Com algunes persones, una ciutat té dues cares: una d’amable, dialogant, lluminosa. I una altra, per contra, de fosca i sinistra, plena d’ignomínia. En el cas de Barcelona, Xavier Theros, un dels millors cronistes de la ciutat -a part d’antropòleg, historiador, periodista i novel·lista-, proposa quatre exemples d’aquesta segona ànima: el Castell de Montjuïc, el Camp de la Bota, la comissaria de la Via Laietana i la presó Model.
Memòria negra de la ciutat. Una memòria que, tanmateix, no ha rebut el mateix tractament en tots els casos: “Al Camp de la Bota -assenyala Theros- hi ha una petita placa. No és gran cosa, però recorda el que va ser aquell espai. I al Cementiri de Montjuïc s’hi troba el Fossar de la Pedrera, on estava situada la fossa comuna on van ser enterrats els afusellats al Camp de la Bota, entre d’altres. Un monument format per tres fileres de pilars quadrats sense coronació en commemora la memòria”. “El forat negre -denuncia Theros- seria la comissaria de la Via Laietana, que no hi ha manera que deixi de ser-ho i es recordi el que hi va passar, sobretot als anys 40 i 50 del segle passat, en què hi va operar la Brigada Político-Social franquista”. I la Model?
Massificació i repressió
Malgrat la seva merescuda fama -Theros, en el seu article “Passat i futur d’una presó model”, arriba a definir-la com a “lloc de patiment i mort per a milers de persones, una illa brutal i desconeguda”-, aquest penal va suposar una enorme millora en les condicions de vida dels presos en l’època en què va ser inaugurat (1904). Fins aleshores, aquests s’amuntegaven en condicions infrahumanes en un antic convent desamortitzat al Raval, un lloc miserable i infecte, anomenat presó de Reina Amàlia.
El nom amb què va ser batejada la nova presó -Model- estava, per tant, més que justificat. Tanmateix, aviat es va convertir en un lloc sòrdid, marcat per la repressió, la massificació i la manca de recursos. De fet, la nòmina dels que hi van ser empresonats i executats és interminable i podria inspirar la més escabrosa novel·la negra. Una novel·la que fins i tot inclou una magnífica obra d’art: l’anomenada Capella Gitana, pintada el 1950 per un artista empresonat, Helios Gómez, i avui considerada com un important element del patrimoni històric de Barcelona.
Un futur llunyà com a equipament
Aquest símbol d’ignomínia va ser clausurat el 8 de juny de 2017, just un dia abans del 113è aniversari de la seva obertura. Xavier Riu, vicepresident i vocal d’Urbanisme de l’Associació Veïnal de l’Esquerra de l’Eixample, recorda que, després del tancament, “l’Ajuntament va obrir un procés participatiu que va ser prou difícil, perquè hi van intervenir un vintena d’entitats i prop de quatre-centes persones i, és clar, hi havia posicions molt antagòniques sobre el futur de la Model”. Tanmateix, creu que “es va gestionar bé i es va aconseguir arribar a un criteri unificat”. Criteri que es va traslladar, tot seguit, a un nivell tècnic, i es va convocar a tal efecte un Concurs Internacional d’Arquitectes, del qual va sortir guanyadora la proposta anomenada “Model, batega!”.
Memorialísticament parlant, el projecte és ambiciós: la creació d’un Centre d’Interpretació i Documentació, que portaria el nom de “La Model Espai Memorial”, sobre la història del penal i la repressió. I on s’oferiria un programa estable d’activitats -cursos, seminaris i exposicions rotatòries. A part d’això, una immensa zona verda de més de 14.000 m² i sis equipaments més: “Les cel·les es convertiran en 120 habitatges públics de lloguer -assenyala Riu- excepte la quarta galeria [la que ocupaven el presos polítics], que es dedicarà al Memorial Democràtic i on, per tant, la intenció és mantenir-ne bastant l’estructura”. Una gran residència per a gent gran, un institut escola, un poliesportiu, un espai per a joves i entitats de barri i, finalment, espais d’economia social i solidària, completen el projecte. “Un espai obert, ple de vida i activitats, quasi un barri”, assegura entusiasmat. El problema és que tot va molt, però que molt lent. “Aquest és el pla que va deixar tancat el govern municipal d’Ada Colau. I és el que s’hauria d’estar fent, però ens queixem que tot està molt ralentitzat. A aquest ritme trigarà deu o dotze anys a acabar-se”, assegura l’activista.
Parla el fill d’Helios Gómez
Una figura de tanta rellevància com Gabriel Gómez, fill de l’artista que va concebre la Capella Gitana, no comparteix en absolut l’entusiasme de Riu. Pel que fa a l’aspecte memorialístic, denuncia: “L’Associació Cultural Helios Gómez vam proposar que al primer pis de la quarta galeria s’hi instal·lés, a continuació de la Capella Gitana, una exposició permanent d’art social que recuperés la producció dels dibuixants de la República, agrupats en el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya (SDPC), del qual el meu pare va ser fundador i president. Estem parlant de Fontseré, Bartolí, Benigani, Apa, Shum…, avui totalment oblidats. Estem parlant d’un sindicat que va ser fonamental a la guerra civil per la seva producció de cartelleria de propaganda i per haver coordinat la publicació de diaris i revistes”. Però la resposta dels responsables de Memòria Històrica de l’Ajuntament dels Comuns va ser negativa: “Van refusar la nostra proposta. I ni l’alcaldessa ni [el regidor] Jaume Asens van acceptar reunir-se amb nosaltres”.
La situació, avui
“A l’Ajuntament de Colau hi havia un responsable de Memòria Democràtica i em consta que es treballava en la línia memorialística prevista en el projecte final. El que no et puc assegurar és allò que està fent l’actual govern municipal, perquè no ens ha convocat sobre aquest tema en cap moment”, afirma Riu. I explica que “fins al 2023 [any de les últimes eleccions municipals] el projecte del Centre Memorial era plenament vàlid”. Però vàlid en quin sentit? El d’encarregar projectes o el d’executar obres? “No, executar no -matisa Riu-. Dic vàlid en el sentit que hi havia un Comissionat de Memòria Democràtica, que es van convocar reunions amb les entitats i es va encarregar el projecte arquitectònic. Però, repeteixo, no sé si allò ha tingut una continuïtat”. I finalitza: “Suposo que el projecte memorialístic segueix sent vàlid, però en general, en tot allò que l’actual Ajuntament ha fet a la Model, s’ha perdut empenta. Tot va més lent: em sembla que no donen a l’abast”. I pel que fa a execucions concretes, Riu és molt clar: “No s’ha executat res: s’ha encarregat un projecte, però no s’han licitat les obres”.
I mentrestant, què?
Davant aquesta paràlisi -o ralentització-, Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana de persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, explica que, paradoxalment, a la Model es desenvolupen moltes activitats. I amb un notable èxit: “Les obres del Centre d’Interpretació i Documentació no s’han començat en absolut. Llavors s’està amortitzant el mentrestant com a espai cultural i de memòria. I prova d’això és que s’hi realitzen moltíssimes activitats. De fet, és l’espai de Memòria de Barcelona que en té més: per exemple, la nostra entitat va muntar no fa gaire una exposició temporal a la quarta galeria anomenada Generacions TOP: resistir, lluitar, conquerir, per la qual han passat 30.000 persones en quatre mesos. I que és una radiografia de l’activisme antifranquista dels anys seixanta i setanta, és a dir, de la meva generació”. Vallejo també assegura que hi ha una llarguíssima llista d’espera -de fins a sis mesos- per visitar la presó de forma guiada. I que ells, com a entitat, també n’organitzen moltíssimes, però sense interferir amb les altres: “Aquelles les realitzen guies professionals, contractats per l’Ajuntament, i les nostres les fem en qualitat de testimoni”.
En definitiva: “Normalment, hi ha diverses exposicions temporals que es van rotant, tant a la Quarta Galeria com a la sala habilitada per a exposicions situada al Pati de l’entrada del carrer d’Entença. I tant a aquest espai com a un Auditori també habilitat es desenvolupen cada setmana fins a sis activitats, realitzades per entitats del barri i associacions memorialístiques. Però sempre vinculades amb allò que és la Model: un espai de Memòria”, explica Vallejo.
Però tot això, al capdavall, no deixa de ser el mentrestant, no el Centre d’Interpretació i Documentació previst originalment. Davant d’aquest fet, quina és la posició de l’entitat que representa els ex-presos polítics del franquisme? “Amb aquesta situació -afirma Vallejo- ens sentim mitjanament satisfets, perquè encara que no s’hagi avançat en la consecució de “La Model Espai Memorial”, l’experiència del mentrestant ens pot servir per reflexionar sobre com s’ha de fer el nou Centre. En quin sentit? En el sentit que es tingui molt en compte la participació de les entitats i ciutadans que estem participant ara a la presó. I també en el d’aprofitar aquesta experiència per millorar, enriquir i fer canvis en el projecte original”. I remata: “La situació actual és una mena de gimnàstica de cara a la implementació definitiva del centre memorialístic”.
La ‘capella gitana’, també a l’espera
El 1950, davant la insistència del sacerdot Bienvenido Lahoz, director espiritual de la presó, l’artista i presoner polític Helios Gómez -a qui el seu fill Gabriel defineix com “gitano, revolucionari i anarcosindicalista”- converteix la cel·la número 1 del primer pis de la Quarta Galeria en un vibrant oratori, realitzant uns frescos poblats de personatges plens de vida, fortament expressionistes i de trets romanins -d’aquí el seu nom de Capella Gitana-, entre ells la Mare de Déu de la Mercè amb el nen. Militant de la CNT i ateu, “el pare va voler retre homenatge als seus companys presos, que apareixen implorant a la Verge, i també a la seva ètnia, perseguida des de fa segles”.
Trenta-vuit anys després, el 1989, un personatge que simbolitzava tot allò contra el que va lluitar Helios Gómez, la consellera convergent Núria de Gispert, “va cometre un delicte contra la propietat intel·lectual en ordenar tapar l’obra amb diverses capes de pintura, per fer-la desaparèixer”, denuncia Gabriel Gómez. “I des d’aleshores fins fa poc, cap Ajuntament ha fet res per la seva recuperació”. De fet, assegura, “el 2017, quan es va buidar la presó, Colau va muntar un xou al pati gran de la Model, on va proclamar emfàticament que restauraria la Capella Gitana. I ni ho va fer ni se’n va preocupar. I no només això: el seu equip mai va tenir realment la intenció de fer un Memorial Democràtic a la Quarta Galeria. Tot va ser un paripé, un postureo, com es diu ara”. A dia d’avui, tanmateix, la Capella Gitana s’està restaurant. “És un treball lent i delicat, que no estarà acabat fins a l’agost”. I remata: “Ha sigut necessari que hi hagi un govern socialista a Madrid, a la Generalitat i a l’Ajuntament perquè es produís un canvi de voluntat política que fes possible això”.
