Els últims mesos ha plogut molt a Catalunya i els embassaments estan plens. S’ha acabat la sequera, doncs? “Ara com ara, s’ha acabat el problema”, manté Vidal, però s’afanya a puntualitzar que cal diferenciar entre sequera meteorològica i sequera hidrològica. I en aquest sentit, el nostre país té un consum d’aigua molt superior a l’aigua disponible. El problema és endèmic: “Sobretot perquè no es planifica en funció de l’aigua disponible”.
Hem après alguna lliçó?
Sempre n’aprenem. L’última gran sequera va ajudar a rebaixar molt el consum de les llars a Catalunya. Amb la darrera, els municipis s’han posat les piles per promoure ordenances de reaprofitament d’aigües grises i pluvials. Barcelona no en tenia, tot just acaba de sortir i ja s’està revisant.
Al març, cada barceloní va consumir 164 litres al dia. Fem un consum raonable?
Sí, sobretot pel fet que aquesta quantitat no només inclou el consum de les llars: és el de tota la ciutat dividit pel nombre d’habitants. Inclou comerços, edificis turístics… Hi ha dades que apunten al fet que el turisme de luxe consumeix fins a cinc vegades més que un barceloní. Això es deu a la neteja constant dels hotels, les dutxes, les piscines…
Però hi ha dades oficials o no?
Hem demanat a l’Agència Catalana de l’Aigua que puguem saber què consumeix el sector turístic, perquè ara es computa dins del consum de les llars. Volem que se separi aquest ús. Hem de diferenciar el que és aigua a vida del que és aigua a negoci, i hem de prioritzar la primera. No és que l’economia no sigui important, però això s’ha d’auditar.
Quins deures tenim pendents?
Cal seguir aplicant mesures per reduir els consums i promoure la reutilització de l’aigua. I hem de canviar la política d’oferta infinita d’aigua. Per exemple, el sector agrícola cada cop fa servir tècniques més eficients de consum, però això no ha implicat un estalvi d’aigua, perquè s’han incrementat les hectàrees de regadiu.
Quin paper hi juga l’aposta per les dessalinitzadores?
És l’estratègia del Govern, conjuntament amb l’aigua regenerada. No ens hi oposem, i sort n’hem tingut durant la sequera, però cal vigilar que la creació d’aigua no serveixi perquè el sector econòmic n’incrementi el consum. Cal tenir en compte que aquest tipus d’aigua requereix molta tecnologia, un fet que fa encarir la factura al voltant d’un 30%. Això ens preocupa pels efectes que pugui tenir en la població més vulnerable.
Aquesta lectura social sovint s’omet.
Les mesures per estalviar aigua són relativament senzilles i garanteixen una reducció del preu. Però a les empreses privades que la gestionen no els interessa reduir-ne el consum, perquè això implica menys facturació. I cal recordar que Catalunya és una de les regions on l’aigua està més privatitzada: a escala mundial, el 90% de la població rep aigua per part d’operadors públics o comunitaris; a Europa, el 70%; a l’Estat espanyol, el 50%; i a Catalunya, només el 23%.
A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim una empresa mixta.
La qual és, en un 70%, d’Aigües de Barcelona, una multinacional. El 15% és participació de CaixaBank i el 15%, de l’Administració.
Això influeix quan tenim sequeres?
És més difícil que hi hagi informació, perquè s’ha perdut el control de l’aigua. I municipis que haurien de fiscalitzar l’empresa privada se n’han anat desvinculant.
És complicat remunicipalitzar el servei?
Ho vam veure en el primer mandat d’Ada Colau. És molt difícil revertir aquestes concessions privades; sembla que siguin per a l’eternitat. Privatitzar l’aigua es pot fer en qualsevol moment, però recuperar-ne la gestió només es pot fer quan el contracte de concessió s’acaba.
Es calcula que les canonades perden fins a una quarta part de l’aigua potable. Per què no es posa aquest problema sobre la taula?
Si arregléssim totes les pèrdues de la xarxa, tindríem molta capacitat d’estalvi. En comptes de generar més aigua dessalada, hem d’abocar més esforços aquí.
Quant al manteniment, hi ha diferències entre la gestió privada i la pública?
Si atorguem la gestió a una empresa privada i el municipi deixa de responsabilitzar-se’n, el privat sovint no manté la infraestructura com toca. En canvi, municipis amb gestió pública, com el Prat de Llobregat o Barberà del Vallès, inverteixen molt més en el manteniment de la xarxa i tenen moltes menys pèrdues. Una privada no vol gestionar l’aigua si no li aporta beneficis econòmics. Una de pública reverteix els beneficis en el manteniment.
Les fonts ornamentals tenen sentit?
Tenen una simbologia cultural i estètica per a la ciutat. En situació de sequera, són una imatge i un consum que ens podem estalviar. Però en el context actual poden funcionar. Cal tenir present que el seu consum és residual en comparació amb el d’altres activitats.
En contraposició a les sequeres, cada cop hi haurà més pluges torrencials.
En aquesta qüestió la ciutat està ben preparada, perquè té molts dipòsits subterranis de retenció d’aigües pluvials, col·lectors i sistemes urbans de drenatge sostenible.
Aquesta aigua s’aprofita o va al mar?
El problema de Barcelona és que barreja l’aigua residual i la pluvial. Això és molt difícil solucionar-ho tècnicament, però l’ideal seria separar-les. Ara tota va a parar a la mateixa planta de tractament, amb infraestructures tecnològiques i químiques molt complexes, un fet que suposa l’encariment del preu, quan en realitat l’aigua pluvial necessita un tractament més senzill.
Quan serà la pròxima gran sequera?
No ho sabem. De fet, ningú no s’esperava sortir de la sequera tan ràpid. De cop, ha plogut molt i els embassaments s’han omplert. El que ens diuen els experts és que els fenòmens climàtics extrems seran cada cop més recurrents. Per tant, cal gestionar la sequera quan tenim aigua. Cal gestionar la crisi quan no estem en crisi, perquè quan estem en crisi reaccionem amb mesures d’urgència.
Aura Vidal Carrasco, tècnica d’enginyeria sense fronteres
Aura Vidal (El Berguedà, 1994) és una veu autoritzada en matèria d’aigua. Enginyera ambiental per la Universitat Politècnica de Catalunya, és crítica amb com es formen els professionals del sector -“falta perspectiva social i ambiental, tot està enfocat en aspectes productius, quan l’aigua té una fortíssima relació amb temes socials”-. A Enginyeria Sense Fronteres i la plataforma Aigua és Vida ha aconseguit aixoplugar sota un mateix càrrec professió i activisme.
