La gestió privada de serveis essencials ha esdevingut el model dominant en les societats capitalistes, ja que sempre ha estat un bon camp de negoci protegit pel sector públic i amb una demanda de servei regular. És el cas de Catalunya, i especialment de Barcelona, on la majoria dels serveis bàsics estan gestionats per empreses privades, com és el cas del cicle de l’aigua, la neteja pública o el subministrament de gas i d’electricitat.
El cas de l’electricitat és especialment il·lustratiu d’aquest capitalisme privat tutelat per l’Estat. Fecsa ha estat l’empresa elèctrica dominant a Barcelona, hereva de La Canadenca i controlada per grups financers. A principi dels anys vuitanta del segle passat, la major part de les elèctriques del país van estar en situació de fallida, sobretot per l’endeutament associat a un programa de construcció de centrals nuclears insensat. En aquell moment, l’Estat va sortir al rescat de les privades i va nacionalitzar Fecsa i Sevillana de Electricidad, que van passar a mans d’Endesa -una empresa estatal-. Un dels molts exemples de socialització de pèrdues tradicional al nostre país -només cal recordar el rescat bancari del 2009-. Endesa va acabar absorbint tot el sector elèctric de Catalunya -la privada Hidroelèctrica de Catalunya i la pública Enher-, i es va convertir de facto en un monopoli regional. Va ser després, a la dècada dels noranta, que, ja sanejada, es va procedir a la seva privatització, culminada pel govern d’Aznar i venuda al grup italià Enel.
Un altre exemple és Telefónica. Es va crear com una associació entre l’Estat espanyol i la multinacional nord-americana ITT, i durant molts anys va ser un monopoli que va obtenir prebendes de tota mena fins a la seva privatització. Ara, a Barcelona, està dedicant-se a vendre les velles instal·lacions que en el seu moment va obtenir a cost zero. La cooperació publicoprivada quasi sempre és això: l’Estat genera les condicions i el privat s’emporta els beneficis.
Hi ha dues qüestions cabdals en la gestió privada dels serveis: els preus que en cobren i la qualitat del servei. En els dos casos hi ha problemes. Les tarifes elèctriques són el millor exponent: un sistema complex, que ha estat ajustat diverses vegades i que permet a les companyies obtenir beneficis suculents aconseguint que tota l’electricitat que facturen ho sigui al cost més alt de producció. A banda que el rebut de la llum inclou nombroses partides que han permès a les companyies cobrar als clients despeses de mala gestió. Això també val per a les gestores d’aigua: diversos estudis han mostrat que la gestió municipal a Catalunya és més barata i eficient que la d’Aigües de Barcelona.
Pel que fa al servei, el sector elèctric també és el que acumula més ensurts. Tant a escala general -com la gran apagada de fa uns mesos-, com en l’àmbit local. La gestió del sistema elèctric és complexa, però el perill principal és que les empreses prioritzen el repartiment de dividends a les inversions. Per exemple, és sospitós que després de la gran apagada les grans elèctriques s’hagin negat a donar informació als investigadors del cas, i han generat la sospita sobre la seva responsabilitat. Com sospitós és també que la regulació posterior per evitar nous incidents els hagi generat un increment de beneficis i ha donat ales a la seva petició de prolongar la vida de les centrals nuclears, ja amortitzades -i perilloses-.
En teoria, totes aquestes activitats estan fortament regulades, però la literatura científica mostra que sovint aquestes empreses coopten els reguladors i aconsegueixen normes favorables als seus interessos. Sense perdre de vista el fenomen de les portes giratòries, especialment visible en el sector energètic: polítics que quan es retiren passen a ocupar llocs als consells d’administració d’aquestes empreses.
En les darreres dècades, sota la influència de les polítiques neoliberals, les privatitzacions s’han expandit a camps com la sanitat i l’educació superior, i han generat noves barreres socials i posat en perill el funcionament del sistema integral de salut i la recerca universitària. I han tingut també èxit en l’atenció social a la dependència, on el negoci es basa en els baixos salaris del personal i les males condicions de treball.
En suma, la gestió privada dels serveis públics és el complement del rendisme immobiliari. És obvi que els serveis col·lectius poden millorar. Però també ho és que deixar-los en mans privades és la pitjor de les respostes.
*Albert Recio és professor d’Economia i activista veïnal.
