La memòria d’un barri la formen cadascun dels seus veïns i veïnes, amb les seves vivències particulars i col·lectives, en un context històric i social compartit. Mogut per aquesta idea, Joaquín Cama Llena, veí del Parc de la Vall d’Hebron, va contactar amb el Casal de la Gent Gran per trobar persones que volguessin donar testimoni de la seva vida en aquest barri i el barri veí de Montbau. Les entrevistes les va realitzar entre els anys 2018 i 2019, en un treball que aplega el testimoni d’una dotzena de persones en més de vint hores de conversa enregistrada amb càmera. Amb edats d’entre els 65 i els 93 anys, la majoria de participants són, però, més grans de 80 i de procedència diversa, alguns nascuts a Catalunya i també arribats de la resta d’Espanya: “Buscava una fotografia d’una gent que, com qualsevol de nosaltres, no és famosa ni coneguda, però que pot donar una perspectiva molt interessant per entendre l’evolució del barri”.
Poc abans de l’inici de la pandèmia ja tenia tot el material i tocava fer-ne l’edició, que va dur a terme durant el confinament de la covid. Així, va elaborar sis documentals d’entre 50 i 60 minuts de durada centrats en sis temes diferents: el barri; les etapes de la vida; a què s’havien dedicat; què feien per divertir-se i a les vacances; les diferències entre abans i ara pel que fa a les vivències en general; i política i personalitats importants que haguessin conegut. “Al mateix temps que ho feia, m’ho passava bé”, destaca Cama, animant tothom que tingui la idea de fer un treball com aquest: “Qualsevol de nosaltres pot obrir una finestra que fa uns anys era impensable”.
Amb 65 anys i jubilat -ha treballat 50 anys en el sector de la banca-, Cama viu al Parc de la Vall d’Hebron des del 1993, però porta tota la vida als entorns, a Montbau des del 1976 i abans a la Teixonera. En prejubilar-se el 2014, va entrar a formar part de l’associació veïnal del barri. Però va ser amb la mort de la seva mare, Adoración Llena, que vivia a Montbau i va morir amb 96 anys l’any 2017, que es va decidir a tirar endavant el projecte. “La mare portava anys de deteriorament psíquic i havia perdut la memòria. Vaig constatar que hi havia una generació que estava marxant en silenci; una generació a la qual jo penso que li devem el nostre benestar. I vaig pensar que seria bo fer el que jo hauria d’haver fet amb la meva mare, i que no vaig poder perquè ella va perdre la seva consciència, amb gent del barri que ara ja té una determinada edat”.
Uns barris separats per la ronda
Als anys seixanta, la zona de la Vall d’Hebron estava poblada sobretot per camps i horts, fins que es van aixecar els primers blocs d’edificis que modificarien la seva fesomia, una transformació que es faria més evident amb les construccions posteriors, sobretot a partir de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992, quan s’hi van instal·lar equipaments esportius i també la Vil·la dels Periodistes, amb el pas de la ronda de Dalt que va separar els barris. El veïnat ha vist els canvis de manera positiva: “Quan van començar a venir els primers veïns, això no estava ni urbanitzat. No hi ha comparació possible a com està ara, és clar. Amb independència de les mancances que hi pugui haver, els veïns s’hi troben molt a gust, tant al Parc de la Vall d’Hebron com a Montbau”, conclou Cama.
Conclusions dels sis temes del treball
Joaquín Cama extreu algunes conclusions dels sis documentals que ha fet. Del barri, diu que abans hi havia molta més vivència que no pas ara i que les relacions veïnals de tota la vida que existien ja no es donen. Quant a les etapes de la vida, destaca que les persones entrevistades “tenen acumulada una quantitat de sentit comú i una saviesa que avui es troben a faltar”. En l’aspecte de guanyar-se la vida, tots ho van fer i van començar a treballar molt joves, aprenent l’ofici “i sense queixar-se dels sous d’aleshores”. Pel que fa a les diversions, hi havia els balls als envelats i la ràdio, mentre que de vacances no se’n feien o almenys no com les entenem ara. Sobre com es vivia abans i actualment, Cama explica que “aquests veïns deien que abans no arribàvem i ara ens passem, que abans no hi havia llibertat, que tot era prohibit i era pecat, i que ara tenim absoluta llibertat, que res és pecat; que estem en l’altre extrem”. En relació a la política, cap d’ells hi ha entrat; el nom d’Adolfo Suárez va ser el més pronunciat, mentre que de personalitats que van conèixer hi ha Pasqual Maragall o Mary Santpere.
