Agost del 2024. Plena canícula. Com cada matí des de fa cosa d’un mes, una vintena de veïns i veïnes es concentra al parc de Joan Miró, al costat de les tanques instal·lades a la zona que esdevindrà el centre logístic de les obres de l’L8 dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Formen part de la plataforma Salvem el Parc de Joan Miró i estan vigilant; saben que qualsevol dia pot començar la tala d’arbres contra la que fa mesos que lluiten. També saben que serien més si fos un altre moment de l’any, perquè molts companys i companyes han defugit la xafogor i se n’han anat de vacances. Amb tot, aquí hi són, xops de suor, quan de sobte arriba el moment tan temut i els operaris comencen la tala. Fan tot el soroll que poden, malgrat ser conscients que no evitaran que els arbres vagin caient. És 21 d’agost i, una setmana després, el parc haurà perdut una setantena de pins ben arrelats i crescuts. Són menys dels que s’havien anunciat en un primer moment, però això no satisfà el veïnat, que denuncia la falta de voluntat política per conservar una zona verda necessària: a l’Eixample, la superfície de verd urbà per habitant no arriba als dos metres quadrats.
Per la seva història i importància, el Joan Miró ha esdevingut el paradigma d’una tendència que està desatenent i retallant alguns parcs i jardins barcelonins. Els darrers anys, diferents associacions veïnals han alçat la veu per defensar espais dels seus respectius barris. També s’han constituït plataformes per coordinar i organitzar la protecció d’aquests espais, com en el cas del Joan Miró. Però els clams i esforços ciutadans no sempre serveixen perquè la classe dirigent, tan inclinada a defensar el medi ambient en els seus discursos, prioritzi el verd dels parcs al gris de les noves construccions en el moment de la veritat. Hi ha qui veu hipocresia, altres apunten a un rerefons de classe. En qualsevol cas, la tendència és demostrable i preocupa els experts i expertes de diferents disciplines vinculades al medi ambient i la salut, atès que, si a l’Eixample la superfície de verd urbà per habitant és alarmant, al conjunt de Barcelona tampoc és falaguera: es queda en 7 m², quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que hauria de ser d’entre 10 i 15 m².
El verd que retrocedeix
Sis mesos després de la tala dels pins del Joan Miró, Xavier Riu, portaveu de la plataforma en defensa del parc, recorda, mig commogut, mig indignat, aquelles jornades estivals. “Fer-ho en el moment més pacífic de l’any va ser una qüestió tàctica i política”, assegura. A més, reivindica que no calia ocupar el parc dos anys abans de l’inici dels treballs de la tuneladora, que, segons els han explicat, està previst que comenci a treure terres el primer trimestre del 2026. “Ho han deixat com un desert”, es torna a indignar. L’enuig més gran en aquest moment, però, ve de la notícia coneguda a mitjan febrer que anunciava l’enderroc del pavelló 2 de la Fira de Barcelona, on es construirà un poliesportiu municipal. “Quin cinisme. Ens van mentir descaradament”, afirma Riu. Aquest pavelló va ser l’alternativa proposada per la plataforma i avalada per un grup d’arquitectes per reubicar el centre logístic de les obres i salvaguardar el parc. Impossible, la fira necessita aquest espai, els van respondre. “Abans em carrego un parc que no m’esforço a trobar altres solucions, que les tenien i ara es demostra que eren perfectament viables”, afirma Riu, que valora que aquest assumpte “tanca el cercle de l’absurditat de l’obra que estan fent”.
Sigui com sigui, ja no hi ha marxa enrere i el Joan Miró es convertirà en l’abocador de les terres de la tuneladora durant com a mínim tres anys, que és el temps que en principi es veurà afectat. Riu comenta al respecte que, després de tot, no hi ha manera de creure el que els diuen i pensa que el parc trigarà més a recuperar l’estat previ a les obres. En aquest sentit, una veïna entrada en anys que passeja el gos i que vol mantenir l’anonimat treu a col·lació el polèmic assumpte de la caserna dels bombers instal·lada al parc el 2009: “Van dir que seria provisional, però fa tants anys que la tenim que hi ha marrecs que pensen que sempre ha estat aquí”. Si fa memòria, aquesta veïna recorda la mobilització ciutadana que, el 1976, va demanar el tancament de l’antic escorxador municipal per construir-hi el parc de Joan Miró. Quan constata que les reclamacions de llavors continuen vigents, s’entristeix: “No hi ha dret a què perdem les poques zones verdes que tant ens ha costat guanyar”. El lema d’aquelles mobilitzacions de fa gairebé mig segle va ser “Fora, verd i aviat”.
El verd que (potser) no brota
La caserna dels bombers no només aixeca polseguera per estar perllongant de manera indefinida l’ocupació del Joan Miró, sinó també per la que podria ser la seva ubicació definitiva, la qual també menyscaba el verd de l’Eixample. Es tracta del conegut popularment com a triangle de la Mercedes, l’illa triangular de cases entre l’avinguda de Sarrià i els carrers del Comte d’Urgell i Londres. La qüestió és que aquest espai estava catalogat com a zona de transformació d’ús en zona verda, és a dir, que en el moment que deixés de tenir la funció actual havia de convertir-se en un parc. Per a més inri, l’acord entre l’Ajuntament i la propietat del sòl contempla la construcció d’un edifici d’oficines on ara hi ha la benzinera com a compensació per ubicar-hi la caserna. Tot plegat ha indignat i mobilitzat el veïnat dels carrers adjacents, que han constituït la plataforma Zona Verda. Fins ara, han fet 600 al·legacions a la modificació de l’ús que havia de tenir aquesta illa i tenen previst presentar un contenciós administratiu contra el Consistori. A més, els balcons de les seves cases s’han omplert de pancartes en contra del projecte.
El verd que es descuida
La nit del passat divendres 24 de maig, els veïns i veïnes de Sant Martí se’n van anar al llit amb una notícia trista: un bellaombra de 10 metres d’alçada s’havia desplomat poques hores abans al parc de Sant Martí. Trista, però no sorprenent. Feia mesos que denunciaven l’estat de deixadesa del parc i, l’endemà mateix, tenien organitzada una jornada festiva per reivindicar-lo i exigir accions concretes per protegir-lo. El dissabte, mentre els operaris trossejaven l’arbre caigut per retirar-lo, ells i elles disposaven tot el necessari per al desenvolupament de la jornada, que tenia com a punt culminant la difusió d’un manifest signat per la Comissió Parc de Sant Martí, on s’havien aplegat diferents associacions veïnals i entitats culturals del districte per coordinar-se. “El parc de Sant Martí és més que un espai verd; és el cor de la nostra comunitat, un símbol de la nostra identitat i un baluard de la nostra salut i benestar. Ens comprometem a treballar incansablement per la seva protecció, millora i revitalització”, resava el manifest, que també mostrava preocupació per les obres de l’AVE a la Sagrera i l’impacte que la futura estació tingui en el parc; el veïnat tem que acabi convertit en el vestíbul de l’edifici. De moment, se sap que l’àrea de gossos, inaugurada el 2020 i pressupostada en més de 800.000 euros, desapareixerà perquè ocupa l’espai del que en serà un dels accessos.
Antònia Giménez, que és membre de la Comissió, explica que la situació del parc no ha canviat gaire des de la caiguda de l’arbre i la jornada festiva: “Les obres de l’estació de l’AVE ens estan deixant cada vegada un tros verd més petit i, amb tan poca cura, que cada cop s’assembla més al descampat que hi havia abans que el veïnat aconseguís que es construís el parc a mitjan anys vuitanta”. (El parc de Sant Martí que coneixem avui dia, amb els edificis històrics, només existeix gràcies a una llarga lluita veïnal iniciada el 1976.) Giménez explica que l’Ajuntament va fer a l’estiu algunes accions d’arranjament i manteniment, però que ara tot torna a estar deteriorat. Per això, una de les peticions de la Comissió és instaurar la figura d’un agent cívic que dinamitzi i tingui cura de l’espai. Mentre l’esperen, el veïnat no deixarà d’insistir en la necessitat de vetllar pel parc: “Si no estem al cas, la nostra petita joia es pot perdre”, tanca Giménez.
El verd que es perd
En un futur, el carrer de Mossèn Amadeu Oller, al barri de la Bordeta, tindrà un espai de memòria que recordarà el jardí que hi va haver durant més de seixanta anys. Segurament, en aquest espai hi haurà un panell informatiu que expliqui que el 1961, durant el franquisme, un grup de veïns i veïnes inconformistes es va organitzar i va construir un jardinet perquè els seus fills i filles tinguessin un espai on esbargir-se. Amb arbres que donaven ombra, bancs que oferien descans i jocs que delectaven els més petits i petites, la zona es va convertir en un punt de trobada estimat i valorat per tothom. No és tan segur que el planell expliqui que, el 1973, l’empresa de cosmètics Margaret Astor va manllevar 25 metres al jardí per ampliar el seu espai. Les protestes ciutadanes i els llacets de dol penjats dels arbres que es perdrien van servir de ben poc: la vorera dreta del carrer va quedar tallada per la indústria. Però tot i la pèrdua d’espai el jardí va continuar complint la seva funció social i lúdica. La gran incògnita és quin serà el relat de la desaparició de la zona verda que reculli el planell -si el recull-. Perquè les protestes veïnals en contra de la construcció de l’edifici cooperatiu de 40 habitatges que es menja tot l’espai també van servir de ben poc i, el passat mes d’octubre, es va aixecar el jardí per començar les obres -només se salvaren una tipuana i dos grups de margallons que estaven fora de la zona d’intervenció-.
Per a l’Associació del Veïnat Mossèn Amadeu Oller, que primer es va constituir com a plataforma per defensar el jardí, el relat de la desaparició no té equívocs. Pau Domingo és un dels seus membres: “Ha estat una qüestió de mala planificació urbanística”. A l’hora de traçar les línies de l’edifici cooperatiu, explica, no van tenir en compte que allà hi havia un jardí i després, un cop assabentats, no van voler fer cap modificació. Assessorada per un grup d’arquitectes, l’associació va fer una proposta perquè el bloc es desplacés quatre metres. D’aquesta forma, se salvava el verd i els pisos guanyaven hores de llum solar. L’Ajuntament, però, la va rebutjar. “Estem molt enfadats i tristos pel resultat final”, valora Domingo. També estan “amatents i atents”, dirà després, quan expliqui que volen assegurar-se que el verd perdut es recupera. En aquest sentit, estan debatent amb el Districte de Sants-Montjuïc com hauria de ser la renovació del carrer, aquella que inclourà l’espai de memòria: “Volem que se segueixin uns criteris que donin màxima prioritat als vianants i que dotin de verd un carrer que suporta molt de trànsit rodat”.
Domingo no vol acabar la seva valoració dels fets sense explicar que té la sensació que hi ha barris de primera, de renda alta, i barris de segona, de renda mitjana-baixa, com la Bordeta. Els de segona, argumenta, tenen menys verd. “S’hauria de reparar aquest desequilibri social i mediambiental”, assevera. Aleshores, compara la ubicació escollida per abocar les terres de les obres de l’L8 dels FGC, l’esmentat parc de Joan Miró, a tocar del seu barri, i l’escollida per abocar les de les obres de l’L9 del metro, al carrer de Mandri, on no ha importat tallar la circulació tot i haver-hi una zona verda, els jardins de ca n’Altimira, a pocs metres, assenyala Domingo. “Em pregunto per què no ha estat possible fer això a qualsevol dels carrers adjacents al parc de Joan Miró”.
La distribució del verd urbà per districtes
Segons dades del Pla Natura Barcelona 2030, Sants-Montjuïc és l’únic districte de la ciutat que supera els 10 m² de verd urbà per habitant (17,5), una estadística que cal matissar, atès que s’hi compta el verd de la muntanya de Montjuïc i que, si es mira barri a barri, la gran majoria no arriba al llindar dels 10 m². Les Corts (9,7) i Horta-Guinardó (8,1) ocupen el segon i tercer lloc. A la cua, l’Eixample (2), Gràcia (3,5) i Sant Andreu (4,2). Aquestes dades inclouen els arbres dels carrers. Si s’exclogués aquest arbrat, s’inferiria que les grans infraestructures verdes
es troben als barris benestants.
