Paguen a empreses culturals privades per organitzar el nostre calendari festiu i veure com poden atreure turisme als nostres barris. Aquesta és la línia dels últims anys. Però no tenen el nostre consentiment: això no ho volem. No volem morir d’èxit, com està passant en molts barris de Barcelona. No volem fluxos de turistes passejant amunt i avall pels nostres carrers. No volem una cultura per a ells, sinó per i per a nosaltres.

A la Coordinadora Cultural de Nou Barris, formada per persones activistes de diverses entitats, treballem amb la creença que cada veïna pot ser creadora de cultura. No ens agrada imposar, com es fa des del Consistori: la llibertat de cadascuna és el més important, i a partir d’aquí actuem. Pensem conjuntament, i això ens amplia la mirada, la imaginació, i creem estratègies conjuntes. Imposar suposa anul·lar-nos, atontar-nos. No volem ser espectadores: volem ser protagonistes i que tothom s’animi a ser-ho. Per què l’Ajuntament no facilita que el veïnat sigui el protagonista? Ho tenim clar: ens volen com un ramat.

L’Ajuntament ens vol treure la legitimitat a base de controls i requisits que ens fan complir cada cop que volem dur a terme les activitats que sempre havíem fet de forma activa
i auto-organitzada. Les decisions que prenem són sempre per consens, tenint en compte les aportacions de tothom i amb el vistiplau de les persones que confien en la nostra feina, de la qual en són partícips. La informació és bàsica per a la participació i l’autonomia, i així ho practiquem. Ens consultem entre nosaltres contínuament. Però si no entres en el joc institucional, l’Ajuntament fa servir el seu braç coercitiu.

Nosaltres no estem d’acord que s’hagin de demanar permisos per fer servir una via pública que és nostra, de les veïnes; creiem que amb informar de la celebració de l’acte -sobretot per no trepitjar-nos entre nosaltres- seria suficient. No ens agrada la burocratització de la cultura; la burocratització mata la cultura, i necessitem la cultura perquè la cultura és salut mental.

Ens volen cansades, esgotades per tot el que representa la presentació de paperassa, el control, i el mateix descontrol que representa la institució. Però mentre una sola veïna tingui forces per continuar, nosaltres seguirem al peu del canó.

L'entrada Cultura de quilòmetre zero ha aparegut primer a Carrer.

Pau Giménez té 66 anys i ha viscut gairebé sempre al barri de la Sagrada Família, fins que fa quatre anys va haver de deixar el pis familiar i mudar-se, però no gaire lluny, al Baix Guinardó. “Amb el canvi de pis i la pandèmia m’he desconnectat una mica del barri i de l’activisme”, m’assegura. Però l’efecte que em fa a mi és que no para d’anar amunt i avall. Durant molts anys va estar implicat en l’Associació de Veïns i Veïnes de Sagrada Família, on va entrar de la mà de l’històric dirigent Joan Sardà -“em tenia molt d’afecte”-. Va arribar a ser vocal d’urbanisme i a “barallar-se amb els regidors”. Però sobretot, va picar pedra: “Feia moltes fotos per al butlletí, el repartia i amb això em pagava la quota”, m’explica mentre fulleja un exemplar d’aire retro buscant una de les seves contribucions gràfiques.

A través de l’entitat veïnal va entrar en contacte amb el nucli fundacional de l’Associació de Col·leccionistes d’Adhesius de Barcelona, un col·lectiu amb unes sigles (ACAB) que apunten a unes segones intencions antirepressives, però el meu interlocutor se’n fa el desentès. “És veritat que la majoria col·leccionàvem adhesius polítics i érem d’esquerres, però a l’associació hi ha hagut gent de tota mena, i altra gent recull també material comercial”. L’activitat de l’ACAB va confluir en El Troc, un espai de trobada per a col·leccionistes de tota mena, que primer va ser un butlletí i després una pagina web, i que celebra cada any una fira molt assenyalada
en el mundillo durant la Festa Major de Poble-sec.

Giménez no és capaç de dir-me quants adhesius ha arribat a atresorar, però deixa anar que ara mateix en pot tenir “centenars de milers”, i es queda tan ample. I això que, segons assegura, fa uns deu anys en va haver de llençar molts “per fer espai a casa” i, més tard, amb el trasllat, també es va quedar molt material pel camí.

La meva sensació, quan portem una estona conversant, és que l’adhesiu ha estat per a ell no tant un objecte fetitxe, sinó més aviat un vehicle per col·leccionar altres coses no tan tangibles: vincles, afectes, oci i batalles compartides. Ell mateix m’aclareix que el col·leccionista d’adhesius, a diferència dels d’altres adminicles, com les xapes de cava o els segells, “no compra ni ven, i qui ho fa, excepcionalment, és perquè col·lecciona també altres coses. L’esperit és sempre l’intercanvi”. És habitual veure’l per les instal·lacions de la facultat del Raval, on som, i la de Belles Arts, a la zona universitària de la Diagonal, on diu que va a repartir adhesius “perquè a les altres universitats ja ningú no en vol”.

Em parla de contactes i amistats que ha fet amb gent d’Itàlia o a Alemanya i aviat anem a parar a l’Aragó, on ha focalitzat molt la seva vida els darrers anys. El Troc el va posar en contacte amb Replega, una altra trobada de col·leccionisme de molta anomenada que se celebra a Montsó -a la comarca del Cinca Mitjà-. Allí hi ha deixat petjada i, de la mà de l’activista aragonesista Chorche Paniello, col·leccionista com ell, s’ha implicat a fons en la Plataforma No perdis el tren, que reclama un enllaç ferroviari matinal i diari entre la ciutat i Lleida. Giménez m’ensenya la sèrie d’adhesius que s’han fet per donar suport a la reivindicació, il·lustrats per Carlos Azagra, i me’n dona uns quants. Últimament, li ha agafat per estudiar la llengua aragonesa i, quan ens acomiadem, se’n va a la presentació d’un llibre escrit en aquest idioma. El que dèiem, diu que està de retirada, però no para quiet.

L'entrada Pau Giménez: “El sentit de col·leccionar adhesius és l’intercanvi” ha aparegut primer a Carrer.

Els cafès-cantant, els teatres i els cabarets van ser espais importants d’oci a les ciutats que, com Barcelona, van doblar la seva població durant les primeres dècades del segle passat. A les noves urbs es va propiciar una incipient cultura de masses urbana i un star-system propi, afavorit també pel desenvolupament de la indústria discogràfica, la ràdio i el cinema.

En el cas de Barcelona, Pilar Alonso i Raquel Meller són dos noms majúsculs, dives populars a l’altura de grans artistes que visitaven la ciutat, com Carlos Gardel i Maurice Chevalier, i també dels nous ídols futbolístics, el Diví Zamora i el Mag Samitier. I el Paral·lel, amb els seus locals de mil colors que s’encenen cada nit, és l’artèria marginal per on circula la sang d’aquesta nova sensibilitat urbana.

Les noves estrelles de la nova ciutat brillaven tant que eren també bons ganxos publicitaris. Dos exemples: la cara rodoneta de l’aragonesa Mercedes Serós, que debuta a l’Edén Concert amb 16 anys i el 1925 grava el cuplet La barcelonista, il·lustra els cromos amagats en les xocolatines, mentre que l’exòtica i sinuosa figura de Carmen Tórtola Valencia proporciona una imatge d’encant misteriós als sabons i perfums de la casa Myrurgia, fundada a Barcelona el 1916.

Més de cent cafès a Barcelona
Tal i com ha documentat Jaume Collell, a la dècada del 1910 funcionaven a la ciutat cap a un centenar i mig de cafès concert. I a partir del 1914, les circumstàncies de la primera guerra mundial, en què l’Estat espanyol va jugar un profitós paper neutral, van afavorir encara més la proliferació de l’oci nocturn i el diner fàcil. En aquests ambients lleugers i populars és on s’aniran propagant i arrelant en diferents onades els ritmes de moda: el tango que neix a Buenos Aires i es consagra a París, el foxtrot que escandalitza els conservadors, el pasdoble que fa el salt de les bandes militars als salons de ball, el java o ‘dansa apatxe’ i la sardana que arriba de l’Empordà.

Al llarg de les primeres dècades del segle XX, tots aquests ritmes estan presents als teatres barcelonins i s’integren en el repertori dels cuplets, cançonetes amb tornada que la gent s’aprèn de memòria i incorpora al seu llenguatge quotidià: “baixant de la Font del Gat”… “remena, nena”… “digue-li que vingui, i que no s’entretingui”… “Qui al Paral·lel no vagi, no es pot dir barceloní”…

El 1914, l’any que esclata la gran guerra, el mestre Padilla escriu a París La violetera. Però aquesta cançó que esdevé un clàssic fins avui l’estrena a Barcelona la cupletista Carmen Flores, i la popularitzarà Raquel Meller, convertint-la en un dels èxits més grans de la primera meitat del segle XX. Quan Chaplin va intentar convèncer la Meller perquè la cantés a la seva pel·lícula Llums de la ciutat, la diva diu que nanai… La Meller, que havia debutat el 1911 al teatre Arnau del Paral·lel, que el 1926 va ocupar la portada de la revista Time i que després de la guerra va anar desapareixent de la vida pública, semiretirada a Barcelona.

Després d’una primera època en què al cuplet se l’anomenava ‘psicalíptic’, per les seves lletres pujades de to i els seus retrats de mons marginals, el repertori del cuplet es va anar refinant una mica i les seves estrelles, amb Raquel Meller al capdamunt, van ser admirades fins al deliri per tothom. I el català es va anar incorporant al repertori al costat del castellà: l’any 1920, el diari republicà i barceloní El día gráfico va convocar un concurs de cuplets en català, amb la menorquina Pilar Alonso com a padrina de la iniciativa. Alonso havia triomfat l’any anterior, estrenant al teatre Eldorado de la plaça Catalunya un altre cuplet memorable: Les caramelles.

És significatiu que la majoria de cupletistes que treballen a Barcelona siguin aragoneses, balears, andaluses… i que les lletres descriguin un ambient que l’historiador Josep Termes va definir així: “Un caos urbà amable, familiar, de gorra i espardenya, de truita d’arengada i costellada, de minyones i soldats, d’obrers amb brusa i faixa, i amb el caliquenyo a la boca”. Amb les seves històries de noies de poble que arriben a Barcelona amb somnis de grandesa i es posen a treballar a la fàbrica o a la modisteria, de galans del Poblenou, de forneres de Sant Antoni i de xaves de Sants, el cuplet s’aferra a la realitat més immediata.

Moltes d’aquestes cançons són a més autentiques cròniques de l’actualitat política, de les modes, dels successos, de les innovacions tècniques… i amaguen entre línies àcides crítiques a la burgesia amb els seus dobles sentits. La copla, la forma que acabarà ocupant l’espai del cuplet en les preferències populars, serà molt més escapista i etèria.

A més, al costat de les cantants de cuplet, es desenvolupa a Barcelona un nodrit grup de lletristes i compositors professionals. Entre els lletristes hi ha poetes anarquistes, bohemis, periodistes… i també alguna dona, com la cupletista d’Olot Càndida Pérez. Però el més destacat de tots és Joan Viladomat, el germà de l’escultor Josep Viladomat. En els moments esplendorosos mantindrà oberta una acadèmia al carrer Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla) on s’escriuen cançons sense parar i es fan classes a joves aprenents de cantant; serà una de les nombroses acadèmies que van proliferar en aquest carrer, entre el Paral·lel i el Teatre del Liceu, per atendre les demandes dels uns i dels altres. Des de la Barcelona del cuplet, Viladomat és l’autor dels cançons d’èxit mundial com el tango Fumando espero.

Paradoxalment, quan als anys trenta les autoritats de la República permeten els nus a l’escenari, el cuplet perd part del seu encant picaresc i comença la seva decadència. Acabada la guerra civil, Joan Viladomat mor consumit i desenganyat. El Paral·lel i el cuplet, tot i les reivindicacions puntuals que han anat apareixent en diferents èpoques, ja no tornaran a ser el mateix.

L'entrada Cuplets, humor i picardia ha aparegut primer a Carrer.