Aquest article vol reivindicar l’oposat: que el benestar comú no és un obstacle a la llibertat personal, sinó la seva condició de possibilitat. I ho fa des d’un terreny concret, sovint menystingut, però revelador: el de l’esport i l’espai públic a partir de garbellar com i on s’ha possibilitat que amb inversions públiques hi hagi un benefici col·lectiu. Perquè quan una administració local aposta per habilitar un circuit de córrer al parc, obre un camp de futbol accessible o dignifica una zona de joc en un barri oblidat, no només construeix infraestructures: fa política del bé comú. Fomenta la salut, la convivència, la igualtat d’oportunitats. En definitiva, posa a l’abast de tothom -no només de qui s’ho pot pagar- el dret al moviment, al lleure i al vincle social. Una col·lectivització dels drets en tota regla. Sí, col·lectivització sense atributs ni tampoc escarafalls, malgrat que aquest concepte encara espanti porucs de memòria selectiva.

Per als barris populars de Barcelona, el dret a l’esport no ha estat mai un luxe, sinó una necessitat. Una pràctica que contribueix a la salut, a la convivència i a la igualtat d’oportunitats. Però el seu accés ha estat històricament desigual. Si l’esport de competició es jugava als grans estadis, l’esport de base, el que es juga al carrer, a la pista del costat de casa, o al pati de l’escola, ha estat -i continua sent- un espai de lluita veïnal i política. Des de les pistes de petanca a Sants fins als mòduls de cal·listènia a Nou Barris o la zona d’escalada de la Foixarda, són petites inversions públiques que poden tenir un gran impacte social. Però també generen interrogants: qui les gestiona? Com se’n garanteix l’ús inclusiu? Quin paper hi juguen les entitats de barri? L’urbanisme esportiu, en definitiva, és una altra forma de fer ciutat.

El paper de les associacions veïnals

Les primeres grans onades de lluita veïnal, entre final dels anys setanta i principi dels vuitanta, no només demanaven clavegueram o escoles. També volien pistes esportives. Entre 1976 i 1982 es van construir 151 instal·lacions esportives de barri, una xifra impressionant, tenint en compte la manca gairebé absoluta de recursos amb què es partia. Les associacions veïnals ho tenien clar: l’esport era salut, cohesió i dignitat per als barris.

A Sant Martí, per exemple, les associacions veïnals no només van pressionar per tenir poliesportius, sinó que van impulsar les primeres Escoles d’Iniciació Esportiva, un model replicat després a diversos barris, com el Poble-sec, on es va articular amb l’ajuda de les associacions de famílies d’alumnes (AFA). “Vam aconseguir que l’esport no fos només cosa dels que podien pagar-se un club”, explica un dels antics membres de l’AV del Poble-sec. L’esport es va convertir en eina reivindicativa: des de les Olimpíades Populars organitzades per associacions, fins a les jornades festives que reclamaven equipaments amb curses o partits de bàsquet.

A qualsevol persona que se li pregunti per les instal·lacions esportives de Barcelona mencionarà el Camp Nou -i tota l’actual zona zero de l’Espai Barça-, Montjuïc -i el seu escampall d’instal·lacions que converteixen la muntanya en una mena de pessebre viu de l’activitat esportiva- o els clubs nàutics de la Barceloneta. Però aquests escenaris grandiloqüents són l’excepció i no la norma, no computen per a l’anàlisi que ens proposem: el d’escanejar la ciutat de riu a riu i de muntanya a mar per estendre al màxim les estovalles d’instal·lacions sobre les quals es pot produir un àpat esportiu popular.

El cens que l’Ajuntament va impulsar el 2020 per fer l’escandall de tots els equipaments i instal·lacions esportives que hi ha a la ciutat pot servir de barem per saber de què parlem. El còmput total s’enfilava fins a més de 1.200. Poca conya. És clar que aquí s’hi recomptava tot: des de les cistelles a la vora del mercat de Sant Antoni a les pistes de botxes i els parcs de cal·listènia o els traçats de circuits o aparells de força. Més de 1.200 instal·lacions, en un sentit ampli, que abracen des de parcs d’esports urbans amb els preceptius mig tubs -en català no hem de dir-los també una half-, fins al meravellós Palau de Sant Jordi d’Arata Isozaki, que avui té més de concertòdrom que d’equipament esportiu.

Barcelona té 36 circuits gimnàstics, 10 circuits esportius i cinc parcs esportius d’esports d’acció o urbans, comptant només els de titularitat pública. Tots són, per impuls i manteniment, partides consignades als pressupostos i responsabilitats que s’assumeixen des d’allò públic. La mateixa instància municipal sap com d’important pot ser l’esport per a la percepció ciutadana i la deliberació electoral pot posar el focus en si el seu Ajuntament la té en compte o no. No és casual que els pressupostos participatius d’enguany hagin tingut com a projecte estrella la coberta del camp de futbol del Martinenc o que anys enrere fes fortuna el cas de Les del Criquet.

Era la Barcelona de 2020. Amb l’estrena dels primers pressupostos participatius, l’Ajuntament obria una porta -petita, però significativa- a una nova manera de decidir com s’inverteixen els recursos col·lectius. Dos anys més tard, amb només 2.441 vots -una xifra que podria semblar anecdòtica en una ciutat de més d’un milió i mig d’habitants- es va aprovar un projecte que, per a molts, hauria passat desapercebut o hauria estat ridiculitzat des del prejudici: la construcció del primer camp de criquet femení sub19 de Catalunya. Les obres es van endarrerir, es van encarir i van arribar als 1,6 milions d’euros, però quan el camp es va inaugurar, l’abril del 2024, el missatge institucional no deixava lloc al dubte: “Aquest esport representa més que una simple activitat física, ja que s’ha convertit en un espai de cohesió social, participació inclusiva i no-discriminació”. I tenia raó.

El ‘vampir’ de la Foixarda

No sempre les petites inversions que generen grans realitats provenen de l’erari públic. No hi ha a Barcelona cap més bon exemple de la tenacitat del moviment esportiu de base que la Foixarda. L’antiga pedrera de Montjuïc, reconvertida en escola d’escalada a partir del 1986, és ara el rocòdrom urbà més gran d’Europa. I tot va començar amb una caixa de 100 preses d’escalada i molta il·lusió. Manuel Sánchez, el Heavy, és qui va convertir un forat oblidat de la ciutat en un santuari vertical. Equipava les vies de nit, esquivant la Urbana, amagat entre la bardissa i el ciment. “Vaig ser un vampir d’aquesta ciutat, penjat als sostres fins a l’alba, amb el taladro a la motxilla”, recordava anys després.

Avui, la Foixarda té més de 150 línies d’escalada i 9.000 preses. I el millor: és gratuïta i oberta tot l’any. La seva consolidació no ha estat fàcil. No va ser fins al 2004 que el rocòdrom va ser reconegut institucionalment i va començar a rebre suport econòmic per al seu manteniment. La Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, l’Ajuntament i la Diputació van acabar cedint davant la força d’una comunitat tossuda i apassionada.

Tenim més exemples. De fet, tants com es vulgui. És probable que l’habilitació de camps de botxes -el nom genuí i català de l’esport al que direm, per consuetud, petanca– hagi estat sovint una mena de complement fàcil a urbanitzacions, sense més. “La petanca no és només cosa d’avis. És un dels pocs esports on poden competir junts l’avi, el pare i el net”, deia el vicepresident de la Federació Catalana de Petanca, Jonathan Ferrari. A Sants, aquesta pràctica forma part del paisatge social des dels anys setanta, i continua viva gràcies a clubs com el Club Petanca Sants, fundat el 1985 per Jaume Gil, amb 17 anys.

Des d’aleshores, han canviat cinc cops de localització, sempre perseguint un espai digne. Ara, sembla que la fita és a tocar: el futur complex esportiu de Magòria, que inclourà un estadi de futbol, ha promès 16 pistes de petanca -una dotzena en zona verda i quatre en zona esportiva- i un local propi per al club. El projecte preveu, fins i tot, pistes soterrades sota el camp de futbol. Aquesta és la fórmula de l’urbanisme esportiu del segle XXI: sostenible, multifuncional i arrelat al territori.

Una de les iniciatives més visibles d’aquesta nova manera d’entendre l’espai públic esportiu han estat els patis oberts: escoles que, fora de l’horari lectiu, obren el pati a la comunitat. A Barcelona se n’han activat més de 80. L’Institut Infància i Adolescència defensa que aquests espais contribueixen a la cohesió social, a través d’un “lleure educatiu” que permet trencar desigualtats i reforçar el teixit comunitari. “Tenen un valor educatiu, social i comunitari, i són especialment útils per a infants en situació de vulnerabilitat”, assenyalava el seu informe de 2017.

Però el model no està exempt de crítiques. Qui vigila aquests espais? Quina responsabilitat hi tenen les AFA o les entitats del barri? Els patis oberts sovint funcionen com a espais regulats amb presència adulta que, segons alguns estudis, limiten l’autonomia i la creativitat del jovent. L’oci que s’hi genera és sovint d’entreteniment, amb poca capacitat per a la creació expressiva o normativa pròpia. En definitiva, el repte és convertir els patis oberts en veritables espais de participació, no només en recintes vigilats. “Cal una aposta clara per part de l’Administració per dotar-los de recursos, projectes pedagògics compartits i coordinació amb el territori”, afirma un informe que, pels deures que posa, sembla nominat a romandre calaixos endins de l’administració municipal.

Espai públic, gimnàs comunitari

La tendència a habilitar espais esportius d’ús lliure ha crescut: zones de cal·listènia, taules de ping-pong, circuits de salut, pistes de frontó… Són intervencions urbanes de baix cost, però d’alt impacte social, sobretot en barris on l’accés a instal·lacions esportives de pagament és limitat. El problema és que, sovint, la distribució no és equitativa. A zones com l’Eixample hi ha una dotació notable d’aquests espais, mentre que en barris com la Trinitat Vella o Ciutat Meridiana la manca d’equipaments és crònica. Allà, les reivindicacions per una piscina municipal o un poliesportiu són històriques. “Aquí el que tenim són descampats i molts somnis”, lamentava fa poc un portaveu veïnal.

Parlar d’urbanisme esportiu és parlar de ciutat inclusiva. Vol dir entendre que una taula de ping-pong en una plaça no és un caprici, sinó una política pública amb vocació redistributiva. L’urbanisme esportiu no fa soroll. No talla cintes. Però transforma. Reivindicar-lo és posar el benestar de les persones -totes, sense distinció- al centre de la planificació urbana. Perquè l’esport, quan és de tothom, és més que esport: és ciutat.

L'entrada Planificació esportiva per a una ciutat desigual ha aparegut primer a Carrer.

És obvi que es tracta d’un conjunt de demandes que caldrà concretar i que sovint escapen a un mandat electoral. De fet, considerem que són mesures que s’haurien d’incloure en un acord de ciutat de llarga durada, ja que molts dels problemes estructurals de Barcelona no es resolen en quatre anys, sinó que exigeixen una acció continuada de les Administracions i de la societat. Nosaltres també tenim feina per fer. I som conscients que queden fora altres qüestions essencials que ens requeriran molt de treball. Això només és un recordatori bàsic.

Garantir l’accés a l’habitatge

Sense habitatge no és possible una vida autònoma. Fa massa temps que l’especulació i la manca de polítiques públiques han convertit un bé essencial en un luxe. La política dels darrers mandats ha intentat canviar la situació, però és insuficient. Cal un canvi més substancial que garanteixi l’habitatge i eviti la gentrificació i l’ús d’habitatges per al negoci turístic. Cal més habitatge públic i control dels lloguers. També una política decidida de rehabilitació integral del parc d’habitatges. I que es faci realitat el Pacte per l’Habitatge que fa temps que la Favb i altres entitats han proposat.

Contra les desigualtats i la pobresa

El nivell de desigualtats i pobresa a la ciutat és intolerable. Cal aplicar polítiques estructurals que impliquin a totes les Administracions i agents socials. Necessitem ampliar les polítiques socials i reforçar les que s’han mostrat més eficaces, adequar els horaris dels serveis socials i desenvolupar polítiques que facilitin l’accés equitatiu a les prestacions a les persones que en tenen dret. Cal millorar la humanització de l’atenció i l’estabilitat dels professionals, i instaurar professionals de referència que orientin i acompanyin la ciutadania. També reforçar els plans de barri i millorar-ne la participació. I s’han d’implementar polítiques contra l’encariment de productes bàsics.

Fer front a la crisi ecològica

La crisi ecològica truca a la porta i afecta molts aspectes crucials de la nostra existència: escalfament, sequeres, alimentació, contaminació, energia… Reconvertir la ciutat en clau ecològica requereix un enfocament global que afecti l’urbanisme, el model productiu, de consum… Cal reforçar els refugis climàtics i el verd urbà, i promoure comunitats energètiques a tots els barris que desenvolupin energies renovables i estalvi energètic, i una política ferma de residu zero.

Mobilitat sostenible i barata

El model de mobilitat juga un paper clau en la crisi ecològica. S’ha de reforçar el transport públic, millorant-ne l’accessibilitat, el temps de freqüència i els temps dels recorreguts, tant a Barcelona com a l’àrea metropolitana; desenvolupar el bus a demanda i els busos de barri. Cal seguir reduint l’ús del vehicle privat, ampliar els carrils bici i pacificar-ne l’ús. És necessari mantenir una política tarifària amb perspectiva social. I culminar la unificació del tramvia per la Diagonal.

Espai públic i convivència

Cal garantir l’espai públic com un espai per a tothom, limitant-ne l’ús mercantil. S’ha d’actuar per eliminar les concentracions i activitats que generen nivells de soroll insuportables, i per garantir un espai segur per a tothom. Calen actuacions urbanístiques orientades a facilitar la mobilitat de totes les persones, sobretot les que per raons d’edat o discapacitats tenen més dificultats. Com hem dit, també cal incrementar el verd a tots els barris.

Justícia territorial

Necessitem polítiques urbanístiques centrades a les àrees i barris més degradats, que tinguin en compte la seva morfologia particular. Cal implementar mesures per evitar que les millores urbanístiques que es facin reforcin processos gentrificadors. I millorar els espais per a activitats productives. També cal revisar el planejament per evitar processos especulatius i definir la relació amb l’espai metropolità.

Participació i teixit social

Els problemes que té la ciutat només es poden resoldre amb una participació activa de la ciutadania. Cal enfortir, amb recursos i fórmules de gestió, el teixit associatiu, que és clau per garantir la participació. S’han de millorar els processos participatius, sobretot reforçant l’escolta i la deliberació, reconeixent la veu dels col·lectius que treballen als barris i complint i retent comptes dels resultats dels processos participatius. És necessari avançar en la participació ciutadana en tots els centres finançats amb diners públics -sanitaris, educatius, assostencials, esportius…-, així com garantir la continuïtat dels models de gestió cívica d’equipaments de barri.

Completar la xarxa d’equipaments

S’han de projectar i construir els equipaments pendents, tenint en compte els diferents plans d’equipaments; remodelar els equipaments que ja existeixen i incorporar millores que els facin energèticament eficients. També és necessari garantir la participació del veïnat en la seva gestió, tenint en compte les necessitats dels diferents col·lectius. I s’ha d’avançar cap a equipaments d’usos polivalents i que afavoreixin les relacions intergeneracionals.

Salut universal

Garantir unes bones condicions de salut obliga a plantejar accions a totes les activitats que hi influeixen. Per això demanem una política activa per atacar les qüestions que afecten a la salut, com una millora del sistema sanitari. Entre les qüestions prioritàries està reforçar l’assistència primària i la construcció dels CAP i dels equipaments sanitaris pendents a molts barris; la inclusió de les residències de gent gran en la cobertura sanitària pública. I el problema més urgent de salut pública: cal erradicar l’amiant a la ciutat, garantint que es durà a terme a tots els espais públics i vetllant perquè s’apliqui als espais privats -campanyes informatives, aplicació de la futura normativa i control de les tasques de desamiantat-..

Educació i cultura per a tothom

És necessari continuar el desplegament de les escoles bressol, impulsar polítiques contra la segregació escolar i fer millores en la dotació dels centres educatius. També expandir les activitats culturals al conjunt dels barris, reforçant les iniciatives locals. Cultura per la igualtat i contra la discriminació.

L'entrada Les prioritats de la Favb davant del pròxim mandat municipal ha aparegut primer a Carrer.

El Macba tenia prevista l’ampliació a la Capella de la Misericòrdia, però abans de la pandèmia, el 2019, la pressió ciutadana va aconseguir que s’hi ubiqués el CAP Raval Nord -encara sense data de construcció-. Fins al 2018, la Capella havia estat gestionada pel Consorci del Macba -un ens amb representació de la Generalitat, l’Ajuntament, l’Estat i la Fundació Macba-. El Consistori, però, va rescindir el conveni, vigent des del 2013, perquè el museu no havia complert la condició de posar
a punt l’espai en un màxim de cinc anys.

Canvi de cromos

Quan es va cedir la Capella al CAP Raval Nord, el 2019, l’Ajuntament va fer una Modificació del Pla General Metropolità (MPGM), que consistia a requalificar l’espai lliure que hi ha davant del Convent dels Àngels -qualificat de zona verda-, perquè s’hi pogués fer l’equipament cultural, i que el ple va aprovar el 2020 per unanimitat. “El CAP Raval Nord necessitava créixer, però no es va requalificar l’espai per fer-lo; en canvi, sí que s’ha fet per ampliar el museu, per les pressions de la Fundació Macba”, assegura Torró.

La Xarxa Veïnal va presentar al·legacions, però com que aquestes no van prosperar, el març del 2022 va interposar un contenciós administratiu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per demanar la nul·litat de la MPGM i del qual encara n’estan esperant la resolució. “Com que el pla integral de millora urbana estava mal fet, perquè els metres d’espai verd que deixava entre l’edifici de l’espai de la plaça dels Àngels i el que volien construir no complien els mínims per ser considerats espai verd, vam tornar a presentar al·legacions”, explica Santi González, d’Acció Riera Baixa, de les quals també estan a l’espera de la resolució. “No es pot modificar tan alegrement un espai verd per, de cop i volta, passar-lo a construïble: això generaria un precedent per a cada cop que es necessités un equipament”, denúncia Torró.

Per compensar, l’àmbit de la plaça del Bonsuccés -més ampli, ara amb terrasses i arbres, i catalogat com a espai de circulació- s’ha qualificat com a zona verda “quan ja el gaudien els veïns”, critica Torró.

El veïnat ha creat la plataforma “No a l’ampliació del Macba”, de la qual formen part entitats com Acció Riera Baixa, Antiga Escola Massana i l’Associació Skate de Barcelona. S’han trobat amb la directora del Macba, Elvira Dyabgani Ose, que “ha mostrat la seva comprensió” en les reclamacions del veïnat, diu Torró. Al febrer, El País publicava que el projecte estava aturat per l’encariment dels materials i que el museu es plantejava ubicacions alternatives. El pròxim mandat serà determinant.

L'entrada El veïnat vol frenar el Macba ha aparegut primer a Carrer.

Anem a pams. A l’espera que culmini el procés i l’Ajuntament ofereixi les dades definitives, a mitjan novembre la tinent d’alcaldia d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, Janet Sanz, va anunciar que s’havien autoritzat o estaven a punt de fer-ho unes 500 sol·licituds per consolidar terrasses en calçada habilitades durant la pandèmia, al voltant del 50% de les peticions. “Tot allò que pugui ser compatible amb el dia a dia del barri i amb l’espai físic limitat de la ciutat es podrà quedar”, va manifestar Sanz, per a qui el procés de consolidació de les noves terrasses s’estava “fent bé, complint l’ordenança i garantint el descans dels veïns i veïnes”.

L’aprovació de les llicències s’ha accelerat els darrers mesos, fins al punt que si a l’estiu el director del Gremi de Restauració de Barcelona, Roger Pallarols, posava el crit al cel pel que considerava una “denegació massiva” de les peticions dels restauradors, fa poques setmanes ja comentava que “això encara pot acabar bé”. En total, durant la pandèmia es van autoritzar 3.668 llicències per a noves terrasses, de les quals unes 1.500 se situaven a la calçada i la resta a la vorera. D’entre les de la calçada -les que el Consistori veu amb més bons ulls perquè contribueixen a limitar l’espai al cotxe privat-, al voltant d’un miler han demanat la consolidació definitiva.

Més enllà de les autoritzacions, el govern municipal també ha subvencionat amb 4,5 milions la instal·lació de terrasses permanents en calçada -la previsió és que el 2023 ja no en quedin de provisionals, les conegudes com a New Jersey, limitades pel blocs grocs de formigó-, i ha decidit prorrogar un any més la rebaixa del 75% en la taxa de terrasses, vigent des del 2020. Tot plegat configura un escenari en què el sector de la restauració compta amb més taules al carrer que tres anys enrere i paga força menys pel que no deixa de ser un ús privat de l’espai públic per fer-hi negoci. Malgrat aquesta situació, el Gremi ja ha anunciat que pensa plantar batalla judicial contra l’avançament del tancament nocturn de les terrasses en 11 punts de la ciutat.

Impacte en la salut dels veïns

Segons un informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, el soroll és el segon factor ambiental que més impacta en la salut de la població de la ciutat, només per darrere de la contaminació de l’aire, que provoca un miler de morts prematures cada any. La font més rellevant de soroll a la capital és el trànsit, que té una incidència gairebé a la totalitat de la seva superfície, però en segon lloc hi trobem l’ús intensiu de l’espai públic i l’oci nocturn, una qüestió estretament lligada a les terrasses.

Fruit d’aquesta constatació i de la pressió veïnal va aprovar-se el Pla de Mesures contra la Contaminació Acústica 2022-2030, que ha permès l’ampliació de les anomenades Zones Acústicament Tensionades en Horari Nocturn (ZATHN), un instrument que permet als districtes actuacions puntuals als carrers i places on se supera de manera continuada en tres decibels els límits permesos de soroll.

Els primers punts declarats ZATHN han estat els 11 on els sonòmetres instal·lats pel Consistori han confirmat l’excés de decibels nocturns, que són la plaça d’Osca, a Sants; el carrer d’Enric Granados, a l’Esquerra de l’Eixample; el carrer de Rogent, al Camp de l’Arpa; la Rambla del Poblenou i el Triangle Lúdic del Poblenou; les places de la Virreina, del Sol i de la Revolució, a Gràcia; els carrers de Joaquim Costa i Nou de la Rambla, al Raval; el carrer de l’Almirall Churruca, a la Barceloneta; la plaça de George Orwell, al barri Gòtic; i el carrer de l’Allada-Vermell, a prop del Born. Els districtes pertinents hi han anat aprovant l’avançament d’una hora del tancament nocturn de les terrasses -de les 24 h a les 23 h entre setmana i de la 1 h a les 24 h els divendres i vigílies de festiu, en general-.

Una mesura “insuficient”

Miquel Prats, membre de la Xarxa Veïnal Contra el Soroll, destaca que “la consciència al voltant de l’impacte del soroll va a més i s’ha aconseguit posar la problemàtica a l’agenda política i mediàtica”. Alhora, però, considera que l’avançament d’una hora en el tancament de les terrasses en 11 punts “és insuficient, perquè a la pràctica no redueix la quantitat de soroll percebut”. L’activista veïnal afegeix que la percepció és que la mesura “s’aplica més diligentment en els districtes encapçalats per Barcelona en Comú que no pas en els liderats pel PSC” i reclama una certa “corresponsabilitat” als restauradors perquè també vetllin per la salut dels veïns.

La presidenta de la Favb, Ana Menéndez, considera que “el problema del soroll és tan gros que aquesta reducció és una gota d’aigua, perquè hi ha moltes més zones saturades. A més a més, si l’interior del bar segueix obert, la gent es queda al carrer i el soroll continua”. Per a ella, la mesura és “poc efectiva” si no va acompanyada de més controls que en garanteixin el compliment.

La Favb, de fet, reclama una ordenança de terrasses que “garanteixi el dret a la ciutat dels veïns i veïnes, amb uns horaris que respectin el dret al descans i un règim sancionador més dur”. Si la nova normativa no tira endavant, l’entitat reclama com a mínim la posada en marxa de 15 mesures que són possibles amb l’actual reglament i que la limitació s’expandeixi a 29 places i carrers. Menéndez explica que han reclamat una reunió urgent amb Janet Sanz per abordar la situació i parlar de les mesures, però que de moment no han rebut resposta. Juntament amb altres entitats, la Favb ha presentat queixes al Síndic de Greuges i a l’estatal Defensor del Poble per la vulneració del dret al descans que pateixen els veïns per culpa del soroll a les terrasses.

Finalment, el membre de SOS Enric Granados Jordi Badia comenta que la reducció horària al carrer “és un primer pas”, però que “ni molt menys s’ha solucionat el tema del soroll. Els locals segueixen treballant, el mobiliari no es guarda fins que el local no tanca i això comporta arrossegament de taules i cadires cap a dins, amb tot el soroll que genera”. El veí afegeix que “queda molta feina per fer” i lamenta que, tot i que s’hagi anunciat la no consolidació de les taules extres per la Covid -perquè és una zona saturada-, aquestes encara no s’han retirat.

Amb 114 portals, Enric Granados té 119 bars, que sumen 1.324 cadires de terrassa en un carrer on viuen 1.600 veïns. Unes dades que resumeixen el monocultiu que s’hi viu, com passa en d’altres punts de Barcelona i que porten Badia, Menéndez i Prats a qüestionar el model econòmic de la ciutat. Un contrast evident amb la política del laissez faire que reclama un Gremi de Restauració, que refusa qualsevol límit a la seva activitat. Sigui com sigui, la polèmica amb les terrasses i la preocupació pel soroll a la capital continuaran damunt la taula el 2023.

Llegiu també la peça «Roger Pallarols, de regidor a ‘lobbista'».

L'entrada Primers passos ‘insuficients’ per reduir el soroll de les terrasses ha aparegut primer a Carrer.

Malgrat que avui resulta poc creïble assolir la connexió biològica entre els ecosistemes marítim i de Collserola, el projecte pretenia un objectiu més important: que les persones poguessin gaudir d’un espai de relació i una vegetació renovada, convertint l’actual carrer en el gran saló cívic de Gràcia, relacionat amb el Camp d’en Grassot i Horta-Guinardó.

Però malauradament no ho serà: un acord de govern va decidir que l’anunciat corredor verd esdevingués un simple carrer amb parterres i via ràpida d’autobusos. Evidentment que els ciutadans necessitem una bona xarxa de transport públic, però aquí era possible prioritzar el domini cívic, ja que diversos estudis municipals havien demostrat que existien alternatives per satisfer el servei de transport respectant la funció del corredor verd.

I la participació veïnal?

Sobre la participació veïnal fou significatiu el desenvolupament del Consell de barri del desembre passat, previ a l’aprovació del projecte. A la taula, l’arquitecte en cap va explicar la proposta, amb visualitzacions atractives, ometent cap referència al corredor verd. (L’omissió és una eina freqüent en la pràctica política). La regidora d’Horta validava la proposta. El regidor de Gràcia, responsable de la política mediambiental de la ciutat, va parlar de la connexió biològica entre el mar i Collserola, qüestió que ningú no va entendre. Mesos abans lamentava no haver defensat amb els veïns de Gràcia l’opció del corredor verd, perquè la disciplina de partit ho va impedir. Per altra banda, els veïns, preocupats per les molèsties de les obres i la reducció de zones d’aparcament, fins i tot preguntaven per què volien tants arbres. Finalment, la satisfacció generalitzada per l’arranjament del carrer es va recollir en la premsa de l’endemà.

Per tancar l’escenificació, la regidora de Mobilitat va publicar un article sota el títol “Pacificar per transformar”, en el qual afirmava que “cap projecte de pacificació dels carrers de la ciutat és realista si no inclou alternatives sòlides de transport públic”, i recalcava l’èxit de la proposta per a Pi i Margall. Però eludia l’explicació del caràcter de carrer pacificat quan hi circulin autobusos en els dos sentits a 30 km/h. Tan pacificat com el carrer de la Riera Blanca o de la Bordeta.

De l’opinió veïnal són il·lustratives algunes cartes rebudes de joves ciutadans del barri: “El president de l’associació de Camp d’en Grassot, està en contra de la superilla…; la majoria són gent del barri de tota la vida i els canvis no els hi agraden gens…; que arribin joves amb ganes de transformar les coses, els fa entrar en pànic…; el regidor de districte defensa la pacificació, amb autobusos”.

Recordant els inicis de les associacions veïnals, era freqüent la discussió sobre qüestions de ciutat: la lluita per l’habitatge de l’OSH [Obra Sindical del Hogar] o del Patronat; el cobriment dels cinturons de Ronda; els Plans Populars que serviren de base a diferents modificacions urbanístiques, etc. La democràcia a Barcelona es va manifestar en un comú acord entre el centre i la perifèria per a la transformació de la ciutat. Molts veïns-ciutadans van veure en la millora dels barris el fruit d’anys de compromís amb la ciutat.

Poc després, amb el govern d’esquerres es va procedir a la reforma administrativa de la ciutat, i es van crear deu districtes. Fet positiu per a l’atenció ciutadana, però reductor de l’àmbit de participació i l’interès dels ciutadans. Alguns regidors van actuar com a alcaldes de pedanies i les inquietuds quedarien confinades als districtes. Des del poder es va fomentar allò local, la pertinença al barri, al carrer. El veí-ciutadà donarà pas al veí-client, inclinat a l’individualisme. Amb el localisme, a excepció de plataformes com la Favb i altres entitats, s’obviarà el debat sobre el model de ciutat i l’ètica urbanística. De retruc, algunes associacions es convertiran en plataformes per accedir a instàncies polítiques, i en aquestes es trobarà l’estructura social apta per a la recol·lecció electoral.

Amb aquesta realitat es fa difícil que prosperin iniciatives en funció de l’interès de la ciutat, sobretot quan comportin algun tipus de renúncia a suposats drets veïnals. El concepte d’empoderament adquireix valor social quan el que l’exerceix ho fa pensant en benefici de la comunitat, com a ciutadà. En una societat amb els reptes socials i mediambientals actuals, són més necessàries que mai les actituds solidàries i les renúncies.

Per revertir aquesta situació no es pot esperar que el canvi provingui dels partits, ja que es troben a gust amb una ciutadania relativament controlada. L’únic camí és la discussió oberta, no mediatitzada. Amb la reforma de Pi i Margall ningú no va discutir els avantatges d’un espai públic, apte per a la interrelació, davant d’una via ràpida d’autobusos. La pèrdua del corredor verd es pot situar a mig camí entre el frau electoral i la indolència acomodatícia de visions populistes.

Ara, passarà el mateix amb la ronda de Sant Antoni?

Rafa Cáceres és arquitecte.

L'entrada El carrer Pi i Margall, sense corredor verd ni debat ciutadà ha aparegut primer a Carrer.

José Antonio Acebillo, responsable de las obras olímpicas, planteó al arquitecto Óscar Tusquets la realización de las ocho fuentes, financiadas por la entonces Sociedad General de Aguas, un proyecto diferente del habitual mobiliario urbano hecho en serie, pensado como piezas únicas de la misma familia y con diseño adaptado a su emplazamiento. La idea era que los Juegos contribuyeran a monumentalizar la ciudad, colocar pequeñas obras de arte en el espacio urbano.

Tusquets eligió al escultor canario Juan Bordes como compañero de viaje, el primero diseñó el armazón, la peana, y el segundo modeló las esculturas, imaginadas con adolescentes que jugaban con el agua en actitudes que podían considerarse la iniciación a deportes olímpicos. Así, una niña chapotearía el agua, otra se zambulliría o se sumergiría, un muchacho lanzaría una piedra desde la orilla y otro empezaría a remar. Y con esas ideas y los dibujos de Tusquets se gestaron ocho delicadas fuentes con nombre propio y se fijaron sus emplazamientos.

Nombres y localizaciones

La fuente Pilota se situó en el Paral·lel, junto al Museo Marítim; Llançament, en la avenida del Estadi, en Montjuïc; Busseig, en la avenida de Xile, junto al parque de Can Rigalt, en Hospitalet de Llobregat; Xip Xap, en la plaza Alfonso Comín; Cabriola, en el pasaje Isadora Duncan, en Vall d’Hebron; Voga, en la avenida del Litoral, en la calle de Salvador Espriu; Capbussament, en el puerto olímpico; y Tempteig, en la plaza de les Glòries.

Las ocho piezas tenían en común el juego de la escultura con el agua, un pequeño cuenco del que manaba un chorrito de agua para el consumo público y su instalación en espacios poco transitados y sin protección ni vigilancia alguna. La soledad de las fuentes ha facilitado el vandalismo que a lo largo de los años se ha cebado en todas y cada una de ellas. Las esculturas han sido robadas o destrozadas, algunas fueron arrancadas con sierras eléctricas o cuarteadas, lo que hizo imposible un nuevo montaje; desaparecieron las placas que las relacionaban con los Juegos y los armazones se cubrieron de pintadas.

Hacia el año 2000 el Ayuntamiento retiró las esculturas que seguían en pie y modificó su sistema de fijación para dificultar nuevos robos, pero solo se consiguió que los ladrones mejoraran los métodos para arrancar las piezas. Nadie llegó a plantearse la conveniencia de mejorar el control de lo que ocurría en el entorno de las fuentes.

Fuentes reemplazadas

Hasta la fecha, Juan Bordes ha repetido tres esculturas, que no son idénticas a las originales porque no trabaja con molde. Dos de ellas, las de Vall d’Hebron y la plaza Alfonso Comín, volvieron a su emplazamiento original en marzo, y una tercera, la de Glòries, se conserva en un almacén a la espera de que concluyan las obras de esta plaza. Quedan en pie la del puerto olímpico, protegida quizá por su difícil localización, y la de la avenida de Xile, junto al parque de Can Rigalt. Las tres fuentes restantes -Paral·lel, avenida del Litoral y Montjuïc- han quedado reducidas a un bloque desnudo de piedra artificial sin identificación alguna que permita a vecinos y transeúntes vincular ese despojo urbano con el pasado olímpico de la ciudad.

Especial abandono es el que rodea la escultura Llançament, en la avenida del Estadi, desaparecida en plena pandemia, situada en un entorno que debiera ser zona ajardinada y es en realidad un espacio donde se mezclan hierbajos, restos de comida y bebida, escalones rotos y balaustrada desportillada. Personas sin techo suelen utilizar el agua que aún mana por un orificio de su armazón para aseo personal o hacer la colada. Usos prácticos para restos olímpicos.

Paisajes rotos

La conservación y mantenimiento del patrimonio monumental de la ciudad, pero no su vigilancia, corresponde al servicio municipal de Arquitectura, Urbanismo y Patrimonio. Carme Hosta, técnica del mismo, reconoce que las ocho fuentes olímpicas han sido víctimas especiales de vandalismo e insistentes robos, siempre denunciados ante los Mossos. La Policía nunca ha localizado ni las piezas desaparecidas ni a los autores de los robos y, en consecuencia, se ignora si el destino de las esculturas ha sido su venta a coleccionistas o anticuarios. Tanto el irracional vandalismo como los robos han estado amparados en la falta de vigilancia que protegiera piezas dañadas y en la lentitud municipal para reponer piezas y mejorar su estructura, un proceso burocrático sometido a otras prioridades económicas municipales.

Las tres piezas repetidas por Juan Bordes, con un coste aproximado de 25.000 euros por unidad, se incluyeron en la programación 2003-2020 y no se instalaron hasta el pasado marzo. Las tres pendientes deberán esperar su turno. Las esculturas de Paral·lel y avenida del Litoral están presupuestadas para el periodo 2021-2025, pero la de Montjuïc no ha llegado a tiempo para ser incluida en esa propuesta. Si no se aceleran los plazos, y no parece que esa vaya a ser la tónica, las tres fuentes seguirán siendo durante años un simple armazón de piedra artificial. La lenta tramitación ha convertido las fuentes olímpicas y su entorno en paisajes rotos, privados de elementos de calidad que impusieran respeto.

Carme Hosta insiste en la necesaria conciencia cívica para respetar el espacio público -“hay piezas que no se pueden encerrar en un museo”-, rechaza valorar si es necesaria o no más vigilancia e insiste en que la presencia de obras de arte en la calle “es siempre un riesgo”.

Un largo proceso de creación

Óscar Tusquets escribió en noviembre de 1992 una breve memoria del proceso de creación de las ocho fuentes olímpicas, que quiso mantener fieles a la tradición de las placitas triangulares, en particular la realizada por Josep Campeny en 1912 en Diagonal-Còrsega. El arquitecto recuerda en ese texto que José Antonio Acebillo y él, “muertos de frío” en un recorrido dominical de diciembre, peregrinaron por las obras apenas iniciadas de los Juegos para decidir el emplazamiento de las peanas.

La forma de las esculturas la decidieron Tusquets y Juan Bordes, “en los descansos de anochecida” de un viaje por Extremadura. Las fuentes no son el único trabajo conjunto del arquitecto y el escultor canario. En 1995 realizaron el monumento a los Santpere, en el inicio de la Rambla, y años más tarde Bordes colaboró en las piezas escultóricas de la reforma del Palau de la Música, en especial la gran palmera. El auditorio Alfredo Kraus, en las Palmas, proyecto de Tusquets, incluye también cuarenta esculturas de Bordes.

La misteriosa desaparición de dos fuentes

No ha sido fácil recuperar todas las imágenes de las fuentes olímpicas tal como fueron instaladas en 1992 y poder comparar así aquel atractivo pasado con el infortunado presente. El despacho del arquitecto Óscar Tusquets ha facilitado fotografías de seis de esas obras, pero carece de documentación e imágenes de dos de ellas, la de Montjuïc y la situada inicialmente en Glòries, a pesar de que ambas sí figuraban en el primer boceto realizado. El escultor Juan Bordes tampoco dispone de imágenes de esas dos esculturas, ni de los moldes que permitan su reproducción.

El archivo histórico de la Sociedad General de Aguas de Barcelona y el Municipal de Barcelona tampoco tienen documentado el acuerdo firmado en su día para financiar las fuentes y conectarlas a la red. La desaparición documental, fotográfica y física de esas dos fuentes permitió pensar que, por motivos desconocidos, quizá las prisas olímpicas, Llançament y Tempteig no habían superado las caminatas comunes de tres hombres: Acebillo, Tusquets y Bordes. Al final, Carme Hosta, técnica del servicio municipal de Arquitectura, Urbanismo y Patrimonio, dio fe de vida de las dos fuentes, cuyas fichas figuran en una no fácil entrada en internet: Art Públic.

M. Eugenia Ibáñez es periodista.

L'entrada Las ocho fuentes olímpicas, abandonadas a su suerte ha aparegut primer a Carrer.

Diem sí a la ubicació en calçada, amb limitacions per tram de carrer i en segons quins carrers. Diem no a les terrasses en calçada en xamfrà, passeigs, rambles i places. I per descomptat, no en espais ja saturats. Diem sí quan alliberin vorera, estudiant abans els impactes acústics i sobre la salut; però no a la combinació de vorera i calçada. Diem no a una dimensió de la terrassa superior al 50% de l’aforament interior. Diem no a la concessió de llicència en calçada a restauradors amb infraccions greus en els sis mesos anteriors a l’aprovació de la nova regulació.

Incompliments generalitzats

Vivim un desgavell, amb incompliments generalitzats i manca de solucions efectives, que vulnera els drets fonamentals, al descans, a la intimitat, a la igualtat de les persones amb discapacitats visuals o amb problemes de mobilitat. La proposta de modificació l’agreujarà.

El procediment de la modificació, sense l’impuls de la Comissió Tècnica de Terrasses ni la comunicació als interessats del període de consulta pública, no és vàlid. La modificació estreny la participació pública i els possibles acords en un marc de debat més ampli.

Trobem a faltar dos informes importants. Un de l’Agència de Salut Pública relatiu als impactes sobre la salut i un altre que analitzi l’impacte sobre l’espai públic i la incidència econòmica a la ciutat. Demanem un debat aprofundit sobre els usos de l’espai públic i fer una nova Ordenança de Terrasses. Volem una ciutat equilibrada, que garanteixi el dret a la salut!

L'entrada Terrasses, un desgavell ha aparegut primer a Carrer.

Tot un escenari èpic on hi ha persones exhaustes a les quals s’ha anomenat herois i heroïnes fins que han reclamat els seus drets laborals o ens han demanat una vegada i una altra que no oblidem la nostra vulnerabilitat i interdependència.

Posar les cures i la vida al centre de les polítiques (incloses les polítiques urbanes) és quelcom que sempre queda bé sobre un paper, però que encara suposa -curiosament- una de les majors revolucions, i exigeix valentia i determinació per part de tots els poders públics.

L’espai de la ciutat, igual que la nostra vida al planeta i els recursos naturals que hi ha, no són infinits (per molt que ja hi hagi gent pensant en “conquerir” la lluna, l’espai exterior i algun altre planeta per fer-hi, per exemple, turisme). Res no pot “créixer” indefinidament perquè implica un trencament de l’equilibri i la convivència del nostre ecosistema urbà, la pèrdua de quelcom. I massa sovint el que perdem o podem perdre és tan valuós que no té preu. O sí que en té?

De qui era l’espai públic de Barcelona abans de la pandèmia de la Covid-19? I en el procés de “desescalada”? I ara, en aquesta anomenada “nova normalitat”? L’espai públic és de tothom? És de la ciutadania? L’espai públic és públic? És més: què vol dir “normalitat”, qui defineix aquest terme i des d’on?

Aquests mesos els conceptes de ciutat cuidadora, sostenible, accessible i humana han xocat frontalment a la pràctica, una vegada i una altra, amb els interessos mercantilistes d’explotació privada (i privativa) de l’espai públic (i de la pròpia ciutat) que -no ho oblidem- ja hi eren a Barcelona i ara només s’han evidenciat encara més.

La pugna històrica de les persones amb diversitat funcional (discapacitat) per guanyar centímetres a les voreres semblava blindada legalment a través de la norma estatal Ordre VIV/561/2010, després de més de 30 anys de batalles (recordem l’històric tancament del SEREM de Barcelona el 1977). Parlem del que s’anomena “itinerari de vianants accessible”, aquells 180 cm d’ample mínim de pas lliure d’obstacles, obligatòriament des de façana, que permet que dues persones es puguin creuar a una vorera.

Persones invisibles
Però la “reconquesta” dels carrers després del confinament per la Covid-19 ha estat desigual, tant per territoris (les accions de millora no han estat equitatives a tots els barris) com per edat, gènere, situació socioeconòmica, estat previ de salut, etc.

Les relacions de poder a l’espai públic s’han tornat a reproduir, i els cossos que no s’han considerat adequats per ser-hi presents han estat de nou aquells valorats com a “no productius” per al sistema capitalista patriarcal (que, com ha quedat palès, també és edatista, capacitista, racista i classista). Encara avui els diaris continuen farcits de titulars on trobem per exemple als infants titllats d’elements perillosíssims per a la salut pública, i notícies amb imatges dels espais de joc de la ciutat precintats com si fossin escenaris d’algun fatídic crim. I al costat, les explicacions d’algú que justifica la no presència a l’espai públic de les persones grans (tancades a casa seva o a les residències) per al seu propi bé.

Tot plegat, fulls de diari que pots llegir tranquil·lament -això sí- prenent un cafè a alguna de les noves taules de terrasses que han envaït les places i carrers.

De les persones amb diversitat funcional pràcticament ni se n’ha parlat als mitjans, perquè fins i tot la seva condició de ser persona, de ser ésser humà amb drets, ha estat qüestionada durant els episodis més greus de l’emergència sanitària. I la seva atenció pel sistema de salut pública va arribar a veure’s compromesa per protocols que van fregar l’eugenèsia i la necropolítica.

Milers de persones segueixen confinades a casa seva a Barcelona (i arreu) sense data de desescalada per la manca d’accessibilitat dels seus habitatges. Però el silenci còmplice facilita la invisibilització i que oblidem les vides que tenen menys valor econòmic per al sistema, tot i que hagin estat protagonistes de transformacions urbanes cabdals a Barcelona.

I és que aquesta “reconquesta” de l’espai públic, com era d’esperar, també ha estat marcada pels interessos econòmics sectorials, on no hi podia faltar el conegut Decret d’Alcaldia, de 21 de maig de 2020, amb el qual s’ampliava la superfície d’espai públic destinada a les terrasses.

Un Decret d’Alcaldia aprovat durant l’estat d’alarma sense tenir en compte les propostes del veïnat i les entitats de la ciutat, i que es caracteritza -a l’igual que l’Ordenança- per una implementació pràctica que massa sovint incompleix (sense cap tipus d’impunitat) tot el marc normatiu d’accessibilitat, entre altres.

Passos enrere en el dret a la ciutat
Generar transformació social i conquerir drets mai ha estat fàcil per a ningú i malauradament la possibilitat de perdre’ls sempre amenaça. I és que el fet que moltes persones puguin desenvolupar les activitats més quotidianes (les que sostenen la vida de tothom sense excepció) i que moltes altres puguin exercir els seus drets, depèn d’aquells centímetres de vorera i espais per a vianants contínuament en perill d’extinció. Perquè l’altra pandèmia compartida per moltes ciutats de l’Estat ha estat la privatització d’allò que se suposava que era l’espai públic.

En aquest sentit, aquests mesos el veïnat i les entitats ens hem hagut d’empassar (fins a ennuegar-nos) molt del treball fet sobre el dret a la ciutat, l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), la ciutat jugable, vivible, feminista. Tot per no enfonsar l’economia. Però, quina economia? L’economia de la vida de la ciutadania o l’economia d’algú en concret?

Per conquerir determinats espais, també es feia necessari conquerir-ne uns altres: els espais de participació i d’interlocució política. Hi érem en igualtat d’oportunitats? On eren i són les persones que cuiden? I les dones? Qui hi havia al Pacte per Barcelona, per “reimpulsar” la ciutat?

Davant una situació crítica, el veïnat s’ha organitzat: s’ha cuidat i ha cuidat la ciutat. Tenim l’oportunitat de generar una veritable transformació. I, tot i que el procés serà llarg i complex, allà hi serem -com sempre hi hem estat- les entitats i els moviments socials. Perquè no hi ha ciutat sense ciutadania, cuidem-nos i recuperem la ciutat!

Montserrat García Blasco és activista pels drets de les persones amb diversitat funcional

L'entrada La conquesta de l’espai ha aparegut primer a Carrer.

Així, fenòmens com el turisme global, que ha multiplicat la presència i la intensitat d’ús de l’espai públic per part d’un tipus d’habitant urbà aliè al substrat local, o la consolidació d’un estil de vida urbà caracteritzat per la hipermobilitat de les poblacions urbanes, que implica nous comportaments pel que fa a l’ús quotidià dels espais públics, són només dos exemples d’aquests nous impactes que expliquen la competència actual per cada metre quadrat que suporten els espais públics de la ciutat.

L’erosió de l’espai públic
La situació actual de l’espai públic urbà a Barcelona mostra dues grans dinàmiques certament preocupants.

D’una banda, assistim a clares tendències d’especialització, privatització i tematització dels espais públics. Unes dinàmiques que assenyalen una evolució vers la reducció, minimització i, en els pitjors casos, amputació literal dels usos públics de l’espai, que van desapareixent de l’escenari col·lectiu que representa la ciutat. De manera paral·lela, l’espai públic es va carregant cada vegada més d’usos privats de l’espai que, de forma progressivament permanent, mostren una clara ocupació visual i física de l’espai urbà.

D’una altra banda, l’espai públic es defineix com el lloc essencial de la col·lectivitat urbana, en el sentit que els usos públics de l’espai representen també imaginaris, valors i cultura compartida. En aquest sentit, molts espais col·lectius han anat perdent aquest tipus de contingut i resten com espais urbans que, efectivament, contenen usos públics però sense aquella necessària capacitat de representació col·lectiva.

És més, en moltes ocasions, parlaríem d’espais públics que, més que subratllar les diferències que caracteritzen i defineixen l’estil de vida d’una comunitat, mostren, en realitat, tot el contrari: és a dir, uns usos comuns i estandarditzats que acaben per equalitzar la natura de l’espai públic arreu. Més que espais col·lectius de la diferència, per tant, es mostren com a espais públics de la norma.

Repensar la ciutat del segle XXI
Al mateix temps, els reptes actuals de les ciutats com, per exemple, la definició d’estratègies de mitigació o adaptació als efectes del canvi climàtic; la introducció de polítiques efectives d’equitat de gènere; els efectes de la digitalització de la societat i la vida urbana; la necessitat d’establir mecanismes clars de participació ciutadana; o la necessària resposta envers els efectes de la globalització que representen fenòmens com el turisme global intensiu, la gentrificació o la brandificació urbana, obliguen a una reprogramació que permeti consolidar la xarxa d’espais públics com una autèntica infraestructura urbana col·lectiva.

Aquest caràcter de l’espai públic com a infraestructura urbana del segle XXI passa també per considerar quatre grans orientacions pel que fa a la seva gestió.

L’espai públic com el lloc de la participació i l’autogestió ciutadana: ultrapassant el llindar mínim de l’expressió d’una opinió determinada per plantejar processos d’autogestió i col·laboració que puguin transformar la ciutat des de la democràcia real.

L’espai públic com el lloc de la performativitat: assolir una ciutadania ‘performativa’ requereix pensar els habitants i usuaris de l’espai públic no tant com espectadors-participants sinó com agents-partícips que s’apropien de l’espai i creen nous usos i relacions.

L’espai públic com el lloc on es construeix l’imaginari metropolità: és a l’espai públic on coincideixen mirades i experiències urbanes que representen identitats diverses i múltiples, la presència de les quals convida a entendre els espais públics com plataformes d’una geometria pública variable de caràcter metropolità.

L’espai públic com el lloc de la porositat i l’encreuament d’intencions: institucionals i ciutadanes, estètiques i quotidianes, creatives i comunitàries. Aquest caràcter híbrid i ambigu de l’espai públic permet activar els barris a partir del treball amb elements simbòlics, històrics o temàtics, tot considerant els patrimonis ordinaris de la vida quotidiana.

Cal, per tant, una nova agenda urbana, alimentada per projectes i accions sobre l’espai públic que puguin contribuir a incrementar els llindars d’autogestió ciutadana, que impulsin la performativitat col·lectiva, que s’inspirin i posin de manifest l’imaginari metropolità en construcció i que aprofitin el caràcter porós i permeable de l’espai públic.

L’urbanisme d’allò col·lectiu
Per aquestes vies, l’urbanisme de Barcelona pot trobar sens dubte formes efectives de subratllar i enfortir els continguts col·lectius de l’espai públic en la seva doble vessant de contenidor d’usos públics i de nínxol del caràcter col·lectiu de la ciutat.

En definitiva, en l’era de la urbanalització, quan les ciutats semblen haver triat el confort i la seguretat com les finalitats últimes de l’acció de l’urbanisme; quan contemplem, sense aparent desgrat, com les mateixes receptes de disseny de l’espai públic es van replicant independentment del teixit urbà i indiferents a la textura social o cultural que caracteritza els barris; quan es convida les persones a un ús genèric i un comportament repetit i estandarditzat d’uns espais públics previsibles i predictibles en igual mesura; Barcelona no només compta amb l’oportunitat de proposar maneres alternatives de pensar i fer ús de l’espai urbà sinó que, més enllà, té l’obligació ètica, derivada del fet del seu propi èxit com a referent, de treballar amb els espais públics col·lectius per mantenir la seva natura urbana més essencial: aquella que caracteritza les ciutats, també Barcelona, com a lloc de trobada, com a espai de noves preguntes, com a bressol de progrés.

Francesc Muñoz és membre de l’Observatori de la Urbanització de la UAB

L'entrada Podem retrobar la ciutat? ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Paradoxes en l’ús de l’espai públic ha aparegut primer a Carrer.