Itzíar González, arquitecta i regidora del districte de Ciutat Vella durant el mandat de Jordi Hereu, em va dir una frase que se’m va quedar gravada al cervell. “Si fos per ells, posarien unes tanques d’accés a tot el perímetre de Ciutat Vella i ho convertirien en un parc temàtic”. Manuel Delgado, antropòleg i professor de la Universitat de Barcelona, en l’entrevista que li vam fer per al documental Ciutat Morta reblava: “Amb l’objectiu de reconvertir habitatges de classes populars en lofts d’alt standing per a yupis al Forat de la Vergonya, no és que sobressin els okupes, hi sobrava tot, sobraven els veïns”.
I és precisament aquest interès en l’expulsió del veïnat que sobrevola permanentment tots i cadascun dels episodis d’inseguretat que esclaten durant els mesos d’estiu al centre de Barcelona.
¿Per què uns incidents puntuals a certs carrers del Raval, el Gòtic o la Ribera que han comportat un limitat increment estadístic del nombre de furts amb violència fins a situar-se al nivell que eren durant el mandat de Xavier Trias han rebut un tractament excepcional per part dels mitjans de comunicació? A qui interessa generar por entre el veïnat? Més ben dit, generar pànic…
La bombolla de la inseguretat
En primer lloc, certes elits econòmiques segueixen considerant que Ada Colau -malgrat haver arribat a l’alcaldia amb els vots de Manuel Valls- ocupa un lloc que no li correspon, per origen personal i per trajectòria activista. En l’actualitat, no tant per ella, sinó per l’amalgama de sectors socials i votants que a ulls del poder financer l’alcaldessa representa.
L’erosió de Colau podria facilitar que l’expulsió del veïnat precari per via administrativa, a cop de pla urbanístic, es tornés a accelerar com en els millors temps de Joan Clos. És per això que durant els mesos de juliol i agost tots els grans grups mediàtics privats van destinar ingents recursos humans i materials a la bombolla de la inseguretat.
L’equació dels grups de pressió
En segon lloc, el Gremi de Restauració, liderat per l’exsocialista Roger Pallarols, exerceix de lobby en majúscules i pugna per maximitzar beneficis de terrasses, restaurants i allotjaments turístics.
Cada metre quadrat de Ciutat Vella forma part de l’equació. A major presència veïnal més queixes per l’impacte negatiu del turisme en la qualitat de vida -soroll, brutícia- i menys superfície potencial de negoci per encabir-hi la demanda de paella i sangria dels milions de guiris que arriben a les sis terminals de creuers del Port de Barcelona o en el miler de vols diaris que aterren a les pistes de l’aeroport del Prat.
Durant tot l’estiu van circular pels platós de televisió i van fer rodes de premsa, criticant la inseguretat, però alhora incrementant la sensació d’inseguretat amb la demanda d’una major presència policial uniformada.
Millor que marxi el veïnat
En tercer lloc, els paquets immobiliaris aconseguits pels fons voltors després de la reestructuració bancària s’han de posar a disposició de professionals liberals després de desallotjar-ne el veïnat que hi resideix en règim de lloguer o esperar que marxin per cansament.
Només així s’explica la deixadesa en la vigilància dels pisos abandonats i la permissivitat amb l’activitat del tràfic de drogues. No busquen llogar els pisos al veïnat del barri o a la seva descendència, sinó que fan càlculs de rendiment dels immobles a partir de la premissa que el veïnat marxi, es rehabilitin, recompartimentin i es posin a disposició del mercat, i se’n multipliqui el valor per tres o per quatre. Com més difícil sigui la convivència, més ràpida serà la substitució.
Buscant notorietat
En quart lloc, l’extrema dreta històricament fragmentària i marginal, avui en dia compta amb la marca Vox, un quantiós finançament públic i una important quota de pantalla que aconsegueix condicionar l’agenda política amb un discurs contra els sectors empobrits del veïnat, en bona part d’origen migrant.
Cada episodi delinqüencial a Ciutat Vella, per la seva potència d’altaveu de ciutat, atreu els grupuscles ultres interessats en aconseguir una certa notorietat. És allò de “A río revuelto, ganancia de pescadores”. El problema derivat d’aquesta estratègia és que reposiciona tota la resta de formacions de l’espectre parlamentari i, per allò de no ser menys, cada cop que Vox aconsegueix una falca publicitària del seu discurs racista i elitista, el PP, PDeCat i C’s intenten fer-ne una rèplica a menor escala. I els partits de l’esquerra institucional van a remolc o no saben com sortir de l’atzucac.
Les amistats perilloses
I en cinquè lloc, la conxorxa -en ocasions explícita, en ocasions invisible-, entre certs comandaments de la Guàrdia Urbana de Barcelona i els negocis de la nit a la ciutat ho acaben embrutint i condicionant tot.
Seria molt llarga la llista de corrupcions i corrupteles que han vinculat històricament l’àmbit de la seguretat pública i el gremi hoteler, de la restauració, dels prostíbuls o de les discoteques del front marítim: suborns, favors, recompenses, sobres i tractes preferents. Des de l’escàndol de Julián Delgado, cap de la prefectura de la Guàrdia Urbana cessat per la seva relació amb el subhaster falangista Alberto Royuela, fins al cas Prostíbuls amb epicentre al Teatre Principal i on es van destapar les amistats perilloses de policies locals i Mossos d’Esquadra amb una xarxa criminal.
Aquesta pàtina de relacions distorsiona què és rellevant i què és irrellevant en relació a la inseguretat: per què els menors no acompanyats són el “gran problema” que acapara titulars dels mitjans, però els turistes que violen dones o assassinen altres turistes en l’entorn de discoteques amb pedigrí com Òpium, Soho o Pachá queden en un segon pla?
Protegir els poderosos
Podríem posar més factors sobre la taula, però els cinc fins ara esmentats són suficients i sens dubte alimenten i retroalimenten una “inseguretat a la carta” que s’instrumentalitza des de les elits -que no viuen a Barcelona però fan negoci de Barcelona- i que de retruc estigmatitza les comunitats més vulnerables, aquelles que no tenen capacitat d’influència, que no poden aixecar el telèfon i recriminar els periodistes sobre allò publicat.
Des de la mala premsa hi ha un clar abús de superioritat, una bruta praxis de trepitjar el més dèbil i protegir els poderosos. Així no. I tot plegat, en forma de remolí informatiu caòtic i desordenat, acaba impactant sobre la vida de la gent comú, del veïnat que encara resisteix als carrerons de Ciutat Vella que no van ser esventrats pels Plans Especials de Reforma Interior (PERI) dels anys 80 i 90, gent que haurà d’escollir entre uns minuts de glòria efímera en una televisió o l’exercici més complex de recuperar el vincle social, la presència al carrer des de la cultura i l’autoorganització que els doti d’un múscul que els faci sentir segurs i acompanyats, gràcies a la solidaritat i l’ajuda mútua.