A final dels anys seixanta, i sota el paraigua de l’Església, es va crear el Centro Social, que ja s’organitzava amb assemblees i vocalies, com si fos una associació veïnal, amb el corresponent risc per als seus participants, encara en ple franquisme. Va ser el pas previ a la constitució formal de la Asociación de Vecinos del Carmelo, l’any 1972, que al principi tenia el seu local al carrer del Pardillo -avui, del Passerell- i després al carrer de Feijoo.

El 1973, una de les primeres manifestacions veïnals va tallar el trànsit de la carretera del Carmel per demanar uns contenidors de brossa a la zona de barraques. Un any més tard, es va muntar l’exposició El Carmelo ignorado i, posteriorment, es va elaborar el Plan Popular del Carmelo, que feia un recull de totes les necessitats del barri. Una de les primeres lluites importants de l’associació veïnal va ser amb motiu de les obres del túnel de la Rovira, que van provocar esquerdes en les cases properes. Hi havia més de 300 persones afectades, que van haver de ser reallotjades.

El barraquisme va ser un dels temes cabdals en l’activitat de l’associació veïnal. Hi havia fins a tres nuclis: els de Francisco Alegre, Raimon Casellas i Marià Labèrnia, que van reunir més de 600 barraques i unes 4.000 persones. El reallotjament dels seus habitants es va produir en tres fases: 123 famílies van anar al barri de Canyelles, el 1977; 161 famílies, als pisos construïts en terrenys on hi havia hagut les barraques de Raimon Casellas, el 1984; i un darrer trasllat a Can Carreras, a Nou Barris, el 1990, amb l’enderrocament de les últimes barraques del nucli de Francisco Alegre. “Cal destacar que les tres zones vam ser capaços d’unir-nos, i que allò que s’aconseguia per a uns era igual per a tothom. I la decisió es prenia en assemblea”, subratlla Moreno.

L’esvoranc, un punt d’inflexió

En el camp de la salut, l’any 1990 es va guanyar un equipament molt necessari, el CAP del carrer de la Murtra. Segons Moreno, “va passar molt de temps fins que el centre va obrir, i el vam tenir un any sense inaugurar fins que no vam aconseguir que tot l’equip mèdic i el personal fos fix, perquè llavors anaven canviant els metges”. Més endavant, l’esvoranc originat per les obres de la línia 5 del metro, el 2005, va trasbalsar el Carmel i va suposar un punt d’inflexió en la seva configuració. La raó és que, “a banda de solucionar el problema concret de la gent afectada [molts hi van perdre la casa], es va aprofitar per arreglar algunes coses que hi havia pendents i que ja estaven previstes al PERI [Pla Especial de Reforma Interior] del Carmel”, rememora Moreno.

50 anys del tancament a la Tramuntana

Una de les mobilitzacions de més impacte al barri, i que va tenir un gran ressò als mitjans de comunicació de l’època, va ser el tancament a l’escola Tramuntana, el 1975, un centre privat situat en una torre del Carmel. El veïnat reivindicava que esdevingués una escola pública, les quals escassejaven a la zona. Com explica Alejandro Bosque, “els propietaris de la torre van oferir uns terrenys amb prou espai al carrer de la Gran Vista, i la reivindicació va ser obrir l’escola pública allà”. A l’abril, uns 300 pares i mares, mestres i veïnes es van manifestar davant l’Ajuntament de Barcelona, el 8 de maig es van tancar a l’escola Tramuntana i no en van sortir fins al dia 10, enmig del desplegament policial. La torre va continuar oberta fins al 1977 i llavors l’escola es va traslladar a la part de dalt del carrer de la Gran Vista, en sis barracons provisionals. Les obres de la nova escola es van iniciar el 1978 i, el setembre del 1979, n’obria les portes. Avui és l’institut Ferran Tallada.

L'entrada Quan al barri del Carmel estava tot per fer ha aparegut primer a Carrer.

1985: una reforma de dues dècades. S’inicia la reforma de l’atenció primària (RAP) a Catalunya per fer-la més accessible. A Barcelona, per la seva complexitat, és on més triga en aplicar-se (2003). Un dels problemes -que encara s’arrossega- és la ubicació dels centres: es tendeix a centralitzar serveis, cosa que implica problemes d’accessibilitat per als usuaris, sobretot per a la gent gran. Les associacions veïnals (AV) juguen un paper pedagògic important en el desplegament de l’Atenció Primària (AP).

1995: aval al model publicoprivat. Neix el Consorci Sanitari de Barcelona, que obre la porta a la creació de les Entitats de Base Associativa (EBA), centres públics gestionats per empreses privades. Les AV denuncien la fragmentació del sistema, la transferència de fons a ens privats i la dificultat de fiscalització, i alerten que l’adjudicació de fons segons la ràtio de població no té en compte les desigualtats de renda -a més nivell adquisitiu, menys ús de la sanitat pública-. La Comissió de Salut de la Favb es crea l’any 1996 per donar resposta a la concepció neoliberal del govern pujolista i la degradació de molts centres de salut.

1998: una gestió més pròxima. L’aprovació de la Carta Municipal i la creació l’Agència de Salut Pública de Barcelona consoliden les competències municipals en Salut i obren la porta a la participació ciutadana -reclamada per les AV- a través del Consells de Salut. La millora del seu funcionament és una reivindicació recurrent fins avui, així com la constitució i reglamentació dels Consells de Centre als Centres d’Atenció Primària (CAP).

2010: No a les retallades! Les retallades generalitzades en serveis públics mobilitzen un ampli espectre de la població (15-M). Les entitats en defensa de la sanitat pública, juntament amb els professionals sanitaris, es converteixen en un dels puntals contra les polítiques del conseller Boi Ruiz. Després es demanarà recuperar la dotació fins aconseguir que el 25% del finançament de la sanitat es dirigeixi a l’AP.

2020: el sotrac de la covid. La pandèmia torna a deixar tocada l’AP. Les reivindicacions veïnals se centren en recuperar l’atenció presencial als centres i l’atenció als CAP de la població que viu en residències de gent gran, una lluita guanyada el 2023.

2025: consolidació del sistema. Lluita contra la fragmentació dels serveis, per una atenció al territori en totes les etapes de la vida; perquè la dotació a l’AP sigui suficient i amb gestió 100% pública; i per millorar la participació ciutadana als CAP.

L'entrada Cronologia de lluites per la salut comunitària ha aparegut primer a Carrer.

Per la seva història i importància, el Joan Miró ha esdevingut el paradigma d’una tendència que està desatenent i retallant alguns parcs i jardins barcelonins. Els darrers anys, diferents associacions veïnals han alçat la veu per defensar espais dels seus respectius barris. També s’han constituït plataformes per coordinar i organitzar la protecció d’aquests espais, com en el cas del Joan Miró. Però els clams i esforços ciutadans no sempre serveixen perquè la classe dirigent, tan inclinada a defensar el medi ambient en els seus discursos, prioritzi el verd dels parcs al gris de les noves construccions en el moment de la veritat. Hi ha qui veu hipocresia, altres apunten a un rerefons de classe. En qualsevol cas, la tendència és demostrable i preocupa els experts i expertes de diferents disciplines vinculades al medi ambient i la salut, atès que, si a l’Eixample la superfície de verd urbà per habitant és alarmant, al conjunt de Barcelona tampoc és falaguera: es queda en 7 m², quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que hauria de ser d’entre 10 i 15 m².

El verd que retrocedeix

Sis mesos després de la tala dels pins del Joan Miró, Xavier Riu, portaveu de la plataforma en defensa del parc, recorda, mig commogut, mig indignat, aquelles jornades estivals. “Fer-ho en el moment més pacífic de l’any va ser una qüestió tàctica i política”, assegura. A més, reivindica que no calia ocupar el parc dos anys abans de l’inici dels treballs de la tuneladora, que, segons els han explicat, està previst que comenci a treure terres el primer trimestre del 2026. “Ho han deixat com un desert”, es torna a indignar. L’enuig més gran en aquest moment, però, ve de la notícia coneguda a mitjan febrer que anunciava l’enderroc del pavelló 2 de la Fira de Barcelona, on es construirà un poliesportiu municipal. “Quin cinisme. Ens van mentir descaradament”, afirma Riu. Aquest pavelló va ser l’alternativa proposada per la plataforma i avalada per un grup d’arquitectes per reubicar el centre logístic de les obres i salvaguardar el parc. Impossible, la fira necessita aquest espai, els van respondre. “Abans em carrego un parc que no m’esforço a trobar altres solucions, que les tenien i ara es demostra que eren perfectament viables”, afirma Riu, que valora que aquest assumpte “tanca el cercle de l’absurditat de l’obra que estan fent”.

Sigui com sigui, ja no hi ha marxa enrere i el Joan Miró es convertirà en l’abocador de les terres de la tuneladora durant com a mínim tres anys, que és el temps que en principi es veurà afectat. Riu comenta al respecte que, després de tot, no hi ha manera de creure el que els diuen i pensa que el parc trigarà més a recuperar l’estat previ a les obres. En aquest sentit, una veïna entrada en anys que passeja el gos i que vol mantenir l’anonimat treu a col·lació el polèmic assumpte de la caserna dels bombers instal·lada al parc el 2009: “Van dir que seria provisional, però fa tants anys que la tenim que hi ha marrecs que pensen que sempre ha estat aquí”. Si fa memòria, aquesta veïna recorda la mobilització ciutadana que, el 1976, va demanar el tancament de l’antic escorxador municipal per construir-hi el parc de Joan Miró. Quan constata que les reclamacions de llavors continuen vigents, s’entristeix: “No hi ha dret a què perdem les poques zones verdes que tant ens ha costat guanyar”. El lema d’aquelles mobilitzacions de fa gairebé mig segle va ser “Fora, verd i aviat”.

El verd que (potser) no brota

La caserna dels bombers no només aixeca polseguera per estar perllongant de manera indefinida l’ocupació del Joan Miró, sinó també per la que podria ser la seva ubicació definitiva, la qual també menyscaba el verd de l’Eixample. Es tracta del conegut popularment com a triangle de la Mercedes, l’illa triangular de cases entre l’avinguda de Sarrià i els carrers del Comte d’Urgell i Londres. La qüestió és que aquest espai estava catalogat com a zona de transformació d’ús en zona verda, és a dir, que en el moment que deixés de tenir la funció actual havia de convertir-se en un parc. Per a més inri, l’acord entre l’Ajuntament i la propietat del sòl contempla la construcció d’un edifici d’oficines on ara hi ha la benzinera com a compensació per ubicar-hi la caserna. Tot plegat ha indignat i mobilitzat el veïnat dels carrers adjacents, que han constituït la plataforma Zona Verda. Fins ara, han fet 600 al·legacions a la modificació de l’ús que havia de tenir aquesta illa i tenen previst presentar un contenciós administratiu contra el Consistori. A més, els balcons de les seves cases s’han omplert de pancartes en contra del projecte.

El verd que es descuida

La nit del passat divendres 24 de maig, els veïns i veïnes de Sant Martí se’n van anar al llit amb una notícia trista: un bellaombra de 10 metres d’alçada s’havia desplomat poques hores abans al parc de Sant Martí. Trista, però no sorprenent. Feia mesos que denunciaven l’estat de deixadesa del parc i, l’endemà mateix, tenien organitzada una jornada festiva per reivindicar-lo i exigir accions concretes per protegir-lo. El dissabte, mentre els operaris trossejaven l’arbre caigut per retirar-lo, ells i elles disposaven tot el necessari per al desenvolupament de la jornada, que tenia com a punt culminant la difusió d’un manifest signat per la Comissió Parc de Sant Martí, on s’havien aplegat diferents associacions veïnals i entitats culturals del districte per coordinar-se. “El parc de Sant Martí és més que un espai verd; és el cor de la nostra comunitat, un símbol de la nostra identitat i un baluard de la nostra salut i benestar. Ens comprometem a treballar incansablement per la seva protecció, millora i revitalització”, resava el manifest, que també mostrava preocupació per les obres de l’AVE a la Sagrera i l’impacte que la futura estació tingui en el parc; el veïnat tem que acabi convertit en el vestíbul de l’edifici. De moment, se sap que l’àrea de gossos, inaugurada el 2020 i pressupostada en més de 800.000 euros, desapareixerà perquè ocupa l’espai del que en serà un dels accessos.

Antònia Giménez, que és membre de la Comissió, explica que la situació del parc no ha canviat gaire des de la caiguda de l’arbre i la jornada festiva: “Les obres de l’estació de l’AVE ens estan deixant cada vegada un tros verd més petit i, amb tan poca cura, que cada cop s’assembla més al descampat que hi havia abans que el veïnat aconseguís que es construís el parc a mitjan anys vuitanta”. (El parc de Sant Martí que coneixem avui dia, amb els edificis històrics, només existeix gràcies a una llarga lluita veïnal iniciada el 1976.) Giménez explica que l’Ajuntament va fer a l’estiu algunes accions d’arranjament i manteniment, però que ara tot torna a estar deteriorat. Per això, una de les peticions de la Comissió és instaurar la figura d’un agent cívic que dinamitzi i tingui cura de l’espai. Mentre l’esperen, el veïnat no deixarà d’insistir en la necessitat de vetllar pel parc: “Si no estem al cas, la nostra petita joia es pot perdre”, tanca Giménez.

El verd que es perd

En un futur, el carrer de Mossèn Amadeu Oller, al barri de la Bordeta, tindrà un espai de memòria que recordarà el jardí que hi va haver durant més de seixanta anys. Segurament, en aquest espai hi haurà un panell informatiu que expliqui que el 1961, durant el franquisme, un grup de veïns i veïnes inconformistes es va organitzar i va construir un jardinet perquè els seus fills i filles tinguessin un espai on esbargir-se. Amb arbres que donaven ombra, bancs que oferien descans i jocs que delectaven els més petits i petites, la zona es va convertir en un punt de trobada estimat i valorat per tothom. No és tan segur que el planell expliqui que, el 1973, l’empresa de cosmètics Margaret Astor va manllevar 25 metres al jardí per ampliar el seu espai. Les protestes ciutadanes i els llacets de dol penjats dels arbres que es perdrien van servir de ben poc: la vorera dreta del carrer va quedar tallada per la indústria. Però tot i la pèrdua d’espai el jardí va continuar complint la seva funció social i lúdica. La gran incògnita és quin serà el relat de la desaparició de la zona verda que reculli el planell -si el recull-. Perquè les protestes veïnals en contra de la construcció de l’edifici cooperatiu de 40 habitatges que es menja tot l’espai també van servir de ben poc i, el passat mes d’octubre, es va aixecar el jardí per començar les obres -només se salvaren una tipuana i dos grups de margallons que estaven fora de la zona d’intervenció-.

Per a l’Associació del Veïnat Mossèn Amadeu Oller, que primer es va constituir com a plataforma per defensar el jardí, el relat de la desaparició no té equívocs. Pau Domingo és un dels seus membres: “Ha estat una qüestió de mala planificació urbanística”. A l’hora de traçar les línies de l’edifici cooperatiu, explica, no van tenir en compte que allà hi havia un jardí i després, un cop assabentats, no van voler fer cap modificació. Assessorada per un grup d’arquitectes, l’associació va fer una proposta perquè el bloc es desplacés quatre metres. D’aquesta forma, se salvava el verd i els pisos guanyaven hores de llum solar. L’Ajuntament, però, la va rebutjar. “Estem molt enfadats i tristos pel resultat final”, valora Domingo. També estan “amatents i atents”, dirà després, quan expliqui que volen assegurar-se que el verd perdut es recupera. En aquest sentit, estan debatent amb el Districte de Sants-Montjuïc com hauria de ser la renovació del carrer, aquella que inclourà l’espai de memòria: “Volem que se segueixin uns criteris que donin màxima prioritat als vianants i que dotin de verd un carrer que suporta molt de trànsit rodat”.

Domingo no vol acabar la seva valoració dels fets sense explicar que té la sensació que hi ha barris de primera, de renda alta, i barris de segona, de renda mitjana-baixa, com la Bordeta. Els de segona, argumenta, tenen menys verd. “S’hauria de reparar aquest desequilibri social i mediambiental”, assevera. Aleshores, compara la ubicació escollida per abocar les terres de les obres de l’L8 dels FGC, l’esmentat parc de Joan Miró, a tocar del seu barri, i l’escollida per abocar les de les obres de l’L9 del metro, al carrer de Mandri, on no ha importat tallar la circulació tot i haver-hi una zona verda, els jardins de ca n’Altimira, a pocs metres, assenyala Domingo. “Em pregunto per què no ha estat possible fer això a qualsevol dels carrers adjacents al parc de Joan Miró”.

La distribució del verd urbà per districtes

Segons dades del Pla Natura Barcelona 2030, Sants-Montjuïc és l’únic districte de la ciutat que supera els 10 m² de verd urbà per habitant (17,5), una estadística que cal matissar, atès que s’hi compta el verd de la muntanya de Montjuïc i que, si es mira barri a barri, la gran majoria no arriba al llindar dels 10 m². Les Corts (9,7) i Horta-Guinardó (8,1) ocupen el segon i tercer lloc. A la cua, l’Eixample (2), Gràcia (3,5) i Sant Andreu (4,2). Aquestes dades inclouen els arbres dels carrers. Si s’exclogués aquest arbrat, s’inferiria que les grans infraestructures verdes
es troben als barris benestants.

L'entrada El verd dels barris, sota amenaça ha aparegut primer a Carrer.