olot [donde está situada la entrada principal del parque], una vecina ha llegado a documentar con fotos cómo durante cinco o seis horas la calle entera está abarrotada de gente haciendo cola para entrar”. Ante este grave problema, Vilagelada es contundente: “La entrada al parque debe ser estrictamente gestionada online y respetando las franjas horarias, como pasa en la Sagrada Familia”.

Taxis y ‘souvenirs’, la nueva plaga

El listado de agravios no se detiene ahí. El activista vecinal argumenta que “todo barrio necesita servicios de barrio: su farmacia, su carnicería, su mercado… Es decir, lo que comúnmente se denomina comercio de proximidad. Y el Ayuntamiento ha concedido licencias para “temas que no son de beneficio para la zona: souvenirs, etc. Además, las tiendas que se dedican a ello están en manos de verdaderas mafias, ya que están controladas por los mismos dueños”, afirma. La proliferación de este tipo de establecimientos ha acabado, en su opinión, con el comercio de proximidad, de tal manera que, “para cualquier cosa que tengas que comprar, debes salir fuera del barrio”. Un fenómeno casi consustancial al turismo masivo y ante el que el Consistorio alegó -relata Cesca Sancho- “que no podía hacer nada, puesto que no se pueden poner cortapisas a la iniciativa privada”. Cierto, nada puede impedir que alguien compre las tiendas de toda la vida y las convierta en tiendas de souvernirs: es el capitalismo. “En efecto”, objeta Vilagelada, “pero puede no dar la autorización para que un comercio se convierta en tienda de souvenirs”.

La otra gran afrenta que sufren los vecinos tiene como emblema los colores negro y amarillo y se llama taxi. “Es un escándalo y uno de los problemas que más molesta a los vecinos en la actualidad”, denuncia el activista. “Nuestro barrio, la Salut, son cuatro calles, un verdadero cul-de-sac. Y resulta que el 95% del tráfico son taxis”. “Además”, continúa, “existe una parada junto al Park Güell donde los conductores son protagonistas de todo tipo de actos incívicos: como en la parada solo hay ocho plazas, aprovechan cualquier resquicio para aparcar -vados, etc.- y se detienen para hacer descender al pasaje en sitios inapropiados, provocando un colapso monumental y permanente”. “Por ello”, concluye, “exigimos al Ayuntamiento que quite la parada y la traslade a otro lugar. Pero no se atreve: tiene miedo al poderoso gremio del taxi”. Y Cesca Sancho estalla: “¡Los vecinos están hasta el gorro!”.

Leed también el artículo «Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (I)».

L'entrada Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (y II) ha aparegut primer a Carrer.

Els veïns alerten que el Gòtic carrega amb un pes comercial i també turístic, i exigeixen que es torni al model antic, on només podien obrir en diumenge els comerços de menys de 300 m². De moment, però, el pacte comercial de Barcelona, del qual el sindicat UGT se n’ha despenjat en comprovar els efectes que ha tingut sobre els treballadors, té una vigència de quatre anys. “Aquests diumenges només han obert al barri les cadenes i les grans marques. El petit comerç no ho ha fet. I al carrer no hi ha hagut treva. De fet, tot està orientat al turisme i a les grans empreses, els veïns som simple decoració”, lamenta Cusó, que tem que el Nadal “sigui la gota que faci vessar el got” i els porti “a una situació límit per als veïns i el petit comerç que intenta fer xarxa al barri”.

Els comerços de barri, tocats de mort

A l’associació Eix Comercial del Raval, amb 189 establiments associats, l’obertura comercial també es viu amb angoixa. “El petit comerç ve de dos anys nefastos, sense pràcticament cap ajuda, i ara que era l’any de la recuperació s’inventen això per acabar-nos d’enfonsar. Això ha provocat que les quatre botiguetes que venien alguna cosa en diumenge ho han deixat de fer. Botigues de roba, de discos, de mòbils… Si podien fer alguna cosa, ara és impossible. Tens el Corte Inglés i el Zara”, lamenta Jordi Bordas, president de l’associació. “Si t’obren una petita botiga al carrer de Sant Vicenç, no passa res, però si el Portal de l’Àngel també ho fa, com has de vendre res?”, afegeix. I encara un factor més: “El preu disparat dels lloguers de locals, molt per sobre dels 4.000 euros en molts casos”.

L’associació comercial es va oposar des del primer moment a la normativa, i ara considera que està “provat” que l’Ajuntament posa en risc la supervivència del teixit de barri, “més encara amb la reducció dels horaris de les terrasses, equiparant les cadenes com Tragaluz amb un petit bar, que si tanca una hora abans ja no cobreix despeses. A tall d’exemple, la cervesa ha pujat un 20%”, diu Bordas. És en aquest sentit que l’entitat alerta del risc de desaparició de molts locals i botigues al Gòtic que no estan enfocades als turistes. “Si vols salvar el petit comerç, no has de permetre que diumenge obrin els gegants, és l’única manera que puguin sobreviure, especialment en aquest context de preus a l’alça. Si no s’atura aquesta barbaritat, després ja no podrem fer res per salvar el barri”, alerta. L’entitat creu que la campanya de Nadal “farà molt mal” i que és qüestió de poc temps que hagin de tancar moltes botigues.

Per contra, les grans associacions comercials de la ciutat i el Gremi de Restauració fan un balanç molt positiu de la marató de diumenges comercials, perquè consideren que això equipara Barcelona a les grans capitals europees. Però en aquest benefici econòmic no s’ha tingut en compte que la majoria de grans cadenes no han respectat els drets dels treballadors i els han empès a treballar en festius i a renunciar al dret a la conciliació familiar i personal. De fet, durant aquests quatre mesos s’han succeït les manifestacions de treballadors afectats reivindicant posar fi a la liberalització comercial.

La Fundació Barcelona Comerç, Barcelona Oberta, Pimec Comerç, Foment del Treball i l’Associació Nacional de Grans Empreses de Distribució, signants del pacte, consideren que els seus associats s’ajusten a la normativa laboral.

La favb avisa: “Perden els barris”

Quan l’Ajuntament, després de mesos de polèmica, va aprovar -només ERC es va abstenir- que els eixos comercials turístics del centre de Barcelona, Gràcia, Eixample, Sant Antoni, Poblenou, Vila Olímpica, Diagonal, Sagrada Família, Sants o Diagonal Mar, entre d’altres, puguin obrir els diumenges entre maig i setembre, la Favb va denunciar els danys que causaria als barris. “Perd el veïnat, el petit comerç i les treballadores. Guanyen, un cop més, les grans empreses, les franquícies i els grans grups de restauració”, alertava, tot denunciant que la ciutat s’ha convertit en “un ressort turístic”. “Som barris vius, i per seguir sent-ho necessitem comerç de proximitat que faciliti la vida quotidiana i generi vincle alhora que garanteixi condicions laborals justes, de manera que veïnat, treballadores i comerç puguem conciliar vida personal, social i laboral”, reivindicava. Ada Colau va deixar la porta oberta en el plenari del 30 de setembre a replantejar la mesura.

L'entrada Crit d’auxili del barri Gòtic pels diumenges comercials ha aparegut primer a Carrer.

Així que tornem a les estadístiques i als rècords. Vuitanta milions de persones visiten cada any el popular passeig. Vuitanta milions de nyus. La Rambla muta, però el turisme massiu no canvia, s’incrementa.

El 2013, Reportero Jesús va publicar el llibre sobre fluxos migratoris titulat Los ñus: la crónica africana de un safari en la Rambla de Barcelona. Durant un any, i en un exercici mental d’autoinducció, va cobrir la Rambla com si fos el Serengeti. Inspirat en els llibres de la sèrie de ficció Tria la teva pròpia aventura, editats per Timun Mas, aquest periodista va fer la volta sencera al carrer instagramer per excel·lència. Amb la idea del bestiari del poeta Pere Quart, va assignar un animal a cadascun dels personatges que transiten a la zona zero del turisme, i eren els nyus blaus de barba blanca els veritables protagonistes: “Mamífers esquinçats, amb crineres llargues i desgrenyades, que formen els ramats més nombrosos de la Terra. A la Rambla, els turistes, que a la gran migració estacional travessen el passeig per buscar les pastures fresques d’El Corte Inglés, a la plaça de Catalunya”.

Deu anys després, i ja començades les obres del projecte de reforma on s’han invertit 44 milions d’euros, ens retrobem a la Rambla amb aquells animalots, alguns en vies d’extinció. Per veure què en queda d’ells.

Ant

Fa deu anys, a Los ñus: «A Casa Sánchez (Rambla, 38), l’ant barceloní Ricardo Sánchez se’n ressent: “La Rambla, avui, no té res a veure amb la Rambla dels vuitanta i noranta. Vaja, la nit i el dia. Aquí entraven els ionquis, fins al taulell, balancejant-se, gangosos, i t’armaven una escandalera. I els havies de fer fora com fos. Ara ja no n’hi ha. La gent tenia pànic de baixar del carrer Ferran cap avall”».

Ant barceloní: “Mamífer robust, sociable i no agressiu. A la Rambla, Ricardo Sánchez, de Casa Sánchez, l’últim rostre pàl·lid”. Fundada a principi del segle XX i especialitzada en articles de viatge, Casa Sánchez ja no existeix. La va engolir la globalització, amb la seva especulació, depreciació i uniformitat. A la Rambla, 38, va obrir Barcelona Soccer City, que es fa passar per botiga oficial del Futbol Club Barcelona.

Fa tres mesos que aquí treballa com a venedor el jove Parminder (Kapurthala, Panjab, Índia, 1992), barbamec, somrient i relaxat com si s’hagués pres un somnífer. Diu: “La Rambla està molt bé. Hi ha molt de turisme, no sé abans del coronavirus, però ara hi ha moltíssim turisme. Aquí ens compren samarretes del Barça, dels primers equips i dels jugadors favorits, i també s’emporten bufandes i sabatilles esportives”. A la botiga del costat, souvenirs: al costat de les figures de ceràmica del pessebre, el Ratolí Gaudí, espècie de Topo Gigio de trencadís.

Búfals

Fa deu anys, a Los ñus: «Elena i Mercedes Fernández tenen el títol de ser les venedores autòctones amb més anys d’assentament a la Rambla, amb el permís de Ricardo Sánchez. I també tenen el títol de ser gairebé les úniques africanes(*) que encara venen records de qualitat: “Ja veus que tenim de tot, però procurem distingir-nos una mica, per això també venem mantons de Manila”. El seu negoci es diu Souvenirs La Rambla, al número 23.
(*) Amb la vènia del jutge Joan Francesc Uría, que compara Espanya -i Barcelona- amb Àfrica, a tot el llibre la paraula Àfrica ha estat substituïda per Barcelona. I la paraula Barcelona ha estat substituïda per la paraula Àfrica. Així, quan es parla d’africans, fa referència als barcelonins. I a l’inrevés».

Búfals: “Animals de costums gregaris, que s’aparellen amb facilitat. A la Rambla, treballadors diversos”. Souvenirs La Rambla, amb imants made in Barcelona, va tancar. Es van jubilar les germanes Fernández. Al seu lloc, el Cannabis, el local per als amants dels porros de Maria.

“Aquí només es pot adquirir cànnabis per a ús medicinal, la resta són accessoris com catximbes, paper de fumar i plantes decoratives. Hi ha dos tipus de turistes, rics i pobres, amb diners i sense diners, i tots dos entren aquí”, calibra Vicky Gidwani (Vadodara, Gujarat, Índia, 1990), mans reposades, immutable com un porter de discoteca. A la Rambla, un xalat s’embolica un peta mentre toreja els seus dimonis, davant de la parada de l’autobús V13.

Altres búfals a Los ñus: «Al restaurant-cafeteria Cosmos (Rambla, 34), el búfal Isaac Duran (Pontevedra, 1960) és un robot mecànic que es desfà de comandes a una velocitat de vertigen. És l’encarregat del Cosmos (“aquí no hi ha caps, tots som empleats”)».

El Cosmos, el bar de la Sisena Flota, va tancar el 17 de gener del 2019. Des de fa poc més d’un any aquí hi ha un dels restaurants de la cadena internacional Vapiano (The home of handmade fresh pasta & pizza).

L’encarregada de Vapiano, que no vol revelar el seu nom, és una noia italiana de trenta i tants anys amb un davantal vermell i moltes ganes de despatxar: “Encara falta que la Rambla es reactivi, encara falta que vinguin més turistes i que hi gastin més”. Un paio malcarat s’acosta a una de les terrasses i es tira la mà a la boca, demana almoina. Molesta els nyus, que beuen amb palla els daiquiris.

Zebres

Fa deu anys, a Los ñus: «Al número 85 de la candidatura presentada pels socialistes, la zebra florista Carolina Pallés Galté (Àfrica, 1938), que tanca la llista. El lloc de flors Carolina amb prímules, lliris i crisantems, a la parada número 10 de la Rambla, és com un viatge a la Història».

Zebres: “Animals que pasturen. A la Rambla, estàtues vivents, caricaturistes, quiosquers i floristes”. Flors Carolina es manté dempeus, oasi esplendorós enmig del desert de Sonora quallat de cactus. Dos àngels continuen insuflant vida al lloc fundat el 1888. Es tracta de les filles de la Carolina, Mercè i Carolina.

“No ens agrada viure del passat, ni recrear-nos en el dolor. Anem per la quarta generació en una paradeta de flors, i aguantem. Vivim del client habitual, i molts dels que ens compren ja de petits venien amb els pares. La Rambla és més turística, però cadascú fa el seu camí, ¿oi?”, contesten, cadascuna a la seva manera, sincronitzades. I coincideixen en una cosa: per moltes modes que s’imposin, la rosa vermella continuarà sent la flor més bonica. Els nyus han perdut el sentit de l’olfacte, no s’aturen davant dels rams, prefereixen les selfies.

Rinoceront negre

«El búfal Xavier t’obsequia amb el butlletí informatiu de l’entitat -número de setembre del 2012-: “Joan Oliveras Bagués és des del passat mes de febrer [del 2012] el nou president d’Amics de la Rambla. Enamorat i defensor acèrrim del passeig, està decidit a retornar a aquest espai l’esplendor dels seus millors temps, fugint, això sí, del que va ser, i treballant decididament pel que pot ser la Rambla: el passeig central de l’Àfrica del present i del futur, més enllà de les nostàlgies”».

Rinoceront negre: “Animal de noble port preuat per la seva banya. A la Rambla, el president de l’Associació d’Amics, Veïns i Comerciants, Joan Oliveras”. El rinoceront negre ja no és Joan Oliveras. El substitueix al càrrec Fermín Villar: “La Rambla necessita actuacions urgents, més neteja, més control de les activitats il·legals i de les concessions municipals. L’anunci de l’inici de les obres de reforma de la Rambla és una bona notícia, però no ho és la falta d’ambició tant al calendari presentat com a la insuficient dotació pressupostària. A l’actual Consistori no li interessa la Rambla, com cantava Jaume Sisa: ‘Han tancat La Rambla’”.

L'entrada Safari Rambla ha aparegut primer a Carrer.

El 1877, abans que es posés la primera pedra de la Sagrada Família o que es fundés el Barça, la família Miquel ja tenia la parada a la mateixa cantonada on és ara. “El dia que els meus rebesavis es van casar, el seu regal va ser deixar de vendre fora del mercat i tenir-hi una parada”, explica. Entre el 60% i el 80% -segons l’estació de l’any- del producte que ofereix prové de les terres que té a Sant Boi de Llobregat.

Ell és el primer de la nissaga que compagina l’ofici de pagès i la parada: “Abans, els homes conreaven la terra i les dones atenien al mercat”. Ara, la majoria de les vendes les fa a través d’internet i el matí el dedica a repartir les comandes. No obstant això, la parada la manté com a “campament base”, perquè encara té clients fidels: “Per a ells, anar a la Boqueria és un ritual meravellós. Hem fet amistat i, fins i tot, amb un d’ells hem anat de vacances junts”.

En lluita contra la massificació

Cada generació de pagesos ha hagut d’afrontar un repte i a ell li ha tocat lluitar contra la massificació del mercat. “Algú va tenir la brillant idea de vendre les parades a inversors estrangers, que n’han comprat més d’una, i que no tenen cap mena d’arrelament a la ciutat i han enfocat el negoci al turisme. A més, moltes parades han deixat de vendre producte fresc. Han pujat al carro”, diu Miquel.

Abans se solia dir que “a la Boqueria, s’hi troba de tot”, però ara això ja no és així, lamenta el pagès. “La Boqueria ja no és un mercat, i això no és ni bo ni dolent; el que necessitem és que tant l’Ajuntament i la Generalitat com l’Associació de Comerciants La Boqueria ho reconeguin i deixin de dir que és el millor del món”, reivindica. “Com ho ha de ser, si no som ni el millor mercat del barri?”, rebla.

Durant la pandèmia, Miquel recorda com només el 30% del mercat obria. “Sense turisme, per a moltes parades no devia tenir sentit aixecar la persiana”, apunta. Una de les botigues que va estar al peu del canó va ser la seva i, de fet, recorda que aquell va ser un dels moments en què el negoci li va anar millor. “Des de les vuit del matí, aquí hi havia cua de gent del barri”, rememora. “Però quan la situació sanitària va anar millorant i el turisme va anar tornant, la clientela va desaparèixer, i ho entenc: és empipador caminar pels passadissos”.

El problema, segons Miquel, és que “les autoritats utilitzen el mercat per omplir-se la boca”. “Si vinguessin més sovint i no pas un dia a l’any, a fer declaracions o tiberis, hi haurien posat remei”, aventura el paradista, que té la sensació que ningú no s’ha preocupat pel futur del mercat: “Tothom ha mirat cap a una altra banda i, ara, ens lamentem”.

Els festius no es treballa

El passat mes de juny, els mitjans de comunicació es van fer ressò que el 80% dels paradistes de la Boqueria havien votat que el mercat no obrís els dies festius. Aquesta vegada, i com en les anteriors ocasions, Miquel no va anar a votar: “Amb el nombre de parades que els inversors estrangers tenen, no val la pena participar en les votacions, ja que sempre prevalen els interessos d’aquest sector”.

Val a dir que aquest cop el resultat el va sobtar, tenint en compte que la proposta era obrir el mercat els festius des del migdia fins a les vuit del vespre, una mesura “pensada per fer més negoci amb el turisme”. Miquel, per la seva banda, ho té ben clar: “Qui m’obligarà a mi a obrir tota la setmana? El diumenge el passo amb la meva família”.

L'entrada Pere Miquel, fruiter: “La Boqueria ja no és un mercat” ha aparegut primer a Carrer.

El fet és que van plegant les botigues singulars, però també les que no són tan singulars ni tan boniques, però que donen servei, i són substituïdes per franquícies impersonals, per grans cadenes, per establiments de souvenirs i per molta roba. I poc sabó.

Les raons endèmiques del tancament de les botigues autòctones són sobretot la manca de relleu generacional i els augments desmesurats dels lloguers. En els últims anys s’hi han afegit dos factors nous: el canvi d’hàbits de consum i les compres online. I des de l’any passat, la pandèmia de la covid-19. Segons un estudi de l’Associació Barcelona Oberta, en els últims mesos la tercera part de les botigues de la ciutat s’han plantejat tancar per culpa del coronavirus.

Asfixiats pel preu del lloguer

La finalització de la moratòria de la llei d’arrendaments urbans, la LAU, el 2014, va ser el cop de gràcia de molts establiments. És el cas de la camiseria Xancó de la Rambla, que va acabar plegant el desembre del 2019 després de litigar durant molts anys amb La Caixa, que era la propietària de l’edifici. La camiseria la va fundar Antoni Coxet el 1820. Del seu mobiliari bellíssim destacaven els elements modernistes i noucentistes i una de les primeres màquines registradores National que van arribar a Barcelona. També la farmàcia La Estrella tenia una màquina National del 1913 de la que estava molt cofoi el farmacèutic Mallol Balmaña. Quan aquest home es va jubilar, l’establiment va sofrir una rehabilitació maldestre malgrat que tenia la protecció del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat. Els darrers titulars de la farmàcia van haver de marxar per culpa del lloguer: van arribar a oferir 8.000 euros al mes o comprar la botiga, però al final van haver d’anar-se’n.

En el barri Gòtic és on es veu més clar la substitució de les botigues tradicionals per la nova oferta comercial. En el carrer del Call hi ha 19 persianes que fa mesos que no s’aixequen, entre aquestes la de la bijuteria M. Sala, que ha deixat enrere la feina de cinc generacions. En el carrer de Jaume I, que és molt curt, hi ha deu botigues tancades i la que més enyorarem serà la de jocs de taula. En el carrer dels Banys Nous van tancar la cistelleria Germans Garcia i els jocs infantils Foyé, i els locals s’han convertit en un sex shop -on venen un altre tipus de joguines-, una botiga d’accessoris de moda i una cadena alemanya d’ornaments nadalencs. A pocs metres, a la plaça de Sant Josep Oriol, va plegar Coses de casa, i fa més temps Joguines Monforte, que tenia una història de 173 anys. En la contigua plaça del Pi, la farmàcia que va donar aixopluc a Angel Guimerà s’ha convertir en un restaurant. Al costat agonitza Galeries Maldà, que després de tancar botigues com la Policlínica de los bebés -un taller que restaurava nines- ha anat donant tombs fins a encallar en una oferta entre el kitsch i el frikisme.

Trasllats lamentables

Si fugim del mal gust de les Galeries per una de les portes que dona al carrer del Pi, ens toparem amb uns trasllats lamentables, el de la xocolateria Fargas i el de la numismàtica Monge, que tenia una preciosa decoració modernista. Ambdós establiments ocupaven els baixos del palau Castell de Ponç i es van haver de mudar quan l’edifici d’estil neoclàssic es va reconvertir el 2016 en una galeria comercial que ara ja està tancada.

Algunes botigues, com la merceria Santa Anna del Portal de l’Àngel, la Casa del Bacalao del carrer Comtal o Articles de pesca Calicó de la plaça de les Olles, han hagut d’abandonar els seus emplaçaments històrics, i comercialment molt bons, per altres indrets més barats. Calicó s’ha traslladat al carrer d’Àvila al Poblenou. I la merceria i la bacallaneria al fosc carrer de les Moles.

De la cuina tradicional al ‘fast food’

Els restaurants de cuina tradicional, com el Senyor Parellada del carrer de l’Argenteria, l’Agut del carrer de Gignàs o Cal Lluís del carrer de la Cera també han sofert la gentrificació comercial i han tancat. L’Agut hauria complert el seu centenari el 2024. El Viena de la Rambla havia estat un popular colmado que el 1987, en convertir-se en restaurant, va respectar la decoració. Arreu de la ciutat els establiments de cuina tradicionals són substituïts per menjadors de fast food o per cadenes de menjar per emportar. El restaurant Pitarra del carrer d’Avinyò -on el poeta i dramaturg organitzava les seves tertúlies- va tancar el 2018 per convertir-se en un pub irlandès que ja ha plegat.

També han desaparegut les dues sales dels cinemes Mèlies que es van inaugurar el 1996. El seu promotor era el cineasta Carles Balagué, que les va obrir per exhibir films d’autors, cinema clàssic en versió original. Aquestes sales van sobreviure a un incendi i una inundació, però la pandèmia del coronavirus les ha matat. L’operació per rescatar el cinema Texas també es va frustrar per culpa de la pandèmia.

Protecció zero

El 10 de març del 2016, quan ja s’havien malmès una quarta part de les botigues històriques de la ciutat, es va publicar en el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona el Catàleg de protecció arquitectònic, històric i paisatgístic dels establiments emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Fins aquell moment tot havia quedat en comissions, promeses, bones paraules i unes plaques a terra davant de les botigues. Però després del març del 2016 s’han continuat destruint botigues sense conseqüències penals.

Una llista que va creixent

La llista de botigues que han tancat és inacabable. Aquí només en ressenyem algunes del centre de la ciutat perquè són les que coneix tothom: les galeries El Camello de Portaferrissa, Arlequí màscares del carrer de la Princesa, el Musical Emporium de la Rambla -que s’ha convertit en una oficina de canvi de moneda-, la centenària Granja Vendrell del carrer de Girona, Furest del Passeig de Gràcia, Konema de Consell de Cent cantonada rambla de Catalunya, el restaurant Can Soteras -famós pels caragols i un clàssic per celebrar convits de boda de diverses generacions-, El Gran Café del carrer d’Avinyò -on els periodistes anaven a escoltar off de record-, la llibreria Somnegra del carrer d’Aragó amb Borrell…

Notícia esperançadora

La centenària sabateria Lluch (1889) s’ha recuperat. El mes de novembre uns joves l’estaven rehabilitant per convertir-la en la llibreria Terranova.

L'entrada Necrològica de botigues ha aparegut primer a Carrer.