El 47. Un home, un autobús, el destí d’un barri”. Amb aquest lema va arribar als cines el 6 de setembre la pel·lícula El 47, dirigida per Marcel Barrena i que, sens dubte, ha estat un èxit, situant-se com la segona millor estrena en català de l’última dècada. El 47 és un film sobre el moviment veïnal i el poder de la gent per aconseguir drets fonamentals i un barri on viure dignament.
D’El 47 se n’han dit moltes coses, però, entre tant de soroll, n’hi ha que han passat desapercebudes. S’entreveuen en el llargmetratge i, estirant del fil, generen un relat més real i quotidià de les lluites de Torre Baró. Un relat amb nom de dona. O més aviat, de dones. Totes les veïnes amb les quals ha parlat Carrer s’han assegurat de dir-nos: “No soc jo sola: ho vaig fer amb les meves companyes”. Un tret característic d’aquestes històries és que es relaten en plural i amb humilitat.
La Història no ha recollit encara les històries de formigueta de les dones de Torre Baró. “El 47. Unes dones, una escola bressol, el destí d’un barri”. Potser aquest lema no hagués recaptat tants diners. O sí. Rosi Martín, veïna de Torre Baró, va ser durant anys companya de feina de Carme Vila Oliver, una altra referent veïnal que, de manera anecdòtica, va ser dona de Manuel Vital després de penjar els hàbits. Martín recorda que les monges van fer molt pel barri i que estaven molt properes a l’associació veïnal, però, en contra del que es dona a entendre al film, creu que la Carme no es va treure l’hàbit per ell. Des del 1976, van lluitar juntes per una escola bressol. I la van aconseguir. Martín ha demanat que el nom de Vila s’inclogui en el nomenclàtor, com el de Vital, una iniciativa aprovada al darrer Ple de Nou Barris. I reivindica la seva figura: recorda que va contribuir a la tasca d’alfabetització al barri i va crear un projecte de lleure perquè les nenes poguessin sortir d’excursió. També la rememora posant injeccions i, ja jubilada, acompanyant les dones més grans al museu o al cine.
Protagonismes i reconeixements
Sobre el segrest del 47, Martín recorda que li estava donant farinetes al seu fill de set mesos: “Em van trucar i el vaig deixar amb la meva mare per baixar amb el Manolo”. Martín surt a les fotos del dia del segrest; s’hi reconeix d’esquenes. També ho fa Mari Martínez, que va pujar al bus embarassada i que el dia de l’estrena, als Cinemes Aribau, s’emocionava en veure’s a la gran pantalla fent d’ella mateixa, tants anys després. Martínez és una de les extres del film, però va ser protagonista el dia dels fets, tot i que, com tantes altres, mai no s’ha vist com a protagonista. “Les dones érem molt actives, érem les que sosteníem l’associació, però ells, sense donar un palo al agua, s’emportaven els honors”, recorda Martín. “No hi havien dones en càrrecs directius perquè esperàvem a ser reconegudes per la resta. No ens presentàvem com a candidates, també perquè havíem de cuidar els fills i ens preocupava no poder estar a les reunions fins a les 12 de la nit”, agrega.
La primera presidenta de l’Associació Veïnal de Torre Baró va ser Gregoria García Ruiz. Hi va entrar el 1996 i en va ser la presidenta del 2003 al 2008. Reivindica que les dones també van segrestar un autobús: “Per exigir contenidors. La situació era insalubre. Som un barri de muntanya i hi ha molta brossa que els animals venen a buscar”. García explica que, quan va sortir presidenta, molts homes deien que li prendrien el pèl, però ella va demostrar que era ben vàlida. “Aquella època va ser molt intensa. Renunciava a dies de feina per anar a reunions importantíssimes. Aquí sempre hi ha hagut molta feina a fer, ho hem de lluitar tot. Les coses no han canviat tant des de llavors”, rebla. Una altra fita en la qual posa èmfasi és quan van aconseguir calefacció per al col·legi Font dels Eucaliptus, inaugurat el 1971 i que ja no existeix. Les dones es van tancar a la comissaria de Policia per reivindicar que els seus fills i filles estudiessin en condicions. També ho van aconseguir.
Seguim estirant el fil i arribem a l’actual presidenta de Torre Baró, Valeria Ortiz, que va anar a parar a l’associació per una causa similar: “Quan vaig tenir el meu fill, un dia van robar el tobogan del parc. Em vaig preguntar amb qui havia de parlar i així va començar tot”. Avui al barri hi ha dos parcs. “Al de la part alta del carrer de Lliçà, les mares s’han organitzat i està ple de joguines, bicicletes, patinets… I hi ha un cartell d’instruccions d’ús. Ningú se’n duu res, tot al contrari, la gent hi aporta coses”. Ortiz manté que a Torre Baró hi ha un moviment de mares molt lluitador. Recorda quan es va ajuntar amb una mare per fer-hi el primer Halloween: “Pensàvem que al barri només hi havien els nostres fills, i en aquesta activitat hi van participar 80 nens i nenes més”.
Ortiz i García coincideixen que un dels grans problemes per a les dones és la mobilitat. Torre Baró segueix sent un barri molt aïllat. Per anar de la part alta a la baixa, hi ha un bus a demanda que sovint triga 90 minuts en arribar. Empènyer carrets de la compra i cotxets per les pujades no és gens fàcil. Aquest aïllament dificulta a les dones més grans poder rebre visites de les famílies o relacionar-se. La manca de recursos en transport, salut o educació les afecten de manera especial, però això no els impedeix d’organitzar-se: García és ara la secretària de l’Associació de Gent Gran i segueix activa reivindicant els drets del barri.
Ortiz denuncia que la falta de connexió genera dificultats per a les més joves. Malgrat que senten Torre Baró com un barri familiar i segur, explica que la comunitat LGTBI+ no sempre s’hi sent segura. Reclamen igualtat per a les dones i també per als seus fills i filles, una generació que necessita expressar lliurement el seu gènere i orientació sexual. L’aïllament dificulta que estableixin aliances amb altres col·lectius o barris, tot i que el jovent participa en els moviments feminista i per l’habitatge a Nou Barris. Aquestes noves generacions fa 10 anys que lluiten per un Casal de Joves a la Zona Nord, on podrien crear espais i xarxes de suport segures.
Avui trobem la Mari, la Gregoria i la Valeria amb moltes altres dones i altres petites grans històries, encara per explicar, dissenyant les llums de Nadal del barri. Enguany, dedicades a El 47 i, per si algú creia que la lluita és cosa del passat, el primer disseny té un lema clar i rotund: “Torre Baró existeix i resisteix”.
