Lapedra és taxatiu: no, Barcelona no és una ciutat que posi les coses fàcils a les persones que es mouen en cadira de rodes. “Li posaria un quatre”, diu abans d’enumerar els principals obstacles que troba quan es desplaça per la ciutat. Mobiliari urbà que bloqueja el pas, vorades infranquejables, voreres destrossades i voreres estretes. “Abans de sortir de casa, el que faig, si no conec la zona, és entrar a Google Maps i estudiar-la”, explica. Aquests estudis solen ser “exasperants”, perquè després hi acostumen a aparèixer obstacles que l’obliguen a modificar el recorregut. Però més exasperant és que aquests obstacles, els quals Lapedra qualifica de corregibles, perdurin. Ell mai no ha posat cap reclamació a l’Administració, però va tenir companys a l’Institut Guttmann -on el van entrenar perquè aconseguís tenir un mínim d’autonomia- que sí que ho han fet i que han acabat frustrats per la desatenció viscuda.

Les dificultats, però, no es limiten a qüestions de desplaçament. Un dels problemes que més indigna Lapedra és no disposar de llocs on fer les seves necessitats a l’espai públic. Ell, que porta una bossa que ha de buidar amb freqüència, s’ha vist obligat a abocar-ne el contingut a embornals i parterres. “Els gossos tenen on pixar i on cagar, però nosaltres no”, es lamenta abans de fantasiejar amb la idea de buidar la bossa en un pipicà com acció reivindicativa.

Arribar tard a la cita

Quant al transport públic, el marge de millora també és gran. Un marge que es podria mesurar en la distància que separa els vagons de metro de les andanes, que sovint són insalvables per a una cadira de rodes, explica l’il·lustrador. O en el nombre de rampes avariades en relació al total d’autobusos en circulació, que més d’una vegada l’han fet arribar tard als llocs on havia quedat. Lapedra indica que algunes d’aquestes rampes que fallen ara i adés són dels anys noranta i que les tasques de manteniment són urgents.

En el cas dels taxis adaptats, la demanda està molt per sobre de l’oferta, fins i tot si se sol·liciten a través del servei municipal -qui desenfundi abans se’l queda, diria en Callahan-. A més, Lapedra es queixa de la desorbitada tarifa per baixar bandera: 23 euros, 20,7 euros més que una ordinària.

Però no totes les dificultats en clau de mobilitat que afronten les persones en cadira de rodes se solucionen amb l’acció de l’Administració. N’hi ha que depenen de l’acció individual i ciutadana. Són les que més el cabregen, explica Lapedra, que es lamenta de la falta d’empatia: “Em sorprèn que hi hagi gent tan maleducada. Haig de lluitar per l’ascensor, perquè si no em quedo sense entrar. Haig de lluitar per baixar de l’autobús, perquè no em cedeixen el pas. Haig de cridar l’atenció de persones que caminen amb el mòbil per no atropellar-les i que, a més, em diuen joder, cómo vas”.

Caldria fer una campanya de sensibilització, reflexiona Lapedra, la vena artística del qual comença a pensar-hi amb els missatges: “Les persones amb mobilitat reduïda tenen prioritat. Sigui vostè amable, deixi-les passar primer. Vostè té cames”. Tan incisius com els de les vinyetes de Callahan, que com demostra el testimoni de Lapedra han traspassat fronteres i no han perdut vigència.

L'entrada Jordi Lapedra, paraplègic: «Els gossos tenen on pixar i on cagar, però nosaltres no» ha aparegut primer a Carrer.

Perquè tot allò que es dissenya reflecteix valors, no és neutre. I sense un canvi profund de mirada no és possible avançar en una igualtat d’oportunitats real a Barcelona. Tenint en compte, a més, que en el cas de la diversitat funcional aquest treball ha de ser transversal i alhora precís, acollir de manera clara la interseccionalitat i tenir en compte totes les esferes de la vida quotidiana. Per tant, un dels majors reptes pendents a la política municipal és la transversalitat efectiva: deixar de ser només un objecte homogeni d’assistència social i passar a ser un subjecte actiu, amb drets i deures, a tot el que es fa des de totes les regidories, a tots els espais i a tots els barris, tenint en compte les diferents casuístiques que ens poden travessar -la discapacitat no es viu igual amb ulls d’infant, de dona, depenent del color de pell, l’orientació sexual, la condició socioeconòmica, etc.-.

Un dels òrgans que cal revisar profundament és l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat: quines són les seves competències actuals i quines s’han d’ampliar, millorar i refermar perquè sigui un organisme útil i operatiu. I millorar també la seva transparència i la de la seva governança, perquè es garanteixi aquest acompanyament a una transversalitat efectiva, tant dins el Consistori com en la relació amb altres ens supramunicipals amb qui és imprescindible coordinar-se i sumar. Afavorint amb això un bon engranatge metropolità i que les persones amb discapacitat puguem incidir en tots els àmbits de les polítiques públiques, esborrant mites i estereotips.

Tot i que Barcelona és pionera en molts aspectes vinculats a l’accessibilitat, no podem oblidar que la majoria de millores han estat impulsades pel mateix veïnat amb discapacitat i el seu entorn -incloent-hi les entitats, és clar!- i que a dia d’avui encara hi ha molt per fer. La manca de transparència i la dispersió de la poca informació vinculada al pla d’accessibilitat de la ciutat -del qual no es pot fer seguiment ni a través del web del Decidim- és un reflex de com el capacitisme deriva en una manca de seriositat i rigor en el que es fa. La segregació social s’emmiralla en la segregació política i, en la pràctica, aquest pla està desconnectat de la resta de plans i actuacions de la ciutat.

Per altra banda, quan parlem d’igualtat d’oportunitats i feminismes, dins la discapacitat és imprescindible citar l’assistència personal: una figura professional per la qual cal continuar apostant, des de la infància fins a la vellesa. Un servei carregat de significat sobretot per a les dones: per a les dones que eren cuidadores 24 hores 365 dies d’una persona amb discapacitat, i per a les dones amb discapacitat que, amb el suport de l’assistència personal, poden decidir qui accedeix al seu cos i tenir agència sobre la seva pròpia vida. Però per garantir el dret de viure a la comunitat també cal cuidar un altre dret: el dret a un habitatge digne, accessible i assequible per a tothom, en les diferents formes de tinença existents.

En definitiva, el gran repte de l’Ajuntament no és només promoure polítiques transversals que afavoreixin la inclusió de les persones amb discapacitat -tenint en compte tota la seva diversitat!- a tots els àmbits de la vida, sinó treballar per a una veritable erradicació del capacitisme: tot allò que ens oprimeix i ens discrimina, l’arrel de les desigualtats que vivim.

Montserrat García és membre de la Fundació ECOM.

L'entrada Polítiques públiques transversals per erradicar el capacitisme ha aparegut primer a Carrer.