Memòria negra de la ciutat. Una memòria que, tanmateix, no ha rebut el mateix tractament en tots els casos: “Al Camp de la Bota -assenyala Theros- hi ha una petita placa. No és gran cosa, però recorda el que va ser aquell espai. I al Cementiri de Montjuïc s’hi troba el Fossar de la Pedrera, on estava situada la fossa comuna on van ser enterrats els afusellats al Camp de la Bota, entre d’altres. Un monument format per tres fileres de pilars quadrats sense coronació en commemora la memòria”. “El forat negre -denuncia Theros- seria la comissaria de la Via Laietana, que no hi ha manera que deixi de ser-ho i es recordi el que hi va passar, sobretot als anys 40 i 50 del segle passat, en què hi va operar la Brigada Político-Social franquista”. I la Model?

Massificació i repressió

Malgrat la seva merescuda fama -Theros, en el seu article “Passat i futur d’una presó model”, arriba a definir-la com a “lloc de patiment i mort per a milers de persones, una illa brutal i desconeguda”-, aquest penal va suposar una enorme millora en les condicions de vida dels presos en l’època en què va ser inaugurat (1904). Fins aleshores, aquests s’amuntegaven en condicions infrahumanes en un antic convent desamortitzat al Raval, un lloc miserable i infecte, anomenat presó de Reina Amàlia.

El nom amb què va ser batejada la nova presó -Model- estava, per tant, més que justificat. Tanmateix, aviat es va convertir en un lloc sòrdid, marcat per la repressió, la massificació i la manca de recursos. De fet, la nòmina dels que hi van ser empresonats i executats és interminable i podria inspirar la més escabrosa novel·la negra. Una novel·la que fins i tot inclou una magnífica obra d’art: l’anomenada Capella Gitana, pintada el 1950 per un artista empresonat, Helios Gómez, i avui considerada com un important element del patrimoni històric de Barcelona.

Un futur llunyà com a equipament

Aquest símbol d’ignomínia va ser clausurat el 8 de juny de 2017, just un dia abans del 113è aniversari de la seva obertura. Xavier Riu, vicepresident i vocal d’Urbanisme de l’Associació Veïnal de l’Esquerra de l’Eixample, recorda que, després del tancament, “l’Ajuntament va obrir un procés participatiu que va ser prou difícil, perquè hi van intervenir un vintena d’entitats i prop de quatre-centes persones i, és clar, hi havia posicions molt antagòniques sobre el futur de la Model”. Tanmateix, creu que “es va gestionar bé i es va aconseguir arribar a un criteri unificat”. Criteri que es va traslladar, tot seguit, a un nivell tècnic, i es va convocar a tal efecte un Concurs Internacional d’Arquitectes, del qual va sortir guanyadora la proposta anomenada “Model, batega!”.

Memorialísticament parlant, el projecte és ambiciós: la creació d’un Centre d’Interpretació i Documentació, que portaria el nom de “La Model Espai Memorial”, sobre la història del penal i la repressió. I on s’oferiria un programa estable d’activitats -cursos, seminaris i exposicions rotatòries. A part d’això, una immensa zona verda de més de 14.000 m² i sis equipaments més: “Les cel·les es convertiran en 120 habitatges públics de lloguer -assenyala Riu- excepte la quarta galeria [la que ocupaven el presos polítics], que es dedicarà al Memorial Democràtic i on, per tant, la intenció és mantenir-ne bastant l’estructura”. Una gran residència per a gent gran, un institut escola, un poliesportiu, un espai per a joves i entitats de barri i, finalment, espais d’economia social i solidària, completen el projecte. “Un espai obert, ple de vida i activitats, quasi un barri”, assegura entusiasmat. El problema és que tot va molt, però que molt lent. “Aquest és el pla que va deixar tancat el govern municipal d’Ada Colau. I és el que s’hauria d’estar fent, però ens queixem que tot està molt ralentitzat. A aquest ritme trigarà deu o dotze anys a acabar-se”, assegura l’activista.

Parla el fill d’Helios Gómez

Una figura de tanta rellevància com Gabriel Gómez, fill de l’artista que va concebre la Capella Gitana, no comparteix en absolut l’entusiasme de Riu. Pel que fa a l’aspecte memorialístic, denuncia: “L’Associació Cultural Helios Gómez vam proposar que al primer pis de la quarta galeria s’hi instal·lés, a continuació de la Capella Gitana, una exposició permanent d’art social que recuperés la producció dels dibuixants de la República, agrupats en el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya (SDPC), del qual el meu pare va ser fundador i president. Estem parlant de Fontseré, Bartolí, Benigani, Apa, Shum…, avui totalment oblidats. Estem parlant d’un sindicat que va ser fonamental a la guerra civil per la seva producció de cartelleria de propaganda i per haver coordinat la publicació de diaris i revistes”. Però la resposta dels responsables de Memòria Històrica de l’Ajuntament dels Comuns va ser negativa: “Van refusar la nostra proposta. I ni l’alcaldessa ni [el regidor] Jaume Asens van acceptar reunir-se amb nosaltres”.

La situació, avui

“A l’Ajuntament de Colau hi havia un responsable de Memòria Democràtica i em consta que es treballava en la línia memorialística prevista en el projecte final. El que no et puc assegurar és allò que està fent l’actual govern municipal, perquè no ens ha convocat sobre aquest tema en cap moment”, afirma Riu. I explica que “fins al 2023 [any de les últimes eleccions municipals] el projecte del Centre Memorial era plenament vàlid”. Però vàlid en quin sentit? El d’encarregar projectes o el d’executar obres? “No, executar no -matisa Riu-. Dic vàlid en el sentit que hi havia un Comissionat de Memòria Democràtica, que es van convocar reunions amb les entitats i es va encarregar el projecte arquitectònic. Però, repeteixo, no sé si allò ha tingut una continuïtat”. I finalitza: “Suposo que el projecte memorialístic segueix sent vàlid, però en general, en tot allò que l’actual Ajuntament ha fet a la Model, s’ha perdut empenta. Tot va més lent: em sembla que no donen a l’abast”. I pel que fa a execucions concretes, Riu és molt clar: “No s’ha executat res: s’ha encarregat un projecte, però no s’han licitat les obres”.

I mentrestant, què?

Davant aquesta paràlisi -o ralentització-, Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana de persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, explica que, paradoxalment, a la Model es desenvolupen moltes activitats. I amb un notable èxit: “Les obres del Centre d’Interpretació i Documentació no s’han començat en absolut. Llavors s’està amortitzant el mentrestant com a espai cultural i de memòria. I prova d’això és que s’hi realitzen moltíssimes activitats. De fet, és l’espai de Memòria de Barcelona que en té més: per exemple, la nostra entitat va muntar no fa gaire una exposició temporal a la quarta galeria anomenada Generacions TOP: resistir, lluitar, conquerir, per la qual han passat 30.000 persones en quatre mesos. I que és una radiografia de l’activisme antifranquista dels anys seixanta i setanta, és a dir, de la meva generació”. Vallejo també assegura que hi ha una llarguíssima llista d’espera -de fins a sis mesos- per visitar la presó de forma guiada. I que ells, com a entitat, també n’organitzen moltíssimes, però sense interferir amb les altres: “Aquelles les realitzen guies professionals, contractats per l’Ajuntament, i les nostres les fem en qualitat de testimoni”.

En definitiva: “Normalment, hi ha diverses exposicions temporals que es van rotant, tant a la Quarta Galeria com a la sala habilitada per a exposicions situada al Pati de l’entrada del carrer d’Entença. I tant a aquest espai com a un Auditori també habilitat es desenvolupen cada setmana fins a sis activitats, realitzades per entitats del barri i associacions memorialístiques. Però sempre vinculades amb allò que és la Model: un espai de Memòria”, explica Vallejo.

Però tot això, al capdavall, no deixa de ser el mentrestant, no el Centre d’Interpretació i Documentació previst originalment. Davant d’aquest fet, quina és la posició de l’entitat que representa els ex-presos polítics del franquisme? “Amb aquesta situació -afirma Vallejo- ens sentim mitjanament satisfets, perquè encara que no s’hagi avançat en la consecució de “La Model Espai Memorial”, l’experiència del mentrestant ens pot servir per reflexionar sobre com s’ha de fer el nou Centre. En quin sentit? En el sentit que es tingui molt en compte la participació de les entitats i ciutadans que estem participant ara a la presó. I també en el d’aprofitar aquesta experiència per millorar, enriquir i fer canvis en el projecte original”. I remata: “La situació actual és una mena de gimnàstica de cara a la implementació definitiva del centre memorialístic”.

La ‘capella gitana’, també a l’espera

El 1950, davant la insistència del sacerdot Bienvenido Lahoz, director espiritual de la presó, l’artista i presoner polític Helios Gómez -a qui el seu fill Gabriel defineix com “gitano, revolucionari i anarcosindicalista”- converteix la cel·la número 1 del primer pis de la Quarta Galeria en un vibrant oratori, realitzant uns frescos poblats de personatges plens de vida, fortament expressionistes i de trets romanins -d’aquí el seu nom de Capella Gitana-, entre ells la Mare de Déu de la Mercè amb el nen. Militant de la CNT i ateu, “el pare va voler retre homenatge als seus companys presos, que apareixen implorant a la Verge, i també a la seva ètnia, perseguida des de fa segles”.

Trenta-vuit anys després, el 1989, un personatge que simbolitzava tot allò contra el que va lluitar Helios Gómez, la consellera convergent Núria de Gispert, “va cometre un delicte contra la propietat intel·lectual en ordenar tapar l’obra amb diverses capes de pintura, per fer-la desaparèixer”, denuncia Gabriel Gómez. “I des d’aleshores fins fa poc, cap Ajuntament ha fet res per la seva recuperació”. De fet, assegura, “el 2017, quan es va buidar la presó, Colau va muntar un xou al pati gran de la Model, on va proclamar emfàticament que restauraria la Capella Gitana. I ni ho va fer ni se’n va preocupar. I no només això: el seu equip mai va tenir realment la intenció de fer un Memorial Democràtic a la Quarta Galeria. Tot va ser un paripé, un postureo, com es diu ara”. A dia d’avui, tanmateix, la Capella Gitana s’està restaurant. “És un treball lent i delicat, que no estarà acabat fins a l’agost”. I remata: “Ha sigut necessari que hi hagi un govern socialista a Madrid, a la Generalitat i a l’Ajuntament perquè es produís un canvi de voluntat política que fes possible això”.

L'entrada La Model, equipaments pendents i un espai de memòria a mig gas ha aparegut primer a Carrer.

¿El turismo masivo destruye una forma de vida, una cultura?
Sí, pero no de una manera aislada. Es una parte muy representativa, y muy llamativa a la vez, de una forma de capitalismo moderno. Vamos, que no viene el turismo de masas y se carga él solo las cosas, sino que hay todo un sistema socioeconómico que fomenta el individualismo, el consumismo, etc., del cual este tipo de turismo es un representante muy claro. Dicho en otras palabras: ¿La actividad turística destroza un lugar? Sí. ¿Destroza la vida comunitaria? Sí. ¿Destroza vidas individuales? Sí. Pero no es el único actor, sino una parte más de un sistema económico que yo calificaría de psicópata, que destroza ecosistemas y vidas individuales.

En un artículo publicado el pasado 1 de mayo en El País, el socialista Jaume Collboni, primer teniente de alcalde, declaraba: “150.000 personas viven de la industria turística y queremos que puedan continuar haciéndolo”. Pero ustedes en sus siglas llevan la palabra decrecimiento. Con la cantidad de personas que emplea el sector y la crisis que está cayendo, ¿de verdad se puede hacer decrecer uno de los motores de la economía? ¿Qué alternativa se les da a los trabajadores?
Lo primero que hay que decir es que el verdadero drama es que haya tanta gente trabajando en el turismo, que es el sector que peor paga: quien trabaja en comercio, hostelería y restauración cobra de media la mitad de la media general salarial en la ciudad, según estadísticas del propio Ayuntamiento del año 2016. Es evidente que en Barcelona ha habido un proceso de desindustrialización y que se optó por una salida fácil: promover de diversas maneras -cesión de terrenos públicos, etc.- la entrada de capitales turísticos. Se inicia entonces un proceso de turistización de Barcelona y de su economía. Es decir: especializar a la ciudad en un sector de salarios bajos, de alta flexibilidad laboral, de mucho trabajo sin contrato, de mucho trabajo en negro. Y el señor Collboni va y nos dice que tenemos que estar contentos de que nos estén explotando y que tenemos que seguir impulsando eso. Esa es nuestra lectura.

No me ha contestado a la pregunta.
Nosotros efectivamente defendemos el decrecimiento turístico y la diversificación de la economía en otros sectores, pero no tenemos todas las respuestas. No soy capaz de dar ahora mismo un listado de los sectores concretos que hay que fomentar. Pero es evidente que: uno, esto no funciona socioeconómicamente; y dos: se está cargando la ciudad y el medio ambiente y está contribuyendo a la emergencia climática de forma brutal. Y quien tiene la capacidad de estudiar en qué sectores tendría que centrarse el músculo económico de la ciudad son precisamente las instituciones que nos están ignorando.

Del artículo parece deducirse que existen dos posiciones ante el fenómeno turístico: la de los Comunes y la del PSC. Así, el concejal de Ciutat Vella por BComú, Jordi Rabassa, afirma que “todos los turistas que vienen a Barcelona quieren visitar Ciutat Vella, lo que significa que tiene que haber menos turistas”. Y en cambio Collboni manifiesta: “No podemos caer ni en la turismofobia ni en el crecimiento sin control. Tiene que haber un punto intermedio”. ¿Con cuál de las dos se alinea la ABDT?
Desde luego con ninguna de ningún partido, que para eso tienen una línea propia bien marcada. Y, de hecho, arremeteré contra las dos: Rabassa puede tener unos postulados que, a priori, puedan parecer más afines a los nuestros, pero de poco sirve. De poco sirve que el responsable político de un gobierno de distrito diga cosas que nos puedan parecer más o menos bien, si luego eso no se traduce en políticas y hechos reales.

¿Quiere decir que Rabassa hace postureo, es decir, que dice cosas para quedar bien, pero que luego no pone en práctica?
Y que probablemente no puede poner en práctica desde el gobierno de distrito, porque los distritos tienen unas competencias muy limitadas. Pero desde luego podría hacer más de lo que está haciendo, eso sin ninguna duda.

Pero aunque su cargo tenga competencias limitadas, representa al partido que gobierna la ciudad. Por tanto, subiéndolo de nivel, ¿se le podría hacer el mismo reproche a Ada Colau? ¿Mantiene la alcaldesa en el tema turístico postulados que luego no se traducen en hechos?
Sí. Y peor aún: se traducen en hechos negativos. El gobierno Colau, en su primer mandato y sin el contrapeso evidente del PSC en el gobierno municipal, prometió maravillas y acabó acordando con el Puerto de Barcelona una ampliación de la terminal de cruceros. Por tanto, es evidente que no estuvo a la altura de las expectativas que había creado en cuanto a la gobernanza del turismo en la ciudad. Ello no desvirtúa, no obstante, alguna de sus políticas -el Plan de Alojamientos Turísticos u otras-, pero es evidente que sus promesas electorales se han quedado muy cortas. Y van quedándose cada vez más cortas: lo que al inicio del primer mandato era una postura bastante asumible e innovadora -aunque a nosotros se nos quedaba corta-, fue decayendo a lo largo de aquél. Y en el segundo mandato, directamente, le ha regalado este apartado al PSC.

¿Y qué me dice de Collboni?
Su postura es bastante más descarada, pues hablar de que no se puede caer en el crecimiento desmesurado cuando es el principal defensor político a nivel municipal y metropolitano de la ampliación del aeropuerto, una infraestructura que ni siquiera está cerca de su máxima capacidad -y mejor que no llegue a ella-, es hipocresía pura y dura.

L'entrada Dani Pardo (ABDT): “El turismo por sí solo no se carga las cosas” ha aparegut primer a Carrer.