Si més no, en un dels fronts que manté oberts als jutjats i el que ara li urgeix més: el que investiga la seva activitat al capdavant de l’agència pública Barcelona Regional, durant els anys en què fou tinent d’alcalde d’Urbanisme i Medi Ambient de la ciutat, en el quadrienni 2011-2015.

Preacord amb la fiscalia
El passat mes de juny, segons una informació d’El Periódico de Catalunya, Vives té “pràcticament ultimat” un principi d’acord amb la Fiscalia de l’Audiència de Barcelona, que inicialment li demanava cinc anys de presó per haver contractat fraudulentament un altre alt càrrec de l’espai polític, CiU, com a assessor de Barcelona Regional durant els anys 2012 i 2015, unes tasques que no va desenvolupar mai.

Segons l’acord extrajudicial, l’exedil admetria els delictes de falsedat documental, prevaricació i malversació de cabals públics que se li imputen, a canvi d’una condemna a presó inferior als dos anys (que li evitaria ingressar-hi) i una multa de 60.000 euros. El pacte s’hauria tancat aleshores perquè, en principi, el cas tenia data de judici per al juny passat, però es va retardar -en principi, fins a l’octubre- per la dificultat de desplaçar-se del principal acusat en plena pandèmia, ja que viu per motius laborals fora de l’Estat.

El febrer passat, el fiscal delegat d’Anticorrupció a Barcelona havia presentat les seves conclusions de la investigació sobre l’activitat de Barcelona Regional mentre va estar sota les regnes de Vives, i demanava el processament d’aquest, juntament amb el director general de l’agència del moment, Willy Muller i l’exalcalde convergent de Cervelló, Jesús Arévalo.

Per a tots ells peticionava cinc anys de presó i indemnitzacions a l’administració de 155.000 euros. És la quantitat que l’escrit de la fiscalia considera que Arévalo es va embutxacar il·lícitament, mitjançant un contracte de treball fictici amanit per Vives i Muller, pel qual va ingressar 34.000 euros mensuals bruts, en qualitat d’assessor per prestar “assistència tècnica al projecte Model urbà i metropolità de dispersió de contaminants”, però gairebé no hauria posat mai els peus a la seu de Barcelona Regional.

Segons els arguments de la fiscalia, Arévalo hauria demanat al seu partit, l’extinta UDC, una fórmula per compensar la pèrdua de poder adquisitiu que li va ocasionar esdevenir alcalde.

El “cas Leslie”
L’afer, que s’origina l’any 2015, s’ha conegut fins ara com el cas Leslie, per la tirada mediàtica d’un altre dels investigats inicialment, Antoni Miquel Cerveró, conegut amb aquest nom artístic com a cantant del grup musical Los Sírex.

Miquel, regidor de CiU als anys 90, també va ser contractat per Barcelona Regional els anys 2014 i 2015 i va rebre 59.544 en salaris per tasques d’assessoria. Més endavant, l’any 2017, després que els principals investigats declaressin davant del jutge, la fiscalia va retirar les acusacions contra Miquel, ja que va donar per bona la documentació que aquest va presentar per acreditar que sí que havia treballat per a l’Ajuntament com a mediador veïnal al districte de les Corts. Amb tot, l’Ajuntament de Barcelona, personat al cas com a acusació particular, sí que manté per ara les peticions de càrrecs contra el vocalista.

En la seva compareixença davant de la jutgessa del cas, aquell mateix març de 2017, Vives va defensar que tant Arévalo com Leslie sí que havien treballat per a la corporació municipal, tot i reconèixer que les tasques que van dur a terme no tenien res a veure amb les activitats pròpies de Barcelona Regional, un fet que va justi car perquè, segons ell “era una pràctica comuna” a l’administració contractar personal de confiança a través d’empreses públiques, per agilitzar-ne el procés.

El cas que pot acabar amb una condemna de mutu acord per a l’extinent d’alcalde convergent es va iniciar poc després de la sortida de Xavier Trias del consistori, quan un seguit de denúncies anònimes de personal intern de Barcelona Regional van derivar en l’obertura d’una auditoria interna encarregada per l’Ajuntament.

La investigació va concloure que la disbauxa comptable que va caracteritzar la gestió del tàndem Vives-Muller es va materialitzar en unes despeses injustificades per damunt dels dos milions d’euros, raó per la qual el plenari va aprovar l’obertura d’una comissió d’investigació (davant de la qual els dos principals assenyalats es van negar a prestar declaració).

Organismes confusos
Barcelona Regional, Agència de Desenvolupament Urbà (BR) és un consorci públic creat el 1993 per l’alcalde Pasqual Maragall per fomentar l’impuls de projectes i reformes urbanístiques de llarg abast, seguint la petjada de les grans transformacions preolímpiques.

Al seu accionariat hi són representats, a part de l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana, TMB, el Consorci de la Zona Franca, l’Autoritat Portuària de Barcelona, Adif, Aena i Mercabana. Però a partir de l’any 2009, BR s’integra en un altre consorci, publicoprivat, en aquest cas, el Barcelona Strategical and Urban System (BCNSus), una Agrupació d’Interès Econòmic dedicada a la promoció econòmica de Barcelona a l’exterior.

Segons l’auditoria municipal, Barcelona Regional va centrar les seves activitats durant els anys de Vives en la seva participació a BCNSus, que van ocasionar una gran quantia de despeses injustificades en viatges i allotjaments superiors a 500.000 euros en activitats de caràcter “ruïnós i antieconòmic” que no van aportar cap benefici a la promoció internacional de la ciutat.

La confusió entre un i altre organisme era tal que moltes tasques del BCNSus s’encarregaven directament a Barcelona Regional, sense que fossin deliberades pel seu consell d’administració; i que BR va arribar a demanar a l’Ajuntament una subvenció d’1,3 milions d’euros aproximadament la meitat dels quals s’haurien destinat, segons l’auditoria interna, a sufragar les despeses de BCNSus. I que tot i que el consorci de promoció internacional va ser formalment liquidat l’any 2014, Barcelona Regional va continuar duent a terme tasques que hi tenia derivades durant més d’un any.

Un problema que es diu 3%
Tot i ser el maldecap judicial més urgent per a Antoni Vives, el cas de Barcelona Regional és peccata minuta comparat amb el que l’espera més endavant.

I és que l’exregidor de Barcelona també està inclòs en el macrosumari de l’anomenat cas 3%, que investiga el presumpte finançament il·legal del partit (avui en extinció) a través del cobrament de comissions per adjudicacions d’obra pública a través de donatius a fundacions adscrites.

En el seu escrit de conclusions, conegut el passat mes de juliol, el magistrat de l’Audiència Nacional espanyola José de la Mata inclou a l’ex alt càrrec municipal entre el llistat de 28 persones a qui sotmetre a judici.

En concret, assenyala Vives com una peça clau en l’arquitectura de les comissions il·lícites en algunes obres públiques adjudicades des de Barcelona d’Infraestructures Municipals (BIMSA), una altra empresa pública que va presidir, o pel Port de Barcelona, del qual fou vicepresident: entre altres, el Consorci d’Educació de Barcelona, els accessos a l’ampliació del Port, el reforçament del Dic de l’Est de la zona portuària, la reforma de la plaça de les Glòries o la remodelació del Paral·lel.

L'entrada Barcelona Regional, la repartidora d’Antoni Vives ha aparegut primer a Carrer.

Vam haver de bregar amb una doble desconfiança. Per una banda, la que el poder i els poderosos sempre senten vers el poble organitzat que vol exercir els seus drets, sigui quin sigui el dret l’existència del qual es reivindica, precisament exercitant-lo, i per l’altra la desconfiança del sistema judicial i els seus operadors davant l’acusació popular.

L’acció popular penal és una peculiaritat del sistema judicial espanyol, desconeguda més enllà dels Pirineus. És la particular forma de participació del poble en un dels tres poders de l’Estat que els il·lustrats espanyols van establir. Altres països van optar per l’elecció popular dels jutges, i altres pels judicis amb jurats populars. A Espanya es va optar per aquesta figura que té entrada a la seva història constitucional precisament amb la primera constitució, la de les corts de Cadis de 19 de març de 1812 i des de llavors, amb major o menor abast, ha estat present en tots els textos constitucionals espanyols.

La Pepa la recollia com a realitat preexistent i en limitava les funcions als casos de suborn i prevaricació dels jutges i magistrats en el seu article 255. Cal recordar que aquella constitució era la que també establia l’obligació dels espanyols d’ambdós hemisferis de ser justos i benèfics i que la finalitat del govern era la felicitat dels ciutadans. En fi, temps il·lustrats que no tornaran.

L’acusació popular, criticada en ocasió del seu exercici torçat per artefactes com Manos Limpias o Vox, corre seriós perill de quedar només en una possibilitat nominal en ocasió de l’aprovació de la nova llei d’enjudiciament criminal que torna a estar en mans d’una comissió d’experts, tal i com va passar amb la jurisdicció universal.

A la causa del Palau no ens hi volien. Ni el jutge, que va fixar una elevada fiança i l’obligació inicial de litigar amb la Diputació de Barcelona que vàrem poder evitar finalment, ni la fiscalia anticorrupció, que volia tenir el monopoli de la investigació, ni el consorci del Palau, que va tenir una actuació més aviat limitadora de la investigació, ni per suposat els acusats, que van intentar que no poguéssim formular el nostre escrit d’acusació.

Hi vam ser, i vam impulsar la investigació amb èxits i fracassos, en aquest darrer capítol cal recordar que no vam ser capaços de conduir la investigació cap als fons desviats de la subvenció del Ministerio de Cultura del govern Aznar per a la reforma del Palau.

Quant als èxits, sempre han de ser compartits i cal destacar per la seva importància la rigorosa i incansable tasca d’en Joan Llinares que, des de la seva direcció de crisi del Palau va anar subministrant al jutjat elements i documents que no havien estat trobats pels Mossos que van mantenir viva la ama de la investigació

Globalment, però, el fracàs va ser anterior i va ser-ho de tothom com a societat, ja que la llarga impunitat de què van gaudir tots els implicats va ser compatible amb, almenys, una denúncia anònima a Hisenda datada l’any 2002, en què s’alertava de la gran circulació de diner negre, de la doble comptabilitat i de la utilització de recursos públics per realitzar obres als habitatges particulars dels directius.

Escrutat el funcionament del Palau durant la instrucció i el judici, aquest nivell de coneixement venia d’alguna persona de dins del Palau, de dins de l’oficina de direcció. ¿Podem arribar a imaginar el grau de frustració del denunciant en veure que ningú no feia res després de cursar la denúncia? I, ¿per què no es va fer res?

Doncs resulta que a Espanya no es dona valor a les denúncies si són anònimes, i a més no es protegeix el denunciant per les represàlies que pugui patir, de tal manera que es desincentiva la principal eina contra la corrupció, ja que no és possible un cas de les dimensions del Palau sense que moltes persones en tinguessin coneixement, almenys parcial, de conductes i fets realment molt sospitosos.

El sovint glossat efecte “catàrtic” del cas Palau, sembla no haver estat tal, ja que en aquest aspecte no sembla haver produït ni la convicció social ni política de la necessitat de protegir els anomenats “alertadors” (neologisme que prové del francès lanceur d’alerte, i que els anglosaxons han batejat com whist-leblower), és a dir, aquelles persones que tenen coneixement de conductes corruptes i ho volen/ poden posar en coneixement de les corresponents autoritats de control.

I és que el 26 de novembre de 2019 es va publicar la Directiva 2019/1937 per a la protecció de les persones que informen sobre infraccions del Dret de la Unió, que pretén garantir una protecció efectiva i equilibrada als alertadors, i els estats membres disposen d’un termini de dos anys per adaptar les seves legislacions nacionals als requeriments de mínims de la Directiva. Aquesta obligació representa una oportunitat per posar negre sobre blanc el pretès efecte catàrtic del cas Palau, però no sembla que aquest tema estigui rebent l’atenció que mereix.

Ara mateix el silenci no només segueix essent més segur que la denúncia, sinó que és més ben vist. La implantació d’alternatives segures al silenci permetria impulsar un canvi cultural que reconegui el valor cívic de la denúncia en defensa d’allò que és públic i de tothom. L’aire de la gestió de la cosa pública també ha de ser respirable.

L'entrada Acusació popular, doble desconfiança i una oportunitat ha aparegut primer a Carrer.

També s’ha confirmat el comís de 6,6 milions a l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) com a guanys obtinguts mitjançant tràfic d’influències, i tres anys de presó i multa de 3,7 milions al seu extresorer, Daniel Osácar.

Lladres de guant blanc
Les penes castiguen el saqueig del Palau de la Música per part dels seus gestors durant almenys una dècada i la conversió d’aquesta institució cultural en una maquinària per finançar il·legalment CDC. De les comissions del 4% que es cobraven de l’empresa Ferrovial a canvi d’obra pública, el partit es quedava el 2,5% i l’1,5 restant anava a parar a les butxaques de Millet i Montull.

Més enllà dels fets provats, la societat catalana es va haver d’enfrontar a l’evidència que una part de les seves elits familiars, polítiques i econòmiques van ficar la mà a les arques públiques durant anys amb total impunitat i amb la tranquil·litat que ningú no gosaria denunciar-ho, i ho va saber en un moment de crisi econòmica i retallades que estrenyien el cinturó d’una part important de la població, inclosos els cantaires dels concerts que organitzava el mateix Palau mentre que el seu patró anava de vacances amb la família a països exòtics “de franc”.

Han passat 10 anys des que va esclatar un escàndol davant del qual el moviment veïnal va considerar que havia d’actuar, i ho va fer presentant-se com a acusació popular al judici, decisió que va representar un llarg camí ple d’entrebancs. Els mateixos que es van posar a les denúncies anònimes que van alertar de les irregularitats molts anys abans de l’escorcoll del Palau, les investigacions que va portar a terme Joan Llinares per esclarir què havia passat i posar ordre a la institució, o que han aconseguit tapar una part de la trama corrupta: la que apunta a la connexió del Palau de Millet amb la FAES de José Maria Aznar.

No va ser un camí de roses
Al febrer de 2010 diverses entitats ciutadanes representades per la Favb van ser acceptades com a acusació popular al judici, previ pagament de 6.000 euros de fiança (un milió de les antigues pessetes). Havien decidit personar-se en el marc de la Campanya contra la corrupció i la impunitat, en defensa del bé públic, que es va crear quan al juliol de 2009 tothom va presenciar atònit a la televisió l’escorcoll policial del centre cultural a cop d’ordre judicial.

Perdut el recurs contra el pagament d’una fiança que van titllar de “dissuasòria” i que conculcava el dret a exercir l’acusació, i lluny d’acoquinar-se, les entitats van engegar una campanya ciutadana de recollida de fons a través de 200 bons solidaris a 50€ que va arribar a recaptar 9.800 euros, 6.000 per a la fiança i la resta per cobrir despeses jurídiques.

Això va permetre ser presents al judici i exigir la depuració de responsabilitats en nom d’un veïnat que, perplex i indignat, veia com el que semblava una apropiació privada de Millet i Montull s’anava convertint en una operació de finançament il·legal a gran escala d’un partit polític amb la complicitat d’una constructora que pagava la mossegada per aconseguir contractes públics.

500 folis de sentència
Van ser quatre mesos de judici repartits en més de 50 sessions per a una causa que va ocupar milers de pàgines i que va acabar amb una sentència de 500 folis. Al banc dels acusats, 16 persones encapçalades pel “patrici pocavergonya”, com va batejar l’acusació popular a Fèlix Millet, acompanyat del seu escuder Jordi Montull, el tresorer de CDC Daniel Osácar i diversos directius de la constructora Ferrovial.

L’advocat de la Favb, Àlex Solà, va publicar a la web de la Favb des del primer dia del judici una mena de diari de sessions personal sota el nom de “Quadern de bitàcola”. Amb un llenguatge entenedor i fugint de tecnicismes jurídics, relatava la manera, moltes vegades hilarant, com s’anava desfent la teranyina sargida al voltant del Palau. Encara es pot consultar escrivint al cercador de la web de la Favb les paraules clau “CasPalau” o “bitàcola”. Una lectura molt recomanable que és millor abordar-la amb un protector d’estómac.

Comunicat de la Favb del 15 de gener de 2018, dia en què es va publicar la sentència

La Favb, raonablement satisfeta amb la sentència, demana l’assumpció de responsabilitats polítiques

A falta d’una lectura en profunditat dels més de 500 folis de la sentència del Palau de la Música que s’ha fet pública aquest matí, la Favb valora positivament el text perquè revela de forma entenedora com es va poder produir el saqueig d’una entitat cultural de les dimensions del Palau durant més d’una dècada sense que ningú no ho investigués ni es prengués cap mesura per aturar-ho. Una sentència que, més enllà dels possibles recursos i penes finalment executades, dona la raó a les tesis de l’acusació popular representada per la Favb.

La Favb considera que l’escrit prova tant l’espoli de l’entitat per part dels seus màxims responsables com l’aprofitament de CDC per finançar-se de manera irregular a través del Palau amb obra pública adjudicada a Ferrovial i demana l’assumpció de responsabilitats polítiques. Lamenta que la instrucció tan allargada en el temps hagi donat lloc a la prescripció d’alguns dels fets provats així com a la reducció d’algunes de les condemnes. Un llarg procés durant el qual s’ha mantingut la consciència crítica de la ciutadania exercida al capdavant de l’acusació popular.

Cal destacar la tasca valenta i honesta de persones com en Joan Llinares i agrair el suport de les que van contribuir al pagament de la fiança de 6.000 € que es va interposar a la Favb per poder continuar com a acusació.

Els responsables de la Favb valoren que l’espoli groller no s’hauria pogut dur a terme sense la sensació de total impunitat de què gaudien els responsables del Palau. Però més important encara és que el cas Palau ha destapat tot un entramat de funcionament irregular sobre el que van fallar els sistemes de vigilància i de control sobre els diners públics, que segurament no fan del Palau un cas aïllat. Vetllar perquè aquestes situacions no es produeixin és una de les funcions dels moviments socials.

La Favb també es mostra satisfeta amb la decisió de l’Ajuntament de Barcelona d’enterrar definitivament el projecte de l’hotel del Palau i recorda que les irregularitats urbanístiques del seu planejament, denunciades pel moviment veïnal de Ciutat Vella, van donar el tret de sortida per començar a fiscalitzar la trama del Palau.

L'entrada Es tanca el cercle de ‘cas Palau’: el veïnat hi era ha aparegut primer a Carrer.

Podem discutir si les penes són les més adequades. Podem lamentar que els representants de l’empresa corruptora hagin sortit indemnes, gràcies a la figura de la prescripció. Podem indignar-nos pels 6 milions que no s’ha pogut saber on han anat (gràcies al boicot dels bancs). Però, malgrat tot, és una bona sentència. I justifica l’esforç fet per les diverses juntes de la Favb, pels nostres advocats i per tota la gent que ens va donar suport econòmic i moral. Moltes persones que hem aconseguit una modesta però real victòria. Des de la Junta no podem més que agrair tota aquesta feina.

L’anunci de la resolució definitiva del projecte de construir un hotel és una segona bona notícia. Totalment merescuda per la lluita de les associacions del Casc Antic i el veïnat del barri.

El cas Palau és una lliçó sobre l’interès públic. Hem vist defensar-ho a Joan Llinares, l’administrador del Palau que va permetre documentar molts dels draps bruts de l’afer. També en l’actuació curosa dels representants de la justícia, que han dictat una sentència raonada i informada.

A l’altra banda, els saquejadors d’allò públic.

Els Millet i Montull que van comptar amb la complicitat, com a mínim passiva, dels personatges de l’elit local que integraven els òrgans del Palau. Les empreses que han convertit la corrupció en una pràctica habitual. I un partit polític que està immers en una varietat de casos de corrupció.

No podem entendre que Artur Mas es ratifiqui en la seva innocència quan han estat paleses totes les maniobres que ha fet el seu partit per posar obstacles a la investigació. Catalunya està en una situació delicada que exigeix respostes de gran altura. La gent de CDC podria donar un primer exemple demanant disculpes, retirant tothom que va tenir responsabilitats en aquests afers i afavorint polítiques veritablement defensores de l’interès públic.

L'entrada ‘Cas Palau’, una lliçó sobre l’interès públic ha aparegut primer a Carrer.

Vés per on, la sentència del cas de l’espoli del Palau de la Música ha permès resoldre per sempre més un dels grans misteris de la humanitat sobre el qual s’ha debatut llargament: què va ser primer: ¿l’ou -objecte cobejat del desig perquè és font d’aliment i d’energia, i qui va ben peixat és més fort i, al cap i a la fi, més poderós-; o l’animal necessari per produir aquesta font de proteïna indispensable, és a dir, la gallina?

Que el Palau de la Música no és un corral tothom ho sap, encara que algú s’hi hagi cagat durant anys a dintre, però també és cert que fins ara s’havia imposat el convenciment que el cas de l’espoli protagonitzat per Fèlix Millet i Jordi Montull era una simple qüestió d’ous, d’omplir la panera d’ous, s’entén d’ous d’or, d’anar sobrealimentat i criar panxa.

Però amb la resolució dictada per l’Audiència de Barcelona, ara ha quedat clar que la qüestió fonamental era ser l’amo de la gallina, la que controla el galliner i fa anar orella dret el gall. Es tractava de dominar l’animal per poder decidir quants ous pon cada dia i, sobretot, qui se’ls menja.

Del cas Millet al cas CDC
De la lectura de la sentència no en pot sorgir altra conclusió que el cas de l’espoli del Palau ha passat de ser, definitivament, el cas Millet al cas de Convergència Democràtica de Catalunya.

L’antiga, que no del tot extingida CDC, va idear un mecanisme a partir del qual va convertir la primera institució cultural del país, símbol i emblema de catalanitat, en una precisa i preciosa màquina que ha servit per alimentar durant anys les seves finances i pagar, sobretot, les costoses campanyes electorals.

Almenys durant una dècada, entre 1999 i 2009, i encara des de molt abans, tal i com permet afirmar la lectura detallada de la sentència on es parla d’obres de 1986, Convergència va tenir sota el seu absolut control una maquinària, o gallina, que li va proporcionar una entrada extra i il·legal de diners procedents de la constructora Ferrovial.

Un dels interrogants que amb més freqüència s’han plantejat des que al juliol de l’any 2009 els Mossos d’Esquadra van entrar a les oficines del Palau, consisteix en preguntar-se com és possible que Fèlix Millet i Jordi Montull s’haguessin emportat diners a carretades sense que ningú se n’hagués adonat. Els òrgans de govern de la institució reunien el bo i millor de la societat del país, gent distingida amb professions honorables i ningú havia estat capaç de descobrir i denunciar el gran frau.

Avui, després de la sentència que declara uns fets provats, la resposta a aquesta pregunta és clara: El partit que tenia la responsabilitat de govern a Catalunya i per tant obligació de control va mirar deliberadament cap a un altre costat. També toca dir aquí que el partit o partits que van succeir Convergència a la Generalitat van ser incapaços de veure que el Palau no era una fantàstica sala de concerts sinó una gran gallina al servei del finançament il·legal d’un partit.

A favor de la miopia dels gestors del Tripartit cal dir que el sistema organitzat al Palau amb la complicitat de Millet, Ferrovial i CDC era una estructura quasi perfecta que permetia amagar el trànsit de diners d’un costat cap a un altre. En el lliure i alegre cloquejar de la gallina dels ous d’or també cal dir que hi ha tingut molt a veure el fet que aquells sistemes de control establerts no han funcionat correctament.

Si la porta d’un galliner està oberta, tanca-la si no vols que s’escapin els animals i de tant en tant ves-hi i dóna-hi un cop d’ull, no fos cas que hi hagi passat una guilla. Això que sembla tan obvi, al Palau no passava.

El tribunal de comptes avui sí que audita a fons les campanyes electorals dels partits, però durant molts anys no era així la cosa. De la mateixa manera que els auditors de comptes i empreses que es venen com els grans avaladors de la gestió empresarial neta van quedar retratats. De què serveix auditar una entitat si l’auditoria no descobreix el frau i la il·legalitat que s’hi comet? Quina broma de mal gust o negoci d’impostors és aquest?

Convé no esverar-se i mantenir la calma i agafar-se les coses com són i, sobretot, aprendre la lliçó. D’ara en endavant cal desconfiar dels partits que facin grans campanyes electorals finançades de manera poc clara, cal perfeccionar mecanismes de control ja existents i dotar-los de prou recursos públics i independència d’actuació perquè siguin efectius, i sobretot cal ser honest i reconèixer els errors i les il·legalitats comeses.

No té sentit que Artur Mas continuï negant l’evidència encara avui, encara després de la sentència. Cal ser honest i exigir a Convergència un reconeixement de culpa i totes les explicacions. Perquè Daniel Osàcar, condemnat a la sentència, era només un simple granger, un a qui van fer cuidar la gallina quan aquesta ja feia anys que ponia ous.

Arribats a aquest punt, ara el que es planteja és molt més que una pregunta filosòfica: Qui va ser el pare de la gallina?

L'entrada No era l’ou, era la gallina ha aparegut primer a Carrer.

Fonts de l’agència expliquen que aquest projecte responia a la voluntat de l’alcalde Maragall de “convertir el capital tècnic acumulat durant els anys de la transformació olímpica per seguir executant projectes”. Va ser en aquell moment que l’alcalde va encarregar la definició de l’empresa a l’arquitecte Josep Acebillo, que havia estat el responsable de planificar els canvis urbanístics de la Barcelona olímpica.

BR havia estat una agència de gran prestigi. “Ha estat una oficina important per reconduir, acompanyar o definir projectes grans i, en general, crec que la seva actuació sobre Barcelona i l’àrea metropolitana ha estat positiva”, considera el professor d’urbanisme Ferran Segarra. Malgrat que en els seus 25 anys d’existència ha executat projectes de gran envergadura, en els darrers temps ha aparegut a l’esfera mediàtica arran d’una auditoria que rebel·lava que, sota la presidència d’Antoni Vives, tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de CiU, l’agència havia dut a terme projectes “antieconòmics i ruïnosos a l’estranger”.

Sous sense activitat a l’empresa
Segons expliquen fonts de la pròpia agència, tot va començar amb una denúncia anònima que el 2015 va arribar a la Fiscalia Provincial i que es referia al fet que l’anterior director general de BR, l’arquitecte Willy Müller, designat per Vives, havia adjudicat de manera presumptament irregular dos contractes a un ex-soci seu per valor de 22.500 euros. Arran d’aquesta denuncia la Fiscalia va iniciar una investigació i com a conseqüència, l’actual Ajuntament va precipitar el canvi de la cúpula de BR.

El nou govern municipal va prendre possessió de l’agència, va cessar Willy Müller i també va iniciar un expedient informatiu amb la voluntat de conèixer de primera mà la gestió que s’havia fet d’aquesta empresa durant els quatre anys de mandat convergent. A partir d’aquí es van detectar altres irregularitats en tres àmbits: el sobrecost de l’exposició sobre el port i la façana litoral de la ciutat feta l’any 2015; desajustos en els treballs internacionals de l’agència, i la contractació de dues persones de l’òrbita convergent que mai van tenir activitat real dins l’empresa. Es tracta d’Antoni Miguel Cerveró, conegut com a Leslie, excantant de Los Sirex i exregidor convergent a l’Ajuntament de Barcelona; i Jesús Arévalo, exalcalde de CiU de Cervelló.

Projectes ruïnosos
Després de detectar aquestes irregularitats, el propi consell d’administració de BR va encarregar llavors una auditoria per tal d’esbrinar quina havia estat l’activitat de l’agència en el període 2011-2015 i les despeses associades. Les principals conclusions del document van ser que, durant el mandat Trias, BR havia fet “projectes ruïnosos” a l’estranger sense que l’administració ni els òrgans de govern de l’agència en tinguessin constància. En total, hauria gastat dos milions d’euros en l’execució d’aquestes activitats internacionals a través de l’agrupació d’interès econòmic BSUS, creada per Barcelona Regional juntament amb el Consorci de la Zona Franca, el Port de Barcelona i la Fundació Abertis.

La consideració dels projectes executats a l’estranger com a “ruïnosos” i “antieconòmics” es deu al fet que el seu cobrament, tal com recollia el diari El Periódico, no va servir “per cobrir les despeses en personal i viatges, que es van elevar a més de 500.000 euros”.

Sabent que tancaria l’any amb pèrdues, el 2012 Willy Müller va demanar a l’Ajuntament de Barcelona una subvenció per valor d’1,3 milions d’euros. En principi, aquests diners havien d’estar destinats a les activitats realitzades en l’àmbit urbanístic de la capital catalana, i així va ser en part, però l’auditoria revelava que hi havia 598.000 euros no justificats. Aquests diners són els que es van fer servir per eixugar el deute derivat dels projectes internacionals efectuats per BSUS. Ara, el govern municipal ha reclamat a Barcelona Regional que retorni aquesta quantitat a les arques públiques.

Segons considerava el diari El Periódico, sota la gestió de Willy Müller, BSUS “es va convertir en una estupenda pantalla de les activitats de la cúpula”. I aquesta perspectiva coincideix amb la dels treballadors de l’agència. “Durant el mandat Trias i la presidència d’Antoni Vives, l’arquitecte Willy Müller va passar a ser administrador únic de BSUS i també tenia tots els poders a Barcelona Regional”, comenten fonts internes, “i va decidir que no pagaria les feines que l’agència feia per a l’agrupació d’interès econòmic… llavors, a partir d’aquell moment, BR no va facturar res”.

Per aquesta raó, el passat juliol el Consell d’administració de Barcelona Regional va decidir presentar una denúncia al Tribunal de Comptes reclamant també els diners d’aquestes feines que havia fet però que no va arribar a cobrar mai.

Les diverses irregularitats detectades en el període 2011-2015 han portat a la creació d’una comissió d’investigació a l’Ajuntament per abordar totes les qüestions que han estat subjecte d’investigació per part de la Fiscalia Provincial. En la primera trobada de la comissió aquest novembre, es van tornar a posar sobre la taula el contingut de l’expedient informatiu encarregat pel govern municipal, les conclusions de l’auditoria i l’estat de totes les actuacions de l’agència. En properes sessions, la comissió preveu demanar la compareixença d’Antoni Vives, Willy Müller i de les dues persones contractades però que mai van tenir activitat real en l’empresa: Antoni Miguel Cerveró i Jesús Arévalo.

Llums i ombres sobre la petjada al territori
A banda que BR s’ha situat sota el focus mediàtic per les qüestions que tenen a veure amb la seva gestió, la petjada d’alguns dels projectes que ha executat a Barcelona i l’àrea metropolitana també han anat acompanyats de polèmiques veïnals. Seria el cas, per exemple, del Pla d’Infraestructures del Poblenou en relació amb el 22@. Però entre les seves principals actuacions, també hi destaquen la transformació del territori del Fòrum 2004, la recuperació medi ambiental del riu Besòs o la proposta de transformació de la Sagrera i la nova estació.

“Des del punt de vista veïnal, aquests projectes tenen clars i obscurs”, considera el professor d’urbanisme Ferran Segarra, que moltes vegades s’expliquen pel fet que “són projectes la definició dels quals dura un parell d’anys i després, l’execució pot durar-ne uns vint”, el que vol dir que en aquest procés “poden canviar radicalment els objectius, les possibilitats tècniques i econòmiques i el tipus de residents”. El màxim exponent d’això és “la contradicció entre les necessitats del veïnat i el pla 22@”, continua el professor, sobretot perquè els darrers ajuntaments “van passar per alt tot el que tenia a veure amb aspectes socials, com per exemple l’habitatge”.

“El que ha passat amb la gestió de Barcelona Regional en el període 2011-2015 ha estat un escàndol, però els actuals gestors han posat totes les facilitats per esbrinar les irregularitats que es van produir”, conclou Segarra, “i crec que és significatiu que aquestes irregularitats estiguin molt acotades en un mandat molt específic, tenint en compte que l’agència fa 25 anys que funciona”.

L'entrada Barcelona Regional, un llegat urbanístic enverinat ha aparegut primer a Carrer.

El projecte, que no avança, es podria dir que ni està a la deriva. Sí, és cert que en els darrers mesos s’han posat en marxa les obres del col·lector de Prim i les màquines han d’estar ja a la benzinera per enfilar el camí cap a la construcció de la llosa. Però també cal destacar que “els números canten: els 10 milions d’euros d’aquestes obres representen menys de l’1% del cost total de la infraestructura, sintetitza Pau Maudell, portaveu de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar.

Arran de la crisi, el projecte ja va haver de ser retallat i les seves línies de finançament reendreçades. Al mes de novembre de 2014, l’ex-alcalde Xavier Trias signava amb la ministra de Foment del moment, Ana Pastor, una modificació del projecte amb la qual l’estació passaria de costar 820 milions d’euros a 650 milions.

A més, el nou pla suposava deixar enrere les plusvàlues (es preveia la venda de milers de pisos per costejar l’obra) i apostar per l’entrada d’un operador privat que financés el 50% de l’obra a canvi d’una concessió a 60 anys del nou centre comercial de 6.000 m² que s’encabia en el reendreçat edifici ferroviari. Si més no, tres anys després encara no hi ha hagut cap inversor interessat i els únics diners que sembla que estiguin assegurats són els 255 milions d’euros de la disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya.

Passar pàgina
Un cop comprovat el nul èxit de la fórmula Trias-Pastor, als despatxos s’ha tornat a posar la calculadora sobre la taula, mentre el jutge manté tota l’obra paralitzada per investigar la corrupció que nega la trinxera de vies. De fet, cada moviment que fan les màquines requereix el vistiplau del magistrat. Tot i això, també cal destacar que, actualment, les negociacions per aprovar un nou mètode d’injecció econòmica tampoc van sobre raïls. Gairebé hi ha més opcions de finançament sobre la taula que administracions gestores del problema.

Si bé el ministeri de Foment no ha mogut fitxa per canviar l’actual model que inclou la participació d’un operador privat, des de la Generalitat el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, defensa tornar al model de les plusvàlues. “Ara bé, desvinculem-les de la bombolla immobiliària”, defensa. Segons Rull, el finançament que necessita la Sagrera “seria impossible d’aconseguir amb pressupostos ordinaris”. Per això reivindica “ajustar els ingressos a les previsions reals; no a plantejaments grandiloqüents més propis de l’antiga bombolla immobiliària”.

L’aposta (esmenada) de la Generalitat, però, no recull cap suport de l’executiu municipal. Des de l’Ajuntament de Barcelona, la tinenta d’alcalde Janet Sanz, assegura que el model, “amb la crisi econòmica s’ha demostrat fallit” i aposta per una inversió directa de l’Estat combinada amb els aprofitaments urbanístics de les futures oficines i hotels que s’haurien d’establir al voltant de l’estació intermodal un cop estigui finalitzada. De fet, Sanz recorda que el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) permet la construcció de fins a 3.000 noves places hoteleres només en l’àmbit de la Sagrera.

Si bé els ingressos per la porta de les plusvàlues quedarien en un segon pla, des de l’Ajuntament tenen molt clar que “s’ha de plantejar un redimensionament perquè l’estació sigui possible». En aquesta línia, la tinenta d’alcalde aposta per tornar a retallar el projecte de l’edifici ferroviari i així reduir-ne el cost. Si bé la idea pot implicar tota una sèrie de factors positius i negatius, també s’ha de recordar que l’estació, en si mateixa, encara no té ni els fonaments construïts. L’esquelet de formigó que es pot contemplar actualment no representa ni l’1% de tot el que resta per construir.

La corrupció nega la trinxera de vies
Els jutjats no han tancat per vacances. Només al mes de juliol tres ex-alts càrrecs d’Adif a Barcelona van ser citats a declarar per una presumpta trama de malversació de fons públics i suborns en les obres de l’AVE. De fet, cal destacar que no només aquests van trepitjar les instal·lacions del poder judicial, sinó que també s’hi van sumar directius de les quatre grans constructores vinculades a les obres: Copasa, Acciona, Sacyr i Corsan. Segons investiga la magistrada, aquestes empreses haurien regalat una vintena de luxosos viatges de “plaer” valorats en 152.590 euros.

Més enllà d’aquesta qüestió, també s’investiga una presumpta malversació de fons en el tram de l’AVE que va des de la Sagrera fins al nus de la Trinitat. Segons sosté la Guàrdia Civil, es van incloure “mesures falses incrementades” en les certificacions d’obra i en les liquidacions finals.

La darrera investigació és paral·lela al cas que va esclatar el passat juny de 2016. En aquest episodi es van arrestar 13 persones acusades d’inflar factures fins arribar a desviar 82 milions d’euros que havien d’anar destinats als accessos i l’estructura de l’estació de la Sagrera. En aquest cas, es van veure implicades les empreses FCC, Ferrovial, Copisa, Rubau, Dragados-ACS, Acciona, Comsa i ACSA.

Segons un informe preliminar del Tribunal de Comptes que va destapar El País, el total de les irregularitats sumen una xifra de 133,8 milions d’euros.

L'entrada La Sagrera, sense ‘cash’ ha aparegut primer a Carrer.

La principal línia d’investigació del cas Palau consistia en acreditar si, a través de la institució musical, l’empresa Ferrovial transferia comissions cap a Convergència amb l’objectiu d’obtenir obra pública. La comissió parlamentària que va investigar els fets va recollir un seguit de documents, que incloïen cartes i faxos a tres bandes entre l’expresident del Palau, Fèlix Millet, el responsable de finances de CDC en aquell moment, Carles Torrent, i Pedro Buenaventura, exdirectiu de Ferrovial, que apuntarien en aquesta direcció.

Durant el transcurs del judici, Millet va admetre en la seva declaració que la comissió habitual de la constructora era del 4%, del qual un 2,5 % se’l quedava Convergència, un 1%, ell, i el 0,5% restant se li assignava a l’exdirector administratiu del Palau i mà dreta de Millet, Jordi Montull.

Si la relació entre l’expresident del Palau i Convergència ha fet córrer rius de tinta, dels seus vincles amb la Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials -la FAES-, el think tank del Partit Popular, se n’ha parlat menys. Ja el 2013 la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb), acusació popular de la causa, va demanar que també s’investigués si el Palau de la Música hauria desviat fons cap a l’Institut Catalunya Futur, la branca catalana de la Fundació. Entre els membres del seu consell assessor hi van figurar personalitats com l’expresident del Comitè Olímpic internacional, Juan Antonio Samaranch, l’expresidenta del PPC Alícia Sánchez-Camacho, el regidor popular Alberto Fernández Díaz i també Fèlix Millet.

Les sospites dels veïns derivaven de la coincidència temporal entre l’època en què Millet es va afiliar a l’Institut i les subvencions més quantioses de la història que el Ministeri de Cultura va donar al Palau de la Música per executar-hi obres de reforma, i que s’eleven a 14,5 milions d’euros. Aquesta quantitat aportada per l’Institut Nacional d’Arts Escèniques i Música, un organisme del Ministeri de Cultura, representa pràcticament el total dels 16 milions provinents dels ens públics; la resta la van posar el Departament de Cultura, l’Incasòl i la Diputació de Barcelona. Una altra part del finançament es va obtenir per mitjà d’ens privats, com la Fundació Caja Madrid, de la campanya de restauració de l’orgue del Palau i de la campanya Un Palau per al segle XXI. L’entitat també va signar un préstec sindicat amb diferents entitats financeres que estava dotat de quasi 5 milions d’euros.

En total, l’import del finançament va ser de 26,8 milions d’euros, però l’empresa Deloitte, que va auditar les obres, va constatar que el seu cost total devia vorejar els 17 milions i per això va advertir d’algunes “irregularitats” en relació a la documentació presentada per justificar les subvencions. No es coneix quin va ser el destí dels diners que ballen, però segons apuntava la Favb en un comunicat que va emetre a l’inici del judici, “ha resultat evident que gran part del finançament provinent del Ministeri de Cultura no es va utilitzar en les pròpies obres”. Tot i així, “ni l’execució va ser auditada per part del Ministeri, ni en el tràmit d’investigació es va analitzar on havien anat a parar els diners desviats”, continuava el comunicat.

Paral·lelament, l’any 2008 els Mossos d’Esquadra van rebre una carta signada per la inexistent associació Amics de l’Orfeó Català, denunciant que el Palau de la Música hauria pagat 3,6 milions d’euros en comissions a la FAES “per les obres del Petit Palau”. Els perits d’Hisenda no van trobar proves que donessin per vàlida aquesta hipòtesi i van descartar possibles irregularitats, però la Favb va considerar que la investigació d’Hisenda no havia estat prou intensa i l’advocat que representa els veïns, Àlex Solà, va anunciar que pressionaria perquè aquesta branca del cas tingués recorregut.

“Distinguido amigo”
Malgrat la insistència dels veïns, el jutge instructor i l’Audiència de Barcelona van desestimar investigar-ho i per tant, les presumptes comissions que s’hauria endut la FAES quedaran com un dels misteris que no es resoldrà. Per contra, el que sí sembla quedar acreditat amb tots els documents confiscats és la bona relació entre Fèlix Millet i José Maria Aznar, almenys durant els anys en què el president espanyol governava a la Moncloa amb majoria absoluta. Dins la documentació incorporada al sumari del cas Palau s’hi inclou una carta datada del 2 de març de 2004 en què Fèlix Millet agraeix al seu “distinguido amigo” José Maria Aznar “la colaboración y apoyo que has ofrecido al Palau de la Música Catalana, durante tu etapa como Presidente del Gobierno”. “Sin duda, tu sensibilidad hacia nuestros proyectos ha ayudado a la realización de las obras, que permitirán que el Palau sea una sala aún más competitiva”, escrivia Millet.

De vacances a Menorca
La correspondència amb el matrimoni Aznar-Botella va ser relativament freqüent entre 2002 i 2004. Fins i tot Millet va convidar-los a visitar la seva residència de Fornells, Menorca, tal i com es pot llegir en una carta del 10 de juliol de 2003, intervinguda en l’ordinador de la secretària del llavors president del Palau de la Música. “Se acercan nuevamente las fechas estivales y, como cada año, me tomaré unos días de descanso que pasaré en la isla de Menorca. Sería, para mi esposa y para mí, un placer que, tal como hicimos el año pasado, quisierais volver a compartir una velada con nosotros”, proposava Millet.

I aquestes cartes són només una part del mosaic. Anys abans també va mantenir correspondència amb altres alts càrrecs del Partit Popular amb la voluntat explícita d’assegurar-se la inversió del govern espanyol en el Palau. Concretament, el 1996 va enviar una carta a Jorge Fernández Díaz, secretari d’Estat per a les Administracions Públiques en aquell moment, disculpant-se “per la insistència” i preguntant-li si havia pogut fer “alguna gestió referent al tema dels 127 milions de pessetes que aquest Consorci té pendents amb el Ministerio de Cultura”. En la mateixa línia, va cartejar-se amb José María Michavila, llavors secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, per agrair-li “todas las gestiones que puedas hacer para conseguir que el Sr. Aznar y/o la Ministra de Cultura, Sra. Esperanza Aguirre, puedan venir un día a visitar el Palau”.

La vista oral del cas Palau està a punt de finalitzar i per fer un balanç ajustat, falta encara tenir la sentència. Tot i així, la Favb ja ha extret algunes conclusions prèvies que són, en primer lloc, la constatació que el judici ha desvelat una realitat que la ciutadania rebutja: la corrupció, l’espoli del Palau de la Música i la seva instrumentalització “per al finançament il·legal de la força política que durant més temps ha governat Catalunya”. De moment, i a l’espera de la resolució del cas, la testificació de Fèlix Millet, Jordi Montull i Gemma Montull (exdirectora financera del Palau), avalarien aquesta tesi. Per això “la Favb es ratifica en la seva acusació a Convergència Democràtica de Catalunya i a Ferrovial”, afirma l’entitat en un comunitat.

Rebaixa de penes
En el transcurs del judici el fiscal anticorrupció, Emilio Sánchez Ulled, ha rebaixat les penes de presó que sol·licitava per als principals acusats de l’espoli del Palau a canvi d’admetre el saqueig i el finançament il·legal de Convergència per mitjà de Ferrovial. D’aquesta manera, a Fèlix Millet li demana ara 14 anys i 9 mesos de presó enlloc dels 27 anys i mig inicials i a Jordi Montull, 10 anys i 10 mesos.

Malgrat la rebaixa, els exdirectius del Palau no es lliuraran del pagar multes de 22 milions d’euros cadascun mentre que Gemma Montull, que després de la confessió del seu pare evitaria la presó, haurà d’assumir una sanció de 10 milions d’euros. A banda, els imputats hauran de retornar els 32 milions sostrets. Per contra, Sánchez Ulled ha pujat de set anys i mig a vuit anys la pena de presó que demanava per a l’extresorer de CDC, Daniel Osácar, a més d’una multa de 20 milions d’euros. Per últim, el fiscal també ha modificat el seu escrit perquè en cas de sentencia contrària, es pugui reclamar al PDECat els 6,6 milions que l’extingida Convergència hauria cobrat en forma de comissions.

Aquestes rebaixes són derivades del cas Palau que tampoc han sorprès massa. El que sí que va resultar intolerable, com a mínim des de l’òptica veïnal, va ser que el Consorci del Palau de la Música es negués a acusar Convergència pel cobrament de comissions. Aquest Consorci, que està format per membres de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el Ministeri de Cultura i l’Associació Orfeó Català, inicialment va decidir que no incriminaria el partit. Els vots contraris dels representants de la Generalitat de Junts pel Sí van decantar aquesta decisió, però ara s’han abstingut. Des del Govern català han justificat el canvi de posicionament assegurant que no volen bloquejar “cap acció que es consideri rellevant i oportuna”.

L'entrada Millet i la FAES, un enigma que no es resoldrà ha aparegut primer a Carrer.

Antes de 1970 unos pocos juristas, casi a hurtadillas, imaginábamos un futuro en que fuera posible la aplicación práctica de las teorías de Sutherland, y su “delito de cuello blanco”, como modo de hacer frente a la alta delincuencia económica, clamorosamente impune. Pero aquellos planteamientos teóricos, casi utópicos, parecían inviables en la práctica. En aquellos años el derecho penal sólo servía para perseguir a la delincuencia nacida de la marginalidad y la pobreza, o para reprimir a la disidencia política. Los delitos de cuello blanco, las tramas de corrupción, campeaban y siguieron campeando sobre Catalunya y sobre Barcelona con deplorables dosis de impunidad práctica. Basta recordar algún caso notable rebrotado mucho tiempo después de ser injustamente enterrado, y otros que envejecen por los juzgados tanto o más que sus ancianos protagonistas.

Ante este cuadro no conviene autoflagelarse. Barcelona y Catalunya no son diferentes del resto del mundo. La corrupción es una enfermedad social que aflora en cuanto existe la posibilidad de connivencia irregular entre los poderes económicos y algunos políticos con capacidad para adoptar importantes decisiones de relevancia económica, con suficiente avaricia y osadía para torcer sus decisiones en beneficio de intereses privados, y con poder político para asegurarse ámbitos de opacidad e impunidad. Y esto es común a Barcelona, Catalunya, el resto de España, y muchos otros países.

La peculiaridad de Barcelona es su condición de gran ciudad europea, centro importante de actividad económica y financiera, con instituciones autonómicas y locales dotadas de una cierta autonomía y disponibilidad de recursos económicos. Es un ámbito adecuado para que broten formas de corrupción específicas, autóctonas, vinculadas a las administraciones públicas de Catalunya. Cuando esta corrupción sobrepasa los niveles clásicos del ámbito funcionarial y alcanza niveles de alta corrupción política, conecta generalmente con superiores espacios de corrupción globalizada, vinculada a los mercados financieros trasnacionales criminalizados y los paraísos fiscales. Obviamente, los mecanismos para afrontar estos niveles superiores de corrupción no pueden ser solamente los propios de un ámbito local o autonómico.

Por ello la prevención y la represión de esa alta corrupción, si desgraciadamente se da en Barcelona, requiere instrumentos legales, institucionales, personales y materiales propios de instancias superiores, estatales e internacionales, que hoy son, todavía, manifiestamente insuficientes.

Para que la reflexión sobre la deseable “Barcelona 2040 limpia de corrupción” sea algo más que un discurso utópico, o acabe en otro inútil lamento de frustraciones, es imprescindible pensar en las razones por las que hubo y hay tantos episodios indeseables de corrupción y práctica impunidad. En los años 70, e incluso en los años 80 del siglo pasado, no había leyes que regularan, previeran ni castigaran con suficiente precisión la mayoría de las conductas corruptas. Tampoco había normas de transparencia que hicieran posible la prevención de la corrupción. No había preparación ni predisposición en la mayoría de la judicatura para abordar el tratamiento legal de lo que empezaba a ser una nueva forma de delincuencia organizada. Hizo falta llegar al siglo XXI para que comenzaran a aparecer algunas reformas legales previstas especialmente para luchar contra la gran corrupción, con penas de una severidad teórica suficiente.

Las nuevas leyes penales contra la corrupción no nacieron de una exigencia social intensa y generalizada. Nacieron a impulso, sobre todo, de las Directivas y Decisiones de la Unión Europea, y del Grupo de Estados contra la Corrupción (GRECO) del Consejo de Europa. Las clamorosas exigencias sociales contra la corrupción no fueron provocadas por los muchos famosos episodios de corrupción que venían siendo noticia desde muchos años antes. Fueron provocadas por la crisis económica y consecuentemente social. Brotaron en mayo de 2011 y no se tradujeron en cambios de representación municipal hasta marzo de 2015. Hasta entonces la mayoría social española convivió con la corrupción en una suerte de tolerancia omisiva mayoritaria. Cuando el 24 de Febrero de 2005 Maragall espetó lo del 3% se oficializó lo que ya era notorio “soto voce”. Pero inmediatamente se restableció el silencio, volvió a fingirse el oasis catalán.

En Barcelona, como en toda España, seguían teniendo el respaldo electoral mayoritario partidos que se sabía que estaban salpicados por la corrupción. No se manifestaba electoralmente ningún reproche ético mayoritario. Y a los corruptos no les importaba la severidad de las nuevas leyes, porque su aplicación práctica era difícil, lenta y de eficacia improbable. Una irrisoria cantidad de inspectores de Hacienda, unos juzgados insuficientes, sobresaturados y no siempre con preparación especializada, unos trámites procesales lentísimos, cargados de trucos para obstruirlos, unas amnistías fiscales, y en último caso un posible indulto, hacían muy poco temible la teórica severidad de las leyes propugnadas por Europa.

Parece que eso empieza a cambiar, tímida y contradictoriamente. Esperemos que en 2040 ya no sea utópica una justicia menos lenta, más eficaz. Esperemos que la sociedad, mayoritariamente, sea intolerante con la corrupción, con niveles de educación y cultura que comporten un reproche ético generalizado. Porque esa deseable eficacia de la justicia sería inútil si, cuando el ciclo económico restablezca niveles de consumismo satisfactorio para una mayoría social, esta vuelve a ignorar o minimizar los casos de corrupción, y vuelve a votar a los corruptos, y estos vuelven a sentirse absueltos por las urnas.

L'entrada Una ciudad limpia de corrupción ha aparegut primer a Carrer.