Però més enllà de l’esmentat museu i d’una sèrie de ceràmiques precolombines que va cedir al Museu Etnològic i de Cultures del Món, la major part de les seves col·leccions no estan obertes al públic, sinó que són per a gaudi de la clientela dels seus exclusius establiments hotelers, convertits en receptacles privats de meravelles de l’antigor egípcia, mesopotàmica i mesoamericana, d’art primitiu africà i oceànic, amb incursions al modernisme i a la pintura i el gravat català contemporanis. Tot això és el que es pot trobar als deu hotels de Barcelona, que, juntament amb dos més a Madrid, un a Londres i un altre a París, formen la cadena Derby Hotels Collection, el vaixell insígnia del seu imperi hoteler.

En unes memòries autocomplaents publicades el 2013, Con la vida en los talones (La Esfera de los Libros), l’empresari s’esplaiava en la seva faceta d’aventurer: la necròpolis egípcia que va descobrir i excavar personalment, els trekkings pel Tibet o com les tribus africanes bàmbara o dogon el reben com un membre més de la comunitat. També cultivava la imatge de self-made man, recreant-se en la seva infantesa humil i de supervivència al Raval, entre sopa de menuts i marines de la VI Flota o la mort primerenca del pare. D’un dia per l’altre, però, va canviar els ombrívols carrerons del barri Xino per un senyorial palauet de Sarrià, quan una germana seva es va casar amb Ramon de Dalmases, marquès de Mura, i aquesta família aristocràtica els va adoptar oficiosament.

Tot un àliga per als negocis, va començar a treballar -com mana el tòpic- de noi dels encàrrecs en una agència immobiliària per, després, fer carrera a Mobles Maldà. L’experiència el va dur a muntar una primera empresa dedicada al sector de l’interiorisme, Roberts. El 1968, va fer el salt al negoci hoteler, com una divisió més dels seus negocis, amb la posada en marxa del Derby, situat al que avui és l’avinguda de Josep Tarradellas, un establiment modest en comparació amb els complexos que ha aixecat després, que tenen el luxe i la gamma alta com a marca d’identitat.

A partir del 1992, en plena febre olímpica, va apostar decididament pel ram de l’hostaleria com a base del seu imperi, amb l’obertura de l’hotel Claris, que ha estat la joia de la corona i la base d’operacions del grup, el primer establiment on comença a incorporar obres d’art als salons, i al costat del qual naixeria, dos anys després, el Museu Egipci i la Fundació Arqueològica Jordi Clos. Amb aquest establiment, inaugura el concepte que mimetitzarà en tots els seus hotels posteriors, amarats del concepte marca Barcelona, llavors primerenc: un producte turístic exclusiu elaborat a base de patrimoni cultural, arquitectura i disseny, cuina d’avantguarda i terrasses privades per aprofitar el clima benigne de la ciutat.

Hàbil a l’hora d’apoderar-se del control d’immobles amb interès artístic i patrimonial per reconvertir-los en font de negoci, en el catàleg del seu grup hi ha l’hotel Bagués -que s’amaga rere la bella façana modernista de la joieria Bagués-Masriera de la Rambla- i l’aparthotel Arai del carrer d’Avinyó, aixecat al Palau dels Quatre Rius, casa senyorial del segle XVIII que també fou seu del Foment de les Arts Decoratives. En inaugurar-lo, el 2013, Clos va destacar que havia salvat l’edifici dels okupes.

Persona d’exquisides formes diplomàtiques, Clos ha cultivat bones relacions amb tots els equips de govern. A l’època de Pasqual Maragall, se li va penjar fins i tot l’etiqueta d’empresari del maragallisme. I un fill seu està casat amb una neboda de l’exalcalde Xavier Trias. Durant el mandat d’aquest, va apostar amb força en el sector dels apartaments turístics, repetint el format d’exclusivitat i buscant emplaçaments d’interès històric i artístic, com el grup d’apartaments La República, situat a l’immoble que va ser seu de la Joventut Republicana Radical del Poblenou. Avui, la divisió Barcelona Apartments explota onze complexos habitacionals a la ciutat.

Pisos turístics, no pero sí

Paradoxalment, Clos, des de la seva posició de lideratge al Gremi d’Hotels de Barcelona -que ja va presidir, en una primera etapa, entre els anys 1996 i 2019-, sempre s’ha mostrat bel·ligerant amb l’auge dels pisos turístics. Ell es defensa dient que no hi està en contra, sinó que en discuteix el creixement descontrolat i demana posar fre als que actuen sense llicència. El gremi és una de les moltes tribunes de què disposa per influir sobre les polítiques que afecten el seu sector de negoci. També ha estat membre del consell d’administració de Fira de Barcelona, vicepresident del comitè organitzador de la Fira EIBTM -un certamen dedicat a la innovació en el negoci turístic-, president de l’Escola Superior d’Hostaleria de Barcelona, vocal de la Cambra de Comerç de Barcelona i patró de la Fundació Barcelona Cultura. Té la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de la ciutat, atorgada el 2014, i la Creu de Sant Jordi, que se li va concedir el 2002.

Fa quatre anys, quan va deixar la presidència del gremi, es va interpretar com un pas enrere, coincident amb el traspàs del timó dels seus negocis al seu fill Joaquim, per centrar-se en la fundació. Però va ser un miratge. Dos anys més tard tornava a la presidència de la patronal d’hostaleria i enguany renovava el mandat. La Cambra de Comerç el va proposar per presidir el comitè executiu de Turisme de Barcelona, consorci publicoprivat de titularitat compartida entre la corporació empresarial i l’Ajuntament, i encarregat d’orientar les polítiques en l’àmbit de la promoció turística. Clos n’havia estat vicepresident fins fa quatre anys, quan el presidia un altre hoteler il·lustre, Joan Gaspart. L’empresari ha deixat clar que no veu ambdós càrrecs incompatibles. La seva influència com a veu autoritzada del sector serà absolutista, com la d’un emperador.

L'entrada Jordi Clos, un hoteler faraònic al capdavant de Turisme ha aparegut primer a Carrer.

Defensor del Barça 2000

El 1997 es va incorporar a la política professional i va ocupar el lloc de gerent al Districte de les Corts. Dos anys després, en va sortir elegit regidor. Ferm defensor del projecte especulatiu de Núñez i Navarro Barça 2000, s’hi va implicar a fons durant el seu mandat, enmig d’una forta i sostinguda oposició veïnal. En una de les moltes protestes contra el projecte, Hereu va ordenar als activistes veïnals Lleonard Ramírez i Pedro Alonso que es manifestessin per les voreres de l’avinguda de Joan XXIII, per no interferir en el trànsit. Però, com no podia ser d’una altra manera, els milers de manifestants les van desbordar i, al crit del megàfon, van tallar la circul·lació, malgrat la ferma oposició de la Guàrdia Urbana, que transmetia al regidor que la situació se’ls hi escapava de les mans. En arribar a la seu del Districte, el veïnat va presenciar la cara de mala llet d’Hereu, que intentava amagar darrere dels seus somriures sempre forçats.

Escassa voluntat d’escoltar el veïnat

El 2006 Joan Clos va ser nomenat ministre d’Indústria al govern de José Luis Rodríguez Zapatero i va col·locar Hereu a dit a l’alcaldia. Només començar el mandat ja es va descobrir l’escassa voluntat que tenia d’escoltar el veïnat. Per exemple, es va negar a celebrar una Audiència Pública per debatre el futur de la fàbrica de Can Ricart del Poblenou. A les municipals del 2007, el PSC va perdre 70.119 vots, però Hereu va poder guanyar l’alcaldia amb el suport d’Iniciativa per Catalunya Verds. En els cinc anys que va ser alcalde va defensar la construcció d’hotels per afavorir el turisme, va donar suport al pelotazo del Barça i al molt polèmic Túnel d’Horta, i es va entretenir a fer un projecte de zoo marí que va quedar passat per aigua.

Es va lliurar en cos i ànima a la transformació de l’avinguda Diagonal: volia racionalitzar la presència abusiva del vehicle privat. Va plantejar una consulta popular, es va gastar tres milions d’euros en la seva realització i va explicar tan malament el projecte que el 87% dels electors van votar que no. El RACC i la indústria del cotxe van aplaudir de valent i a ell li va costar l’alcaldia.

Durant el carnestoltes del 2009 es va presentar a la Prosperitat per posar la primera pedra d’una piscina municipal. Va agafar la pala amb un estil tan maldestre que el president de l’associació veïnal -sindicalista del ram de la construcció- li va haver d’agafar per evitar mals majors. Allà va quedar la primera pedra de l’equipament esportiu, enterrada per sempre. La piscina, 14 anys després, continua sense construir-se. Tot un alcalde va prendre el pèl a tota una barriada. Al cap de pocs mesos, Hereu perdria les municipals i Xavier Trias (CiU) seria escollit alcalde.

Operacions especulatives a Colòmbia

Hereu va desaparèixer del mapa polític i es va llançar a la iniciativa privada: la marca Barcelona era rendible i va fundar una empresa auditora especialitzada en transformacions urbanístiques. El desembre del 2016, la periodista Cristina Palomar va entrevistar Danelly Estupiñán a Carrer, una jove activista de les comunitats negres de Colòmbia, en la qual denunciava que l’empresa d’Hereu estava fent un projecte urbanístic d’infraestructures portuàries a la ciutat de Buenaventura que privatitzava el port, enderrocava habitatges i deixava desprotegits els pescadors i veïns. Una operació especulativa on participava el Port de Barcelona, justament on Hereu va començar a treballar. La Favb va gestionar una entrevista de l’activista amb representants del Parlament de Catalunya, que es van comprometre a seguir de prop la intervenció de l’empresa catalana. Aviat es van oblidar del seu compromís. Colòmbia quedava molt lluny.

En ser nomenat ministre, Hereu va declarar a La Vanguardia que la seva prioritat era que tornessin a Catalunya les empreses que van marxar en temps del procés i que la seva experiència com a alcalde de Barcelona “l’ajudaria a concretar els seus objectius a l’àrea de Turisme”. Com diuen els taurins, que Dios reparta suerte. La necessitarà.

L'entrada Jordi Hereu, del Port al ministeri d’Indústria ha aparegut primer a Carrer.

La reacció resumeix l’actitud habitual de qui s’ha convertit en la veu d’un dels principals lobbies barcelonins. Recórrer constantment al victimisme quan el Consistori tira endavant mesures que limiten l’activitat del sector, atacar l’equip de govern municipal -fonamentalment la pota de Barcelona en Comú- i vendre la moto que la ciutat està en retrocés, allunyada d’una suposada arcàdia passada i que ha perdut dinamisme perquè determinats sectors econòmics veuen com noves normatives dificulten que puguin fer allò que els plagui, són constants en Pallarols. No el veureu denunciar la precarietat laboral del sector, preocupar-se per les nombroses externalitats negatives que el turisme de masses genera, ni qüestionar un model econòmic basat en un creixement infinit insostenible amb l’emergència climàtica.

Advocat especialista en dret administratiu, Pallarols no és aliè a la política. Quan encara era adolescent, va fer-se militant del PSC, partit a través del qual arribaria a ser regidor de Comerç i Petita i Mitjana Empresa de l’Ajuntament de Barcelona del 2010 al 2011, durant l’alcaldia de Jordi Hereu. Prèviament, aquell mandat havia estat comissionat d’alcaldia -primer de Relacions Institucionals i després de Comerç i Petita i Mitjana Empresa- i conseller del Districte de Ciutat Vella, d’on va ser primer secretari de l’agrupació socialista.

Ben connectat amb el poder econòmic -havia treballat a la patronal Pimec-, el 2013 va convertir-se en el director del Gremi de Restauració, des d’on ha defensat un model amb les mínimes regulacions possibles i ha elogiat la gestió de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, obviant que és un territori amb un atur superior al català. Ferm defensor del lobbisme -en un article a El Periódico, l’elogiava com una pràctica saludable per a la democràcia, i esquivava el fet que la seva influència està vinculada al poder econòmic que tingui darrere-, té entre les seves aficions atacar el moviment veïnal -el menyspreu a la Favb és un clàssic del seu repertori-. De 43 anys, a l’estiu va celebrar el seu aniversari al Red Fish, envoltat de representants del PSC -sobretot-, Junts, Ciutadans i PP. Aquells qui recolzen i representen l’establishment econòmic.

Llegiu també l’article «Primers passos ‘insuficients’ per reduir el soroll de les terrasses».

L'entrada Roger Pallarols, de regidor a ‘lobbista’ ha aparegut primer a Carrer.

Aquest canvi d’escenari, de les pàgines de dins a aquí fora, és perquè el Manel va tenir un ictus el passat mes d’abril i ens va donar un bon ensurt. I en aquesta circumstància hem pensat que era l’oportunitat d’explicar qui és l’home que hi ha al darrere de les caricatures. I és que malgrat haver treballat molt i bé i haver fet dibuixos per a un ventall molt ampli de publicacions, mai n’ha fanfarronejat. No s’ha donat mai aires de superioritat.

Va néixer el 1947 damunt de la taula del menjador al carrer Pujades número 172, al Poblenou. “Soc un poblenoví de soca-rel”, afirma en evocar el barri de la seva infantesa i les romegueres -ganxos, en argot del barri- que la mare anava trobant de camí al mercat quan ell hi anava agafat de la maneta. Ser del Poblenou, a més d’imprimir caràcter, li va permetre estrenar-se com a dibuixant d’historietes a la revista 4 Cantons, que va ser una bona pedrera de gent de l’ofici. I per al Poblenou ha treballat sempre de franc tant dibuixant com participant en el moviment associatiu. Ha estat molt vinculat al Centre Moral, i a L’Aliança li guarden la cadira com a membre de la Junta.

De la pedrera del ‘4 Cantons’

El seu pare era aragonès i de la conya i potser li ve d’herència la seva fina ironia que mai ofèn. “El Manel no és àcid. Les seves són caricatures amables. No vol ridiculitzar ningú. Sap expressar els aspectes positius i sempre amb una punta d’humor”, diu el periodista Juanjo Caballero, que com el Manel va fer les seves primeres armes a 4 Cantons. L’Àngela Vinent i jo mateixa també vàrem coincidir amb ell en la segona etapa de la revista, la que va dirigir el Huertas Claveria, i hem rigut quan hem evocat els crits espectaculars que ens fotia el mestre.

A l’escola feia caricatures dels professors “sempre procurant que s’assemblessin i mai cruels” i dibuixava també per als seus companys uns quadernets de personatges del futbol. “Amb el Kubala no me’n vaig sortir”. Es va apuntar a uns cursos de dibuix per correspondència que dirigia Josep Escobar, el dibuixant del TBO que es va inventar el Carpanta i els Zipi y Zape. Ha admirat els dibuixants Valentí Castany i Jordi Giner, Gin de nom artístic, i per ell Miquel Ferreres va ser un “far”.

Va estar anys treballant en una oficina i alhora fent caricatures per a publicacions molt diverses. “No sé quants dibuixos he fet; un fotimer”, diu traient-se importància. La seva primera feina pagada com a caricaturista va ser a Mundo Diario. “Un dia vaig parlar amb el Ferran [Sales], que el coneixia del Poblenou, i l’endemà ja vaig anar a portar un acudit”. També va col·laborar amb la revista Canigó i allà va conèixer Josep Faulí i Josep Maria Cadena, que estaven preparant la sortida de l’Avui, i va col·laborar en aquest diari fins que va arribar Jordi Maluquer. “Que es pensa vostè, que l’Avui és un tebeo?”, li va engaltar el nou director, i el Manel va haver de plegar i se’n va anar a l’altra banda del ventall ideològic, a l’ABC, d’on conserva un bon record. Li pagaven molt bé i no el marejaven. Seguint les indicacions del redactor en cap, dibuixava “cabecitas”, en llenguatge del diari madrileny, calcant les caricatures de les fotos amb paper vegetal.

També ha publicat en el setmanari El Be Negre amb potes rosses; El Triangle, El Diari de Barcelona, Don Balón; la tira còmica “El Burladero”, de La Vanguardia; a Tribuna.cat, Regió 7, El Temps… i va ser un dels impulsors de la revista en línia Elwebnegre.com. Quan ha calgut, ha fet caricatures canyeres, sobretot a l’hora de retratar gent de dretes com la Inés Arrimadas, el Carlos Carrizosa i altres pollosos.

Quan el més petit dels seus tres fills tenia tres anys, es va morir la Rosa, la seva dona. Ell va assumir el paper de pare coratge i els va tirar endavant. Diu que els pares el van ajudar molt i també els amics i sobretot la Magda, la pediatra, i el seu home, l’Andrés.

Ara fa la rehabilitació que li manen amb la seva acostumada bonhomia. I ha començat a fer algun esbós en una llibreta. Acull els amics que el van a veure amb el seu mig somriure de sempre, movent el bigoti. Està al dia de tot i ja es permet algun comentari burleta. L’exemple que millor retrata la seva discreció és la conversa que va tenir amb el seu quiosquer habitual del carrer Lope de Vega un diumenge del mes d’abril. “Em penso que estic tenint un ictus”, va dir baixet el Manel al quiosquer, que no ha parat d’explicar-ho a tothom.

L'entrada Puyal, ninotaire: “Amb la caricatura del Kubala no me’n vaig sortir” ha aparegut primer a Carrer.