Ni en moto, ni en cotxe, ni en metro… La majoria dels desplaçaments que es fan a Barcelona són a peu. Una dada que sovint s’ha oblidat en els debats de ciutat i que, paradoxalment, es repeteix des de fa segles. Només cal observar la trama urbana dels antics municipis que Barcelona va absorbir en 1897: Sants, Sant Andreu de Palomar, Gràcia… Tots són carrers pensats per als desplaçaments a peu. Un estil en la mobilitat que es va començar a adulterar en la planificació de la ciutat arran de la trama Cerdà, que afavoria els recorreguts a velocitats superiors i que s’acabaria pervertint amb el boom del motor de combustió dels anys seixanta del segle passat.
Des d’aleshores, una part del veïnat organitzat no ha deixat de reivindicar la necessitat de posar de nou el vianant al centre de l’espai públic. Per exemple, l’Associació Veïnal de Verdum, que extrapola els interessos del barri a la resta de la ciutat i, en especial, a les zones de muntanya. La presidenta, Yoyi Álvarez (León, 1955), recorda una circumstància clau a l’hora d’analitzar la mobilitat dels vianants: “Sovint diem que Barcelona és plana, quan té molts barris de muntanya; barris perifèrics que sovint oblidem”.
Carrers costeruts i desiguals
Malgrat compartir carrers inclinats, Álvarez assenyala una realitat socioeconòmica diferencial entre aquests barris. Per exemple, a Sarrià-Sant Gervasi han tingut històricament més facilitats per desplaçar-se que no pas a Nou Barris, i en aquest cas, la qüestió no està vinculada a la diferència de vehicles privats per nombre d’habitants: “Mentre que en uns barris disposen des de fa molts anys d’una xarxa de transport eficient, com els Ferrocarrils de la Generalitat, aquí vam haver de segrestar un bus per demostrar que també hi podien fer pujar les línies”, exposa. Aquesta lluita, assegura, va servir per reduir desigualtats en aquest àmbit.
Álvarez opina que les solucions als problemes de mobilitat sovint no requereixen grans inversions. “Hi ha una qüestió essencial pendent de resoldre: el 90% dels carrers compten amb rampes per creuar els passos de vianants, però encara tenim molts carrers secundaris sense arreglar”, apunta. Una problemàtica per als vianants amb problemes de mobilitat que s’agreuja en els vials amb voreres molt estretes: “En determinats barris hi ha molts carrers dels anys cinquanta o seixanta per on és molt difícil caminar amb el carret de la compra o empènyer un cotxet de nadó. I solucionar això no sempre ha d’implicar fer tota una plataforma única: també es poden ampliar voreres si s’elimina alguna filera d’aparcaments”, sintetitza.
Unes inversions puntuals que, a més, considera que podrien anar acompanyades d’un manteniment millor de les infraestructures: “En determinades zones tenim escales mecàniques o ascensors per superar els forts desnivells; sovint els veïns demanen que se n’instal·lin més, però si l’Ajuntament es preocupés de fer un bon manteniment dels que tenim, potser no se’n reclamarien tants de nous”. “Cal que aquests aparells passin més temps funcionant, no aturats i esperant que els operaris els reparin”, rebla.
La presidenta de l’AV Verdum considera positiu que en els darrers dos mandats el Consistori hagi impulsat una nova forma de fer ciutat en aquells sectors on s’han hagut de substituir blocs afectats per l’aluminosi. “Celebrem que grans reformes com l’executada a la Trinitat Nova hagin tingut en compte l’espai públic amb la creació de grans zones verdes”, destaca. Un nou urbanisme que, considera, posa al centre el vianant. “Al final, aquestes reformes a l’extraradi no acaparen tants titulars com la de Consell de Cent, però també són molt necessàries”, explica en relació amb els canvis executats als carrers de l’Artesania o d’Almansa, així com l’eliminació de les barreres arquitectòniques al parc de la Guineueta.
Pedagogia a cop d’urbanisme
Álvarez és conscient que els canvis que resten espai al cotxe no sempre són ben rebuts pel conjunt de la ciutadania, però està convençuda que, un cop executada l’obra, són molts els que canvien de parer. “Cal insistir i no fer-se enrere”, recalca. Malgrat tot, admet que “sempre hi haurà irreductibles”. Un grup de la població que es negarà sistemàticament a qualsevol canvi en pro del vianant i el qual considera que té excessiu ressò mediàtic: “Moltes vegades es creen percepcions equivocades, perquè els mitjans tendeixen a fer molt de cas al soroll que fa una minoria, mentre que als veïns que estan contents amb els canvis gairebé no se’ls dona veu”.
