L’entrada en cotxe per l’ampla avinguda anomenada “dels franctiradors” ens va deixar muts. Només la llum de la lluna permetia veure les figures fantasmagòriques d’edificis que s’aguantaven de peu de miracle, foradats com un colador, envoltats dels esquelets d’altres edificacions destruïdes.
La majoria de les finestres dels habitatges eren forats tapats amb plàstics. En molt poques hi havia llum, no només perquè era la 1 de la matinada sinó perquè la ciutat patia talls d’electricitat. Era l’agost de 1996. A Sarajevo feia vuit mesos que havien callat les bombes i encara hi regia el toc de queda a partir de les 11 de la nit.
La pau -o més aviat, la no guerra- havia arribat el novembre de 1995, quan es van pactar a Dayton els acords que van posar fi al conflicte de Bòsnia. Enrere quedaven quatre anys de guerra, 1.425 dies de setge sobre la capital bosniana, més de 100.000 morts -gairebé 12.000 a Sarajevo, dels quals 1.500 nens-, desenes de milers de ferits i milers de dones violades.
La ciutat es ressentia de les ferides, que solcarien la seva pell ja per sempre, marcades pels impactes dels obusos que els sarajevians anomenen “roses de Sarajevo” pel dibuix que van deixar al terra.
Però lluitava amb l’efervescència i l’entusiasme que dóna la superació de la guerra, per no deixar morir el sarajevski duh, l’ànima de Sarajevo, caracteritzada per la multiculturalitat, la tolerància, la creativitat i un sentit de l’humor que va produir els millors acudits en els pitjors temps. Les 470.000 bombes que van caure sobre la capital bosniana no van aconseguir aniquilar aquest esperit.
Els veïns seguien amb talls de llum i aigua constants -menys que en la guerra- i el gas no havia tornat a les llars, però podien sortir al carrer sense l’angoixa de no saber si un franctirador els impediria tornar.
L’abril de 1992 l’Exèrcit iugoslau, controlat pels serbis ultranacionalistes i les forces serbobosnianes van començar a martiritzar Sarajevo. La vida a la ciutat era un infern. Ho deia clarament una pintada en una paret que va donar la volta al món en una fotografia: “Welcome to hell” (Benvinguts a l’infern).
Resistint al terror dia rere dia
El dia a dia era una lluita constant per sobreviure: els ciutadans s’amagaven de les bombes als soterranis dels edificis si la sirena avisava abans, corrien per creuar carrers sense ser descoberts per la mira dels franctiradors, intentaven omplir el màxim de bidons d’aigua als pocs punts on se’n podia trobar -com la fàbrica de la cervesa Sarajevsko Pivo-, solien fracassar en l’intent de comprar algun dels poquíssims productes que es venien al mercat a preus astronòmics, collien herbes per improvisar una sopa o menjaven els dos tomàquets que havien plantat als testos del balcó.
Per tal de cuinar, els sarajevians van crear fogons i estufes amb olles i paelles. Per fer foc i escalfar-se en ple hivern amb temperatures sota zero i neu fins al genolls, tallaven arbres o cremaven els seus llibres “amb tot el dolor que això significava”, deia l’Aida, arquitecta. “En la guerra ens vam aprimar tots molt. A mi no m’importava no menjar, però havia d’alimentar els meus fills, va ser un patiment constant”, explicava. Als nens de l’Aida, com a tots els de Sarajevo, els van robar quatre anys d’infantesa, van quedar marcats per l’horror de la guerra.
Moltes criatures van patir terrors nocturns, estrès i altres problemes psicològics. Els nens van perdre mesos d’escola, tot i que ni els col·legis ni les universitats van tancar mai del tot a la ciutat. “Jo caminava dos cops a la setmana 5 quilòmetres d’anada i 5 de tornada per anar a classe de guitarra al conservatori. Anava per rutes on sabíem que no hi havia franctiradors. De vegades no podia sortir perquè bombardejaven, però intentàvem fer una vida el més normal possible, demostrar-los als que ens volien matar que resistíem”, relatava la Maia, que el 1995 tenia 18 anys. La Maia es desplaçava a peu perquè el transport públic no funcionava. El tramvia va quedar paralitzat els primers dies de la guerra i els autobusos poc després.
Els seus pares patien quan sortia al carrer. “Quan m’acomiadava de la Maia l’abraçava fort, no sabia si tornaria, però no deixar-la sortir hagués estat una bajanada, molta gent moria dins de casa, en els bombardejos”, deia el pare.
Els periodistes del diari Oslobodjenje, situat a l’avinguda dels franctiradors, es jugaven la vida per aconseguir treure el diari cada dia. Molts caminaven dues hores per arribar a la redacció.
Els reporters de la Televisió de Bòsnia se les empescaven amb generadors per retransmetre imatges al món des de la seva seu, que gràcies que era una mena de monstre de formigó va resistir. Des d’allà transmetien també periodistes d’arreu del món que van “ajudar que la nostra ciutat no caigués en mans dels feixistes”, comentava un periodista bosnià.
Els artistes tampoc van voler que els agressors els aturessin i es van esforçar per mantenir oberts teatres com el Kamerni Teatar, on s’hi representaven obres i es feien concerts.
La majoria de comerços estaven tancats, però obrien quan podien si tenien alguna mercaderia per oferir. Podies tallar-te el cabell a casa del barber o portar-li al sabater unes botes per arreglar.
Gairebé tothom intentava fer un esforç per anar polit i arreglat malgrat la falta d’aigua i les condicions extremes i mantenir els ànims alts. Es vivia al límit i de forma intensa. Les parelles no van deixar de tenir fills ni de somniar que el futur seria millor. “La guerra va fer sortir el pitjor d’algunes persones, però afortunadament, en la majoria de casos va fer aflorar el millor i la solidaritat entre la gent”, assegurava Jasmina. Tots els veïns, fossin musulmans, catòlics (croats), ortodoxes (serbis), jueus o d’altres comunitats, van ajudar-se mútuament.
Els metges treballaven dies seguits sense dormir per atendre als hospitals les desenes de ferits que s’hi amuntegaven.
Operaven per intentar salvar vides sense electricitat i sense anestèsia. Si algú no tornava a casa, la família recorria els hospitals per comprovar si estava ferit o si el seu cos es trobava a una morgue on els morts no hi cabien. Moltes persones van perdre el contacte amb les seves famílies en altres localitats de Bòsnia perquè la majoria de telèfons no funcionaven i les comunicacions amb l’exterior estaven tallades. L’única via d’enllaç amb el món van ser els radioaficionats.
Disset anys després de la guerra, Sarajevo està pràcticament reconstruïda al 100% i queden pocs rastres de la destrucció física. Però les cicatrius morals són profundes i inesborrables.
Article d’Ana Alba publicat al número 129 de Carrer, desembre de 2013
Les fotografies pertanyen al llibre Zadar 1991. The war suddenly (“la guerra de sobte”), del fotoperiodista croata Robert Marnika
