Cal dir que la premsa es fa ressò, des de fa setmanes, de les dades de percepció ciutadana publicades per l’Ajuntament. El darrer Baròmetre municipal mostra que les principals preocupacions se centren en la inseguretat i la neteja -malgrat que aquest indicador no havia tingut gairebé mai xifres tan altes en baròmetres anteriors-. De fet, l’evolució dels delictes a la ciutat i l’evolució de la percepció sobre la inseguretat tenen comportaments podríem dir que divergents: els delictes es mantenen en xifres prou estables, mentre que la percepció oscil·la de manera significativa entre dents de serra. I és que la percepció té una lògica diferent a la de les dades estadístiques [vegeu la gràfica].

Dècades de campanyes de por

Al final, l’estat de la inseguretat és aquell que la ciutadania percep i no el que les estadístiques assenyalen, per més policials que siguin. I aquí rau el major problema per a qualsevol govern: ser capaç de millorar la percepció ciutadana ajustant la relació entre les dades objectives -basades en les estadístiques policials- i les dades subjectives -basades en l’opinió de la ciutadania en un moment donat-. Millorar la percepció ciutadana, després de dècades de campanyes de por sobre la inseguretat als carrers sense cap mena de fre, per part dels grups econòmics interessats en viure de la indústria securitària, i dels partits polítics que pesquen en les aigües de la por de les persones, resulta una tasca molt complicada.

La resposta més usual davant de l’increment de la sensació d’inseguretat de la ciutadania per part dels poders públics ha estat l’increment de la presència policial al carrer. Fins i tot la mateixa Policia s’ha adonat d’aquesta contradicció i dels límits de la seva capacitat d’intervenció. Recentment, el cap de la Guàrdia Urbana suggeria que calia superar el discurs de les estadístiques i fer un pas endavant per incorporar altres actors a les tasques de resolució dels conflictes de la ciutat. I aquesta és una bona notícia, malgrat que no es percebin canvis en la matèria a curt termini.

La Guàrdia Urbana o els Mossos d’Esquadra han incrementat els seus recursos amb inversions milionàries, fent créixer les plantilles com a forma de millorar la seva capacitat d’actuació. En canvi, els treballadors socials que fan front al dia a dia dels conflictes als barris tenen recursos escassos o, fins i tot, treballen per a empreses externalitzades i/o en condicions precàries. Altres actors veïnals, com les associacions veïnals, els grups contra els desnonaments, el grups d’acollida de nouvinguts, els centres socials, culturals o polítics -que coneixen els barris pam a pam- o, fins i tot, els serveis sanitaris i socials, resten exclosos de les polítiques públiques de prevenció perquè no existeixen els mecanismes per dur endavant polítiques públiques no estrictament policials.

I és que els problemes, les patates calentes que tindrà sobre la taula el nou govern municipal, estan relacionats amb el descontrol turístic -les xifres de delictes es disparen sobretot en els barris emblemàtics del turisme com Ciutat Vella i l’Eixample-; amb els negocis il·legals relacionats amb aquest descontrol -com la distribució de drogues-; amb el negoci de l’habitatge promogut pels sectors immobiliaris que guanyen diners amb els desnonaments o les ocupacions mafioses; i amb els conflictes de convivència no resolts i que, fins ara, tenen un tractament estrictament policial.

Dèiem fa quatre anys en aquestes pàgines que no hi ha receptes, però sí recomanacions. Que calia començar a revertir el model cap a un sistema preventiu de caràcter global que situés la víctima com a subjecte central de les polítiques públiques. En primer lloc, cal reformar l’estructura policial de la ciutat, redistribuint efectius i eliminant els serveis que no estiguin destinats a la garantia de la convivència als barris i als drets de la ciutadania -com l’espionatge i el control policial contra qui dissenteix o qui protesta-. En segon lloc, cal obrir la gestió de la seguretat a altres actors i desenvolupar un model de governança comunitària perquè les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin exclusivament en els cossos policials. I en tercer lloc, cal estructurar la participació veïnal en la gestió directa dels Districtes per garantir que la presa de decisions sobre les polítiques públiques de seguretat té en compte altres variables com el gènere, l’estructura econòmica o el desenvolupament social de les persones.

Vicens Valentín és professor de la UOC i membre de la xarxa RISE i de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona.
Font de la gràfica: Elaboració de l’autor, amb dades d’Idescat, Ajuntament i Departament d’Interior.

L'entrada Barcelona i la inseguretat, tornem a la normalitat ha aparegut primer a Carrer.

I és precisament aquest interès en l’expulsió del veïnat que sobrevola permanentment tots i cadascun dels episodis d’inseguretat que esclaten durant els mesos d’estiu al centre de Barcelona.

¿Per què uns incidents puntuals a certs carrers del Raval, el Gòtic o la Ribera que han comportat un limitat increment estadístic del nombre de furts amb violència fins a situar-se al nivell que eren durant el mandat de Xavier Trias han rebut un tractament excepcional per part dels mitjans de comunicació? A qui interessa generar por entre el veïnat? Més ben dit, generar pànic…

La bombolla de la inseguretat
En primer lloc, certes elits econòmiques segueixen considerant que Ada Colau -malgrat haver arribat a l’alcaldia amb els vots de Manuel Valls- ocupa un lloc que no li correspon, per origen personal i per trajectòria activista. En l’actualitat, no tant per ella, sinó per l’amalgama de sectors socials i votants que a ulls del poder financer l’alcaldessa representa.

L’erosió de Colau podria facilitar que l’expulsió del veïnat precari per via administrativa, a cop de pla urbanístic, es tornés a accelerar com en els millors temps de Joan Clos. És per això que durant els mesos de juliol i agost tots els grans grups mediàtics privats van destinar ingents recursos humans i materials a la bombolla de la inseguretat.

L’equació dels grups de pressió
En segon lloc, el Gremi de Restauració, liderat per l’exsocialista Roger Pallarols, exerceix de lobby en majúscules i pugna per maximitzar beneficis de terrasses, restaurants i allotjaments turístics.

Cada metre quadrat de Ciutat Vella forma part de l’equació. A major presència veïnal més queixes per l’impacte negatiu del turisme en la qualitat de vida -soroll, brutícia- i menys superfície potencial de negoci per encabir-hi la demanda de paella i sangria dels milions de guiris que arriben a les sis terminals de creuers del Port de Barcelona o en el miler de vols diaris que aterren a les pistes de l’aeroport del Prat.

Durant tot l’estiu van circular pels platós de televisió i van fer rodes de premsa, criticant la inseguretat, però alhora incrementant la sensació d’inseguretat amb la demanda d’una major presència policial uniformada.

Millor que marxi el veïnat
En tercer lloc, els paquets immobiliaris aconseguits pels fons voltors després de la reestructuració bancària s’han de posar a disposició de professionals liberals després de desallotjar-ne el veïnat que hi resideix en règim de lloguer o esperar que marxin per cansament.

Només així s’explica la deixadesa en la vigilància dels pisos abandonats i la permissivitat amb l’activitat del tràfic de drogues. No busquen llogar els pisos al veïnat del barri o a la seva descendència, sinó que fan càlculs de rendiment dels immobles a partir de la premissa que el veïnat marxi, es rehabilitin, recompartimentin i es posin a disposició del mercat, i se’n multipliqui el valor per tres o per quatre. Com més difícil sigui la convivència, més ràpida serà la substitució.

Buscant notorietat
En quart lloc, l’extrema dreta històricament fragmentària i marginal, avui en dia compta amb la marca Vox, un quantiós finançament públic i una important quota de pantalla que aconsegueix condicionar l’agenda política amb un discurs contra els sectors empobrits del veïnat, en bona part d’origen migrant.

Cada episodi delinqüencial a Ciutat Vella, per la seva potència d’altaveu de ciutat, atreu els grupuscles ultres interessats en aconseguir una certa notorietat. És allò de “A río revuelto, ganancia de pescadores”. El problema derivat d’aquesta estratègia és que reposiciona tota la resta de formacions de l’espectre parlamentari i, per allò de no ser menys, cada cop que Vox aconsegueix una falca publicitària del seu discurs racista i elitista, el PP, PDeCat i C’s intenten fer-ne una rèplica a menor escala. I els partits de l’esquerra institucional van a remolc o no saben com sortir de l’atzucac.

Les amistats perilloses
I en cinquè lloc, la conxorxa -en ocasions explícita, en ocasions invisible-, entre certs comandaments de la Guàrdia Urbana de Barcelona i els negocis de la nit a la ciutat ho acaben embrutint i condicionant tot.

Seria molt llarga la llista de corrupcions i corrupteles que han vinculat històricament l’àmbit de la seguretat pública i el gremi hoteler, de la restauració, dels prostíbuls o de les discoteques del front marítim: suborns, favors, recompenses, sobres i tractes preferents. Des de l’escàndol de Julián Delgado, cap de la prefectura de la Guàrdia Urbana cessat per la seva relació amb el subhaster falangista Alberto Royuela, fins al cas Prostíbuls amb epicentre al Teatre Principal i on es van destapar les amistats perilloses de policies locals i Mossos d’Esquadra amb una xarxa criminal.

Aquesta pàtina de relacions distorsiona què és rellevant i què és irrellevant en relació a la inseguretat: per què els menors no acompanyats són el “gran problema” que acapara titulars dels mitjans, però els turistes que violen dones o assassinen altres turistes en l’entorn de discoteques amb pedigrí com Òpium, Soho o Pachá queden en un segon pla?

Protegir els poderosos
Podríem posar més factors sobre la taula, però els cinc fins ara esmentats són suficients i sens dubte alimenten i retroalimenten una “inseguretat a la carta” que s’instrumentalitza des de les elits -que no viuen a Barcelona però fan negoci de Barcelona- i que de retruc estigmatitza les comunitats més vulnerables, aquelles que no tenen capacitat d’influència, que no poden aixecar el telèfon i recriminar els periodistes sobre allò publicat.

Des de la mala premsa hi ha un clar abús de superioritat, una bruta praxis de trepitjar el més dèbil i protegir els poderosos. Així no. I tot plegat, en forma de remolí informatiu caòtic i desordenat, acaba impactant sobre la vida de la gent comú, del veïnat que encara resisteix als carrerons de Ciutat Vella que no van ser esventrats pels Plans Especials de Reforma Interior (PERI) dels anys 80 i 90, gent que haurà d’escollir entre uns minuts de glòria efímera en una televisió o l’exercici més complex de recuperar el vincle social, la presència al carrer des de la cultura i l’autoorganització que els doti d’un múscul que els faci sentir segurs i acompanyats, gràcies a la solidaritat i l’ajuda mútua.

L'entrada Els interessos ocults de generar por ha aparegut primer a Carrer.

Amb la finalitat d’exposar de la forma més clara possible l’estat de la qüestió, faré un repàs als indicadors i a les dades disponibles, tant objectives com subjectives sobre el que convencionalment definim com a criminalitat (els fets penals coneguts pels cossos policials) i com a victimització, en les seves dues fórmules de comptatge estadístic: les objectives (el que la ciutadania recorda que ha patit en persona -i que tècnicament es defineix com a “dades objectives de record espontani d’haver estat víctima d’un fet que hom creu delictiu”-) i les subjectives (el que la ciutadania percep que passa al seu entorn -ciutat, barri, etc.- sense que la persona enquestada hagi estat víctima d’un fet que hom creu delictiu).

Què en diuen els indicadors
L’Òmnibus Municipal de desembre de 2018 assenyalava la inseguretat com el major problema de la ciutat (amb 21 punts). L’òmnibus de juny de 2019 torna a situar la inseguretat com el primer dels problemes ciutadans, però amb pitjor nota (amb 27,4 punts), 15 punts d’increment en un any i mig.

L’enquesta de victimització 2018 ha posat de manifest l’empitjorament de les dades i indicadors sobre la inseguretat: l’índex global de victimització creix de 25,6 a 31,8 punts. Per districtes, l’any 2018, se situa en 25 punts a l’Eixample i en 21 punts a Ciutat Vella; l’índex de delictes coneguts ha passat de 54,6 a 85,7 punts; l’índex de denúncia baixa un punt; la percepció de la seguretat empitjora; l’índex de convivència als barris millora un escàs 0,4.

Pel que fa a les xifres de fets penals coneguts, en el sexenni 2013 al 2018 l’increment ha estat de prop del 22% i l’increment interanual 2017-2018 s’ha situat en prop del 15%, passant dels 189.419 fets penals als 222.700.

A Catalunya el gruix d’aquests fets penals correspon a petits delictes i furts (41,11%). A Barcelona representen el 59,76 % sobre el total; i als districtes turístics de la ciutat (l’Eixample i Ciutat Vella) representen el 79,94% sobre el total.

Les dades provisionals del primer semestre de 2019 són pitjors que les de l’any anterior, però mantenen un creixement menor en termes de creixement interanual, encara que caldrà veure com acaba l’any.

El resum vindria a ser:

1. Fa dècades que a Catalunya, i a Barcelona especialment, els cossos policials registren fets delictius per sobre de la xifra dels 400.000 i els 150.000, respectivament.

2. En els darrers tres anys, les xifres de delictes a Barcelona han crescut per sobre d’aquesta mitjana de manera continuada, i el major creixement s’ha produït durant l’any 2018.

3. Aquest creixement és molt significatiu en els petits delictes i els furts, i comença a ser significatiu en les estafes.

4. Els petits delictes i furts es localitzen majoritàriament en els districtes de Ciutat Vella i de l’Eixample.

5. El creixement de població flotant a la ciutat, especialment turistes, ha estat exponencial en 10 anys (dels 10 als 20 milions) i dins d’aquests, els creueristes. I les dades de 2019 mantenen aquesta tendència.

6. No es coneixen noves propostes en les polítiques públiques de seguretat per abordar el problema, a excepció feta d’incrementar el nombre de policies i el fet d’haver banalitzat el problema fent propostes absurdes com la d’implantar una política de tolerància zero.

La lectura política de les dades
Com ja vaig indicar al Blog de la Ciutat, la construcció social de l’estat d’opinió de la ciutadania sobre allò que els anglosaxons anomenen “por al crim”, sempre es fonamenta en el binomi dels eixos objectiu i subjectiu.

Però malgrat tota aquesta bateria de dades i indicadors, la realitat social és complexa, i l’anàlisi de les dades, que haurien de servir per a la presa de decisions de les polítiques públiques, sovint són obviades i reduïdes per les administracions a una sola variable: la d’opinió de la ciutadania (dada subjectiva), i aquesta com podem veure en les gràfiques, respon a raons més complexes que la de les dades i indicadors.

Mesos abans de les passades eleccions municipals (cap al setembre de 2018), els mitjans es van fer ressò del descens dels nivells de seguretat a la ciutat. Els indicadors sobre la inseguretat a la ciutat havien crescut en els darrers tres anys (just a la meitat de la legislatura) a nivells inadmissibles per a una alcaldessa en període preelectoral. Els candidats, especialment Valls i Collboni, van rebre les dades com una eina excel·lent de precampanya i van dedicar temps i esforços en ressaltar aquesta situació.

Les decisions preses en aquells moments responien a aquesta lògica de l’emergència en període electoral, malgrat que els indicadors tant dels fets coneguts (especialment furts) com de la preocupació ciutadana podien haver tingut una altra lectura menys incendiària.

Cal recordar que l’Òmnibus reflecteix, només, l’estat d’opinió. No té en compte el record espontani sobre els delictes que ha patit la ciutadania, l’eix subjectiu de l’equació; ni recull els fets penals coneguts pels cossos policials actuants a la ciutat, que serien l’eix objectiu de la mateixa.

Es van magnificar fets que poc tenien a veure amb aquesta emergència, i els responsables municipals van criminalitzar els col·lectius dels manters i dels menors no acompanyats, amb una acció reactiva i de màrqueting contra una trama que mesclava narcotraficants i llauners, feta per la Policia Nacional i la Guàrdia Urbana, amb un resultat minso: 20 expulsions per raons d’estrangeria. I fins avui.

Una proposta per al debat
En els posts del Blog de la Ciutat, vaig suggerir que calia cercar les causes de la situació en un model de ciutat basat en el turisme predador i en la gentrificació, que han convertit l’habitatge en un valor d’inversió.

Això havia de tenir dues conseqüències letals per a la ciutat: La primera l’expulsió de les veïnes dels barris i la conversió dels seus habitatges en HUT’s, hotels, segones residències per a milionaris, o narcopisos; i la segona, la invasió del turisme de masses. També assenyalàvem que el nombre de delictes estava adquirint la qualitat de sistèmic i que caldria que els beneficiaris del model turístic assumissin les seves responsabilitats en el cost social d’aquesta situació.

Les retallades impulsades pel govern Rajoy han fet disminuir els recursos públics per fer front a la inseguretat objectiva. Per si fos poc complicat, el recursos escassos s’han destinat a altres objectius polítics: s’han destinat centenars de policies a la protecció d’edificis judicials, a l’execució dels centenars de desnonaments que es produeixen a la ciutat, i s’està destinant un nombre desconegut de policies a reprimir la contestació política al carrer.

Avui, la inseguretat a l’espai públic té més a veure amb la possibilitat de ser víctima d’un dispositiu antiavalot, que amb ser víctima d’un robatori. Donada la situació política que vivim, es podria dubtar que l’increment d’efectius policials promès per les administracions es destini, finalment, a l’eradicació de la inseguretat relacionada amb els petits delictes i els furts i a la percepció d’inseguretat.

Els principis de proximitat i territori airejats com a solució als problemes de la inseguretat que es van plantejar a la reforma de la Guàrdia Urbana de l’any 2016, mai no es van ni tan sols intentar desenvolupar. És evident que cal un canvi de model de seguretat. De proximitat o no, cal que l’adjectiu no estigui buit de contingut, com fins ara ha passat.

Cap a un canvi de model
No hi ha receptes, però sí recomanacions. En tot cas, caldria començar a revertir el model cap a un sistema preventiu de caràcter global que situés la víctima com a subjecte central de les polítiques. Per tal de reformular el model, caldria treballar en tres àmbits d’actuació prioritària.

En primer lloc, reformar l’estructura policial de la ciutat, redistribuir efectius i eliminar els serveis que no estiguin destinats a la garantia de la convivència als barris i als drets de la ciutadania.

En segon lloc, obrir la gestió de la seguretat a altres actors i desenvolupar un model de governança comunitària per tal que les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin exclusivament en els cossos policials.

En tercer lloc, estructurar la participació veïnal en la gestió directa dels districtes per tal de garantir que la presa de decisions sobre les polítiques públiques de seguretat té en compte altres variables como el gènere, l’estructura econòmica o el desenvolupament social de les persones.

Vicens Valentín és professor col·laborador del Màster Universitari Ciutat i Urbanisme de la UOC i membre de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona

L'entrada Hi ha una crisi de seguretat a Barcelona? ha aparegut primer a Carrer.

De què parlem quan parlem d’inseguretat?
En realitat parlem d’una sensació, de la percepció d’inseguretat. Per tant, el fet que augmenti ¿depèn dels delictes que es produeixen o de si la inseguretat és un tema de debat social? Aquest és un dilema que alberga la criminologia des de sempre.

No hi ha una relació causal entre l’augment dels delictes i aquesta percepció?
Pot haver-hi una relació causal quan es donen unes circumstàncies excepcionals, però a Barcelona, el debat de la inseguretat està absolutament condicionat per un cicle electoral repetitiu.

A això se li ha d’afegir el fet que qui gestiona la seguretat és un govern d’esquerres. És habitual que se’l critiqui, perquè les esquerres opten per mesures que tenen més a veure amb allò social, a llarg termini, mentre que les dretes tendeixen a combatre la delinqüència amb més presència policial, amb l’element repressiu, immediat i poc efectiu.

I existeix un tercer factor: hi ha un augment de la taxa de denúncies respecte a alguns delictes. Llavors, ¿es detecten més delictes perquè se’n produeixen més o perquè s’identifiquen i es persegueixen més? És un altre dels debats clàssics de la criminologia.

De quins delictes s’observa un repunt?
Es parla principalment dels robatoris amb intimidació i, sobretot, dels furts al metro. Però ens hem de plantejar si això és un problema de primer ordre fins al punt de ser el principal problema de la ciutadania en vuit dels deu districtes, segons la darrera Enquesta de Serveis Municipals. ¿Què afecta més, que l’habitatge hagi pujat fins a 400 euros al mes en molts casos, o que es produeixin furts, que són un delicte lleu perquè no arriben als 400 euros?

I només posem el focus en aquest segon tipus de delinqüència.
Els delictes contra els drets immobiliaris, igualment contemplats al Codi Penal, possiblement representen un problema de seguretat molt més important que els furts. A Barcelona, es produeixen nombrosos delictes de mobbing immobiliari que es denuncien als Mossos d’Esquadra i ells, amb nul·la formació al respecte, sovint diuen que no són delicte. No hi ha operaris especialitzats i, per tant, no es perceben com un problema d’inseguretat. Tanmateix, produeixen un dany social molt major que els furts al metro.

La percepció d’inseguretat és comuna en la majoria de les grans ciutats.
Hi ha diverses lectures. La meva és que estem sortint d’una situació de crisi globalitzada i veiem un repunt en petits delictes que cometen persones en situació de pobresa, que se sustenten a nivell vital mínim mitjançant la delinqüència. Venim d’una situació en què el preu de l’habitatge augmenta moltíssim i els salaris es redueixen espectacularment. A Barcelona molta gent viu al límit, i la cobertura de la misèria pels serveis socials ha estat absolutament minvada. Llavors, la gent que subsistia amb uns mínims ingressos, ara no té ni això.

I quines polítiques s’han d’aplicar al respecte?
Si parlem de com abordar aquests delictes des d’una perspectiva social, crec que s’ha d’intervenir estudiant el fenomen concret en cada cas.

Si són persones que delinqueixen per situació de misèria, haurem de veure quines són les seves necessitats i si s’estan intentant cobrir mínimament. Potser, combatre la delinqüència amb més policies i més llocs de presó ens està sortint més car que proporcionar ajudes i integració a nuclis familiars que no tenen cap mena d’ingrés.

La fórmula que més policia ens salvarà de més delictes és fal·laç, i en tenim nombrosos exemples al món. A banda, es parla també d’organitzacions criminals, però no conec cap fiscal que hagi obert cap causa per organització criminal contra carteristes, delinqüents de petits furts, o menas. ¿Per què els polítics i alguns periodistes posen etiquetes tan greus si ni tan sols el sistema de justícia ho està fent?

La recepta securitària de posar més policia al carrer ha estat la proposta dels partits de dretes, però també d’esquerres.
La persona que controla la policia ha de ser experta en la qüestió, respectada pels cossos policials i ha de tenir idees i projectes. A banda, jo reivindico que sigui una persona d’esquerres. Estem en una situació en què ni l’actual conseller d’interior ni els darrers, no compleixen cap de les tres premisses. A Barcelona, teníem un Comissionat en l’anterior legislatura que s’enfocava a mig i llarg termini cap a polítiques transformadores. Hem perdut aquesta oportunitat.

Albert Batlle respon a aquest perfil?
És una persona respectada i amb experiència en el món de la seguretat. Dit això, podem esperar que dugui a terme mesures que tinguin un caire social o puguin ser transformadores? Rotundament no. Batlle és un tecnòcrata que venia a imposar les fórmules de sempre, i l’esquerra, en aquest cas, ha optat també per això.

A l’estiu Batlle va convocar la premsa per dir que ens trobàvem en una situació de crisi, va impulsar actuacions molt dures contra els manters i va fer declaracions molt qüestionables sobre els menas.
Ha estat profundament irresponsable. No només perquè hagi volgut llançar un missatge de tolerància zero per evitar una suposada crisi, sinó perquè ha augmentat la sensació d’inseguretat.

A més, el seu discurs no ha ajudat gens a la convivència i a la interculturalitat: és d’una irresponsabilitat absoluta assenyalar població migrant o col·lectius específics sense tenir cap fonament al respecte. Si s’atia el rebuig cap a certs col·lectius, tindrem un problema molt més important que no el problema de criminalitat que suposadament aquests produeixen.

Un dels melons pendents d’obrir per part del govern de Colau és l’ordenança de convivència. És urgent que s’abordi aquesta qüestió?
L’ordenança de convivència és una mesura legislativa absolutament mal utilitzada. S’enfoca a criminalitzar certs col·lectius i pretén ordenar l’espai de forma que allò que escapi del que és normatiu i estètic -que és el que aspira a ser Barcelona-, s’ha d’apartar amb sancions administratives i persecució policial.

De tota manera, els últims temps, l’Ajuntament no només ha minimitzat el punitivisme que establia l’ordenança, sinó que també ha fomentat qüestions que estaven oblidades, com l’article 16, que permet sancionar aquell qui realitzi manifestacions racistes o homòfobes a l’espai públic.

Creus que l’ordenança requereix una reforma?
Possiblement se li ha de donar una volta per veure la utilitat real que té a nivell d’ordenació correcta, útil i facilitadora. La ciutat l’habiten persones amb circumstancies molt diverses i això vol dir que hem de ser tolerants amb la diversitat. Per exemple, que tu prohibeixis la prostitució ¿farà que les persones que es prostitueixin i els que consumeixen prostitució ho deixin de fer?

Com s’hauria de regular?
Cada problemàtica és un món, però s’han de fer enfocaments molt més integrals i, sobretot, parlar amb els agents socials. En el cas de la prostitució, entenc que hi hagi gent que hi estigui en contra perquè cregui que afecta la dignitat de tot un col·lectiu. Però altres persones plantegen que, amb la criminalització, precaritzarem al màxim aquestes treballadores, fins al punt que seran l’escalafó més vulnerable de la societat.

Jo penso que els hem d’oferir protecció, seguretat social i dignificar-ne el treball. Les divergències en aquest tema són un exemple claríssim que les problemàtiques són complexes, però en tot cas, la prohibició i el punitivisme no solucionen la situació.

Quina valoració fas de les patrulles ciutadanes?
Totalment negativa. Ens poden portar a conflictes i a situacions de violència pitjors que la delinqüència mitjançant els furts. No crec que responguin a una necessitat sinó a una alarma social, i s’ha d’aturar.

El missatge de tolerància és molt perillós, perquè primer serà això, i després es voldrà expulsar les famílies que ocupen pisos, i a partir d’aquí, un llarg etcètera. S’està posant una qüestió molt seriosa, com és la seguretat, en mans de col·lectius absolutament condicionats per l’emocionalitat. Això és intolerable i s’hauria de tallar d’arrel.

L'entrada «Els delictes immobiliaris són un problema de seguretat molt més important que els furts» ha aparegut primer a Carrer.