A l’Associació Veïnal de l’Esquerra de l’Eixample es mostren comprensius: “El projecte costa molts diners i és molt complicat, encara que m’agradaria que tot fos molt més ràpid”, explica Xavier Riu, vocal d’Urbanisme de l’entitat. L’activista es mostra complagut: “Aquesta vegada he sentit que el procés participatiu era real, que no era un d’aquests paripés que fan les Administracions. Vam arribar moltes entitats i centenars de persones amb punts de partida que arribaven a ser antagònics. I en un any i mig, vam arribar a un consens, cosa que em sembla una virguería. El projecte guanyador del concurs va acabar de resoldre el trenca-closques”, rebla.

Un cop encarrilada la feina, queden uns quants reptes. Riu considera que cal obrir processos participatius sectorials per concretar els projectes dels diversos espais, i s’ha de definir l’organització dels diferents col·lectius i entitats que coincidiran en l’antic complex penitenciari: “Aprofitar plenament les instal·lacions implica una certa gestió compartida. No cal fer una sala d’actes a cada equipament, sinó que cal que hi hagi unes sinergies. Com amb l’institut escola i el poliesportiu”.

El vocal d’Urbanisme de l’AV de Esquerra de l’Eixample també recalca la necessitat que, atesa la llarga durada de la reforma, s’ha de ser més ambiciosos amb el que es pot fer mentrestant: “Al llarg d’aquests anys, hem anat insistint que es poden fer més usos provisionals. S’han d’obrir més patis interiors i més sales per a usos del barri i de la ciutat. No podem tenir dues illes tancades durant una dècada”. De moment, l’Ajuntament ha avançat que preveu una dotació d’un milió d’euros per obrir la planta baixa i el primer pis de l’edifici d’Entença, i la tercera galeria de l’antiga presó. “Hi ha sis patis que cal anar recuperant per a la ciutat”, afirma Riu, i afegeix: “Tenim avançada una proposta per aconseguir un altre interior d’illa fàcilment, però els bombers no ho veuen clar”.

Diners per a l’institut escola

Moltes facetes d’aquest projecte polièdric tenen a veure amb competències municipals, però d’altres, com el centre d’atenció per a gent gran, depenen de la Generalitat de Catalunya.

Riu considera que “la pota autonòmica sembla la més feble”. “Afortunadament, l’àrea d’Educació de l’Ajuntament afirma que el Consistori avançarà els diners per construir l’institut escola si la Generalitat no els posa”, explica l’activista, que lamenta que la l’Administració autonòmica no hagi avançat en l’execució de dos equipaments penitenciaris a Barcelona, tot i que va rebre solars per fer-ho en el marc d’aquest projecte: “La ciutat ha de tenir un equipament penitenciari, per la ciutat, pels mateixos presos, pels advocats… Com a moviment veïnal, trobem molt egoista que tot s’externalitzi a Can Brians o allà on sigui”.

L'entrada La reforma de la Model serà llarga ha aparegut primer a Carrer.

La ‘clau’ de la Golferichs

Una de les primeres conquestes del moviment veïnal contemporani, en termes de patrimoni, és la Casa Golferichs -a Gran Via amb Viladomat-. Als anys setanta, aquesta singular finca modernista, coneguda popularment al barri com el Xalet, va estar a punt de quedar reduïda a runes i substituïda per l’enèsim xamfrà de pisos anodins de l’Eixample. La promotora immobiliària Núñez i Navarro l’havia comprat per construir-hi tants pisos com el solar permetés, seguint el patró lucratiu amb el que havia triomfat els anys anteriors: blocs d’alta densitat en cantonades cèntriques i assolellades, molt buscats per l’emergent classe mitjana barcelonina. L’edifici no estava pas catalogat i l’ajuntament tardofranquista no posava massa pegues a l’especulació, així que l’única resistència real amb què topava el projecte era l’oposició veïnal.

Diverses associacions de veïns, com la de l’Esquerra de l’Eixample o la de Sant Antoni, van emprendre una intensa mobilització per frenar l’operació. Coneixien l’interès artístic de l’immoble perquè havia estat una escola de monges on havien estudiat moltes dones del barri, i a més el Col·legi d’Arquitectes n’avalava plenament el valor patrimonial. No obstant, el moviment veïnal tot just s’estava articulant i la campanya per salvar el Xalet es va convertir en una mena de test d’estrès del que podia aconseguir-se mitjançant protestes populars a final de la dictadura. Van ocupar l’edifici per impedir-ne l’enderroc i van omplir la ciutat de cartells assenyalant el constructor, Josep Lluís Núñez, que just aleshores començava la seva coneguda faceta de president del Barça. Si a les eleccions del club Núñez prometia als socis que ells tindrien “la clau” del futur blaugrana, el veïnat de la Golferichs li recordava que ell tenia “la clau” per salvar l’edifici i donar-li un ús públic.

La clau de veritat, però, la va acabar tenint l’Ajuntament. L’arribada de la democràcia -i el desconcert de les elits pels grans canvis que podien venir- va obrir una finestra d’oportunitat per a l’adquisició pública de moltes finques i terrenys, a fi i efecte d’aconseguir pau social i legitimar el nou sistema polític. La Casa Golferics va passar a mans del Consistori als anys vuitanta, va ser rehabilitada i el 1989 va obrir portes com a centre cívic. Actualment manté aquest ús i acull nombrosos actes i cursets. A més és la seu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, i fins al 2014 també ho era de l’Espai Francesc Català-Roca de fotografia.

L’ocupació anunciada de Can Batlló

Trenta anys més tard, a la frontera sud de la ciutat, triomfava una altra mobilització veïnal innovadora: Can Batlló. El veïnat de Sants i la Bordeta estava tip de la paràlisi d’aquest enorme recinte industrial. Cada cop que reivindicaven un equipament, rebien la mateixa resposta municipal: es farà a Can Batlló. La cantarella feia 35 anys que durava i la reconversió de les 14 hectàrees de terra promesa no arribava. La crisi del totxo l’havia complicada encara més, i el pas del temps amenaçava la preservació d’aquest patrimoni obrer invisibilitzat. Farts d’esperar, el 2009 el teixit associatiu va aglutinar esforços en una plataforma nova -Can Batlló és per al Barri- i el 2010 va anunciar que si al cap d’un any no s’havia desencallat el pla, ocuparien la fàbrica i l’obririen ells mateixos al barri. El termini es va esgotar just després d’unes eleccions, les primeres en què el PSC perdia l’alcaldia des de la transició. Al nou alcalde, Xavier Trias (CiU), no li havia donat temps ni de jurar el càrrec. La plaça de Catalunya era plena d’indignats i al carrer hi havia moltes ganes de mambo.

Les ocupacions solen aprofitar el factor sorpresa, però la de Can Batlló va ser possible gràcies a la tàctica oposada: màxima publicitat. L’amenaça d’ocupació va ressonar a tots els mitjans de comunicació, un pols descarat a un ajuntament feble. La propietat temia destrosses, dubtava de la capacitat policial d’impedir l’acció i va acabar pactant amb els veïns una entrada pacífica i la cessió d’una primera nau. És a dir, els veïns van conquerir Can Batlló… clau en mà. Un cercavila festiu, que comptava fins i tot amb un gegant propi -en forma de puny alçat-, va certificar un canvi d’etapa insòlit.

No obstant, el fet diferencial de Can Batlló és que els veïns van entrar-hi per quedar-s’hi. No volien que les naus es convertissin en simples equipaments de gestió municipal, on el veïnat no té veu ni vot. Més de 200 voluntaris van organitzar-se en brigades per netejar i condicionar ells mateixos la primera nau, batejada com a Bloc Onze. La seva perícia i disciplina va permetre obrir-hi una biblioteca popular, un rocòdrom, un auditori, un plató, horts, tallers d’art i de fusteria, una cafeteria… Tot autogestionat. Poc a poc van omplir de vida una desena més d’espais i van aconseguir que l’Ajuntament financés les obres més complexes, com la teulada. I el 2019 el plenari els va aprovar la cessió oficial de 13.000 m² municipals per un mínim de 30 anys. Ha esdevingut tot un hub social, aixoplugant o assessorant projectes comunitaris d’arreu de Barcelona. Aquest estiu han celebrat una dècada de trajectòria modèlica sense perdre l’esperit reivindicatiu i continuen pressionant perquè no s’aturi la transformació del recinte, on diferents edificis encara esperen ús i pressupost.

Anys de lluita i vigilància per a cada victòria

Molts racons de la ciutat mantenen l’aspecte històric gràcies a la reivindicació. Veïns, acadèmics i expresos van posar en valor l’arquitectura de la presó Model i gràcies a això la seva reconversió actual manté el panòptic, la silueta de les galeries i la Capella Gitana d’Helios Gómez. El mercat del Born, fins al 1971 dedicat a la venda a l’engròs de verdura i fruita, hagués anat a terra si no fos per la pressió social. I, donat el respecte d’aleshores per l’arqueologia, potser també s’haguessin perdut les restes del 1714 que contenia el subsòl. Tampoc existirien avui les tres masies del parc de Sant Martí, que no tenen ús agrari però perviuen com a equipaments. Cada victòria són anys de lluita i vigilància, perquè salvar el patrimoni és molt més que foragitar l’excavadora: sovint el més difícil és aconseguir-ne la rehabilitació posterior i un nou ús adequat. La masia de Can Valent (Porta), la Casa Hurtado (Pedralbes), el teatre Arnau (Raval), la Casa Buenos Aires (Vallvidrera) o la fàbrica de Can Ricart (Poblenou) en són bons exemples.

L'entrada El veïnat, garant subsidiari del patrimoni ha aparegut primer a Carrer.

Que se’ns perdoni la immodèstia, però si no ho diem nosaltres ningú no ho farà: en la reflexió i en el pronunciament que, en aquest sentit, hem pogut finalment escoltar de boca del senyor Jordi Martí, regidor del districte de l’Eixample, deu haver pesat la inquietud manifestada pel moviment veïnal i la societat civil pel que fa a la preservació del patrimoni i la funcionalitat d’un espai pacificat que representa la superfície de dues illes al bell mig de la zona més densa de la ciutat.

El Clínic vol més espai
Ja fa temps que l’Hospital Clínic aspira a créixer. Prou bé que ho sabem a l’Esquerra de l’Eixample. De fet, el solar de Germanetes, on s’està duent a terme un conjunt d’equipaments educatius i residencials, fou cedit a l’Ajuntament mitjançant una permuta amb l’emplaçament de l’antiga caserna de bombers del carrer Provença, on el Clínic projectava ampliar les seves instal·lacions.

Aquests plans mai no van prosperar, i aquest solar, adossat al Mercat del Ninot, acull avui de manera provisional un jardí. Es va parlar, durant els anys més durs de l’última recessió, de dificultats econòmiques. Més endavant, s’evocarien problemes tècnics, lligats al pas del túnel de l’AVE, per establir una connexió operativa entre el vell hospital i les noves dependències a construir. Ara, però, sembla que el problema seria més aviat d’espai. El Clínic diu que en necessita més, molt més.

Globus sonda intencionat?
De quina superfície exactament estem parlant? Quines serien les dimensions i característiques del projecte que el Clínic té en ment? No ho sabem. Ni tan sols sabem si els mateixos responsables ho tenen clar.

El cas és que, a l’estiu, la premsa es va fer ressò, com si la cosa ja estigués prou lligada entre l’Hospital i les administracions concernides, d’un pla pel qual es posaria el recinte de l’Escola Industrial a disposició d’un projecte de grans dimensions. Des del districte ens diuen ara que això era una informació esbiaixada, un globus sonda llençat pel Clínic que segurament ha començat a agitar-se davant la possibilitat d’acollir-se als fons de finançament anunciats per la Unió Europea.

El cert, però, és que aquest anunci va suscitar inquietud. Naturalment, ningú pot desitjar més que nosaltres que un gran centre de referència, alhora hospital comunitari i altament especialitzat, capdavanter en recerca biomèdica, estretament vinculat al barri i a la ciutat, desenvolupi plenament les seves potencialitats. Però la idea d’ubicar un gran complex hospitalari a l’Escola Industrial ens semblava un despropòsit. El seu recinte acull, a més a més de dependències de la Diputació, un valuós patrimoni arquitectònic, instal·lacions esportives i educatives, infraestructures, zona verda… Estàvem parlant de pèrdues irreparables per a la ciutat i d’interrogants inquietants sobre el futur d’equipaments que són vitals per a l’Esquerra de l’Eixample.

Alerta veïnal
Des de les associacions veïnals de l’Eixample i la Favb es va llançar un crit d’alerta i es va començar a demanar explicacions a les parts implicades. Ben aviat, amb la col·laboració del Col·legi d’Arquitectes i d’altres entitats de professionals compromesos en la defensa del patrimoni, de SOS Monuments i de la Coordinadora Esportiva de l’Escola Industrial, es constituiria la plataforma Un nou Clínic és possible, salvant el recinte de l’Escola Industrial per reclamar que “l’Escola Industrial sigui qualificada com a Bé Cultural d’Interès Nacional, com a referent emblemàtic de la modernitat catalana amb més de 100 anys d’història”, així com la preservació “d’un dels pocs espais lliures que queden a la trama Cerdà, garantint que tot el recinte segueixi obert al barri, i conservant les activitats docents, esportives i socials que actualment s’hi desenvolupen”.

En el decurs de la Festa Major de l’Esquerra, l’AV va organitzar un primer debat sobre la qüestió. La posició municipal era aleshores vaporosa, i no anava gaire més enllà del desig de conservar el Clínic al barri, cosa que, a aquestes alçades, ningú sap què vol dir ni què implica. La pressió va permetre, tanmateix, de saber que, prèviament a la polèmica, l’Ajuntament havia suggerit la possibilitat de realitzar el projecte a la Fira de Montjuïc… i que el Clínic la va desestimar per manca d’espai!

Ara hem avançat una mica. Però déu-n’hi-do el nivell d’opacitat i d’informacions contradictòries. De vegades hem tingut el sentiment que, des del Clínic, es diu a cada interlocutor allò que vol sentir. Parlant amb el Col·legi d’Arquitectes, no es va descartar, per exemple, la possibilitat de descompondre les activitats del Clínic (assistencials, docents, de recerca) en diferents emplaçaments. Una hipòtesi perfectament raonable que permetria, per exemple, garantir la funció comunitària de l’hospital a l’Esquerra de l’Eixample, sense condicionar-ho tot a l’exigència d’un disseny unificat, impossible d’encabir d’una sola peça al barri.

Ja és hora, doncs, que el Clínic abati les seves cartes i que tothom parli amb claredat.

Interessos privats i bé comú
Hem sabut pel regidor del Districte que ben aviat se signarà un protocol que fixarà el marc del diàleg entre l’hospital i l’administració municipal per tal de construir una solució adient a les necessitats del projecte i l’interès de la ciutat. De fet, estem parlant d’un projecte de gran abast. És important que, a partir d’ara, les coses es facin de manera transparent i participada. No podem ignorar que el Clínic és -i serà més encara- una joia cobejada per molts interessos privats, desitjosos de propiciar i explotar derivades mercantils d’un centre tan prestigiós.

El com condicionarà molt el què. L’emplaçament o emplaçaments que puguin proposar Ajuntament i Diputació, les permutes que es puguin negociar, sense oblidar l’empara que donin al projecte davant d’Europa, permeten a les administracions públiques tibar legítimament per tal que el resultat jugui a favor del bé comú. Hora d’abatre les cartes. Juguem les nostres amb intel·ligència.

Sylviane Dahan és presidenta de l’AV de l’Esquerra de l’Eixample

L'entrada Ampliació del Clínic, l’hora d’abatre les cartes ha aparegut primer a Carrer.

Aquest 2018 serà l’any del procés participatiu: una negociació entre consistori, veïns i entitats per tancar la llista definitiva d’equipaments que acollirà la nova Model, els elements originals que conservarà i el calendari d’execució. Durant 2019 caldrà redactar els projectes tècnics i les obres començarien, si res no falla, el 2020. Per fer més portable l’espera, el segon trimestre d’enguany s’adequaran algunes estances perquè puguin acollir activitats puntuals a partir de la tardor. L’únic equipament operatiu aquest mandat és l’escola Eixample 1, que el passat setembre va iniciar el seu primer curs en barracons amb una cinquantena de pàrvuls d’entre dos i tres anys.

Actualitzar el pacte de 2009
El procés participatiu no parteix de zero, sinó que pren com a base el Pla Director del desembre 2009 que el moviment veïnal i les associacions de memòria històrica havien pactat amb l’aleshores alcalde Jordi Hereu. L’acord no va caure pas del cel sinó que va arribar després d’anys de forta mobilització ciutadana, inclosos talls regulars del carrer Entença. La gran demora del traspàs i la coincidència amb la crisi econòmica, no obstant, han fet necessari revisar prioritats i tornar a validar els usos futurs.

Les entitats de la Comissió de Seguiment de la Model, la Comissió de Seguiment del Consell de Barri i la plataforma Fem nostra la Model integren el grup impulsor del procés participatiu, que dirigeix la cooperativa d’arquitectes LaCol. Serà el primer debat ciutadà que aplica el nou reglament municipal de Participació i aprofitarà el portal Decidim.barcelona creat a principis de mandat per al fallit PAM. Un cop el grup impulsor tanqui les preguntes clau i els punts a consultar, el procés s’obrirà a la ciutadania cap a la primavera d’enguany.

El Pla Director de 2009 proposava conservar el panòptic central i cinc dels sis braços i suprimir tots els murs perimetrals i edificis moderns. El conjunt està catalogat des de l’any 2000 com a patrimoni arquitectònic amb nivell C (Bé d’Interès Urbanístic), que restringeix els enderrocs i és competència absoluta de l’Ajuntament. Al conjunt de la parcel·la, que suma més de 27.000 m2, s’hi preveia encabir una escola i una guarderia, una residència i centre de dia per a gent gran, un casal de joves, una residència d’estudiants, un poliesportiu, un aparcament soterrat i un espai memorial.

Entre els canvis que es podrien introduir al document, el consistori ja ha deixat clar que vol destinar els terrenys d’ús terciari amb façana al carrer Nicaragua a la construcció de 150 pisos de lloguer assequible. A més ha anunciat que almenys 14.000 m2 -l’equivalent a més d’una illa de l’Eixample- seran espai verd, tal com preveu el Pla General Metropolità, un volum que no quedava garantit al Pla Director de 2009. I s’ha compromès a conservar i restaurar la Capella gitana pintada per Helios Gómez, com demanaven les entitats.

Una altra reivindicació que es farà realitat és la creació d’un centre d’interpretació i documentació sobre història del penal i la repressió. Oferirà un programa estable d’activitats -cursos, seminaris, etc- i exposicions rotatòries. Finalment s’anomenarà La Model Espai Memorial, tal i com reclamaven el passat juny una dotzena d’entitats memorialístiques, que a través del manifest ‘Pel nom de tots i totes’ rebutjaven que el centre o el conjunt del recinte porti el nom de cap pres concret.

Primers usos ciutadans
Com que la metamorfosi final va per llarg i els usos provisionals han tingut molt bona acceptació ciutadana en l’última dècada -i al maig de 2019 hi ha eleccions, també sigui dit de pas-, l’Ajuntament ha anunciat que habilitarà part de les plantes baixes perquè els veïns es vagin fent seva la Model. En concret s’urbanitzarà la cantonada de Rosselló amb Nicaragua, on fins ara hi havia una entrada per a camions i proveïdors, que a l’estiu podria convertir-se en una placeta temporal com la que hi ha hagut durant un sol any al xamfrà que ara ocupa la nova escola. També obriran al públic el segon trimestre els baixos del pati d’entrada del carrer Entença i a la tardor ho farien tres espais de l’edifici annex, on hi havia els tallers de reinserció laboral.

A més, es podran seguir visitant els mateixos espais que incloïa l’exposició organitzada aquesta tardor per la Conselleria: el passadís d’accés, el panòptic, tres galeries i el pati posterior. La mostra ha tingut tant d’èxit que en poques setmanes es van esgotar les inscripcions i els últims mesos fins i tot admetia visitants espontanis sense reserva només ensenyant el DNI a la porta. La nova proposta expositiva encara no s’ha concretat però oferirà tres modalitats de visita: per lliure, guiades i temàtiques.

La piqueta, el proper mandat
Segons la mesura de govern aprovada al novembre, per al proper mandat quedarien la urbanització provisional del xamfrà d’Entença amb Provença -que servia d’aparcament de vehicles policials-, de la resta de l’edifici de tallers i del pati de l’antiga escola de la presó. I, és clar, la construcció dels primers equipaments. Fins a les eleccions municipals del maig de 2019, els usos provisionals i la gestió de la Model suposaran una inversió de 4’4 milions d’euros.

L'entrada La Model prepara la metamorfosi ha aparegut primer a Carrer.