El cas de l’electricitat és especialment il·lustratiu d’aquest capitalisme privat tutelat per l’Estat. Fecsa ha estat l’empresa elèctrica dominant a Barcelona, hereva de La Canadenca i controlada per grups financers. A principi dels anys vuitanta del segle passat, la major part de les elèctriques del país van estar en situació de fallida, sobretot per l’endeutament associat a un programa de construcció de centrals nuclears insensat. En aquell moment, l’Estat va sortir al rescat de les privades i va nacionalitzar Fecsa i Sevillana de Electricidad, que van passar a mans d’Endesa -una empresa estatal-. Un dels molts exemples de socialització de pèrdues tradicional al nostre país -només cal recordar el rescat bancari del 2009-. Endesa va acabar absorbint tot el sector elèctric de Catalunya -la privada Hidroelèctrica de Catalunya i la pública Enher-, i es va convertir de facto en un monopoli regional. Va ser després, a la dècada dels noranta, que, ja sanejada, es va procedir a la seva privatització, culminada pel govern d’Aznar i venuda al grup italià Enel.

Un altre exemple és Telefónica. Es va crear com una associació entre l’Estat espanyol i la multinacional nord-americana ITT, i durant molts anys va ser un monopoli que va obtenir prebendes de tota mena fins a la seva privatització. Ara, a Barcelona, està dedicant-se a vendre les velles instal·lacions que en el seu moment va obtenir a cost zero. La cooperació publicoprivada quasi sempre és això: l’Estat genera les condicions i el privat s’emporta els beneficis.

Hi ha dues qüestions cabdals en la gestió privada dels serveis: els preus que en cobren i la qualitat del servei. En els dos casos hi ha problemes. Les tarifes elèctriques són el millor exponent: un sistema complex, que ha estat ajustat diverses vegades i que permet a les companyies obtenir beneficis suculents aconseguint que tota l’electricitat que facturen ho sigui al cost més alt de producció. A banda que el rebut de la llum inclou nombroses partides que han permès a les companyies cobrar als clients despeses de mala gestió. Això també val per a les gestores d’aigua: diversos estudis han mostrat que la gestió municipal a Catalunya és més barata i eficient que la d’Aigües de Barcelona.

Pel que fa al servei, el sector elèctric també és el que acumula més ensurts. Tant a escala general -com la gran apagada de fa uns mesos-, com en l’àmbit local. La gestió del sistema elèctric és complexa, però el perill principal és que les empreses prioritzen el repartiment de dividends a les inversions. Per exemple, és sospitós que després de la gran apagada les grans elèctriques s’hagin negat a donar informació als investigadors del cas, i han generat la sospita sobre la seva responsabilitat. Com sospitós és també que la regulació posterior per evitar nous incidents els hagi generat un increment de beneficis i ha donat ales a la seva petició de prolongar la vida de les centrals nuclears, ja amortitzades -i perilloses-.

En teoria, totes aquestes activitats estan fortament regulades, però la literatura científica mostra que sovint aquestes empreses coopten els reguladors i aconsegueixen normes favorables als seus interessos. Sense perdre de vista el fenomen de les portes giratòries, especialment visible en el sector energètic: polítics que quan es retiren passen a ocupar llocs als consells d’administració d’aquestes empreses.

En les darreres dècades, sota la influència de les polítiques neoliberals, les privatitzacions s’han expandit a camps com la sanitat i l’educació superior, i han generat noves barreres socials i posat en perill el funcionament del sistema integral de salut i la recerca universitària. I han tingut també èxit en l’atenció social a la dependència, on el negoci es basa en els baixos salaris del personal i les males condicions de treball.

En suma, la gestió privada dels serveis públics és el complement del rendisme immobiliari. És obvi que els serveis col·lectius poden millorar. Però també ho és que deixar-los en mans privades és la pitjor de les respostes.

*Albert Recio és professor d’Economia i activista veïnal.

L'entrada La gestió privada de serveis bàsics, un mal ‘negoci’ social ha aparegut primer a Carrer.

En episodis com aquest, les administracions públiques i les companyies distribuïdores tenen veritables dificultats a l’hora d’explicar els motius de les incidències o de comprometre’s de forma definitiva amb el manteniment adequat de les instal·lacions. En aquest cas, l’AV de la Prosperitat demana -a més del trasllat del transformador i la comprovació que l’edifici que va patir l’incendi no hagi quedat afectat de manera estructural- una finestreta única per poder gestionar les reclamacions i que el consistori barceloní articuli un diàleg fluid amb Endesa. El veïnat lamenta que en una de les primeres trobades amb el Districte de Nou Barris, aquest va concloure que no té potestat per obligar Endesa a dur a terme determinades accions, mentre que la companyia no garanteix el trasllat del transformador incendiat, sinó la seva substitució.

El del carrer de Palamós no és l’únic transformador en situació potencialment perillosa a Barcelona, ni la lluita del veïnat de la Prosperitat suposa un cas aïllat. A tota la ciutat, i segons les dades de les mateixes entitats, se n’han comptabilitzat més de 7.000, sovint ubicats als baixos dels edificis. Tot i que els afectats sospiten que s’incompleixen alguns aspectes de la normativa de seguretat -com ara la ventilació, l’accessibilitat o la protecció contra incendis-, Endesa manté que està tot en regla. Tanmateix, diversos barris de la ciutat fa anys que denuncien les mancances de la xarxa elèctrica, sobretot la falta de manteniment de les infraestructures.

A principi d’any, l’incendi en una estació transformadora en un interior d’illa entre els carrers de Pau Alsina i Sardenya, a tocar del camp de futbol de l’Europa, al districte de Gràcia, va deixar sense llum 1.235 abonats. I a final d’octubre, es va declarar un altre incendi en un transformador subterrani a la confluència de l’avinguda Diagonal amb el carrer de Balmes. Són dos exemples més de la problemàtica. Durant el peritatge d’aquests dos casos, Endesa va apuntar a causes alienes a la companyia.

Torre Baró, una xarxa insuficient

A Torre Baró, la lluita per aconseguir una xarxa de distribució elèctrica en condicions ve de lluny. L’endemà de la gran apagada del passat 28 d’abril, el barri es va despertar amb pancartes on es podia llegir: “Ahir li vau dir apagada, nosaltres li diem rutina”. Així ho recorda Joel León, veí de barri i membre de l’associació veïnal. Entre els anys 2020 i 2022, les apagades freqüents ja van fer sortir el veïnat al carrer. León rememora que “l’apagada més llarga va durar 24 dies”. Una situació, alerta, que és l’exemple més evident de la desigualtat en l’accés a la xarxa elèctrica en els diferents barris.

León lamenta que, cada cop que plou, els transformadors fallin: “Només que en deixi de funcionar un, es queden a les fosques sis dels carrers principals del barri, sobretot els que ens connecten amb Ciutat Meridiana”. I l’odissea continua després de l’apagada: “Costa molt que tornin a reconnectar-los. A vegades, passem hores, dies o setmanes sense llum”, lamenta. El veí també adverteix dels inconvenients que provoca conviure amb la foscor, tant la real, com la informativa: “Ens veiem obligats a canviar les cites amb els metges; els nens i nenes no poden jugar al carrer; la convivència amb els porcs senglars que baixen de la muntanya es fa encara més perillosa…”, enumera León, que assegura que el veïnat pateix pel seu futur immediat. I és que, més enllà dels retards en la posada en marxa de la xarxa quan hi ha un tall o una avaria, l’activista acusa Endesa i l’Ajuntament de “llençar-se els plats pel cap sense oferir una solució”.

A Torre Baró, el cablejat elèctric encara està al descobert, sovint lligat a pals de suport de fusta. Fa sis mesos, el Consistori va presentar una prova pilot al barri, que consistia a instal·lar fanals fotovoltaics que no requereixen connexió a la xarxa. Valeria Ortiz, presidenta de l’Associació Veïnal de Torre Baró, veu positiva l’acció, però precisa que no resol els problemes crònics de la zona. “Cal una inversió de 14 milions d’euros”, rebla. Mentre arriba aquest moment, l’Ajuntament aposta pels nous fanals, alhora que té sobre la taula el soterrament del cablejat de l’avinguda d’Escolapi Càncer, que s’hauria d’anar estenent per tot el barri. Els plans municipals impliquen canvis més substancials a través del Pla General Metropolità, que té el propòsit de rehabilitar els edificis, però el veïnat desconfia que iniciatives com aquestes s’acabin materialitzant. En el marc del Pla Endreça, l’Ajuntament té previst, fins al 2027, soterrar 8,8 quilòmetres de cables aeris per alliberar de pals de suport les voreres de 56 zones repartides per tota la ciutat.

La informació, en mans privades

A la ciutat hi ha barris que registren talls de llum indiscriminats, com ara Torre Barró, la Trinitat Vella, Sant Andreu o el Raval. “Endesa va adquirir el compromís d’invertir, reduir els talls i canviar els transformadors”, recorda Josep Babot, tècnic d’Enginyeria Sense Fronteres i portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE). En aquest sentit, Babot responsabilitza Endesa, la distribuïdora elèctrica, de no substituir els transformadors d’edificis autoconstruïts durant el franquisme, uns habitatges que sovint no disposaven ni de la cèdula d’habitabilitat. Com que la línia elèctrica no estava ben dimensionada, hi ha veïns que s’enganxaven a la xarxa per disposar de llum.

Babot introdueix un altre element que frena i dificulta la cerca d’una solució. “No existeix cap obligació que les línies de baixa tensió estiguin auditades i supervisades”, un fet que acaba impossibilitant fer un inventari dels incidents. “La xarxa elèctrica s’escapa del control públic i la informació està exclusivament en mans privades”, assegura. A més de casos com els de la Prosperitat i Torre Baró, l’activista posa l’exemple del barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, on es produeixen molts talls elèctrics, no gaire llargs en el temps, però amb una recurrència diària i impossibles d’auditar. Amb tot, després d’anys de talls, avaries i reclamacions, la situació continua sense resoldre’s. Per això, el veïnat i les entitats dels barris afectats exigeixen transparència per part de la companyia i inversions reals, tenint en compte que la xarxa és la mateixa de fa cinquanta anys, però l’ús d’electrodomèstics i aire condicionat s’ha incrementat. La realitat ha canviat, però la infraestructura no. Babot afegeix que “s’ha de deixar de tractar l’energia com una mercaderia i considerar-la un dret fonamental”.

Control públic de les inversions?

Una qüestió recurrent a diferents barris de la ciutat és la manca de control públic de les inversions fetes per les empreses privades, en aquest cas, Endesa. Així ho fa palès Arnau Comas, coordinador de l’Asociación de Municipios y Entidades por la Energía Pública (AMEP): “La xarxa de distribució elèctrica s’ha convertit en un monopoli, en el qual, en teoria, hi ha d’haver una fiscalització, però on els ajuntaments, a la pràctica, no tenen accés a la informació de les inversions”.

Comas qualifica la resolució d’aquest conflicte com a “tema històric”. I al·ludeix a accions que les Administracions podrien adoptar a l’hora d’adjudicar les concessions: “Es podrien incloure clàusules sobre la qualitat de la xarxa com a condició per oferir el contracte, tot i que el camí és la titularitat pública del servei”, matisa. El coordinador de l’AMEP assegura que Endesa focalitza les inversions allà on obté més rendibilitat i, encara que costi de creure, un servei elèctric de qualitat no és un dret fonamental des del punt de vista legal, sinó que està catalogat com un servei d’interès econòmic general: “L’únic que realment està regulat és el preu de la llum per evitar abusos a la tarifa”.

L’AMEP impulsa una reforma de la regulació del sector elèctric que homologui Catalunya amb les bases mínimes que regeixen a Europa, tant pel que fa a la reserva pública de les activitats estratègiques i essencials de transport i distribució d’electricitat, com pel que fa a l’impuls d’un nou model energètic. L’objectiu final és sempre la declaració de servei públic. Comas detalla que, alhora, estan “treballant perquè les administracions locals, també mitjançant reformes legals, puguin accedir a tota la informació sobre la xarxa i accelerin el canvi cap a aquest nou model energètic que tanta falta ens fa”.

Un altre cas paradigmàtic de la problemàtica dels talls de llum i la manca de manteniment de la xarxa elèctrica és el de dos blocs del barri de la Guineueta, també a Nou Barris. Allà, els operaris d’Endesa han deixat el forat obert a la vorera, segurs que hi tornaran aviat. El veïnat denuncia que els talls s’estenen des de fa sis anys, amb apagades d’entre 24 i 36 hores. Quan demanen explicacions a Endesa, aquesta els dona la raó, però no aclareix el termini per executar les obres per canviar el tram afectat.

Veïns i veïnes afectats dels diferents barris coincideixen a assenyalar que els projectes proposats per les Administracions i les empreses no s’adapten a les seves necessitats i demanen, com a mínim, que es faci un manteniment dels quadres elèctrics, en comptes d’enviar un tècnic i actuar de manera reactiva després de la trucada d’un ciutadà.

Condicions laborals precàries

El passat 16 d’octubre, els sindicats CCOO d’Indústria i UGT-FICA van comparèixer a la Comissió d’Empresa i Treball del Parlament de Catalunya per explicar la situació de precarització que es dona des de fa anys en el sector elèctric. Fa més de dos anys que els sindicats denuncien la manca d’inversions d’Endesa i les seves contractes en la xarxa elèctrica i les implicacions que això suposa tant per a la millora de les infraestructures i la qualitat del servei, com per a les condicions laborals i la seguretat de les persones que treballen en el sector, que registra un índex de sinistralitat elevat. Davant la falta de diàleg social i l’absència de solucions per part de les direccions d’Endesa, Red Eléctrica i les empreses contractistes encarregades del manteniment de la xarxa, les persones que treballen en el sector van fer vaga els passats 17 i 18 de juny per reclamar la millora i l’homogeneïtzació de les seves condicions laborals.

Les lluites veïnals de l’energia

La denúncia dels incendis de transformadors ubicats en blocs de pisos és un episodi més d’una reivindicació que ha acompanyat el moviment veïnal des de l’inici. La retirada dels pals d’alta tensió que hi havia al bell mig de la calçada del carrer del Turó de la Trinitat, a la Trinitat Vella; la denúncia de les explosions als carrers dels Rajolers, a Sants, i Capitán Arenas, a Pedralbes, degudes a una instal·lació deficient del gas natural; o la retirada dels dipòsits de gas, coneguts com les pilotes de Porcioles, a les muntanyes d’Horta, són els exemples més recordats. Altres lluites van anar lligades a la precarietat amb què van ser construïts els polígons residencials de la perifèria barcelonina, sovint sense els serveis més bàsics, entre ells l’enllumenat. Més recentment, les grans apagades de llum del 2007 o els talls registrats a diferents barris a principi d’aquesta dècada han tingut com a resposta la mobilització veïnal, reivindicant compensacions econòmiques i, sobretot, la normalització de la situació.

L'entrada Talls de llum, la punta de l’iceberg del descontrol de la xarxa elèctrica ha aparegut primer a Carrer.

Impossibilitat de contractar la llum

Quan una persona vol donar d’alta el subministrament elèctric, però no disposa d’un títol habilitant que justifiqui la possessió de l’habitatge -com una escriptura de propietat o un contracte de lloguer-, la companyia elèctrica li nega aquesta possibilitat. L’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) celebra assemblees obertes amb caràcter quinzenal a la seu de la Favb i en cadascuna d’aquestes trobades arriba, com a mínim, el cas d’una família que es troba en aquesta situació i que no sap com sortir-se’n.

Aquesta família, que en la gran majoria de casos ocupa el pis buit d’un banc o un fons voltor, vol contractar la llum, però no ho pot fer. Això l’aboca sovint a punxar-la, fet que la fa entrar en una espiral de problemes. Primer, perquè si la companyia distribuïdora detecta la connexió irregular, pot arribar-li una refacturació que ronda els 1.500 euros i que torpedina la seva ja de per si delicada situació econòmica. Segon, perquè les punxades moltes vegades són descobertes pel veïnat i, encara que gairebé mai la defraudació perjudica cap veí de forma directa, sinó que es produeix a l’escomesa general de la finca, genera malestar i conflicte, tot creant bàndols i estigmatitzant la família que ocupa. I tercer, perquè encara que els accidents són afortunadament minoritaris, la connexió té el risc potencial de causar un incendi mortal com ha succeït a Badalona, el 2019, o Cassà de la Selva, el 2021.

Aquests arguments haurien de ser suficients per entendre que val la pena apostar per instal·lar comptadors en aquest tipus de llars mentre no es resol la situació jurídica a l’habitatge de les persones que hi resideixen. L’APE va aconseguir el març del 2021 que en el conveni firmat entre la Generalitat de Catalunya i Endesa s’inclogués una clàusula que facilités la instal·lació de comptadors provisionals en aquests casos, als quals anomenem comptadors socials. Els requisits? Que la família estigui empadronada a l’habitatge, existeixi una situació de vulnerabilitat acreditada i l’ajuntament corresponent emeti un informe que justifiqui una situació d’urgència social, que no és més que una manera d’evitar usos fraudulents o l’aval de situacions de conflicte entre màfies i veïnat.

Tot i que l’eina existeix des del 2021, la realitat és que només se n’han instal·lat poc més d’un centenar a tot el país. El motiu? Que Endesa va inventar-se un document no contemplat en el conveni que obliga les treballadores socials a firmar amb nom i cognoms la sol·licitud d’instal·lació, encara que l’acord estableix que és la família qui ha d’efectuar aquesta sol·licitud, fet que ha posat en peu de guerra el món municipal.

Incapaços de fer moure Endesa

Els diferents governs catalans i els responsables del Departament de Drets Socials i la Direcció General de Serveis Socials -han desfilat fins a sis directors generals en els últims quatre anys- han estat incapaços de fer moure Endesa de la seva posició i qui dia passa, any empeny. Quatre anys després, el centenar de llars afortunades ho són perquè en els seus respectius municipis una treballadora social, una responsable de l’àrea de Serveis Socials o un càrrec electe se l’ha jugada i ha decidit firmar el document.

L’APE mai ha posat pressió al món municipal perquè firmi el document imposat per Endesa perquè entenem que la solució passa per la companyia i la seva obligació d’assumir els compromisos adquirits. En aquest context, el passat 19 de maig vam ocupar durant hores les oficines comercials de l’empresa en plena Gran Via per exigir una reunió a tres bandes amb el Departament de Drets Socials i la pròpia companyia per arribar a una solució. Lamentablement, Endesa va optar per la via repressiva i va sol·licitar l’actuació dels Mossos d’Esquadra, que a través dels antiavalots van desallotjar les activistes que quedaven a l’interior. Tot això després de contactar amb els principals mitjans de comunicació i vendre’ls la seva versió, per la qual han atès totes les sol·licituds de comptadors provisionals que els han arribat, amagant l’existència d’aquest document extra i el conseqüent bloqueig.

Per molts cops que ens facin fora, seguirem insistint en la necessitat d’apostar pels comptadors socials com a mecanisme per garantir drets i dignificar l’existència dels col·lectius més vulnerables. Els altres també mereixen comptar amb un subministrament elèctric garantit i no haver de triar entre punxar la llum i viure en una apagada constant.

*Josep Babot és membre de l’Aliança contra la Pobresa Energètica.

L'entrada Viure l’apagada cada dia ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada L’acudit: Talls de llum per Nadal ha aparegut primer a Carrer.