Incògnites, però amb calendari

Seran gairebé 300.000 m² edificables que inclouran l’hospital, facultats de salut
i centres d’innovació biomèdica. Una de les operacions urbanístiques i sanitàries més potents de Catalunya que, paradoxalment, s’ha presentat en societat amb molts interrogants. Els més rellevants: si Barcelona serà compensada per la pèrdua de sòl esportiu i quins usos tindran els edificis que ocupa en l’actualitat l’Hospital Clínic a l’Eixample i a les Corts. Dues incògnites imprescindibles per poder determinar l’impacte real d’aquest macroprojecte sanitari en el veïnat i la ciutat.

El nou hospital, ubicat a Diagonal 695-701, punt de confluència entre Barcelona, Esplugues de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat, mantindrà el seu rol de centre de referència i d’alta complexitat, atenent població assignada d’aquestes tres ciutats, però també pacients derivats d’arreu del país. Un equipament que no substituirà hospitals de proximitat com l’Hospital Universitari de Bellvitge, que continuaran assumint l’atenció territorial ordinària. Però qui ha de respondre les incògnites?

El consorci Porta Diagonal-Campus Clínic -integrat per la Generalitat, el mateix hospital, la UB, els ajuntaments de Barcelona, l’Hospitalet i Esplugues, la Diputació i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)- coordina el planejament, el finançament i l’execució d’una operació que combina salut, universitat i desenvolupament urbà. I és d’aquest organisme que cal esperar la màxima transparència per conèixer les implicacions del futur campus. De moment, la Generalitat defensa que a les noves instal·lacions hi haurà “una organització més eficient, circuits assistencials moderns, infraestructures digitals integrades i espais adaptats a la medicina personalitzada”.

Tot i les incògnites, el calendari del projecte està clarament establert: fins al 2027, es desenvoluparà el concurs d’arquitectura i el planejament urbanístic; el 2028, començarà la reurbanització amb l’ampliació de la línia L3 de metro; i, el 2030, les obres del complex. L’escala econòmica del projecte explica la magnitud del canvi. La construcció del nou hospital i les seves infraestructures assistencials supera els 1.700 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi sumen uns 300 milions en edificis universitaris i centres de recerca, així com prop de 400 milions destinats a l’ampliació del metro fins a Esplugues, amb la construcció de dues noves parades -Sant Joan de Déu-Finestrelles i Campus de Salut Clínic-UB-. Amb la urbanització de l’entorn, nous accessos, carrils bici i espais verds, el volum global de la transformació supera els 2.300 milions d’euros, i serà un dels principals pols biomèdics del sud d’Europa.

La fi d’un pulmó esportiu

Tot i que la UB mantindrà l’activitat esportiva fins al 2030 al campus de Zona Universitària, el desallotjament serà inevitable per poder iniciar les obres. I de moment, no s’ha fet pública cap alternativa per a aquesta pèrdua de sòl esportiu. La Generalitat ha adquirit aquests terrenys de 100.000 m² que durant dècades han funcionat com a pulmó esportiu per a estudiants per un import de 135 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi afegeix una subvenció de fins a 17,5 milions per finançar parcialment la nova Facultat de Farmàcia, un equipament docent vinculat al futur pol de salut.

Però en el conveni de compra no es fa cap referència a com es garantirà que els usuaris universitaris continuïn tenint accés a espais esportius de qualitat, ni si serà a Barcelona o en un altre municipi. Carrer ha preguntat aquesta qüestió a la UB, però la universitat només indica que “el projecte demana replantejar i millorar el servei per garantir la pràctica esportiva”. Si bé la UB no concreta si el sòl esportiu perdut tindrà una permuta en altres punts de la ciutat propers als edificis universitaris, ha transcendit que la universitat estaria negociant una nova ubicació de les instal·lacions esportives en terrenys de l’Hospitalet, a un centenar de metres del complex actual.

Què serà dels edificis històrics?

I la segona incògnita del macroprojecte apunta als possibles usos públics que puguin tenir els edificis històrics de l’actual seu del Clínic a l’Eixample. El principal actiu és la finca del carrer de Villarroel 170, que concentra urgències, consultes externes, hospitalització i serveis generalistes de l’hospital. Però també és un gran actiu el futur del qual està per definir l’edifici de la Maternitat, a les Corts, dedicat a l’atenció de l’embaràs, el part i la maternitat, amb serveis obstètrics i neonatals, així com la facultat de Medicina de la UB. Carrer també ha preguntat a l’Hospital Clínic aquesta qüestió, i tot i que el projecte s’ha presentat a bombo i plateret, no hi ha cap resposta: “Encara s’estan decidint els usos; en uns mesos s’aprovaran i es podran comunicar”.

El projecte del nou Clínic té potencial per transformar el sistema hospitalari
i universitari català. Però també implica una redistribució de sòls i usos que afectarà l’equilibri urbà. El repte no és només construir un hospital del segle XXI, sinó garantir la restitució dels equipaments esportius perduts i un debat ciutadà transparent sobre el destí dels edificis històrics de l’actual Clínic. Sense aquestes respostes, el futur Campus Clínic-UB corre el risc de ser percebut com una operació brillant en l’escala metropolitana, però opaca i injusta per al veïnat.

Un canvi de cromos ajustat a llei?

Un altre dubte que inquieta sobre el projecte, i vinculat a la incertesa de si les 10 hectàrees de terreny dedicat a l’esport es perdran definitivament, és si és ajustat a llei utilitzar sòl esportiu per ubicar-hi equipaments sanitaris. La Generalitat ha comprat a la UB els terrenys i la veritat és que s’ha de dur a terme un procés urbanístic formal -modificació del planejament o desenvolupament d’un Pla Director Urbanístic (PDU)-, i s’han de redactar i aprovar els projectes i plans d’ordenació que definiran l’ús final del sòl. Aquest canvi d’ús, de sòl esportiu a equipament sanitari i docent, s’està duent a terme mitjançant acords interinstitucionals i l’elaboració d’un PDU que ordenarà l’àmbit, amb tràmits i modificacions de planejament que caldran per fer compatible la nova funció. Es preveu que la redacció del planejament i els projectes associats es tramitaran entre 2026 i 2028, amb obres d’urbanització i metro que començarien al voltant de 2028, i que l’hospital entri en funcionament cap al 2035.

L'entrada El nou Clínic, un pol sanitari ple d’interrogants ha aparegut primer a Carrer.

La carretera va atraure molts elements que Barcelona i la independent Sants no podien tenir perquè estaven plenes o eren molestes: cases, fàbriques, un dipòsit d’aigua -cap al 1876-, un cementiri (1880) i un transformador elèctric (1913). Al Pla d’Eixample de l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt (1926) es proposava tota aquesta zona com una ciutat-jardí obrera. Per això les urbanitzacions que es van fer aquells anys eren de carrers petits i disposats de forma radial des de places centrals. Aquesta morfologia és la que té el barri de Pubilla Casas, on es van començar a construir casetes.

A partir de la dècada de 1940, però, aquells carrers pensats per a cases unifamiliars es van omplir de blocs cada vegada més alts. Paco Candel, a Els altres catalans (1964), va dedicar al barri unes pàgines que són fantàstiques. Tanmateix, la zona per dalt de la carretera no era gens atractiva, plena de torrents i barrancs. A més, s’hi van excavar coves on s’instal·larien a viure desenes de persones.

La història del barri durant el franquisme és la de tots els de l’àrea metropolitana. De gairebé zero a 45.000 habitants en 40 anys, sense urbanització, equipaments… L’Associació Veïnal de Pubilla Casas-la Florida-Can Vidalet fou legalitzada el 1972 i va participar en les lluites típiques d’aquella època, que no per típiques no van ser decisives per minimitzar el desastre. Podem assegurar, per exemple, que si avui tenim el Parc i el Centre Cultural de la Bòbila és per les conquestes veïnals d’aquells anys, perquè al lloc on hi havia la fàbrica volien fer més blocs.

El 1976 es va aprovar el Pla General Metropolità (PGM), que per sobre de la carretera de Collblanc no preveia construir gairebé res. Però la bombolla immobiliària iniciada a final de la dècada de 1990 arribaria a aquestes latituds. L’alcalde Celestino Corbacho es va inventar el projecte de la Porta Sud, que, surfejant l’onada de l’ampliació de la Fira de Barcelona, generaria la transformació de la Gran Via, mentre el de la Porta Nord faria el mateix als terrenys que ara ens ocupen.

L’any 1997 es va arribar a uns acords -que després no es van complir- amb el Futbol Club Barcelona, que va comprar la finca de Can Rigalt. L’onada especulativa va impulsar el 2005 el Pla Caufec a Esplugues de Llobregat i la modificació del PGM als terrenys hospitalencs per sobre de la carretera el 2006, en la línia -no cal dir-ho- d’aixecar més blocs. Avui, aquestes hectàrees que van contenir un càmping i tenen un transformador, a més de solars on malviuen desenes de persones sense llar, és un caramel.

Es dedicaran a les zones verdes o a les escoles que necessitem? O s’hi faran blocs perquè alguns guanyin molts diners? El dilema de sempre, la lluita -de classes- habitual per l’espai.

*Manuel Domínguez és membre del Centre d’Estudis de l’Hospitalet

L'entrada Apunts d’història de Pubilla Casas ha aparegut primer a Carrer.

Primer despropòsit: enderrocar la caserna per traslladar-la provisionalment al parc de Joan Miró -on porta 16 anys- constituïa una infracció urbanística en zona verda que provocaria el 2010 la presentació d’una demanda judicial per delicte urbanístic contra la regidora del PSC Assumpta Escarp, de la qual no en va sortir absolta fins al 2017.

Segon despropòsit: enderrocada la caserna, al Clínic ja no li feia servei la nova seu d’urgències. Ara volia un nou hospital, a la vista de les necessitats tecnològiques i la rendibilitat de la privatització de la medicina. Metges de Catalunya havia denunciat que IDCSalut -antic Grup Quirón- havia incrementat la facturació dels contractes amb la Generalitat de 71 milions d’euros el 2010 a 127 el 2012. El 2016 naixeria la marca Barcelona Medical Destination (BMA), per promocionar els serveis mèdics privats i atraure pacients internacionals.

Tercer despropòsit: el juliol del 2019, tres institucions del CatSalut -Clínic Barcelona, Hospital Universitari i Ajuntament- signen un Estudi de propostes d’implantació del nou Hospital Clínic. Amb dues alternatives sobre la taula: el recinte firal de Montjuïc i l’Escola Industrial. Aquesta última els permetia una proximitat a l’actual Clínic i un sostre edificable de 196.400 m², que es desenvoluparia en volums de 15 plantes sobreposades als edificis de l’Escola, un recinte declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) en el Catàleg del Patrimoni, amb edificis de mestres d’obres i arquitectes modernistes reconeguts. Un conjunt d’alt valor cultural que es proposava malmetre vulnerant la Llei del Patrimoni Cultural de 1993.

Per quina raó aquestes institucions, privades i públiques, van poder fer aquesta aposta? En primer lloc, perquè les qualificacions d’equipament (Clau 7a) del Pla General Metropolità (PGM), independentment de la seva protecció patrimonial, assignen a l’Escola una edificabilitat equivalent a quatre illes de l’Eixample, és a dir, 240.000 m². En segon lloc, perquè la Llei Òmnibus 5/2012, del 20 de març, va modificar la Llei del Patrimoni possibilitant la venda o privatització dels béns catalogats. Una modificació del 2016 va intentar resoldre aquesta contradicció entre Patrimoni i PGM, però no va tenir èxit.

El 2020, associacions veïnals, entitats esportives i usuàries dels espais verds del recinte, dels camps esportius i de la piscina Sant Jordi, així com els equipaments educatius existents, la Favb, SOS Monuments, el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i altres agrupacions d’arquitectes i urbanistes, van constituir la plataforma “Un nou Clínic és possible salvant l’Escola Industrial”, que va iniciar els tràmits amb la Direcció General del Patrimoni Cultural per a la incoació d’un expedient de declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), és a dir, un nivell A de protecció.

Tot i que sis anys després Patrimoni Cultural encara no havia obert l’expedient, el pronunciament de la Plataforma va ser suficient per obligar l’Ajuntament i les entitats hospitalàries a cercar, el 2023, un nou emplaçament, situat ara en terrenys esportius de la Zona Universitària. El programa i les superfícies van ser assessorats per catedràtics i experts en arquitectura hospitalària. Una gran victòria del moviment veïnal i de les institucions ciutadanes.

La Diputació, després d’haver iniciat el 2017 la restauració del Paranimf de l’Escola Industrial, el 21 de març de 2022 presentava La Industrial+, una “adaptació del recinte […] als nous requeriments energètics, [amb el] desenvolupament d’un pol d’innovació, rehabilitació del patrimoni i millora de la relació del recinte amb el barri, tot mantenint els usos i els equipaments públics”. El projecte inclou un centre logístic, un centre internacional per a la innovació en els serveis públics, un equipament ciutadà i la reutilització de la residència d’investigadors i estudiants de l’arquitecte Rubió i Bellver, que ha estat proposada per acollir l’Agència Estatal de Salut Pública, un ús d’oficines poc compatible amb la tipologia de residència. Finalment, la Diputació no ha volgut reconèixer els espais lliures de l’Escola com a zones verdes (Clau 6a) del PGM, per la senzilla raó que mentre siguin edificables seran un actiu econòmic del seu patrimoni. Són canvis que trigarem temps a veure.

*Jaume Artigues és arquitecte

L'entrada El Clínic a l’Escola Industrial, crònica d’un despropòsit ha aparegut primer a Carrer.

Primer, un canvi de cromos

El projecte es va donar a conèixer com a Caufec, jugant amb el nom de les empreses associades que el van impulsar: la promotora francesa Cauval i l’elèctrica catalana Fecsa -ara Endesa-. A canvi de la requalificació del sòl, Fecsa es comprometia a soterrar les torres d’alta tensió que baixaven de Collserola. El projecte es va aprovar el 2004 i preveia dues zones d’actuació: a la zona nord, 575 habitatges en grans edificis i 60 d’unifamiliars; i a la zona sud, 125 habitatges de protecció oficial, un centre comercial, un hotel i una torre d’oficines. Un negoci rodó, malgrat les protestes -sense èxit- del moviment veïnal local i, sobretot, de joves lligats als nous moviments per l’habitatge.

Caufec va ser venuda al grup Sacresa, una immobiliària fundada el 1944 i propietat de la família Sanahuja, els promotors del barri de Turó de la Peira (Nou Barris), greument afectat per l’aluminosi provocada pel ciment utilitzat per reduir els temps de construcció. Tot i que l’escàndol va esclatar en el període preolímpic, l’empresa va tenir el seu moment de glòria amb la promoció de L’Illa Diagonal i la transformació de la plaça de braus de les Arenes. Uns èxits que no van poder evitar que la crisi immobiliària del 2008 li passés per damunt: el 2011, va presentar concurs voluntari, incloent-hi diverses filials, entre elles Caufec. Va salvar el procés a canvi d’entregar part dels terrenys d’Esplugues al BBVA, en un dels molts casos on els bancs van aprofitar-se de la crisi financera.

S’obre el joc immobiliari

Sacresa ja no va tenir prou recursos per dur a terme el projecte en solitari, així que va haver de compartir-lo amb altres actors. Llavors es va crear una nova empresa, Milenium Meridian, per a la promoció de l’habitatge de part de la zona nord. La part de sòl que estava en mans del BBVA va ser desenvolupada per la immobiliària Vía Célere -una empresa fundada el 2007 per un directiu del sector que es va especialitzar a construir en sòl que els bancs havien aconseguit després de la crisi-. És un grup potent, ara en mans de grans inversors internacionals -com el fons nord-americà Värde o el britànic CBRE IM-, i un clar exponent dels nous promotors sorgits de la crisi. També en terrenys del BBVA es va construir el centre comercial Finestrelles Shopping Center, promogut pel grup belga Equilis i, després, venut al grup francès Frey.

Focus d’atracció empresarial

En l’actualitat, l’activitat se centra en la promoció d’un gran centre de serveis on Sacresa manté part dels seus interessos i per a l’execució del qual ha hagut de buscar nous socis. De moment, ha promogut la Tower One, un gratacel de 116 metres i 25 pisos on s’ha instal·lat un hotel que ja ha estat venut al fons nord-americà Hines -el mateix que va aterrar a la Barcelona postolímpica amb el projecte de Diagonal Mar-. I ara està en desenvolupament la segona torre, de 23 pisos, concebuda com a edifici d’oficines, junt amb dos edificis més. Aquí els socis de Sacresa són Emesa i Excelsior Times, dos grups que representen sectors diferents dels tradicionals promotors immobiliaris.

Emesa és el holding de la família Cuatrecasas, originat per Emilio Cuatrecasas, tradicional propietari d’un dels despatxos jurídics més influents del país, per on han passat molts afers importants i que ha tingut un paper rellevant en el desenvolupament de les regulacions econòmiques del país -l’actual presidenta de la Comissió Nacional de Mercats i Competència, Cani Fernández, ha estat una de les seves sòcies-. Sota l’aixopluc del negoci bancari, els Cuatrecasas han creat un important grup empresarial on destaca l’empresa de restauració Areas, que controla bona part dels restaurants en autopistes, estacions de tren i aeroports -i mantenen, a més, una participació rellevant en la matriu francesa Elior-, i han invertit en altres sectors, entre ells -i de forma creixent- l’immobiliari. Cuatrecasas ha estat també l’organitzador, al Golf Empordà de Gualta -una altra filial del grup-, d’una trobada d’empresaris amb la líder del partit ultradretà Aliança Catalana Sílvia Orriols.

Excelsior Times, per la seva banda, és el holding de l’empresari badaloní José Elías, centrat al principi en la promoció de les energies renovables (Audax), però que s’ha anat diversificant -destaquen les participacions en l’empresa sanitària Atrys Health, la constructora OHLA i la cadena de congelats La Sirena-. “Les vistes són brutals. Ara, els que vivien allà darrere es cagaran en la puta mare que els va parir. El de la caseta que veia el mar, ara de cop i volta ha deixat de veure’l, se li ha fet l’ombra”, va declarar Elías en una visita d’obres a la Tower One, publicada a YouTube.

A l’ombra de les torres

El que és clar és que l’activitat immobiliària sempre acaba atraient empreses d’altres sectors i esdevé un espai de benefici especulatiu. La instal·lació del nou Clínic i del centre de recerca de Sant Joan de Déu convertirà la zona en un nou focus d’activitat empresarial. L’hotel i els habitatges tindran una clientela assegurada.

*Albert Recio és professor dEconomia

L'entrada Qui recull els fruits de l’antic Pla Caufec? ha aparegut primer a Carrer.

Que se’ns perdoni la immodèstia, però si no ho diem nosaltres ningú no ho farà: en la reflexió i en el pronunciament que, en aquest sentit, hem pogut finalment escoltar de boca del senyor Jordi Martí, regidor del districte de l’Eixample, deu haver pesat la inquietud manifestada pel moviment veïnal i la societat civil pel que fa a la preservació del patrimoni i la funcionalitat d’un espai pacificat que representa la superfície de dues illes al bell mig de la zona més densa de la ciutat.

El Clínic vol més espai
Ja fa temps que l’Hospital Clínic aspira a créixer. Prou bé que ho sabem a l’Esquerra de l’Eixample. De fet, el solar de Germanetes, on s’està duent a terme un conjunt d’equipaments educatius i residencials, fou cedit a l’Ajuntament mitjançant una permuta amb l’emplaçament de l’antiga caserna de bombers del carrer Provença, on el Clínic projectava ampliar les seves instal·lacions.

Aquests plans mai no van prosperar, i aquest solar, adossat al Mercat del Ninot, acull avui de manera provisional un jardí. Es va parlar, durant els anys més durs de l’última recessió, de dificultats econòmiques. Més endavant, s’evocarien problemes tècnics, lligats al pas del túnel de l’AVE, per establir una connexió operativa entre el vell hospital i les noves dependències a construir. Ara, però, sembla que el problema seria més aviat d’espai. El Clínic diu que en necessita més, molt més.

Globus sonda intencionat?
De quina superfície exactament estem parlant? Quines serien les dimensions i característiques del projecte que el Clínic té en ment? No ho sabem. Ni tan sols sabem si els mateixos responsables ho tenen clar.

El cas és que, a l’estiu, la premsa es va fer ressò, com si la cosa ja estigués prou lligada entre l’Hospital i les administracions concernides, d’un pla pel qual es posaria el recinte de l’Escola Industrial a disposició d’un projecte de grans dimensions. Des del districte ens diuen ara que això era una informació esbiaixada, un globus sonda llençat pel Clínic que segurament ha començat a agitar-se davant la possibilitat d’acollir-se als fons de finançament anunciats per la Unió Europea.

El cert, però, és que aquest anunci va suscitar inquietud. Naturalment, ningú pot desitjar més que nosaltres que un gran centre de referència, alhora hospital comunitari i altament especialitzat, capdavanter en recerca biomèdica, estretament vinculat al barri i a la ciutat, desenvolupi plenament les seves potencialitats. Però la idea d’ubicar un gran complex hospitalari a l’Escola Industrial ens semblava un despropòsit. El seu recinte acull, a més a més de dependències de la Diputació, un valuós patrimoni arquitectònic, instal·lacions esportives i educatives, infraestructures, zona verda… Estàvem parlant de pèrdues irreparables per a la ciutat i d’interrogants inquietants sobre el futur d’equipaments que són vitals per a l’Esquerra de l’Eixample.

Alerta veïnal
Des de les associacions veïnals de l’Eixample i la Favb es va llançar un crit d’alerta i es va començar a demanar explicacions a les parts implicades. Ben aviat, amb la col·laboració del Col·legi d’Arquitectes i d’altres entitats de professionals compromesos en la defensa del patrimoni, de SOS Monuments i de la Coordinadora Esportiva de l’Escola Industrial, es constituiria la plataforma Un nou Clínic és possible, salvant el recinte de l’Escola Industrial per reclamar que “l’Escola Industrial sigui qualificada com a Bé Cultural d’Interès Nacional, com a referent emblemàtic de la modernitat catalana amb més de 100 anys d’història”, així com la preservació “d’un dels pocs espais lliures que queden a la trama Cerdà, garantint que tot el recinte segueixi obert al barri, i conservant les activitats docents, esportives i socials que actualment s’hi desenvolupen”.

En el decurs de la Festa Major de l’Esquerra, l’AV va organitzar un primer debat sobre la qüestió. La posició municipal era aleshores vaporosa, i no anava gaire més enllà del desig de conservar el Clínic al barri, cosa que, a aquestes alçades, ningú sap què vol dir ni què implica. La pressió va permetre, tanmateix, de saber que, prèviament a la polèmica, l’Ajuntament havia suggerit la possibilitat de realitzar el projecte a la Fira de Montjuïc… i que el Clínic la va desestimar per manca d’espai!

Ara hem avançat una mica. Però déu-n’hi-do el nivell d’opacitat i d’informacions contradictòries. De vegades hem tingut el sentiment que, des del Clínic, es diu a cada interlocutor allò que vol sentir. Parlant amb el Col·legi d’Arquitectes, no es va descartar, per exemple, la possibilitat de descompondre les activitats del Clínic (assistencials, docents, de recerca) en diferents emplaçaments. Una hipòtesi perfectament raonable que permetria, per exemple, garantir la funció comunitària de l’hospital a l’Esquerra de l’Eixample, sense condicionar-ho tot a l’exigència d’un disseny unificat, impossible d’encabir d’una sola peça al barri.

Ja és hora, doncs, que el Clínic abati les seves cartes i que tothom parli amb claredat.

Interessos privats i bé comú
Hem sabut pel regidor del Districte que ben aviat se signarà un protocol que fixarà el marc del diàleg entre l’hospital i l’administració municipal per tal de construir una solució adient a les necessitats del projecte i l’interès de la ciutat. De fet, estem parlant d’un projecte de gran abast. És important que, a partir d’ara, les coses es facin de manera transparent i participada. No podem ignorar que el Clínic és -i serà més encara- una joia cobejada per molts interessos privats, desitjosos de propiciar i explotar derivades mercantils d’un centre tan prestigiós.

El com condicionarà molt el què. L’emplaçament o emplaçaments que puguin proposar Ajuntament i Diputació, les permutes que es puguin negociar, sense oblidar l’empara que donin al projecte davant d’Europa, permeten a les administracions públiques tibar legítimament per tal que el resultat jugui a favor del bé comú. Hora d’abatre les cartes. Juguem les nostres amb intel·ligència.

Sylviane Dahan és presidenta de l’AV de l’Esquerra de l’Eixample

L'entrada Ampliació del Clínic, l’hora d’abatre les cartes ha aparegut primer a Carrer.