Cinc de la tarda en una llibreria de Barcelona en plena campanya per comprar els llibres de text. Hi ha nens, nois i àvies que els acompanyen per deixar la paga
i senyal de la comanda. Una àvia demana un llibre de text d’anglès i el net se’n fot de la seva pronunciació, que considera dolenta, i els seus col·legues li fan el cor. La llibretera, una dona que ja ha arribat a l’edat de jubilació, renya els nois que se la miren burleta. “L’experiència de la vida és un grau que ara no es valora”, reflexiona amb tristesa la llibretera, que també pensa que les dones grans encara som més invisibles que els homes. “I en això de la invisibilitat ja tenim pràctica, perquè ens passa tota la vida. Com més grans ens fem, més transparents ens tornem”, conclou.

Dotze del migdia d’un mes de juliol tòrrid. Plaça de Colom de Barcelona. Una dona gran atura un taxi i el conductor baixa la finestreta i li engalta en un to massa familiar: “Ma’am, where to”. Que traduït seria: “A quina adreça vols anar, àvia?”. La presumpta àvia, que té setanta-cinc anys, li contesta en català. I el taxista, que esperava que la futura clienta fos una turista gran i despistada, pitja l’accelerador i la deixa amb un pam de nas sota un sol de justícia. La dona lamenta que l’abús i també el menyspreu cap a la gent gran s’ha convertit en habitual.

Taxis a demanda que no apareixen

Un matí de setembre. La plaça de Gósol (Berguedà). Una dona gran espera el taxi a demanda que ha sol·licitat per telèfon. Aquest és un servei públic per als municipis que no tenen transport públic. Avui ella necessita anar fins a Guardiola del Berguedà per agafar l’autobús que la porti a Berga perquè té hora concertada a l’hospital. El taxi que havia demanat no apareix i l’aplicació Fleixitransport no funciona, potser perquè a la vall hi ha mala cobertura. O perquè és una aplicació dolenta que falla molt. I el telèfon 900 696 566, que és el del servei de taxi a demanda, tampoc contesta. La dona s’està tres quarts d’hora al telèfon escoltant un robot fins que al final li diu que torni a telefonar “passats uns minuts”. Per sort, guanya la solidaritat i un veí que ha vist les angúnies de la dona la baixa fins
a Guardiola amb el seu cotxe.

La llibretera i la dona gran de Gósol, espavilades les dues i que han treballat tota la vida, no s’entenen amb l’aplicació de La Meva Salut. De fet, el 58,6% dels més grans de setanta-cinc anys no se saben connectar amb els serveis en línia del CatSalut, segons un estudi que va fer públic el juliol la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Taula del Tercer Sector. I encara és més baix el percentatge d’usuaris grans -només el 10,7%- que se saben connectar amb l’eConsulta per enviar missatges als metges de capçalera. Però si són usuaris del CAP de la Vila Olímpica del Poblenou, tampoc cal que en sàpiguen, perquè els missatges, encara que estiguin ben enviats, no obtenen cap resposta. Feta la reclamació al Servei Català de la Salut, la contestació va ser definitiva: “No entren les consultes perquè no es buiden les agendes”. I telefonar a aquest ambulatori o a altres dependències oficials o a empreses privades és un calvari perquè contesta un robot, amenitzat per músiques irritants,
i sovint s’entra en un bucle exasperant.

“Soc major, no idiota” va ser el lema de la campanya que Carlos San Juan va iniciar el 2022 contra els bancs perquè milloressin l’atenció als clients d’edat avançada. Aquest home es va posar en marxa quan va conèixer la història d’una dona de Burjassot, gran i amb mobilitat reduïda, a la qual el BBVA li volia cobrar dos euros extres per atendre-la a la finestreta. En un temps rècord va aconseguir 500.000 signatures. Aquest uròleg valencià demana gerontòlegs i que la medicina se centri a millorar la qualitat de vida de la gent en lloc d’allargar-la amb sofriments. Ara alguns bancs han ampliat la seva atenció presencial, però encara no n’hi ha prou perquè la majoria dels jubilats no sap utilitzar la banca electrònica ni els caixers automàtics i necessiten que els atengui una persona. Segons dades de les mateixes entitats bancàries i que ara ha confirmat l’estudi de la UOC, el 55,5% dels més grans de setanta-cinc anys no usen el banc on line. En canvi, el percentatge de les persones entre 25 i 34 anys arriba al 96,7%.

La discriminació per edat en l’àmbit familiar pot ser encara més sagnant, perquè en lloc de ser l’espai més acollidor sovint és el més dur. No entrarem en els mals tractes físics i psicològics que a vegades pateix la gent gran a casa o a les residències i que és el top de l’edatisme. Fixem-nos en el tracte quotidià en família que sovint és humiliant. “Això no ho saps fer?” és un retret habitual que els grans escolten d’un fill o d’un net als qui potser van ensenyar a llegir. Escoltem els diàlegs en una taula del menjador on convergeixen diferents generacions. Massa sovint els grans no poden seguir la conversa dels joves, que utilitzen un llenguatge ple de neologismes. Quan els joves s’adonen que els avis estan a la inòpia, els comentaris no acostumen a ser gaire caritatius. “No saps de què va, ets d’una altra època, tu això no ho pots entendre, vas conèixer els dinosaures…” i floretes per l’estil.

Els joves més caritatius, repeteixen la frase que no s’ha entès mastegant-la, infantilitzant l’explicació o alçant la veu perquè es pressuposa que el seu interlocutor és sord. El pitjor d’aquest escenari és l’edatisme autoinfligit i que els grans acabin convençuts que són mobles caducats, amortitzats, incapaços d’aprendre coses noves i de portar una vida activa.

Glossari de l’edatisme

• Es diu que els vells fan pudor, són sords, no tenen capacitat d’aprendre coses noves i no tenen relacions sexuals.

• Són tractats amb diminutius -“et porto la sopeta, has de menjar una miqueta”- i en plural -“ara hem de prendre la medicació”-. A més, hom canvia el tracte: del vostè al tuteig.
• Abusos: les mútues els apugen les tarifes; pateixen assetjament telefònic; són més vulnerables a les estafes per canviar de companyies de subministrament; han de posar l’edat en alguns formularis que tenen finalitats de màrqueting…

*Maria Favà és periodista.

L'entrada Edatisme: “Soc gran, no idiota” ha aparegut primer a Carrer.

Del centenar de persones que integren el grup, tothom té més de 60 anys i la gran majoria estan jubilades. Hi ha una proporció una mica superior d’homes que de dones (55%-45%), i una desena part són de fora de Barcelona, de poblacions com ara Premià, Mataró, el Masnou, Sant Feliu o Sant Boi de Llobregat. Pel que fa a la gent que viu a la ciutat, la seva procedència està molt repartida, essent una bona part de la zona nord, dels barris de muntanya. “La gent que hi participa és, sobretot, perquè li agrada caminar per la muntanya, conèixer llocs, i també per socialitzar”, agrega Rodríguez.

Aficionats a l’excursionisme

Als pocs anys d’iniciar l’activitat, es va establir una programació tipus cada mes que consisteix en dues jornades matinals, una de tot el dia i una de caràcter cultural. Per organitzar una ruta cada setmana cal molta preparació, planificació i un model de funcionament ben definit. Tothom que s’inscriu al grup ha d’aportar les seves dades personals, signar una declaració responsable i disposar d’una assegurança. Com apunta Sergio Sesé, un altre membre de Vetejou’s, “tothom és soci d’un centre excursionista i té la llicència de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya”.

Cada sis mesos es convoca una reunió per planificar les sortides del semestre següent. A més del lloc i el recorregut, cal tenir en compte l’àpat del dia i el desplaçament que es fa amb transport públic o autocar. I una setmana abans de l’excursió, la persona que l’organitza explica fil per randa tots els detalls després d’un treball previ. “Si hi ha un grup de persones que diu «anirem a Rellinars» -explica Sesé-, expliquen que hi van estar fa trenta anys i que van passar per un camí, perquè tenen una memòria brutal i se’n recorden, però potser quan hi arribes ara el camí ja no hi és i s’ha obert un corriol”.

Les rutes es fan de setembre a juny i segueixen uns criteris estàndard: no passar dels quinze quilometres de distància i dels 300 metres de desnivell acumulat, amb un grau de qualificació de fàcil, moderada i difícil. El nombre de participants oscil·la entre 25 i 40 -havent arribat en alguna excursió a un màxim de 50- i prop de la meitat de les sortides són a Barcelona i en zones de la corona metropolitana. Si bé no han visitat el sud ni tampoc Lleida -que queden una mica lluny per realitzar excursions d’un sol dia-, el grup Vetejou’s ha recorregut bona part de Catalunya. Són més de trenta anys de vivències compartides per persones que es troben cada dijous fent camí.

L'entrada Caminar per fer amics i veure món ha aparegut primer a Carrer.

Les persones LGBTI majors de 65 anys van néixer i créixer sota el règim franquista, on la moral nacionalcatòlica rebutjava i criminalitzava la diversitat sexual i d’identitat de gènere. Aquest és l’entorn en què Blanco va créixer. Originària d’El Torno (Càceres) i mestra de professió, va començar a sentir atracció per les noies al col·legi. La manca d’informació i el tabú de la sexualitat li van provocar un sentiment d’incomprensió. “Em sentia sola perquè no vaig poder parlar amb ningú sobre allò que m’estava passant”, explica. Va conèixer la seva dona en un poble d’Extremadura on era professora. Quan la seva parella es va mudar a la ciutat, ella la va acompanyar, i així van començar a viure juntes, fins avui. El rebuig de la família va ser frontal. Mai va arribar a dir-los que era lesbiana, però sabien que ella tenia una amiga “molt especial”. Es van casar el 2005, el mateix any que es va aprovar el matrimoni igualitari a Espanya.

Blanco és patrona de la Fundació Enllaç, creada el 2008 a Barcelona per defensar els drets de la població gran LGBTI. “És un projecte d’ajuda mútua, pensat per cobrir les necessitats dels membres fundadors, però amb una orientació comunitària: ofereix suport a la resta de persones grans de la ciutat”, exposa Josep Maria Mesquida, membre del comitè de direcció. Un dels objectius de l’entitat és garantir un entorn segur en els serveis de dependència per a gent gran, com les residències. Assessora sobre recursos d’atenció a persones grans i forma professionals del sector sobre la diversitat sexoafectiva i identitat de gènere per garantir la no discriminació. “Hi ha la percepció que aquests espais no són segurs”, diu Mesquida. A Madrid, la Fundació 26 de Diciembre ha inaugurat la primera residència especialitzada en gent gran LGBTI d’Espanya.

La soledat, un problema freqüent

La soledat és una preocupació de la gent gran en general, però s’agreuja en la població LGBTI. Segons l’informe 50 + LGTB, el 38,7% de les persones del col·lectiu majors de 50 anys residents a Barcelona viu sola, i el 30% ho fa en parella i sense fills. Cal afegir que el 36,8% de les persones que manifesten tenir dificultats per fer activitats quotidianes no rep cap ajuda. “És un grup social que viu amb més freqüència situacions de soledat no desitjada”, manté Mesquida. Tot i que no és un fenomen aplicable a tothom: l’estudi indica que hi ha l’estereotip que les persones LGBTI estan “condemnades a envellir en soledat”, però segons les vivències dels participants, això “no ha de ser considerat una característica del col·lectiu, perquè no sempre hi és present”. “El mite de la persona LGBTI sola també és una forma de violència”, expressa Mesquida.

Trencar estereotips és també un pas. “Hi ha una sèrie de tòpics sobre ser dona trans: ‘El teu matrimoni s’acabarà’, ‘els fills et rebutjaran’, ‘t’han d’agradar els homes’ o ‘has d’odiar els teus genitals’”. Són les paraules de Sofía Bengoetxea, dona trans de 65 anys i veïna de Nou Barris. Va manifestar-se públicament com a dona trans el 2014, amb 57 anys. Ja estava casada i continua amb la seva dona. Assegura que no encaixava en els valors de la masculinitat del franquisme, i a l’adolescència es va començar a sentir i vestir com una dona, d’amagat: “Fer el que no s’esperava de mi em generava una culpa terrible”. Bengoetxea, que és activista social i ha coordinat EnFemme -una associació que dona suport a dones trans i crossdressers-, demana no reduir la comunitat a una única realitat: “Hi ha una manera en què la societat ens dicta com hem de ser”.

Barcelona va ser pionera en la defensa dels drets LGBTI a Espanya durant la transició. La generació actual de gent gran del col·lectiu és l’evolució d’aquella lluita. “Nosaltres no tenim por, nosaltres som” era el lema de la primera manifestació LGBTI a l’Estat, feta a la ciutat el 1977. I és un clam que encara fa seu aquella generació. “Hem aconseguit el que tenim gràcies a la lluita; ara us correspon als joves defensar els drets de tothom”, conclou Paulina.

L'entrada Encarar la vellesa amb dignitat, llibertat i orgull ha aparegut primer a Carrer.

Poc abans de l’inici de la pandèmia ja tenia tot el material i tocava fer-ne l’edició, que va dur a terme durant el confinament de la covid. Així, va elaborar sis documentals d’entre 50 i 60 minuts de durada centrats en sis temes diferents: el barri; les etapes de la vida; a què s’havien dedicat; què feien per divertir-se i a les vacances; les diferències entre abans i ara pel que fa a les vivències en general; i política i personalitats importants que haguessin conegut. “Al mateix temps que ho feia, m’ho passava bé”, destaca Cama, animant tothom que tingui la idea de fer un treball com aquest: “Qualsevol de nosaltres pot obrir una finestra que fa uns anys era impensable”.

Amb 65 anys i jubilat -ha treballat 50 anys en el sector de la banca-, Cama viu al Parc de la Vall d’Hebron des del 1993, però porta tota la vida als entorns, a Montbau des del 1976 i abans a la Teixonera. En prejubilar-se el 2014, va entrar a formar part de l’associació veïnal del barri. Però va ser amb la mort de la seva mare, Adoración Llena, que vivia a Montbau i va morir amb 96 anys l’any 2017, que es va decidir a tirar endavant el projecte. “La mare portava anys de deteriorament psíquic i havia perdut la memòria. Vaig constatar que hi havia una generació que estava marxant en silenci; una generació a la qual jo penso que li devem el nostre benestar. I vaig pensar que seria bo fer el que jo hauria d’haver fet amb la meva mare, i que no vaig poder perquè ella va perdre la seva consciència, amb gent del barri que ara ja té una determinada edat”.

Uns barris separats per la ronda

Als anys seixanta, la zona de la Vall d’Hebron estava poblada sobretot per camps i horts, fins que es van aixecar els primers blocs d’edificis que modificarien la seva fesomia, una transformació que es faria més evident amb les construccions posteriors, sobretot a partir de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992, quan s’hi van instal·lar equipaments esportius i també la Vil·la dels Periodistes, amb el pas de la ronda de Dalt que va separar els barris. El veïnat ha vist els canvis de manera positiva: “Quan van començar a venir els primers veïns, això no estava ni urbanitzat. No hi ha comparació possible a com està ara, és clar. Amb independència de les mancances que hi pugui haver, els veïns s’hi troben molt a gust, tant al Parc de la Vall d’Hebron com a Montbau”, conclou Cama.

Conclusions dels sis temes del treball

Joaquín Cama extreu algunes conclusions dels sis documentals que ha fet. Del barri, diu que abans hi havia molta més vivència que no pas ara i que les relacions veïnals de tota la vida que existien ja no es donen. Quant a les etapes de la vida, destaca que les persones entrevistades “tenen acumulada una quantitat de sentit comú i una saviesa que avui es troben a faltar”. En l’aspecte de guanyar-se la vida, tots ho van fer i van començar a treballar molt joves, aprenent l’ofici “i sense queixar-se dels sous d’aleshores”. Pel que fa a les diversions, hi havia els balls als envelats i la ràdio, mentre que de vacances no se’n feien o almenys no com les entenem ara. Sobre com es vivia abans i actualment, Cama explica que “aquests veïns deien que abans no arribàvem i ara ens passem, que abans no hi havia llibertat, que tot era prohibit i era pecat, i que ara tenim absoluta llibertat, que res és pecat; que estem en l’altre extrem”. En relació a la política, cap d’ells hi ha entrat; el nom d’Adolfo Suárez va ser el més pronunciat, mentre que de personalitats que van conèixer hi ha Pasqual Maragall o Mary Santpere.

L'entrada Memòria visual dels veïns i veïnes de la Vall d’Hebron ha aparegut primer a Carrer.

A la ciutat de Barcelona hi ha 13.055 places residencials per a gent gran. 3.942 persones estan en llista d’espera al seu domicili o en situacions d’ingrés temporal. 4.121 que ja resideixen en algun centre estan en una llista d’espera per canviar a una plaça d’un lloc diferent per diferents motius. Les informacions de què disposem sobre aquestes persones provenen de familiars i amics, ja que es troben en una mena de llimbs que com veurem més endavant impossibilita tenir-ne una informació directa.

Gairebé tots els centres estan gestionats per empreses privades amb afany de lucre. Els preus que paga l’Administració com a tarifa diària pel grau més alt de dependència oscil·la entre els 61,5 i els 49,2 euros al dia. No cal ser gaire llest per veure que són quantitats totalment insuficients per garantir el benestar, pagar sous decents a les cuidadores i a més obtindre beneficis.

Tot i que són nombroses les queixes expressades pels familiars sobre manca de personal, baixa qualitat del menjar, insuficient manteniment amb deteriorament de les instal·lacions, falta de material d’higiene personal, deficient atenció mèdica i minsos programes de rehabilitació, les administracions responsables, Generalitat i Ajuntament, no saben res ni responen.

Podem dir que les persones grans ingressades en residències i en situació de dependència pateixen maltractament.

Maltractament institucional perquè no es destinen els recursos necessaris, no hi ha control ni auditories per saber si es compleixen les condicions dels contractes d’adjudicació, no tenen dret com la resta de persones de la ciutat a tota la cartera de serveis sanitaris ni a continuar sent atesos pel seu metge o metgessa de família. Tampoc se’ls té en compte en els plans de salut estacionals (Pla Integral d’Urgències a l’hivern i Pla d’actuació per prevenir els efectes de les onades de calor a l’estiu).

Maltractament social perquè amb l’actual sistema d’adjudicació de places no poden quedar-se al seu barri i a vegades ni a la ciutat, lluny d’amics, familiars i entorn conegut. No poden exercir els drets de ciutadania com el dret a votar i a la participació social.

Creiem que l’Ajuntament de Barcelona hauria de tenir les competències sobre la qualitat de vida d’aquestes persones que també són veïns i veïnes de la ciutat. Hauria d’exercir una tutela activa que vetllés perquè tinguin cobertes totes les necessitats i poder viure dignament.

Relacionem algunes recomanacions i canvis que permetrien avançar en aquest sentit.

• Lideratge polític de l’Ajuntament de Barcelona, com a nivell de govern més proper a la ciutadania, que vetlli perquè es garanteixin tots els drets de les persones grans “institucionalitzades” a la ciutat de Barcelona, mitjançant el desenvolupament ple de les competències recollides en la Carta Magna municipal. Molt especialment per mantenir el dret a la participació democràtica i a votar.
• Modificar i actualitzar la cartera de serveis socials de 2010. Que la ràtio de professional gero-cultor per a les persones més dependents, de grau 3, sigui com a mínim de 1 per a cada 8 persones.
• Millores en el manteniment de les infraestructures i els equips.
• Exigir que els requisits dels concursos no siguin de menys qualitat que els especificats a la cartera de serveis.
• Publicació de llistes d’espera actualitzades i sectoritzades territorialment perquè els interns puguin romandre a prop del seu entorn.
• Accés a la totalitat de la cartera de serveis sociosanitaris com la resta de ciutadans. Molt especialment als d’Atenció Primària.
• Mecanismes democràtics de participació en el funcionament dels centres. I facilitar la participació dels moviments veïnals del territori.
• Fer públiques la composició i les actes dels Consells de Participació de Centre.
• Fer com a mínim una inspecció anual de cada residència i publicació del resultat.
• Aplicació de la Llei de Transparència a les residències finançades amb diners públics.
• Dignificació del treball dels professionals que cuiden.

Les institucions publiciten contínuament nombrosos programes que diuen voler resoldre la situació de la gent gran: abordatge del maltractament a les persones grans, plans comunitaris sobre la solitud no desitjada, la visió de gènere en programes d’atenció… Però tots exclouen les persones dites “institucionalitzades”. Són persones que ja només existeixen per als seus familiars, si en tenen.

L’Ajuntament, que teòricament treballa per a totes les persones que viuen a la ciutat, s’ha de fer responsable de la cura de les que viuen en les residències assistides, que treballin en bones condicions les persones que les cuiden i del foment de la participació en el seu entorn.

L'entrada La ciutat que no estimava la gent gran ha aparegut primer a Carrer.

Més d’11.000 persones
Segons dades del 2017, a la capital catalana hi ha 193 residències assistides per a gent gran, on viuen gairebé 11.300 persones. La gran majoria són centres privats, però fins i tot en aquells que són de titularitat pública, la gestió recau sovint en mans privades i en nombrosos casos en empreses amb ànim de lucre. En el manifest Per unes residències assistides per a gent gran on es pugui viure dignament, impulsat per la vocalia de Sanitat de la Favb, se subratlla que “a algunes d’aquestes empreses se les coneix per activitats com per exemple la construcció i no per tasques assistencials, i el primer que han fet després de guanyar el concurs ha estat acomiadar personal”.

Els gegants corporatius més significatius amb presència al sector són Clece, filial del grup ACS -dirigit pel president del Real Madrid, Florentino Pérez-, i OHL, que a Barcelona gestiona sis residències públiques a través d’una unió temporal d’empreses (UTE) amb Asproseat. El president d’OHL és Juan Miguel Villar Mir, que va ser ministre d’Hisenda entre desembre de 1975 i juliol de 1976 -per tant, sense que s’hagués assolit la democràcia- i que apareixia als papers de Bárcenas com un dels constructors que va fer donacions il·legals al PP a canvi de l’adjudicació de contractes públics.

Precisament al voltant de les residències públiques -propietat de la Generalitat- que gestiona la UTE formada per OHL Ingesan i Asproseat s’han gestat bona part de les denúncies pel pèssim serveis que es dona als usuaris. En concret, la UTE gestiona les residències de Mossèn Vidal i Aunós (Sants), Alchemika (Sant Martí), El Molí (Nou Barris), Bon Pastor (Sant Andreu), Bertran i Oriola (Ciutat Vella) i Poblenou, al barri del mateix nom. En tots els casos l’esquema és similar. La UTE va aconseguir la gestió de la residència gràcies a presentar l’oferta econòmica més baixa -en aquest tipus de concursos la valoració econòmica és la que atorga una major puntuació i, per tant, la decisiva a l’hora de determinar qui el guanya- i a partir d’aquí se li han anat acumulant queixes dels familiars dels usuaris.

Retallada de personal
Fa uns mesos va sorgir una coordinadora de familiars de les sis residències gestionades per OHL per denunciar la situació i guanyar força a l’hora de reclamar canvis. José Luis Olivé, amb familiars a la residència Mossèn Vidal i Aunós i membre de la coordinadora, explica a Carrer que el gran problema és la retallada de personal cuidador, que en el centre de Sants, per exemple, ha passat de tres a dues persones per planta, un fet que perjudica greument l’atenció d’unes persones usuàries que, en molts casos, tenen un elevat grau de dependència. “Ens hem trobat amb situacions com que no els canviïn de roba quan toca, que l’edifici té un nivell de manteniment deplorable i compti amb materials molt deteriorats i que la neteja estigui lluny de ser òptima”, relata. En un comunicat, la coordinadora denuncia que a les cinc residències es repeteixen “deficiències en l’atenció mèdica”, falta de materials bàsics, i una qualitat ‘deficient’ dels aliments, que a més a més són “pocs equilibrats”.

Per tot plegat, la coordinadora ha portat a terme diverses accions, com ara concentracions de protesta, recollida de signatures -només en el cas de la residència de Sants se n’han aconseguit més de 7.000- i trobades amb representants de l’Ajuntament i la Generalitat -que integren el Consorci de Serveis Socials de Barcelona- i amb la Síndica de Greuges de la ciutat. Entre d’altres qüestions, els familiars el que reclamen és que es retorni al nivell d’atenció anterior a l’entrada d’OHL, és a dir, que es desfacin les retallades de personal i, per exemple, tornin a treballar tres cuidadores per planta.

La vocalia de Sanitat de la Favb va un pas més enllà i vol que les residències públiques tinguin una “gestió pública”, que s’augmentin els recursos per garantir una atenció de qualitat i uns bons programes de rehabilitació i que hi hagi un pla general participatiu per definir les necessitats del col·lectiu de la gent gran que hi resideix.

Sense resposta de la Generalitat
Les famílies afectades i les entitats veïnals han reclamat a l’Ajuntament de Barcelona una major implicació per millorar l’atenció, però la resposta del consistori és que el seu marge d’actuació és limitat, perquè al cap i a la fi és la Generalitat qui s’encarrega d’adjudicar la gestió de les residències de la seva propietat. En el moment de tancar l’edició, el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies no havia contestat les preguntes de Carrer sobre la qüestió, però el Diari del Treball va assegurar que fonts del departament havien indicat que s’estava treballant amb la gestora -és a dir, OHL- per millorar “l’organització del servei”. La versió de l’empresa, recollida pel mateix mitjà, és que la companyia “treballa contínuament per a la millora de la qualitat assistencial”.

L'entrada Front veïnal per reclamar atenció digna per a la gent gran ha aparegut primer a Carrer.