Lluny de ser una excepció, les males condicions laborals dins de l’hostaleria i la restauració a Barcelona -una esfera econòmica capdavantera a la ciutat i per la qual l’Ajuntament encara aposta malgrat el sotrac de la pandèmia- són gairebé sistèmiques. A l’estiu, amb l’arribada de milions de turistes a la capital catalana, l’activitat del sector s’intensifica i estreny encara més els treballadors. Aquests greuges provoquen que cada cop hi hagi menys gent disposada a treballar en el sector. Només ho fan les capes més precaritzades: els joves i les persones migrants.

“La gent busca altres sectors més atractius on es respectin molt més les condicions laborals i on es pugui treballar per viure, no pas viure per treballar”, assegura Paco Galván, responsable d’Hostaleria i Turisme de CCOO Catalunya. “Molts professionals amb experiència es jubilen i no hi ha relleu generacional. No s’ocupen tots els llocs de feina nous que s’ofereixen, ateses les males condicions que dona el sector, en un context en què els preus i el nivell de vida s’encareixen”, afegeix el sindicalista. Excessos de jornada, manca de descansos durant la setmana, no cobrament dels festius, incompliments en el pagament de plusos per nocturnitat… El conveni és paper mullat i “gairebé mai”, segons Galván, es respecta.

“És molt comú signar contractes de mitja jornada i que acabis fent 40 hores, cobrant-ne la resta en negre. O que en facis més de deu al dia i en cobris la meitat. Al final, els 11,50 euros l’hora que s’haurien de pagar per conveni a un cambrer es queden en molt menys si es divideix el sou pel temps real treballat”, denuncia Galván. A més, avisa que algunes vegades els assalariats accedeixen a aquests llocs de treball enganyats per l’empresa, que ofereix en un inici unes condicions a l’entrevista de feina que després no es respecten: “En alguns casos, quan els aspirants pregunten els seus drets i condicions durant el procés de selecció, deixen d’interessar a l’empresari”.

Fins i tot en restaurants de renom

Els incompliments del conveni i la legalitat passen a negocis de tot tipus, des d’empreses petites sense sindicació fins a establiments que compten amb grans plantilles i delegats sindicals. És el cas de negocis històrics de Ciutat Vella, com ara una prestigiosa arrosseria de la zona del port. “Tenim molts dubtes quant a les nòmines o endarreriments que mai no ens han pagat, i els treballadors rebem molts abusos. De vegades a alguns se’ls fa treballar per a altres sucursals de la mateixa empresa o fer jornades de més de 12 hores, havent de tornar a la feina sense complir el descans legal”, denuncia un assalariat del conegut restaurant.

“Molts treballadors tenen contractes amb una categoria professional més baixa de la que realment exerceixen. N’hi ha que han acabat als tribunals per demostrar que mereixen un canvi en la categoria”, sosté l’empleat, que denuncia favoritismes dins de la plantilla per part dels caps: “Pugen de categoria a aquells que els cauen bé, alguns acabats d’arribar, però mantenen les condicions d’altres amb fins i tot 20 anys d’antiguitat”. És el cas dels delegats sindicals, que segons aquest testimoni estan en el “punt de mira”.

El treballador també es queixa de mals tractes als cambrers per part d’un dels encarregats, que parla de forma “grollera” i fins i tot amb amenaces. “Et diu que si no treballes 12 hores tindràs problemes, i constantment canvia els horaris de la nit al dia, tot incomplint l’Estatut dels Treballadors”. El nivell de pressió al negoci arriba fins al punt que l’empresa fa pagar als cambrers els plats que trenquen o comandes errònies: “S’hi treballa amb tanta tensió que hi ha moltes baixes per ansietat i depressió. Hi ha hagut molts companys amb més de 20 anys de servei que han renunciat d’un dia per l’altre sobtadament”.

Una feina impossible d’assumir

El cas d’un cambrer d’una emblemàtica cafeteria del centre de Barcelona no s’allunya gaire del darrer. “Estic millor que molts dels meus companys, però em sento igualment explotat”. Tot i rebre un sou de 2.000 euros mensuals -força per sobre de la mitjana dins del sector a causa dels 17 anys d’antiguitat a l’empresa-, reconeix que la càrrega de treball que té el personal és “inassumible”. “Hi ha tanta feina que és impossible fer una pausa per anar al lavabo o beure un got d’aigua. Tampoc els 15 minuts reglamentaris que toquen per llei. Els encarregats et deixen fer el descans, però no hi ha temps. Saben que és impossible. Tinc 15 taules i, si el faig, després m’he d’empassar bronques de clients i solucionar el sidral que s’ha muntat”, confessa. La manca de personal repercuteix en la qualitat del servei. El treballador assegura que les ressenyes del negoci a internet són pèssimes.

“Els que fa temps que hi treballem, anem aguantant el ritme, però molts dels que entren nous, no. Hi ha hagut gent que ha vingut una tarda i l’endemà ja no hi ha tornat. Amb prou feines cobren 1.300 euros, és normal que amb aquestes condicions cada cop menys gent vulgui treballar dins del sector”, opina el cambrer. El ritme de feina estressant, a més, comporta severs problemes de salut. En el seu cas, atribueix un infart de cor que va patir fa uns anys al tràfec esgotador de la feina, ja que no tenia cap altre factor de risc.

La situació no és gaire millor en algunes franquícies, com per exemple una que es dedica a les hamburgueses gourmet, on, segons un treballador jove, el control a què se’ls sotmet és gairebé orwellià: “Ho graven tot amb càmera i després ho revisen. Si veuen que mires el mòbil en algun moment del servei, encara que no hi hagi clients ni feina a fer, t’ho poden comptar com a falta. Si en tens tres, et fan fora de l’empresa”. Això, explica, pot servir com a justificació per emmascarar acomiadaments irregulars.

L'entrada Restauració, un estiu d’explotació laboral ha aparegut primer a Carrer.

Una altra fórmula de les sales grans és llogar l’espai als músics: “Tens diferents paquets i esculls segons el risc que vols córrer, com si fossis un empresari. Si pagues un import determinat, t’emportes l’entrada sencera. Si pagues menys, vas al 70% per a mi i el 30% per a tu. Això fa que el músic tingui més obligacions i maldecaps”, explica Albert Costa, trombonista i membre de l’SMAC!, que apunta que les sales grans, “gràcies als seus tentacles dins de l’Administració, tenen subvencions considerables”. “Si una sala no programa i només lloga, és una sala de concerts o és un espai? Hauria de tenir una subvenció per a la programació?”, es pregunta.

El dilema de les sales petites

El circuit musical a Barcelona també el formen moltes sales petites, gestionades sovint per petits empresaris enamorats de la música, que cada cop tenen més difícil fer front al preu dels lloguers: “Tampoc donen d’alta els músics, perquè diuen que no tenen solvència. Si els han de pagar 80 euros per una actuació, però els han de donar d’alta, es converteixen en 150 euros”, exposa Vagué. “Quan la mala praxi ve d’una gran empresa, pots fer la denúncia a Treball, però si ve d’una de petita, si ho fas, li tancaran el local, i en el fons enriqueixen el teixit cultural”, agrega.

Hi ha sales, però, que “intenten fer bé les coses i donen d’alta els músics, com Luz de Gas o La Paloma”, apunta Costa. “Quan la patronal [l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC)] fa el festival del Castell de Montjuïc, també ho fa bé”, afegeix, però lamenta que “no vetlla perquè les seves sales compleixin”.

Segons Vagué, a Barcelona cada cop hi ha menys sales de música en directe. “Els grans empresaris les adquireixen i les reconverteixen en algun altre negoci enfocat al turisme”. El darrer local abocat a baixar la persiana és el Milano Jazz Club, un dels enclavaments del jazz a la ciutat. Ho ha fet per convertir-se en establiment d’una cadena de trattories italianes.

El cas dels centres cívics

Uns espais que han anat guanyant protagonisme a mesura que les sales de música en directe anaven tancant han estat els centres cívics. Però els membres de l’SMAC! denuncien que, malgrat ser municipals, tampoc no donen d’alta els músics: “Molts tenen la gestió externalitzada, i els músics acaben discutint amb l’empresa i no pas amb l’Administració”, denuncia Vagué. “Hi ha hagut esdeveniments organitzats pel Consistori en què ell mateix ha encobert la il·legalitat en termes de drets laborals, ja que enviava els artistes a falses cooperatives d’autònoms perquè es donessin d’alta”, exposa. Fa referència a empreses pantalles “a les que els músics recorren i que, a canvi de pagar una quota, els donen d’alta a la Seguretat Social, però el cost va a càrrec dels músics, quan per llei és el contractant qui ho ha de fer”, afegeix.

Per part de l’Ajuntament, hi ha hagut intents de millorar la situació. El 2017 “es va comprometre a contractar els músics, però no ho va complir. Els dona d’alta a Cultura Viva de la Fabra i Coats dins de la Mercè, però enlloc més no s’està respectant”, denúncia Costa. Fonts del Consistori admeten que “hi ha marge de millora” i no descarten que “es puguin donar situacions que s’estan mirant de corregir”. “La consigna general, afegeixen, és “oferir als artistes músics que hagin de participar en alguna de les programacions dels centres la possibilitat de ser contractats laboralment des de l’entitat gestora de l’equipament”. Un oferiment que “no fan en altres professions en què es contracten els treballadors directament”, critica Costa.

En un sector tan precaritzat, es fa difícil que un músic es pugui guanyar la vida. “Molts donen classes. Altres tenen sort d’estar a grups que els paguen més i anar de gira durant un temps. Has de treballar de l’estil de música del qual hi ha feina, que potser no és el que t’agrada, i tenir en compte que hi ha mesos en què tens bolos increïbles i, de cop, has de fer casaments perquè no tens res més”, exposa Costa.

Sarrià: la bossa sona, però la música no tant

Barcelona té poques sales de música en directe, però hi ha una immensitat d’espais on es crea: “Centres regionals com el gallec o el valencià, centres okupes, centres socials o parcs on s’ajunten xavals per rapejar”, explica el periodista musical Nando Cruz. “La majoria sobreviuen amb incertesa, fragilitat i precarietat, i els músics són els primers que ho pateixen en voler cobrar en aquests llocs”, afegeix. La tradició aquí “mai ha estat la de baixar un dijous al vespre al bar del costat per escoltar música en viu. Manca cultura musical i això ha fet que la música s’equipari al soroll i a la brutícia i es criminalitzi”, manté Cruz. La vida musical de cadascun dels barris explica la seva dinàmica. Al Raval o a Nou Barris hi ha molta música en viu. En canvi, Sarrià és un territori hostil: “Hi viuen homes poderosos -pot ser Isidre Fainé-, que amb una trucada et desmunten la paradeta. Tot i ser un barri amb moltes escoles de música”, assegura. La festa major a Sarrià acaba molt més d’hora que a qualsevol altre barri: “Si el permís municipal [entre setmana] acaba a altres llocs a les dues de la matinada, a Sarrià acaba a les dotze de la nit. A més, de 14 a 16 hores no es poden fer proves de so per respectar la migdiada”, conclou Cruz.

L'entrada Barcelona sona a precarietat laboral ha aparegut primer a Carrer.