Hem après alguna lliçó?

Sempre n’aprenem. L’última gran sequera va ajudar a rebaixar molt el consum de les llars a Catalunya. Amb la darrera, els municipis s’han posat les piles per promoure ordenances de reaprofitament d’aigües grises i pluvials. Barcelona no en tenia, tot just acaba de sortir i ja s’està revisant.

Al març, cada barceloní va consumir 164 litres al dia. Fem un consum raonable?

Sí, sobretot pel fet que aquesta quantitat no només inclou el consum de les llars: és el de tota la ciutat dividit pel nombre d’habitants. Inclou comerços, edificis turístics… Hi ha dades que apunten al fet que el turisme de luxe consumeix fins a cinc vegades més que un barceloní. Això es deu a la neteja constant dels hotels, les dutxes, les piscines…

Però hi ha dades oficials o no?

Hem demanat a l’Agència Catalana de l’Aigua que puguem saber què consumeix el sector turístic, perquè ara es computa dins del consum de les llars. Volem que se separi aquest ús. Hem de diferenciar el que és aigua a vida del que és aigua a negoci, i hem de prioritzar la primera. No és que l’economia no sigui important, però això s’ha d’auditar.

Quins deures tenim pendents?

Cal seguir aplicant mesures per reduir els consums i promoure la reutilització de l’aigua. I hem de canviar la política d’oferta infinita d’aigua. Per exemple, el sector agrícola cada cop fa servir tècniques més eficients de consum, però això no ha implicat un estalvi d’aigua, perquè s’han incrementat les hectàrees de regadiu.

Quin paper hi juga l’aposta per les dessalinitzadores?

És l’estratègia del Govern, conjuntament amb l’aigua regenerada. No ens hi oposem, i sort n’hem tingut durant la sequera, però cal vigilar que la creació d’aigua no serveixi perquè el sector econòmic n’incrementi el consum. Cal tenir en compte que aquest tipus d’aigua requereix molta tecnologia, un fet que fa encarir la factura al voltant d’un 30%. Això ens preocupa pels efectes que pugui tenir en la població més vulnerable.

Aquesta lectura social sovint s’omet.

Les mesures per estalviar aigua són relativament senzilles i garanteixen una reducció del preu. Però a les empreses privades que la gestionen no els interessa reduir-ne el consum, perquè això implica menys facturació. I cal recordar que Catalunya és una de les regions on l’aigua està més privatitzada: a escala mundial, el 90% de la població rep aigua per part d’operadors públics o comunitaris; a Europa, el 70%; a l’Estat espanyol, el 50%; i a Catalunya, només el 23%.

A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim una empresa mixta.

La qual és, en un 70%, d’Aigües de Barcelona, una multinacional. El 15% és participació de CaixaBank i el 15%, de l’Administració.

Això influeix quan tenim sequeres?

És més difícil que hi hagi informació, perquè s’ha perdut el control de l’aigua. I municipis que haurien de fiscalitzar l’empresa privada se n’han anat desvinculant.

És complicat remunicipalitzar el servei?

Ho vam veure en el primer mandat d’Ada Colau. És molt difícil revertir aquestes concessions privades; sembla que siguin per a l’eternitat. Privatitzar l’aigua es pot fer en qualsevol moment, però recuperar-ne la gestió només es pot fer quan el contracte de concessió s’acaba.

Es calcula que les canonades perden fins a una quarta part de l’aigua potable. Per què no es posa aquest problema sobre la taula?

Si arregléssim totes les pèrdues de la xarxa, tindríem molta capacitat d’estalvi. En comptes de generar més aigua dessalada, hem d’abocar més esforços aquí.

Quant al manteniment, hi ha diferències entre la gestió privada i la pública?

Si atorguem la gestió a una empresa privada i el municipi deixa de responsabilitzar-se’n, el privat sovint no manté la infraestructura com toca. En canvi, municipis amb gestió pública, com el Prat de Llobregat o Barberà del Vallès, inverteixen molt més en el manteniment de la xarxa i tenen moltes menys pèrdues. Una privada no vol gestionar l’aigua si no li aporta beneficis econòmics. Una de pública reverteix els beneficis en el manteniment.

Les fonts ornamentals tenen sentit?

Tenen una simbologia cultural i estètica per a la ciutat. En situació de sequera, són una imatge i un consum que ens podem estalviar. Però en el context actual poden funcionar. Cal tenir present que el seu consum és residual en comparació amb el d’altres activitats.

En contraposició a les sequeres, cada cop hi haurà més pluges torrencials.

En aquesta qüestió la ciutat està ben preparada, perquè té molts dipòsits subterranis de retenció d’aigües pluvials, col·lectors i sistemes urbans de drenatge sostenible.

Aquesta aigua s’aprofita o va al mar?

El problema de Barcelona és que barreja l’aigua residual i la pluvial. Això és molt difícil solucionar-ho tècnicament, però l’ideal seria separar-les. Ara tota va a parar a la mateixa planta de tractament, amb infraestructures tecnològiques i químiques molt complexes, un fet que suposa l’encariment del preu, quan en realitat l’aigua pluvial necessita un tractament més senzill.

Quan serà la pròxima gran sequera?

No ho sabem. De fet, ningú no s’esperava sortir de la sequera tan ràpid. De cop, ha plogut molt i els embassaments s’han omplert. El que ens diuen els experts és que els fenòmens climàtics extrems seran cada cop més recurrents. Per tant, cal gestionar la sequera quan tenim aigua. Cal gestionar la crisi quan no estem en crisi, perquè quan estem en crisi reaccionem amb mesures d’urgència.

Aura Vidal Carrasco, tècnica d’enginyeria sense fronteres
Aura Vidal (El Berguedà, 1994) és una veu autoritzada en matèria d’aigua. Enginyera ambiental per la Universitat Politècnica de Catalunya, és crítica amb com es formen els professionals del sector -“falta perspectiva social i ambiental, tot està enfocat en aspectes productius, quan l’aigua té una fortíssima relació amb temes socials”-. A Enginyeria Sense Fronteres i la plataforma Aigua és Vida ha aconseguit aixoplugar sota un mateix càrrec professió i activisme.

L'entrada Aura Vidal Carrasco (ESF): “Cal gestionar la sequera quan tenim aigua” ha aparegut primer a Carrer.

Tanmateix, Agbar fa més de 150 anys que gestiona l’aigua a Barcelona, la major part d’aquest temps sense contracte. El 2010, arran de la denúncia d’un veí de la ciutat sobre la tarifa de l’aigua, va sortir a la llum que l’empresa privada gestionava l’aigua sense cap contracte i, per tant, les tarifes del servei no es basaven en cap marc legal. El 2013 es va crear l’empresa mixta Aigües de Barcelona, per regularitzar la situació, però es va constituir de manera opaca, sense cap concurs públic.

Malgrat els intents de remunicipalitzar-la, la concessió a l’empresa mixta que gestiona el servei integral de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona finalitzarà el 2047, després que una polèmica sentència del Tribunal Suprem dictaminés a favor d’Agbar. Aquesta empresa mixta compta amb un 85% de capital privat: el 70% d’Agbar i el 15% de La Caixa. El 15% de capital restant és públic. Per a la seva creació, l’AMB va assumir un deute públic de 190 milions d’euros a través d’una estratègia d’enginyeria financera per aportar liquiditat a la nova empresa, passant del 10% al 15% dels actius.

Mercantilització i drets humans

Davant de la situació de privatització de l’aigua que viu la ciutat de Barcelona històricament, és important destacar que l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 28 de juliol del 2010, va reconèixer el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament (DHAS), fet que implica considerar l’aigua com un bé comú, que no hauria de ser objecte de lucre per part de cap empresa privada. I la mercantilització pot comprometre el compliment d’aquest dret. L’aleshores relator especial de les Nacions Unides pel DHAS, Léo Heller, en el seu últim informe sobre “Els drets humans i la privatització dels serveis d’aigua i sanejament”, concreta els riscos que suposa la privatització per a la garantia del DHAS.

La lògica mercantilista del model de gestió privada es basa a minimitzar costos i maximitzar beneficis. Observem que el 56% dels costos imputats a la tarifa de l’aigua són costos il·legítims que no estan directament relacionats amb el consum d’aigua, sinó que inclouen la publicitat corporativa de l’empresa, els beneficis dels accionistes i el coneixement privat que acumula l’empresa.

Addicionalment, la confidencialitat amb què operen les empreses privades dificulta l’obtenció d’informació i documentació ambiental, cosa que es tradueix en una pèrdua de supervisió, transparència i democràcia. L’accés a la informació ambiental està reconegut pel Conveni d’Aarhus, la Llei Estatal 27/2006 i l’article 2 de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBG).

Preus elevats i pobresa hídrica

La mercantilització, a més, posa en risc l’assequibilitat -o accessibilitat econòmica- del servei, a causa de la dificultat de les famílies i persones vulnerables per pagar les factures, agreujant les desigualtats en l’accés al dret a l’aigua. El preu mitjà de l’aigua a Catalunya ha augmentat un 66% des de l’any 2008. Aquesta alça de preus aboca moltes llars a una situació de pobresa hídrica, vulnerant l’assequibilitat del servei i el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament.

Estudis recents de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) situen l’aigua de la ciutat de Barcelona com la més cara de l’Estat espanyol, amb un cost de 520 euros anuals per una factura anual de 175 m3, que seria equivalent a un habitatge amb tres o quatre persones. De fet, segons l’Observatori de Preus 2022 de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), la gestió privada de l’aigua té un cost un 22% més elevat en comparació amb la gestió pública. La segona ciutat més cara de tot l’Estat és Múrcia, on també opera el grup Agbar.

Segons l’Institut de la Metròpoli (IERMB), la incapacitat de pagar les factures de subministraments, incloses les de l’aigua, té una clara repercussió directa sobre l’accés al subministrament. D’aquesta manera, la garantia a aquest dret queda supeditada a les circumstàncies personals i a la capacitat de poder assumir el cost del servei.

A Catalunya, a través de la mobilització ciutadana, es va impulsar el 2015 una iniciativa legislativa popular (ILP) que va aconseguir la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, que protegeix les persones vulnerables davant de talls de subministraments i obliga les empreses subministradores, mitjançant el principi de precaució, a assegurar-se que el consumidor no es troba en situació de risc d’exclusió residencial abans de procedir al tall i, en conseqüència, veu vulnerat el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament.

La mercantilització de l’aigua, igual que la de l’energia, ha generat a Catalunya greus situacions de pobresa hídrica i energètica, situacions on famílies i persones no poden afrontar el pagament dels subministraments bàsics.

Mònica Guiteras i Aura Vidal són membres d’Enginyeria sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i Aigua és Vida.

L'entrada Una gestió de l’aigua privada i opaca ha aparegut primer a Carrer.

Plans de barri, inversions limitades

Els plans de barri són una eina que depèn del govern municipal. Permeten realitzar inversions per reduir les desigualtats territorials i tenen una durada d’un mandat. El seu paper és reforçar els serveis tradicionals i configurar-ne de nous. “És difícil fer-ne un balanç, per l’heterogeneïtat de les intervencions i perquè hi ha valoracions diferents en funció del barri”, assegura Recio. Els últims quatre anys, se n’han beneficiat Ciutat Meridiana, Vallbona, Torre Baró, Can Peguera i la Prosperitat, a Nou Barris; Baró de Viver, el Bon Pastor i Trinitat Vella, a Sant Andreu; la Verneda, la Pau i Besòs-Maresme, a Sant Martí; el Raval, a Ciutat Vella; la Marina, a Sants-Montjuïc; i el Carmel, a Horta-Guinardó.

Un pla de barris pot desenvolupar accions que van des de reforçar l’assistència psicològica als joves fins a plans d’ocupació lligats al territori, passant per la creació d’una oficina de gestió de tràmits per facilitar l’accés als ajuts socials o la millora de la dotació d’una escola. Alhora també s’inclouen petites actuacions urbanístiques de millora d’equipaments o dels espais urbans. Un dels principals problemes d’aquestes actuacions és que tenen data de caducitat, els quatre anys del mandat, i no es plantegen com a polítiques a llarg termini, cosa que faria que tinguessin una major incidència.

“Per reduir les desigualtats, fan falta polítiques molt més estructurals que estan per sobre de l’àmbit d’actuació del pla de barri”, afegeix Recio, qui assenyala que calen mesures més contundents per acabar amb les desigualtats, com ara canvis en la distribució de les rendes, polítiques d’habitatge més intervencionistes, un control dels preus dels productes bàsics o reforçar la sanitat i l’educació públiques, moltes d’elles fora de l’àmbit competencial municipal.

Amb l’objectiu de combatre les desigualtats, el veïnat dels barris barcelonins de la zona del Besòs -Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí- i el dels municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Montcada i Reixac i Badalona s’ha començat a organitzar. Viuen a la zona on es concentra més pobresa i on hi ha menys serveis de tota l’àrea metropolitana. “Aquí estan la majoria dels barris més vulnerables de Barcelona, com Ciutat Meridiana, el Bon Pastor, Trinitat Vella, Baró de Viver, Besòs-Maresme, la Verneda o la Pau, on es concentren els problemes socials i que, per aquest motiu, tenen interessos comuns”, explica Camilo Ramos, de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs.

Alguns d’aquests barris estan separats per megainfraestructures urbanes instal·lades ben lluny del centre de la ciutat, com ara la depuradora de Sant Adrià o la cimentera de Montcada; o per carreteres i autopistes d’entrada i sortida de Barcelona, com la C-20 i la C-31. Comparteixen també una situació habitacional molt precària, amb una afectació àmplia de casos d’aluminosi o edificacions d’autoconstrucció. Quant a serveis socials, també són deficitaris: a Montcada, per exemple, no hi ha servei d’urgències a la nit. Tot i això, les associacions veïnals reconeixen que, “amb els recursos que tenen, [els ajuntaments] fan més del que poden. Però els falta coordinació i, és clar, una dotació econòmica més gran”, assenyala Ramos.

Defensar junts el Besòs

La iniciativa de defensar junts els barris del Besòs “va sorgir de veure aquesta necessitat comuna, després de col·laborar durant més de dos anys les diferents federacions veïnals”. L’objectiu, explica Ramos, és “fer més força i posar les necessitats de la zona a l’agenda política, i així aconseguir recursos econòmics per resoldre els seus problemes estructurals”. “Hem aconseguit moure les institucions per abordar les necessitats del territori i fer una dotació de recursos econòmics suficients per al Consorci del Besòs. Hem aconseguit que s’hi incorporin tant la Generalitat com l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i hem marcat una agenda política d’actuacions de millora de les condicions de vida del veïnat”, indica Ramos.

Els acords i compromisos inclouen mesures com ara la millora dels serveis socials i de les polítiques d’habitatge, el foment de l’ocupació -amb la formació i promoció de feina per a joves en els polígons industrials de la zona-; la millora de la qualitat ambiental, la depuració i la gestió sostenible del riu; o millores d’infraestructures i urbanístiques.

“Malgrat l’existència del Consorci del Besòs, els ajuntaments afectats han treballat molt poc per pal·liar la situació. Els cinc municipis treballen amb una visió massa local, que no abasta el conjunt dels problemes. Per exemple, hi ha un problema de seguretat que necessita un enfoc global: de la coordinació de les forces de seguretat i, alhora, de l’augment dels mediadors comunitaris”, afirma Ramos. Hi ha la necessitat d’un tractament integral i amb una perspectiva global de temes urbanístics i mediambientals, com ara la contaminació atmosfèrica provocada per la incineradora que hi ha a la cimentera de Montcada, la gestió conjunta dels residus o donar una solució a la situació dels assentaments existents en alguns barris de l’Eix Besòs.

Serveis socials mancats de recursos

L’Ajuntament no té pressupost suficient, ni en moltes ocasions competències, per afrontar un seguit de problemes estructurals. No pot incidir en els salaris, el cost de la vida o el preu de l’habitatge, però sí que gestiona serveis i polítiques socials i d’atenció directa a la ciutadania. I el balanç que en fa el moviment veïnal és, en la majoria dels casos, que es podria fer més. I que els avenços realitzats són fruit de la pressió sindical i laboral d’uns professionals molt conscienciats amb els objectius de les seves funcions.

Tot i que molts dels serveis estan consorciats entre Generalitat i Ajuntament -cosa que fa que el Consistori no pugui decidir sobre algunes polítiques-, hi ha marge per millorar les condicions laborals i l’oferta de serveis. A Municipalitzem, la plataforma de treballadores impulsada per internalitzar les plantilles dels serveis púbics municipals, consideren que, en moltes ocasions, és una qüestió de voluntat política. Que hi ha marge per municipalitzar serveis que són propis de l’Ajuntament i de primera necessitat. I assenyalen que els partits que governen a Barcelona són els mateixos que ho fan al govern central i que podrien derogar lleis que faciliten les privatitzacions.

Si bé el 2015 semblava que la municipalització de molts serveis estava a tocar -fins i tot el del subministrament de l’aigua-, el context polític ha alentit, quan no impedit, la internalització dels treballadors i treballadores públiques municipals. Les externalitzacions segueixen tenint un pes molt gran: són més de la meitat dels treballadors que gestionen els serveis públics locals, segons Municipalitzem.

Municipalització a cop de denúncia

Amb tot, al llarg dels dos darrers mandats s’han municipalitzat, a cop de denúncia per frau de llei, alguns serveis municipals. Així ha passat amb les treballadores del servei d’atenció a persones prostituïdes; els punts d’informació i atenció a dones; el servei d’atenció a les víctimes de violència masclista, o els educadors i educadores socials. Sempre gràcies a la lluita sindical. L’Ajuntament ha recorregut, en moltes ocasions, les sentències favorables a les treballadores, com és el cas del servei d’atenció a homes, mentre que el servei d’atenció a les persones sense llar està pendent de sentència, i, per exemple, el servei d’ajuda a domicili continua sent privat. Ara estan en lluita els treballadors del lleure i dels centres cívics i els serveis d’informació juvenil, i el govern municipal s’ha plantejat externalitzar el servei d’ajuda a la dependència.

Darrerament, les treballadores del servei d’atenció a les víctimes de violències masclistes, que ja estan internalitzats, s’han mobilitzat i han estat un exemple dels interessos comuns de persones treballadores públiques i usuàries. Es queixaven de la sobrecàrrega de feina i demanaven la incorporació de nous professionals, cosa que finalment han aconseguit, per, en definitiva, donar millor servei a la ciutadania.

Competències en serveis socials

L’Ajuntament de Barcelona té plena titularitat en la gestió dels serveis socials de la ciutat. Té competències per detectar i estudiar les necessitats socials del seu territori i crear i gestionar els serveis socials que consideri necessaris per cobrir-les, tant els propis com els delegats per altres Administracions, d’acord amb el pla estratègic corresponent. També elabora plans d’actuació, estableix els centres i serveis bàsics corresponents i els gestiona, en coordinació amb la Generalitat
i la resta d’ens supramunicipals, que també participen de les funcions d’inspecció i control d’aquests.

L'entrada Clam per abordar la pobresa amb mesures estructurals ha aparegut primer a Carrer.

Pel que fa a les grans empreses, patim una privatització massiva de serveis públics que es materialitza en unes pitjors condicions laborals, unes pitjors condicions dels serveis i un menor control públic a costa del pressupost municipal, que va destinat a enriquir els prestadors dels serveis. Mentrestant, les persones LGBTI tenim necessitats específiques que no són cobertes per aquests serveis privatitzats: una major dificultat per accedir al mercat de treball, especialment en el cas de les persones trans, o la discriminació LGBTI-fòbica en serveis vinculats a la salut, l’educació o les cures, sobretot en el cas de persones racialitzades, dependents o gent gran.

De la mateixa manera, aquesta catifa vermella al capital implica que l’Ajuntament legitimi la patronal com a principal interlocutora del moviment LGBTI per davant dels col·lectius i les organitzacions socials que fa cinc dècades que lideren la lluita per l’alliberament sexual i de gènere. Parlem d’una patronal amb l’afany de lucre com a màxim interès, que privatitza l’oci tot imposant preus abusius, consumisme i pressió estètica en locals ben lluny de ser segurs.

Espais de seguretat privatitzats

L’orientació al turisme l’observem en la privatització d’espais de seguretat conquerits pel col·lectiu i en el menyspreu per la memòria LGBTI de la ciutat, en favor de referents anglosaxons despolititzats, vinculats al consumisme i la festa, i sense cap afany de transformació i lluita pels nostres drets. Ho veiem igualment en un habitatge cada cop més inaccessible, en mans de voltors. No hi podem accedir o en som expulsades: si no és pels preus, serà per la nostra sexualitat, identitat o expressió de gènere. Això se suma a la manca de responsabilitat de Barcelona en l’acollida del sexili, de les persones d’arreu del país i del món que venen buscant viure més lliurement i cada cop ho tenen més difícil.

Finalment, pel que fa a l’intercanvi de cromos: els mateixos grups que governen a l’Ajuntament, a l’Estat i a la Generalitat s’intercanvien polítiques concretes i pressupostos, però sempre en benefici propi i dels empresaris, i mai amb una negociació seriosa que posi al centre les necessitats de la majoria treballadora, incloses les dissidències sexuals i de gènere. La llei trans i LGBTI arriba tard i retallada; no s’espera una farmacèutica pública que acabi amb el desproveïment d’hormones; el servei Trànsit encara està per desplegar al territori i la Renda Bàsica Universal que ens permeti a totes viure dignament no acaba d’arrencar. Uns i altres, quan no són els mateixos, es donen suport i s’espolsen les responsabilitats.

Cal municipalitzar els serveis per aplicar-hi protocols contra les violències LGBTI-fòbiques, establir una quota laboral trans i garantir-hi l’accés universal amb independència de la sexualitat, la identitat i l’expressió de gènere. Cal dignificar la memòria LGBTI i generar comunitat i espais d’oci segur, tot acompanyant el moviment autoorganitzat. Cal un parc d’habitatge públic social adequat i solidaritat real amb el sexili. Cal una Barcelona compromesa amb els drets LGBTI!

Àngel Camacho és membre de la Crida LGBTI.

L'entrada Per una Barcelona compromesa amb els drets LGBTI ha aparegut primer a Carrer.