A la vinyeta apareixen dos cowboys en cadira de rodes, un dels quals, amb un revòlver desenfundat, i un missatge: “Aquesta ciutat no és prou accessible per als dos”. La va dibuixar John Callahan i surt a la pel·lícula No et preocupis, no arribarà lluny a peu. Jordi Lapedra (60 anys), amant del cinema en general i d’aquest biopic en particular, no ha estat mai a Portland, la ciutat on va viure Callahan, però se sent identificat amb la vinyeta perquè a Barcelona passa el mateix. Cinc anys enrere, un tumor a la medul·la el va deixar paraplègic i des d’aleshores es mou en cadira de rodes per la capital catalana -o almenys ho intenta-. Apassionat també de la literatura i la música, es defineix com un artista multidisciplinari i, abans que la seva vida canviés de forma radical, es dedicava al disseny i la il·lustració -és l’autor de la portada d’aquest número de Carrer-. D’alguna forma, i segurament sense ser-ne conscient, de la condició de paraplègic també en fa una expressió artística, la qual està marcada pel seu caràcter desacomplexat i per la seva enteresa davant els dolors i les dificultats, com la insuficiència d’espais i serveis adaptats i la competència a l’hora d’usar-los, entre altres.
Lapedra és taxatiu: no, Barcelona no és una ciutat que posi les coses fàcils a les persones que es mouen en cadira de rodes. “Li posaria un quatre”, diu abans d’enumerar els principals obstacles que troba quan es desplaça per la ciutat. Mobiliari urbà que bloqueja el pas, vorades infranquejables, voreres destrossades i voreres estretes. “Abans de sortir de casa, el que faig, si no conec la zona, és entrar a Google Maps i estudiar-la”, explica. Aquests estudis solen ser “exasperants”, perquè després hi acostumen a aparèixer obstacles que l’obliguen a modificar el recorregut. Però més exasperant és que aquests obstacles, els quals Lapedra qualifica de corregibles, perdurin. Ell mai no ha posat cap reclamació a l’Administració, però va tenir companys a l’Institut Guttmann -on el van entrenar perquè aconseguís tenir un mínim d’autonomia- que sí que ho han fet i que han acabat frustrats per la desatenció viscuda.
Les dificultats, però, no es limiten a qüestions de desplaçament. Un dels problemes que més indigna Lapedra és no disposar de llocs on fer les seves necessitats a l’espai públic. Ell, que porta una bossa que ha de buidar amb freqüència, s’ha vist obligat a abocar-ne el contingut a embornals i parterres. “Els gossos tenen on pixar i on cagar, però nosaltres no”, es lamenta abans de fantasiejar amb la idea de buidar la bossa en un pipicà com acció reivindicativa.
Arribar tard a la cita
Quant al transport públic, el marge de millora també és gran. Un marge que es podria mesurar en la distància que separa els vagons de metro de les andanes, que sovint són insalvables per a una cadira de rodes, explica l’il·lustrador. O en el nombre de rampes avariades en relació al total d’autobusos en circulació, que més d’una vegada l’han fet arribar tard als llocs on havia quedat. Lapedra indica que algunes d’aquestes rampes que fallen ara i adés són dels anys noranta i que les tasques de manteniment són urgents.
En el cas dels taxis adaptats, la demanda està molt per sobre de l’oferta, fins i tot si se sol·liciten a través del servei municipal -qui desenfundi abans se’l queda, diria en Callahan-. A més, Lapedra es queixa de la desorbitada tarifa per baixar bandera: 23 euros, 20,7 euros més que una ordinària.
Però no totes les dificultats en clau de mobilitat que afronten les persones en cadira de rodes se solucionen amb l’acció de l’Administració. N’hi ha que depenen de l’acció individual i ciutadana. Són les que més el cabregen, explica Lapedra, que es lamenta de la falta d’empatia: “Em sorprèn que hi hagi gent tan maleducada. Haig de lluitar per l’ascensor, perquè si no em quedo sense entrar. Haig de lluitar per baixar de l’autobús, perquè no em cedeixen el pas. Haig de cridar l’atenció de persones que caminen amb el mòbil per no atropellar-les i que, a més, em diuen joder, cómo vas”.
Caldria fer una campanya de sensibilització, reflexiona Lapedra, la vena artística del qual comença a pensar-hi amb els missatges: “Les persones amb mobilitat reduïda tenen prioritat. Sigui vostè amable, deixi-les passar primer. Vostè té cames”. Tan incisius com els de les vinyetes de Callahan, que com demostra el testimoni de Lapedra han traspassat fronteres i no han perdut vigència.
