El Carmel dels anys seixanta era un indret abandonat, mancat dels serveis més bàsics, amb un urbanisme precari i la presència destacada de nuclis de barraques. Custodia Moreno Rivero, una de les fundadores de l’Associació Veïnal del Carmel, va venir de Granada el 1947 amb quatre anys, i recorda la “galleda d’aigua freda” que es van endur els seus pares quan van arribar a Gràcia i, poc després, al barri del Carmel: “Resulta que era de barraques i nosaltres a Granada vivíem en un habitatge normal d’una família obrera”. Dues dècades més tard, va arribar al barri Alejandro Bosque Laguna, nascut a Saragossa i membre històric de l’associació veïnal. Havia estudiat Teologia a Sant Cugat del Vallès -era de la Companyia de Jesús- i va arribar al Carmel per fer activitat social. “Deuria tenir 23 o 24 anys i aquest era un barri sobretot de barraques, bastant deixat de la mà de Déu, amb els carrers plens de fang i sense asfaltar. A través de la parròquia del Carmel, em vaig integrar al grup de joves, en el qual també hi era la Custodia i, a partir d’aquí, vam començar a pensar com millorar el barri”, rememora Bosque.
A final dels anys seixanta, i sota el paraigua de l’Església, es va crear el Centro Social, que ja s’organitzava amb assemblees i vocalies, com si fos una associació veïnal, amb el corresponent risc per als seus participants, encara en ple franquisme. Va ser el pas previ a la constitució formal de la Asociación de Vecinos del Carmelo, l’any 1972, que al principi tenia el seu local al carrer del Pardillo -avui, del Passerell- i després al carrer de Feijoo.
El 1973, una de les primeres manifestacions veïnals va tallar el trànsit de la carretera del Carmel per demanar uns contenidors de brossa a la zona de barraques. Un any més tard, es va muntar l’exposició El Carmelo ignorado i, posteriorment, es va elaborar el Plan Popular del Carmelo, que feia un recull de totes les necessitats del barri. Una de les primeres lluites importants de l’associació veïnal va ser amb motiu de les obres del túnel de la Rovira, que van provocar esquerdes en les cases properes. Hi havia més de 300 persones afectades, que van haver de ser reallotjades.
El barraquisme va ser un dels temes cabdals en l’activitat de l’associació veïnal. Hi havia fins a tres nuclis: els de Francisco Alegre, Raimon Casellas i Marià Labèrnia, que van reunir més de 600 barraques i unes 4.000 persones. El reallotjament dels seus habitants es va produir en tres fases: 123 famílies van anar al barri de Canyelles, el 1977; 161 famílies, als pisos construïts en terrenys on hi havia hagut les barraques de Raimon Casellas, el 1984; i un darrer trasllat a Can Carreras, a Nou Barris, el 1990, amb l’enderrocament de les últimes barraques del nucli de Francisco Alegre. “Cal destacar que les tres zones vam ser capaços d’unir-nos, i que allò que s’aconseguia per a uns era igual per a tothom. I la decisió es prenia en assemblea”, subratlla Moreno.
L’esvoranc, un punt d’inflexió
En el camp de la salut, l’any 1990 es va guanyar un equipament molt necessari, el CAP del carrer de la Murtra. Segons Moreno, “va passar molt de temps fins que el centre va obrir, i el vam tenir un any sense inaugurar fins que no vam aconseguir que tot l’equip mèdic i el personal fos fix, perquè llavors anaven canviant els metges”. Més endavant, l’esvoranc originat per les obres de la línia 5 del metro, el 2005, va trasbalsar el Carmel i va suposar un punt d’inflexió en la seva configuració. La raó és que, “a banda de solucionar el problema concret de la gent afectada [molts hi van perdre la casa], es va aprofitar per arreglar algunes coses que hi havia pendents i que ja estaven previstes al PERI [Pla Especial de Reforma Interior] del Carmel”, rememora Moreno.
50 anys del tancament a la Tramuntana
Una de les mobilitzacions de més impacte al barri, i que va tenir un gran ressò als mitjans de comunicació de l’època, va ser el tancament a l’escola Tramuntana, el 1975, un centre privat situat en una torre del Carmel. El veïnat reivindicava que esdevingués una escola pública, les quals escassejaven a la zona. Com explica Alejandro Bosque, “els propietaris de la torre van oferir uns terrenys amb prou espai al carrer de la Gran Vista, i la reivindicació va ser obrir l’escola pública allà”. A l’abril, uns 300 pares i mares, mestres i veïnes es van manifestar davant l’Ajuntament de Barcelona, el 8 de maig es van tancar a l’escola Tramuntana i no en van sortir fins al dia 10, enmig del desplegament policial. La torre va continuar oberta fins al 1977 i llavors l’escola es va traslladar a la part de dalt del carrer de la Gran Vista, en sis barracons provisionals. Les obres de la nova escola es van iniciar el 1978 i, el setembre del 1979, n’obria les portes. Avui és l’institut Ferran Tallada.
