Festes de Gràcia. Concerts, bullici, oci, gaudi. Milers de turistes s’arrepleguen a la Vila i es barregen amb barcelonins, disposats a buidar les seves butxaques de diners i a evadir-se durant algunes nits xafogoses d’estiu. A l’altra banda dels taulells, però, ni rastre d’hedonisme. Els assalariats que omplen les panxes dels visitants no celebren res. “Vaig treballar del 14 al 24 d’agost sense tenir ni un sol dia de descans entre mig”, explica l’Ana, empleada d’un negoci gracienc de la restauració. Segons relata, algunes de les seves companyes feien el torn de tarda i plegaven a les tres de la matinada. Molts cops no es respectaven les dotze hores mínimes de descans entre jornades i les treballadores s’havien de coordinar entre elles per garantir-ne el compliment.
Lluny de ser una excepció, les males condicions laborals dins de l’hostaleria i la restauració a Barcelona -una esfera econòmica capdavantera a la ciutat i per la qual l’Ajuntament encara aposta malgrat el sotrac de la pandèmia- són gairebé sistèmiques. A l’estiu, amb l’arribada de milions de turistes a la capital catalana, l’activitat del sector s’intensifica i estreny encara més els treballadors. Aquests greuges provoquen que cada cop hi hagi menys gent disposada a treballar en el sector. Només ho fan les capes més precaritzades: els joves i les persones migrants.
“La gent busca altres sectors més atractius on es respectin molt més les condicions laborals i on es pugui treballar per viure, no pas viure per treballar”, assegura Paco Galván, responsable d’Hostaleria i Turisme de CCOO Catalunya. “Molts professionals amb experiència es jubilen i no hi ha relleu generacional. No s’ocupen tots els llocs de feina nous que s’ofereixen, ateses les males condicions que dona el sector, en un context en què els preus i el nivell de vida s’encareixen”, afegeix el sindicalista. Excessos de jornada, manca de descansos durant la setmana, no cobrament dels festius, incompliments en el pagament de plusos per nocturnitat… El conveni és paper mullat i “gairebé mai”, segons Galván, es respecta.
“És molt comú signar contractes de mitja jornada i que acabis fent 40 hores, cobrant-ne la resta en negre. O que en facis més de deu al dia i en cobris la meitat. Al final, els 11,50 euros l’hora que s’haurien de pagar per conveni a un cambrer es queden en molt menys si es divideix el sou pel temps real treballat”, denuncia Galván. A més, avisa que algunes vegades els assalariats accedeixen a aquests llocs de treball enganyats per l’empresa, que ofereix en un inici unes condicions a l’entrevista de feina que després no es respecten: “En alguns casos, quan els aspirants pregunten els seus drets i condicions durant el procés de selecció, deixen d’interessar a l’empresari”.
Fins i tot en restaurants de renom
Els incompliments del conveni i la legalitat passen a negocis de tot tipus, des d’empreses petites sense sindicació fins a establiments que compten amb grans plantilles i delegats sindicals. És el cas de negocis històrics de Ciutat Vella, com ara una prestigiosa arrosseria de la zona del port. “Tenim molts dubtes quant a les nòmines o endarreriments que mai no ens han pagat, i els treballadors rebem molts abusos. De vegades a alguns se’ls fa treballar per a altres sucursals de la mateixa empresa o fer jornades de més de 12 hores, havent de tornar a la feina sense complir el descans legal”, denuncia un assalariat del conegut restaurant.
“Molts treballadors tenen contractes amb una categoria professional més baixa de la que realment exerceixen. N’hi ha que han acabat als tribunals per demostrar que mereixen un canvi en la categoria”, sosté l’empleat, que denuncia favoritismes dins de la plantilla per part dels caps: “Pugen de categoria a aquells que els cauen bé, alguns acabats d’arribar, però mantenen les condicions d’altres amb fins i tot 20 anys d’antiguitat”. És el cas dels delegats sindicals, que segons aquest testimoni estan en el “punt de mira”.
El treballador també es queixa de mals tractes als cambrers per part d’un dels encarregats, que parla de forma “grollera” i fins i tot amb amenaces. “Et diu que si no treballes 12 hores tindràs problemes, i constantment canvia els horaris de la nit al dia, tot incomplint l’Estatut dels Treballadors”. El nivell de pressió al negoci arriba fins al punt que l’empresa fa pagar als cambrers els plats que trenquen o comandes errònies: “S’hi treballa amb tanta tensió que hi ha moltes baixes per ansietat i depressió. Hi ha hagut molts companys amb més de 20 anys de servei que han renunciat d’un dia per l’altre sobtadament”.
Una feina impossible d’assumir
El cas d’un cambrer d’una emblemàtica cafeteria del centre de Barcelona no s’allunya gaire del darrer. “Estic millor que molts dels meus companys, però em sento igualment explotat”. Tot i rebre un sou de 2.000 euros mensuals -força per sobre de la mitjana dins del sector a causa dels 17 anys d’antiguitat a l’empresa-, reconeix que la càrrega de treball que té el personal és “inassumible”. “Hi ha tanta feina que és impossible fer una pausa per anar al lavabo o beure un got d’aigua. Tampoc els 15 minuts reglamentaris que toquen per llei. Els encarregats et deixen fer el descans, però no hi ha temps. Saben que és impossible. Tinc 15 taules i, si el faig, després m’he d’empassar bronques de clients i solucionar el sidral que s’ha muntat”, confessa. La manca de personal repercuteix en la qualitat del servei. El treballador assegura que les ressenyes del negoci a internet són pèssimes.
“Els que fa temps que hi treballem, anem aguantant el ritme, però molts dels que entren nous, no. Hi ha hagut gent que ha vingut una tarda i l’endemà ja no hi ha tornat. Amb prou feines cobren 1.300 euros, és normal que amb aquestes condicions cada cop menys gent vulgui treballar dins del sector”, opina el cambrer. El ritme de feina estressant, a més, comporta severs problemes de salut. En el seu cas, atribueix un infart de cor que va patir fa uns anys al tràfec esgotador de la feina, ja que no tenia cap altre factor de risc.
La situació no és gaire millor en algunes franquícies, com per exemple una que es dedica a les hamburgueses gourmet, on, segons un treballador jove, el control a què se’ls sotmet és gairebé orwellià: “Ho graven tot amb càmera i després ho revisen. Si veuen que mires el mòbil en algun moment del servei, encara que no hi hagi clients ni feina a fer, t’ho poden comptar com a falta. Si en tens tres, et fan fora de l’empresa”. Això, explica, pot servir com a justificació per emmascarar acomiadaments irregulars.
