He quedat amb Pau Giménez al bar de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, al Raval. Després li preguntaré per què m’ha citat en aquest lloc. M’espera parapetat al fons d’una gran taula, on ha desplegat un ampli mostrari de documents: revistes, programes de mà, anuncis d’actes i festes, però, sobretot, adhesius. Gairebé no queda un centímetre de fòrmica a la vista. Tot sembla disposat curosament, i al llarg de la conversa que mantindrem s’aturarà cada dos per tres per assenyalar el paper que certifica i il·lustra allò que m’està explicant. Talment com si el que tenim al davant fos una planimetria gràfica de la seva trajectòria.
Pau Giménez té 66 anys i ha viscut gairebé sempre al barri de la Sagrada Família, fins que fa quatre anys va haver de deixar el pis familiar i mudar-se, però no gaire lluny, al Baix Guinardó. “Amb el canvi de pis i la pandèmia m’he desconnectat una mica del barri i de l’activisme”, m’assegura. Però l’efecte que em fa a mi és que no para d’anar amunt i avall. Durant molts anys va estar implicat en l’Associació de Veïns i Veïnes de Sagrada Família, on va entrar de la mà de l’històric dirigent Joan Sardà -“em tenia molt d’afecte”-. Va arribar a ser vocal d’urbanisme i a “barallar-se amb els regidors”. Però sobretot, va picar pedra: “Feia moltes fotos per al butlletí, el repartia i amb això em pagava la quota”, m’explica mentre fulleja un exemplar d’aire retro buscant una de les seves contribucions gràfiques.
A través de l’entitat veïnal va entrar en contacte amb el nucli fundacional de l’Associació de Col·leccionistes d’Adhesius de Barcelona, un col·lectiu amb unes sigles (ACAB) que apunten a unes segones intencions antirepressives, però el meu interlocutor se’n fa el desentès. “És veritat que la majoria col·leccionàvem adhesius polítics i érem d’esquerres, però a l’associació hi ha hagut gent de tota mena, i altra gent recull també material comercial”. L’activitat de l’ACAB va confluir en El Troc, un espai de trobada per a col·leccionistes de tota mena, que primer va ser un butlletí i després una pagina web, i que celebra cada any una fira molt assenyalada
en el mundillo durant la Festa Major de Poble-sec.
Giménez no és capaç de dir-me quants adhesius ha arribat a atresorar, però deixa anar que ara mateix en pot tenir “centenars de milers”, i es queda tan ample. I això que, segons assegura, fa uns deu anys en va haver de llençar molts “per fer espai a casa” i, més tard, amb el trasllat, també es va quedar molt material pel camí.
La meva sensació, quan portem una estona conversant, és que l’adhesiu ha estat per a ell no tant un objecte fetitxe, sinó més aviat un vehicle per col·leccionar altres coses no tan tangibles: vincles, afectes, oci i batalles compartides. Ell mateix m’aclareix que el col·leccionista d’adhesius, a diferència dels d’altres adminicles, com les xapes de cava o els segells, “no compra ni ven, i qui ho fa, excepcionalment, és perquè col·lecciona també altres coses. L’esperit és sempre l’intercanvi”. És habitual veure’l per les instal·lacions de la facultat del Raval, on som, i la de Belles Arts, a la zona universitària de la Diagonal, on diu que va a repartir adhesius “perquè a les altres universitats ja ningú no en vol”.
Em parla de contactes i amistats que ha fet amb gent d’Itàlia o a Alemanya i aviat anem a parar a l’Aragó, on ha focalitzat molt la seva vida els darrers anys. El Troc el va posar en contacte amb Replega, una altra trobada de col·leccionisme de molta anomenada que se celebra a Montsó -a la comarca del Cinca Mitjà-. Allí hi ha deixat petjada i, de la mà de l’activista aragonesista Chorche Paniello, col·leccionista com ell, s’ha implicat a fons en la Plataforma No perdis el tren, que reclama un enllaç ferroviari matinal i diari entre la ciutat i Lleida. Giménez m’ensenya la sèrie d’adhesius que s’han fet per donar suport a la reivindicació, il·lustrats per Carlos Azagra, i me’n dona uns quants. Últimament, li ha agafat per estudiar la llengua aragonesa i, quan ens acomiadem, se’n va a la presentació d’un llibre escrit en aquest idioma. El que dèiem, diu que està de retirada, però no para quiet.
