Entre les opinions favorables a la creació d’un exèrcit català ha primat la visió pragmàtica. Aquella que diu que, si tots els estats tenen exèrcit, per què no l’ha de tenir Catalunya? Afegint que, si no, Catalunya no seria “un país normal”. Però, en canvi, s’ha obviat la qüestió principal que hauria de conduir a la seva creació: quines són les amenaces a la seguretat a les quals hauria de fer front Catalunya.

Quatre reflexions i un desig
Partint d’aquesta pregunta, algunes qüestions. Primera. La geopolítica mundial actual és molt canviant però, així i tot, a l’Europa occidental no hi ha probabilitats de conflictes armats entre estats. La tendència és reduir els exèrcits i passar-los d’extensius a reduïts, molt tecnificats i d’intervenció immediata en escenaris llunyans.

Per altra banda, l’OTAN travessa una crisi sota l’amenaça de Donald Trump de liquidar-la si no la paguen els europeus. Els països europeus han començat a construir una defensa estrictament europea, la Pesco. En aquest escenari, l’aparició d’un nou estat a Europa no tindria per què seguir els paràmetres tradicionals dels estats/nació post westfalians, i bé podria optar per altres formes organitzatives respecte a com afrontar la seguretat. Inclosa pertànyer a la Pesco sense tenir exèrcit.

La via militar és la solució?
Segona qüestió. Si s’observa l’Estratègia Europea de Seguretat (EES) de la Unió Europea o la molt similar de l’Estat espanyol on es recullen els perills o amenaces a les quals s’ha de fer front, s’enumeren les següents: proliferació d’armes de destrucció massiva; el terrorisme; crim organitzat; ciberseguretat; seguretat energètica; canvi climàtic, que pot donar lloc a catàstrofes naturals i migracions massives.

Davant d’aquests riscos, no sembla que els exèrcits convencionals puguin oferir-hi cap solució, i si ho fessin, seria un fort dèficit democràtic, perquè representaria la militarització d’uns riscos que no tenen solució per la via militar.

És cert que en l’EES apareix un altre perill: els conflictes armats en escenaris que puguin afectar la seguretat europea. Un tipus de conflictes que podrien necessitar intervencions militars si abans haguessin fracassat tots els mitjans diplomàtics per impedir-los.

Però un Estat de nova creació podria optar per altres tipus de mitjans per abordar-los, com la mediació i la transformació del conflicte. És el cas de Catalunya, un país que s’ha distingit per tenir una societat mobilitzada en favor de la pau, amb multitudinàries manifestacions contra la guerra i amb centres i professionals experimentats en la construcció de pau. Catalunya podria contribuir a la transformació dels conflictes per mitjans no militars.

Tercera qüestió. La principal missió d’un exèrcit és dissuadir a tercers d’un atac. La ubicació geogràfica de Catalunya, situada al nord-est de la península Ibèrica, amb fronteres amb Espanya, França i Itàlia representa una greu dificultat per a aquells que volguessin agredir Catalunya.

Perquè aquests països serien els primers en rebre les amenaces i de ben segur que les impedirien. Aleshores, a Catalunya li interessaria establir forts llaços d’amistat i de seguretat compartida amb aquests estats que l’envolten. Perquè, per altra banda, Catalunya no pot aspirar a ser un Estat sense una separació pactada i amistosa amb Espanya i la UE.

Seria irresponsable pensar que Catalunya necessita un exèrcit per defensar-se d’Espanya o de la resta de països veïns, posseïdors d’unes forces armades poderoses amb les quals Catalunya no podria competir per qüestions òbvies de grandària, població i pels extraordinaris costos econòmics que això comportaria.

Seguretat versus defensa
Quarta qüestió. Sense dubte, la més important. Cal diferenciar entre “seguretat” i “defensa”. Mentre la defensa de l’Estat és concebuda sempre des de l’àmbit militar per dissuadir o intervenir davant d’una amenaça externa o interna, la seguretat és un concepte molt més ampli que engloba tots els àmbits de la vida de les persones d’un Estat. El concepte clàssic de seguretat nacional té com a objectiu prevenir o rebutjar amenaces i per tant defensar militarment la sobirania i la territorialitat de l’Estat.

En els darrers anys ha aparegut una nova concepció, la seguretat humana, que té dimensions transfrontereres, on les solucions no poden buscar-se a escala nacional i cal buscar-les en la cooperació internacional. D’aquí sorgeix que la seguretat prengui una perspectiva multidimensional en un món interdependent on les estratègies no poden ser estrictament militars, i que cal introduir estratègies diplomàtiques, civils, policials i de cooperació al desenvolupament per fer front a aquestes noves inseguretats.

La seguretat no passa per l’exèrcit
Tot allò que hem indicat no vol dir que una Catalunya independent no necessités resguardar els seus espais aeri, marítim, fronterer, territorial, la població i les infraestructures. Però podria fer-ho amb cossos de seguretat interior, els Mossos d’Esquadra, amb patrulleres i avions que donessin seguretat davant possibles perills. Cossos que en cap cas no serien un exèrcit.

Per últim. Per què no somiar en l’ideari kantià de pau perpètua, on la seguretat és compartida entre tots els estats i es deixa en mans d’un organisme mundial (Nacions Unides). Això permetria dissoldre els exèrcits nacionals. Qualsevol nou Estat podria iniciar aquest camí.

L'entrada Un exèrcit català? ha aparegut primer a Carrer.

Va ser un moviment alternatiu, autogestionat i transversal contra el servei militar obligatori únic i irrepetible, sorgit al voltant del gran rebuig social a continuar a l’OTAN. Un aiguabarreig d’estudiants universitaris barbuts, hippies ecologistes grenyuts, joves dels barris obrers i del cinturó industrial de Barcelona, militants de l’esquerra radical, punkis amb crestes impossibles i àcrates incorregibles que van plantar cara a l’autoritat de l’Estat. Tenien molt a perdre, però també molt a guanyar: no anar a la mili.

Xavi Benito recorda la seva militància a Mili KK. “Vaig entrar a la universitat però es va acabar ràpid. Em tirava més l’antimilitarisme que l’economia”, explica rient. Malgrat la vinculació inicial del moviment insubmís amb partits com el Moviment Comunista de Catalunya (MCC) i la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), la realitat és que no va trigar gaire a rebentar les seves costures i aconseguir atreure activistes de la CNT i altres moviments antimilitaristes que no congeniaven gaire amb el Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) per motius generacionals. “Treballàvem plegats en el marc del Casal de la Pau, però el MOC era més intel·lectual, venia del postfranquisme i tenia un rerefons de no violència que no era compatible amb l’acció directa i les ganes de festa que teníem nosaltres”, explica Benito.

Els orígens de Mili KK són joves, obrers i de barri. La clau del seu èxit va ser que no hi havia càrrecs, ni consignes prèvies més enllà de l’oposició compartida i frontal al servei militar obligatori. També va ajudar molt a estendre’s pel territori el fet que fos un moviment descentralitzat i autogestionari que treballava en xarxa. “Comencen a sortir molts grups als barris, pobles i ciutats de Catalunya. Als barris de Sant Andreu i Sants van sortir els primers grups de Mili KK i les primeres festes alternatives que es van fer aquí –Sant Andreu– les vam organitzar nosaltres. Sumàvem l’antimilitarisme amb la festa”, remarca Benito deixant clara la complicitat amb les entitats veïnals i els casals de joves, sobretot a Nou Barris.

Els dos primers judicis contra insubmisos es van fer contra dos militants de Mili KK, un anarquista i l’altre de l’esquerra més alternativa. Xavi Benito recorda amb ironia que ells també van ser presos per les seves idees polítiques, en aquell cas perquè es negaven a complir la llei.

Com que el seu objectiu era acabar amb la mili, Mili KK desapareix quan el govern de José María Aznar suspèn el servei militar obligatori. “El moviment va connectar amb els joves més rebels perquè simbolitzava una lluita contra l’autoritat visualitzada en l’exèrcit i en l’Estat. Va tenir molt d’èxit perquè es va focalitzar en una cosa que els joves rebutjaven de pla i quan la mili va desaparèixer, es va acabar tot”, conclou nostàlgic.

L'entrada «Als barris de Sant Andreu i Sants van sortir els primers grups de Mili KK» ha aparegut primer a Carrer.

Jordi Garcia Jané, avui cooperativista i regidor de SOM Gramenet, va ser un dels impulsors i explica a Carrer que “amb 16 o 17 anys ens veiem venir l’arribada del servei militar i, alhora, es comença a parlar del possible ingrés de l’Estat a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i a l’OTAN. Nosaltres teníem plantejaments pacifistes i antimilitaristes i vam decidir crear un grup dins el Casal de la Pau que fes campanya contra l’OTAN, perquè aleshores no ho feia ningú”.

El Ganva-Gamba mai va ser un grup de masses -es movia entre els 10 i els 20 activistes-, però va fer una tasca especialment important en l’elaboració de material teòric, a través de diversos dossiers, llibres i, especialment, la revista La puça i el general, la primera publicació antimilitarista de l’Estat. El material es presentava en associacions veïnals i en nombrosos municipis va servir per començar a crear consciència i qüestionar institucions fins aleshores intocables, com l’exèrcit.

Paral·lelament, cada dos mesos la Rambla de Barcelona es convertia en escenari de les seves accions, bàsicament centrades a denunciar un futur ingrés a l’OTAN o les bases militars nord-americanes a la Península. Però si hi ha una acció que crida l’atenció és la primera marxa anti-OTAN, que va fer-se del 10 al 20 d’agost de 1980 i va recórrer Catalunya de punta a punta, des d’Ascó fins a Figueres. Dos anys després, Espanya ingressaria a l’organisme.

Garcia Jané detalla que en el moment de constitució del grup els tres objectius que tenien era precisament evitar l’ingrés de l’Estat espanyol a l’OTAN, la desaparició de les bases militars dels EUA a Espanya i obrir un debat popular sobre la defensa, és a dir, posar en qüestió l’exèrcit.

Amb la perspectiva del temps, està convençut que la tasca, de puça si es vol, del Ganva-Gamba va abonar la posterior gran campanya a Catalunya contra l’OTAN, que seria decisiva perquè el no s’imposés al Principat al referèndum de 1986 (amb més del 53,7% dels vots). A més a més, “vam ser dels primers a començar a parlar d’antimilitarisme. Dèiem que estàvem en contra dels exèrcits i que la nostra objecció de consciència responia a raons ètiques i polítiques”.

Finalment, una altra aportació important del moviment va ser introduir la idea que no es tractava de fer campanya pel dret a l’objecció de consciència, sinó per l’abolició del servei militar, que amb el temps s’articularia a través de la coordinadora Mili KK, amb la participació del moviment llibertari, l’extrema esquerra i els col·lectius que defensaven l’objecció. Força anys més tard, la batalla es guanyaria.

Per a Garcia Jané, el Ganva-Gamba és una “baula més” en el “pòsit antimilitarista” de Catalunya, que ja pren força en els segles XIX i XX amb el rebuig a les quintes de l’exèrcit i que continua fort avui en dia.

L'entrada «El Ganva va ser un moviment pioner en el rebuig a l’OTAN» ha aparegut primer a Carrer.

El Casal de la Pau no va ser l’únic local que aixoplugava col·lectius d’activisme pacifista. Justícia i Pau al carrer Rivadeneyra 6 o el Centre de Treball i Documentació a Gran de Gràcia 126 en van ser dos igualment molt significatius, com ara els grups DOAN (Dones Antimilitaristes) i més tard DonesXDones, a Ca la Dona. Tots ells s’alimentaven mútuament.

Però, les quatre parets del Casal de la Pau recullen una història específica de diversitat alternativa que cal ressenyar i recordar per ser poc usual i per la diversitat de col·lectius amb presència territorial a barris, pobles, centres educatius i laborals que s’hi van impulsar.

Inspirat en la Maison de la Paix
Hem de situar els orígens del Casal l’any 1976, a les acaballes de la dictadura franquista. Va ser una confluència de diferents sectors i grups d’activistes, com la primera generació d’objectors de consciència per motius no religiosos al nostre país, activistes antinuclears i grups com Pax Christi i els Amics de l’Arca, seguidors del pensador activista de la no violència Lanza del Vasto, que amb el temps inspirarien els Artesans de la Pau, grup que va estar un grapat d’anys realitzant els “Silencis per la Pau” tots els dijous a les 19 hores a la plaça de Sant Jaume.

El Casal de la Pau s’inspirava en la Maison de la Paix de Brussel·les, que era seu, entre d’altres, de la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG-WRI), entitat històrica i referent fundada l’any 1921, que encara existeix (https://www.wri-irg.org/es), i a la qual també es van adherir els grups i persones fundadors.

El Casal va ocupar diversos locals socials, fins que es va instal·lar al carrer Cervantes 2, on romandria fins al seu tancament. Ja des dels orígens la seva característica peculiar va ser la capacitat d’acollir diferents cultures socials alternatives. Més enllà de les especificitats del moviment pacifista i antimilitarista a l’Estat espanyol -en tota la seva diversitat-, va estar imbricat amb els moviments pacifistes europeus en temps de la guerra freda, en la lluita pel desarmament nuclear i contra els blocs militars (OTAN i Pacte de Varsòvia), relacionant-se amb l’END (European Nuclear Disarmament) o en solidaritat activa amb el campament de Dones per la Pau de Greenham Common, a Anglaterra, que va contribuir al desenvolupament al nostre país del feminisme antimilitarista, l’ecofeminisme i l’ecopacifisme.

També cal ressaltar l’important paper que van jugar en tot aquest procés un seguit de revistes de gran qualitat: La Puça i el General i el Mocador, amb seu al Casal de la Pau, i Mientrastanto i En Pie de Paz al CTD. Aquestes publicacions van contribuir a l’aprenentatge i el debat de temes que fins llavors havien estat en gran mesura marginals en la reflexió programàtica de l’esquerra social i de tradició marxista. Reflexions sobre el militarisme o sobre com són condicionats els objectius finals que cerquem en la justícia social pels mitjans que utilitzem per aconseguir-los.

Els vuitanta van ser la dècada en què el Casal de la Pau va eclosionar i es va convertir en un referent i gran generador de lluites i de debats socials. En aquell moment acollia diversitat de grups, la majoria d’ells amb coordinació territorial als barris: El Ganva (Grup d’Acció Directa no Violenta Anti-OTAN), que passaria a anomenar-se Gamba; el Moviment d’Objectors de Consciència (MOC); la Coordinadora de Comitès Anti-OTAN, que més tard impulsaria i contribuiria a crear la CDDT (Coordinadora pel Desarmament i la Desnuclearització Totals), els Artesans de la Pau i, més endavant, la coordinadora Anti Mili – MiliKK, l’Assemblea d’Insubmisos o la IDS (Informació per a la Defensa del Soldat).

La pèrdua l’any 1986 del referèndum sobre la permanència a l’OTAN va suposar un cop fort per al moviment pacifista, i es va generar un reflux com a moviment social ampli, malgrat que des del Casal es van seguir impulsant campanyes com la “d’OTAN no-Bases fora”, contra la presència de la VI Flota dels Estats Units al port de la ciutat, contra l’estació de Radio Liberty, que emetia des de l’Estartit propaganda ianqui als països de l’Est, o contra la guerra a l’antiga Iugoslàvia.

En el moment més intens de la lluita anti mili, el Casal no es va lliurar d’infiltracions de la policia, com la d’un element del CSID que, fent-se passar per insubmís, es va colar a l’Oficina per a la Defensa del Soldat (IDS) i va arribar a col·laborar en la redacció de la Guia Anti-mili, i en va controlar l’aparell informàtic.

La lluita contra la mili
Desprès del referèndum de l’OTAN va ser el tema de la lluita contra la mili (que havia estat l’origen del Casal i era una de les columnes vertebrals de l’activisme al local) el tema que va agafar, sota la forma d’insubmissió, tot el protagonisme i que, amb la primera Guerra del Golf (1991) agruparia el conjunt del moviment pacifista amb la campanya de la crida a la deserció, que es va concretar en la solidaritat amb els dos desertors, un d’ells amagat pel moviment associatiu del barri de Prosperitat de Barcelona a la Parròquia de Santa Engràcia.

L’any 1995 el Casal de la Pau va abaixar la persiana, amb la mili obligatòria extingida, en gran part i principalment gràcies a aquells objectors i insubmisos que s’havien jugat anys de presó per la seva voluntat antimilitarista i no violenta.

Espai de riquesa cultural
El Casal de la Pau va aconseguir ser durant uns anys quelcom més que una seu social de diferents entitats i coordinadores: va agrupar i fomentar el debat -no sempre amb tranquil·litat- entre corrents d’activistes que anaven des de grups d’inspiració cristiana, corrents anarquistes o militants de l’esquerra extraparlamentària (especialment del Moviment Comunista de Catalunya i de la Lliga Comunista Revolucionària).

Va generar formes de lluita d’àmplia mobilització ciutadana, de desobediència civil i d’acció directa no violenta o, directament, preferint anar a la presó abans que violentar la pròpia consciència. Sense ser-ne del tot conscients i malgrat les diferències, es va construir un espai compartit de gran riquesa cultural.

Nota: Agraeixo molt a Vicenç Fisas, Jordi Muñoz, Xavier Artal i Josan Cuenca que m’hagin ajudat a fer memòria.

L'entrada El Casal de la Pau, cau de l’antimilitarisme ha aparegut primer a Carrer.

Amb aquestes operacions, Defensa ha donat per tancat a Barcelona el procés de retirada d’instal·lacions militars de les ciutats iniciat els anys 80, que va retornar els solars de grans casernes com les de Wellington a la Ciutadella, la de Girona a Travessera de Gràcia o les de Sant Andreu. Aquest procés no ha acabat amb la presència militar a la ciutat. Junt amb Capitania General, Govern Militar, la Comandància Naval, el Sector Aeri o la Residència Militar de Pedralbes encara hi queda una gran caserna, la del Bruc, aquell símil de castell medieval a la sortida de la Diagonal. I avui per avui la intenció de l’exèrcit és de quedar-s’hi, com van dir-ho el 2007 i ho van repetir el 2016.

Poca transparència de Defensa
Per parlar de presència militar a Barcelona cal preguntar-se quants militars hi ha a la nostra ciutat. El ministeri mai no ha volgut donar respostes. L’únic que pot donar una mica de llum són les estadístiques de funcionaris. En els darrers 10 anys, mentre el nombre total de membres dels exèrcits ha baixat, els efectius militars a la província de Barcelona han augmentat. Si el 2007 eren 863 els militars a la província, el juliol de 2017 ja n’eren 1.000, del total de 1.691 militars que hi ha a Catalunya.

El gruix de militars de la província es concentra a la ciutat de Barcelona, i en especial a la caserna del Bruc. A la resta de la província les principals instal·lacions són de molts menys efectius, com l’aquarterament aeri del Prat o la reclamada caserna de Santa Eulàlia que fractura la trama urbana de Sant Boi.

L’augment del nombre de militars a Barcelona es va donar després que el 2007 Defensa, per negar qualsevol possibilitat de cessió, afirmés el seu interès per la caserna del Bruc i anunciés que es triplicarien els efectius militars a la ciutat.

La caserna del Bruc ha reforçat la seva importància arran de la reorganització militar de 2016. La impossibilitat real de reclutar soldats suficients per omplir l’exèrcit professional dels 180.000 efectius que van dissenyar en acabar-se el servei militar obligatori, marcarà les diferents reorganitzacions militars. Però cap d’elles s’apartarà del consens entre els partits del règim, que no ha qüestionat una política de defensa basada en el rearmament militar, el foment de la indústria militar i l’exportació d’armament; la subordinació a les aliances militars i el foment de l’anomenada “cultura de defensa”.

Un consens en el qual la propaganda sobre les anomenades missions militars de pau a l’exterior ha estat un eix central dels intents per millorar la imatge dels exèrcits i el pes internacional d’Espanya. Però de participar en un inici de forma majoritària en operacions de Nacions Unides, avui el gruix recau en operacions de l’OTAN i de la Unió Europea.

Espanya ha participat en totes les operacions i guerres impulsades per les grans potències i gran part del desgavell de l’Orient Mitjà, i fenòmens com els d’Estat islàmic són productes directes d’aquestes intervencions, a les quals cal sumar l’impacte negatiu de les vendes espanyoles d’armament a diferents països de la regió.

La reorganització actual ha vingut donada per tres factors: El nombre real d’efectius als que poden aspirar; les missions internacionals; i la necessitat d’organitzar la força per tenir sempre un mínim llest per intervenir. S’ha fixat un model d’exèrcit de 120.000 efectius en actiu, lluny dels 180.000 que pretenien.

Reestructuració de l’exèrcit
Cal destacar que l’exèrcit de terra ha tingut un canvi important. D’estar estructurat en brigades especialitzades (cuirassada, mecanitzada, paracaigudista, muntanya…), que calia anar combinant per a cada operació, s’ha passat a les Brigades Orgàniques Polivalents (BOP). S’han reconvertit les 10 brigades especialitzades en 8 BOP. Aquestes han de poder ser intercanviables, disposant de tot el necessari per actuar sense dependre d’altres unitats, per establir un cicle de rotació entre elles, en el que cada sis mesos es van alternant, fent que en tot moment hi hagi una BOP com a nucli de reacció en l’àmbit nacional, dues intervenint o preparades per fer-ho en l’àmbit internacional, dues ensinistrant-se específicament per a la missió encomanada, dues més en l’ensinistrament general i una última recuperant-se de la darrera missió.

Aquesta reorganització ha portat que els dos batallons ubicats a Catalunya, un a Sant Climent Sescebes (Girona) i l’altre a la caserna del Bruc, s’hagin integrat a la Brigada Aragón I amb seu a Saragossa. Han deixat de ser unitats de muntanya per passar a ser batallons d’infanteria.

El Batalló Barcelona 62 de la caserna del Bruc s’ha convertit en un batalló d’infanteria motoritzada, en el qual la tropa es desplaça en tot-terreny sobre rodes, els VAMTAC (Vehicle d’Alta Mobilitat Tàctica), vehicle de concepció similar als Humvees nord-americans. Mentre el Batalló Badajoz 62, de Sant Climent, s’ha transformat en un batalló d’infanteria mecanitzada que es desplaça amb 100 carros de combat Pizarro i TOAs (Transports Erugues Cuirassats).

La presència militar no es pot reduir a les instal·lacions militars. El reforçament de la caserna del Bruc, com la de Sant Climent, ha portat un increment de les maniobres militars als seus voltants. L’exèrcit s’ha pres la muntanya de Collserola per fer les seves maniobres militaritzant el gran parc urbà de Barcelona.

Barcelona, ciutat de la pau
La presència militar a espais com el Saló de l’Ensenyament de Barcelona o els intents d’introduir l’assignatura de “cultura de defensa” a l’ensenyament iniciats per l’anterior ministra de Defensa no només busquen reclutar joves, sinó també contrarestar l’arrelament de la cultura de la pau i la no violència al nostre país i normalitzar la guerra i la violència com a necessàries, tot presentant els conflictes violents i l’ús de la força com a inevitables.

Cal desmilitaritzar Barcelona, cal recuperar els espais avui ocupats, per avançar cap a una Barcelona com a ciutat de pau, una ciutat que aposti pel pacifisme i la seguretat humana com a mitjà de resolució dels conflictes violents que pateix el nostre món.

L'entrada Soldats a la ciutat de la pau ha aparegut primer a Carrer.

La majoria de les finestres dels habitatges eren forats tapats amb plàstics. En molt poques hi havia llum, no només perquè era la 1 de la matinada sinó perquè la ciutat patia talls d’electricitat. Era l’agost de 1996. A Sarajevo feia vuit mesos que havien callat les bombes i encara hi regia el toc de queda a partir de les 11 de la nit.

La pau -o més aviat, la no guerra- havia arribat el novembre de 1995, quan es van pactar a Dayton els acords que van posar fi al conflicte de Bòsnia. Enrere quedaven quatre anys de guerra, 1.425 dies de setge sobre la capital bosniana, més de 100.000 morts -gairebé 12.000 a Sarajevo, dels quals 1.500 nens-, desenes de milers de ferits i milers de dones violades.

La ciutat es ressentia de les ferides, que solcarien la seva pell ja per sempre, marcades pels impactes dels obusos que els sarajevians anomenen “roses de Sarajevo” pel dibuix que van deixar al terra.

Però lluitava amb l’efervescència i l’entusiasme que dóna la superació de la guerra, per no deixar morir el sarajevski duh, l’ànima de Sarajevo, caracteritzada per la multiculturalitat, la tolerància, la creativitat i un sentit de l’humor que va produir els millors acudits en els pitjors temps. Les 470.000 bombes que van caure sobre la capital bosniana no van aconseguir aniquilar aquest esperit.

Els veïns seguien amb talls de llum i aigua constants -menys que en la guerra- i el gas no havia tornat a les llars, però podien sortir al carrer sense l’angoixa de no saber si un franctirador els impediria tornar.

L’abril de 1992 l’Exèrcit iugoslau, controlat pels serbis ultranacionalistes i les forces serbobosnianes van començar a martiritzar Sarajevo. La vida a la ciutat era un infern. Ho deia clarament una pintada en una paret que va donar la volta al món en una fotografia: “Welcome to hell” (Benvinguts a l’infern).

Resistint al terror dia rere dia
El dia a dia era una lluita constant per sobreviure: els ciutadans s’amagaven de les bombes als soterranis dels edificis si la sirena avisava abans, corrien per creuar carrers sense ser descoberts per la mira dels franctiradors, intentaven omplir el màxim de bidons d’aigua als pocs punts on se’n podia trobar -com la fàbrica de la cervesa Sarajevsko Pivo-, solien fracassar en l’intent de comprar algun dels poquíssims productes que es venien al mercat a preus astronòmics, collien herbes per improvisar una sopa o menjaven els dos tomàquets que havien plantat als testos del balcó.

Per tal de cuinar, els sarajevians van crear fogons i estufes amb olles i paelles. Per fer foc i escalfar-se en ple hivern amb temperatures sota zero i neu fins al genolls, tallaven arbres o cremaven els seus llibres “amb tot el dolor que això significava”, deia l’Aida, arquitecta. “En la guerra ens vam aprimar tots molt. A mi no m’importava no menjar, però havia d’alimentar els meus fills, va ser un patiment constant”, explicava. Als nens de l’Aida, com a tots els de Sarajevo, els van robar quatre anys d’infantesa, van quedar marcats per l’horror de la guerra.

Moltes criatures van patir terrors nocturns, estrès i altres problemes psicològics. Els nens van perdre mesos d’escola, tot i que ni els col·legis ni les universitats van tancar mai del tot a la ciutat. “Jo caminava dos cops a la setmana 5 quilòmetres d’anada i 5 de tornada per anar a classe de guitarra al conservatori. Anava per rutes on sabíem que no hi havia franctiradors. De vegades no podia sortir perquè bombardejaven, però intentàvem fer una vida el més normal possible, demostrar-los als que ens volien matar que resistíem”, relatava la Maia, que el 1995 tenia 18 anys. La Maia es desplaçava a peu perquè el transport públic no funcionava. El tramvia va quedar paralitzat els primers dies de la guerra i els autobusos poc després.

Els seus pares patien quan sortia al carrer. “Quan m’acomiadava de la Maia l’abraçava fort, no sabia si tornaria, però no deixar-la sortir hagués estat una bajanada, molta gent moria dins de casa, en els bombardejos”, deia el pare.
Els periodistes del diari Oslobodjenje, situat a l’avinguda dels franctiradors, es jugaven la vida per aconseguir treure el diari cada dia. Molts caminaven dues hores per arribar a la redacció.

Els reporters de la Televisió de Bòsnia se les empescaven amb generadors per retransmetre imatges al món des de la seva seu, que gràcies que era una mena de monstre de formigó va resistir. Des d’allà transmetien també periodistes d’arreu del món que van “ajudar que la nostra ciutat no caigués en mans dels feixistes”, comentava un periodista bosnià.

Els artistes tampoc van voler que els agressors els aturessin i es van esforçar per mantenir oberts teatres com el Kamerni Teatar, on s’hi representaven obres i es feien concerts.

La majoria de comerços estaven tancats, però obrien quan podien si tenien alguna mercaderia per oferir. Podies tallar-te el cabell a casa del barber o portar-li al sabater unes botes per arreglar.

Gairebé tothom intentava fer un esforç per anar polit i arreglat malgrat la falta d’aigua i les condicions extremes i mantenir els ànims alts. Es vivia al límit i de forma intensa. Les parelles no van deixar de tenir fills ni de somniar que el futur seria millor. “La guerra va fer sortir el pitjor d’algunes persones, però afortunadament, en la majoria de casos va fer aflorar el millor i la solidaritat entre la gent”, assegurava Jasmina. Tots els veïns, fossin musulmans, catòlics (croats), ortodoxes (serbis), jueus o d’altres comunitats, van ajudar-se mútuament.

Els metges treballaven dies seguits sense dormir per atendre als hospitals les desenes de ferits que s’hi amuntegaven.

Operaven per intentar salvar vides sense electricitat i sense anestèsia. Si algú no tornava a casa, la família recorria els hospitals per comprovar si estava ferit o si el seu cos es trobava a una morgue on els morts no hi cabien. Moltes persones van perdre el contacte amb les seves famílies en altres localitats de Bòsnia perquè la majoria de telèfons no funcionaven i les comunicacions amb l’exterior estaven tallades. L’única via d’enllaç amb el món van ser els radioaficionats.

Disset anys després de la guerra, Sarajevo està pràcticament reconstruïda al 100% i queden pocs rastres de la destrucció física. Però les cicatrius morals són profundes i inesborrables.

Article d’Ana Alba publicat al número 129 de Carrer, desembre de 2013
Les fotografies pertanyen al llibre Zadar 1991. The war suddenly (“la guerra de sobte”), del fotoperiodista croata Robert Marnika

L'entrada “Benvinguts a l’infern” de Sarajevo ha aparegut primer a Carrer.