D’El 47 se n’han dit moltes coses, però, entre tant de soroll, n’hi ha que han passat desapercebudes. S’entreveuen en el llargmetratge i, estirant del fil, generen un relat més real i quotidià de les lluites de Torre Baró. Un relat amb nom de dona. O més aviat, de dones. Totes les veïnes amb les quals ha parlat Carrer s’han assegurat de dir-nos: “No soc jo sola: ho vaig fer amb les meves companyes”. Un tret característic d’aquestes històries és que es relaten en plural i amb humilitat.

La Història no ha recollit encara les històries de formigueta de les dones de Torre Baró. “El 47. Unes dones, una escola bressol, el destí d’un barri”. Potser aquest lema no hagués recaptat tants diners. O sí. Rosi Martín, veïna de Torre Baró, va ser durant anys companya de feina de Carme Vila Oliver, una altra referent veïnal que, de manera anecdòtica, va ser dona de Manuel Vital després de penjar els hàbits. Martín recorda que les monges van fer molt pel barri i que estaven molt properes a l’associació veïnal, però, en contra del que es dona a entendre al film, creu que la Carme no es va treure l’hàbit per ell. Des del 1976, van lluitar juntes per una escola bressol. I la van aconseguir. Martín ha demanat que el nom de Vila s’inclogui en el nomenclàtor, com el de Vital, una iniciativa aprovada al darrer Ple de Nou Barris. I reivindica la seva figura: recorda que va contribuir a la tasca d’alfabetització al barri i va crear un projecte de lleure perquè les nenes poguessin sortir d’excursió. També la rememora posant injeccions i, ja jubilada, acompanyant les dones més grans al museu o al cine.

Protagonismes i reconeixements

Sobre el segrest del 47, Martín recorda que li estava donant farinetes al seu fill de set mesos: “Em van trucar i el vaig deixar amb la meva mare per baixar amb el Manolo”. Martín surt a les fotos del dia del segrest; s’hi reconeix d’esquenes. També ho fa Mari Martínez, que va pujar al bus embarassada i que el dia de l’estrena, als Cinemes Aribau, s’emocionava en veure’s a la gran pantalla fent d’ella mateixa, tants anys després. Martínez és una de les extres del film, però va ser protagonista el dia dels fets, tot i que, com tantes altres, mai no s’ha vist com a protagonista. “Les dones érem molt actives, érem les que sosteníem l’associació, però ells, sense donar un palo al agua, s’emportaven els honors”, recorda Martín. “No hi havien dones en càrrecs directius perquè esperàvem a ser reconegudes per la resta. No ens presentàvem com a candidates, també perquè havíem de cuidar els fills i ens preocupava no poder estar a les reunions fins a les 12 de la nit”, agrega.

La primera presidenta de l’Associació Veïnal de Torre Baró va ser Gregoria García Ruiz. Hi va entrar el 1996 i en va ser la presidenta del 2003 al 2008. Reivindica que les dones també van segrestar un autobús: “Per exigir contenidors. La situació era insalubre. Som un barri de muntanya i hi ha molta brossa que els animals venen a buscar”. García explica que, quan va sortir presidenta, molts homes deien que li prendrien el pèl, però ella va demostrar que era ben vàlida. “Aquella època va ser molt intensa. Renunciava a dies de feina per anar a reunions importantíssimes. Aquí sempre hi ha hagut molta feina a fer, ho hem de lluitar tot. Les coses no han canviat tant des de llavors”, rebla. Una altra fita en la qual posa èmfasi és quan van aconseguir calefacció per al col·legi Font dels Eucaliptus, inaugurat el 1971 i que ja no existeix. Les dones es van tancar a la comissaria de Policia per reivindicar que els seus fills i filles estudiessin en condicions. També ho van aconseguir.

Seguim estirant el fil i arribem a l’actual presidenta de Torre Baró, Valeria Ortiz, que va anar a parar a l’associació per una causa similar: “Quan vaig tenir el meu fill, un dia van robar el tobogan del parc. Em vaig preguntar amb qui havia de parlar i així va començar tot”. Avui al barri hi ha dos parcs. “Al de la part alta del carrer de Lliçà, les mares s’han organitzat i està ple de joguines, bicicletes, patinets… I hi ha un cartell d’instruccions d’ús. Ningú se’n duu res, tot al contrari, la gent hi aporta coses”. Ortiz manté que a Torre Baró hi ha un moviment de mares molt lluitador. Recorda quan es va ajuntar amb una mare per fer-hi el primer Halloween: “Pensàvem que al barri només hi havien els nostres fills, i en aquesta activitat hi van participar 80 nens i nenes més”.

Ortiz i García coincideixen que un dels grans problemes per a les dones és la mobilitat. Torre Baró segueix sent un barri molt aïllat. Per anar de la part alta a la baixa, hi ha un bus a demanda que sovint triga 90 minuts en arribar. Empènyer carrets de la compra i cotxets per les pujades no és gens fàcil. Aquest aïllament dificulta a les dones més grans poder rebre visites de les famílies o relacionar-se. La manca de recursos en transport, salut o educació les afecten de manera especial, però això no els impedeix d’organitzar-se: García és ara la secretària de l’Associació de Gent Gran i segueix activa reivindicant els drets del barri.

Ortiz denuncia que la falta de connexió genera dificultats per a les més joves. Malgrat que senten Torre Baró com un barri familiar i segur, explica que la comunitat LGTBI+ no sempre s’hi sent segura. Reclamen igualtat per a les dones i també per als seus fills i filles, una generació que necessita expressar lliurement el seu gènere i orientació sexual. L’aïllament dificulta que estableixin aliances amb altres col·lectius o barris, tot i que el jovent participa en els moviments feminista i per l’habitatge a Nou Barris. Aquestes noves generacions fa 10 anys que lluiten per un Casal de Joves a la Zona Nord, on podrien crear espais i xarxes de suport segures.

Avui trobem la Mari, la Gregoria i la Valeria amb moltes altres dones i altres petites grans històries, encara per explicar, dissenyant les llums de Nadal del barri. Enguany, dedicades a El 47 i, per si algú creia que la lluita és cosa del passat, el primer disseny té un lema clar i rotund: “Torre Baró existeix i resisteix”.

L'entrada Les invisibles d’‘El 47’ ha aparegut primer a Carrer.

La ‘clau’ de la Golferichs

Una de les primeres conquestes del moviment veïnal contemporani, en termes de patrimoni, és la Casa Golferichs -a Gran Via amb Viladomat-. Als anys setanta, aquesta singular finca modernista, coneguda popularment al barri com el Xalet, va estar a punt de quedar reduïda a runes i substituïda per l’enèsim xamfrà de pisos anodins de l’Eixample. La promotora immobiliària Núñez i Navarro l’havia comprat per construir-hi tants pisos com el solar permetés, seguint el patró lucratiu amb el que havia triomfat els anys anteriors: blocs d’alta densitat en cantonades cèntriques i assolellades, molt buscats per l’emergent classe mitjana barcelonina. L’edifici no estava pas catalogat i l’ajuntament tardofranquista no posava massa pegues a l’especulació, així que l’única resistència real amb què topava el projecte era l’oposició veïnal.

Diverses associacions de veïns, com la de l’Esquerra de l’Eixample o la de Sant Antoni, van emprendre una intensa mobilització per frenar l’operació. Coneixien l’interès artístic de l’immoble perquè havia estat una escola de monges on havien estudiat moltes dones del barri, i a més el Col·legi d’Arquitectes n’avalava plenament el valor patrimonial. No obstant, el moviment veïnal tot just s’estava articulant i la campanya per salvar el Xalet es va convertir en una mena de test d’estrès del que podia aconseguir-se mitjançant protestes populars a final de la dictadura. Van ocupar l’edifici per impedir-ne l’enderroc i van omplir la ciutat de cartells assenyalant el constructor, Josep Lluís Núñez, que just aleshores començava la seva coneguda faceta de president del Barça. Si a les eleccions del club Núñez prometia als socis que ells tindrien “la clau” del futur blaugrana, el veïnat de la Golferichs li recordava que ell tenia “la clau” per salvar l’edifici i donar-li un ús públic.

La clau de veritat, però, la va acabar tenint l’Ajuntament. L’arribada de la democràcia -i el desconcert de les elits pels grans canvis que podien venir- va obrir una finestra d’oportunitat per a l’adquisició pública de moltes finques i terrenys, a fi i efecte d’aconseguir pau social i legitimar el nou sistema polític. La Casa Golferics va passar a mans del Consistori als anys vuitanta, va ser rehabilitada i el 1989 va obrir portes com a centre cívic. Actualment manté aquest ús i acull nombrosos actes i cursets. A més és la seu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, i fins al 2014 també ho era de l’Espai Francesc Català-Roca de fotografia.

L’ocupació anunciada de Can Batlló

Trenta anys més tard, a la frontera sud de la ciutat, triomfava una altra mobilització veïnal innovadora: Can Batlló. El veïnat de Sants i la Bordeta estava tip de la paràlisi d’aquest enorme recinte industrial. Cada cop que reivindicaven un equipament, rebien la mateixa resposta municipal: es farà a Can Batlló. La cantarella feia 35 anys que durava i la reconversió de les 14 hectàrees de terra promesa no arribava. La crisi del totxo l’havia complicada encara més, i el pas del temps amenaçava la preservació d’aquest patrimoni obrer invisibilitzat. Farts d’esperar, el 2009 el teixit associatiu va aglutinar esforços en una plataforma nova -Can Batlló és per al Barri- i el 2010 va anunciar que si al cap d’un any no s’havia desencallat el pla, ocuparien la fàbrica i l’obririen ells mateixos al barri. El termini es va esgotar just després d’unes eleccions, les primeres en què el PSC perdia l’alcaldia des de la transició. Al nou alcalde, Xavier Trias (CiU), no li havia donat temps ni de jurar el càrrec. La plaça de Catalunya era plena d’indignats i al carrer hi havia moltes ganes de mambo.

Les ocupacions solen aprofitar el factor sorpresa, però la de Can Batlló va ser possible gràcies a la tàctica oposada: màxima publicitat. L’amenaça d’ocupació va ressonar a tots els mitjans de comunicació, un pols descarat a un ajuntament feble. La propietat temia destrosses, dubtava de la capacitat policial d’impedir l’acció i va acabar pactant amb els veïns una entrada pacífica i la cessió d’una primera nau. És a dir, els veïns van conquerir Can Batlló… clau en mà. Un cercavila festiu, que comptava fins i tot amb un gegant propi -en forma de puny alçat-, va certificar un canvi d’etapa insòlit.

No obstant, el fet diferencial de Can Batlló és que els veïns van entrar-hi per quedar-s’hi. No volien que les naus es convertissin en simples equipaments de gestió municipal, on el veïnat no té veu ni vot. Més de 200 voluntaris van organitzar-se en brigades per netejar i condicionar ells mateixos la primera nau, batejada com a Bloc Onze. La seva perícia i disciplina va permetre obrir-hi una biblioteca popular, un rocòdrom, un auditori, un plató, horts, tallers d’art i de fusteria, una cafeteria… Tot autogestionat. Poc a poc van omplir de vida una desena més d’espais i van aconseguir que l’Ajuntament financés les obres més complexes, com la teulada. I el 2019 el plenari els va aprovar la cessió oficial de 13.000 m² municipals per un mínim de 30 anys. Ha esdevingut tot un hub social, aixoplugant o assessorant projectes comunitaris d’arreu de Barcelona. Aquest estiu han celebrat una dècada de trajectòria modèlica sense perdre l’esperit reivindicatiu i continuen pressionant perquè no s’aturi la transformació del recinte, on diferents edificis encara esperen ús i pressupost.

Anys de lluita i vigilància per a cada victòria

Molts racons de la ciutat mantenen l’aspecte històric gràcies a la reivindicació. Veïns, acadèmics i expresos van posar en valor l’arquitectura de la presó Model i gràcies a això la seva reconversió actual manté el panòptic, la silueta de les galeries i la Capella Gitana d’Helios Gómez. El mercat del Born, fins al 1971 dedicat a la venda a l’engròs de verdura i fruita, hagués anat a terra si no fos per la pressió social. I, donat el respecte d’aleshores per l’arqueologia, potser també s’haguessin perdut les restes del 1714 que contenia el subsòl. Tampoc existirien avui les tres masies del parc de Sant Martí, que no tenen ús agrari però perviuen com a equipaments. Cada victòria són anys de lluita i vigilància, perquè salvar el patrimoni és molt més que foragitar l’excavadora: sovint el més difícil és aconseguir-ne la rehabilitació posterior i un nou ús adequat. La masia de Can Valent (Porta), la Casa Hurtado (Pedralbes), el teatre Arnau (Raval), la Casa Buenos Aires (Vallvidrera) o la fàbrica de Can Ricart (Poblenou) en són bons exemples.

L'entrada El veïnat, garant subsidiari del patrimoni ha aparegut primer a Carrer.

El Poblenou dels anys 80 calia millorar-lo, però no al preu de canviar-lo. En comptes de plantejar un Pla Global -com demanava l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou- en el qual s’abordessin racionalment les múltiples deficiències del barri, s’opta per trossejar el Poblenou en una infinitat de plans urbanístics els perímetres dels quals coincidien simptomàticament amb les propietats dels grans tenedors de sòl industrial.

Excepte honroses excepcions, com el Pla de Protecció del Casc Antic, els plans urbanístics han obeït a un pacte ocult d’una administració que suposadament defensava l’interès públic amb uns terratinents ansiosos per canviar la qualificació industrial del sòl (22) d’unes fàbriques en desús per la qualificació residencial, infinitament més lucrativa.

Del Pla de la Ribera al Front Marítim
La gènesi de la mutació del barri la tenim en els anys 70 quan els empresaris van promoure l’anomenat Pla de la Ribera. Llavors l’oposició del veïnat va aconseguir que l’alcalde Porcioles el desés en un calaix, fins que aquest calaix es va tornar a obrir definitivament a final dels anys 90 amb l’excusa dels Jocs Olímpics.

L’efecte hipnòtic dels Jocs va ocultar el que hi havia al darrere. I amb el ‘mantra’ de l’obertura de la ciutat al mar es va privatitzar gran part del sòl públic que deixava lliure la desaparició de la línia de tren de la costa, la qual cosa donà lloc a una onada especulativa que ràpidament s’endinsà per tot el Poblenou. En el mateix 92, amb la llavor crítica que anys enrere havia posat la Comissió Icària, més de vint entitats del barri, que ja s’ensumaven el que passaria, van signar el profètic manifest Volem seguir vivint al Poblenou.

Tal era el grau de supeditació de l’administració pública als interessos privats que l’any 1997, a la seu del districte, la pròpia immobiliària Hines presentava el Pla de Diagonal Mar: “En esta zona vamos a levantar un gran complejo comercial y residencial que no tendrá que envidiar a las demás operaciones inmobilitarias que hemos ejecutado en diversas ciudades del mundo, especialmente en EEUU”.

I d’aquesta manera es rematava l’altre extrem del Pla de l’Obertura de la Diagonal, on als peus del pirulí de Glòries aixecat per Agbar, creixia un eixam de gratacels amb vocació provinciana de constituir-se en el Manhattan barceloní. Només faltava entre els dos pols, en la cruïlla de la Diagonal amb Pere IV, el colofó de dos gratacels de 29 i 26 plantes -un hotel i l’edifici més alt de la ciutat de pisos d’alt standing-.

El Pla de la Paperera (1991), el de Diagonal Mar (1998) i el del carrer Bilbao, es fan sense generar ni un sol habitatge de promoció pública. El pla de l’Obertura de la Diagonal (1994) desestima la proposta original de crear més de 2.400 VPO i els propietaris dels terrenys de Catalana de Gas aconsegueixen que en el Pla del Front Marítim (1995) no hi hagi cap pis públic en la primera línia de mar.

Gran part dels habitatges públics generats per aquests dos darrers plans va anar destinats a reallotjar les més de 800 famílies afectades per l’enderroc dels seus habitatges en un procés difícil i dolorós.

El Pla de la Llacuna
En el canvi de segle va semblar que es posava fre a tal desgavell. Quedava l’espai de 115 illes de l’Eixample de sòl industrial al Poblenou i l’Ajuntament proposa que continuïn sent sòl productiu amb la innovadora fórmula del 22@.

Es van regularitzar gran part dels habitatges de la zona i l’AV del Poblenou va veure com s’acceptava la seva al·legació que establia que tots els 4.000 nous habitatges fossin de promoció pública. Però ben aviat en el 2002 el Pla de la Llacuna va mostrar al veïnat l’augment desmesurat de l’edificabilitat que comportava aquest pla.

La Coordinadora contra el 22@ va tenir el mèrit de convertir el 22@ en la marca que destruïa el barri. En l’editorial del número 41 de la revista de l’AV del Poblenou es reconeix que “després de cinc anys de l’aprovació del 22@ els fets donen la raó als qui hi desconfiaven” i junt amb altres entitats es redacta el manifest Una especulació salvatge. Als 10 anys d’aquest pla, l’Assemblea de Joves del Poblenou publica l’estudi Torres més altes han caigut: el model del 22@ al descobert.

Més endavant, el pla 22@ va caure en una paràlisi a causa de la crisi econòmica i del desmantellament de l’empresa pública que promocionava el pla. Les grues pràcticament només aixecaven hotels i davant l’existència de més de cent solars abandonats sense activitat econòmica, l’AV hi veu una oportunitat d’apoderament veïnal i a tal fi convoca el 7 de maig del 2014 una assemblea a Can Saladrigas per activar la utilització social i popular d’aquests espais, d’on va néixer el que després s’anomenaria Taula Eix Pere IV que tindrà un paper cabdal en la dinamització de la zona.

Recentment s’ha format Ens Plantem, que junt amb la Taula, l’AV i Apropem-nos han constituït la Comissió d’Habitatge del Poblenou.

Interessos enfrontats
Actualment, tots els actors del 22@ volen més habitatge, però mentre uns pressionen perquè siguin promocions privades, altres defensem que sigui tot públic, preferentment de lloguer, i que alhora es posin mesures per evitar la gentrificació productiva que tant de mal ha fet en els darrers anys. Els espais de diàleg i de participació reglada endegats per l’Ajuntament han mostrat els seus límits. Caldrà un cop més tornar a sortir al carrer. Un cop més amb els mateixos arguments que fa més de mig segle.

30 anys de lluita urbana al Poblenou
El fort teixit associatiu amb un lideratge clar de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou ha aconseguit importants victòries en l’àmbit urbanístic, fruit de mobilitzacions farcides d’assemblees i manifestacions.
1986. La campanya Catex per al barri aconsegueix que sis anys després del tancament d’aquesta fàbrica s’inaugurés la piscina i el centre cívic de Can Felipa.
1987. La campanya Volem ser consultats aconsegueix el soterrament del Cinturó del Litoral per fer-hi a sobre el parc del qual avui gaudim amb aquest nom.
1989. La campanya A la Paperera un Parc fa realitat la plaça Julio González.
1998-2001. La campanya Volem equipaments, després de múltiples assemblees i manifestacions, aconsegueix que l’any 2001 s’aprovi el Pla d’Equipaments del Poblenou.
2002. Campanya Diguem no! al Pla de Llacuna: Després de la manifestació més massiva del Poblenou recent, l’Ajuntament retira aquest agressiu Pla i una assemblea a Can Felipa accepta la proposta d’un projecte molt més light.
2003-2004. La forta campanya sota el lema de Volem seguir vivint al Poblenou aconsegueix que una tercera part dels habitatges públics que es facin al Poblenou siguin destinats a la gent del barri.
2004. Ocupació artística del ParcCentralPark amb el desallotjament per part dels antidisturbis a les portes del Fòrum de les Cultures.
2005. Amb l’aliança d’altres AV de veïnat de l’entorn de Glòries i després de dues manifestacions, l’Ajuntament aprova l’enderroc del “tortell”. Més tard es signa el Compromís per Glòries que garanteix la futura plaça de Glòries.
2004-2006. Sota la campanya Salvem Can Ricart, treballadors de 34 empreses, artistes, especialistes en patrimoni i la forta determinació del veïnat es va vèncer l’actitud hermètica de l’Ajuntament que defensava els interessos del Marquès de Santa Isabel. Finalment, es va aconseguir que aquest indret fos declarat BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional), malgrat que el teixit productiu que hi havia ja estava destruït.
2013-14. La campanya Fem Rambla és un procés participatiu engegat per la ciutadania que obliga l’Ajuntament a escoltar l’opinió del veïnat.

L'entrada Un quart de segle convuls al Poblenou ha aparegut primer a Carrer.