Nou Barris té al darrere una llarga història de mobilitzacions i organització d’actes, tant festius com reivindicatius. Però l’Administració ens posa cada cop més problemes per continuar tirant endavant els nostres projectes culturals. A l’Ajuntament no li agrada que les veïnes estiguem organitzades, que muntem, des de fa dècades, les nostres festes majors, les nostres mostres culturals. Tot és un problema per a ells.
Paguen a empreses culturals privades per organitzar el nostre calendari festiu i veure com poden atreure turisme als nostres barris. Aquesta és la línia dels últims anys. Però no tenen el nostre consentiment: això no ho volem. No volem morir d’èxit, com està passant en molts barris de Barcelona. No volem fluxos de turistes passejant amunt i avall pels nostres carrers. No volem una cultura per a ells, sinó per i per a nosaltres.
A la Coordinadora Cultural de Nou Barris, formada per persones activistes de diverses entitats, treballem amb la creença que cada veïna pot ser creadora de cultura. No ens agrada imposar, com es fa des del Consistori: la llibertat de cadascuna és el més important, i a partir d’aquí actuem. Pensem conjuntament, i això ens amplia la mirada, la imaginació, i creem estratègies conjuntes. Imposar suposa anul·lar-nos, atontar-nos. No volem ser espectadores: volem ser protagonistes i que tothom s’animi a ser-ho. Per què l’Ajuntament no facilita que el veïnat sigui el protagonista? Ho tenim clar: ens volen com un ramat.
L’Ajuntament ens vol treure la legitimitat a base de controls i requisits que ens fan complir cada cop que volem dur a terme les activitats que sempre havíem fet de forma activa
i auto-organitzada. Les decisions que prenem són sempre per consens, tenint en compte les aportacions de tothom i amb el vistiplau de les persones que confien en la nostra feina, de la qual en són partícips. La informació és bàsica per a la participació i l’autonomia, i així ho practiquem. Ens consultem entre nosaltres contínuament. Però si no entres en el joc institucional, l’Ajuntament fa servir el seu braç coercitiu.
Nosaltres no estem d’acord que s’hagin de demanar permisos per fer servir una via pública que és nostra, de les veïnes; creiem que amb informar de la celebració de l’acte -sobretot per no trepitjar-nos entre nosaltres- seria suficient. No ens agrada la burocratització de la cultura; la burocratització mata la cultura, i necessitem la cultura perquè la cultura és salut mental.
Ens volen cansades, esgotades per tot el que representa la presentació de paperassa, el control, i el mateix descontrol que representa la institució. Però mentre una sola veïna tingui forces per continuar, nosaltres seguirem al peu del canó.
